Els rius subterranis

 

Adéu, Sinéad O’Connor. Ha tingut una vida duríssima i ha sabut lluitar. Se’n va una dona valenta com poques. No soc expert en la seva obra musical, però com a dona posa moltes estrelles actuals al seu lloc. Se la trobarà a faltar.

Everybody will remember U.

*****

Admeto no trobar cap concurs on presentar un conte de pàgina i mitja que no va obtenir res a cert premi a Terrassa i que gent entesa m’ha dit que té possibilitats. El problema és que tothom demana grans extensions, sigui d’un conte llarg, sigui d’un llibre de contes de llargària comercial. Hauré d’esperar, tinc molta feina.

*****

Les carpetes de demos que tinc son: 1) «The Friday Feeling», 17 demos tan sols apuntades que podrien generar un disc no del tot com els dos que tinc acabats, encara que estan verdíssimes; 2) «Steamboat», que inclou el descartat de l’«Around the Fun», un descartat similar del «Nukes, Baby!», les tres cançons per a banda valenciana, tres demos relativament desenvolupades, i set carpetes amb demos embrionàries (en total, una bona desorientació); 3) una carpeta amb prou demos de guitarra per a generar un disc (hauré d’esperar a tenir la mà bé); i 4) «Good Earthquakes», que de moment conté només tres pistes de ritme de vuit minuts cadascuna.

Sí que em començo a plantejar fer una mica de reestructuració de l’estudi de cara al setembre. Veig que no estic fent servir un previ molt maco que tinc. He de muntar una cadena de taules de mescla petites que em permeti més flexibilitat i connectar-hi efectes, sobretot reverbs. I si al setembre o octubre trobés com comprar un compressor VCA barat de segona mà (tipus DBX 266XS, Alesis 3630 o 3632, o ART SCL2; no em pensava que comprar un compressor barat em resultaria tan difícil), completaria l’estudi i em posaria a treballar en, de moment, gravacions «gamberres» tipus Aristòtil-Sud. Tinc ganes de fer alguna cosa destroyer i sortir de la rutina i dels meus vicis.

*****

Tinc dubtes de si Epiphone està descatalogant la Wildkat. També han apujat molt el preu de la Casino, i de les guitarres de semicaixa en general. Fora de la 339 petita, no fabriquen en natural més que la Casino, massa cara. I Gibson només ofereix la 335 en natural a partir de 3500€ i fins a més de 7000. Començo a compartir les queixes que Gibson posa els preus que li dóna la gana.

Fender acaba de treure a Stratocaster Tom DeLonge d’edició limitada feta a Mèxic. Atractiu: a la fi una Fender en Graffity Yellow! Pegues, tota la resta: quasi 1400€ per una guitarra mexicana sense vibrato i amb només una humbucker al pont i un sol control, de volum. Una feina que podia haver fet Squier. Em sembla la Stratocaster pitjor configurada de tota la seva història, i a sobre és una reedició. En fi, Tom DeLonge sabrà.

Tornant a les semicaixa, quan d’aquí a força temps tingui algun diner a la butxaca, a la llista m’esperen una Sire H7 Cherry Sunburst i una J & D SH 40 NT del Music Store (el perquè que Sire no fabriqui l’H7 en natural se m’escapa). El més semblant a una Wildkat i una Casino en natural és la Vintage VSA500 Reissued a Gear4Music. I, com a part opcional fàcil, hi ha la possibilitat d’una Yamaha Pacifica 112v en color vermell o Sonic Blue (s’haurien de canviar les pastilles) i d’un baix fretless Harley Benton o Gear4Music (per a fer l’experiment, i aniria genial per a una entrega d’Aristòtil-Sud).

Squier ha tret una Jazzmaster XII. Està atractiva, però tinc massa feina econòmica a la vista, i segueixo sense un cèntim. Almenys estic posant en marxa el que penso que és la millor decisió que podia prendre, a molts mesos vista. Espero que hi hagi sort.

*****

Des de 2007 soc l’orgullós propietari d’un pedal BOSS MT-2 Metal Zone. Admeto que a Youtube m’ha cridat l’atenció la quantitat de gent que el posa a parir. A la vegada que uns pocs el defensen sobre la base que és un autèntic previ i s’ha d’emprar connectat al retorn de línia de l’ampli. No em faré més expert del que soc, però crec que és un pedal poc entès: està fet específicament per a trash metal, i això vol dir que no és un pedal subtil. Diria que la gent el confon amb un overdrive potent, i quan es troben amb tota la castanya, no saben què fer-ne. Jo, com a mínim, el vaig emprar al «Febrer» de Tired Hippo, i sobre 2008-9 vaig descobrir que tocat amb una Strato se li poden treure tons molt «In the Flesh?». De manera que de potencial sí que en té. Si de cas, hi ha gent que opina que els pedals germans BOSS HM-2 Heavy Metal i BOSS ML-2 Metal Core tallen una mica més bé entre el so d’una banda. Només ho dic per a apuntar-ho, no tinc experiència amb aquests altres dos pedals.

*****

Per què ningú no fabrica violins amb trasts? De vegades vaig a sentir concerts d’estudiants al conservatori i l’afinació a dit els ho fot tot enlaire. Jo mateix no he intentat tocar el violí des de 1990 perquè desafinar tota l’estona em desmotivava (excepció: les notes «pizzicato» al final de «NYC Song» de To Be Continued). I aquí dic una cosa: quan Leo Fender va crear la primera versió del baix Precision, posar-hi trasts en plan guitarra era el pla des de l’inici, i això va dotar els baixistes amb unes possibilitats creatives que el contrabaix no permetia: la diferència entre patir per l’afinació i en canvi simplement tocar música. És estrany, hi ha baixistes que toquen baixos fretless, i jo pot ser que un dia ho provi. Però almenys jo tinc un pla B: tocar-lo desafinat i caòtic en un possible segon disc d’Aristòtil-Sud. Però, tornant al violí, em frustra sobremanera no trobar-ne cap amb trasts fins el trast 12 si més no. Em talla les ales.

*****

En cerca de com havia de sonar un baix Höfner 500/1, vaig mirar vídeos a Youtube: sona com un contrabaix amplificat. Igual és el que haurien de donar les pastilles que Seymour Duncan hi recomana i que algun dia instal·laré al meu Ignition (copiant al meu primer Ignition que em vaig haver de vendre el 2019 quan ja el tenia complet). El cas és que les pastilles que duu l’Ignition son més brillants però amb poc cos, la conseqüència de ser pastilles barates. Comento aquí: els controls son dos volums per a les dues pastilles, botons de connexió per a les pastilles (és perfectament possible tenir el Höfner en silenci desconnectant les dues pastilles) i un control «Rhythm/Lead» que tothom té en «Lead» perquè amb el «Rhythm» es perd volum. No hi ha, de sèrie, control de to, i si un vol tenir control de to, una modificació força habitual és dur les dues pastilles a un dels dos controls de volum i reconvertir l’altre volum en un control de to. Una altra cosa és que Sir Paul McCartney no ha modificat mai el seu segon Höfner (el primer, desaparegut, és el d’Hamburg), i entre nosaltres, no té molt sentit introduir un control de to en un baix no precisament conegut per la seva riquesa harmònica. Al cap i a la fi, el Höfner original era un baix de gamma mitja-baixa que va tenir la sort de tenir un client molt famós i molt bo en tantes àrees. (Höfner encara fabrica una alternativa, el 500/2 Club, interessant per a qui es vulgui diferenciar.)

El que ens deixa amb els clàssics. El Precision és com és des de 1957 (les versions inicials es reprendrien el 1968 com a Fender Telecaster Bass i seguirien evolucionant, com molt bé sé). És un baix que no sona tan gran com això en solitari, però que té fama de ser l’únic baix que es pot enregistrar tal com sona i ja queda megabé en una mescla àudio. Una sola pastilla, però fa feina, i jo soc propietari d’una improvisació barata amb una baix Austin APB-200 i una pastilla Seymour Duncan SPB-1 que se suposa que replica el so d’un Precision de 1958. El Jazz Bass, des de 1960, és més solista, amb dues pastilles més brillants que també van molt bé per a tocar «slap» i muntar un munt de «funk» i «reggae» al damunt. M’agrada més per a tocar-lo a casa, i el meu és un notable Highway One de 2007 que vaig comprar a Casa Farràs el 2015 (també tinc un baix similar, un Austin AJB-300 en acabat fusta amb molt bon so i gran estètica, encara que molt pesat).

