End of thinking

Havia pensat aquests dies de canviar el meu projecte d’adquirir en un futur un interface M-Audio M-Track Eight per l’adquisició del baratíssim interface Behringer UMC1820. Però m’ho he pensat bé, i abandono ambdós plans. Simplement m’he adonat que la meva decisió de connectar els meus dos multiefectes de rack al Focusrite Scarlett no té sentit des d’un punt de vista pràctic, doncs necessito poder afegir els seus efectes ja en gravació des de taula, i a més em vaig trobar amb molts problemes quan vaig voler processar pistes de Cubase amb processadors externs (els WA76 rebien senyal, però res no arribava de retorn a Cubase), amb el que sé que hauré de dedicar hores a trobar, amb calma, què falla, i deixar-ho ben ajustat, si pot ser de manera permanent. A més, alliberar connectors al Focusrite em permetria connectar-hi les sortides del meu previ Art MPA II. I si amb això no em cal un interface més, també són diners que no em cal gastar, en un moment on tinc algunes idees pel futur però totes necessitades d’una entrada de diners que encara no m’he pogut assegurar. En tot cas, aprofitaria el recablejar part de l’estudi per a treure l’Integra 7 del rack, posar-hi l’MPA II al seu lloc, deixar un rack impecable i ben connectat amb la taula i amb l’exterior -amb tots els cables extra necessaris-, i finalment connectar l’Integra 7 d’una manera extensiva, viable i usable (ara mateix no respon a res i no es pot sentir), de manera que tingui un estudi pràctic i fàcil de fer anar en allò possible. Ah, i posar a l’ordinador la targeta USB 3.0 de recanvi que ja fa setmaners que tinc! De veritat, entre la feinada que tinc i la nul·la funcionalitat que ara per ara té el nou estudi, em sento un imbècil. És com si ni tan sols no hagués estudiat encara a Crash, o com si no hagués enregistrat vuit discos, set dels quals de gran nivell i alts estàndards de producció.

I sí, confesso que si el «Feina2.0» no hagués rebut quasi atenció en absència d’»Automatic Day» o «Amsterdam», l’hagués retirat en algun moment entre 2012 i 2014 i l’hagués refós totalment, regravant-ne o millorant-ne les millors cançons per a treure’n tot el partit, i també treient-ne pistes de farciment com «Funeral», «Llàgrima viva» o «Tot el que s’ha perdut», o també «2000 mosquitos», que no és un farciment en absolut però que simplement no encaixa: és un àlbum compilat a tota pressa per a proveir material per a un concert amb el que no em deixaven viure, i simplement no funciona com a àlbum conjunt, amb fins i tot el títol definitiu essent estrany, i la producció el simple resultat de la pressa i la manca de mitjans i d’estudi pròpiament dit. Això sí, hi ha unes poques coses que funcionen i que he de dir amb total sinceritat: les dues primeres cançons, «Automatic Day» i «Amsterdam», molt ben produïdes, no només són les meves cançons més populars amb diferència, sinó que constitueixen el millor i més efectiu inici d’àlbum que hagi fet mai, amb diferència; en el fons, «existeixen» les versions bones de temes com «Shea Stadium» o «Hotel Renaissance», i són les versions que en fem en directe amb Els Visitants, amb una energia i un acabat que no m’hagués pogut ni imaginar quan en vaig enregistrar les versions originals d’estudi; i el «Feina 2.0», malgrat els seus greus problemes, sona a glòria quan el comparem amb el seu remot origen, l’avortat i malaguanyat «Busco Feina/Accident» de 2006 que sembla compost, gravat i mesclat per una panda de borratxos sords tonals, i que aquestsdarrers anys he intentat convertir en gravacions professionals i amb cara i ulls, amb molt poc èxit («Down Down Blues» és l’afortunada excepció que a la fi ha aconseguit arribar a port des de tan avall com la Fossa de les Marianes).

I ara tindré un «Charleston» que serà un altre «Feina 2.0». Però almenys aquest cop la producció serà tot el professional que toca. S’acabarà al juliol. I tampoc no tinc tan clar que tingui farciment...

*****

Dilluns i dimecres d’aquesta setmana Els Visitants hem fet dos assaigs a El Vapor de la Casa de la Música de Terrassa. N’hem sortit satisfets i amb les piles carregades. Després d’una primavera intensa, la tardor serà potent i vull rebre-la com cal: amb noves cançons originals pel grup. I el Xavi també compon...

*****

Apart d’allò mencionat (Fender Telecaster i Neumann TLM 107), en algun moment miraré de fer-me amb la guitarra de doble màstil més barata que pugui localitzar, per a un experiment: afinació Stratosphere. A veure si em resulta massa difícil o si hi puc fer alguna bestiesa. No corre pressa.

*****

Ahir em vaig posar en feina amb això del llibre de contes. I resulta que en faig dos: un de dramàtic (que necessita de molt treball) i un de còmic (que sorpresivament està molt més avançat). En fi, serà un estiu d’escriure i de llegir. Gravar, molt poc. Reconec que em té baix d’ànims.

*****

He decidit sortir-me de l’ANC. No acaben de fer res quan haurien d’estar més actius que mai. I reconec que les nostres polítiques culturals són diametralment oposades. Així que no té sentit seguir allà dins.

*****

¿Por qué tantas mujeres están eligiendo quedarse solteras? 1) Generalización de que los hombres són unos ogros. Y algunos lo són, y hacen mucho daño a mujeres y al resto de los hombres. Pero los que no lo són se encuentran en la terrible posición de ser rechazados siempre, y eso genera sentimientos de inseguridad, inferioridad y necesidad de autoprotegerse; 2) hipersexualización. Mujeres y hombres han pasado a importar sólo como objetos sexuales. Sin sentimientos. Sin respeto. Incluso en las apps "de ligue" nadie busca a un/a compañer@ para toda la vida, sólo sexo de una noche. Sólo importa el propio ego. Millones de personas van a terminar desesperadamente solas por pura inmadurez; 3) muchas mujeres interpretan feminismo como "hembrismo", lo que es machismo al revés. El feminismo lo tiene todo bueno y tiene mucho que ofrecer. El hembrismo no deja de ser una fábrica de egos paranoicos, y al final, como con el machismo, es toda la sociedad la que paga un precio terrible; 4) encima, todo el mundo miente. Innecesariamente. Hay unos patrones sociales demasiado difíciles de alcanzar y que todo el mundo se siente obligado a cumplir. Y encima, la TV nos dice que está prohibido envejecer. Esto no es ni normal ni medio normal, y el resultado es una completa disociación entre la necesidad de ser fuertes y guapos y el hecho de que somos vulnerables por naturaleza. Resultado? Se juega al escondite con un@ mism@; 5) de manera que vamos a una sociedad de gente condenada a sentirse sola y miserable porque nunca ha querido aprender a amar y nunca ha querido admitir lo vulnerable que es. Y es bueno admitirse vulnerable. Y, a veces, dos personas vulnerables pueden descubrir que juntas tienen un motivo para vivir y para enfrentarse al mundo. Encontrar pareja es bueno. Si tan sólo la gente se lo admitiese a sí misma...

Platanito Rhapsody.

Fa molts anys, en un intent per transformar la meva lamentable veu en una d’aprofitable, així com de resoldre la inintel·ligibilitat perpètua de la meva parla, vaig emprendre el camí d’aprendre a cantar. I el cert és que vaig aprendre a cantar, encara que el currículum acadèmic impliqués tantes audicions, assaigs i concerts que, quan vaig acabar amb èxit els estudis, el juny de 2010, jo estigués al límit (que certa curiosa cantant de Bach formés part del mobiliari no em va ajudar). I llavors, en un espai total de tres anys, van passar tres coses estranyes que em van dur a prendre decisions una mica radicals.

La primera, certa cantata ecumènica força bèstia, en un concert força bèstia, i amb cert orador una mica espès dient-li al públic que la cantata en qüestió la van encarregar «als tres compositors professionals de Terrassa» (com si gent com en Raimon Romaní o l’Òscar Roig no fossin professionals, sense comptar que jo mateix em vaig oferir a compondre un sisè moviment amb una mica més de punch, sense aconseguir-ho), el que em va deixar en un estat de col·lapse nerviós (i va fer que encara ara no escolti res serial ni de la II Escola de Viena, quan abans n’era un ferm defensor). La segona: un concert on jo vaig fer de solista... però no comptàvem amb l’afonia de desembre, una cita anual que fa que cada hivern, durant un parell de setmanes, torni a mirar-me els discos d’aquell gran grup que va ser Nirvana. De moment, la meva carrera de solista s’havia acabat. I la tercera, conseqüència de la primera, va ser la meva decisió de compondre un cicle d’himnes protestants i estrenar-lo a la mateixa església de la debacle, probablement per al mateix públic, com a compensació per la nit terrorífica d’un o dos anys abans. I aquí el que va passar va ser que, després d’anys de participar en els concerts de tothom i deixar-m’hi els nervis, quan jo vaig necessitar just tres teclistes (amb jo posant els teclats) ningú no em va voler ajudar, amb el que «Himnes» mai no ha existit més que com a disc. Clar, aquí vaig pensar que si tothom al món clàssic terrassenc es desvivia per interpretar almenys un cop a l’any les mateixes poques obres massa conegudes (Requiems de Mozart i Fauré, Gloria de Vivaldi, Carmina Burana de Carl Orff, Messies de Haendel, i alguna de les famoses de J.S. Bach) però després deixaven tirats als compositors emergents amb bones obres, potser que ho engegués tot a dida i apostés pel rock experimental independent, on precisament el que és apreciat són les noves idees i els conceptes ambiciosos on demostrar com ha canviat la ciència de ser compositor de 1945 cap aquí, amb l’estudi de gravació i la síntesi sonora com a nous instruments de potencial infinit.

De manera que m’he passat sis anys en els que potser he escoltat clàssica un dia a l’any (i sempre tirant més a la banda de la Simfonia dels Salms de Stravinsky o a desconeguts com Archibald Joyce i la seva «Songe d’Automne» que a qualsevol dels estàndards). Però a la vegada he estat en plena exploració no química: tant coses molt experimentals com cantants mexicans (Jorge Negrete o Pedro Infante, que per cert us recomano moltíssim), estrelles del rock que no havia explorat abans (Michael Jackson, Elvis Presley), canción española (normal: porto dos anys tocant en rondalles amb gent andalusa), flamenc del bo (Camarón, Rosalía), jazz que no tenia al radar, country de molts tipus diferents (no us perdeu ni «I Walk the Line» de Johnny Cash ni «Annie’s Song» de John Denver ni «Stratosphere Boogie»de Jimmy Bryant i Speedy West -tocada amb una guitarra Stratosphere de dotze cordes afinada en una afinació per terceres i quartes «de doble solo» que només Jimmy Bryant va dominar-), música de la Polònia comunista (i si no heu descobert a Czeslaw Niemen no heu viscut), música tradicional japonesa... I a la vegada tirava endavant uns Visitants que aquest darrer any han quallat i estem fent uns directes brutals, a la vegada que estic fent molta ràdio de la mà d’un amic que mou coses de management a un nivell semi-independent i a qui també he demanat una segona campanya per a promocionar la meva obra mestra perduda, el «Corrupció». Mentre, segueixo a la Massa Coral, encara que m’estic havent de perdre molts concerts perquè no paren d’involucrar-nos en concerts a diversos cors però sempre en un pack amb la Coral de Matadepera, on canta un senyor que va fer tant per a que jo emmalaltís mentalment que no suporto estar a prop d’ell, i clar, m’he de quedar a casa. Però quan cantem sols, som molt bons. Fins i tot cantant a la missa de TVE2, com el febrer passat. Fora d’això, l’únic bolo semiclàssic que faig és la missa del gall a Can Colapi, que faig mogut no per una gran fe cristiana, sinó perquè si no faig alguna cosa que em permeti veure ninots aquella nit, m’enfonso i entro en un estat presuïcida (i aquest hivern no ha estat molt bo en aquest sentit).

I ara apunto una idea que darrerament em balla pel cap. Fa un any vaig assistir als Tallers d’Òpera 2018 amb l’Elisir d’Amore. I va ser una gran funció. I apart de recordar que malament em va sortir el febrer de 2007 (potser per estar sotmès a massa pressions, però el cas és que no ha estat sinó aquest darrer any que, com a actor aficionat del Grup de Teatre de Salut Mental Terrassa, he descobert que de fet puc actuar i no ho faig malament del tot, però el nivell d’exigència és molt diferent, i per això ho faig), vaig començar a pensar que potser em perdo alguna cosa pel fet de no fer cap concert clàssic. Que potser ni ho pensaria si tots aquests anys m’hagués pogut tancar a l’estudi i compondre, gravar, escriure, fotografiar... però ja estic fent tanta feina de directe que no ve d’aquí.

De manera que em plantejo, un moment o altre, «retornar a la feina» des d’una posició independent. Diguem que el que no busco és fer de solista a les mateixes obres de sempre sinó, amb calma i paciència, trobar alguna entitat molt petita (un pianista, un grup de veus solistes) que pogués veure’m una utilitat com a cantant, i que investigués repertori. I amb això darrer vull dir, no necessàriament coses molt avantguardistes, sinó simplement desconegudes del públic terrassenc. Eduard Toldrà és un compositor superlatiu i el coneixem quatre gats. Dietrich Buxtehude és formidable i si l’anomenes la penya es creu que t’has empassat una espina. Hi ha un munt de repertori dels segles XVI al XVIII mort de riure. Amb Leonin i Perotin es pot fer molta feina. El mateix amb soferts desconeguts com Santiago de Murzia. O Germaine Tailleferre. O Elizabeth Maconchy. O Teresa Borràs (tot i que no sé si té obres vocals). Fins i tot un es pot posar alcohòlic amb el «Prohibition Blues» que un oportunista va publicar el 1919. La idea és descobrir-li repertori al públic terrassenc, i apostar per formats distesos com concerts en jardins o cafès. Vull dir, no deixa de semblar-me estrany que els concerts clàssics s’hagin de fer sempre en esglésies o en sales molt formals, mentre els concerts de pop s’han de fer sempre en sales petites amb lavabos lletjos, o a tot estirar en tarimes en places veïnals. I m’agradaria trencar aquesta dinàmica. Tots dos tipus de música es beneficiarien enormement de començar a freqüentar-se: els clàssics agafarien un sentit de la textura que els aniria molt bé, i la gent del pop podrien beneficiar-se d’accedir a tot un corpus teòric i d’obres molt ambicioses que els podrien servir de model en una manera molt més interessant que simplement tocar l’Himne de l’Alegria en plan petardero. Com sempre, l’important és trencar motlles.

Blank

Aquesta darrera setmana he comprovat com ja no estic a recer de barreres geogràfiques. Dues preteses «dones» han intentat lligar amb mi des de, se suposa, la quinta forca, amb propòsits delictius. Jo estava alerta, per sort. Però reconec que fins ara tenia una certa sensació de seguretat, doncs els precedents (Cuba i les dones russes) no empraven internet. Caldrà estar molt amatent. També vosaltres.

*****

Després de dos mesos llargs d’experiment, he apagat i esborrat l’app de Happn. M’he passat tot aquest temps donant likes i no s’ha produït ni un sol crush. Ni els hellos no han servit de res. Tot plegat només m’ha servit per a aprendre com la penya va desesperada per rotllos d’una sola nit amb cossos perfectes, com ningú no busca res amb compromís, com tothom menteix transparentment, i com jo sóc el producte perfecte per a un mercat que ja és inexistent. Ningú no vol casar-se. Tampoc ajuntar-se. I, combinat amb històries que he sabut del meu entorn immediat, la covardia emocional s’ha instal·lat per sempre. Homes que es paguen dones de cap de setmana només per a sentir-se molt sols el dilluns al matí. El tristíssim cas de les moltes «manades» que van sorgint. Dones tan alliberades com per a no voler company sota cap circumstància. Dones que només pensen en els homes en termes de por (en alguns casos, justificada) o en termes econòmics i de benefici personal. És la societat més cínica possible. És la societat més condemnada possible. És depriment. I, mentrestant, reconec que ho passo molt malament.

*****

Jordi Ballart ja és alcalde de Terrassa. Dissabte vaig assistir al ple de constitució de l’ajuntament. Simplement no m’ho podia perdre. Llaç groc a la cadira d’en Lluís Puig, que va renunciar per carta en favor de la Meritxell Lluís. Discursos en positiu de Junts per Terrassa, ERC i Tot per Terrassa. Discurs excepcional de Jordi Ballart en ser proclamat alcalde. En canvi, dels discursos del PSC i de C’s no se’n pot dir res fora de la seva negativitat i esperit de revenja -què hi fan a l’ajuntament?-.

Queixes per una llei electoral pèssima. El vot perdut hagués estat segona força a l’ajuntament. Dóna la sensació que molta gent no sabia què votava. Jo hagués volgut llistes obertes. I també, el món comú ha estat burro de barallar-se i presentar-se en dues llistes, amb el que cap de les dues no ha superat el llindar del 3% i han quedat fora de l’ajuntament. Sap greu, perquè a Terrassa hi tenien gent vàlida. (Pels mitjans de comunicació he hagut d’aguantar el serial de Barcelona. Un desastre com un altre. Els barcelonins acabaran fotent-se d’hòsties pels carrers.)

Almenys, s’han acabat quaranta anys de PSC a l’ajuntament de Terrassa. Ja era hora. Tot està per fer i tot és possible. I és tan gran perdre de vista a l’alcalde del 155...!

*****

Mentre, la desunió dels partits indepes ha estat total. A alguns llocs s’han presentat cinc llistes diferents, una garantia total de pèrdua de vots efectius. I a ERC, a sobre, ja ni parlen d’independència: la síndrome Carod ha conquerit per sempre el partit. Jo a les europees vaig votar Puigdemont perquè era com votar Waterloo que són els únics que més o menys funcionen. Però a les municipals vaig votar Ballart, era l’únic candidat amb visos de funcionar. I a les del congrés vaig votar Front Republicà i em sento enganyat. Sóc indepe i ho seré fins a alliberar el nostre país, però o renovem del tot la nostra classe política o no hi ha res a fer. Estem en mans d’uns inútils. I qui pensés que Unidas Podemos anava a resoldre res, més val que s’ho repensi. Són uns cínics oportunistes. La classe obrera no tenim cap representació. Tot plegat és un fàstic.

*****

Aquest estiu em prendré una pausa de gravar (o com a mínim, només acabaria el Charleston si no ho pogués fer ara al juny) i em dedicaré a escriure i (menys) fer partitures. I a llegir. Necessito un canvi. I unes vacances.

També he de regravar quatre pistes vocals d’Himnes.

Com costa de passar el juny.

*****

Estaré un temps sense compondre ni gravar pop. No es pot guanyar la guerra i fer la revolució a la vegada. I tinc un llibre de narracions per acabar i moure per editorials petites. Trencar el mur. També vull fer dues o tres sessions per a un segon llibre de fotos a tenir a la recambra (vaig poder fer una recopilació de fotos sobreres del primer llibre i s’aguanten prou bé, però em falten sessions a, com a mínim, Can Parellada i els pisos del Pla del Bonaire). Voldria tornar a escriure poesia, aquest cop amb calma i qualitat. I vull llegir.

Quines ganes que arribin les vacances.

*****

Somnio amb una American Professional Telecaster Natural Maple (N.º 0113062721 al catàleg de Fender). I em caldria un tercer interface, potser l’M-Audio M-Track Eight. I fer arreglar la pletina Tascam 122, l’electrònica va perfecta però la tracció no. I algunes pastilles de guitarra.

Quines ganes de tenir diners.

Out in the cold

«Si em permeteu, us parlaré de les municipals a Terrassa, que no només és la tercera ciutat de Catalunya en nombre de població sinó que és una ciutat dificilíssima des del punt de vista indepe. Ha guanyat Jordi Ballart, amb un programa terrassenquista d’esquerres, sense dependències ni de Madrid ni de Barcelona, i molt avançat socialment. Això, si tothom juga bé les cartes, pot suposar enviar a casa al PSC i amb ell a l’alcalde del 155. El PSC duia 40 anys a l’alcaldia i no marxava ni amb aigua calenta: Terrassa segueix essent la ciutat PSC gràcies a un vot mecànic no basat en la tasca política efectiva sinó en la gran majoria de terrassencs que van venir buscant un futur millor amb moltes ganes de treballar però sense saber distingir una A d’un mosquit. I han estat 40 anys de Terrassa com a ciutat integrada urbanísticament però no culturalment, amb comunitats tan separades com a Nova York, i amb una presència del català al carrer directament nul•la a la majoria de barris. Ballart ha resultat ser l’home adequat en el moment adequat i amb el programa adequat. I no em fa por dir que ahir fins i tot vaig ser apoderat de la seva candidatura. Però cal fer un avís des del punt de vista indepe que ens uneix a tots en aquesta llista de comentaris: a la victòria de Ballart hi ha contribuït tant ell mateix i la gent que l’hem recolzat com a la manca d’altres candidats simplement mencionables. I això ha afectat moltíssim als partits indepes: amb gent molt bona a les seves seccions locals, van i escullen a candidats totalment inadequats. Cert, Lluís Puig i Gordi és sobre el paper un candidat genial, però no pot fer d’alcalde des de Waterloo, i el número dos de la llista de Junts per Terrassa… uff (i això, tenint a algú tan simbòlic com la Meritxell Lluís a la secció local!). I a ERC Terrassa tres quarts del mateix. El pas de la CUP per la sala de plens amb una regidora ha estat anònim en extrem. Resultats: ERC 5 regidors i a la seva nit electoral no sabien quina cara posar, JxT 2 regidors, i la CUP ni entra. Amb el qual fins i tot proposo canvis en la llei electoral, amb llistes si es vol però amb la possibilitat de marcar quins dels candidats de la llista vol un votar. Només amb aquest canvi, els resultats de JxT i ERC Terrassa podien haver estat molt millors. Jo mateix vaig haver de decidir pels alcaldables disponibles. I no hi havia color. Molts terrassencs i terrassenques ho van entendre així, i molts independentistes vam votar Ballart. I ara el canvi és possible.»

*****

Afegeixo a aquesta anàlisi que vaig escriure com a comentari a l’editorial de Vilaweb del 27-5-2019 la constatació, a nivell d’alta política, que el PDECat i ERC van en direccions oposades. El PDECat està apostant per la línia Waterloo (això és, si no comptem el sector Marta Pascal que potser hauria de muntar el seu propi partit i llavors els electors decidim), mentre que a ERC l’esperit d’en Carod encara senyoreja la direcció del partit. De fet, malgrat que la militància d’ERC sigui indepe de pedra picada, un no entén com no forcen una renovació dels seus quadres dirigents, que porten un any i mig parlant de qualsevol cosa menys d’independència. I, de fet, jo tinc molt clar que l’èxit electoral d’ERC aquestes recents eleccions es deu a un sol factor: el pobre Oriol Junqueras segueix a l’ombra, cortesia de la democràcia orgànica espanyola. I a sobre, l’Oriol, dintre que no comparteixo del tot la seva manera de fer, era l’únic tio decent que tenien a Calàbria. En la seva absència, la resta de quadres dirigents del partit estan convertint l’acció d’ERC en un despropòsit. Tot això, mentre Manuel Marchena ens està servint en safata l’oportunitat i l’argumentari per a emmerdar jurídicament Espanya amb Europa i que la nostra victòria vingui pràcticament sola. Però amb aquest panorama nosaltres mateixos ens podem dinamitar la nostra primera oportunitat en més de tres-cents anys.

Ah, i per a quan una llei electoral catalana, amb informàtica, llistes obertes i sense Llei d’Hont? La llei espanyola ens ho està dinamitant tot i a sobre és ineficient i garantia d’errors. Apart que els espanyols són especialistes a dotar-se de lleis electorals totalment inadequades. També la de la II República Espanyola, que us recomano de mirar i que va ser la causa de molta part de la inestabilitat política d’aquells cinc anys (junt amb el despropòsit que era Europa als anys 1930).

Sobre l’univers comú a Terrassa, barallar-se i dividir-se en dos només ha fet que deixar-los fora de l’ajuntament, en un context d’ensorrada general d’Unides Podem, i a sobre a la ciutat PSC. Quan, sincerament, jo hagués preferit que els tres regidors de C’s fossin dels comuns.

*****

Canviem de tema. El cert és que tota la vèrbola sobre equip de l’anterior post m’ha clarificat les idees sobre què vull de veritat, i per tant sobre com anar el línia recta (i, per tant, bandejant coses, que un és pobre). Per tant, decisions preses: 1) em convé una Fender Telecaster americana com el pa que menjo, així que més em val aparcar les altres guitarres (tot i que tant de bo Fender no deixi de fabricar la Meteora); 2) com a micròfon trio el Neumann TLM 107, que quasi té la mateixa qualitat que l’U87ai, té patrons seleccionables, i a sobre val la meitat que un U87ai (és a dir, bastant, però altres vegades he pagat aquesta quantitat per un determinat equip); 3) òbviament no em cal realment un previ més, però si un dia em trobo que realment em cal ser perfeccionista per una determinada situació, el Focusrite ISA Two és la millor elecció pel que puc pagar; 4) el tema pastilles ja és més complex, però sobretot és prioritari el tema d’unes pastilles Texas Specials pera la Strato XII, i potser em pot valer la pena aprofitar una petita reparació pendent per a fer instal·lar unes pastilles Fender tipus ‘65 a la meva Squier Jazzmaster, les que duu són bones però pot ser bo recórrer un quilòmetre extra per a tenir un instrument directament genial (hi ha també la idea de fer canviar les pastilles de l’Epiphone Riviera per unes SD Seth Lover, i les de l’Epiphone Wildkat per unes P-90 però encara no sé el model, no és com unes pastilles de Stratocaster que n’hi ha un fotimer i quasi no saps què triar); i 5) comença a caler-me almenys un disc dur de 2Tb, tinc els discos durs a petar.

*****

I reconec que en algun moment voldré realitzar el meu somni de comprar les partitures de les següents obres: «Music for 18 Musicians», «Drumming» i «Six Pianos» de Steve Reich, i «Einstein on the Beach» de Philip Glass (i Robert Wilson, però és director d’escena, no compositor). I òbviament m’encantaria comprar les partitures d’obres d’en Philip com «Music in Twelve Parts», «Music with Changing Parts» o «Music in Eight Parts», però la primera no s’ha publicat mai, la segona només es pot llogar per a fer-ne concerts, i la tercera és una obra que s’ha estrenat en concert però que el mateix Glass considera avortada i la feina que hi haurà per a que l’accepti com l’obra mestra que és (algú l’ha realitzada en MIDI i és genial).

*****

Mentre, l’estudi que ja tinc no me’n surto de fer-lo anar. Em sento com si no en tingués ni idea. I tot perquè Cubase no em «detecta» els racks analògics ni treballa com toca amb els mòduls USB amb sortida d’àudio per USB. M’hauré d’acabar comprant una taula de mescles mastodòntica i fer servir el Focusrite 18i20 només per a entrar-ne la mescla? (I sort que conservo el patch bay, perquè igual l’he de menester.)

*****

No, si de noies boniques en veig un munt. Però elles no em veuen a mi. Sóc l’home invisible. Help!

The Little Girl I Once Knew

Junt amb aquest post, publico captures de dues piulades meves recents. Una és la més involuntàriament ridícula que hagi fet mai, i crec que, passats els esdeveniments, li trobareu la gràcia. L’altra, en canvi, és la més encertada que hagi fet mai, i és trist que no me l’hagi comentada ningú. Clarament, la penya ni ho entén.

*****

Setmana desconcertant en la que ben poc he fet. Majorment vacances, que em calen encara i que no arribaran de debò fins a mitjan juliol. Acte central de campanya d’en Ballart, a qui votaré, tant amb l’esperança d’una altra manera de fer política com amb la desesperació per a fer fora Alfredo Vega de l’alcaldia. A les europees votaré Puigdemont, i espero que fins i tot Clara Ponsatí se’n surti. I a partir d’aquí, reemprenguem la lluita per una Catalunya independent, republicana i descentralitzada.

Dimecres, muntatge d’exposició, tens per factors externs que no puc detallar aquí. Inestabilitat fins dissabte. Dissabte a la nit, concert de Visitants a Girona, fantàstic. Moral restaurada, i veiem que alguna cosa passa. Si no tinguéssim el pas barrat... Almenys, dissabte al migdia...

*****

Dissabte 18 al migdia, sessió de revisió de lletres pel Charleston. I a la fi és una selecció sòlida i amb empenta. Les revisions han inclòs eliminar el text «Edmund Fitzgerald» perquè dues cançons sobre vaixells... ‘como que no’. També he fet una reescriptura tal d’«Angélique», que l’he duta a la vida. Definitivament Magnitogorsk entra a la meva vida, i a la fi li he pogut fer un homenatge a l’alçada del seu drama. Com també hi entra Danbury, en detriment de la història de Tai, que prefereixo deixar reposar fins que sorgeixi la màgia. I certs cavallers reben a la fi una història a l’alçada dels seus mèrits. Mentre, cert Mosso i Rein Narma han estat revisats, però més en detall, sense canviar-ne l’esperit ni l’atmosfera, ni gran part del que ja hi havia escrit.

I avui havia de fer uns darrers canvis de cablejat a l’estudi. La nova targeta de connectors USB 3.0 ja és aquí, també pendent de ser inserida. Darreres cues d’una gran paràlisi d’estudi, de gravació i creativa. I m’ha passat factura a nivell de nervis. Necessito crear o m’enfonso.

Les bases del disc hi són totes. Quatre cançons són acabades. Indecís sobre quina presa agafar de «Tot Ficció». I «Honda» està pendent de compressió de subgrups i mescla. Nou cançons encara per gravar veus. Ara podré. Però m’emprenya no sortir-me’n d’enviar senyal als compressors i que em retorni. Així és com si no tingués rack. Tampoc no sé com fer que em funcionin els mòduls nous. És un desastre. Em sento un imbècil perquè tinc un potencial brutal a casa i idees de sobres sobre com fer-lo servir, però res no sembla funcionar. I a sobre passa’t l’estona amb concerts i ràdios. Tot no ho puc fer. El proper a caure, la rondalla, que simplement no funciona. I almenys aconseguiria hores per a dormir.

Però almenys tota la part creativa és ja feta. Aquestes setmanes he estat dubtant sobre certes decisions, dubtes que s’han resolt tornant estrictament al pla original. Les pistes descartades eren purament de tipus bonus: una mescla curta dels ‘strings’ de «Company in my Mac», i la base d’«Anys» alentida i marxa enrere (sona acollonant, però no vull tenir pistes de farciment al disc). El canvi màxim ha estat la tercera cançó: tenia dues havaneres molt semblants al disc, i una la vaig substituir per... «Down Down Blues»! Molt millor que la primera demo de 2006, és una inclusió inesperada, no del tot la meva favorita però almenys és diferent i, sobretot, en Jordi Ibañez i el Ferran Baucells estan contentíssims. Poden no ser els únics. I les guitarres del tema, fetes amb la Stratocaster, són un senzillíssim homenatge a Stevie Ray Vaughan, a qui havia ignorat fins que en vaig sentir en CD el concert de Montreux de 1982 i de sobte em sembla importantíssim (com pot ser que el xiulessin? Com???).

Així que el track list definitiu del disc és: 1. Company in my Mac; 2. I Look to an Evening; 3. Down Down Blues (2006); 4. Rowena Goodwin; 5. Polskie Nagrania; 6. Trouble With Good Byte; 7. A Church Is Burning; 8. Tot Ficció; 9. I'm a Honda with Me; 10. Angélique; 11. The River Flows; 12. Magnitogorsk; 13. Tots aquests anys després; 14. You're on Your Ownio; 15. Rein Narma.

*****

Escrits? Tot plegat un sobre futbol. I una idea que no sé com em sortirà. La veritat és que aquest estiu una de les meves prioritats serà acabar el relat llarg i escriure contes pel llibre de narracions curtes. Vull acabar-lo. I buscar-li editor. Em complico la vida, doncs no sóc un escriptor ràpid. Però si això em permet trencar la barrera i defensar-me, bé estarà.

El llibre de fotografia «Terrassa i la llum», mentre, segueix igual, acabat i sense ni saber si el podré editar. Igualment, dissabte 18 vaig repassar totes les fotos sobreres del llibre més la sessió de Terrassa de nit de quan el concert de Ran Ran Ran a la Nova Jazz Cava, i tinc unes 120 fotos viables. No vol dir que amb això ja pugui fer un altre llibre. Ni tan sols vol dir que totes arribessin a entrar en un eventual segon llibre. El control de qualitat ha de ser estricte. Però sí que vol dir que tinc un coixí. I tinc almenys una sessió pensada: anar de nit a Can Parellada, on especialment hi ha un edifici que em té intrigat. I sempre puc tornar a llocs com Can Roca (de nit) o la Plaça Roja (de dia). En tot cas, seria un llibre per a tenir a la recambra, doncs de moment no he avançat ni un mil·límetre respecte del primer. Simplement he adquirit una manera de fer, i les sessions són productives. Però reconec que el pas endavant més obvi, el color, se’m resisteix. És com si no tingués res a dir en color. Mentre, almenys, tinc una petita carpeta amb (bones) fotos de persones. Dues ja han estat exposades. Però les lleis actuals em fan quasi impossible aquesta via. És molt frustrant. Terrassa m’està quedant deserta. I no la vull així.

Dibuix i pintura? Es resumeix ràpid: de creador d’arquitectures imaginàries i detallistes he passat a expressionista abstracte. Aquí el meu pla va bé.

*****

Micròfons? És l’apartat on més puc millorar l’equip que tinc. Però no puc ara mateix. Sí que he mirat molts micros, sense arribar exactament a cap conclusió. Tinc ja una col·lecció base a casa, i és prou bona per a directes. I l’ADK permanentment connectat a l’estudi, com sempre. M’agradaria un micròfon bo per a les tasques més exigents, clar. I si m’he de gastar diners (sempre dins d’allò justificable), les dues opcions amb més bona pinta són el Neumann TLM 107 amb patró variable i el SE Electronics Gemini II amb dues vàlvules. També he considerat els Warm Audio WA-251 i WA-47, els dos a vàlvules. Òbviament només me’n compraria un i no serà precisament demà...

Previs? No és urgent en absolut. Amb l’Art MPA II com a previ versàtil amb matriu M-S, i amb els previs del Focusrite Scarlett 18i20 i de la Tascam (no la meva marca favorita a aquestes alçades), vaig ben cobert. Si un dia realment fos molt ric i calgués, puc triar entre un Focurite ISA Two i un Warm Audio WA-273EQ. Res que vagi a produir-se en els propers anys. Pur perfeccionisme. El mateix amb una taula de mescles. Tinc la Behringer, i crec que de moment en tinc prou, excepte per la pols que conté a aquestes alçades (maleït trànsit rodat!) i perquè, encara que ja n’hagi pogut evitar els previs de micro (una mica sorollosos), no deixa de ser una taula Behringer i m’espatlla la jugada amb tot el que tinc al rack. (Reconec que també voldria fer arreglar la pletina Tascam 122, de nivell professional però que no està en el seu millor moment i que voldria emprar per a digitalitzacions professionals de cassettes.)

També, no tinc ni idea de com muntar un circuit elèctric mitjançant instruccions, i necessitaria diners per a comprar tots els components i de qualitat, però em consta que un fabricant ven plaques de base per a muntar-se un mateix un clònic del Fairchild 670, i un altre ven la placa frontal pel projecte. I per a mi, un clònic del Fairchild seria la coronació del meu estudi. Fets, són tan cars com un cotxe de gamma baixa, i ‘no pede’.

Guitarres? No tinc clar que vagi a fer cap moviment. No tinc un duro, i també és cert que quasi tot el que necessito ja ho tinc. L’únic moviment que preveig (i segurament sigui en el llarg plaç) sigui acomplir el meu somni d’una Fender Telecaster americana, la guitarra que m’ha estat envoltant des de 1997 (quan vaig veure una Tele mexicana a l’aparador de l’efímer segon Farràs al carrer Galileu) i des dels vells temps a To Be Continued (quan tant el frn com el Jordi tenien Teles i jo vaig optar per una Strato per a no repetir), però que sempre se m’ha resistit. El més semblant que tinc és la Squier Telecaster reformada de tres pastilles, i la Ibanez Talman amb configuració de Tele. Però em frustra no tenir la guitarra autèntica. Sobretot perquè, si pillo una de bona, la Tele és una màquina tonal. De totes maneres, jo també somniava amb la Electric XII de 1965 i amb la Marauder, i l’any passat (2018) Fender va treure un model d’alt preu i edició limitada, la Meteora, que per a mi és el Citroën DS de les guitarres elèctriques, i un model al qual donar suport perquè crec que serà un futur clàssic. I ara va Fender i treu la sèrie Alternate Reality amb cinc guitarres mexicanes... entre elles la Meteora, la Electric XII i la Sixty-Six, que és una mena de Jazz Bass una mica reduït i en guitarra. No podré, clar, però em té ‘depre’, doncs aquesta mena de sèries només duren a la venda un any o dos, i m’enganxa just quan vaig més malament de quartos. Tampoc no és que tingui molt espai al quarto, però tenint en compte que ja m’he venut i em vendré equips que ja no faig servir, no seria una situació dramàtica. Sí que ho són els diners.

*****

Discos? He sentit en mp3 el d’Elliott Smith i és bo, realment. «Union», de Son Volt, és millor que el fallit «Notes of Blue», sense ser un disc ni molt menys perfecte. És un disc de moments, amb algun tema mestre i també alguns temes de farciment. Jay Farrar segueix travessant el desert. Si tan sols jo pogués produir-lo... «El mal querer», de Rosalía, és l’altra obra mestra del flamenc (la primera és «La leyenda del tiempo» de Camarón), esperem que la sobrepublicitació de Sony no li enfonsi la carrera, una cosa molt semblant li va passar a Manel, un grup de gent amb talent que mai no van poder acomplir la seva promesa inicial. I a la fi m’he pogut escoltar «Made in California», la caixa de sis CDs de 2012 dels Beach Boys. No m’ha impressionat. No és la caixa «Good Vibrations» de 1993, que també tinc i que en el seu moment va ser una revelació. Hi ha alguna novetat, però quasi totes són al sisè CD «de rareses i remescles», i les realment noves cabrien en un sol CD de 40 minuts. Per sort aquests 40 minuts serien substancials, però tenir-los majorment dispersos entre sis CDs fets majorment amb cançons ja conegudes (amb en tot cas alguna remescla) desanima una mica. Més un objecte que una col·lecció vàlida. No supera a «That’s why God made the Radio», clar. Potser sí superi (de poc) el doble CD de la gira, en essència un típic show de la banda de tribut de Mike Love amb cantants convidats, molts hits i poca substància.

Beatles? La caixa del «Sgt. Pepper» conté la millor mescla en estèreo que se n’hagi fet, amb idees imaginatives (la intro de «Lucy...»), molt bons greus, els millors sitars de la Història a «Within You...», i un feeling simplement fantàstic que deixa clar per què aquest àlbum continua essent tan important. Giles Martin és un geni. També hi ha remescles estèreo megabones de «Strawberry Fields Forever» i «Penny Lane», sessions (els pianos de «Penny Lane» aillats!!!), i l’àlbum original en mono. Òbviament no em desfaré del meu CD de la versió de 1987, però és que les mescles importen molt en aquest àlbum. En canvien totalment la visió.

I ara he començat amb l’Àlbum Blanc. He anat directament al CD 3, amb les «Esher Demos», 23 de maig de 1968. Òbviament les coneixia quasi totes, però amb la qualitat d’una pedra volcànica. Aquí, en alguns moments semblen gravades a Abbey Road amb les Studer J37 i no a Kinfauns (la casa del George i la Patty) amb una gravadora Brenell o pitjor. (L’àlbum com a tal no sona molt diferent de la meva còpia de 1993, el dia que vaig fer 18 anys.)

Month 1/2

Els estats centralistes tenen com a única finalitat la seva perpetuació. Els seus mitjans inclouen una llengua única, una gran capital que funciona com a Km. 0 del seu país, i una ideologia d’estat. I la seva acció de govern s’enfronta sempre a les necessitats dels seus governats.

*****

Sobre la farsa del Tribunal Suprem, només puc dir que és l’exemple perfecte de prevaricació.

Si volem treure els presos de la presó, l’única manera és declarar la República Catalana.

I d’altra banda, és evident que Espanya aguanta perquè a dalt de tot de la Unió hi mana qui hi mana. I a les cancelleries europees n’estan farts. Dels dos.

I ara, si no puc votar Puigdemont a les Europees, què faig? Jo vull votar Puigdemont.

*****

¡Eh, de repente hay una gran eclosión de agentes intermediarios prometiendo vender rápidamente nuestro piso! Pero no sólo no tenemos piso: nadie puede comprarse un piso con los precios tan altos y los sueldos y pensiones de miseria que hay desde hace años. Y los bancos no conceden hipotecas. Yo mismo estoy aguantando al límite en una habitación en casa de mi madre a mis cuarenta y tres años de edad. ¿Qué pasa aquí? ¿Alguien me lo puede explicar? ¿Cuándo habrá casas a un precio que la gente podamos pagar? Somos todos increíblemente pobres, no podemos pagar precios de Rolls-Royce.

*****

Lo que no me aprendí (porque me pareció un lío ininteligible) fueron las matemáticas posteriores a multiplicar y dividir. Entiendo lo que es una potencia, pero las raíces cuadradas ya me parecen algo marciano, y las funciones ni te cuento. Incluso confieso que opté por el bachillerato artístico porque era el único sin asignaturas científicas. Y ahora voy perdidísimo. Cosas del poco enseñar y el mucho poner deberes.

*****

Lo importante es lanzarse a escribir. Sin miedo. Sin cortapisas. Con total libertad.

*****

Happn? Amb unes quantes setmanes a l’esquena, reconec que no hi he acomplert cap dels meus objectius. Molts «likes» i cap «crush». Però parlar-ho amb un parell de persones de confiança m’ha permès agafar perspectiva. Per una banda, es com si totes les joves volguessin només rotllos d’una nit. També hi ha moltes sudamericanes buscant homes que els arreglin la vida, i jo no encaixo en els seus plans materialistes. I quan es passa dels trenta, quasi totes menteixen escandalosament sobre la seva edat real. Se’ls hi veu a la cara, quan posen foto. I clar, l’única conclusió a la que puc arribar és a que alguna cosa ho està distorsionant tot. És com si ningú no s’atrevís a mostrar-se tal com és. En aquest sentit, sóc una novetat.

Admeto que no m’agrada estar predestinat a estar sol tota la vida. I ja tinc 43 anys. Però almenys ara sé que no estic fallant jo.

*****

L’estudi és complet, a falta només d’una targeta 3.0 de recanvi pel PC (una de les dues es va espatllar). Ja hi estic gravant... al ralentí. És molt complicat de fer anar, i encara no he pogut provar cap dels compressors i equalitzadors analògics del rack. Ni cap dels mòduls. Només el MODX6 i el Focusrite 18i20 (un equip boníssim). I només això ja ha fet una gran diferència.

I ara, a pagar. Que vaig al límit. Però necessitava poder treballar, poder-me buscar la vida. Que amb la pensió que tinc i sense casa pròpia, no puc estar més temps de pobre.

Sí que deixo un darrer punt per a d’aquí a un temps llarg: un o dos micròfons de vàlvules. Puc treballar amb els que tinc, és només pur perfeccionisme. D’entre el que he mirat (i alternatiu als Neumann d’estat sòlid tipus TLM-103 o U-87), els més factibles són els Warm Audio WA47 i WA251 i el SE Electronics Gemini II. Si me’ls compro serà que tot em va molt bé, i només adquiriran tot el sentit si trobo on viure.

Mentre, he posat a la venda, via un amic, algunes coses que ja no he de menester, entre elles el Yamaha mm6.

Sis mesos sense estudi. Sis mesos. Amb la inestabilitat mental que comporta.

*****

Sobre guitarres, estic fent servir les dues Yamaha LL16ARE (versions de 6 i 12 cordes) amb Visitants (com per exemple el passat dia 16 de febrer a l’Ateneu Terrassenc, un concert solidari amb Bolivia que va ser triomfal) i la Fender Villager (que he fet modificar a guitarra passiva, amb pastilla piezo nova d’alta qualitat) a les ràdios.

La Guild acaba d’entrar en funcions a la rondalla. I hi funciona molt bé. També he fet passar a passiu el meu baix electroacústic Academy.

Tinc en projecte (quan tingui algun cèntim) canviar les pastilles de la meva Fender Stratocaster XII CIJ (voldria posar-hi unes Fender Custom Shop Texas Specials), de la meva Squier VM Jazzmaster (també pastilles Fender de la Custom Shop), de la meva Epiphone Wildkat (vull provar unes Gibson P-90) i del meu baix Höfner 500/1 Ignition (ni idea de què, però les que duu no tenen cap mena de vida).

I, això sí, Fender ha tret una nova sèrie mexicana, l’Alternate Reality, i tres dels seus cinc models són el que buscava fa tant de temps: Electric XII, Sixty-Six i Meteora. Però clar, han hagut d’esperar al meu pitjor any econòmic a treure-les. Així que m’hauré de mossegar els llavis i seguir pagant crèdits. (Una altra cosa és que la Powercaster i la Tenor Tele, encara que potencialment bones guitarres, no els hi han sortit gaire maques.)

*****

El nou disc, «Charleston Valentine Stone», segueix inacabat. Però li he fet una empenta brutal durant la Setmana Fanta. Quatre mescles acabades, dues en brut, i nou pistes base completes. A veure si ara al cap de setmana... I avui també he dedicat una estona, entre son i son, a mirar les lletres dels temes que falten. I faré correccions i substitucions. I, de moment, una de les dues havaneres ha donat pas a... «Down Down Blues»!

I porto des de mitjan gener anant a programes de ràdios municipals a promocionar l’inacabat «Charleston». I noto molt bones vibracions, tant dels tècnics com dels locutors. Falta veure quanta gent ho escolta, però també he notat un petit repunt en la gent que em vol agregar a Facebook.

Clar, la pregunta és: si realment agrado, com és que porto quinze anys sense difusió, mentre la ràdio catalana generalista avorreix a tothom que no sigui indepe i amb el gust a la sola de la sabata?

En fi, he decidit que, com sigui, aquest 2019 he de capgirar-ho tot i irrompre a la fi al radar del gran públic. I, de passada, motivar interès amb el meu primer llibre de fotografia. I acabar el llibre de relats, per a moure’l per editorials. Com sigui, he de trencar la barrera i entrar a l’elit, no per a ser el més maco, sinó per a denunciar un estat de coses i actuar efectivament per a que canvii.

Carta confusa però militant

Els darrers esdeveniments concreten la meva inquietud per tot el que ha passat des del 30 de gener de l’any passat. Aquella investidura que mai no va arribar. Dos partits barallant-se mentre li facilitaven i li faciliten la jugada a l’enemic. Renuncies i derrotes autoinfligides. Un tercer partit que fa el ridícul deixant de presentar-se a unes eleccions on podien donar la campanada. Un President que no sap deixar de ser interí i que no para de fer proclames mentre no concreta res, es deixa derrotar a cada nou pas, i no fa res respecte d’un Conseller d’Interior que pot ser definit directament com l’enemic a casa. Uns Mossos que, malgrat la presència de sectors valents que denuncien obertament tota una situació, en conjunt han dilapidat tot el prestigi aconseguit durant les difícils hores d’agost de 2017, podent ser comparats amb Roberto Alcázar i Pedrín, simples màquines de repartir llenya al més pur estil espanyol.

Això és un malson. El 155 encara funciona. Els «malos» ens peguen a la primera de canvi. La TV és inmirable (i jo li dic a tothom que apagui la TV, la vagi a vendre a una segona mà i no en compri cap de nova, però ningú no em pren l’apunt). Hi ha un judici en marxa a Madrid, sense cap fonament, però les sentències ja són escrites i seran més dures que l’acer. Anem cap a una dictadura.

Així, doncs, què hem de fer? Vull dir, jo mateix tinc molt clar que he de treure’m el derrotisme dels ulls i anar a votar. Molts més s’estan traient les lleganyes. Però llavors ens mirem les opcions disponibles i aquí comencen els plors, perquè votar un de tres partits disponibles és només descriptible com a «pinça al nas», «llençar el vot», «només voto per a no regalar un vot per omissió als dolents», «em sento depre», «tinc saudade», etc. En fi, crec que només tenim un camí, pel qual ja no som a temps de cara a les municipals, estatals i europees, però potser sí per a unes catalanes que de moment no ha convocat ningú: un partit de societat civil. Sí, del poble. Vull dir, se suposa que la Crida ja hauria de ser una alternativa, però admeto que no la veig clara, simplement perquè hauria de ser un veritable tsunami ja ara mateix, i en canvi... Clar, el que vull dir amb tot això és que o trobem la manera de substituir en la seva totalitat la present classe política, o no farem res. I això seria regalar-li una victòria total a un enemic tan ridícul com Espanya. I entendreu que això no té trellat, no creieu?

Greyhound Marinato Blues

L’estranya declaració Trapero. Explica i desmunta moltes coses, però reconec que costa encaixar-ho. En fi, crec que l’he de respectar.

*****

L'únic sentit dels estats centralistes, la seva ideologia d'estat i la seva obsessió per la llengua única, és mantenir-se en el temps i en la seva unitat territorial, sovint en contra de la voluntat dels seus governats, i sense que la seva existència com a aparells estatals serveixi a cap fi pràctic ni a cap de les necessitats de la seva població. Només la intolerància, l'uniformisme cultural, l'antiintel·lectualisme i la violència d'estat. Això els converteix en una nosa que ni fa ni deixa fer, d'aquí la conveniència de l'establiment de països petits amb poca població i sense centres ni capitals potents, a la vegada que amb administracions petites i àgils, capaces de donar resposta immediata a les necessitats de la seva població.

*****

Suposo que l’eina més torracollons per a qualsevol estat centralista és una votació de tota la seva població sobre si se’l dissol o no.

*****

Estic provant una app, Happn. S'acosta bastant al que busco, i és bastant recent. Va dirigida a establir contacte amb persones desconegudes que un es trobi pel carrer o en llocs on es pugui coincidir. Suposo que no rebré ni un avís, però almenys ja no és el que m'inquietava: parlar amb perfils sense saber qui hi havia darrere (la síndrome Tinder). Certament em pot estalviar algun que altre paperot. I jo l'empraré com a eina de tempteig i de manera molt respectuosa. No vull ser un irresponsable. També, reconec que m'agrada la discreció en aquests temes. Tant per la meva tranquil·litat com per respecte a altres persones.

*****

De dilluns a dimecres de la setmana passada vaig passar per una crisi molt forta, de la que em vaig recuperar via una cura de son dimecres al vespre i la reconstrucció quasi total de la meva habitació el dissabte. En queda una idea per a una obra de teatre, però reconec que necessito oxigenar-me. A l’estiu, Tarragona m’espera...

*****

L’estudi és ja quasi a punt. De fet, estaria ja a punt si no hagués estat per un accident de darrera hora (no, cap trinxadissa ni cap ferit): el meu rack està tot connectat als meus dos interfaces Tascam US-16x08, el qual seria perfecte... si no fos perquè, en la seva infinita visió, els minyons de Tascam li en proveeixen un driver que només serveix per a un aparell. Simplement, si connectes dos USblablabla al mateix ordinador, el driver només te’n reconeixerà un. L’altre és com si no existís. No me n’he sortit de trobar-li i posar-li un driver alternatiu tipus l’ALSA de Linux. Així que em toca vendre-me’n un, i mentrestant ja he encarregat un interface alternatiu, el Focusrite Scarlett 18i20, més car, a terminis com sempre, simplement per a fer possible el meu rack. La idea continua essent que els interfaces em facin el paper de patch-bays, connectant l’ordinador (i Cubase AI5) a cada un dels racks (compressors, equalitzacions, multiefectes...) a voluntat.

També m’estic venent equips que ja no necessito, per a pagar-me el Focusrite. També per a fer-me espai al meu «zulo».

I mentrestant només puc provar el MODX6. Certament impressiona, fins i tot abans d’aprendre-me’l.

*****

M’he escoltat quatre dels àlbums digitals «d’allargament de drets» que la Capitol ha tret aquests darrers anys sobre els Beach Boys. Són només pels fans molt dedicats (com jo). Però hi ha coses molt interessants. Només em falta «The Big Beat 1963», que no sé com descarregar-me. Potser els dedicats exclusivament a enregistraments en directe els deixaré passar: els dos bons ja es van treure a la seva època: «Live in London» i «The Beach Boys in Concert».

I a veure quan puc escoltar el de la Rosalía. Només l’he pogut posar a classe de dibuix, un lloc no pas ideal per a una escolta atenta. En tot cas, promet. Mentre, espero «Union» de Son Volt, que surt a la venda el proper dia 29.

*****

Sueca en el cor...

Autostrada del Sole

Ha estat més d’un mes molt dens. Avui comença la farsa judicial a Madrid, per començar, i espero poder-me mobilitzar, tot i que per començar aquest matí tinc entrevista promocional a Ràdio Rubí. Em vaig posar d’acord amb LMALF i porto tot el gener i el que portem de febrer anant a ràdios. Tant de bo això serveixi per a començar a trencar el mur. Això sí, corre pressa acabar el nou disc, que és el que se suposa que estem promocionant. I tinc l’estudi a mig muntar…

Merda de món en el que vivim.

*****

Apart, tinc un problema familiar. Aquí prefereixo no ser molt explícit, però em trobo amb una certa urgència per a trobar casa pròpia, a la vegada que no tinc diners per a destinar-hi. I a la vegada, vaig experimentar un curt brot per primer cop en molts anys, fins i tot amb pensaments suïcides. Així que no és el meu millor moment. Estic inquiet i podria tenir més seguretat en mi mateix i en l’exterior.

*****

Almenys tinc acabat un llibre de fotografia: “Terrassa i la llum”. I la gent que l’ha vist l’ha acollit megabé. Sembla que tinc alguna cosa valuosa entre mans. Ara falta trobar editor, doncs no tinc diners per a autopublicar-me’l.

*****

I sembla que aquesta setmana rebré a la fi els dos darrers equips que havia encarregat el passat desembre: els dos equalitzadors Klark Teknik EQP-KT. Comptant que fa una setmana ja em va arribar el mòdul de ritmes Roland TR-08, crec que tindré un estudi potent… que encara tinc a mig muntar, falta cablejar i connectar-ho tot. I veure si tot funciona com ho tinc previst, i si la despesa m’ha valgut la pena i tinc nous sons i efectes de processament que valguin la pena.

*****

El 2 i 3 de febrer vam anar amb la Massa Coral a Sueca, País Valencià. No sé si vam tenir molta repercussió, però vam fer dos concerts molt bons, ens vam poder retratar davant la casa de Joan Fuster, i vaig poder dormir una nit d’hotel (el Santa Marta de Cullera, habitació 309, per a la Història), només espatllada per haver de veure els premis Goya per la tele de l’habitació (i adormir-me poc abans que la meva germana perdés per quarta vegada; que grans són els premis Gaudí). Ja aquí, he pogut comprar en edició de butxaca “Nosaltres els valencians”, que tant de bo pugui llegir aviat.

*****

També em va arribar, a finals de gener, «Hombres en guerra», d’Alvah Bessie, traduït al castellà. El vaig veure ben comentat al Vilaweb i vaig decidir fer el pas. En el futur immediat no podré fer més compres...

Mentre, tinc una minitemporada Queen. No per la pel·llícula, sinó per "Hot Space".

*****

Si pogués escollir, aniria a viure a un dels sis gratacels que ens acullen a tots quan arribem al barri de Sant Llorenç. Un barri obrer. Com ha de ser. A la vegada, reconec que sóc indepe, però també patriota de la meva ciutat. I voldria una República Catalana no centralista, just el pol oposat del que és ara, en què Catalunya és Barcelona i Barcelona és Catalunya, amb la resta del país obviat com a «territori», indiferenciat, prescindible. N’estic fart de la manca de serveis a Terrassa, així com del disseny centralitzat radial dels transports, amb la Plaça Catalunya de Barcelona com a «quilòmetre zero» del Principat, a imatge i semblança de la Puerta del Sol madrilenya. Què fem copiant els tics dels espanyols?

*****

Fan del Renault Dauphine. Per què tothom ha de fer cotxes tan lletjos ara?

I Want To Tell You. Autoentrevista 2018

Hola, temerós públic, som els encara més temerosos reporters de Tivizrí, a punt d’entrar de nou en la surreal habitació on habita aquella cosa indescriptible anomenada Patinet. Tant de bo tingui pietat de nosaltres…

Entrem i hi ha canvis en un racó. Unvelievable.

-I açò?

Suposo que en podem dir el fruit final de la meva necessitat de ser considerat un gran enginyer de gravació, i sortir als grans mitjans parlant de les meves tècniques i del meu track record.

-Sona potent.

Sí. Vull dir, fins ara he tingut certa mala sort amb això d’intentar produir altra gent, i ho vull canviar. Un reclam és tenir un equip tan professional com em sigui possible, i certament de com el tenia aquest agost a com el tindré al gener és la nit i el dia. Treballar com els grans, poder “parlar estudi” com els grans… és un somni fet realitat. Toca pagar durant temps, però almenys em puc espavilar, puc moure’m. Entre el nou equip i la meva oïda absoluta, sé que puc fer-ho molt bé. Masteritzar, per exemple.

-Però tan negre era?

A veure, el tema és que he fet diversos intents al llarg dels anys, però per raons alienes a mi han quedat inacabats, m’hagués agradat acabar-los. Els dos que sí que vaig acabar van ser tots dos amb Tired Hippo: “Febrer” el 2008, amb unes sessions creatives i relaxades que van ser el cant del cigne dels Kanga Sound Studios, i “petit complot”, el disc a mitges entre TH i jo que considero superior, tot i que va ser gravat en unes circumstàncies difícils i emocionalment ens va posar a prova a tots, segurament jo hi tingui part de culpa. Però el cert és que al “petit complot” el Ferran Baucells va compondre i interpretar excel·lentment, ja només pels seus temes val la pena escoltar-lo. I jo vaig ser més irregular, però les versions originals de “Shelby Avenue Bridge” i “Boston Tea Party” són a bord. Les noies van tocar i cantar megabé, però són un altre disc, i part del problema durant les sessions va ser que no ens vam entendre amb elles, em va costar molt conciliar el concepte del disc amb el fet que elles no el compartien. Malgrat tot, defenso el disc acabat, i el “Lonely Watcher of the Skies” en són els bonus, més dues cançons fantàstiques del Ferran de les que en vaig fer una mica de remix. Reconec que és molt difícil que pugui tornar a produir i gravar el Ferran, però la nostàlgia és molt forta. Fora d’això, només recordo dos temes aïllats per a l’”Álbum Blanco” del sempre corrosiu Dino Ratso, al que recomano seguir.

-Però igualment deus estar treballant a l’estudi, no?
No precisament. De fet ha estat una tardor d’aturada. En part perquè a casa s’havia de fer un canvi de persianes que quasi esdevé l’obra de la Seu, i vaig haver de desmuntar l’estudi, que encara no he muntat del tot. En part perquè m’he adonat que he arribat a la fi d’una determinada estètica, i toca rumiar com fer un canvi. No vull córrer. He tret tres àlbums instrumentals el curs 2017-18, i penso que són bons, però algú em va dir que li semblava que m’estava estancant, i he preferit parar i relaxar-me abans no entrés en crisi creativa. De fet, quan el 1995-97 vaig tenir-ne una, el problema real era que havia perdut el control de la meva ment i de la meva vida, i no feia sinó patir perquè no em sortien les idees que volia que em sortissin. Ara, ho he avortat d’entrada a base de prendre’m unes vacances mentals.

-Així, potser hi ha bones notícies.

No del tot. Reconec que durant dues setmanes que la meva mare va ser de viatge, vaig estar tocadíssim i en un punt mental baix. Amb una sensació molt trista d’estar sol. La vida no em resulta fàcil en aquest sentit. Hi ha un problema, i no hi ha una solució. Em fa sentir fatal.

-Precisament. Et defineixes com a Incel d’esquerres, però no veiem que estiguis acabat com ells. És molt estrany.

Però no us imagineu el trist que és que cap dona et faci cas. Semblo ser un assumpte d'homes i punt. I no era això el que jo volia a la vida. En el fons, tot home vol poder arribar a casa i trobar-se amb aquella mirada amiga que li infongui valor per enfrontar-se amb el brutal que és la vida exterior. Però m'he adonat que cap dona no pensa el mateix de mi, o que jo pugui ser aquell home bo que la pugui ajudar. Només em trobo rebuig. I no sabeu el difícil que és seguir endavant així, sol. Per això m'identifico amb ells, perquè també han estat rebutjats. Una altra cosa és que estiguin convençuts de ser lletjos. I si no ets un monstre com Adolf Hitler, Joseph Stalin o Inés Arrimadas, tots tenim una mica de bellesa enterrada sota de les nostres ruïnes. Jo mateix sé que la meva música no neix de ser rebutjat, sinó de la millor part de mi mateix. És només que per a les dones tot això no existeix, i quan les veig caminar pel carrer només veig indolència, amenaça i odi en les seves mirades. "Prohibit acostar-se a menys de tres-cents metres. Tancat." De fet, encara que dintre de tot ara tingui un parell de bones amigues en l’àmbit artístic amb qui comentar els meus infortunis, en realitat només hi ha una dona en tota la ciutat amb la qual hagi pogut parlar que donéssim el pas, i ja m'ha dit que no pot ser la meva parella ni tenir intimitat amb mi, cosa a la que m’he avingut i que ara ja m’està perfectament bé. Però ella mateixa m'ho va resumir molt bé fa unes setmanes: "Lluís, tu tens cura d'un munt de persones, però qui et cuida a tu?"

-I saps d’alguna explicació a tot aquest buit?

No. És un tema que se m’escapa. Tant de bo sabés perquè passa, perquè hi posaria remei. Però vaig completament perdut. No puc ni buscar o em posaré pitjor.

-De totes maneres, el col·lectiu Incel és tingut com un fenòmen de dretes.

Almenys als Estats Units sí. I és evident que no en comparteixo els extrems, ni penso que la “manosphere” estigui construïda sobre un argumentari mínimament racional. Clar, que un “pick-up artist” hagi admès haver-se lligat a cent vint-i-cinc dones en un sol dia ja diu molt. I que part del col·lectiu Incel tingui per herois a joves que van matar gent en atemptats parla d’una impotència que hi és però que no està gens ben dirigida. Ni puc ni vull defensar aquells atemptats, hi ha gent innocent que hauria de ser viva. I, apart, hi ha el fet que la “manosphere” en general sigui la porta d’entrada i reclutament per a grups d’extrema dreta, incloent grupuscles neonazis, apart de ser part del “backstage” del “show de Donald Trump”. És un combinat pèssim. Clar, amb el que m’identifico és amb la desesperació terminal de tota una sèrie de persones. Però no sé com es podria dirigir bé aquesta desesperació. I admeto que no he ni intentat entrar en contacte amb algú d’ells. Potser si un dia arribo a ser famós els pugui parlar indirectament des d’algun mitjà de comunicació. De moment, com a perfecte desconegut que sóc, no puc fer res més que rebre’ls com un diagnòstic.

-Per a ser que ets un tècnic, estàs molt emocional. T’ho podem dir, no?

Bé, sí. De fet, després de molt temps, he tornat a escoltar un àlbum que havia escoltat molt a la fi dels 1990, just quan la meva vida i la meva ment eren un pur infern i estava a un pas del suïcidi: "In Utero", de Nirvana. I sí, és un àlbum tristíssim. Però escolteu-lo amb atenció: quan sona, esteu junts amb Kurt Cobain, sense filtres comercials ni edulcorants. Ell va tenir primer a una soferta nòvia i després a una discutible dona, per la qual cosa no entra exactament dins la categoria d’incel. Però el seu patiment és el mateix que el de tots nosaltres. Escolteu-lo, amb ell pot ser que estigueu tristos, però mai no estareu sols.

-Hi ha algun altre àlbum que t’afecti així?

En aquella època també escoltava molt el “John Lennon/Plastic Ono Band”, basat en la teràpia primal d’Arthur Janov, a qui en John i la Yoko van visitar en una relació professional després estroncada però que va ensenyar en John a estar més en contacte amb les seves pors i inseguretats, cosa que el va millorar com a persona. Sobre altres àlbums, també estan molt a prop meu “Sinatra Sings for Only the Lonely” i el “Pacific Ocean Blue” de Dennis Wilson.

-Un dubte, Patinet: hi té a veure la política?

Sens dubte. 2018 ha estat un altre any per a oblidar. Ha estat com passar-se tot un any al laberint dels miralls: ja no saps qui t’enganya. M’he fet voluntari del Ballart, en part perquè és un projecte terrassenc i punt, i en part perquè pot ser un revulsiu local vers la política dels partits grans. Però fora de Terrassa... ni em plantejo anar a votar. Són tots uns desgraciats. No vull saber-ne res. Vull la independència, però precisament per a poder-me desfer de tots ells. Tot és molt trist.

-Madrid?

De José Casas Toledo y Juan Antonio Martín Díaz. Doncs això, és pur terror. Garantit. I el trist és que no sembla mala ciutat per a viure, té els seus racons bonics i tot. Però allotja el pitjor aparell d’estat de tot el planeta (potser igualat amb el de Xile). Només vull alliberar-me’n. És inaguantable.

-Vas ser a Barcelona el passat dia 21?

Sí, almenys fins després de dinar. Va ser avorridot, especialment esperant-nos tots un dia de la fúria. Es veu que la mani de la tarda va ser molt millor, però eren moltes hores per omplir abans no comencés i em vaig «rajar». De passada, tenia coses a fer a Terrassa i em va ser bo tornar-hi. Ha estat un any en què només he pogut estar actiu a internet. Però reconec que tampoc no em motiva veure l’ANC en «stand-by», ni sentir les mateixes sis velles cançons a totes les manis. No és la revolució dels somriures, sinó la de mirar contínuament el rellotge.

-Arrimadas, Rivera, Casado, Abascal, Borrell...?

Boom!!!

-Immobiliàries, bancs...?

Boom!!!

-Feminisme?

Bé, aquí no faré boom. Tinc moltes coses a criticar, però n’afecten només a un sector concret. Tinc coses a admetre. I un passat que no m’agrada i pel que penso que he de demanar perdó, encara que ja en faci un quart de segle. Crec que un dels primers indicadors que quan era adolescent estava rebentant va ser que diverses vegades em vaig declarar masclista. A vint anys ja pensava molt diferent, i reconec que m’avergonyeix aquella etapa d’adolescent. Sobre el feminisme mateix? Em consta que hi ha moltes dones que lluiten per la igualtat de gènere. Autèntica. Estic amb elles. On són les crítiques, doncs? En aquell sector més reduït de dones que utilitzen el feminisme com a arma per a carregar contra els homes. Tots. Segons aquest sector, les dones són perfectes, guapes, simpàtiques, intel·ligents... mentre que tots els homes som uns monstres, malvats, lletjos, incapaços d’empatia, i força limitadets. I el problema és que són aquestes les que s’han enfilat als mecanismes de poder i estan deixant tot el gènere masculí sense recursos i enterrat per lleis i lleis. Jo atribueixo el fet d’haver-me quedat per a vestir sants a tot aquest drama. Me les han posades totes en contra. Que hi ha homes impresentables? Sens dubte, i són molt bèsties. No els defenso. Però no som tots, i estem pagant justos per pecadors. I el pitjor d’aquest «feminisme com a ideologia» és que no ha resolt cap dels problemes que se suposava que el feminisme venia a resoldre, i a sobre ha engegat una contrarevolució sexual que ens porta directament a la dramàtica situació del Japó. Què volen? Que només puguin existir parelles homosexuals perquè la separació social entre dones i homes hagi esdevingut definitiva i insalvable? A més, em preocupa que som una societat massa reglamentada. Ningú no pot fer res si no acompleix centenars de requisits. És absurd. (Em sembla bé tot el col·lectiu LGTB, fins i tot tinc una mica de porno en aquesta línia al meu disc dur, és només que se suposa que també haurien d’existir relacions hetero, i això darrer està cada cop més pelut.)

-Religió?

Continuo essent dual. Sóc ateu, i un materialista acabat, en sentit filosòfic. No ens espera res en morir i no cal que ens expliquin contes de la vora del foc. Però a la vegada, el dia 24 a la nit se’m va poder veure a la missa del gall de Can Colapi, per segon any consecutiu. Això darrer ho explico perquè si la nit de Nadal em quedo a casa, és la nit més depriment de l’any, i necessito sortir a veure ninots i tenir alguna sensació de finalitat. Si hi comptem que part del meu output de compositor és música cristiana, tenim un bon curtcircuit. Però, per exemple, no crec que m’entengués amb el simpàtic i intel·ligent bisbe de Terrassa: aquell tio és res. I reconec que, des que em van xafar l’únic besllum de nòvia que podia haver tingut, tinc tantes ganes de veure un testimoni de Jehovà com que m’esbudellin amb una serra mecànica.

-Així, 2018 no sembla haver estat un gran any...

Ha estat un desastre. Traïts tots pels polítics, sense República, encara sota el jou dels espanyols, i amb uns nervis insuportables. Massa feina, també. I no estic en el meu millor moment creatiu, del que només sé que em cal canviar. Tot plegat molt enervant.

-Si et sembla, passem a tema musical. Com portes les rondalles?

Després de quinze mesos amb ells, vaig sortir del Grup Harmonia a principis de setembre, i el motiu no va ser altre que estava fent massa coses (també, per motius diferents, vaig deixar el GAM d’Activament, on havia entrat a finals d’abril). De fet, els vaig anar a veure tocar a l’Ateneu Terrassenc el 24 de novembre, i ens va agradar veure’ns, són molt bona gent. Al final, em vaig quedar a Els Quatre, amb resultats aigualits: després d’un concert l’1 de desembre, ens hem disolt... tot i que el cantant vol provar de donar-li continuïtat al tema amb nous membres. Veurem com va.

-1 de desembre? No és quan vas debutar com a actor?

Home, debutar no és la paraula. Recordo que a l’escola havia actuat a la típica obreta. Però és cert que entre allò i ara, només havia actuat en aquell «Elisir d’orrore» el 2007 i amb crítiques pèssimes. Clar, quan a principis de 2018 vaig entrar al Grup de Teatre de SMT, ho feia amb dubtes i impel·lit només pel fet que tot eren dones i necessitaven un home a la companyia. El cas és que vam anar improvisant una obra, d’argument dèbil però amb molta energia. I reconec que per a mi ha estat molt positiu actuar-hi, perquè va ser un triomf per a totes, i jo també vaig tenir bones crítiques. Tinc una sensació de fita. Potser al final no seré tan mal actor. Una altra cosa és que no penso passar d’aficionat i sempre dins el Grup de Teatre. No m’agraden els ambients professionals. Això sí, està passant una cosa que em sorprèn però que pot ser molt bona: per primer cop des de 2011, estic tornant a cantar espontàniament.

-Com van els Visitants?

Musicalment, molt bé. És una unitat d’èlit, i també ens portem molt bé a nivell personal. Això sí, els concerts no surten. Em temo que el mercat està copat pels grups de tribut. Fins i tot Hisenda n’està muntant un, em temo. Som un grup de músics intentant obrir un futur en un mercat que només mira enrera. I wanna cry...

-Com portes l’autoria de llibres?

Poc a dir. Tinc un relat llarg començat però que porta mesos aturat, i vaig acumulant contes. Sí que m’agradaria escriure un llibre sobre la gravació d’una sèrie d’àlbums triats segons el meu criteri particular, tant bons com dolents. I tinc tota la documentació pel llibre de teoria musical actualitzada. Com en tot, em manca temps i espai. Almenys ja tinc tot el material en brut pel llibre de fotos de Terrassa, i ja només em falta asseure’m a fer una tria i muntar el llibre en pdf. Llavors li buscaria editor, la part més difícil. Li hauré de canviar la portada, m’atrau que es tituli «Terrassa, des de 1948», però crec que poca gent entendrà la broma, així que li hauré de posar un títol més convencional i posar una altra foto a la portada.

-I la pintura?

Sense grans avenços, tot i que almenys vaig a classe i hi visc l’ambient. Potser ara mateix estic més fotògraf.

-Alguna descoberta musical nova?

En algun moment recent he escoltat a Not Scientists, un grup francès de hardcore molt bo al que tinc intenció de seguir la pista. I diria que a Emitt Rhodes els vaig descobrir a principis d’any. També, el «Hot Space» de Queen em té intrigat malgrat la seva pobra reputació. Per demés, com sempre, incloent el nou de Jeff Tweedy, millor que el «Schmilco» de Wilco i amb un parell de temes molt bons, tot i que crec que ja podem oblidar-nos de l’esperança que en Jeff torni a donar-nos una gran obra mestra que reescrigui el llibre d’estil del rock. El dia 29 en parlarem al Trilogy Rock, de manera que almenys l’any acabarà amb bona nota.

-Passem a parlar de la teva música i de la Unitat Mòbil. Explaia’t.

Primer de tot: vaig treure tres discos instrumentals seguits durant el curs 2017-18. I m’agraden. Trobo que són on més he aconseguit el meu so, i que deixen clar qui sóc realment com a compositor. Però hi ha hagut crítiques, i tenen la seva part de raó: són àlbums basats en MIDI, encara que molt més elaborats del que podria semblar, i el cert és que només el primer d’ells ocupa nou territori per a mi, amb els seus ritmes llatins. Amb el que se m’ha criticat no innovar, repetir-me, i segurament amb raó. Hi vaig treballar sota pressió, en els escassos espais que tenia a l’agenda, moltes vegades gravant de nit. I vaig intentar-ne un quart a l’agost, només per a descobrir que la font s’havia assecat. No vull dir que estigui mancat d’idees, de fet en tinc moltes, i algunes bones idees de cançons, però jo mateix m’he imposat l’intentar fer un «Yankee» amb el qual aprendre noves tècniques, entre elles gravar un munt de coses via micròfon. De moment, estic acabant un àlbum per a poder-lo promocionar pel gener. No és concretament cap dels quatre àlbums «de reserva» en els que estava treballant, sinó un recull dels millors temes de cada un d’ells per a aconseguir un àlbum potent, tot i que encara no innovi. Almenys ja incorpora guitarres, i tres temes desenvolupen la idea dels ritmes llatins. Encara no sé com el titularé. Però els descartats d’aquests quatre àlbums «de reserva» quedaran com a simple repositori d’idees. Punt. En tot cas, durant el que falta de curs vull acabar el «1980» i el «Santuari», per aquest ordre, tot i que ja es poden considerar «legacy». Els trec per a fer net i perquè crec que el públic mereix escoltar-los, només falten les veus. Però reconec estar avorrit de tenir-los a la carpeta d’àlbums per acabar.

-I el tema d’obres en partitura?

El «Te Deum» està acabat i aprovat, destinat a la Massa Coral, i s’estrenarà a finals de 2019 o principis de 2020, amb el que tindria una primera estrena amb la qual reivindicar el meu lloc com a compositor terrassenc (en el món clàssic de la ciutat no és gaire la gent que sap que componc, i no rebo encàrrecs, tan vitals). El «Requiem» l’he revisat a fons entre l’estiu i la tardor, i un cop preses totes les decisions que havia de prendre, la partitura final és una refosa total i, el més important, he resolt tots els greus problemes d’escriptura per a teclats que havia anat filtrant des que el 2014 vaig revisar per primer cop la versió original del «Requiem» de 2008. Aquella primera versió era intocable, però és que la revisió de 2016 encara era molt problemàtica. Ara el «Requiem» té cara i ulls. Només falta, quan es pugui, revisar-lo amb el director i la mestra de tècnica de la Massa Coral, i un any d’aquests la Massa l’estrenaria també. Però durant la primavera vaig escriure en partitura dues peces per a dos concursos diferents, jo crec que molt bones, i no se’n va sentir a parlar més. Suposo que és un típic cas de jurats volent una cosa molt concreta però no explicant-la bé a les bases, i no se’m dóna bé reescriure el que ja s’ha fet, necessito fer coses noves i ambicioses. Qui necessita «La bella Lola II» o «La santa espina II»? En fi, he renunciat a participar a cap més concurs de composició. No són el meu lloc.

-I la Unitat Mòbil? Hi ha novetats?

Moltes. És l’autèntic aspecte bo de 2018: un préstec ben calculat, i a muntar un estudi amb cara i ulls! Clar, ara toca anar justíssim i pagar plaços durant força temps, però almenys puc dir que he arribat al final del meu desafiament i que he fet net. Puc treballar en condicions. I reconec que penso en masteritzar àudio per a altres músics de l’escena independent, en part com a currículum, en part per a tenir algun que altre ingrés. De fet, d’haver tingut més espai o haver viscut en una casa pròpia, tinc tot el necessari per a fer produccions completes, des de micròfons a caixes de ritmes o compressors. Fins i tot, el passat setembre em vaig vendre els compressors vells i el previ Behringer T1953. No els necessitava per a res. I també he venut o intercanviat unes poques guitarres. És un nou començament. I demostra com n’he après de generar-me jo mateix bones notícies.

-Com veus el panorama català oficial?

No hi ha realment un relleu d’artistes, ni tampoc se l’espera. No vol dir que no hi hagi algú, sempre gent amb una llarga carrera darrera seu. Sempre admiraré al Miquel Gil i a la Lídia Pujol, tot i que són secrets força ben guardats. A l’ Adrià Puntí només l’he sentit a la seva versió de «Flors i violes» del Quimi Portet, però ja només per això tots dos mereixen el meu respecte. Antònia Font sempre seran allà, malgrat l’absència. I Cesk Freixas... no m’entusiasma com a músic, però sempre que en detecto una entrevista me la llegeixo, és la millor persona del Principat. Els Pets sempre tindran el meu respecte. De fet, em vaig comprar el seu nou disc, que encara he d’escoltar bé, ja pel simple fet que l’han tret per una altra banda. Sí, Discmedi s’ha quedat sense el seu grup estrella. I aquesta és la bona notícia: em consta que Discmedi és ara una operació d’un sol home. Tot un contrast amb l’oficina a ple rendiment que era quan li van dir que no al «Corrupció». Així que tinc una certa sensació de victòria final. De fet, no sé com ho tenen a Picap, però el 2010 et feien pagar-te l’edició del disc (no precisament barata) i llavors et cobraven per uns serveis col·laterals. Fa temps que el seu factòtum no escriu posts al seu blog del Vilaweb. Desconec com ho porten Global i Propaganda pel Fet. En tot cas, per sort, són portes on ja no em cal trucar. I els veuré tancar un dia, ben aviat, i tot tornarà a la normalitat. De fet, l’únic segell català que val la pena és El Mamut Traçut. I celebro que Ran Ran Ran siguin a Bankrobber, però reconec que són l’únic que m’interessa d’aquell segell, i que m’interessarien igual si continuessin essent uns perfectes desconeguts, perquè el que m’interessa és la música, i ells la fan molt, molt bona. «Ran de mar» és, de fet, el disc essencial en català de 2018. Fins i tot m’ho va admetre un company de l’ANC, un lloc on no solen agradar les novetats precisament. En fi, m’estic acabant de preparar per a intentar-ho jo. No via contracte discogràfic, sinó pagant-me promocions i difonent, difonent, difonent. Sé que tinc un bon producte. I ara tinc un bon estudi. I sé fer ben feta la feina. Ja és hora de reclamar el meu lloc entre els grans. I demostrar que la música catalana pot importar al món. Així que, fora egos del rock català. Ha arribat l’hora del canvi.

-Vols dir que no podeu conviure?

De fet hem de conviure. Catalunya és un país massa petit com per a limitar qui pot tocar i qui no. I cadascú té el seu públic potencial. De manera que sí, hi ha d’haver lloc per a tots. Però des de les grans discogràfiques i agències de management del país no ho entenen així. Per això he d’anar a per tot. Només arribant a dalt de tot i essent supermediàtic podré canviar, per a tothom, un determinat estat de coses. I cal canviar-lo, o morirem culturalment. De fet, la bona música en català té una funció crucial en aquests moments: fer d’ambaixadora del nostre país davant d’un món horroritzat pel que ens passa als catalans però mancat de referents musicals nostres posteriors a 1985. Jo tinc ganes de batallar-m’ho, vosaltres no?

-Bé, només som periodistes...

Teniu una funció clau: informar, informar, informar. Amb rigor i objectivitat. I desintoxicar les mentides que ens llancen des de Madrid. Perquè fins i tot la versió de vosaltres en el món real, TV3, s’està espanyolitzant a passos de gegant. Només ens queda internet.

-Per acabar, fes-nos cinc cèntims de l’estudi.

Hi ha alguns equips que encara han d’arribar, i encara no he pogut provar quasi res, així que no puc fer més que una enumeració, i llavors comentar algunes coses a partir del que n’espero. Començo parlant de la Yamaha LL1612ARE, que sí que he pogut provar i que no ha decebut, és tan bona com la LL16ARE que vaig comprar a principis d’any, i això és dir molt. Totes dues em tenen molt content. I en un intercanvi he obtingut una Gretsch G5122 de color negre que em té entusiasmat. Són les guitarres de l’any, junt amb la Sterling Stingray del gener, una de les meves guitarres amb Visitants i la meva millor sis cordes elèctrica, i la Ibanez Talman 302 reformada amb pastilles Seymour Duncan Alnico 2, que és Telecaster total. En tot cas, no és pas impossible que ja no compri més guitarres en uns quants anys. Tinc la sensació que ja no em cal buscar més, i de totes maneres ja tindré prou feina a pagar.

-Racks?

Ple fins a les 21 unitats de rack. Enumero els clònics: dues unitats Warm Audio WA76 (compressors d’estat sòlid), dues unitats Klark Teknik KT-2A (compressors òptics a vàlvules), i dues unitats Klark Teknik EQP-KT (equalitzadors a vàlvules). S’espera que funcionin molt bé, tenen molt bones crítiques. I sobre el compressor IGS Audio Tubecore 3U, s’espera que s’acosti molt als Fairchild 670 si un any d’aquests em puc pagar unes vàlvules 6386. Per cert, el Fairchild 670 és el compressor de les vaques. És un compressor vari-mu...

-Sintetitzadors?

Enumero: un mòdul Roland D-05 (un D-50 en mòdul), un mòdul Roland TR-08 (una caixa de ritmes TR-808 recreada digitalment en mòdul), un Yamaha MODX6 (que inclou una secció de síntesi FM on importar sons del DX7 per si un dia aquest darrer es mor definitivament), un petit mòdul analògic Waldorf Streichfrett, i un rack “banc de sons” Roland INTEGRA 7.

-Et queda algun equip pendent?

N’havia mirat tres més. Un ja no em cal: un sinte Casio WK7600. Ja tinc el WK7500 i és pràcticament idèntic. El que més puc mantenir en llista, però sense ser totalment essencial, és el mòdul-orgue Ferrofish B4000+, i és més un tema de sonoritat més que no pas de manca de sons d’orgue (el WK7500 ja m’ho té resolt). I havia mirat el tema d’un previ estéreo, l’ Art DMPA ii Pro és el que havia sonat més, sense ser punter (però inclou una vàlvula i matriu M-S), però de moment ho tinc força ben cobert amb els interfaces Tascam US-16x08, i si més endavant tinc molts diners, hi ha alternatives més cares com el Warm Audio WA273EQ, el Focustrite ISA Two o el JoeMeek TwinQ 2, i serà bo esperar. Suposo que mantindré la polsosa taula Behringer un temps més, però només per a alguns dels sintes, sense connectar-hi cap micròfon.

-Segueixes sonoritzant els Spoilers?

Sí. Hi ha hagut un any de parada, però aquesta tardor els vaig tornar a sonoritzar en un nou concert. I, essent la primera vegada que emprava quatre micròfons per a sonoritzar la bateria (dos aeris del baterista, més un AKG D-112 MkII meu pel bombo i un Shure SM-58 meu per a la caixa, ambdós estàndards de la Indústria i per sort prou assequibles), em va sorprendre l’absoluta absència de problemes de fase, habituals en multimicrofonia. Puc haver tingut xiripa, però diria que en sé, i que he après bé el meu ofici. De fet, al públic li va agradar molt el so.

-Algun “pet project” pel 2019?

Reconec que m’agradaria muntar un concert amb música de Philip Glass i Steve Reich, peces de l’era més radical, amb un màxim de quatre teclats i sons d’orgue elèctric. Dos dels teclats serien el Casio WK7500 i el MODX6. Un tercer podria ser el DX7 si encara aguanta. El quart deuria ser un controlador, qualsevol dels sintes que tinc sobrers. Tinc totes les partitures, originals, a excepció de la de “Music in Eight Parts”, que no s’ha editat mai, aparentment en Phil en té mala opinió, i això que n’he pogut sentir un midi i sona genial. També, he de retrobar la partitura de “Four Organs”, que tinc en algun lloc de la meva habitació però ho dissimula molt bé. Fora d’això, trobar tres teclistes més. Aquesta serà la part dura. A Terrassa els teclistes clàssics ja se senten d’allò més perduts amb Beethoven, ja no parlem amb Brahms, i clar, per a ells la música guapa és marciana i no l’entenen. I la gent del rock independent sí que podrien estar en aquesta ona més actual però són tots guitarristes. En fi, acabaré de fer els meus experiments i llavors faré una partitura practicable d’”Eight Parts” i començaré a donar veus que hi ha partitures interessants a la ciutat. De fet, una partitura que econòmicament no tinc viable muntar, “Music for Mallet Instruments, Voices and Organ” de Steve Reich, també li sembla econòmicament inmuntable al meu amic percussionista David Cadafalch, però li ha semblat molt, molt interessant.

-Alguna reflexió final?

La ment és un adverbi del no-res.

I amb això, abandonem la densa habitació d’en Patinet on the rocks i ens disposem a tornar a Sant Pi d’en Joan. Que us hagi estat lleu.