Avui he fet el primer moviment en molt temps en l'àmbit polític (que no de la política): adherir-me al manifest a favor d'una candidatura única independentista per a les estatals del 20-N. No sé què esperar-ne, però per separat és possible que ni CUP ni SI s'hi presentin, i seria pitjor. I hi ha tot aquest sabor a Bildu. Espero que funcioni, perquè el govern de Madrid (= PPSOE) està fent passos molt ràpids per a acabar amb nosaltres i amb CyU a la Generalitat estem lligats de mans i peus. No esperem al 2014: vé de cinc minuts.
També, no arribo a percebre "l'argument" de tot plegat, però les notícies provinents de Xile sobre atacs a l'educació, atacs als mapuches, enfrontaments amb la policia, morts i ferits una sabata plena, detinguts... són simplement alarmants. Ni idea de què fer des d'aquí, però el Piraña està aconseguint deixar petit al PPSOE, que ja és dir. Voldria fer alguna cosa.
També, Sol sembla estar fent molt més bé les coses que els equivalents a Catalunya (o almenys percebo problemes a Terrassa). No m'hi he involucrat però hi simpatitzo. I un punt està clar: els cossos de policia que hi ha tant a Catalunya com a Espanya són com per posar-se vermell. Això no és una democràcia.
Canviant de tema, avui he llegit "El valle de las cobras" de la sèrie "Jo, Zette i Jocko" d'Hergé. No és un desastre (Hergé va fallar molt poques vegades), però confirmo el problema d'estructura que comentava Benoit Peeters i que consisteix en que s'ha de moure a tota una familia de cop o situar a cert personatge en un determinat lloc com sigui, i això dóna lloc a una acció relativament lenta amb alguns temps morts i on es nota que a Hergé li costava tenir idees i donar una certa fluidesa a la història. Almenys la meva curiositat està (força) satisfeta.
Creativament, res de nou. Estic parat i a la vegada amb recança de tornar a l'acció. Bloqueig d'escriptor, i a la vegada crisi tecnològica no del tot superada (Cubase no m'obeeix i no puc disposar de cap dels altres programes que emprava excepte de Krystal, que en si mateix queda lluny de cobrir totes les meves necessitats). Almenys l'ordinador i l'Audiophile responen bé.

1) El PSR-E233 va arribar dimecres, i hi vaig passar una bona estona. Té els sons que necessito i això m'alegra. Falta buscar-li un suport en X i un pedalet de sustain. Tot arribarà.
2) Fa cosa d'una hora he acabat la bio d'ABBA. Com deia, molt ben investigada. Però m'ha costat de llegir (en això hi ha fet molt que em costa llegir llibres, sobretot totxos d'aquesta magnitud -541 pàgs.-). He de descansar.
3) Quasi no he tocat el material del "1964"... excepte per reorganitzar-lo en dues carpetes. Una consisteix en el material "sixties" (i no val la pena, la veritat). L'altra, en material més semblant al "Feina 2.0". En cap cas hi ha material realment definitiu, i falten "hits", imprescindibles si vull publicar. Ho deixaré aquí, almenys fins a acabar els altres projectes que tinc per davant.
4) Per a canviar d'aires, estic escoltant de nou la "Missa Glagolítica" de Janaceck. Melòdicament rica i harmònicament aventurada, és el tipus d'obra clàssica que SÍ voldria interpretar en directe (hi ha part de cor) però que no confio que s'arribi a fer mai a Terrassa. Ni tan sols havent expirat els drets d'autor.
5) Fa una setmana vaig comprar en una "segona mà" un disc de LeAnnRimes anomenat "Twisted Angel". Per sort va sortir barat, però em va sonar a vell fins i tot sabent que no comprava precisament una obra mestra (coneixia la cantant des de feia anys, això sí). Diguem que va intentar fer un disc "sexy" i no li va sortir bé (temes dèbils i sobreproducció innecessària). Per a mi, el moment realment important de la carrera d'aquesta dona és la seva versió "a pelo" d'"Amazing Grace", on, sense cap instrument i amb una mica de reverb només, ella fa una interpretació perfecta. Però va ser només un flash momentani. De totes maneres té algun disc millor que "Twisted...", tot s'ha de dir.
6) Per contrast, ara estic escoltant la "Missa dels Psalms" de Stravinsky. És una de les seves obres més conegudes, sense ser-ho tant com la "Consagració de la Primavera". Aquesta sí que l'he sentit algun cop en directe... però no a Terrassa. Destaca pel refinament en la orquestració: un "so integrat" difícil d'igualar. Escolteu sobretot el tercer moviment.

És un agost perdut. Em costa relaxar-me. Sobretot, que tinc la sensació d'haver perdut el temps durant el darrer any, i hi ha una certa urgència per a presentar alguna cosa. Sobretot ara que pot haver-hi canvis (per confirmar) a Els Visitants i que convé presentar novetats. En tot cas, és com si el gran any hagués de ser el 2012. Espero que no se'm compliqui l'agenda com sí ho ha fet aquest curs passat.
Una cosa que em frena és que encara m'estic adaptant al nou sistema operatiu i a haver de canviar de programes. Cubase AI4, que vaig adquirir amb la tarja M-Audio Delta 1010LT, està resultant molt difícil de configurar. Amb moltes possibilitats, però encara no he aconseguit fer-hi feina. El problema es centra en el MIDI, no puc fer-hi el que volia fer-hi. El "tècnic" serà consultat. El cert és que cap dels programes que feia servir amb XP ha sobreviscut intacte al canvi a 7-64bit i no puc treballar. Aviat produiré un segon tema per a un conegut del Macondo, en Dino Ratso, i tot hauria d'estar en ordre (un primer tema, "La noria", està ja acabat, amb certs bons resultats). Bé, sinó toca emprar el portàtil...
Almenys ja tinc connectada la taula nova, una Behringer X1832USB. Puc retirar la Fostex i fer servir la X802 per a directe. I, per primer cop a la vida, podré gravar fins a 6 pistes a la vegada (si algun cop cal). És una millora sensible. També, durant la setmana arribarà un teclat barat, el Yamaha PSR-E233, que és com un germà petit dels que tinc i que bàsicament necessitaré per directe (sí, pel projecte misteriós també).
Els dies que porto després de la debacle del 31 de juliol els he ocupat majorment llegint (encara no l'he acabat) la bio d'ABBA escrita per Carl Magnus Palm. Està molt ben investigada, i quan m'hi puc concentrar és interessant. Però és tan densa com un llibre d'historiografia típic, i no en passo tanta via com creia que hi passaria. Almenys aprofito per a llegir-la escoltant (la major part del temps) els àlbums d'ABBA. M'haurà servit per a tenir una temporada ABBA. Això sí, voldria que es traduís en alguna cosa nova des del punt de vista creatiu i no tinc clar ni què ni com. Estic molt accelerat. Únicament sé que l'mm6 podria formar-ne part. També, ressucitar el DX7? Qui sap! Tot depèn del que pugui fer caber a la meva petita habitació. I de si ho puc connectar al PC i fer-ho anar.

Anuncio que paro de treballar en el "1964", o el caos en el que ha degenerat. M'ha deixat molt nerviós. Era un àlbum amb el que ningú no estava del tot content. Em costava molt fer les lletres i, com vaig constatar amb alguna de les darreres gravacions de veu, algunes d'aquestes lletres quedaven malament en disc. Se'm deia que havia de triar temes, i la demostració que jo no podia ha estat que durant les darreres 72 hores en què he treballat en el projecte aquest s'havia dividit en dos àlbums: un de no titulat amb les cançons més sòlides que tenia (que no quallava per ser una còpia fluixa del "Feina 2.0") i un "1964" debilitat (més coherent, però ¿anava a interessar a algú? Jo crec que no). M'he trobat sol davant del perill amb un projecte problemàtic, i he intentat acabar-lo, però ha estat més del que podia aguantar. Era com la situació les darreres 48 hores del "Corrupció", excepte perquè hi havia encara molt camí per recórrer. No vull dir que l'abandoni per sempre. Però ara sí, durant un quant temps. Necessito sortir a agafar aire. Almenys, les darreres hores, amb la decisió presa, he estat una mica més tranquil.
I amb dos possibles projectes més prometedors a fer després de descansar una mica. Un és el de la música de concert, tan misteriós, del que no vull apuntar res fins saber si és realitzable, excepte per tenir les idees principals per a suportar-lo (i amb uns 21 minuts de demos crec que n'hi ha prou per a abordar-lo amb tranquil·litat). L'altre, com no, és l'Elbert Emulov, que trigarà temps però que crec que és abordable si no em poso una data límit i que, sobretot, és interessant per ser un retorn al meu nivell de 2003-4.
Aquestes darreres tardes he fet uns quants passeigs amb la mare. En algun he aprofitat per a mirar bicicletes. En tinc per temps, però en algun moment me'n voldria agençar una, de passeig i amb cistella per dur petits equipatges. Seria el meu petit vehicle proletari, i em donaria certa llibertat de moviments.
També estic escoltant molt a ABBA. Tractant d'aprendre d'ells (i passant bones estones, per què no dir-ho). I voldria saber quan surt SMiLE dels Beach Boys, no em vull perdre la caixa de luxe. Al cap i a la fi, va ser una influència cabdal en el "Corrupció". De fet, tinc el MOJO 60s amb el single de vinil de "Cabinessence" i "Wonderful". L'article té algunes errades (no sabia que els germans Wilson tinguessin una germana, i no van gravar "Surfin'" fins que van signar amb Candix Records i no pas abans de la renyada del Murry del '61) però és interessant per les entrevistes (la del Brian té frases inteligents). Per cert, és cert que el Brian deixa de fer gires? Seria bo, mereix passar-se els darrers anys de la seva vida a l'estudi, gravant sense presses, i gaudint de la vida en el que pugui.
I espero trobar algun minut per llegir. Segur que no hi haurà novel·les aquest mes d'agost, però voldria acabar la bio de Himmler i a més la bio d'ABBA m'està aclucant l'ullet des de l'estanteria. "Summer Night City".

Aventures d'un patinet a Mataró.

Ha arribat el 27 de juliol i la mare m'ha fet llevar a 2/4 de 6 per a anar a sentir la Missa de les Santes a Mataró. Problema núm. 1: ja van tot de dies en què quan recupero el ritme de son normal m'he de tornar a llevar quan no toca per a anar a algun lloc estrafolari. Així que durant el matí no he estat gaire concentrat. Sumeu-hi tot de gent parlant durant la interpretació, unes quantes trepitjades de peu, pèssima acústica, que la Missa de les Santes es toca inserida en una missa missa de dues hores i 40 minuts... i a sobre ha vingut el Felip Puig. Hem sentit xiulada des de dins quan ha arribat, i la missa ha començat uns minuts tard quan sempre comença a les 10. No essent jo un fan del Sr. Puig, no ha estat el meu dia favorit.
Fa un parell de dies que tinc el DVD de la festa on vaig tocar-cantar pels amics. S'ha d'editar, voldria quedar-me amb els moments més bons. Que tinguem un bon record.