No tinc experiència amb els baixos Rickenbacker, però tenen fama de ser molt bons baixos passius amb greus i un so brillant i definit a la vegada, i una vegada en vaig sentir un en directe a la Sala La Clave, al carrer Còrdoba de Terrassa. El Rickenbacker 4001 és el baix de «Revolver» i «Sgt. Pepper» dels Beatles, i això ja ho diu tot. Mentre, no soc de baixos actius (odio tot el que hagi d’anar amb piles), pel que no crec que em compri mai un Music Man Stingray Bass, un clàssic des de 1976. Un altre problema amb els baixos actius és que, per bé que sonin en directe, a l’estudi l’enginyer de gravació et voldrà matar perquè son baixos molt imprevisibles i molt difícils d’enregistrar i mesclar bé.

Els baixos acústics van bé per a assajar a casa, però en directe son un malson. O almenys això em fa pensar el meu Academy barat: el volia emprar per a tocar acústic quan el «Sanctus» amb la Massa Coral el 2019, però em convertia la peça en un concert per a trasteig solista i cor, i a l’assaig següent el meu Telecaster Bass va entrar en acció, salvant-me els mobles. (Per cert, em diuen que Academy ha passat a millor vida. Puc tenir un trasto, però és irrepetible.)

*****

Sempre parlaré bé del BOSS BD-2 Blues Driver i de la seva cremosa distorsió overdrive. En tinc dos, més un Angry Driver que el combina amb el pedal de JHS Angry Charlie, més dur. Que en tingui tants és casualitat. Tenia un Blues Driver, i en vaig comprar un altre per a tocar amb Visitants. Pel que sigui, el vaig tornar a casa... i el vaig perdre! Això em va fer comprar l’Angry Charlie, més complicat de fer anar. I no va ser fins força temps després que aquell Blues Driver, que creia perdut en alguna actuació, va reaparèixer quan estava endreçant l’habitació, vaig posar-me a endreçar una caixa de plàstic amb equip... i allà era! Em vaig endur una alegria. Faig servir poc els pedals en general, soc un home de guitarra i ampli, però no em cal buscar més.

Sobre amplis, el que tinc ara és el Fender Twin Pro Tube i un parell de Boss Katana, més un petit TK Audio petardero que em pot anar molt bé com a DI i per si un dia he d’ensenyar alguna guitarra fora de casa. (No tinc previst de tornar als escenaris excepte amb la Massa Coral, però la relació amb Visitants és molt bona, l’altre dia vam passar junts un parell d’hores al nostre local d’assaig i va estar molt bé.)

*****

He arribat a una conclusió: he de deixar de fer art i passar a fer el burro. Em trauré vicis i seré molt més creatiu si passo a ser un gamberro. Els dos àlbums que he fet i no he editat son correctes, però sobretot el «Nukes, Baby!» va ser molt avorrit de fer i només dues de les cançons surten de l’anonimat («Today Said We Things», molt clara i psicodèlica, i «Lana Bond», més «pop» i amb compàs irregular). D’altra banda, crec que vaig fer bé de reduir el «Side 1 Stereo» a dotze temes, però m’hi falta alguna cosa. És hora de fer un segon àlbum d’Aristòtil-Sud, més amb sintetitzadors però amb el mateix esperit vandàlic del «Desbandada!»

I si d’aquí a un any tinc algun diner, miraré d’anar-me’n a fer «Hotel Renaissance» a algun hotel de la Costa Daurada durant la segona quinzena de juliol. Sempre em queixaré que la gent no sap parar per juliol i que tots hauríem d’aprofitar el juliol sencer per a fer mitges vacances i començar a frenar la vida i l’agenda. No m’agrada que la gent es compliqui la vida pel juliol i me la compliquin a mi. Crec que la única solució és mirar de ser físicament fora de Terrassa i que tothom se les hagi de campar sense mi. Necessito unes vacances.

Això sí, ara, extraoficialment, tinc fets quaranta àlbums, amb l’única pega que als dos darrers he abaixat la guàrdia, fent-los mecànicament només per a completar idees.

*****

He llegit que els principals festivals catalans programen molt poca música en català. No m’estranya: l’escena oficial és llastimosa. Jordi Pujol s’ha sortit amb la seva: com a país fem el ridícul. I això ho denunciaré sempre que en tingui oportunitat. Tan de bo me’n pogués anar al nord d’Europa, on la gent té criteri.

*****

M’apunto que m’he de fer un autodocumental. Una mica com una autoentrevista, però en vídeo i fent alguna cosa més que autoentrevistar-me. Ensenyar l’estudi, filmar-me en un parc, potser filmar breument a alguns amics. No serà immediat, aquest agost tinc feina a fer. La idea seria parlar de mi com a tipus creatiu, per contraposició al documental de l’Òscar Roig sobre mi com a diagnosticat, molt bo d’altra banda. I filmar-me majorment amb només les meves coses és molt adequat per a descriure cap a on vaig. No tinc guió fet.

The Great Hoax

 

Dissabte 15 hi vaig caure de quatre potes: un vídeo a Youtube anunciava la mort de Brian Wilson. Ho vaig passar als meus amics. Mirant a fons, era un «hoax», una notícia falsa generada per un compte de Facebook. Ho vaig dir als mateixos amics, algun dels quals estava ja força confós. Manera de fer-me fer el ridícul, a mi i a molta gent. És com quan fa unes setmanes una amiga meva em va anunciar la mort d’Enrique Iglesias: llavors van passar força hores abans no vaig poder clarificar que la premsa blava portava un any anunciant de tant en tant la seva mort. Per sort, tant Brian Wilson com Enrique Iglesias segueixen vius. Però sembla ser que algun fill de puta troba molt divertit «matar» famosos per anticipat. Jo, certament, no li ho trobo gens.

Sobre la premsa blava (la gent en diu rosa), és conegut que no en soc fan. De fet, no en solc parlar, però jo l’anomeno «Facha Ideal»: només treuen a gent molt rica, molt de dretes i molt espanyolista. Això darrer no s’aplica a famosos estrangers, però ja la mateixa noció de definir una elit tancada ja no és gens defensable socialment. Apart d’això, no tinc gens clar que se’n pugui dir realment premsa: no escriuen sobre fets provats ni sobre res que no sigui aquesta elit tancada, només rumors, baralles, mitges veritats i vides privades que haurien de romandre privades si no hi ha cap delicte pel mig. En tot cas, el resultat és un engrut que, per desgràcia, és pres com a model per milions de persones. O, almenys, em trobo que els veïns d’alguns dels meus amics semblen més pendents d’aquesta elit que de coses molt importants que determinen les seves vides. No és agradable. Pel que fa a mi, contínuament he de «tapar forats» per a que certes «notícies» no m’arribin: al mòbil, a Youtube, a Instagram...

*****

Un parell d’hores després, rebia la notícia de la mort de Francisco Ibañez, autor de «Mortadelo y Filemón» i de desenes d’altres personatges imprescindibles. En soc molt fan, i per tant va ser un dia negre. Quan va morir, feia dècades que mostrava signes d’esgotament creatiu, però va treballar fins al final, i sempre quedaran els seus còmics dels seixanta i setanta com un pic creatiu com pocs en el còmic europeu. El seu domini del ritme narratiu és insuperable. Ha influït a tothom. També a mi, com a persona i com a escriptor. Sé que el seu millor àlbum és «El sulfato atómico» (1969), però el meu favorit és «Gatolandia ‘76» (1972), i està en el meu Top3 junt amb «La marca amarilla» de Edgar Pierre Jacobs i «Les joies de la Castafiore» d’Hergé, en cap ordre en particular. I soc dels que reciclen certes frases del «Mortadelo» a la seva vida diària. Ens ha deixat un gran.

*****

Encara no he pogut provar el meu pedal Mooer Shimverb, un pedal de reverb digital econòmic amb un mode d’emulació de molles. Problema: un youtuber fa anys el va posar en la seva llista de pitjors pedals de tots els temps i ho he vist avui. Almenys no semblava referir-se a l’emulació de molles... La meva idea és emprar-lo durant sessions de «tracking», però encara he de muntar aquesta part de l’estudi... I em falta el DBX 266XS...

Tot i que la matinada de diumenge he vist un compressor interessant, el Drawmer MX30, que està entre el massa barat i el Warm Audio Bus-Comp, a més de ser VCA. De moment no me’l puc permetre, però si al desembre... (I no descarto el Bus-Comp; serà un d’aquests tres.)

*****

Tinc gravats quatre temes del «Nukes, Baby!». Tinc els elements, però em costa comprimir les mescles sense que m’apareguin artefactes. No puc córrer, i tampoc no sembla un projecte molt innovador. Dejà vu.

De passada, m’espero a tenir bé la mà. Hi ha unes velles demos de guitarra i pot ser bo que ho intenti. A males, no les acabo i punt.

Un problema és que no estic escrivint. Necessito descansar i no arriba. Penso en com seria viure en un poble perdut, lluny del caos.

