El Pedrito l’ha pifiada convocant eleccions el 23 de juliol. Tothom se’n queixa. Diria que el Pedrito els hi ha regalat les eleccions al PP i a Vox. Vénen temps durs. Mentre, baralles i derrota judicial a Can Waterloo. I a la Genialitat de Catalunya no marxa ni amb aigua calenta. Qui necessita els polítics?
Mentre, se suposa que hi ha una crisi imminent. A YouTube no paren de parlar-ne. Ganes de fer-nos por? Per si de cas, m’espero a finals d’any a prendre cap decisió important. Esperar a veure què passa.
*****
Algú m’ha dit que el “Side 1 Stereo” no li semblava tan dolent, que tenia un segell. Igual soc molt dolent a jutjar el meu treball. Però crec que autoexigir-me va ser el que em va fer entregar trenta-vuit bons àlbums. I al «Side 1 Stereo», el meu àlbum 39, noto que he baixat la guàrdia, o com a mínim que és una col·lecció de sobrants, alguns decents, d’altres justets. Decididament, l’entusiasme i la determinació de ser el millor s’han evaporat completament. Em sento com un pop en un garatge, en una escena on sobro. Ningú no sembla necessitar un compositor només d’estudi.
Això em deixa amb una carpeta amb moltes idees apuntades, poques d’elles amb alguna possibilitat. Igual provo a gravar-ne algunes des d’ara fins el desembre, com a àlbum 40, en les mateixes condicions: acabar pendents, sense publicació prevista, només passar-ho a uns pocs amics, i aquest cop sense presses. M’importa més escriure, i m’està faltant temps. Massa distraccions.
Tinc la sensació que el 2024 m’he de dedicar a gravar soroll i com surti, sense publicar-lo tampoc.
I em falta el DBX 266XS per a poder experimentar amb compressions radicals. No poder completar l’estudi ni pel barat em té fregit. Només em falta el DBX: 144€.
Almenys ningú no podrà dir que no he plantat batalla. He intentat ser el millor, i potser ho hagués arribat a ser si no m’hagués trobat tants obstacles i tant definitius. Em sento sol. Molt sol.
*****
«Butterfly» és el meu àlbum favorit de The Hollies. Un molt bon àlbum. Millors cançons: «Maker», «Pegasus», «Try It», «Butterfly».
També he escoltat una cançó d’una banda «indie» anomenada Dewey Defeats Truman. Promet.
*****
Dissabte 8 de juliol la coral vam actuar a l’església de Sitges. Una ocasió que podia haver sortit molt bé si no se n’hagués anat la llum a tot el barri. En fi, haurà estat el darrer concert amb el nostre director dels darrers dotze anys, que ja ens anava molt bé però que ha d’anar a treballar lluny de Terrassa i s’imposa un canvi. La junta procurarà que el nou director que contractem ens segueixi aportant un toc distintiu. Però reconec la meva inquietud si han de triar directors de Terrassa. Li tinc por al Dia de la Marmota permanent que impera a tota la ciutat i de fet a Catalunya sencera.
*****
A 10 de juliol a la matinada tinc la portada i les demos completes per a un àlbum, a no publicar, titulat «Nukes, Baby!» Típic meu, estil 2022, però potser no tan dolent com el «Side 1 Stereo». Escoltades les demos en seqüència, almenys sona integrat, cosa que el «Side 1 Stereo» no aconseguia. El que no sé és quan ho passaré a net. Tinc feina urgent d’escriptura. I sí, les dotze cançons corresponen a les idees més sobades de la carpeta d’idees. Esbandir feina. Feina 2.0, clar. I arribar al meu àlbum núm. 40.
*****
Si no estigués sense un cèntim, aquest seria l’estiu perfecte per a anar-me’n quinze dies a un hotel a Vilanova i La Geltrú. I, al balcó de l’habitació, escriure concentrat i amb calma. Banyar-me a la piscina de l’hotel cada vespre. Algun matí, sortir de safari fotogràfic, sobretot cases i mobiliari urbà. Trencar amb la rutina i no endur-me feina musical. Potser llegir un llibre. Necessito descans.
Noto com cada any a la gent li costa agafar el juliol com un mes de descans, independentment de si es té una feina o no. Tothom insisteix a fer concerts, dinars, sopars... i jo voldria tant desconnectar. No entenc la gent.
Reconec que el millor que em pot passar és estar tancat en una habitació i concentrar-me. O descansar. Potser per això hi va haver tanta diferència entre mi i la resta de la societat quan el confinament: em vaig trobar en unes condicions ideals quan l’altra gent patia perquè no podia anar a bars, restaurants, discoteques, concerts de grans estrelles... Diria que el poc públic que tinc no ha «captat» la lletra d’«Hotel Renaissance».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada