Setmaneta Blues

 

«Cal deixar constància que, més enllà del cercle de discogràfiques i editorials poderoses, existim propostes solvents que podem ajudar a revertir el retrocés de la llengua i la cultura catalanes, amb un compromís amb el país. Simplement, ningú a nivell oficial ens vol obrir la porta, i així és com tenim una cultura oficial que sembla expressament calculada per a allunyar-ne qualsevol possible públic, amb el que l’estigma ja està fermament assentat, i molts trobem els nostres referents on n’hi ha: al món anglosaxó. Ja és hora que deixem de ser-ne simples espectadors i passem a competir amb els americans d’igual a igual. La gent la tenim, si els obrim la porta. Endavant, doncs!»

*****

De moment tinc dues bases completes pel «Pentimenti», «Boston» i «Shelby». A partir d’aquí comença la part difícil del projecte.

Mentre, pel «Rudito» tinc tres bases completes. Una d’elles és una balada totalment 1960. Em té content, i un bon rumb per a l’àlbum és fer coses així i «Rhythm and Blues with Strings», deixant només en dos els «murs de so», el just per a donar videta a l’àlbum.

Queda una nova tercera carpeta, «Superdisaster», amb coses que poden sortir molt bé però que són tot un altre rumb. Una d’elles l’he començada a gravar, només per a recordar que ja la tinc publicada i tot en un altre àlbum. Tinc una memòria de mosquit.

*****

Sempre diré que si porto 21 anys buscant pis infructuosament és per culpa de bancs, immobiliàries i els polítics de Madrid, sempre amatents a embutxacar-se diners de manera gens lícita. Dit això, ara tinc clar que he de marxar de Terrassa tan aviat com pugui, en un parell d'anys si puc.

Tenir ni que sigui un terreny pelat voldria dir que tindria un lloc segur on fer experiments amb el meu habitatge. Llavors tindria un any i mig per a pensar què posar-hi. Una possibilitat és una casa de fusta. Una altra, containers.

*****

Tinder (i apps similars) no deixa de ser la selva. Admeto que hi ha una circumstància en la que, malgrat tot, potser provaria aquesta app: si, d'aquí a uns anys, marxo lluny de Terrassa pel tema immobiliari. Perquè Terrassa és molt tòxica en aquest aspecte. No vull lligar-m'hi mentre no sàpiga que m'hi quedaré per un d'aquells miracles. I a Terrassa només se m'ha rebutjat.

Igualment, cada vegada que veig a una dona bonica entro en estats depressius.

*****

Faré un últim retoc a la llista: substituir dos aparells SSL per un compressor Warm Audio Bus Comp, molt més assequible (entre cometes). També he estat mirant Squiers Stratocaster HSS, però m’adono que a la llista ja hi ha una Yamaha Pacifica amb aquesta configuració. En certa manera, l’últim que vull cobrir (quan hi hagi diners) és una guitarra en kit tipus Strato HSS, amb l’únic propòsit de fer-la pintar de groc, hi posaria pastilles SD SSL-1 i una SD humbucker Alnico-5.

Tornaré a apuntar també una taula digital Presonus StudioLive 16.0.2 USB. Fora SSL Big SiX per massa inassequible. Això i el Bus-Comp serà suficient.

De fet, a aquest canvi hi ha contribuït una baixada de moral: al cap de poques hores d’enviar-vos l’anterior versió de la llista, SSL va llançar The Bus +, un rack molt més bo i potent que el Fusion, i també més car. Clar, per a anotar el «segon», més valia anotar un clònic bo i molt més econòmic, no? Per tant, SSL a la porra. Millor.

*****

El pitjor àlbum dels Beatles no és ni Yellow Submarine ni Let It Be ni Beatles for Sale. És la seva audició per a Decca l’1 de gener de 1962. Amb un set list preparat per Brian Epstein amb els peus, només tres originals no gaire bons, la decisió del personal de Decca de fer-los tocar amb l’equip de la casa i no amb els amplis d’escena del grup, la no molt bona acústica de l’estudi i els nervis del grup en haver de tocar quinze cançons en poc més d’una hora i amb la pressió d’intentar fitxar per Decca (que aquell mateix dia va provar també a The Tremeloes i els va escollir per un tema pràctic, doncs eren de prop de Londres), la cinta resultant va causar que Decca digués que no. Un error monumental en retrospectiva, però completament comprensible quan un sent aquesta cinta en discos pirates: el grup sona com qualsevol altre, i el resultat és sosso i tirant a avorrit. Potser res els va sortir tan malament com la ridícula versió de «Bésame mucho», però si Decca hagués publicat aquestes cançons en LP, la carrera dels Beatles podia haver-se acabat aquí sumàriament. Sort que van acabar a Parlophone i gravant a Abbey Road estudi 2 amb George Martin de productor, amb resultats, com sabem, mítics. (No és que Decca tingués mals enginyers en absolut: el «Decca Tree» és una aportació monumental a la tècnica de gravació d’orquestres, per exemple, i he escoltat exemples de la seva experimentació per a aconseguir gravacions estèreo que sonessin envolvents i naturals. Simplement, qui havia de prendre les decisions no va tenir el dia, i els Beatles tampoc. He llegit que probablement Brian Epstein va pagar per a gravar una cinta completa i no només les usuals quatre o cinc cançons d’una prova, i també he llegit que va proposar als comptables de Decca de comprar tres mil còpies de qualsevol single dels Beatles que publiquessin, una oferta que els comptables van refusar però que si hagués arribat a oïdes de Mick Rowe podia haver forçat la publicació de singles dels Beatles a Decca i, amb això, haver reescrit la Història del Pop.)

Evidentment no compto aquí les gravacions amb Tony Sheridan o el directe al Star Club, però són gravacions que no van donar lloc a àlbums, i almenys «My Bonnie»/«When the Saints Go Marchin’ In» pot ser considerat un dels singles més crucials de la Història del Pop malgrat els resultats pedestres, doncs va ser un client de NEMS a Liverpool demanant aquest single qui va parlar per primer cop dels Beatles a Brian Epstein. Mai no es parlarà prou de les casualitats.

*****

About my music: I’m a «technical» composer, not a performer. I work with sound as a physical phenomenon, devoid of any meaning, and with information levels. My goal is simply to construct a sound. So I program all my music prior to record it in my recording studio, a purely mechanical process where I limit myself to think and take decisions (sounds to be recorded, effects, mixing, etc.), so nothing interferes with the idea behind the music, a bit like the way minimalist sculptors like Donald Judd or Sol LeWitt limited themselves to planning their works to have them realized by industrial workers so there weren’t any imperfections which could distract the viewer from the idea behind the sculpture. Of course, this doesn’t mean that my music is less than conventional and melodic: there’s a precedent for everything I do. But it’s the combination of all the studio techniques and sound concepts I work with that makes my music count: I know how to sound dense and focused. In fact, I consider the knowledge of a recording engineer an essential part of what it is today being a composer. And not many people have understood this essential fact.

Sobre la meva música: sóc un compositor «tècnic», no un intèrpret. Treballo el so com a fenomen físic, desproveït de qualsevol significat, i amb nivells d'informació. El meu objectiu és simplement construir un so. Així que programo tota la meva música abans de gravar-la al meu estudi d'enregistrament, un procés purament mecànic on em limito a pensar i prendre decisions (sons per gravar, efectes, mescles, etc.), així que res interfereix amb la idea que hi ha darrere del música, una mica a la manera en què escultors minimalistes com Donald Judd o Sol LeWitt es limitaven a planificar les seves obres perquè les realitzessin treballadors industrials, de manera que no hi hagués cap imperfecció que pogués distreure l'espectador de la idea darrere de l'escultura. Per descomptat, això no vol dir que la meva música sigui menys convencional i melòdica: hi ha un precedent per a tot el que faig. Però és la combinació de totes les tècniques d'estudi i conceptes de so amb què treballo el que fa que la meva música tingui vàlua: sé sonar dens i enfocat. De fet, considero que els coneixements d'un enginyer de gravació son una part essencial del que és avui ser compositor. I no molta gent ha entès aquest fet essencial.

*****

Avui Wilco han anunciat un nou àlbum per pel 27 de maig. 21 cançons... country. He escoltat el primer single, i com a country és decent. El problema és un altre: Wilco i Jeff Tweedy porten des de 2016 amb àlbums, millors o pitjors, on el que sona és Jeff Tweedy i la seva guitarra més el que els seus col·laboradors hi posin al voltant. Molts trobem a faltar la «evolució boja del so YHF» que el bo d’en Tweedy no va voler fer el 2003-4 (per sort, vam obtenir «A Ghost Is Born» que és un disc rodó). Clar, si no aporta cap sorpresa inesperada apart de l’estil, un disc country de Wilco serà com un disc de reggaeton de Steve Reich. De fet, aquest cop el baixaré d’on pugui i l’escoltaré, però si no passa de l’anècdota doncs igual no me’l compro, fins i tot encara que m’agradi el (bon) country. Aquest dia havia d’arribar. Que es diverteixin el que vulguin, però crec que a Wilco se li pot exigir molt més: un autèntic disc de Wilco els innovadors. I per a (bon) alt country ja tenim a Son Volt.

De fet, no és la primera vegada que Wilco decep. «Wilco (The Album)» tenia tres bons temes però en general era Wilco fent una segona part de «Sky Blue Sky» molt menys enfocada (i avorrida en alguns moments). «The Whole Love» era un tema molt bo a l’inici, però després dos singles decentets i res més de destacable, amb Jeff Tweedy tocant un munt de pals amb l’esperança que alguna cosa quallés. I «Schmilco» era un disc amb, segons sembla, bones lletres, però que sonava sosso, inacabat i gravat amb presses: els sobrants del molt més interessant «Star Wars» (l’últim disc on, fins a la data, Wilco van intentar innovar: a «Ode to Joy» hi ha molts cops amagats, però sempre sota la veu i la guitarra acústica d’en Jeff Tweedy, que cada vegada més sembla haver posat el pilot automàtic com a compositor, d’aquí que tingui un gest absolutament de «dad rock» com és tenir nostàlgia d’Uncle Tupelo i sortir-nos amb un disc de country d’una banda que, precisament, se suposava que anava a seguir expandint els límits del rock amb cada nou disc).

El cap a tota velocitat

 

Establerta certa llista, la dono per tancada i m’hi adhereixo. De manera que fonamentalment ho tinc tot delineat amb la fundació. Només queda anar mirant la web en cerca de terrenys o pisos molt barats, quasi obligatòriament lluny de Terrassa: a l’àrea metropolitana els preus són pitjors fins i tot que quan la bombolla immobiliària de fa quinze anys. En tot cas, estic rastrejant tota la web a la recerca d’allò que faci «clic». És dificilíssim.

*****

No sé si aprofitar la fundació per a fer-me prohibir judicialment pujar a un escenari per la resta de la meva vida. Això em resoldria molts problemes.

*****

He de fer dues coses a l’estudi: buscar un mesclador passiu de quatre estèreos que he de tenir per l’habitació, i he de desmuntar uns minuts el patch bay del rack per a mirar com tinc connectat el previ Art Pro MPA II, doncs tinc dos petits problemes que puc sol·lucionar amb esforç però sense despesa: 1) necessito poder tenir connectats permanentment els meus principals sintetitzadors, de manera que no hagi de canviar constantment d’ASIO al programa DAW; i 2) necessito poder passar els seus senyals pel previ, per a augmentar-ne el guany i així poder atacar compressors i equalitzadors amb un nivell de senyal que no m’obligui a fer servir tota l’estona configuracions extremes (els WA76, per exemple, no els estic fent servir perquè amb tan poc senyal no els estic dient res). Suposo que és un tema de saltar de -10dBv a +4dBu. En tot cas, és un rotllo estar sense taula: la taula Behringer no l’he llençada però està més morta que viva, sobretot per la pols de gasoil del carrer tan bonic on visc. I la taula que voldria, la SSL Big SiX, és molt cara per a la meva depauperada butxaca, sobretot perquè encara no he pogut resoldre el tema casa, el Gran Tema.

Apart, he de mirar si el mòdul Korg funciona, i si funciona he de mirar com enviar-li MIDI, així com tractar de salvar-ne la programació via SysEx.

I si em deixo una cosa per a comprar-la jo, seria un sinte senzill Medeli A100SW, estètic i barat, per a no fer servir sempre els mateixos sons. No m’havia d’haver venut el Yamaha PSR-E413, però la baixada de pensió em va forçar a prendre decisions molt equivocades. La llista misteriosa conté alguns d’aquests «pentimenti».

Pensant en com improvisar un «mesclador» amb elements que tinc.

*****

L’escàndol Pegasus es quedarà en res perquè manen els tres partits i Pere Aragonès és el formatge President de la Genialitat de Catalunya. Quines ganes que hi hagi eleccions, no anar a votar, i a veure si molts impresentables se’n van a casa.

Tot i que almenys a Brusel·les hi ha molta gent emprenyada. No vol dir que això vagi a tenir conseqüències reals, però la processó va per dins...

*****

He començat un projecte menor: un EP de regravacions titulat «Pentimenti». Es tractarà de reunir i regravar algunes cançons que ja han circulat de fa anys però que ara mateix no són al meu «mur» de Spotify, per diverses raons. «Buy Guitars» ja compta amb una excel·lent versió de To Be Continued, però per aquesta raó no forma part de res que tingui publicat pel meu compte ara mateix. Hi ha les quatre cançons meves del «petit complot» que integren un interessantíssim projecte amb una de les meves bandes independents favorites, Tired Hippo... però que per un error meu en pujar-lo a RouteNote apareix atribuït a Tired Hippo i Lluís Paloma, no a Tired Hippo i Lluís Paloma, ‘Patinet’, amb el que pel que fa al meu «mur» és un àlbum que «no apareix». Sí apareix al meu Bandcamp com a «petite revúe» («petit complot», the director’s cut, amb més Ferran Baucells i menys Lluís Paloma -una cançó pretesament romàntica era el meu desastre particular i ja la vaig regravar instrumentalment en un àlbum recent amb millors resultats-). Regravar aquestes quatre cançons és, per tant, un exercici que podria ser fins i tot innecessari, excepte precisament perquè vull que apareguin al meu «mur» de Spotify sense, molt important, tocar l’àlbum d’origen, que ja vaig pujar a Routenote el 2014 i que recomano. Una idea que sí tinc és intentar localitzar la pista vocal del Ferran per a «El poble del somni d’aigua», penso que va fer un treball vocal excel·lent. I si en trobo algun fragment integrable a les altres, chapeau. En tot cas, ja he fet la base de «Shelby», i un motiu per a fer-la era buscar una manera de fer-la atractiva als Visitants, a veure si la fem alguna vegada.

Llavors, queden segur dues cançons «difícils», que en part també necessiten treball de cara a fer-les aptes per a Visitants. Una és «Vull ser lliure»: 1) tenia problemes de lletra; 2) era llarga i lenta; 3) la versió original, tot i que molt enginyosa, tenia una pista vocal distorsionada que no tenia cap presentació des d’un punt de vista de producció. Vaig gravar una pista base més ràpida i curta (una secció menys) el 2019, ja intentant trobar com fer-la amb Visitants, però m’he adonat que no qualla. Per tant, toca fer una tercera base molt ben pensada, amb alguna part nova que trenqui la monotonia.

L’altra cançó «difícil» és «1 de maig». La versió original procedent de les sessions avortades del «Busco Feina» de 2006 són un desastre interessant i potent, però un desastre. Toca regravar-la d’una manera que en mantingui l’interès i que a la vegada la dugui al següent nivell pel que fa a estructura i producció. Serà un repte major.

I sempre hi ha la porta oberta a fer alguna cançó més, però fonamentalment la idea seria fer aquestes. Sense pressa, i cantades quan toqui. Quan ho tingui, ho publicaré sense publicitat, però amb la voluntat de completar del tot allò ja dit.

*****

Mentre, tinc començat un disc típic meu titulat «The Next Ruidito Party», que faré sense pressa perquè de moment no aporta grans novetats i perquè ja tinc prou feina amb el camp editorial. L’única gravació completament acabada que tinc es diu «Helados Sintéticos» (diria que no he fet servir aquest títol) i és un mur de so dels meus molt bonic. Però la resta del que tinc gravat no qualla tant i s’ha de remesclar (o regravar). Hi ha feina, i moltes direccions per provar. I això sí que m’ho guardaré durant temps. Reconec que si acabo anant a viure lluny de Terrassa, el meu objectiu serà no conèixer ningú al nou lloc, passar desapercebut, i així poder mantenir l’agenda buida, no fer cap més concert, i així tenir l’agenda buida, concentrar-me i treballar. Que ja he perdut massa temps.

Tornant al disc, tinc quinze cançons en diversos estats de desenvolupament, des d’una cançó acabada a un parell de simples esbossos al vol. De manera que és anar fent, i veure què funciona.

I també, en algun moment que encara no puc intuir, hi ha el «Shut Down» per acabar. He perdut tants anys...

Acetatestry

 

Encara no sé quan ho podré fer (tema de quartos), però he decidit que, ja que al mercat quasi no queden guitarres grogues, faré repintar la meva Samick Flying V tota de groc, i si de passada puc fer posar bé una pastilla que ara és inclinada... ja tindria una guitarra impactant per a Visitants.

Realment, el tema és que he estat com un mes buscant a internet una guitarra assequible, digna, en color groc. I, si no comptem certa singlecut horrible i molt mal fabricada (diuen els fòrums), quasi no n’hi ha i ja tendeixen a picar una mica, sobretot ara que no tinc un cèntim a la butxaca. Al final vaig mirar entre les guitarres que ja tinc, i la Flying V és la adequada. Sí que em falta saber el cost de repintar-la: es veu que s’hauria de llimar la pintura actual i treure-la, més tot el treball de capes. Si se’m dispara molt, tocarà esperar a comprar una Yamaha Revstar o similar.

(Unes hores després)

Un repintat com toca (amb llimat de pintura original, etc.) és caríssim. No sé com fer-me’l jo. Em sembla que els plans de guitarra groga se me’n van a l’aigua. O això, o buscar com obtenir diners per a una Yamaha Revstar groga.

I, de fet, he refet certa llista. Ja no la tocaré més, però escolleixo esperar. I anar a pel terreny.

*****

He estat mirant preus tant de terrenys com de pisos, tant a Terrassa com a d’altres llocs. Si tot segueix com està ara (pur caos), a la llarga me’n vaig de Terrassa. No sé en què pensen bancs i immobiliàries. En qualsevol cas, la consigna que segueixo és gastar tan poc com pugui, perquè no tinc cap altra alternativa. No tinc 25 anys.

*****

He decidit substituir un dels contes de l’Estratègies. Pura inseguretat.

Una setmana santa molt enervant en general. He hagut de parar i fer vacances. M’emprenya.

*****

És increïble com, havent-me sortit tot de gent de l’escola a les «persones que potser coneixes» de Facebook, absolutament totes elles tenen marit i fills. Ho admeto, en aquell moment de la meva vida tenia massa problemes i no estava interessat en conèixer noies, tampoc no em sortia de dins. Però és increïble com, des que vaig començar a sortir del pou més profund, només m’he trobat un mur insalvable. I diria que ja a l’escola hi havia per a mi un mur insalvable. Vaig haver de deixar-ho córrer quan vaig fer els 45, però no m’explico com en els divuit anys entre els meus 27 i els meus 45 no va sortir ningú buscant-me, o ningú receptiu. No em deixaven ni acabar de declarar-me. Tinc la sensació d’haver-me perdut una cosa fonamental, a la vegada que estic sense recursos per a intentar res. No m’espera ningú. I, cert, ja no espero ningú. Però reconec que m’hagués agradat tenir una vida molt diferent. Una vida que a la realitat ha estat impossible. A la vegada que sóc conscient que la dona que jo buscava com a companya, senzilla i honesta, fa dècades que no existeix. Tot el que queda és gent mentint i tenint males intencions a les apps. De fet, intentar conèixer dones a la realitat quotidiana ha esdevingut impossible. Només sé percebre una guerra entre extrems molt violents, i m’ha agafat enmig.

En realitat, veig molt més factible una cosa tan difícil com el terreny i la casa, que intentar trobar ningú. Clar, posats a cremar energies, prefereixo assegurar-me un lloc on poder caure mort.

I potser no hi pensaria tant si a Facebook no em volguessin agregar constantment perfils falsos d’estafadors, perfils que bloquejo només veure’ls. He de fer molta feina amb Facebook i hi tinc molts contactes importants, sinó tancaria el compte.

*****

Reescoltant el «Tapestry» de Carole King després de molts anys sense escoltar-lo. Li veig més mèrit ara. No el vaig entendre massa quan me’l vaig comprar. Cert que és, en general, molt bàsic instrumentalment, amb només petits tocs aquí i allà. La cançó que més m’agrada és la del títol.

Hummm...

 

El Xavi d’Els Visitants ja no hi és. El trobarem a faltar, ha estat un capítol major de la història del grup. Ens en queden dues cançons molt bones que espero que puguem treure aviat, s’ha perdut un bon compositor.

Ara quedem els dos Marcs i jo, en acústic.

*****

El judici a Can TJUE no ha començat amb el millor peu. A veure si els espanyols encara se’n sortiran. Si és així, ja podré ser obertament euroescèptic. Ja ho sóc una mica, però fins ara semblava que valia la pena esperar perquè els diferents tribunals europeus bufaven al nostre favor. Però si de veritat la UE està tan podrida com per a que no ens puguem refiar ni tan sols del TJUE, jo vull sortir de la UE i que se’n vagin a pastar fang.

Mentre, al Principat molts tenim clar que hem de fer fora als tres partits, o no farem res.

*****

Mentre faig backups, he fet una carpeta per a un possible àlbum, «The Next Ruidito Party». No deixa d’estar molt verd, però és on hi ha les idees vàlides. Amb això, la carpeta «Reservori d’idees» l’estic salvant en un disc dur, però no la faré servir més. En realitat, el que tinc són cinc carpetes d’àlbums, i quatre d’elles no estan gens clares: «Shut Down, Vol. 3», «Jazz», «The Next Ruidito Party», «Good Earthquakes» (pistes de bateria), i un projecte que em motiva més, unes demos per a orgue romàntic que m’agradaria convertir en una peça llarga en diversos moviments per a la Massa Coral. Igualment, toca descansar. El projecte musical més urgent és la carpeta de Sueca. I he de revisar tot de coses que vaig fer per a la Massa Coral però que no quallen del tot. M’agradaria compondre alguna cosa per a la Coral Renaixença, també. Compondre, però no de cara a gravació. Realment he de descansar i refrescar idees. I treballar certes gravacions de guitarra amb vistes a Visitants. Serà una Setmana Santa interessant.

I també he de repassar i traduir a l’anglès l’«Estàtica». És el Gran Pendent en la meva obra. I llavors ja passaria al llibre de teoria musical i a sortir a fer fotos a altres ciutats. I a llegir, que ja toca.

Tinc una cançó nova, feta, pel Next Ruidito. És bona, tot i que no aporta novetats. Es titula «Helados Sintéticos», i és la primera cançó que gravo per a mi, per a mantenir-me en moviment.

*****

He repassat a fons certa llista. Si la fundació l’aprova, ja és qüestió d’esperar...

Sobre sintetitzadors, tinc una certa llista. Però l’he reduïda a tres elements, dos d’ells alternatius: 1) Medeli A100SW (nous sons per molt poc preu); 2) Korg EK-50 (alternatiu al Medeli, una mica més car i potser amb una mica més de qualitat; 3) Roland JD-08 (mòdul que recrea un sintetitzador de 1991). No afegeixo sintes més cars tant pel preu com perquè de cars ja en tinc dos.

Guitarres, només he deixat fora de la llista una Ibanez AF75-BS. No molt cara (si estalvio durant un any), és pel fet de tenir una guitarra de jazz, res més. Per la resta, guitarres cares, excepte per dues Harley Benton i una Fender Sonoran. I he descobert que la Yamaha Revstar és disponible en groc. Estic somniant...

Em cal una taula de mescles decent, però ho tinc negre per a anar a una SSL BIG SiX. Hauré d’acabar amb una Mackie o una Behringer. Part de la necessitat és que necessito abordar els meus compressors amb un nivell decent de senyal.

Mentre, començo a plantejar-me el pas immobiliari en la seva més mínima expressió. Tot esperant a que dos deutes es resolguin sobre el 5 de maig. Tot plegat serà difícil, però ho he d’intentar en algun moment dels propers mesos. Tenir on caure mort.

*****

No tinc diners per a comprar-me el nou de Rosalía. Fora d’això i d’algun disc independent, noto que m’estic replegant en singles dels Seixanta i una mica de disco. Hauria d’obrir-me més, però no acabo de trobar on.

Estic redescobrint a The Chiffons, amb molt bons singles.

*****

He decidit substituir un conte a l’«Estàtica». Un conte no em queda clar com seria rebut, i prefereixo fer un últim esforç i garantir un llibre ben enfocat. Prou controvertit que serà. També el llançaré primer en català: no em sento segur de com el traduiré a l’anglès. Serà una setmana santa que no me l’acabaré.

Yesterdays

 

Després d’uns deu dies de treball, la matinada del 28 de març he acabat «Uns Temps Més Feliços», el meu trentè àlbum, i l’últim que anunciaré, apart que probablement serà l’últim en un quant temps. Em passaré a l’escriptura, on ningú s’atrevirà a demanar-me que toqui en concert la meva última novel·la. Reivindico el treball d’estudi i el de despatx, al meu ritme, lent i sense pressions. Abandono la cerca de discogràfica perquè vagi on vagi em demanaran que faci molts concerts. I no puc aguantar-ho més: ja n’he fet diversos centenars i només m’han fet perdre el temps i la salut mental. Quines ganes d’aïllar-me del món. De manera que a partir d’ara passaré a tenir un perfil musical molt baix, tot esperant que de mica en mica la gent s’oblidi de mi com a músic i vagi baixant la pressió per a fer concerts. El 2008 no hauria d’haver cedit. L’escenari és la mort.

Només donaré alguna veu a allò que gravem Els Visitants.

I espero poder tornar a fotografiar.

Amazon és el lloc on publicar. Hauré d’escriure llibres en anglès...

*****

El 26 de març a les deu de la nit una mica passades vaig assistir amb alguns amics i coneguts a l’últim concert de L’Exèrcit d’Islàndia abans de dissoldre’s. Un concert prou bo, malgrat que el Jordi estava afònic. Va ser una nit memorable, amb un punt de nostàlgia. No érem molta gent, però la suficient, tots amics i coneguts. Vaig marxar de la sala Fred Astaire amb dos CDs: l’últim dels islandesos i el primer del Raúl en solitari. Seran escoltats. Un últim detall: era el primer cop que anava a la sala Fred Astaire... el que implicava entrar per primer cop en una versió una mica remodelada de l’antiga discoteca No Name, la mateixa que em va amargar l’adolescència amb soroll de motos i mal ambient diversos dies de la setmana al carrer Sant Francesc una mica més avall de casa. De fet, només he estat un cop en una discoteca «en nit de discoteca», amb els d’italià quan tenia trenta-dos anys, i no vaig poder-ho aguantar, marxant esverat als vint minuts d’entrar. Però, tornant a la nit del 26 de març passat, l’encontre amb aquella sala va ser agredolç però pacífic, i jo mateix no aconseguia fer-me una idea de com aquella sala, ara maca i tranquil·la, devia haver estat en aquelles antigues nits de música màquina, cerveses, massificació i motos a la porta.

*****

El 29 de març vaig aconseguir muntar tres llibres, incloent els dos de fotografia i el «Pastissos», i pujar-los a Amazon. Comença el canvi de carrera.

*****

El duo escocès The McKinleys, vocalistes dels singles de 1964 «Someone Cares for Me» i «Sweet and Tender Romance», són la canya.

*****

El problema de la UE és que està mal feta. És un nyap jurídic, polític i econòmic des de Maastrich el 1992. Afegim-hi la tendència de tots els països de la Unió a enviar a Brusel·les a tots els polítics inútils per a desfer-se d’ells, més l’acaparament de l’organigrama de la UE per part dels espanyols, i som en una pel·lícula dels Germans Marx, i dolenta. L’administració von der Leyen es una mala broma. Ja només el fet que els presidents de la Comissió, del Consell i del Banc Central Europeu els votin els estats de manera gens transparent (enlloc dels ciutadans europeus per sufragi directe sense correcció) és un escàndol. I, a sobre, no existeixen mecanismes per a garantir que les democràcies liberals de la UE romanguin sempre com a democràcies liberals. El 1992 què feien, cimeres polítiques o festes psicodèliques?

*****

Necessitem saber qui ens queda com a partits independentistes. Necessitem saber a qui poder votar les properes autonòmiques. A la vegada que ja podem anomenar autonomistes els Tres Partits, i llavors no se’ls vota i en pau. Però admeto que si tot el que ens queda per votar són partits identitaris, malament anem.

A la vegada que no sé què votar a les municipals. Toca votar, però no em surten els números.

*****

Ha mort un dels compositors que em van fúmer la salut mental enlaire amb el Concert del Caos. No me n’alegro, però estàvem barallats des d’aleshores. Crec que és l’única vegada que algú m’ha tancat una porta musical que jo tenia oberta, en aquest cas el de la música clàssica atonal. Vaig passar en sec de «Pripiat» (del 1964) a «Hymns» que va ser la resposta més adequada: tonalitat clàssica, melodia, acompanyament, sons volgudament bonics... I des d’aleshores he seguit així. Tinc inacabada alguna cosa més arriscada, però per exemple tinc una carpeta amb idees fins i tot atonals que vaig fer als inicis de gravar el «Corrupció», i admeto que no intento acabar-les perquè se m’han fet insuportables. No he escoltat més la Segona Escola de Viena. El Concert del Caos va ser així de desagradable. L’única cosa bona que en vaig treure va ser una obsessió autènticament paranoica amb que les meves obres de concert fossin fàcilment interpretables: recordo aquells assaigs en què tots acabàvem nerviosos i de mal humor perquè allò, apart de ser un desastre artístic, era ininterpretable i no hi havia qui s’orientés en una partitura tan mal plantejada (conservo la partitura amb tot de trossos tatxats a llapis perquè s’havia substituït aquell passatge per un recitat, cosa que no va impedir que al concert féssim el ridícul). En fi, queden dos compositors vius. Per sort no me’ls he trobat mai més. El que ja no hi és no me’l trobaré pel carrer. No hi ha més. Espero, com a compositor de concert, no fer-ho mai tan malament com ells. De fet, la raó principal per a avortar el Rèquiem meu de 2008-19 va ser que mai no acabava de resoldre totes les pífies que havia comès quan el vaig compondre. Més el fet que l’hauria hagut de passar a un sol teclat i així perdia tota la força, però això és una altra història. En queda, com a moviment autocontinent amb una partitura definitiva i ben feta, el «Sanctus», estrenat per la Massa Coral el 24 de novembre de 2019 en una versió quasi definitiva retocada poc després (just escriure millor quatre compassos, encara l’hem de cantar amb aquests retocs. La Massa Coral és gran). I, òbviament, de les cendres reorganitzades a fons d’aquell Rèquiem en va néixer el meu tretzè àlbum: «Boomsday!» Un àlbum molt millor que l’obra d’origen i un triomf de producció. Admeto estar orgullós dels meus trenta àlbums. No puc seguir com a compositor públic perquè la pressió per a que fes molts concerts estava acabant amb mi, però sé que un dia algú es trobarà amb la meva obra a Spotify i es preguntarà com és que no havia sentit a parlar mai de mi. I aquell serà el meu moment.

Gurulàndia

 

Reconec que m’agradaria tenir una Strato amb humbucker al pont i dues single coils, específicament en color groc llimona, tapa blanca i diapasó d’auró. Fender fa anys que no en fabrica cap. I el més a prop que fa és una Squier amb aquesta configuració de pastilles, en altres colors... i de la sèrie Bullet, que em consta que és ben bé per a començar, res més. Vol dir que hauré de buscar i buscar fins a trobar alguna guitarra més semblant a la sèrie Classic Vibe, d’una altra marca. No estic tenint sort. I, si surt i la puc arribar a comprar, hauré d’afegir-hi el cost de fer-la pintar de groc per un luthier. I sí, Ibanez fa una superstrat de sèrie mitjana en groc, però amb el sempre problemàtic vibrato amb anclatge, i no exactament barata. No el millor, ara que no tindré un cèntim en anys. Sempre puc esperar si un any d’aquests m’arriba una Yamaha Pacifica 112v (necessitada de pastilles decents) i fer-la repintar: no seria genial, però és el que més s’assembla per un preu que algun dia pugui pagar.

