Dissabte 15 hi vaig caure de quatre potes: un vídeo a Youtube anunciava la mort de Brian Wilson. Ho vaig passar als meus amics. Mirant a fons, era un «hoax», una notícia falsa generada per un compte de Facebook. Ho vaig dir als mateixos amics, algun dels quals estava ja força confós. Manera de fer-me fer el ridícul, a mi i a molta gent. És com quan fa unes setmanes una amiga meva em va anunciar la mort d’Enrique Iglesias: llavors van passar força hores abans no vaig poder clarificar que la premsa blava portava un any anunciant de tant en tant la seva mort. Per sort, tant Brian Wilson com Enrique Iglesias segueixen vius. Però sembla ser que algun fill de puta troba molt divertit «matar» famosos per anticipat. Jo, certament, no li ho trobo gens.
Sobre la premsa blava (la gent en diu rosa), és conegut que no en soc fan. De fet, no en solc parlar, però jo l’anomeno «Facha Ideal»: només treuen a gent molt rica, molt de dretes i molt espanyolista. Això darrer no s’aplica a famosos estrangers, però ja la mateixa noció de definir una elit tancada ja no és gens defensable socialment. Apart d’això, no tinc gens clar que se’n pugui dir realment premsa: no escriuen sobre fets provats ni sobre res que no sigui aquesta elit tancada, només rumors, baralles, mitges veritats i vides privades que haurien de romandre privades si no hi ha cap delicte pel mig. En tot cas, el resultat és un engrut que, per desgràcia, és pres com a model per milions de persones. O, almenys, em trobo que els veïns d’alguns dels meus amics semblen més pendents d’aquesta elit que de coses molt importants que determinen les seves vides. No és agradable. Pel que fa a mi, contínuament he de «tapar forats» per a que certes «notícies» no m’arribin: al mòbil, a Youtube, a Instagram...
*****
Un parell d’hores després, rebia la notícia de la mort de Francisco Ibañez, autor de «Mortadelo y Filemón» i de desenes d’altres personatges imprescindibles. En soc molt fan, i per tant va ser un dia negre. Quan va morir, feia dècades que mostrava signes d’esgotament creatiu, però va treballar fins al final, i sempre quedaran els seus còmics dels seixanta i setanta com un pic creatiu com pocs en el còmic europeu. El seu domini del ritme narratiu és insuperable. Ha influït a tothom. També a mi, com a persona i com a escriptor. Sé que el seu millor àlbum és «El sulfato atómico» (1969), però el meu favorit és «Gatolandia ‘76» (1972), i està en el meu Top3 junt amb «La marca amarilla» de Edgar Pierre Jacobs i «Les joies de la Castafiore» d’Hergé, en cap ordre en particular. I soc dels que reciclen certes frases del «Mortadelo» a la seva vida diària. Ens ha deixat un gran.
*****
Encara no he pogut provar el meu pedal Mooer Shimverb, un pedal de reverb digital econòmic amb un mode d’emulació de molles. Problema: un youtuber fa anys el va posar en la seva llista de pitjors pedals de tots els temps i ho he vist avui. Almenys no semblava referir-se a l’emulació de molles... La meva idea és emprar-lo durant sessions de «tracking», però encara he de muntar aquesta part de l’estudi... I em falta el DBX 266XS...
Tot i que la matinada de diumenge he vist un compressor interessant, el Drawmer MX30, que està entre el massa barat i el Warm Audio Bus-Comp, a més de ser VCA. De moment no me’l puc permetre, però si al desembre... (I no descarto el Bus-Comp; serà un d’aquests tres.)
*****
Tinc gravats quatre temes del «Nukes, Baby!». Tinc els elements, però em costa comprimir les mescles sense que m’apareguin artefactes. No puc córrer, i tampoc no sembla un projecte molt innovador. Dejà vu.
De passada, m’espero a tenir bé la mà. Hi ha unes velles demos de guitarra i pot ser bo que ho intenti. A males, no les acabo i punt.
Un problema és que no estic escrivint. Necessito descansar i no arriba. Penso en com seria viure en un poble perdut, lluny del caos.
