Raid

 

Vaig tenir una setmana bèstia fa poc, amb nervis i insomni. Tot perquè vaig comprar una mica d’equip necessari a préstec de la mare, i de sobte la fundi no em va pagar una de les coses (uns discos que ja eren a la botiga des de feia mesos), deixant-me un descobert. I a sobre jo tenia la culpa. Diguem que en privat penso que hem fotut una pífia col·lectiva. Però no puc actuar encara. Mentre, somnio amb el meu Dia de la Llibertat. No us poseu en curateles. I no sacrifiqueu llibertat per seguretat perquè perdreu les dues. Soc un home adult de 47 anys. Que ningú no ho oblidi.

Penso molt en la meva casa absent. En com un dia podré tancar-m’hi i no sortir-ne mai més, fent-me portar el menjar a casa des del supermercat. I llavors fer coses senzilles com veure pel·lícules o llegir llibres. Viure. «Hotel Renaissance» ha estat la cançó més sincera que he escrit mai. I ho vaig viure uns pocs dies a Tarragona, l’any 2019: fonamentalment tancat en una habitació d’hotel, sense fer ben bé res, tranquil i descansant. Ara necessitaria una segona part d’allò. I no tinc diners.

Estic escoltant molt el meu disc «Jazz». Sabent quina mena de disc és i per què ha arribat a existir, diu molt bé que estic en problemes. La música no sona bé perquè jo no estic bé.

*****

El problema amb l’àlbum «Matinada» és que va ser un intent de fer un «Sgt. Pepper» en català. No tenia lletres prou bones. No el vaig cantar. Funciona molt bé igualment. Però és el disc que no encaixa d’entre els meus darrers cinc discos. Exacte: ara l’escolto i em sembla bo, però és 2022 dins de 2023. Alguna cosa falla.

«Around the Fun» té la gràcia de la paròdia/homenatge als títols. La millor cançó és la titular. Funciona bé com a marc per a les dues primeres cançons. No presumiré que sigui el meu millor disc. Almenys, el «Shut Down» va arribar on havia d’arribar, encara que no li gravés veus. Pot ser que el format instrumental l’hagi salvat. I el darrer àlbum de 2022, «Suburbia», un àlbum molt bo, en el fons forma més part dels meus darrers cinc discos que de la meva carrera anterior.

El que dic, potser algun dia torno, però han de passar dues coses: 1) que ningú no em demani mai més un concert; 2) que hi hagi una bona massa de persones esperant nous discos meus. De moment, més discos en les condicions actuals equivalen a llençar un munt de temps i energies als gossos.

De fet, encara no he muntat la part no muntada de l’estudi. No he gravat música meva des del 21 d’abril. Per la resta, no tinc massa idea de què gravar ni gaire ganes de fer-ho. I si ho faig, pot ser que ni ho tregui. És el desencant.

Aquest mes he de gravar dues bases per a una obra de teatre. He fet proves, però la compositora de les cançons no les acaba d’aprovar. Quan ella passi per Terrassa hem de quedar i que em dirigeixi.

Mentre, tinc el poemari inèdit a punt, el matí de dijous encara li vaig veure tres errors. Ja el dono per vàlid. I ara falta veure què escriure aquest estiu, doncs dues coses les necessito. I tinc un determinat conte per moure.

Apart, he decidit no votar més. És inútil. No crec en els polítics. En cap. La gent del carrer no necessitem polítics. Sabem què volem i com ho hem de fer.

Una cosa bona és que quasi he acabat les feines més urgents. Aviat em podré posar a escriure.

*****

He escoltat un pirata d’un àlbum inèdit de Paul McCartney de 1987, «Return to Pepperland». Sembla que alguna de les cançons va sortir en àlbums posteriors i que per tant el que he sentit és un muntatge de «tot inèdit». Dit això, no és un gran projecte. En Macca no estava en un bon moment creatiu als anys vuitanta, i a més el resultat es ressent molt de les tècniques d’enregistrament d’aleshores: molt digital, sons estèrils, «gated reverb» a tot arreu... No sona a segona part del «Sgt. Pepper» ni ho hagués pogut ser mai. No estem parlant d’un desastre, però sí d’un disc sense massa propòsit. Vam haver d’esperar a 1997 per a tornar a escoltar el veritable Paul McCartney en disc, i per sort des d’aleshores ha posat la directa.

També he escoltat via internet el «Yesterday and Today» dels Beatles en mono. És una compilació molt estranya, però sorprèn per com no sona tan desintegrada com em pensava. No és com posar «I’ll Get You» seguida de «A Day in the Life». Més o menys encaixa. Igualment no deixa de sorprendre’m, doncs és l’última de les «compilacions Capitol» que aconseguien convertir cada àlbum britànic en dos d’americans i amb una edició molt discutible que de vegades incloïa falsos inicis i tot. En tot cas, no sé si alguna vegada s’ha reeditat en vinil la «portada del carnisser», o si s’ha republicat la portada en un bon llibre. Al cap i a la fi, ja no és 1966 i en dècades recents s’han vist portades molt més radicals que aquesta. I m’agrada el títol original de la sèrie fotogràfica de Robert Whitaker: «A Somnambulant Adventure».

*****

L’equip recent que tinc ara és senzill i d’emergència: un estoig de fusta per a la Squier Starcaster (i que així no se’m trinxi), un disc dur de 2 Tb (que tinc quasi ple amb multipistes, màsters, fotos i documentació diversa que era en perill de perdre’s si se’m començaven a fondre els discos durs existents, que daten de 2018-19), i un pedal Mooer Shimverb (un pedal econòmic que té emulació de reverb de molles en una de les seves posicions: interessant per a un so vintage). M’ha quedat pendent l’última baula de l’estudi: un compressor VCA, i per temes d’economia no seria un Warm Audio Bus-Comp sinó un DBX 266 XS, molt més barat però serviria per a tenir un so diferent. Almenys tinc com connectar sintetitzadors al petit mesclador que em vaig poder comprar fa mes i mig, i sempre puc passar-ne la sortida per un Behringer petit per a algunes entrades més i un enviament d’efectes per a connectar-hi el Shimverb i experimentar. I d’aquí al rack. (A la vegada, no em vaig poder vendre ni la caixa de ritmes ni la targeta de so, i això pot ser bo, doncs em possibilita fer certs experiments més endavant.)

De manera que no crec que enregistri res aquest 2023, doncs he d’escriure. Gravar el 2024? Ho veig més possible. Una altra cosa és que ho publiqui. Veig més probable que publiqui partitures digitalment, partitures que en principi no estan fetes. Vint anys de no poder fer res es deixen notar...

I el DBX 266 XS el tinc entre cella i cella: completar l’estudi. Em faltaran alguns discos durs de 4 Tb, quan es pugui. I les guitarres... començaré pel kit de 335 i unes pastilles SD Seth Lover, seguides de les Filtertron per a la meva Gretsch, i a partir d’aquí, si he de trigar tres o quatre anys, es triguen. Serien una Epiphone Wildkat Antique Natural amb el seu estoig Epiphone, i ja més endavant una Sire H7 Cherry Red i, opcionalment, una Yamaha Pacifica 112v en Sonic Blue més pastilles. El problema és que m’he de buscar els diners pel meu compte. Toca concursar...

*****

He creat una carpeta amb les idees per a narracions que tenia repartides en tot de subcarpetes de dos discos durs, i fent una mica de filtratge. M’adono que tinc prou idees interessants com per a construir una carrera literària, i amb certs camins diferents per a explorar. Començaré per la idea més clarament comercial, una mena d’extensió del relat llarg de l’«Estàtica», i després, amb calma, aniré fent. També hauria de llegir una mica. En tot cas, quan escrigui, ja ho faré lliure de conceptes preestablerts (l’«Estàtica» girava a l’entorn d’un diagnòstic sobre els Estats Units i, per extensió, sobre mi mateix, el que em va conduir a temes «forts»). I m’agradarà escriure per a lectors més literaris, menys interessats en l’actualitat. Sobre llibres de fotografia, en el fons només em falta un llibre per a fer: el d’antifotografia. El faré a la tardor, junt amb el llibre de teoria de la música.