Mentre, no descarto en cap moment la Epiphone Wildkat Antique Natural. Que no la pugui comprar indica com és de radical la meva situació econòmica.

I la Sire H7 Larry Carlton en Cherry Sunburst és un somni llunyà, la perfecta substituta de l’Älvian de semicaixa. Almenys tinc assegurada la Squier Starcaster i la Harley Benton CST-24 P90, que no és poc. I la Telecaster es va pagant, fins a principis de maig que estarà pagada del tot. Descansaré...

Em faltaran pastilles Filtertron per a la Gretsch. Pensava en una pastilla SD pel baix Austin APB-200, però l’he tornat a provar i sona molt millor del que vaig creure en un primer moment, tot i que el diapasó necessitaria algun retoc. Igualment, Austin és una marca interessant per a baixos.

Renuncio de moment a estoigs.

*****

Deixo apuntat un mòdul Roland JD-08, versió en mòdul del vell Roland JD-800 de 1991. És fer-me amb sons diferents. Mentre, també em fa falta una taula de mescles digna. I alguns discos durs. Sóc ric i em puc comprar un Rolls.

Que no vull comprar-me un cotxe, però he estat mirant per curiositat i hi ha certs Rolls moderadament antics de segona mà per preus semblants als d’un cotxe nou de gamma mitjana-baixa. És per a pensar-s’ho, qui els necessiti.

I un dia, d’aquí a uns anys, miraré d’anar a per un Vox AC-30. Això serà quan hagi assegurat el terreny i la casa on hi cabrà. Em vaig vendre l’AC-15 pels diners, però també perquè no sabia on fotre’l. Visc en una mansió de 233 habitacions a Beverly Hills, sabeu?

*****

Almenys la decisió la he presa, com a objectiu prioritari: un terreny ben lluny, i una caseta prefabricada de fusta que pot ser de segona mà, més un o dos trasters i una piscineta de fusta. I a viure, completament aïllat del món excepte per una connexió a internet. Que no em conegui ningú de la zona, i mirar de tenir un perfil baix excepte per l’obra que vagi publicant. Escriure, gravar, llegir, veure vídeos, fer alguna fotografia, fer-me portar el menjar del supermercat més proper...

Falta saber quan podré començar a concretar-ho. Segurament hagi d’esperar almenys a l’estiu de 2023, amb els deutes del banc liquidats. M’agradaria tant poder disposar d’alguna cosa més que almoina...

*****

Gwenno ha tret nou disc. Sven Väth està per treure nou disc si no l’ha tret ja. I jo sense un cèntim per a comprar-los el CD. El mateix amb el meu antic company de To Be Continued Raúl Barbero, que s’ha llançat en solitari amb nou disc i projecte. I en Maurici Ribera té material per treure. Mentre, Aneurisma d’Emocions va treure disc a finals de l’any passat, i diria que és el que li vaig masteritzar pel Mamut Traçut. Estic molt als marges del sotabosc ara mateix, però amb ganes de seguir lluitant. Tota nova informació serà ben rebuda.

Tot i que no deixo de pensar en anar publicant nous discos, però sense publicitat. És llàstima, però n’estic fart de rebre pressions per a fer molts concerts. Puc assumir algun concert esporàdic amb els amics i companys de Visitants, però decididament no sóc el millor a l’hora de funcionar sota pressió. I cada vegada em pregunto més si les discogràfiques són discogràfiques o simples agències de management de concerts amb alguna màquina de publicació en un racó. A la vegada que veig tothom tan obsessionat amb «només concerts» que tinc la sensació que estic en un món sense sentit.

*****

Tinc molta afició a la font Engravers MT, perquè és 1960 instantani. La Magneto també em mola perquè és retrofuturista.

Diria que l’única portada de disc meu que no he reciclat és la de l’antic «Duncan Drawings II». Era molt divertida (roba estesa a la Terrassa de 1900), però no està a l’alçada de les que he fet aquests darrers dos anys.

*****

Porto tres temes pel nou disc, un d’ells llarg. Són bons, però estic encallat. I he d’apostar per les balades i alguna cançó diferent. Estic escoltant funk i disco, per si trobo alguna cosa a intentar.

(La matinada del 14)

Acabo de fer un prodigi dels meus: fondre dos discos en un. I així he acabat el «Charleston», que ve a ser tres EPs combinats en un àlbum que funciona i que és «maco». No li demano més. 29 àlbums. M’ha fallat el 30, però ja arribarà. En fi, estic de festa: el «Charleston» el vam publicitar molt durant l’hivern i la primavera de 2019, però aleshores va ser impossible concretar-lo. En fi, ja era hora.

I, si m’ho agafo en plan de trigar, el 30 pot ser el «Shut Down». No deixo de tenir tot de lletres reciclables, i puc provar de fer tot un disc en català. Llavors, m’han sobrat alguns temes, que de moment deixaré reposar i que totalitzen 25 minuts (més, pendents de regravar, «Vull ser lliure», «1 de maig» i «Tot Ficció/Salvador Allende»).

(El matí del 14)

29 àlbums. Aquest darrer ha recollit el que faltava. Ara, queden les restes. Ja pensaré. Almenys el «Charleston» comença a tenir benvinguda. Ara, com sempre, qui fallarà són les discogràfiques i la premsa. Toca convertir-me en escriptor...

(El matí del 15)

Dues bones gravades aquest matí, «Hill Street Blues» i «California Sound». Tinc dues bones acabades, sis que requereixen d’uns pocs retocs, i cinc demos. Seran pel «Uns temps més feliços», que pot existir en unes dues setmanes com a disc instrumental, segona part del «Charleston».

*****

Mentre, a Can Vilaweb han arribat on sóc des de març de 2021: no votar a cap dels tres partits. No sé com es pot provocar un avançament electoral, perquè falten tres anys per a les següents. Però l’any que ve hi ha les estatals, i aniran bé per a enviar un primer avís. No se m’acut res que pugui espantar tant els tres partits com trobar-se de sobte sense representació parlamentària a la seva estimada Madrid. Ara falta convèncer els que no volen deixar de votar-los per por als partits unionistes. Però si ho són tots, d’unionistes!

De fet, l’espectacle del 97% a ERC ha estat patètic. Que bé que vaig fer de marxar-ne, fa anys.

Phones

 

«Òmnium s’acomiada de Cuixart amb l’objectiu de doblar els socis en quatre anys.» Clar, n’han perdut tants que n’han de recuperar. Jo no hi penso tornar.

Mentre, en Vicent Partal a la fi ha arribat a on jo sóc des de fa mesos: als tres partits se’ls ha d’enviar a casa. Hi ha qui proposa votar en blanc. Jo sóc més de quedar-me a casa.

Pere Aragonès segueix fent el ridícul, com sempre. Josep Borrell també.

El concert econòmic consisteix a veure Metallica en directe per dos euros.

*****

Crec que tinc portada pel «Pastissos». I hi he agregat l’últim conte, posat quasi al final. Em falta maquetar-lo. I fer-me una sessioneta de fotos per a la contraportada, on deixaria caure el per què del canvi de carrera: mai més concerts.

*****

(Diumenge 6 de març)

Després de tres dies de treball he fet un tema amb les mateixes tècniques que la «Torradora», tot i que més variat, titulat «Sílvia, ets el desembre». Ha estat pura casualitat que hagi acabat durant exactament 17:14. Molt em temo que mai sonarà en un esdeveniment indepe. Ara tinc exactament quatre idees viables per a la resta del disc, que ja té portada i es titula «Uns temps més feliços». Junt amb el «Charleston», seran els meus últims discos publicats abans de passar a gravar per a mi i passar-me a l’escriptura com a carrera pública. Ningú et pot fer tocar en concert la teva darrera novel·la...

I sí, el nou tema conté tot el material que guardava per a l’òpera-musical. Així no quedarà per escoltar. No té sentit escriure un musical que no voldrà interpretar ningú.

*****

(Dimarts 8 de març)

O potser no seré tan radical. Però deixaria de fer publicitat als àlbums. I estaré un temps sense publicar-los, després del «Charleston». És baixar el meu perfil, perquè rebo massa pressions per a fer concerts. I necessito calma. I espai i temps. Viure. De moment no he gravat res més.

El 2008-9 em vaig trobar amb una pressió enorme.

Els meus tres llibres publicables, mentrestant, es troben amb el mateix problema: dificultats a l’hora de muntar l’arxiu final per a poder-los pujar a Amazon. Em trobo amb lletres que es poden invertir de color i lletres que no, per exemple. I necessito hores per endavant per a batallar-m’ho. Tinc les eines, però no em responen com jo voldria.

De moment, es tracta de guanyar tot el que pugui, amb la feina que puc fer a casa. Si no guanyo tant perquè no surto a fer la mona on no toca, doncs no ho guanyo i punt. En el fons és l’esperit de La Gran Renúncia: la vida és massa curta per a perdre-la fent coses que no t’agraden. I en el meu cas... fent la mona no hi guanyava gaire, no?

I em dec, també, començar a llegir. Ja he perdut massa temps.

*****

Me n’he adonat que molta gent puja «covers» de cançons conegudes a YouTube. No dic que sobrin tots, i de fet alguns estan molt ben fets. Però quan tot el que l’algoritme em mostra són «covers» o vídeos de «com tocar tal tema», m’adono que ningú està component i tenint difusió a la vegada. És molt regressiu.

I és una autèntica pífia que la publicitat sempre quedi a càrrec d’actors privats, resultant molt costosa. La gent no ens ho podem permetre, i llavors la CCMA és de facto un altre agent privat pels quatre segells de sempre. Aquests dies s’ha mort en Pau Riba, i a la ràdio la meva mare va sentir com deien el mateix que jo: què ens queda? Oques Grasses? Faria riure si no fos tan trist.

*****

Admeto la meva confusió sobre la guerra d’Ucraïna. A veure, tinc clar que el «malo» és el Putin, i que Ucraïna es defensa com pot. El que em confon és: 1) la reacció de la gent aquí, amb prorussos i proucranians a parts força desiguals (estic en la minoria); 2) el fet que no hi ha manera de tenir informació fiable (no ajuda que en una zona tant retorçada es detingui i empresoni a periodistes com per exemple Pablo González a Polònia); 3) que hi hagi una alarma tan generalitzada a nivell polític quan hi ha almenys tres guerres més al món igual de dramàtiques i aquí no ens en diuen ni A; 4) que a més les mesures contra Rússia siguin tan contradictòries. Tinc clar que no sabrem res del cert en anys. En tot cas, la meva preocupació és la quantitat de centrals nuclears que hi ha en aquelles delicioses contrades, així com la pura incompetència de l’exèrcit rus en aquesta mena de matèries: serà un miracle si tot aquest folklore no acaba amb un nou Txernòbil encara pitjor que l’original.

Formatge

 

La matinada d’ahir la vaig destinar a reformar el meu primer llibre de fotografia (just cinc fotos... un espai amb el que no vull tenir-hi res més a veure) i a traduir els textos dels dos llibres de fotografia (així com els seus títols) a l’anglès. Ara mateix tots dos estan acabats a nivell de «làmines» (les pàgines, com a arxius jpeg de gran definició numerats per ordre), i falta muntar-los en un format que em permeti pujar-los a Amazon per a la seva venda.

Em falta traduir a l’anglès el meu llibre de contes dramàtics. En parlar molt dels Estats Units, és prou apropiat per a la transformació. I amb l’ajuda del Traductor de Google quan tingui alguna dificultat, em veig amb cor de fer-ne una traducció bona, destinada a ser la versió original a nivell comercial.

La idea de traduir a l’anglès és facilitar-ne la localització quan el pugi a Amazon. I la tria d’Amazon no es deu a una particular afinitat amb Jeff Bezos, però és un lloc on tinc entès que és molt fàcil publicar i on, sobretot, hi ha una comunitat potent de lectors i força possibilitats que una obra ben identificada aparegui en cerques i trobi una petita quantitat de lectors. Almenys, és com ho he viscut quan n’he pogut ser client, tenint la meva pròpia biblioteca Kindle.

I, sobretot, el canvi d’idioma de català a anglès es deu a què necessito desesperadament fer-li el bypass a unes indústries culturals catalanes mediocres, endogàmiques i basades exclusivament en el famoseig i el passat. Necessito escapar de Catalunya, editorialment i discogràfica. No podem dependre tots de la sort i de viure a Barcelona ciutat.

*****

Ja veig que el «Charleston» haurà d’esperar. Confiava a fer-lo amb calma durant la setmana, però quina setmaneta. I clar, prefereixo centrar-me en les traduccions.

Però també he pres una decisió. Essent el «Charleston» un de dos àlbums que em falten per a arribar als trenta àlbums a Spotify, he decidit fer un àlbum instrumental de sintetitzadors més. I ja no és només que tingui tot d’idees sobreres que no voldria deixar inacabades... és que no deixo de tenir tot de bones idees que guardava per a l’òpera-musical, i clar, val la pena no malgastar-les, no? En tot cas, amb la resta d’idees, la intenció és aprofitar-hi el Roland D-05 que em va costar uns diners i que quasi no he emprat des de les sessions originals del «Chicago».

I després d’aquests dos àlbums, baixaria molt el perfil de la meva carrera com a músic. Cal poder anar abandonant els escenaris...

*****

Com amb cada guerra, impossible saber-ne la veritat mentre passa. Estic en contra de Putin perquè és perillosíssim però, dit això, no penso que hi hagi cap actor net en tota aquesta història. I encara menys la OTAN. Mentre, les sancions són que Rússia no participi al Festival d’Eurovisió i que la Final de la Copa-no-sé-qué es jugui a París i no a Sant Petersburg. Això no és seriós. Ens estan amagant alguna cosa.

*****

Darrerament estic veient molts vídeos sobre avions. Això, evidentment, no em qualifica per a pontificar sobre el tema. I tinc clar que poc podré saber només amb vídeos de YouTube, tot i que em mantenen entretingut. Però potser sí que pontificaré, des de dos elements indubtables: 1) la meva ignorància quasi total, només quatre idees mal païdes; 2) el fet que l’aviació comercial és a dia d’avui una de les indústries més contaminants del planeta. A partir d’aquí, apunts desordenats, que en el fons són preguntes que llanço a l’aire per si algú que en sàpiga més que jo me les pot aclarir. Si els motors turbohèlix són força més econòmics i (relativament) nets que els turbofan, per què no hi canviem per als trajectes curts i mitjos? Com està el tema dels combustibles sintètics i què pot resoldre a nivell de contaminació? Sobre motors elèctrics, em consta que el tema està verdíssim, però no sé si és perquè les bateries no donarien ni per a vint quilòmetres (no en tinc ni idea), o per un tema de potència, tant si és insuficient per a enlairar res (no en tinc ni idea) com si és un tema de lentitud en el viatge (no en tinc ni idea, excepte per a dir que bé val sacrificar la velocitat si amb això podem ajudar el planeta). Ni sé com resultaria econòmicament i ecològica el tema de fer servir avionetes lleugeres (i amb potencial per a rebre abans motors elèctrics) per a trajectes que poguessin fer. Més que res, a on apunto amb tot això és a què cada dia hi ha una quantitat descomunal de vols a reacció a tot el planeta, i només en l’enlairament un avió comercial de passatgers contamina el que milers de cotxes de combustió en un any. I sí, es va molt ràpid i s’arriba molt lluny. Però Henry Ford també va potenciar el motor de gasolina pels cotxes perquè permetia anar més ràpid i arribar més lluny, i ara estem corrent tots a tractar d’implantar el cotxe elèctric. En tot cas, li prenc al ja difunt Arcadi Oliveres una idea que li vaig sentir en una conferència: enlloc de viatjar a l’altra part del món per a anar a la platja, anem a la platja a la costa catalana que té platges ben maques, i en lloc de comprar-nos una segona residència que haurem de pagar i netejar, aprofitem que hi ha hotels i anem a un d’ells, on mantindrem llocs de treball i els treballadors cuidaran que tinguem una estada fantàstica. De fet, tot i que amb ma mare hem vist món i fins i tot hem volat en avió comercial, he de dir que les úniques vacances que he fet jo sol les vaig fer a una pensió a Tarragona, i en tinc un record fantàstic. És a dir, si vols veure Sidney a Austràlia te n’hauràs d’anar a Austràlia a veure Sidney o conformar-te amb veure’n un vídeo. Però certament podem plantejar-nos si de veritat necessitem anar al Carib només per a banyar-nos a la platja i prendre’ns un gelat...

Sobre que l’alternativa a les centrals de combustió sigui l’energia nuclear, no n’aprenem. És com si Txernòbil o Fukushima no haguessin passat, o com si no tinguéssim el planeta prou ple de cementiris nuclears. Si un dia es descobreix com fer passar la decaiguda d’un material radioactiu de 24.000 anys a quinze minuts, endavant, però em sembla que si això fos possible no s’haurien gastat un fortunot en un nou sarcòfag pel reactor 4 de Txernòbil. Siguem seriosos.

Matinada del 25 de febrer de 2022

 

Veient una entrevista a un d’una editorial, fa unes hores els he volgut escriure per a enviar-los els meus llibres, ja com a darrer recurs... i en entrar a la seva web, junt amb un correu, hi havia una nota que no accepten llibres que no encarreguin ells. Com que n’estic fart de la prepotència i l’endogàmia famosera de les indústries culturals catalanes, no m’he privat d’enviar-los un correu informant-los polidament que se’n podien anar a pastar i que prenia nota mental de no comprar-los cap llibre en el futur. Hi tinc tot el dret.

Amb el que la decisió està presa. Serà laboriós, però toca traduir un dels meus llibres a l’anglès i publicar-lo digitalment a Amazon. I escriure el meu llibre sobre teoria musical avançada directament en anglès, i publicar-lo digitalment a Amazon, amb l’esperança que trobi un públic, ni que sigui minoritari, però ben informat. I les lletres catalanes hauran perdut un autor: com a país som un desastre.

*****

També he estat reflexionant sobre la meva dedicació a la música: suposo que compondré mentre visqui, però m’estic rumiant seriosament publicar només dos àlbums més, fins a trenta rodons, i després gravar només per a mi, perquè tota l’estona rebo pressions per a tocar en directe. Just el que més m’ha fotut la salut mental enlaire aquests darrers dinou anys. Sóc compositor, productor, enginyer de gravació, i això no té res a veure amb ganes de pujar a un escenari. Però la gent té l’obsessió de l’escenari, i fins i tot es veu que la música gravada no és cultura perquè no és presencial, i els discos no valen perquè... saps tocar-ho en un escenari? En fi, és absurd. Amb el que crec que em passaré a escriure com a carrera pública: és impossible tocar la teva darrera novel·la en un escenari, i si publico digitalment i sense editorial reconeguda, potser no hagi de fer ni presentacions o signatures públiques. Que bé que s’està a casa, sense agenda...

*****

A la vegada que tot això em duu a abandonar la idea de l’òpera-musical. És molt senzill: si no me la muntarà mai ningú, per a què fer la feina? A Catalunya és inútil intentar res si no ets famós. He nascut al pitjor país possible. Tinc la sensació de viure entre troglodites amb ego.

*****

Hauré assistit a l’inici de la III Guerra Mundial, totalment innecessària. Putin és un fill de Putin. Dit això, Joe Biden és l’excusa perfecta per a que el fill de Putin brilli: dèbil i senil. I mentrestant, la UE fa el ridícul, el més semblant al pacte de Munic de 1938, i ja sabem tots com va acabar la comèdia. Espero ser a temps de trobar lectors abans no esclati la guerra nuclear, que precisament escriuré per a trobar lectors: escriuré per a tothom, però a la vegada l’acte d’obrir un llibre implica un grau d’implicació més alt que encendre el televisor o anar a una discoteca, amb el que compto que, junt amb la massa de lectors de només «Fifty Shades of Grey», també hi haurà un nucli de lectors amb curiositat pel que escriguin petits escriptors anònims perduts a les àrees metropolitanes de les capitals-amb-ego de països que ni formen part del mapa. No deixo de voler deixar petjada, ni que sigui com a assagista. Tot això, si em deixa el fill de Putin, que ja és molt suposar ara mateix.

Ara que hi penso, el totpoderós Ministre d’Exteriors de la UE és el magistral i brillantíssim Josep Borrell. Què pot sortir malament?

(I la proclama de Pere Aragonès també ha estat de traca i mocador. Sí, també tinc la sensació inequívoca que ja no ens governen troglodites, sinó ximpanzés.)

*****

De manera que aquest cap de setmana em toca enregistrar a tota pressa les veus del «Charleston». Volia fer-ho amb calma durant la setmana, un parell de cançons cada dia, però quina setmaneta. Quasi no he pogut estar a casa, excepte per a dormir. Decididament, m’encantaria viure al bell mig del desert, i així poder recuperar la fe en la vida.

De fet, no seria molt diferent si me’n puc anar a viure en una caseta prefabricada de fusta en un terrenyet als afores d’un poble perdut on no hi vagin ni turistes. I tractar de no relacionar-me amb ningú, o com a molt amb els del transport del supermercat de la capitaleta. Reconec estar molt cremat amb la Humanitat. I amb l’obsessió pels concerts, que m’encantaria poder prohibir. Ja és un tema de salut mental.

In a bad mood

 

(Diumenge 13-2-2022)

Nit de programar el MODX6. El millor: me n’he sortit de recuperar els vells backups del DX7, i ara els vells sons de l’era «Corrupció» tornen a sonar en tota la seva glòria, al MODX6. En canvi, poc he tret dels bancs de sons preparats per Yamaha. De manera que en el fons és dependre de la meva capacitat de programació.

A la vegada que vull treballar més amb el Roland D-05.

I no tinc diners, però un bon objectiu per a aquest 2022 seria un Roland JD-08, una versió evolucionada de la tecnologia D-50 amb nous sons.

Amb FM ja només em queda recrear els sons 40 i 86 del Yamaha PSR-6 amb el que em vaig estrenar i que fa anys que va passar a millor vida. Sé que ho he de fer amb dos operadors, però que poden tenir una forma d’ona diferent de la senoidal. Toca rumiar...

******

Diria que la gent creu de veritat que sóc Superman i diposita en mi unes expectatives irrealment elevades. No puc fer més que fallar. I llavors sóc el dolent. És molt frustrant. Estic molt desanimat. També amb la música. Miraré d’acabar el «Charleston» aquests propers dies, potser un àlbum més per a fer els trenta, i llavors em dedicaré a escriure. Escriure té un gran avantatge: no has de sortir a tocar la teva novel·la en un escenari. I, si puc publicar digitalment i esquivant les editorials tradicionals, potser pugui evitar fins i tot les presentacions. Realment, m’encantaria tancar-me a un lloc al mig del no-res i limitar-me a escriure i llegir. I gravar, però per a mi. Estic molt desenganyat.

*****

Aquests dies, com he dit, gravaré les veus pendents del «Charleston». Potser gravaré guitarres, tot i que aquí no espero obtenir més que demos. Però segurament les gravaré de manera que les pugui passar a Visitants. Amb ells la cosa pot sortir bé, i a més fa temps que els vull escriure material nou i que no puc.

A la vegada, m’adono que tinc idees per a un nou àlbum de sintetitzadors. Si el faig, miraria de fer-lo amb el D-05, el Streichfett, i el MODX... però només sons FM i sobretot els vells sons del DX7. És a dir, res de les arpes i strings d’aquests darrers dos anys. M’he de renovar...

*****

Durant anys vaig expressar contínuament a qui estava buscant per a compartir la vida. Des d’agost de 2020, això s’ha acabat, i certament només penso a aïllar-me i que se’m deixi en pau. Això ve de com de desagradables són les dones de la meva ciutat, però també de la consciència que ni encaixo en la vida de ningú, ni ningú encaixa en la meva vida. Així que per uns minuts vaig a jugar a l’egotista immadur i deixar per escrit totes les meves línies vermelles. Serà divertit.

-Res de fills. Res de cuidar fills d’altres. Res d’adoptar.

-Res d’animals domèstics, especialment gossos i gats.

-Res de plantes. Només faria una excepció amb plantes de plàstic.

-Res de cotxes.

-Res de televisió ni ràdios. M’agraden els entorns controlats. La música, sempre amb auriculars.

-Res de manifestos egòlatres amb potes.

-Devoció a la rutina i la vida a casa. Ni restaurants, ni bars, ni discoteques, ni grans celebracions familiars, ni cinemes...

-La meva obra, i el meu espai i temps, són prioritat.

-Res de casaments. Per aquí és per on et roben.

-A casa es parla català.

-I res de «memes» amb frases altisonants sobre l’amor i la vida. A casa es crea contingut original.

Exacte. Jo mateix m’adono de com amb tot això em toca estar-me sol. I ho he assumit. El meu futur passarà pel més semblant a un refugi antinuclear que em pugui pagar amb els meus pocs diners. No només no m’espera ningú, sinó que jo mateix ja no espero ningú. És el temps de l’autodefensa...

*****

Vaig fer un single amb «Automatic Day» i «CBGB», per a Spotify. En un país normal seria un èxit. Però no som un país normal. I enlloc de polítics i empresaris tenim freaks que treballen contra la gent.

Esperant avançament d’autonòmiques, per a no anar a votar. Pere Aragonès és ridícul, i els tres partits ens han traït i no serveixen de res. Fem neteja.

Esperant també maig de 2023 i les municipals. Temps per a rumiar com convertir l’ajuntament en ingovernable: no farà cap diferència al carrer, i pot ser divertit veure com els plens es converteixen en un combat de boxa. Jo almenys riuré de gust. Clar que m’anirien bé algunes enquestes sobre intenció de vot a Terrassa, i el problema és que a Catalunya les enquestes es solen estructurar en «Barcelona ciutat» i «territori» (caníbals ballant al voltant de l’olla). Amb el que els votants anem venuts. Això, vivim en una pel·lícula dels Germans Marx, i dolenta.

Hymn to a tape generation

 

Arribo a dissabte amb quasi tota la maniobra feta. Només falten dos àlbums per autoritzar. Un àlbum antic (el Biedroneczki) té alguna cosa a mig de fa anys. Tots els vídeos pujats, incloent dos de millorats just abans de procedir. Hi ha la frustració d’estar sol com sempre, però la setmana que ve podré, almenys, enviar tot d’enllaços a Spotify amb el titular «Lluís Paloma treu divuit àlbums de cop». A veure qui més és capaç d’això a Catalunya.

La frustració de viure en aquest desastre de país és brutal.

*****

I a dijous 3 de febrer hi arribo amb tots els àlbums autoritzats. I rematant la maniobra dels vídeos. El de «Hotel Renaissance» es basa en les mateixes imatges, però amb un parell de passos més de postproducció per a que no es veiés tan desastrat.

*****

(4 de febrer de 2022)

Segona sessió per a «Hymns». Quasi he acabat la feina amb les bases, tot i que descanso i ja miraré si tinc «pentimenti». Però el 98% de la feina és feta. I he aconseguit que guanyi molt amb el canvi.

Ara he de recuperar les veus originals, corregir detalls, i segurament gravar des de zero les veus de quatre temes.

A migdia, tinc totes les bases bones excepte potser les dues últimes, que cal remesclar.

Al vespre, amb aquesta última feina feta, escolto les bases en seqüència i faig un parell de darrers retocs. Tinc bones bases.

(5 de febrer de 2022)

Dia d’anar a buscar els màsters de 2012 de «Hymns» i recuperar-ne quasi totes les pistes de veu. Amb això he començat el procés de mescla... i a la matinada del 6 ja es veu que serà un procés molt frustrant. Ara es veuen les inconsistències. Acabo amb onze mescles bones, però quatre cançons necessiten de més atenció, i caldrà una etapa general de masteritzat.

*****

Tenim uns polítics que fan vergonya. Laura Borràs també. Ja posats, que tanquin el Parlament, se’n vagin tots a casa i ens estalviin una morterada de diners. Perquè són una colla d’inútils. Em nego a anar a votar. Tant esforç per a arribar a votar l’1-O, per a res. Colla d’imbècils.

*****

(7 de febrer de 2022, matinada)

He acabat «Hymns», pinta que definitivament. Prenent-me llibertats amb la partitura, he aconseguit un disc a l’alçada de la resta de la meva obra. Falta veure com serà rebut. No deixa de ser una obra peculiar.

*****

(8 de febrer de 2022)

Tinc ja els 18 àlbums al gran internet, tot i que a tal lloc en falta un, a tal lloc en falta un altre. «Hymns» refet està pujat i esperant el seu torn.

Ara toca, com a feina més urgent, gravar les veus que falten del «Charleston». Llavors queden «Jazz» i «Shut Down», però no penso córrer. Especialment perquè toca fer experiments amb guitarres.

A la vegada que tinc idees suficients per a un altre àlbum amb sintetitzadors a la vella manera. Però no veig com fer-lo i que aporti alguna cosa nova. És cert, és el moment de canviar de mètode.

Cert que treure els 18 àlbums i completar el «remake» de «Hymns» m’ha tret molta pressió de sobre. Però és molt frustrant no tenir suport. Sé que ho estic fent molt bé, però admeto la meva sensació que visc al lloc equivocat.

I em falta enviar els meus llibres a dos llocs. Quan hi hagi silenci administratiu, miraré com autopublicar-los digitalment.

Estic fart de no importar.

Not in my best moment

 

(24 de gener de 2022)

Primer dia del “remake” de “Hymns”: 23 de gener. He fet molta empenta amb les bases, tot i que manca feina. Almenys he fet feina sobre la qual puc construir. El millor: he resolt bé la base de «Enthroned on High», que sempre havia resultat problemàtica. De moment he fet una carpeta amb totes les bases en el seu estat actual. De la 3 a la 6 hi ha les originals, on potser hi intervindré amb algun afegit. La part bona de tot és que he decidit afegir pistes i detalls a la partitura: un disc d’estudi, sense lligams amb una situació d’escenari.

La part dura serà obrir l’armari per a buscar les veus originals: no les tinc totes al disc dur. I les tres últimes cançons potser les hauré de cantar des de zero.

*****

Porto un parell de dies baix d’ànims. A 46 anys encara no em coneix ni el Tato. Impossible trobar cap escletxa per on travessar el mur. Es veu que només ens poden agradar Oques Grasses. En fi, segurament a principis de febrer publicaré tot el meu material acabat, intentaré acabar el meu material inacabat durant el que queda de curs, i ho deixaré estar. N’estic fart de treballar sense resultats. Si tingués diners me n’aniria a passar dos anys a Chicago o Los Angeles, on ho tindria molt més fàcil per a fer-me respectar. Vaig néixer al país més equivocat possible per a ser compositor. Als Estats Units fins i tot el tio més perdut té exposició internacional garantida. A Catalunya, en canvi, has de ser ben mediocre per a ser fitxat.

Què faran, quan ja s’hagin mort tots els famosos d’aquest país?

*****

Em vaig equivocar recolzant TxT. No tornaré a cometre aquest error. Ha estat com quan vaig militar a ERC i vaig acabar estripant el carnet. De moment, em toca substituir algunes fotos al meu primer llibre fotogràfic, inèdit. Ja és un tema de salut.

*****

No m’atreveixo ni a fer l’òpera-musical. Per a què pencar, si mai m’ho muntarà ningú?

*****

I vull escriure, però em sembla que faré bé de trobar com publicar digitalment. I de traduir-me jo mateix a l’anglès. Aquí perdo el temps.

*****

(25 de gener de 2022)

18 àlbums. Els acabo de publicar, de moment a Bandcamp i en uns pocs dies al gran internet. Mostren tot el meu potencial i són el resultat de dos anys de treball. Dos anys que han coincidit amb el meu pas per El Mamut Traçut (gràcies infinites, Maurici!) i en part també amb el meu pas per La Música Amanseix Les Feres (gràcies infinites també!). Desgraciadament, la resta de segells catalans semblen simplement ignorar-me, i això m'ha impedit començar la carrera professional per la que tant he lluitat. Però aquests 18 àlbums mostren tot el que sóc capaç de fer. Opineu, i si us agrada el que sentiu, difoneu! Com tants companys del sotabosc, no em sentireu gaire a les radiofórmules...

He aprofitat per a retirar temporalment "Hymns", que ja estic regravant des de zero, de cara a resoldre un munt de problemes de producció i interpretació.

Ara, a veure què tal li va a «CBGB»...