És una setmana dura. Almenys ha estat el diumenge dels tortellini...
Necessito que l’agost arribi. Juliol m’està resultant enervant. Almenys he posat en marxa un procés important...
*****
Intrigat per formats no estàndard de dibuix i pintura. No ho podré provar a casa, però toca prendre apunts. Noves maneres de formar. No deixo de tenir la meva opinió sobre què és l’art. En això vaig per davant de molta gent.
*****
“https://youtu.be/Zfg5BHx2dq4 Es un vídeo con líneas de bajo de Paul McCartney con los Beatles. El bajo con el que toca es un Höfner 500/1 Ignition, una versión económica hecha en Indonesia del bajo alemán con el que Paul McCartney tocó en los Beatles hasta 1965. Y yo tengo la versión para diestros del Ignition. Sobre Paul como bajista, empezó con las típicas cosas que se tocaban en un bajo, pero cuando en el 64 escuchó a James Jamerson de la Motown (de quien entonces no se sabía ni el nombre) empezó a arriesgar. Para el 66 ya se había convertido en uno de los bajistas más creativos del mundo, y su línea de bajo en "Something" de George Harrison es su obra maestra al bajo. Un toque melódico llevado al extremo. En los Sesenta hubo tres grandes bajistas: James Jamerson, Paul McCartney y Carol Kaye. Luego los Setenta tomarían otra dirección con Jack Cassady, Stanley Clarke y el gran Jaco Pastorius. Hablamos de grandes nombres que definieron las enormes posibilidades del bajo. Cuando tenga la mano bién quiero aprenderme algunas líneas de bajo de Paul McCartney. Y debo ver si hay algún vídeo con líneas de bajo de James Jamerson. Como bajista no estoy a su nivel pero tengo la sensación de estar a medio camino, almenos tengo cierto toque melódico y parezco ser un bajista intermedio, lo descubrí en 2015. En 1998 me compre un bajo Storm sencillo y un ampli, y entonces no me llamó. Me pasé años peleando con la guitarra y logrando algo. Pero en 2015 se me ocurrió tontear con el Storm y ¡descubrí que sabía tocar el bajo! Con pua almenos. Y pua con muteado de mano es mi sonido de bajo preferido. Ahí fue cuando compré algunos otros bajos. Incluso a veces me sorprendo cantando... líneas de bajo de mis temas favoritos. Sólo he tocado dos veces el bajo en directo, pero tengo el gusanillo, en casa almenos…”
*****
Amb l’alarmisme que està impulsant la JEC sobre els electors i les taules electorals, vaticino que la gent s’ho pensarà molt abans d’anar a votar. Aquestes estatals son de pa sucat amb oli.
«Oli you...»
*****
Una platja es disculpa: «sorry!»
Si compro una guitarra de la Custom Shop... me l’entregaran mullada?
El cotxe favorit del Top Manta és l’Opel Manta. També és el cotxe favorit dels llits.
Una estona és una tona?
¿Los diplomáticos descienden de los diplodocus?
Después del carnicero viene el carniuno, el carnidós, el carnitrés...
Sumar y Mimontaña.
*****
He acabat el «Nukes, Baby!» («Armes nuclears, nena!»). Regular pels meus estàndards, i amb problemes de masteritzat, però acompleix, i m’ha permès buidar força la carpeta d’idees en demo. No el publicaré. Almenys no a mig termini. L’he passat als amics. Pot ser que els següents ja ni els passi. Tinc un parell de carpetes amb demos i temes descartats. No les treballaré de moment. He d’escriure. Almenys el «Nukes, Baby!» és el meu àlbum núm. 40. Potser sí que hauria de fer un segon àlbum d’Aristòtil-Sud, una cosa ben cafre. Fer àlbums típics de Lluís Paloma és cada cop més avorrit.
*****
Si més no, les eleccions estatals han sortit força a l’inrevés... per a Madrid. Crec que riurem, i per Nadal tornarem a votar. Carles Puigdemont deu somriure de galta a galta. Mentre, ERC es resisteix a admetre la derrota, i necessitem eleccions al Parlament urgentíssimament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada