Entrevista dels quasi deu anys d'aquest blog

El proper dia deu de desembre aquest bloc que esteu llegint ara mateix fa, precisament, deu anys. Una fita significativa en els temps que ens ha tocat viure, on les tendències i esnobismes muten a gran velocitat, també a la xarxa. Em permeto prendre la paraula (em penso que mai ningú ho havia fet en aquest bloc; per cert, sóc el Jordi Ibáñez i el Lluís m’ha fet aparèixer en ell alguna vegada) però només per donar veu, un cop més, al nostre amic Lluís, al que caço just abans d’apagar les espelmes d’un pastís gegantí en forma de número 10.

Primer de tot, felicitats. Fotolog, Wordpress, Twitter, Tumblr, Facebook i tants altres canals de blogging i microblogging han anat passant al cap dels anys i aquí segueixes, a Blogspot. Per comoditat? Per seguir treballant a partir d’una base de dades sobre la teva figura que, si no m’equivoco, és la més completa que hi ha disponible?

És la segona, combinada amb què quasi l'he convertida en una web. En tot cas, són tants textos que no vull perdre la feina feta. I reconec que m'agrada la idea de fer posts, entrades on parlo del que vull, sense les limitacions d'una web "només de pestanyes".  És la meva finestra al món, i del món cap a mi.

La primera entrada parla d’un viatge teu a Còrdova però de seguida el bloc es converteix en un dietari sobre la teva vida musical. Amb el pas dels anys et vas obrint a continguts cada cop més personals, fins i tot íntims. El blog és també una via d’escapament?

Ho és. I també és un mapa de situació: l'empro per a registrar i aclarir les meves idees, a la vegada que els que el llegiu podeu fer-vos una idea d'on sóc a cada moment. Sobre el meu primer post, recordo que volia accedir a no recordo quin blog i de sobte em vaig trobar que n'havia creat un. I vaig tenir un petit pànic creatiu, d'aquí que aquella primera entrada no casi amb la resta. De fet, en el meu segon viatge a Toledo em vaig endur una impressió molt millor de la ciutat del que ho havia fet el 2005.

I sí, els continguts han anat diversificant-se. És una bona notícia. Sobretot vaig tenir una bona idea quan vaig començar a "tallar" els posts amb estels (*****), de manera que cada post contenia quatre o cinc entrades de cop. Això em permet tractar diferents temes sense perdre la claredat. Els temes? Sempre hi haurà la música i l'equipament com a centres temàtics del blog, però igualment poden ser útils les meves apreciacions sobre discos o llibres. De tant en tant parlo de política, tot i que admeto que la meva cobertura del tema és desparella, tant puc fer anàlisis profundes i documentades com limitar-me a dir exabruptes. I alguna vegada he parlat de temes personals. Reconec que m'agrada la idea que un hipotètic periodista no necessiti suposar res perquè jo ja li he deixat disponible tota la informació que necessita.

Xifres: el bloc té una mitjana (calculada a ull) d’unes vintillargues entrades l’any. L’any 2013 va ser especialmente prolífic, perquè vas encadenar una sèrie d’entrevistes a músics amics teus. Quan creus que toca fer una entrada al bloc? Quan passa quelcom que ens vols explicar o ho fas de manera més periòdica, seguint un calendari informal?

Una barreja de les dues coses. M'agrada fer almenys una entrada al mes. Si en puc fer més, millor. Les entrevistes a músics són: a) una manera fàcil de fer posts; b) una possibilitat sincera que ofereixo als grups que m'agraden d'expressar-se i de deixar clar que l'escena independent no comparteix la buidor triomfalista de l'escena oficial. No he fet entrevistes des de 2013, però estic pensant en tornar-ne a fer. I he descobert que m'agrada autoentrevistar-me de tant en tant. M'agrada quan puc ser a una ràdio o TV i que m'entrevistin, però com que com a músic poc puc fer en aquest sentit, una autoentrevista al meu blog em permet dir el que penso, sempre des d'una base de total honestedat amb qui em llegeixi. Pots dir que cada cop sóc més expansiu.

Ets molt actiu a Twitter i Facebook. Condiciona això el contingut del bloc? Creus que s’han de retroalimentar? T’agrada oferir continguts diferents segons el canal en què treballis?

No hi havia pensat: la meva activitat a Facebook o Twitter està estretament relacionada, sense ser del tot idèntica, i molt del que hi penjo és obertament polític. Especialment estic molt agre a Twitter, i m'agrada quan algú em retuiteja una piulada que considero important. En canvi, aquest blog és el lloc per a la profunditat, el "racó de pensar" al que tant m'envien els meus companys de la coral quan faig un acudit. I solc pensar-hi en veu alta, intentant dir coses amb sentit. En general ho aconsegueixo, exceptuant, de vegades, la política.

Sempre m’ha cridat molt l’atenció la primera frase de la descripció que fas a mode de presentació del bloc: “Sobretot, sóc músic”. Si només poguessim quedar-nos amb una faceta teva (pintor, músic, blocaire, activista polític, activista en la normalització de la vida de persones que pateixen una malaltia mental, historiador local…) seria aquesta?

Sí, sens dubte. Sempre em defineixo com a compositor i productor. Una altra cosa és que lentament em vaig diversificant, i l'escriptura podria ser la meva nova faceta important. Em falta la concentració per a escriure creativament, però l'escriptura més funcional d'un blog o un correu electrònic la faig cada dia, i sembla que a determinada gent també li agrada. Per tant, val la pena apostar per aquesta faceta.

Per què tan poc humor? Coneixent-te se’ns fa estrany. Només hi ha dues entrades que es puguin encabir en aquesta categoria,les del nostre celebrat Nomenclator Alternatiu de Terrassa. Això sí, els títols de les entrades segueixen la teva filosofía surrealista i sorprenent. Humor o manera de cridar l’atenció? Que no passi com amb els títols del “Corrupció”…

Amb el "Corrupció" certament em va passar una cosa imprevista: en no trobar editor, aquell disc quedava a mercè de les ganes d'escoltar-lo de qui hi pogués accedir. I alguns es van limitar a riure amb la broma dels títols, sense posar el CD a la minicadena. Després d'uns anys amb títols molt més formals ("Amsterdam", "Hotel Renaissance", "Vull ser lliure", "Shelby Avenue Bridge"…), ara torno a fer bromes, però és que ara ja hi ha un mínim quorum que espera les meves novetats o almenys està disposat a escoltar els meus mp3. Pots dir que formen part de la meva presentació, la meva persona.

Al blog hi ha poc humor, sí. Suposo que és perquè és una mena de diari o de base de dades. Quan hi escric intento escriure de manera clara i entenedora una sèrie de fets, conceptes o temes. Però tens raó, hi ha gent que em diu que escrigui els meus acudits i un post humorístic de tant en tant podria ser bo. Per cert, saps quin cantant forma part de la bandera americana? Michael "Stripe".

El disseny del bloc és prou espartà. Suposo que el contingut i les dades et preocupen molt més que la manera de presentar-les o bé l’aparença és producte  de les limitacions visuals de Blogspot?

Les limitacions de blogspot. No em preocupen molt, doncs les funcionalitats són allà, i tinc clar que allò que és molt estètic però no té cap funcionalitat acaba per ser dolorosament inútil. De fet, l'únic que em falta a Blogger és una funcionalitat per a posar disponibles arxius: tinc un parell de partitures que m'agradaria penjar-hi. I sé que es poden penjar al núvol i enllaçar-les, però em preocupa la privacitat del lloc on les podria penjar, prefereixo que una cosa no tingui res a veure amb l'altra.