És una setmana dura. Almenys ha estat el diumenge dels tortellini...

Necessito que l’agost arribi. Juliol m’està resultant enervant. Almenys he posat en marxa un procés important...

*****

Intrigat per formats no estàndard de dibuix i pintura. No ho podré provar a casa, però toca prendre apunts. Noves maneres de formar. No deixo de tenir la meva opinió sobre què és l’art. En això vaig per davant de molta gent.

*****

“https://youtu.be/Zfg5BHx2dq4 Es un vídeo con líneas de bajo de Paul McCartney con los Beatles. El bajo con el que toca es un Höfner 500/1 Ignition, una versión económica hecha en Indonesia del bajo alemán con el que Paul McCartney tocó en los Beatles hasta 1965. Y yo tengo la versión para diestros del Ignition. Sobre Paul como bajista, empezó con las típicas cosas que se tocaban en un bajo, pero cuando en el 64 escuchó a James Jamerson de la Motown (de quien entonces no se sabía ni el nombre) empezó a arriesgar. Para el 66 ya se había convertido en uno de los bajistas más creativos del mundo, y su línea de bajo en "Something" de George Harrison es su obra maestra al bajo. Un toque melódico llevado al extremo. En los Sesenta hubo tres grandes bajistas: James Jamerson, Paul McCartney y Carol Kaye. Luego los Setenta tomarían otra dirección con Jack Cassady, Stanley Clarke y el gran Jaco Pastorius. Hablamos de grandes nombres que definieron las enormes posibilidades del bajo. Cuando tenga la mano bién quiero aprenderme algunas líneas de bajo de Paul McCartney. Y debo ver si hay algún vídeo con líneas de bajo de James Jamerson. Como bajista no estoy a su nivel pero tengo la sensación de estar a medio camino, almenos tengo cierto toque melódico y parezco ser un bajista intermedio, lo descubrí en 2015. En 1998 me compre un bajo Storm sencillo y un ampli, y entonces no me llamó. Me pasé años peleando con la guitarra y logrando algo. Pero en 2015 se me ocurrió tontear con el Storm y ¡descubrí que sabía tocar el bajo! Con pua almenos. Y pua con muteado de mano es mi sonido de bajo preferido. Ahí fue cuando compré algunos otros bajos. Incluso a veces me sorprendo cantando... líneas de bajo de mis temas favoritos. Sólo he tocado dos veces el bajo en directo, pero tengo el gusanillo, en casa almenos…”

*****

Amb l’alarmisme que està impulsant la JEC sobre els electors i les taules electorals, vaticino que la gent s’ho pensarà molt abans d’anar a votar. Aquestes estatals son de pa sucat amb oli.

«Oli you...»

*****

Una platja es disculpa: «sorry!»

Si compro una guitarra de la Custom Shop... me l’entregaran mullada?

El cotxe favorit del Top Manta és l’Opel Manta. També és el cotxe favorit dels llits.

Una estona és una tona?

¿Los diplomáticos descienden de los diplodocus?

Después del carnicero viene el carniuno, el carnidós, el carnitrés...

Sumar y Mimontaña.

*****

He acabat el «Nukes, Baby!» («Armes nuclears, nena!»). Regular pels meus estàndards, i amb problemes de masteritzat, però acompleix, i m’ha permès buidar força la carpeta d’idees en demo. No el publicaré. Almenys no a mig termini. L’he passat als amics. Pot ser que els següents ja ni els passi. Tinc un parell de carpetes amb demos i temes descartats. No les treballaré de moment. He d’escriure. Almenys el «Nukes, Baby!» és el meu àlbum núm. 40. Potser sí que hauria de fer un segon àlbum d’Aristòtil-Sud, una cosa ben cafre. Fer àlbums típics de Lluís Paloma és cada cop més avorrit.

*****

Si més no, les eleccions estatals han sortit força a l’inrevés... per a Madrid. Crec que riurem, i per Nadal tornarem a votar. Carles Puigdemont deu somriure de galta a galta. Mentre, ERC es resisteix a admetre la derrota, i necessitem eleccions al Parlament urgentíssimament.

Matters

 

Reconec no tenir bona opinió ni d’Ursula von der Leyen ni de Roberta Metsola. No estic en contra d’una Europa com a tal, però sí d’aquesta Unió Europea amb tants dèficits democràtics. I amb tant polític i funcionari espanyol posat allà dins. Això no funciona.

Alguna cosa em diu que el 23J l’abstenció serà de rècord. Unes eleccions fotudes amb tota la mala bava del món. Pedrito és així: només s’importa a si mateix.

Preferia l’època en la que Vox era una marca d’amplis.

*****

Dilluns 10 a la tarda vaig repassar el «Side 1 Stereo» per una idea que em ballava pel cap: treure’n els tres temes per a banda i el sobrant de l’«Around The Fun», retocant de passada la contraportada. Ara consta de dotze temes, quaranta-cinc minuts, i funciona prou bé com per a no ser més un simple «rareses». Mai no serà el meu millor àlbum, però sense els fiascos sona molt millor i molt més integrat. I, si més no, la versió antiga amb setze temes li haurà servit als meus amics com a «bootleg» de totes les cançons que tenia acabades, excepte la «jazzy», que la setmana anterior havia reescrit de dalt a baix com a MIDI a mig tempo molt més potent, essent l’inici del projecte «Nukes, Baby!» que tinc en forma de tots els MIDIs i que he de gravar en net, de fet en serà el primer tema del «track list». La part divertida de tot això és que el «Nukes, Baby!» té totes les demos amb els títols de treball... mentre que a la contraportada ja hi figuren amb els títols definitius! La clau és que així m’orientaré millor durant l’enregistrament. (Els quatre temes eliminats han anat a una de tres carpetes amb idees per a dos possibles àlbums. El tema «El curro burro», sobrant de l’«Around The Fun», probablement el deixaré com és ara, no encaixa enlloc però no és del tot un mal tema. Els altres tres els deixo com a idees o com a temes a regravar des de zero.)

Els dotze temes del «Side 1 Stereo» definitiu son, per ordre:

1. Blandiblub Dream

2. Un Vibràfon Sempre Mola

3. Cow, Can You Equalize Me?

4. Onç im P lli

5. Tarda a Reacció

6. Come Prima (Mangia Cugina)

7. Prioritat al Priorat

8. Andy Warhol, I'm a Bee!

9. Can't Stay Away from Bobby

10. Panoramatak I En Bil Redan På 50 Talet?

11. Uti, Uti, Uti!

12. Have You Ever Been a Brain?

El disc, inèdit, està dedicat al Barça.

*****

Un truc molt meu quan faig servir l’ordinador és una carpeta que creo sempre que he de separar arxius sobrants o de reserva. La podria anomenar «Reserva», però l’anomeno sempre «Odd», que és més ràpid d’escriure i em permet guardar-hi el que vulgui. Així, l’espai principal de cada projecte en què estigui treballant estarà sempre net.

També, en condicions econòmiques normals, procuro tenir els meus arxius indispensables copiats a almenys un altre disc dur més. Còpies de seguretat. Els discos durs son genials, excepte quan peten.

De fet, quasi sempre treballo amb ordinadors de torre, tant perquè em permeten muntar tot de targetes amb connectors USB per a mil i una coses (discos durs externs, targetes de so, sintetitzadors amb ASIO incorporat...) com perquè em permeten muntar tanta memòria RAM com em pugui pagar. Dos aspectes crucials.

Per cert, l’any que ve hauria d’anar renovant ordinador. I no tinc accés als meus diners.

*****

Tinc gravat un tema del «Nukes, Baby!», el quart del «track list». El deixo reposar, hi he fet feina sòlida però necessito deixar-lo reposar uns dies, no estic segur d’haver arribat allà on volia.

Deixar de publicar discos és intencional: no vull que es doni la meva feina per garantida.

Es pot dir que només la feina realment ben feta em sorprèn. I sorprendre’m és crucial per a arribar allà on vull arribar.

Pensant en un nou so per a 2024. 2023 serà sobretot un any literari.

I no sé en quin any podré llegir de nou. Massa endarreriment, massa distraccions.

Em noto molt cínic.

Trobo a faltar l’agost.

*****

Em pregunto com fer-me un documental de vint o vint-i-cinc minuts parlant sobre composició, estudi i art, filmat per mi mateix. I una complicació seria haver-lo de fer en anglès. Que Barcelona no em pogués barrar el pas. Serà dur i segurament ho hagi de fer durant la tardor, amb guió i tot. No vull fer un desastre.

Looping my Revision

 

El Pedrito l’ha pifiada convocant eleccions el 23 de juliol. Tothom se’n queixa. Diria que el Pedrito els hi ha regalat les eleccions al PP i a Vox. Vénen temps durs. Mentre, baralles i derrota judicial a Can Waterloo. I a la Genialitat de Catalunya no marxa ni amb aigua calenta. Qui necessita els polítics?

Mentre, se suposa que hi ha una crisi imminent. A YouTube no paren de parlar-ne. Ganes de fer-nos por? Per si de cas, m’espero a finals d’any a prendre cap decisió important. Esperar a veure què passa.

*****

Algú m’ha dit que el “Side 1 Stereo” no li semblava tan dolent, que tenia un segell. Igual soc molt dolent a jutjar el meu treball. Però crec que autoexigir-me va ser el que em va fer entregar trenta-vuit bons àlbums. I al «Side 1 Stereo», el meu àlbum 39, noto que he baixat la guàrdia, o com a mínim que és una col·lecció de sobrants, alguns decents, d’altres justets. Decididament, l’entusiasme i la determinació de ser el millor s’han evaporat completament. Em sento com un pop en un garatge, en una escena on sobro. Ningú no sembla necessitar un compositor només d’estudi.

Això em deixa amb una carpeta amb moltes idees apuntades, poques d’elles amb alguna possibilitat. Igual provo a gravar-ne algunes des d’ara fins el desembre, com a àlbum 40, en les mateixes condicions: acabar pendents, sense publicació prevista, només passar-ho a uns pocs amics, i aquest cop sense presses. M’importa més escriure, i m’està faltant temps. Massa distraccions.

Tinc la sensació que el 2024 m’he de dedicar a gravar soroll i com surti, sense publicar-lo tampoc.

I em falta el DBX 266XS per a poder experimentar amb compressions radicals. No poder completar l’estudi ni pel barat em té fregit. Només em falta el DBX: 144€.

Almenys ningú no podrà dir que no he plantat batalla. He intentat ser el millor, i potser ho hagués arribat a ser si no m’hagués trobat tants obstacles i tant definitius. Em sento sol. Molt sol.

*****

«Butterfly» és el meu àlbum favorit de The Hollies. Un molt bon àlbum. Millors cançons: «Maker», «Pegasus», «Try It», «Butterfly».

També he escoltat una cançó d’una banda «indie» anomenada Dewey Defeats Truman. Promet.

*****

Dissabte 8 de juliol la coral vam actuar a l’església de Sitges. Una ocasió que podia haver sortit molt bé si no se n’hagués anat la llum a tot el barri. En fi, haurà estat el darrer concert amb el nostre director dels darrers dotze anys, que ja ens anava molt bé però que ha d’anar a treballar lluny de Terrassa i s’imposa un canvi. La junta procurarà que el nou director que contractem ens segueixi aportant un toc distintiu. Però reconec la meva inquietud si han de triar directors de Terrassa. Li tinc por al Dia de la Marmota permanent que impera a tota la ciutat i de fet a Catalunya sencera.

*****

A 10 de juliol a la matinada tinc la portada i les demos completes per a un àlbum, a no publicar, titulat «Nukes, Baby!» Típic meu, estil 2022, però potser no tan dolent com el «Side 1 Stereo». Escoltades les demos en seqüència, almenys sona integrat, cosa que el «Side 1 Stereo» no aconseguia. El que no sé és quan ho passaré a net. Tinc feina urgent d’escriptura. I sí, les dotze cançons corresponen a les idees més sobades de la carpeta d’idees. Esbandir feina. Feina 2.0, clar. I arribar al meu àlbum núm. 40.

*****

Si no estigués sense un cèntim, aquest seria l’estiu perfecte per a anar-me’n quinze dies a un hotel a Vilanova i La Geltrú. I, al balcó de l’habitació, escriure concentrat i amb calma. Banyar-me a la piscina de l’hotel cada vespre. Algun matí, sortir de safari fotogràfic, sobretot cases i mobiliari urbà. Trencar amb la rutina i no endur-me feina musical. Potser llegir un llibre. Necessito descans.

Noto com cada any a la gent li costa agafar el juliol com un mes de descans, independentment de si es té una feina o no. Tothom insisteix a fer concerts, dinars, sopars... i jo voldria tant desconnectar. No entenc la gent.

Reconec que el millor que em pot passar és estar tancat en una habitació i concentrar-me. O descansar. Potser per això hi va haver tanta diferència entre mi i la resta de la societat quan el confinament: em vaig trobar en unes condicions ideals quan l’altra gent patia perquè no podia anar a bars, restaurants, discoteques, concerts de grans estrelles... Diria que el poc públic que tinc no ha «captat» la lletra d’«Hotel Renaissance».

Sense entusiasmes

 

He acabat el “Side 1 Stereo”. És el Rarities 4, i serà el primer disc que no publicaré, potser el passaré a uns pocs amics. Restes del «Matinada», coses per a banda valenciana, restes que no acaben d’anar enlloc... Està força més integrat que fa uns dies, però segueix essent un «no-àlbum», i jo el compararia amb l’àlbum «Yellow Submarine» dels Beatles, que en conjunt és un engrut. Sense entusiasmes. Acabar la feina pendent de manera poc cerimoniosa. Almenys tinc una carpeta amb tot d’idees acumulades a través dels anys, i només he descartat aquella mala cançó de jazz, m’avorreix.

(Uns dies després:)

He retocat tres temes del «Side 1 Stereo» per a que no sonessin tan malament. No el meu millor treball d’enginyeria, però almenys ja puc guardar aquest projecte i passar a una altra cosa.

*****

Em falta el DBX 266 XS. A veure si a l’agost me’n surto. Acabar l’estudi, almenys.

M’adono que a grans trets la meva economia queda congelada fins a final d’any. No per culpa meva... i vénen mesos difícils però interessants. Disposat a tirar endavant i a tenir un gran 2024.

*****

He penjat tres vídeos a YouTube:

https://youtube.com/shorts/Fy8OAia6j_4?feature=share

https://youtu.be/AyYeyciyzWc

https://www.youtube.com/watch?v=J0noWao9ve8

Un és el vídeo del «Sanctus» en directe amb la Massa Coral el 24 de novembre de 2019. Apart, he fet vídeo de la versió cutre d’«1 de Maig» fent servir el vídeo que vaig fer originalment per a «Shea Stadium» i que no havia penjat per friqui, més algunes altres imatges de Grècia, etc. I he publicat un vídeo curt de jo ballant.

Puc pensar de tenir els vídeos duplicats en un lloc on no hi hagi algoritmes. De fet, m’he fixat que a YouTube l’algoritme no descansa. Admeto que a mi, com a simple usuari, m’interessa molt rebre vídeos de guitarres més alguns temes com cotxes o història recent. Però sobretot vídeos de guitarres, la meva passió. Però aquests darrers comencen a escassejar. Enlloc d’això, em trobo amb molts vídeos alarmistes sobre els Estats Units, o sobre què li va passar a tal celebritat (dels Estats Units), o sobre gats (que bloquejo)... i, sobretot, no em surt automàticament cap vídeo fet per un aficionat: tot son vídeos professionals amb imatge de portada i tot. I entre alarmisme i manca de gent amateur, començo a fer-me preguntes. No trauré els meus vídeos de YouTube, però reconec que m’agradaria un lloc semblant a YouTube, però sense algoritme, o almenys prou petit com per a que no hi hagi tant dirigisme. L’època en què gent anònima podien fer un vídeo viral ja ha passat a la Història fa temps. I jo necessito un toc més humà.

*****

He llegit un interessant article a The Conversation sobre per què la gent està deixant de confiar en els experts. I jo faig la pregunta: què és un expert i quin criteri s’estableix per a decidir-ho? Hi ha vegades en què la diferència entre l’expert i l’opinador a sou és molt fina...

*****

A Casa Farràs tanquen, serà probablement a l’agost. Els trobaré a faltar. Sempre m’han tractat molt bé i el Cristóbal és un crac de l’electrònica i la lutheria, a mi m’ha «preparat» guitarres amb idees que jo anava tenint, fins i tot tinc una guitarra estèreo gràcies a ell. En fi, que quan no hi siguin el carrer Gavatxons perdrà molta màgia. I reconec que em sap greu no haver-los pogut comprar un o dos instruments més perquè no tinc accés als meus diners.

*****

Festa Major a Terrassa... o Tortura Major a Terrassa. Com sigui, l’any que ve he de poder tornar a Tarragona per aquestes dates. O, si em va molt bé, anar-me’n a Vilanova i La Geltrú o a Cubelles. És una necessitat imperiosa de calma i de bon son.

El concert de la coral va anar, en general, bé, potser un parell d’efectes inesperats a l’inici. I jo cantant i tocant el djembé i els claus de fusta. Va funcionar com a final de curs, excepte que la major part de nosaltres cantarem a Sitges el dia 8. Reconec que tinc ganes que passi aquesta setmana.

*****

Les parets estan plenes de fongs... a les Nacions Humides!

Fa uns anys, al carrer Bartrina hi havia un bar on servien Trinaranjus.

El contrari de la matinada és la matitodo.

La farmacia de guardia... ¿está en comisaría?

Ahora mismo llueve en Consultas Externas... 🌧️

Los germanos están muy valorados en Aragón: ¡ale, maña!

Si os doy el Pésame, son 52 Kg.

Our second interview

Here we are again, two journalists of The New York Fines, in front of the home of that entelechy called Patinet. There’s light amid the mist in the early morning, he’s working still. Writing…

-Some months have passed since the first time we talked. How’s your life now?

As a life, it’s not happy. I miss the time when I could decide how to spend my money. I need to buy some final pieces of equipment and it’s terribly difficult to do. Other areas of my life are better than the first time we spoke. I’m still without my own home, at least I’ve figured what to do when I reach no debt at all, probably one year since now. But ceasing my public recording career has brought some unexpected benefits to me, in the form of finishing many books in record time, and also allowing me some afternoons for sitting around, listening to my favorite music and watching some Youtube videos of my liking. I’ve even went to a few concerts by friends of mine, classical or rock. Yes, me going to concerts is a bit strange since I prefer by much listening to recorded music, preferably studio recordings, but at least that’s a way to show my friends that I haven’t forgotten them. And one of those strange turns of life, the Minerva Group, seems to be taking off, specially if you consider that we are two cultural activists more or less on our own, helping friends and being helped by them: good, amicable activity, conducted more or less away from official decision places. We’re not a political group but an artistic, cultural and social one.

-How are you now in reference to politics?

Away from everybody. I don’t plan to vote if it’s not to defend myself from politicians. Or from some offices in Barcelona. I don’t see Barcelona as part of the Principality of Catalonia, maybe I see it more as an Andorra. To me it’s a strange country, I loved it as a child but now...

-Let’s ask you: why writing in English? Will you write in Catalan somewhere, at any time? And why writing in the first place?

Beginning for the last question, there are two important reasons. The first one is that I’m writing almost always, e-mails, blog posts, comments in web pages… so writing is second nature to me and it allows me to express myself directly. The second one is that working at home is an implicit part of being a writer, and to me this part is extremely liberating. Put simply, nobody can ask you to play your last book in concert. And for me, shunning the stage is top priority. I’ve lost too much time, and I want to live and be alive. Why writing in English? It’s a matter of not being blocked by the powers that be in Barcelona. Writing in English allows me to begin from the start line, certainly unknown and not aided by anyone, but at least without that electrified barriers preventing me to even reach the start line itself. I love to write in Catalan and I hope someday to write publicly in Catalan, but doing so now is condemning me to remain unknown: that sad, electrified barriers. At least, in English there’s a remote possibility that someone reads me by chance. In Catalonia, the powers to be are too powerful. I’m not the only one with this grave problem, and part of me aborting my recording career has to do with this very situation. It’s ugly and I’m looking for a way out. Writing in English can be the key. Of course, I will try to submit work to minor prizes, and this is the area where I’ll allow myself to write in Catalan… with English translations at hand if everything fails. My intention is publishing digitally everything in English for the foreseeable future. I will only maintain “Pastissos”, “Cakes”, and my first poem book as Catalan-only, for linguistic reasons. I’ve even translated my second book to English. Things are like this now.

-Well, it’s time to talk about your books, then. What about “The Time Which Is Passing”?

It’s a brief poem book containing the unused lyrics for an album of mine called “Jazz”. I consider them independent works linked by time and circumstance only. It’s the story of a prisoner. What’s important is the timing: the book was published digitally on Amazon Kindle a mere two days since “Jazz” (my last album) was released on Bandcamp, and it was my first English-only release, so it was a symbolic way to define my intentions for my future from the very start.

-And what about “Static On The Patrol Car Radio”?

This is the translation of my second Catalan book. It’s good to have it in English also, because it’s much more an American-themed book than anything with a Catalan feel to it. In fact, I had the translation in my plans from even prior to publishing the Catalan original. But I needed some time and space to do the work. On the book itself, I’m amazed at how directly I wrote about some aspects of what’s going wrong in the USA in recent times, from serial killers to guns or the incel movement. Of course, I don’t claim to have got all the details right, I was in the USA for three weeks only in August of 2007 and mainly I’ve resorted to the reports available through the internet. This doesn’t prevent me to admit that part of my worries come from feeling myself part-American. My mum remembers well how, during those three weeks in 2007, I seemed to know American History and places even better than American people themselves. I, put simply, belonged there. I even have in my computer the Evangelical Hymnal I used to choose texts for my album “Hymns”: I’m not even a believer, but American culture has managed to get me used to finding God everywhere as a cultural phenomenon. Remember, the USA is God’s Country. And I accept this. On the long story that ends the book, I feel that it’s my greatest achievement as a writer. I don’t know if it’s good or not, but it’s honest, almost to a fault. One point to clarify is the girl: she’s the dream girl any good will man would want to marry, but I, aware of how suspicious these kind of characters are nowadays, stopped to work in the story for two and a half years while thinking in possible ways to give her a more active role. In the end, I accepted that the story could work only one way and that what I had to do was telling the reader crystal clear why she did what she did in the story. I hope I’ve treated her with the respect she always deserved from me. And, in the end, all of the book is a reflection on loneliness, failure, and that strange divide between being fully empathic and lacking any kind of empathy.

-Thank you. There’s another side to your books: photography. Can you comment them for us? “Auschwitz”, for example.

“Auschwitz” is an archival project that documents my visit to the camp in April 2012, a typical tourist visit. There’s nothing more about it: going to the folder in my hard drive, selecting some pictures, and re-framing a few of them. But there’s an interesting fact: in 2012 I ended my visit feeling I had lived an important moment in my life but being otherwise calm and stable… but the creepiness caught me when I was working with the pictures I had taken there in order to compile the book in late 2022. The details, the atmosphere, the cloudy day, the black and white mode I chose that day… gave me an unsettling feel that remained with me for weeks. I priced the book so low in Amazon because of this, and if Amazon had allowed me to charge zero euro for it, this is the price I would have chosen for it. I’m not even worried about it circulating off market, because what’s important is that the facts are not being forgotten. I recommend to follow the Auschwitz Memorial’s accounts on social networks.

-Can you talk us about the other two books? They are “Challenging Taxis Overnight” and “May In December”.

Of course. They are color books where I combine some recent pictures with ones taken during trips with my mum: Greece, Vienna, Berlin, Andalusia, USA… They work well, although “May In December” has a picture of the Staatsoper in Vienna that is at the very limit of what I consider good: a good picture, but taken with so bad a camera that some processing was needed. There are more like this in “May in December”, but this is the one where processing is too noticeable. Even so, I feel that it was worth the effort and that both books give the buyer good value for their money. With them, my archival effort of digital pictures by mine is complete. Of course, I owe me trying a book with scanned pictures taken originally with analog reflex cameras while I was learning. Some of those pictures will never be published because they are related with my political activity in the early two thousands and they portray people I cannot contact anymore. But my experiments with long expositions and some pictures taken in various trips to Italy in the Nineties could be interesting to reunite in book form. This will happen far in the future, however: I have the copies and negatives, and I have a scanner, but what I don’t have is the time and the physical space to scan photos. I live a really absurd life now.

-Sometimes you talk about making an “Anti-photography” book...

The concept is simple: heavily reworked pictures with a psychedelic feel to them. I did exactly this in my “Photolog” era, and I compiled the results in one of my song videos back in 2020. So the idea is to do the same thing with new pictures, all of them my own. It’s probably the only real addition I need to make to my photo books catalog: going “one more”.

-There’s any news on your fabled Music Theory book?

Not much. The idea is to reunite my knowledge as a recording engineer, my ideas as a composer and a vision of music as simply sound, and presenting all of this in a way that enables other people to start functioning for themselves, something that traditional music theory maybe even stops. Of course, I have many of the elements to write the book, but not all of them. Some things “are in study” for everybody. So there’s the fundamental notion that what I will provide are elements for a new musical theory. And I will explicit this. But at the same time I need to provide at least some answers. I cannot appear as a foolish amateur in my own book. Well, I have some rough sketches written, but I will not begin work in earnest until at least next autumn.

-Because you want to undertake other projects, maybe?

Yes, of course. What, I cannot tell you now, and I want to allow myself possible changes of mind. But I can tell you that some days ago I looked for possible ideas stored somewhere in my hard drives, with success: now I have a folder containing enough ideas for a new phase in my writing career. I will need time and space, and calm and isolation, but these sketched ideas make me feel confident. It will be gratifying to bring these ideas to life.

-Any news about your recording studio?

I have a Mooer Shimverb pedal with a spring reverb emulation mode, and also a little eight-input active line mixer where to connect my synths in. The only thing that I still need is a VCA compressor. I thought of a Warm Audio Bus-Comp, but it’s too expensive and I’ve decided to buy a DBX 266 XS, a cheap rack unit, but people in forums tell good things of it in terms of sounding like DBX and being great for special effects, which is the use I will give to it: a different flavor. Of course, I lack the money to buy it now. And I will need to buy new tubes for my trusted IGS Tubecore 3U.

-Why not recording now?

My friends think so. The fact is, I didn’t have an audience outside of other unsigned musicians and the odd music buff and friend. Barcelona has built the wall of death extremely well. I realized that making the best albums I could possibly make wasn’t enough to break the wall. The public simply had no idea that I existed. All they know is TV3, and maybe you’ve heard about how pitiful are their cultural and musical contents. Around April of this 2023 I realized I was battling an unwinnable battle. So I prefer not to record for some time, and maybe to record again next year, but for me only. Of course, another problem is the stage. I’m sick of performing, and at the same time I see myself as the only member of a minority who doesn’t see the point in wasting valuable time and energy in playing bad the same old songs in front of, maybe, four or five attendants. As a composer, my instrument is the studio, and my truth is in the studio. I’m not a performer, nor I have the mentality of one. But people don’t want to hear this. All they want are concerts, concerts, concerts! They don’t even understand recorded music. It got to a point where I had to stop releasing music, in order to not having to go on stage anymore. I still sing with the choir, of course, but they know I’m there for the friendship, not for the concerts. And I avoid consciously the Groundhog Day in which the rest of the classical world in Catalonia is willingly stuck. It’s time for something new.

-But “Side 1 Stereo” remains there...

… As an unwelcome guest. A “no-album” of not-so satisfying recordings that didn’t coalesce into a coherent whole. If it had been worth the effort, my “final four albums” would have been five, I would had gotten the extra mile. But what remains is an “A side” of seven finished-but-not-stellar discards from the “Matinada”, “Early Morning”, album, and a “B side” of incomplete, baffling experiments that didn’t really work except for one lone song that by itself doesn’t justify reprising the project. Essentially, this is the point where I lost the plot and I couldn’t stop working even when knowing well that that scramble didn’t make sense… except that in the end I managed to stop. Since then, I’ve made only one session on the project, more to add some demos and transform the folder in a kind of bag of ideas. But in fact the only one old recording of mine worthy of release is the original take of “1 de Maig”, “1^st of May”, much more disastrous than the finished official take but with more energy to it, kind of Sonic Youth on booze. I plan to release it on Youtube next year. Back on “Side 1 Stereo”, I prefer to think of it as a folder with ideas for written scores. A new beginning.

-Your albums are comprised entirely of originals. Have you ever attempted cover versions?

Yes, of course. The truth is, my albums are comprised of originals out of necessity. I can’t pay for releasing cover versions. I have some things in my other Youtube account: one cover of a Beatles song made together with my friend Toninoise, and some recordings of music composed by my hero Philip Glass, recordings which I made intending to send them to his own label for him to monetize them, but this part of the plan was impossible to pull off, so I ended putting my recordings on Youtube. By the way, why there are so many barriers to send these kind of projects to “name” musicians? I don’t know how could I talk with my fans if I had thousands of them, but having so few followers, I try to communicate with them even individually. I can be reclusive, but I don’t want to avoid contact with them. Back to your question, there are two brief eras of work on covers which helped me to learn. The first was in 2000, when I just had bought the Fostex FD-8 machine and I decided to record some favorites of mine while learning how to record. Having what I had as equipment and having a bad voice at the time, only two of these covers deserve to be mentioned, the Beach Boys’ “Good Vibrations” and La Fuga’s “Just Money”, and both are too deficient technically to be released. The others ranged from “Golden Hair” by Syd Barrett to R.E.M.’s “Sweetness Follows” and more, but they sounded (and sound) Godawful. Fortunately, the other era was in 2020. I promised some backing tracks to a friend for him to sing live on them. He didn’t use them, but in 2020 I knew how to record, and many of those backing tracks, some based on existent MIDI files, others programmed from the start by me, are really interesting, and I plan to sing on some of them and to release them on Youtube some time in the future. I’m proud of them.

-What do you think it should be the future?

I think record labels will disappear in the end, except those which simply accept material provided to them by artists to be released digitally in exchange of a percentage of royalties. Of course, there’s the odd label which has earned a respectful position because its choices and support of their artists have rendered it useful and even indispensable. But none of these are in Barcelona. Of course, one obstacle added are promotion agencies: they can be useful, but not in their present state, billing you with fees high enough for being out of reach for exactly the people who need them the most. So, in my opinion, the best thing that can happen to unsigned musicians are web pages with links. We’re halfway there with sites like Spotify, Bandcamp or Soundcloud, but still there’s an element lacking: the way to locate unknown artists that you might like but that you can’t locate because there’s nothing to orientate you amid the millions of options available. It would be fantastic, for example, to have sites dedicated to music by a specific minority. But the model of “only a few can be famous” must disappear altogether. The model of dedicated sites would be also useful for writers, by the way.

-What do you think about book publishers?

It depends. I don’t like having to do publicity activities and that makes me prefer being unsigned and spending my time doing good work, but at the same time I value those publishers that work with the writer and support him. They can give us a lot of good advice and they can help us a lot in order to reach an audience. They’re the kind of publishers you can find in places like London, Paris, Berlin or New York. Bestseller publishers don’t interest me so, but that’s a game I will not enter in and I prefer them to do their own thing. But that said, I admit buying very few Catalan or Spanish books: I find nothing interesting to buy, with the exception of some self-published works or the odd old classic. All books I have in my wish list are in English, from some classics of photography to Timothy William Waters’ “Boxing Pandora”.

-On music publishers…?

I lost my time writing to many of them in Barcelona. I was asking them if they wanted me to work for them. No one answered. So, forget them. I plan to write some scores, some of them to fulfill promises to individual human beings, and publish them digitally somewhere on the internet. But I will write much less music than originally intended, simply because part of what I had planned to write was in order to give an eventual music publisher good works to publish, a last-ditch effort to find someone to care for me and at last let me begin my much-needed career as a composer. But it’s simple: why writing music that no one will never need, buy or play? The only time I’ve had success in having a classic work of mine performed was with the “Sanctus” for mixed choir, piano and bass which was performed by the Choral Mass of Terrassa in november of 2019 with me on my Telecaster Bass, and I’m grateful to them, but it was the exception. Classical musicians in Terrassa don’t care for anybody who’s not called Mozart, Vivaldi, Fauré, Haendel, Bach or Orff. Said this, with that “Sanctus” performance some people were surprised, they thought I only composed strange, theoretical garbage. I still wait for an opportunity to have a long piece by mine performed in a classical situation and with the audience deciding.

-You had a band called “Els Visitants”…

“The Visitors”, like my favorite ABBA album. I had the band… and in a certain way I still have it. Or it has me. The thing is, I don’t perform with them anymore, but the band has not been dissolved. In fact, we’ve talked lightly about finishing a fourth demo, we have the two songs our late drummer Xavi gave us, both of them excellent, and we have a song by our lead singer which I like very much. We also have a short demo we recorded together for a collective song, and I plan to show to them my “Vaixells en la nit”, “Ships in the night”, because I think they are the ones capable to impart it the magic, it’s a song I ruined on my own. There’s nothing planned yet, it could not happen at all, but I admit having my hopes. Plus, all of my comrades are fantastic.

-You are an advocate of the recording studio as an instrument. Have you tried to actively promote this view?

I’ve thought very much about it. 150 years into the recording era, at this very moment recordings aren’t even considered music. People think unanimously that the truth of an act lies exclusively on the stage, and people seem to think only about what concert will be the next. Even musicians themselves think almost exclusively about getting concerts. There are many web pages to promote concerts, but seemingly nobody thinks about promoting albums anymore. To me this is absurd. Of course, I don’t mean that people who want to play in concert shouldn’t do it. It’s just that I have the unsettling feeling of being the only musician in town who finds this situation ugly. There should be two paths possible, stage on one hand and studio on the other, and you should be able to choose one of them or even both. But now there’s only one path: the stage. So I feel like the perfect and most prepared candidate for a workplace that nobody else thinks it should exist. They don’t even understand me when I try to explain my situation. I’ve even tried to establish a prize for recorded music through the Minerva Group, only to cancel it without even happening: would have it had a single participant? At least, all of this has left me with an idea: sometime from now, I will try to make an audition of recorded music. Somewhere in Terrassa, with fresh drinks and some chips. And combine some known music “possible in a studio only” with a few recordings by unsigned Catalan acts. This event will test the waters for something more ambitious, and at the same time it will be a vindication, the definitive display of the possibilities of an established yet new and powerful instrument: the recording studio, capable of generating unsuspected and almost impossible sounds.

-There’s something you would want to do that you haven’t done for some time?

Read. Except for a few forced situations and the odd guitar book, I haven’t read since at least 2013 in Benalmádena, and in fact you can say since late 2005. I lack time, space and calm. Another thing that I miss is bathing in a pool in summer, I think the last time I did that was in 2018, although in 2019 I went to the beach at sunset in Tarragona. Pandemic prevented me to go to Vallparadís pool because of quotas, restrictions and other boring stuff. I think I will not have a normal life until I have my own home. This is the most difficult part.

-Guitars?

I plan, when there’s any money available to me, to buy a 335 guitar kit. You wouldn’t believe how difficult has become to buy a 335-type guitar in natural finish, so I will resort to trying to find a kit, maybe even doing a one-day trip to Madrid to buy one, and then having it built in my favorite shop. The guitar most resembling what I want is the Hartwood Revival, but I don’t like the finishes, and refinishing any guitar is really expensive. Then, I have a fixed list consisting of an Epiphone Wildkat Antique Natural with its Epiphone case, a Sire H7 Cherry Sunburst and, much more optional, a Yamaha Pacifica 112v in Sonic Blue plus new pickups. Maybe a Harley Benton fretless bass, but it’s not a priority. The priority is reconstructing the missing part of my guitar collection, missing since 2019-20, and this is most important for my mental stability and well-being. Having the first three of these guitars will bring me a sense that 2019 doesn’t exist anymore. I need them so much to happen...

-Like a home?

Yes, I need it badly. I have one hope: someday, any eighteen-year old guy will rent or buy a home from the start and easily, solving this grave problem from the start. We’re in the extreme opposite situation now. I am almost forty-eight years old and everything has been in vain. We need so much justice and equity in this world now...

And so, we journalists of The New York Fines return to our office again. There’s a reposition of “Mythbusters” on TV and we don’t want to miss it!

There’s a shadow hanging over me

 

He fet una mínima feina a la vegada en el “Side 1 Stereo” i en la descoberta o preparació de partitures meves a mitges. Això, que no és molt, vol dir: 1) una carpeta on tinc els meus projectes de partitures a mig o per començar; 2) el muntatge dels trossos d’una demo per a produir una demo total força fragmentària i il·lògica, pel «Side»; 3) inserir al «Side» tres demos d’unes peces més o menys acabades i no molt notables per a banda valenciana, fetes per diferents raons; 4) reordenar el «Side» de manera que les set primeres cançons, en el mateix ordre, van seguides de les tres demos de banda valenciana amb el to alterat, de les demos de les dues cançons inacabades (jazz i fragmentària), i finalment de les quatre cançons restants, que ben ordenades flueixen, si bé no estic convençut que les dues darreres siguin tan llargues. De manera que hi ha dues cançons inacabades a recompondre, una cançó de banda mancada d’un mínim final, fer unes sessions d’enregistrament i mescla, i decidir com editar les cançons finals. Tot, per a un disc de rareses que, si arribo a acabar, no publicaria, passant-lo només als amics. I ja passar a compondre només en partitura. Dec un parell de partitures per compromís, i una peça per a cor i orgue està plantejada de manera embrionària, amb prou idees d’orgue. Llavors, acabar de donar forma a dues peces per a cor que vaig idear per a la Massa Coral i que no estan a punt.

Sobre escrits, serien dos relats llargs per a aquest estiu, i a la tardor anar pel llibre de teoria. Igualment, tinc tota una carpeta d’idees plantejades per a narracions. I de fotografia ja només em falta el llibre d’antifotografia, que no em corre pressa.

I reconec que, encara que ja no gravi més, m’agrada viure en un estudi, i almenys aquesta bona vibració m’acompanyarà tota la meva vida.

*****

J.S. Bach va escriure “L’art de La Fuga”. Certament els intuïa. “Just Money” sempre serà un gran tema.

*****

Piotr Fielgen ho va fer molt bé. Recomanació des d’aquí.

*****

«Admito que me parece una buena noticia que se termine "Sálvame", pero expondré mis motivos, porque hace falta un debate que va mucho más allá. El problema con "Sálvame" es que era un programa politizadísimo: unas pocas personas aparecen en una prensa creada sólo para publicitarlas, porque reúnen tres características, 1) son muy ricas; 2) son muy de derechas; 3) son profundamente españolistas (no españolas, sino españolistas, es decir, ideología de estado). Y nos las publicitan exactamente para que las tomemos como modelos. Aunque no sean realmente modelos de nada (yo mismo estoy seguro de que el españolismo tiene mejores militantes que promocionar). También hay otro problema más allá de eso: la limitación estructural de la televisión, que es un modelo unidireccional emisora > receptores, y en la emisora no emiten lo que los receptores quieren, sino lo que los directivos de la emisora opinan que la gente debe opinar. Juntar estas dos cosas nos da el "Sálvame", y no dudéis que el reemplazo que emitan va a ser todavía peor. Por supuesto, dos clarificaciones: ¿significa esto que la gente no tenga derecho a ver algo que simplemente los distraiga? Tienen derecho a distraerse y relajarse. No todo va a ser Ingmar Bergman o análisis textual. La gente necesita divertirse, incluso a bajo nivel. Sí que quizá la gente tiene derecho a hacerlo sin que se la metan doblada, que es lo que hacía el "Sálvame" o lo que hacen incluso en "Operación Triunfo". Es cierto que todo producto de entretenimiento tiene un punto de vista, pero siempre será genial si tratas a tu audiencia como adultos responsables que simplemente quieren pasar el rato, en lugar de tratarlos como animales a los que inculcar lo que no toca. La otra clarificación: yo admito usar Youtube para ver contenido audiovisual en lugar de ver TV, y eso es porque, aunque ya es un sitio muy mediatizado con algoritmos y youtubers y un montón de contenido patrocinado y mucho dale a like y suscríbete... pese a todo, tengo un 1% de control que la TV no me da: puedo "educar" al algoritmo para que no me muestre nunca más determinados canales que no me van a aportar nada; puedo comentar vídeos; puedo denunciar canales con malas intenciones; tengo una herramienta de búsqueda para buscar vídeos sobre algo que me interese; puedo veros a vosotros; puedo ver vídeos sobre guitarras que nunca tendrán cabida en la TV, puedo subir mis vídeos sobre lo que quiera, mientras no infrinja copyrights... No quiere decir que no note al algoritmo trabajando incansablemente, y me gustaría saber de un segundo sitio sin algoritmos. Pero alguna vez que he entrado en Youtube accidentalmente fuera de mi cuenta, he notado la diferencia: Youtube sin educar se parece mucho a Tele5, pero Youtube educado ya se parece un poco más a lo que debería ser. Y por eso lo prefiero, pese a sus limitaciones. Os admito que apagué la TV en 1988 y que poco la he visto desde entonces: no me ofrece nada. A partir de aquí, debate.»

*****

“(En el estudio) todo va de pensar un sonido, trabajarlo y conseguirlo. En comparación, un directo consiste en perder una tarde-noche de tu vida tocando peor que en el disco unas canciones en un escenario ante 15 personas. Suficientemente perverso es que todos me lo pidan.” Sigo pensándolo. Por eso me he hecho escritor: para poder trabajar en casa, por fin.

He estado releyendo mis entrevistas en blogs entre 2005 y 2010, y lo de no poder terminar discos ni concretar un nuevo rumbo debido a conciertos y desmadre de agenda es una constante. He resuelto que 2023 debe ser mi último año caótico. Ya he tomado buenas decisiones y aún me falta una muy compleja por poner en marcha.

*****

He escrit dos correus bons. Dues iniciatives no relacionades que poden ser molt interessants. Temps al temps.

Escriure no ho podré fer fins almenys aquest cap de setmana. Tinc ganes que arribi l’autèntic estiu, i ja només amb la coral el curs es resisteix a anar-se’n. Em preocupa no fer la feina a temps.

*****

El meu comentari sobre el “Shut Down, Vol. 3” serà breu: és el disc perfecte per a posar nerviosa a la gent, i per això m’agrada. Algun dia hauré de fer un segon disc d’Aristòtil-Sud.

*****

Amb una amiga hem tingut una mica de polèmica perquè li ha arribat una notícia falsa que s’ha cregut: la de la mort d’Enrique Iglesias. He investigat, i fa almenys un any que algú en algun despatx intenta “matar-lo” per anticipat, amb un munt de vídeos que regularment el “maten”. No soc fan d’ell ni ho seré mai, però tot plegat no m’ha agradat, perquè no deu ser gens agradable llegir una vegada i una altra en premsa que t’has mort. Un altre tema és que aquest que us poso sempre serà el meu vídeo favorit d’ell: https://www.youtube.com/watch?v=MVs-Y9mh9xQ&t=12s

*****

Why does exist New York but not New Ibérico, New Dulce or New Serrano?