Saps quanta repercussió té el bloc a nivell de lectors?

Poca, si mirem la parròquia habitual. Em sembla que només hi ha dos subscriptors, i la resta sou els amics. Això no vol dir que no hi hagi algun perdut que hi entri eventualment, i amb això em refereixo a periodistes que busquen informació sobre mi. I sembla ser que la troben. Bé!

Alguna vegada has pensat en deixar-ho córrer? O bé escriure al bloc és un exercici que et va bé a tu personalment i per això segueixes, més enllà de si mai t’han fet cap comentari negatiu (cosa que desconec) o si creus que t’haurien de llegir més?

La veritat és que em va molt bé, pel que si Blogger tanqués ho lamentaria moltíssim, seria "torna a començar" en un mitjà que no sé si m'aniria tan bé. El cert és que poques vegades he tingut comentaris negatius. O positius. M'agradaria que els comentaris de cada entrada fessin xup-xup, però no es pot tenir tot. En tot cas, no busco, d'entrada, tenir molts lectors. És més un projecte a llarg plaç per a qui el necessiti. I a mi em va bé escriure.

Arribo a la desena pregunta i és un bon lloc per parar. Espero que tinguem bloc per deu anys més, com a mínim (tot i que aquest 2015 no ha sigut especialmente prolífic en el nombre d’entrades). En ell s’hi concentren un diari personal, imatges i tota la teva producció musical, pràcticament. Per si de cas tanqués Blogspot d’un dia per l’altre, tens backups de tot? Aprofita per comentar alguna qüestió sobre el bloc que creguis interessant i m’hagi passat desapercebuda en les preguntes.

Tinc backups de tot, en un o altre format. Acabaré comentant un aspecte més tècnic: les pestanyes. En vaig tenir la idea mentre treballava en la web (Wordpress) de Terrassa Decideix, de la que vaig ser un dels administradors (sobretot el dia de la votació, el 23 de gener de 2011). I un cop après com fer-ho a Wordpress, em va venir la idea de fer el mateix a Blogger, amb l'ajuda d'alguns videus i pdf's a internet. Fixa't que hi tinc molts continguts que abans no em cabien en una sola pàgina sobrecarregada d'informació. I ara tinc pestanyes per a cada disc que he tret, pestanyes amb entrevistes que m'han fet a d'altres blogs o a portals d'informació, pestanyes amb dades biogràfiques, una pestanya amb adreces d'un munt de gent… Realment vull que sigui un blog/web útil fins i tot per a qui no tingui tant d'interès per a mi. És com un idioma: recull tota una cosmovisió, la de l'escena alternativa catalana, i aquí rau la seva importància. Ja només cal donar-la a conèixer, que és tot un altre tema. Bé, gràcies, Jordi, per aquestes preguntes i per ser amic meu. Una forta abraçada.

A Chorus Stompbox

Me n'oblidava:

-Baix elèctric Storm 1998: Satèl·lit.

-Fender Jazz Bass 2015: Automàtic.

-Baix acústic Academy 2011: Cunard.

I l'Automatic sembla ser el nou baix de Visitants. No deixa de ser interessant.

*****

El passat dia 10 d'octubre vaig anar a Valls pel Dia Mundial de la Salut Mental. Sentir parlaments, fer bulto... i poc més. I fongs a la boca. I música pèssima a l'autocar. No serà el meu dia favorit. Un millor vespre va ser el de l'acte de "la sopa de l'avi". La meva actuació podia haver estat molt millor, però el tema que vaig presentar, "Polskie Nagrania", va agradar, especialment la lletra.

*****

Toca canvi d'ulleres. Se m'ha cansat la vista, ja li vaig dir que feia malament dedicant-se a l'atletisme.

*****

Discos? Una barreja de directes de R.E.M. i vells àlbums de Gene Vincent i Buddy Holly que feia temps que buscava i que no m'han decebut. En algun moment m'haurien d'arribar "Trace 20th Anniversary Edition" de Son Volt, el nou d'ELO i un disc que vaig descobrir per casualitat via mula, "For the Recently Found Innocent" de White Fence, molt interessant i que com de costum molta gent descobrirà d'aquí a vint anys, enterrats tots per les Beyond C's i Mileys Zeros amb les que ens torturen les multinacionals.

*****

Escriure? Per la part no creativa, hi ha de tot, incloent la possibilitat certa d'un blog propi sobre salut mental, blog que estic esbossant per a almenys els seus primers passos. També ressenyes de concerts pel Malarrassa (fetes per amor a l'art), amb conseqüències dispars: he acabat coneixent en persona a en Jordi Voltas, llibretista de "Magda", i crec que és l'inici d'una bona amistat, cosa que celebro; en canvi, una ressenya molt més suau (i prou correcta) d'un grup adolescent va acabar amb la seva mare fent-me una plantada en plena Rambla, com si jo hagués estat supercruel amb el grup, i tot l'assumpte em va deixar desmoralitzat durant uns dies. Però continuaré, sembla que el meu treball agrada a qui ha d'agradar, i això m'anima. I sembla que el ja proper número de TERME serà especial per a mi. Espero no decebre a ningú.

Per la part creativa, estic més encallat, amb només l'ocasional conte de Munt de Mots emergint. Em falta concentració. Però un projecte m'espera: un llibre de contes. Serà una manera d'anar-me preparant per a un llibre llarg, sense cremar etapes. D'alguna manera m'hi veig capaç, només que tingui espai i temps.

*****

Jo a Twitter: "40 Principales, 40 Irrelevantes. Es triste pero así es: nada bueno que oir allí. Apoyemos la escena independiente, es la que ofrece calidad."

I jo responent a una altra qüestió per internet: "Per mi el problema és que a les escoles no s'ensenya als nens 'podeu dibuixar, pintar, i passar-ho molt bé' sinó 'Rembrandt! Rubens! Velázquez! Picasso!' I clar, queden tan intimidats que quasi tots ho deixen estar. I això és matar vocacions."

Per cert, exposició on participo: "Sinergies" a la Biblioteca Central de Terrassa, del 2 al 14 d'aquest mes de novembre. Hi participo amb sis dibuixos, entre ells els quatre de la sèrie d'edificis imaginaris. Exposats junts, llueixen molt bé. Són la meva primera Gran Declaració en art. I tinc una idea per a una segona sèrie: interiors. Estic content.

All The Way To Brno

A la fi m'he pogut acabar de llegir el llibre de l'amic Pep Cortès! "Itineraris poètics". És un llibre que venia arrossegant des del viatge amb la Massa del juliol passat. Arrossegant, no per cap problema amb el llibre com a tal, sinó perquè aquest és un dels estius més estranys que hagi viscut i encara ara no estic gaire concentrat i enfocat. El que m'ha permès veure per què quasi no he llegit des de 2006: massa distraccions i cap lloc-refugi. De fet, estic pensant en convertir les tardes de dilluns en "el dia de llegir" a la Biblioteca Central. Tal com tinc un dia de dibuixar els divendres al matí al CC Francesc Macià. En un lloc on no hi hagi res més a fer.

El llibre? Prou intrigant. L'estructura són 60 poemes conformats com a "poemes amb coda", més 20 "codes sense poema". Hi ha nivell, i l'excel·lència del llenguatge emprat ajuda a llegir uns poemes pensats com a "petites perles per a paladejar". De tant en tant emergeix un tema concret que pren forma, només per a tornar a submergir-se en la meditació metafísica de fons: són textos el·líptics, críptics, i que defugen una interpretació literal que fins i tot pot ser que en Pep no hagués tingut com a central en la seva concepció de l'obra. Però si un els concedeix el temps i l'espai necessaris, són poemes que parlen, precisament, a través de petites imatges, vàlides en elles mateixes, i de troballes puntuals en el llenguatge, frases afortunades que capten l'atenció del lector.

Deixeu-me enllaçar aquí certa petita entrevista en la que vaig tenir alguna cosa a veure, espero que us agradi: http://unmuntdemots.blogia.com/2015/061801-lluis-paloma-entrevista-a-pep-cortes-premi-agusti-bartra-de-poesia-ciutat-de-ter.php

*****

Fa unes setmanes em va arribar l'"Alpha Mike Foxtrot", la caixa de descartats de Wilco. Comprada per completisme, he de dir que se sosté molt bé si partim de què és. De fet, és escoltable en una sola tarda i entra molt bé. Realment, l'únic problema té a veure amb el "timing": el 2014 Wilco feien vint anys i s'havia de treure alguna Cosa Gran, però el producte més presentable que tenia el Jeff Tweedy, "Sukierae", no era ni un àlbum de Wilco, i els dos darrers (en aquell moment) discos de Wilco eren els més fluixos de la banda amb diferència. Res no permetia pressagiar "Star Wars", fins i tot encara que en retrospectiva "Sukierae", de Tweedy, sigui un àlbum prou bo que ja anava a per un so directe i cert eclecticisme que esclatarien finalment a "Star Wars". Així que "Alpha Mike Foxtrot", en el fons, era una manera de sortir amb una Cosa Gran sense haver de posar en joc l'estat present (en aquell moment) de la banda. Una banda que fins i tot estava en parada per descansar. I jo aprofitava per a descobrir a Uncle Tupelo i Son Volt -no vaig perdre en absolut el temps-.

*****

A la fi avui he pogut provar el BOSS ME-25! La qualitat dels sons és prou bona. Especialment l'efecte d'Univibe pel que el vaig comprar en primer terme. Una altra cosa és que l'hauré de reprogramar quasi totalment, doncs les memòries de fàbrica no li treuen partit, només una sèrie de distorsions tirant a indistintes.

*****

I hi ha hagut activitat final al baix, motivada perquè aquest agost vaig provar de tontejar amb el baix Storm (en el seu estat original) i el baix acústic Academy, i em vaig quedar sorprès que tot el que hi tocava sonava a baixista. No el James Jamerson, però he sentit a baixistes molt pitjors que jo tocant amb bandes en concert. Amb el que:

1) he fet posar pastilles Seymour Duncan Vintage al baix Storm: dues pastilles, i si cal una és tipus Fender Precision i es pot fer sonar sola.

2) he decidit fer entrar a la meva vida un baix Fender Jazz Bass Highway One. Un baix americà per un preu raonable, compatible amb la resta de la meva vida, i així vaig tancant temes. Sorprenentment, va ser fabricat en algun moment entre finals de 2007 i principis de 2008, així que haurà estat a la botiga, nou, durant set anys. Sona fantàstic, per cert.

Amb el que crec que ja només em falten una mandolina amb pastilla, per a directes, un estoig rígid pel baix Academy, i un ebow. I aquestes no són coses terriblement cares que diguem. Quasi he acabat.

(Un assumpte queda pendent -acabar de reconstruir la bateria Tempo by Dixon-, però és una tonteria gastar-m'hi diners ara, amb la bateria existent guardada en un traster i no disponible per a gravar-la, i no essent jo un baterista.)

*****

En algun moment d'agost vaig passar-me una nit sencera gravant amb els meus sintes 11 melodies improvisades per a temes del "Santuari", amb dues bases més aprovades "com són". Només me'n falten sis, més un segon intent a una altra, i triar la millor versió. M'ha faltat la concentració per a acabar la feina. A veure si demà a la nit...

Amb el que la idea és acabar de gravar les veus del "1964" jo, per a poder aprofitar la feina de portada del José Luís Algar. L'"Estratègies al Paradís" he decidit que l'acabarà el Marc Campins, i així ell podrà aprofitar la feina feta per a quan treballem aquells temes amb Visitants. I el "1980", com em va proposar el Jordi Ibañez, seria un disc ple d'artistes convidats, sense ni una sola pista vocal meva. I a partir d'aquí, tot discos instrumentals, el que serà un alliberament.

*****

Fa pocs dies vaig assistir a l'estrena a Terrassa d'una "òpera catalana". La vaig ressenyar al Malarrassa, en aquest enllaç: http://malarrassa.cat/2015/10/04/magda-una-opera-catalana-per-la-cultura-pre-independencia/. Llegiu-lo i us assabentareu de tota la història.

El cas és que, no només el 2011 vaig participar en la traumàtica estrena de la "Cantata ecumènica", sinó que vaig tenir una relació canviant amb les quatre òperes "terrassenques i atonals" que menciono a l'enllaç. I van anar del fluix al desastre en una corba gradual però ineludible: l'última era tan horrorosa com per a ser depriment.

I aquí diré que, apart d'un cert embús compositiu al que he de trobar sortida, el que ara mateix m'impedeix posar-me a treballar en una òpera és la falta absoluta, no només d'un llibret (que hauria d'escriure jo, no em refio d'escriptors externs), sinó d'una simple línia argumental sobre la qual bastir el projecte. Una vegada vaig tenir una idea que no hauria resultat, però el que em va fer abandonar-la definitivament va ser, el 2008 a Tallers d'Òpera, escollir un breu passatge de "Wozzeck" per a treballar-lo a classe i descobrir que Alban Berg havia dit en dos minuts i mig el que jo pensava dir en una hora. Clar, no vull fer el ridícul posant-me a omplir planes amb l'editor de textos sense arribar enlloc al final del text. I apart, és cert que no vull esmerçar energies compositives sense la seguretat de veure-ho estrenat, i aquí sé per "Himnes" que una bona obra no garanteix una estrena. Però, entre nosaltres, és com amb "Plan 9 From Outer Space" d'Ed Wood, que ha despertat moltes vocacions de directors cinematogràfics en base a "és impossible que jo ho faci tan malament com ell". I jo ara mateix penso això: per inadequat que jo sigui com a autor d'òperes, és impossible que jo ho faci tan rematadament malament com tot aquest personal.

*****

En principi, pel que fa a escriptura, sí tinc uns punts de partida per a uns treballs llargs. Però em falta concentració. Em pregunto com aillar-me de manera eficaç, no només de cara al món sinó de cara a mi mateix. I he de llegir. Com sigui.

*****

Perorata sobre el mateix de sempre, posada aquí per completisme. Un antic professor meu va penjar:

"La enseñanza musical está en crisis en todo el mundo. A nadie se le ocurre enseñar con un pentagrama a un niño, ¿por qué hacerlo con un adulto? La música está en todos lados: en los iPod, los mp3, en la banda que forma cualquier grupo de niños. Donde no está es en las escuelas."

(Violeta Hemsy)

Al que vaig respondre: "Doncs la Violeta no va molt desencaminada. Vull dir: a) el problema amb els conservatoris és que, en termes de la teoria que imparteixen i del reducte de compositors en què ho basen tot, a la pràctica estan encara al 1900, oblidant-se de canvis tan dramàtics com l'aparició de l'enginyeria acústica o l'aparició de l'estudi de gravació com a instrument en si mateix; 2) l'aparició del rock, amb la seva premisa que no calen grans habilitats per a tocar-ne, ha estimulat a molta gent a escriure's un repertori propi i formar grups; 3) quan aquesta mateixa gent ha volgut entrar en un conservatori per a aprendre'n bé, s'han trobat que els plans d'estudis i els mateixos conceptes a estudiar no s'adaptaven en absolut al que ells havien descobert tocant amb els seus amics, un autèntic canvi de paradigma; i 4) en no trobar cap resposta als conservatoris, aquests músics simplement han buscat les seves pròpies respostes, trobant-les en un equipament elèctric i electrònic dissenyat per enginyers en electrònica que -oh, miracle!- sí sabien de física o de les necessitats dels músics. Amb el que el que els músics pop-rock han trobat, comprat i adoptat activament és un equipament dissenyat per ajudar-los, des de les col·leccions de pedals d'efectes dels guitarristes actuals fins als sintetitzadors "workstations" i els programes "DAW" (capaços de gravar àudio digital en multipista i dades de seqüenciació midi) que permeten a qualsevol gravar-se a si mateix sense ajuda. Per a qui no en sàpiga, els enginyers arriben a preprogramar tantes coses a dins d'una "workstation" o una caixa de ritmes, que molts usuaris cauen en la temptació d'aprofitar la feina feta i simplement tocar botons, cosa que la indústria musical estimula en necessitar estils que es puguin manufacturar com xurros -la part negativa-. Però algú que hi entengui realment de producció pot crear obres mestres experimentals (Radiohead, The Flaming Lips, Wilco, Super Furry Animals...). És el canvi total. I o els conservatoris es posen radicalment al dia, o el que els passarà és el que ja passa: només es toquen en concert unes poques obres d'uns pocs compositors morts, cap evolució, i quan es vol tocar alguna cosa més moderneta allò sona fals i estèril. Sóc dur però és així."

I aquí hauria d'afegir que quan s'estrena alguna cosa d'un compositor viu, aquest és invariablement un professor de conservatori amb un historial acadèmic molt potent però que com a compositor és com per apretar a córrer en el millor dels casos. No per res.

The Amazing Pudding

Via Lliure? Doncs això, un moment d'optimisme via ANC. Jo la vaig viure cantant amb Poble Que Canta al tram 39 de la Meridiana.

Falta una setmana pel 27S. Jo votaré CUP. I sí, vull DUI el 28S i república social. I enviar a la UE i al PP a la merda. Vull ser lliure.

Puc queixar-me de passada que el PP hagi triat com a candidat la pena de tio que ha triat? No es pot caure més baix.

I de què van els banquers? Per cert, quan baixaran els preus dels pisos a nivells clarament pagables?

I si algú li pot fotre un cop de puny al president d'Hongria i a la Merkel, li estaré molt agraït. I milions d'immigrants també.

*****

Ja tinc els meus dibuixos del curs passat a la botiga. Un problema menys.

*****

Per a escriure bé he de llegir. I a casa no me'n surto. Toca buscar-me tardes a la Biblioteca Central.

*****

El Jordi Ibañez em va donar una idea per a acabar els àlbums que em falten acabar des de fa anys: gravar-ne alguns emprant les veus d'amics i coneguts. Encara he de decidir qui cantarà què, però a grans trets la cosa anirà així: 1) el "1964" l'he d'acabar de gravar jo, per a no desgraciar l'excel·lent treball gràfic d'en José Luís Algar; 2) el "Santuari" serà totalment instrumental; 3) el "1980" el gravaré com em suggereix el Jordi; i 4) hi ha el dubte de si fer l'"Estratègies" amb una veu (no pas la meva) o amb moltes com amb el "1980". En fi, seria una manera de veure la llum al final del túnel. Cada cop em costa més cantar i no vull patir més.

*****

Dimecres 16 vaig recollir el meu vell baix Storm de Casa Farràs amb les noves pastilles. Pel poc que el vaig poder tocar, la millora en so era evident. Però dijous es va quedar al local. La història queda en suspens. Almenys puc batejar els meus baixos:

-Baix elèctric Storm 1998: Satèl·lit.

-Baix acústic Academy 2011: Cunard.

I somnio amb un Jazz Bass algun dia, però de moment res.

*****

Fa unes tres setmanes vaig llegir per casualitat aquesta entrevista sobre art:

https://museumeam.wordpress.com/2015/08/20/el-gran-error-del-arte-contemporaneo-es-que-ha-querido-destruir-la-tecnica-y-el-oficio/

Alguna cosa me'n va molestar, era massa conservadora. I la hi vaig enviar a l'Òscar Roig (el Cuñao), que pinta molt bé en un estil hiperrealista. Van seguir aquestes consideracions meves:

"No, el problema no és si pinten bé o no. És l'entrevista mateixa. Vull dir que jo dibuixo figuratiu, però sempre a partir de les idees que l'art minimalista i conceptual m'han suggerit i que considero una part crucial de la meva formació com a dibuixant. Això és el que el propietari de MEAM rebutja d'una manera molt apriorística. Vol tornar-nos al segle XVII, d'on se suposa que hem d'agafar un nou camí, però si el moment més generador d'idees (segle XX) el rebutgem en bloc, quin camí nou podrem agafar, si és que en queda algun? És això el que vull dir quan dic que és una entrevista molt conservadora. Una altra cosa és que sempre estaré en contra de qualsevol política de patums i de "això és bo o no en funció de quants diners se'n fa pagar". Però sempre tenint en compte que la qualitat d'una obra d'art, apart de pel seu treball, es defineix en termes d'informació, idees i pensament, independentment de si és art sacre del segle XVI o expressionisme abstracte. Sempre, doncs, serà imprescindible una mentalitat oberta. Que és el que no trobo aquí."

"Et faré una altra pregunta: quanta de la gent de la foto adoptarà una posició activa vers aquest art? Quanta escriurà cartes als diaris? Quanta fundarà revistes? Quanta obrirà galeries? Quanta intentarà pintar, i d'una manera que impacti? Aquí és on es veurà si de veritat els pintors que exposen al MEAM estan oferint noves idees o si simplement és una reacció conservadora que, com molt em temo, només vol tornar l'art al segle XVII i que tot un corpus d'idees sigui considerat un simple episodi en la història del gust. I, tornant a l'entrevista com a tal, això és el que jo, com a artista en actiu, percebo: un simple tancament en banda. Si fins i tot ataca l'amateurisme! Et reconec que per a mi allò important és tenir idees. Una persona amb idees ja trobarà com realitzar-les, i aprendrà en el procés. És com en el rock: el Paul McCartney pot tenir molts somnis grandiloqüents amb el Liverpool Institute for Performing Arts, però allò que fa gran al rock és que un adolescent es pot comprar una elèctrica barata, convèncer als seus amics de muntar un grup, assajar en un garatge amb unes birres a mà, fer una visita al president de l'AVV del seu barri i trobar-se tocant en un escenari en una nit d'estiu per a un munt de gent, i a més per a ells serà una experiència inoblidable que els farà perseverar. Això no és en absolut el que llegeixo a l'entrevista. I jo sé massa bé què significa anar-se'n a un conservatori o una facultat de belles arts a intentar aprendre un ofici, només per a sortir-ne escaldat i no voler-ne saber res més. No, el MEAM no és el camí. Potser aniré a veure'l, penso que opinar sense veure o escoltar no és bo, però t'admeto que no espero sinó sortir-ne fred. No m'agraden els reaccionaris."

La part còmica és que ell em deia que mirés, i jo em pensava que defensava al senyor del MEAM, fins que a la fi em va dir que ma germana sortia a la foto del final. Ens va costar entendre'ns.

De totes maneres no he anat al MEAM. Reconec que no em crida.

Chwila ciszy

Durant el viatge al Pays d'Orthe vaig llegir-me el "Domini màgic" de Joan Vinyoli. Un molt bon llibre amb gran poesia, si bé no gaire optimista. Hi ha molt d'inquietud per la mort, i un no acaba de veure elements que puguin equil·librar els continguts. Però ningú no ha dit que calgui equil·librar-los...

Això sí, tant que volia llegir aquest estiu i res. No estic relaxat. No he fet res i no ha servit de res.

*****

"Star Wars" de Wilco ja és a casa, i és una festa.

*****

Política? A veure, content que hi hagi una llista-acord entre Mas i Junqueras, i que hi hagi independents. El que ja no m'agrada tant és que absolutament tots els independents siguin mediàtics. Ja he parlat altres vegades de com un esdevé mediàtic o no, pel que no cal repetir-me. Però la llista ja neix amb una contradicció essencial: se suposa que és la llista de fundació de la República Catalana, però simultàniament n'estableix una aristocràcia de mediàtics. I evidentment jo ni vull ni puc votar als de sempre, per pura coherència. Així que, cupaires, us heu guanyat un vot.

Almenys demà vaig a la Via Lliure. Espero de veritat que sigui l'última, són esdeveniments esgotadors i l'últim que necessito ara mateix és tornar a cansar-me.

*****

Fa unes setmanes vaig fer una compra que encara no he pogut provar: un multiefectes BOSS ME-25. En realitat volia un BOSS ME-80, però el vaig encarregar al Farràs pel tema de pagar fraccionat i: a) el Josep Mª no ho va entendre bé i al cap d'una setmana ho vaig haver de reencarregar; i b) l'aparell va fer parada i fonda a l'Art Guinardó a BCN... on ningú no el va marcar com a reservat i l'endemà un dependent que tornava de vacances el va vendre. I ho vaig deixar estar, anant llavors a mirar al Red Musik amb pocs diners i per un casual tenien el ME-25, que just em podia permetre. Trist que no l'hagi pogut provar, no he tingut molta tranquil·litat que diguem.

Aquest estiu he tocat molt la Älvian "SG" "Victòria" a través del Frontman. No em pensava, pel poc que l'havia tocada abans, que pogués sonar tan bé. De fet, sona com la "Schönbrun". El màstil és tosc, però fora d'això ja no em cal una Gibson.

En canvi, m'he endut una sorpresa estranya: vaig descobrir per casualitat que hi havia un error en el circuit de la Dot "Crashbird" i que per això sonava tan brillant i poc característica. I l'error és que havia fet muntar unes pastilles tipus LP del 59 en un circuit dissenyat i calibrat per a unes pastilles Epiphone de resposta molt diferent. Em suposava: "hi deu haver condensadors a mansalva per a fer sonar unes pastilles de la Senyoreta Pepis com si fossin unes DiMarzios, i clar, poses unes pastilles com Marx mana i de sobte tens més aguts que Urgències i amb un so estrany i sense massa caràcter." I la vaig portar a a Cal Farràs per a corregir-ho. Doncs han calgut dos condensadors: un per a treure aguts i un altre per a corregir l'acció del primer. Sona una mica més equil·librat, tot i que sempre sonarà peculiar.

Amb el que ara tinc 12 guitarres a l'habitació, 3 acústiques i 9 elèctriques, a saber:

-Squier VM Telecaster: Nashville

-Epiphone Dot Studio: Crashbird

-Epiphone Riviera: Mythbusters

-Älvian "SG": Victòria

-Epiphone Wildkat: Nothammer

-Fender CIJ Stratocaster XII: Califòrnia

-Fender American Series Stratocaster: Antàrtica

-Rickenbacker 330/12: Glendor

-Gibson Les Paul Studio: Schönbrun

-----

-Acústica XP: White Star

-Acústica Storm: Illinois

-Fender Villager XII: Windfall

Apart tinc els dos baixos i la mandolina, de moment una part discreta de l'ensamblatge... però el baix Storm és a fer-li cirugia pastillera, ja comentarem. Igualment no volia posar-me a comprar un baix bo, vull refer-me. Ja serà un any prou complicat.

*****

Fa unes setmanes un contacte de Fcbk va penjar aquest "meme":

I a això vaig respondre:

"I agree. Today I have to fight and be permanently aware to locate good music -going to local concerts, surfing the web-, because what people suffer through radio, TV and the opening page of Spotify is simply unbearable, and record labels are so sure about their criteria -or lack of- that this time the next Nirvana will not have an opportunity. It's so sad..."

*****

Estic força "overworked", pel que toca prendre decisions. Dimarts vaig estar a punt de començar a preparar la meva sortida de Visitants, però realment m'hi volen, i sí, crec que hagués fet una tonteria, però tot just una hora abans estava fatal. Pel que el que segueix s'ha de prendre com un intent seriós de reduir l'estress.

I la decisió és: tinc una espasa de Damocles a damunt en forma de quatre àlbums que fins ara havien de ser cantats per mi. Aquests àlbums són el "1964", el "1980", l'"Estratègies al Paradís" i el "Santuari". Doncs la decisió és: el "1964" ja té les veus en marxa des de com a mínim les sessions d'aquest juliol passat, pel que pot merèixer un esforç extra. L'"Estratègies" necessita veu, però no necessàriament la meva, i penso en un de dos: o el Marc Campins, que és qui les cantaria amb Visitants, o el Jordi Ibañez, que pot fer una bona feina amb rapidesa i seguretat. El "1980" només tindria veu a unes poques cançons clau, també la veu d'un altre. I el "Santuari" serà completament instrumental. I des d'aleshores tot el meu output seria instrumental, a excepció del que escrigués o adaptés per a Visitants, on el Marc Campins farà una bona feina. Tireu-li la culpa al Conservatori i el seu caos, el cas és que he arribat a odiar cantar, i per a mi resultarà molt menys estressant acabar de cantar un sol àlbum que tenir-ne un total de quatre en llista d'espera. És que comptava acabar el "1964" aquest estiu i tinc tanta síndrome "tic-tac" al damunt que no he pogut fer més que deixar passar el temps, i no ha servit de res. Odio cantar. Ho odio.

Toca entrada de blog, no? Tens noves guitarres i nou disc de Wilco.

Un breu comentari sobre la llista CDC-ERC. És una bona notícia que a la fi hi sigui. Seria una notícia encara millor si ara fóssim encara al gener i no ja al juliol. Els morros al Parlament han fet molt de mal, i a més s'ha perdut el factor sorpresa. Romeva? Una tria intel·ligent. Muriel Casals i Carme Forcadell? També. De totes maneres, és millor votar aquesta llista o la de la CUP? Reconec que els arguments de la CUP per a anar sincronitzats amb els altres però per separat em convencen. I no vull la independència per moda: la vull per a generar un canvi. Un canvi pel que és necessari divorciar-se d'Escanya, però també construir el nou estat des de baix i no des de dalt. En altres paraules, el nostre mirall no ha de ser ni Alemanya ni la Gran Bretanya, sinó Islàndia. Recordeu que aquests darrers han capejat molt bé la crisi a base de rescatar les persones i deixar caure els bancs. Just a l'inrevés de la resta d'Europa. Reconec que Tsipras m'ha fallat. En altres paraules, tallem amb la UE, amb el BCE, amb l'FMI i amb el Banc Mundial, i trobem una manera de viure en pau amb nosaltres mateixos i amb la resta d'habitants del planeta, fora dels plans del govern-a-l'ombra del món.

*****

Dijous 16 vaig anar al Catalunya a veure "Love & Mercy", el nou biopic del Brian Wilson. Punts forts? El Paul Dano està que se sale, els anys 60 hi estan molt ben retratats, i les escenes d'estudi, tot i que condensades, estan superbé. Problemes? La peli descriu SMiLE com un fracàs directament, sense arribar a capturar la màgia de les sessions inicials. El Van Dyke Parks quasi ni surt. La peli desordena la cronologia, de vegades en la mateixa escena, i pot resultar confusa. I sobre el Brian gran, el John Cusack "no acaba de", la Melinda hi surt com la nòvia perfecta, cosa curiosa si tenim en compte que se sap molt poc d'ella i que tot el que fa el Brian "és una suggerència de la Melinda". De fet, es retrata la Marilyn Rovell com una simple tonta quan el seu va tenir molt mèrit. Fins i tot el Douchebag és un aixafaguitarres però sembla tenir raó en algun moment, cosa que és mentida total. De manera que potser l'únic retrat encertat de les escenes de finals dels '80 és el del Dr. Landy. Per acabar, reconec estar dient a tot de gent de l'entorn salut mental que vegin també la pel·lícula, doncs tinc ganes de debatre-la amb entesos pel que fa a aquest apartat.

*****

Divendres 17 va sortir -i em vaig descarregar- "Star Wars", el nou disc de Wilco, que per un temps limitat es podrà descarregar gratuïtament de la seva web, simplement entrant-hi la teva adreça de correu. I el bo d'aquest autèntic disc-sorpresa és que és el seu millor disc des de "Sky Blue Sky" el 2007. Molt superior a les pífies de "Wilco (The Album)" i "The Whole Love", i "Rough Edges" també li hagués anat de meravella com a títol. Si recordeu, "The Whole Love" ("Art Of Almost" apart) era un disc molt ben acabat però amb poca substància. "Star Wars" és l'extrem oposat: cançons curtes, producció espartana, "chicha" per tot arreu, i so aspre i desafiant des del mateix inici. De manera que el disc resultant és fill de dos antecedents, i a la vegada és un intent concertat de tot el grup per sortir de la seva zona de confort. Els dos antecedents són "A Ghost Is Born" (2004), aquell magnífic disc on es va mantenir intacte l'experimentalisme de "Yanke Hotel Foxtrot" però gravant en directe a l'estudi i intentant mantenir les coses simples, i "Sukierae" (2013), el doble CD signat com a Tweedy on el Jeff i l'Spencer Tweedy van rendir homenatge a la seva esposa i mare respectiva, Sue Miller, i on el Jeff va donar pistes d'una voluntat de canvi (producció austera, reunió en un sol disc de tots els Jeffs possibles) mentre escrivia algunes de les seves millors lletres (un element dolorosament absent de "Wilco (The Album)" i "The Whole Love"). Però la duresa del disc final és el seu "shock": crec que ningú no s'esperava tanta potència d'una banda que massa vegades s'ha hagut de sentir des de 2007 el qualificatiu de "dad rock" ("rock de pares"). Així que felicitem-los i felicitem-nos: Wilco han tornat i per la porta gran. Que duri.

A la vegada, avui he fet una primera vegada via mp3 al recentíssim (també divendres) "Currents" de Tame Impala. Un disc que no necessita de gaire elements per a sonar encantadorament bé. Prenc nota.

I la meva col·lecció dels Stones és quasi a punt. Si un dia em va bé, em pillaré els tres discos gravats el 1978 als estudis Pathé-Marconi de París, però no corre pressa.

*****

De fet, començo a pensar en com fer un canvi que em cal. I un possible lloc és un àlbum que he promès produir-li al Quico Palomar al meu estudi. Nou originals seus, dues altres col·laboracions amb un amic seu, i una cançó popular -lliure de drets d'autor- que li agrada. Essent un "outsider" de l'escena galàctica de la Barcelona dels 1970 -va cofundar La Fura dels Baus-, és un autèntic artista, però ara mateix viu com pot, i em va consultar tot el tema de Spotify. Ell té una mena de CD miscel·lani amb força bons punts i a més grava en precari a casa seva, però examinant la meva còpia del seu CD -així com les seves gravacions domèstiques- vaig descobrir que hi havia moltes adaptacions de cançons d'altres amb lletra canviada, cançons pròpies guardades accidentalment en mp3 a 32k, directes de divers pelatge... I li vaig oferir de regravar-li el seu propi material en condicions, amb ell cantant i potser tocant algunes guitarres acústiques. Bé, pot ser també una ocasió per a experimentar -amb el seu eventual vist i plau. De moment he pogut esbrinar amb la seva ajuda què és seu d'entre totes les gravacions que té, i ja tinc d'on partir, amb prou cançons com per a bastir un àlbum en condicions. Ja tinc feina per a aquest estiu...

*****

Ja vaig anunciar fa un parell de mesos que la meva primera novel·la se n'havia anat a fregir espàrrecs. Els detalls necessitats d'una investigació històrica acurada feien impossible l'argument (ni podia passar el novembre de 1901 ni podia esdevenir-se a Portbou), i el problema era que tots ells venien dictats per la necessitat d'emprar com a primer capítol un conte premiat en un concurs local i que per tant s'havia de mantenir tal qual... tot i que hagués necessitat de revisions tan profundes que l'haurien destruït. Per tant, a dormir, conillet. La meva Gran Novel·la Modernista havia mort abans de començar.

D'alguna manera, vaig filar un altre argument, molt més dèbil (gairebé és només una successió d'escenes) i força tonto. Una idea de bomber que només té de bo que tan fot on passa o a quin any (serà 1971, però un cop passat l'inici això serà irrellevant). Però aquí està la seva possible força: en no tenir ni cap ni peus, ja no he de patir per la seva factibilitat històrica, i per tant ja només és qüestió de trobar un temps i lloc per a concentrar-me sense estorbs i posar-me a escriure llargues tirades, l'escenari ideal...

Però, mentre era a França (més en un moment), se'm va acudir la sol·lució per a "Elisenda...": suprimir el conte original que havia de fer de primer capítol, dir adéu a Portbou i a la frontera, i submergir-ho tot en una inconcreció similar a la de la novel·la "de 1971", amb el que almenys els detalls de l'època no haurien de ser capaços -com ho havien estat fins ara- de trinxar-me la novel·la i les seves possibilitats d'acabament i de publicació. De totes maneres, ara que ja he treballat bé l'altra idea, passo aquesta al rebost per a quan la necessiti. Sobretot, res de presses...

*****

El passat dissabte 30 juny vaig sortir del Farràs amb el regal dels meus 40 anys: una guitarra electroacústica Fender Villager de 12 cordes, la meva millor acústica amb diferència. Estic content.

També he fet fer una petita modificació estètica a la Squier (la "Nashville"): un colpejador blanc i uns botons de potenciòmetre platejats. Una guitarra que ja feia uns mesos que sonava megabé i que ara es veu professional i impactant. D'un correu: "La guitarra? Està destinada a ser la meva guitarra principal amb Visitants. De totes maneres us dic el model per si en trobeu alguna de 2a mà: Squier Vintage Modified Telecaster (2007-2010, Crafted In India). Les pastilles que li vaig fer posar l'any passat són: Fender Custom Shop Telecaster (pont), Fender Custom Shop Stratocaster (mig) i Seymour Duncan Vintage Minibucker (màstil). Demaneu posicions intermitges en fase (sinó, sonen a Strato i us perdeu almenys un so molt interessant). I estèticament, el colpejador nou és blanc (retallat a mida, Fender ja ha descatalogat el model) i els botons són platejats amb cúpula, a diferència de les peces negres originals. El rutejat de les pastilles i la placa de controls invertida SÍ són originals. Ah, i recordeu de fer llimar els cantos dels trasts, venien d'Índia inacabats i eren molt aspres. I per 600 € podeu tenir un guitarrón."

I diguem que penso en un multiefectes BOSS ME-80, de moment de manera temptativa. M'ajudaria molt a establir un so per a Visitants, però de moment és un somni.

Això sí, una guitarra que em va treure la son en el seu moment ja no la fan: la LTD Viper-1000 blanca. En tenia molt bones ressenyes, però ESP ha cedit al seu públic més heviata i ja només fabriquen la seva versió en negre amb electrònica activa. Llàstima... com també ho és que Fender s'estigui posant restrictiva amb els seus venedors oficials -la fi d'una època- o que a can Gibson el CEO exhibeixi un comportament tan idiota, amb els seus treballadors i amb els seus instruments i clients. Crec que he sabut aprofitar el millor moment, i ara cal refiar-se de marques no tan clàssiques i amb millor criteri (PSR, Ibanez, Guild -Fender ja no n'és la propietària-, Maton, Larrivée...).

*****

El passat dissabte dia 4 la Massa Coral vam actuar al pati de la Casa Alegre de Sagrera, amb bons resultats (estic segur que vam ser l'únic punt bo d'una Festa Major per a oblidar). I del 9 al 12, viatge al Pays d'Orthe. Dues actuacions amb bon nivell per part nostra, bon nivells també de les altres corals, i el cert és que vam ser un dels punts forts del festival. Per tant, èxit musical i cultural. Això sí, l'agenda era tan apretada que al final del primer dia ja estàvem exteuats, i no podíem confiar gaire a dormir de nit, no almenys gaire hores seguides...

*****

Visitants ha treballat al ralentí fins el passat dimarts 14, i ara descansem fins al setembre, tot i que algun dia treballaré amb el cantant, el Marc Campins, per a acabar d'assentar alguns detalls. El cert és que se n'està sortint, i al nostre públic li agrada. Jo, mentre, estic content de centrar-me a tocar en un segon pla (a plain tic-tac). Bé, ara toca compondre...

*****

Aquests dies he llegit molt sobre l'ensenyament de les matemàtiques... en concret, de com de malament s'ensenyen. I no puc sinó compartir la preocupació, perquè a l'escola em van fer avorrir les matemàtiques a base de fotre'm tones de deures i fer-m'ho àrid i mancat de sentit, i no va ser fins que ja era gran que em vaig adonar que em feien molta falta, precisament quan ja era massa tard. Professors de matemàtiques com els que vaig tenir a l'escola han estat grans fabricants d'al·lumnes de lletres (com també les lectures obligatòries amb treball inclòs han estat grans fabricants d'anti-lectors com jo). I ara em sento un analfabet. I no hi ha cap lloc on ho pugui corregir. Les matemàtiques, un cop has sortit de la ESO, passen a ser un vedat de les facultats de Ciències, i si has pres un altre camí per raons x (jo vaig triar l'únic batxillerat sense matemàtiques disponible per a assegurar-me de poder-lo completar, tan desagradables i inintel·ligibles em semblaven), ja has begut oli: no podràs fer cap carrera de ciències o d'enginyeries, encara menys intentar aprendre unes nocions per a poder entendre certs llibres científics. Trist.

Grease (= Bleanc & Neagre)

Començo amb un ellaç a certa entrevista on hi he tingut alguna cosa a veure: http://unmuntdemots.blogia.com/2015/061801-lluis-paloma-entrevista-a-pep-cortes-premi-agusti-bartra-de-poesia-ciutat-de-ter.php Espero que us agradi. :)

*****

El passat dia 15 els Spoilers van actuar a BCN. Jo no hi vaig anar, tant perquè la sala ja tenia tècnic com perquè no tinc un duro i no m'ho vaig poder permetre. Però ara em sap greu: divendres em vaig trobar amb el baixista i em va dir que van tocar bé però que l'enginyeria de so va ser un desastre, amb realimentacions de micro tota l'estona. Espero redimir-me aquest proper dissabte...

*****

Ahir vaig anar a Sabadell a veure actuar els Morgan Jr., un grup amic. De passada em vaig trobar a gent com en Nando Caballero, na Marina Sabaté, en Tonificant o en Vicenç Ferreres. També em vaig fer amb els tres CDs dels Morgan, més el CD d'un grup de Mallorca que havia actuat al matí, Donallop. Ja tinc deures. Sobre el concert, només en puc dir que estar assegut en una tumbona en un prat amb un granissat mentre els Morgan Jr. toquen és el més proper que es pot estar a la felicitat.

*****

Rumors que el Duran no es presentarà com a cap de llista per Unió el 27S. No m'estranya, és el que els anglesos anomenen una «minus selling proposition». Però des del meu lloc a les esquerres reconec que podria ser divertit que es presentés i batés el rècord de pocs vots d'Alternativa de Govern el 2012. Almenys riuríem una estona.

*****

Just quan CiU ja no existeix, estic escoltant via YouTube als Duran Duran. Comercialots, però ara m'adono que la meva «Automatic Day» és molt New Romantic. Fins ara no havia passat d'escoltar «True» dels Spandau Ballet...

*****

Doncs la rebuda al «Duncan Drawings II» no ha estat tan dolenta. No me l'ha comentat molta gent, però els que ho han fet en tenen molt bona opinió. Això sí, els sobta que ara m'hagi donat per fer instrumentals. Cosa que només em confirma que mai no hauria d'haver cantat.

*****

Escrit a una amiga anarquista:

«Te admito que uno de mis recuerdos más tristes es pasar por delante de una discoteca y ver que chicos y chicas iban vestidos exactamente igual. Sí, necesitamos la libertad, junto con un cierto individualismo bien entendido: una colectividad libre, junto con el máximo márgen posible de expresión individual. El concepto de moda nunca debería haber nacido.»

*****

Missatge dur però definitiu, enviat als «clàssics» de la ciutat el 21-6:

«Era per anunciar-vos que, efectivament, he decidit acabar definitivament amb una carrera de cantant solista i de cor que no em reportava sinó problemes. Només continuaré a la Massa Coral (i els meus companys i companyes saben que hi estic més per l'amistat o l'oïda que per cap entusiasme per pujar a un escenari) i al meu grup de rock (on almenys disposem ja de cantant solista, de manera que em puc centrar a tocar instruments sense patir cantant). Simplement he arribat a trobar angoixant haver d'esmerçar esforços per cantar sempre les mateixes tres o quatre obres-per-a-agradar-al-públic, posposant sempre la meva pròpia obra. O que per una vegada que participo en una estrena (2011), es tracti d'un autèntic desastre i jo acabi fatal. No, jo no sóc intèrpret. I només viuré un cop, pel que no puc perdre més temps. Per tant, d'ara en endavant sóc un compositor a temps complet, amb obres com aquesta: http://lluispalomapatinet.bandcamp.com/album/himnes Agrairé, doncs, que no se'm faci arribar cap informació sobre "concerts participatius" i altres artefactes. Per a mi ha arribat el moment de buscar nous horitzons. El món pot necessitar-me com a compositor, però pot prescindir tranquil·lament de mi com a cantaire de cor: ja ho faran altres per mi.»

Chet Atkins in Hollywood

1) Fer constar que el passat dia 13 vaig posar al Bandcamp el "Duncan Drawings II", que no és més que el contingut, fet i deixat tal qual, del que fins ara havia anomenat "Good Earthquakes": en veure que no deia res nou i que m'anava a resultar massa difícil retransformar un material amb massa connexions amb el "Corrupció" (alguns trossos són realment de fa quinze anys), he preferit treure'l en el seu estat actual i com a raresa. No té res més.

*****

2) Divendres 19, tarda de concert amb Visitants. Bona actuació, a parer de tots els presents. El Marc Campins està essent tot un encert com a cantant, i sembla ser que de tot plegat n'ha sortit un video força digne. Per la meva banda, teclat (PSR-E 413), Twin-Amp -portat a última hora-, Blues Driver Waza Craft, la "Nashville" -se'm va petar una corda al final del primer tema, "Hotel Renaissance"- i la "Glendor". Sobre els altres grups, no vaig sentir cap actuació sencera. L'únic grup que em va dir alguna cosa va ser Fulcanelli, un grup molt "arty" i amb molts pedals d'efectes que va veure deslluïda la seva interessant actuació per un vell que es va posar davant de l'escenari fent la mona (va ser com si Pink Floyd apareguessin en una espanyolada del Pedro Lazaga). Els altres grups que vaig sentir em van avorrir força.

*****

3) Divendres 12 vam tenir sessió de guitarres amb en Toni Noise. Va estar bé tenir visita, i ell estava com un nen en una botiga de joguines.

*****

4) Duran, bye! Uf, que tranquils ens quedarem tots. Bé, no crec que el serial acabi aquí, per desgràcia. No hi ha un pam de net. Suposo que només ens queda votar la CUP en massa i creuar els dits perquè ens deslliguin d'ejpaña. Que llarg se m'està fent el franquisme.

*****

5) Dreaming...

You Got The Silver

Josep-Antoni Duran i Lleida és tan ambigu,que quan un se'l troba per una escala no se sap si puja o baixa.

Però ara ja no és temps d'indefinicions. Com tampoc de mentides ni de traïdories.

*****

En poques hores es farà a l'Ajuntament el ple en què es decidirà l'alcalde. Amb tota probabilitat l'abstenció de CiU (comprensible que mirin amb disgust un paste ERC-TeC que els deixava en mal lloc, però millor que em calli la meva opinió sobre el tal Sàmper) farà alcalde el Ballart. I arribarem als 40 anys ininterromputs de PSC a l'alcaldia de Terrassa. No em té gaire content, però crec que intentaré anar a algun ple ordinari si un dijous Visitants no assagem: amb la dispersió de vot que hi ha hagut, aquest Ajuntament serà ingovernable (o directament Can Pixa; em penso que riurem).

*****

Divendres 5 a les 22:15 es va esdevenir "No pregunten por Gagarin", espectacle multidisciplinar que va servir per a presentar el primer llibre de relats de Carlos Robles Lucena. Va obrir el propi Carlos en un parlament breu i senzill, seguit del seu editor... que se'm va fer llarg, ho admeto (almenys em va donar temps de menjar-me la pizza). I llavors, projeccions, narradors... i To Be Continued! Sí, per una nit vam tornar. I vam apostar pel risc. Res d'Andrea Doria, New York City Song o They Came From Above: tot música exploratòria de nova creació. I va funcionar! Espero que no serà l'últim cop.

I diumenge 7 aní al Lapicinum Irotidua a veure "La canterina" de Haydn en muntatge de l'Aula de Cant. Òpera interessant, molt bon treball actoral, veus excel·lents, acompanyament musical notable... Què podia fallar? La direcció escènica. Comparteixo el concepte del "dire" que cada cantant/actor desenvolupi el seu paper amb molt de marge, el problema no és aquest. Però sí és que ambientar un Haydn en un episodi de Les Teresines -tothom disfressat de manera estrafolària, direcció histriònica...- és disparar-se un tret al peu. A sobre, el disseny de l'escenari (fet per estudiants d'art) venia a ser una versió pobra dels elements escènics de "The Photographer" (Rob Malasch, 1982), amb el que jo no podia fer més que comparar el que ocorria a l'escenari amb les sòbries fotos d'aquell espectacle. Digueu-me exigent, però jo mateix m'autoexigeixo molt, i reconec que em decep quan veig que algú (no parlo dels cantants i músics, ni de la profe de cant) no fa el que se suposa que sap fer. (Apunt: pensant en tot això, em recordí que a L'elisir d'orrore, famosa per ser un "Lluís LaPoma fails", vaig tenir un problema greu: jo veia clar el personatge del militar Belcore -un ego de l'estil de Richard Wagner o Benito Mussolini-, però el director d'escena d'aquell curs tenia una visió del personatge completament contrària a la meva -apart d'insubstancial-, i a sobre una setmana abans ens assabentem que allò no ocorre en un poblet italià dels 1830 sinó a un balneari i jo sóc el segurata. De manera que el dia de autos vaig fer el que se m'havia dit, però sense cap entusiasme i a més cantant molt per sota del meu rendiment habitual. A Visitants no dono tanta llibertat a tothom perquè sí.)

I ressenyar el concert, prou presentable, de la Massa Coral el 31 de maig a Talamanca, terra de boscos, cases de pedra i carreteres amb corbes.

*****

Almenys a Visitants la moral és alta. El nou cantant, en Marc Campins, és ja un membre oficial del grup, i el proper dia 19 ja cantarà bona part del concert. I jo, amb molta menys pressió, estic agafant molta moral, sobretot perquè estic fent algun progrés com a guitarrista (no sóc Eric Clapton, però fa mig any no tenia tanta seguretat en mi mateix, i estic sonant com mai: bendings, vibratos, pentatòniques ben enteses).

*****

El dilluns dia 8 a la tarda vaig participar a la lectura de final de curs a l'Ateneu. "Englantina". No vaig quedar molt satisfet de com ho vaig fer, la veritat. Almenys els altres contes eren força bons.

I aprofito el tema per a dir oficialment que "Elisenda davant del mar", la meva preciosa novel·la modernista, està definitivament kaputt. Impossible trobar-li una sol·lució sense violentar els mínims exigibles de veracitat històrica. Així que l'abandono, quedant-me només amb el conte inicial/1er capítol, que algun dia veurà la llum en algun recull. I ara només em queda intentar un llibre de contes que acompleixi amb els mínims exigibles. Aquest estiu se'm gira feina.

*****

Dimecres 10 vaig assistir a la 3^a reunió de la Taula de Salut Mental de Terrassa, la primnera per a mi. De cara a la propera, presento dues propostes, una sobre dret a l'habitatge i una altra sobre formació de cossos policials. A veure en què queden.

*****

L'altre dia a Artteràpia vaig fer un collage de textos titulat "El poema immobiliari". Amb versos com "Sea alquiler por menos de lo que paga de propietario!", "La mare! LA MARE!" o "Happy financiación!", us podeu imaginar per on anaven els trets. I els preus dels pisos remunten. ;(

*****

És ja segur que en tres mesos la "Nashville" tindrà placa protectora blanca (l'actual és negra) i botons platejats. La resta... no tant segur.

*****

I en algun moment del cap de setmana, sorpresa.