And why San Francisco is not a farm full of honey?

Said this, I wanted to go to Baltimore but I ended in Baltiless.

Kansas is so tiring…

I went to Chicago and all I could hear was Illinoise.

And this is true: there’s Saint Louis (Missouri, USA) and there’s Sainte Colombe (Occitania)… but I can’t find Sainte Trottinette!

Raid

 

Vaig tenir una setmana bèstia fa poc, amb nervis i insomni. Tot perquè vaig comprar una mica d’equip necessari a préstec de la mare, i de sobte la fundi no em va pagar una de les coses (uns discos que ja eren a la botiga des de feia mesos), deixant-me un descobert. I a sobre jo tenia la culpa. Diguem que en privat penso que hem fotut una pífia col·lectiva. Però no puc actuar encara. Mentre, somnio amb el meu Dia de la Llibertat. No us poseu en curateles. I no sacrifiqueu llibertat per seguretat perquè perdreu les dues. Soc un home adult de 47 anys. Que ningú no ho oblidi.

Penso molt en la meva casa absent. En com un dia podré tancar-m’hi i no sortir-ne mai més, fent-me portar el menjar a casa des del supermercat. I llavors fer coses senzilles com veure pel·lícules o llegir llibres. Viure. «Hotel Renaissance» ha estat la cançó més sincera que he escrit mai. I ho vaig viure uns pocs dies a Tarragona, l’any 2019: fonamentalment tancat en una habitació d’hotel, sense fer ben bé res, tranquil i descansant. Ara necessitaria una segona part d’allò. I no tinc diners.

Estic escoltant molt el meu disc «Jazz». Sabent quina mena de disc és i per què ha arribat a existir, diu molt bé que estic en problemes. La música no sona bé perquè jo no estic bé.

*****

El problema amb l’àlbum «Matinada» és que va ser un intent de fer un «Sgt. Pepper» en català. No tenia lletres prou bones. No el vaig cantar. Funciona molt bé igualment. Però és el disc que no encaixa d’entre els meus darrers cinc discos. Exacte: ara l’escolto i em sembla bo, però és 2022 dins de 2023. Alguna cosa falla.

«Around the Fun» té la gràcia de la paròdia/homenatge als títols. La millor cançó és la titular. Funciona bé com a marc per a les dues primeres cançons. No presumiré que sigui el meu millor disc. Almenys, el «Shut Down» va arribar on havia d’arribar, encara que no li gravés veus. Pot ser que el format instrumental l’hagi salvat. I el darrer àlbum de 2022, «Suburbia», un àlbum molt bo, en el fons forma més part dels meus darrers cinc discos que de la meva carrera anterior.

El que dic, potser algun dia torno, però han de passar dues coses: 1) que ningú no em demani mai més un concert; 2) que hi hagi una bona massa de persones esperant nous discos meus. De moment, més discos en les condicions actuals equivalen a llençar un munt de temps i energies als gossos.

De fet, encara no he muntat la part no muntada de l’estudi. No he gravat música meva des del 21 d’abril. Per la resta, no tinc massa idea de què gravar ni gaire ganes de fer-ho. I si ho faig, pot ser que ni ho tregui. És el desencant.

Aquest mes he de gravar dues bases per a una obra de teatre. He fet proves, però la compositora de les cançons no les acaba d’aprovar. Quan ella passi per Terrassa hem de quedar i que em dirigeixi.

Mentre, tinc el poemari inèdit a punt, el matí de dijous encara li vaig veure tres errors. Ja el dono per vàlid. I ara falta veure què escriure aquest estiu, doncs dues coses les necessito. I tinc un determinat conte per moure.

Apart, he decidit no votar més. És inútil. No crec en els polítics. En cap. La gent del carrer no necessitem polítics. Sabem què volem i com ho hem de fer.

Una cosa bona és que quasi he acabat les feines més urgents. Aviat em podré posar a escriure.

*****

He escoltat un pirata d’un àlbum inèdit de Paul McCartney de 1987, «Return to Pepperland». Sembla que alguna de les cançons va sortir en àlbums posteriors i que per tant el que he sentit és un muntatge de «tot inèdit». Dit això, no és un gran projecte. En Macca no estava en un bon moment creatiu als anys vuitanta, i a més el resultat es ressent molt de les tècniques d’enregistrament d’aleshores: molt digital, sons estèrils, «gated reverb» a tot arreu... No sona a segona part del «Sgt. Pepper» ni ho hagués pogut ser mai. No estem parlant d’un desastre, però sí d’un disc sense massa propòsit. Vam haver d’esperar a 1997 per a tornar a escoltar el veritable Paul McCartney en disc, i per sort des d’aleshores ha posat la directa.

També he escoltat via internet el «Yesterday and Today» dels Beatles en mono. És una compilació molt estranya, però sorprèn per com no sona tan desintegrada com em pensava. No és com posar «I’ll Get You» seguida de «A Day in the Life». Més o menys encaixa. Igualment no deixa de sorprendre’m, doncs és l’última de les «compilacions Capitol» que aconseguien convertir cada àlbum britànic en dos d’americans i amb una edició molt discutible que de vegades incloïa falsos inicis i tot. En tot cas, no sé si alguna vegada s’ha reeditat en vinil la «portada del carnisser», o si s’ha republicat la portada en un bon llibre. Al cap i a la fi, ja no és 1966 i en dècades recents s’han vist portades molt més radicals que aquesta. I m’agrada el títol original de la sèrie fotogràfica de Robert Whitaker: «A Somnambulant Adventure».

*****

L’equip recent que tinc ara és senzill i d’emergència: un estoig de fusta per a la Squier Starcaster (i que així no se’m trinxi), un disc dur de 2 Tb (que tinc quasi ple amb multipistes, màsters, fotos i documentació diversa que era en perill de perdre’s si se’m començaven a fondre els discos durs existents, que daten de 2018-19), i un pedal Mooer Shimverb (un pedal econòmic que té emulació de reverb de molles en una de les seves posicions: interessant per a un so vintage). M’ha quedat pendent l’última baula de l’estudi: un compressor VCA, i per temes d’economia no seria un Warm Audio Bus-Comp sinó un DBX 266 XS, molt més barat però serviria per a tenir un so diferent. Almenys tinc com connectar sintetitzadors al petit mesclador que em vaig poder comprar fa mes i mig, i sempre puc passar-ne la sortida per un Behringer petit per a algunes entrades més i un enviament d’efectes per a connectar-hi el Shimverb i experimentar. I d’aquí al rack. (A la vegada, no em vaig poder vendre ni la caixa de ritmes ni la targeta de so, i això pot ser bo, doncs em possibilita fer certs experiments més endavant.)

De manera que no crec que enregistri res aquest 2023, doncs he d’escriure. Gravar el 2024? Ho veig més possible. Una altra cosa és que ho publiqui. Veig més probable que publiqui partitures digitalment, partitures que en principi no estan fetes. Vint anys de no poder fer res es deixen notar...

I el DBX 266 XS el tinc entre cella i cella: completar l’estudi. Em faltaran alguns discos durs de 4 Tb, quan es pugui. I les guitarres... començaré pel kit de 335 i unes pastilles SD Seth Lover, seguides de les Filtertron per a la meva Gretsch, i a partir d’aquí, si he de trigar tres o quatre anys, es triguen. Serien una Epiphone Wildkat Antique Natural amb el seu estoig Epiphone, i ja més endavant una Sire H7 Cherry Red i, opcionalment, una Yamaha Pacifica 112v en Sonic Blue més pastilles. El problema és que m’he de buscar els diners pel meu compte. Toca concursar...

*****

He creat una carpeta amb les idees per a narracions que tenia repartides en tot de subcarpetes de dos discos durs, i fent una mica de filtratge. M’adono que tinc prou idees interessants com per a construir una carrera literària, i amb certs camins diferents per a explorar. Començaré per la idea més clarament comercial, una mena d’extensió del relat llarg de l’«Estàtica», i després, amb calma, aniré fent. També hauria de llegir una mica. En tot cas, quan escrigui, ja ho faré lliure de conceptes preestablerts (l’«Estàtica» girava a l’entorn d’un diagnòstic sobre els Estats Units i, per extensió, sobre mi mateix, el que em va conduir a temes «forts»). I m’agradarà escriure per a lectors més literaris, menys interessats en l’actualitat. Sobre llibres de fotografia, en el fons només em falta un llibre per a fer: el d’antifotografia. El faré a la tardor, junt amb el llibre de teoria de la música.