Diguem que m'he atrevit a fer una tria ("1964"), i no sona del tot malament. 16 cançons, 53 minuts. Això m'obliga a fer-les molt ben fetes, però hi ha encara un mínim marge si alguna no sortís prou bé. Considero els 40 minuts com el marge per a no fer el ridícul. De moment, entre les eliminades hi ha "Se'n va del meu carrer", que ha sortit molt pitjor del que pensava que sortiria i que he tret malgrat que era una de les meves apostes fortes del disc. En tot cas, la reducció vé també del fet que estic bastant al límit i he de racionalitzar l'esforç pendent. De moment tinc cinc cançons acabades de setze. I les que queden no perden tant el sabor com amb el meu intent de fa quatre dies. Però no espero poder-m'hi posar abans de dissabte: demà hi ha Missa de les Santes a Mataró, la mare hi vol anar (= despertar-nos a la matinada), i dijous tinc dentista. Ideal per fer-me pols.

1. Caos a l'aeroport
2. La creu d'en Sigmund.+
3. Carregar un camió
4. Els anells universals
5. Fred aquest matí
6. El perseguit+
7. Pripiat
8. El buit
9. Estroboscopi+
10. Parquímetre
11. Dauphine
12. 1964+
13. Totes les cançons de divorci
14. (Jazzy, títol provisional)
15. (Monroe, títol provisional)
16. La nit dels aminoàcids+

I almenys la pantalla i l'ordinador nous van bé. Només falta la tarja de so, però sembla que serà difícil.

Posem ordre al "1964". El vaig començar la primavera de 2010 com un àlbum molt rugós i experimental, però aquell primer intent se'n va anar a l'aigua per la vella raó de sempre: agenda plena. Parada d'uns mesos, i pels volts del canvi de setembre a octubre vaig acabar "El perseguit" com un encàrrec pel Quelcom '10 que vaig entregar just, just. El desembre em vaig trobar un buit de dues setmanes a l'agenda i sense parar a prendre aire vaig compondre un munt de cançons d'estètica "sixties" amb alguna sorpresa. La idea era acabar-lo molt ràpid, carregat d'energia, per a finals de gener. Això també va anar-se'n a l'aigua per agenda plena. I de sobte, crisi creativa, diguem-ho clar. Em va portar tres mesos acabar un primer grup de lletres i pel maig en vaig escriure algunes més, i fins ara, que me'n queden dues per fer, de dos temes recentíssims ("Monroe" el vaig acabar de gravar ahir, encara sense veu). Els assaigs i concerts de Setmana Santa no hi van ajudar. Total, que vaig demanar ajuda a alguns amics per a que m'ajudessin a triar quins temes eren viables i quins no. Excepte per un d'ells que em va fer un comentari escrit, la resposta general era que havia de ser jo qui triés. Fins i tot algú es mostrava poc entusiasmat amb el concepte "sixties" de l'àlbum. No és que ens haguem de matar vius per això, la veritat. Però em sentia molt insegur i desorientat. Avui he intentat fer allò que se'm va dir: triar uns pocs temes i prescindir de l'obsessió "sixties". Els resultats han estat descoratjadors: un hipotètic àlbum de cançons sòlides però molt fragmentat i incoherent (dèbil, per tant) i un "1964" sense els temes més bons i potser perdent el títol i tot, (barrejat en plan de prova amb sobres d'altres projectes: encara pitjor). He tingut una crisi, d'aquí la verborrea de fa una estona al Facebook. Al final he tornat a recompondre el "1964" incloent-hi "Monroe" i descartant un tema que no caminava, i ara tinc un àlbum de 79:50 minuts coherent. Si algun tema acaba resultant dèbil sempre seré a temps de descartar-lo, però en línies generals prefereixo fer-lo llarg i que tingui el concepte "sixties" íntegre i no compromès (només unes gotes de 80's a "Dauphine" i no desentona). Espero poder-lo tenir pel setembre. Tant de bo ho aconsegueixi, em noto nerviós per no haver pogut acabar encara la feina. En fi, la llista de temes del "1964" (amb algun tema encara per anomenar) és aquesta. Els cinc darrers temes componen un final de disc fort com no l'havia tingut des dels dies del "Corrupció", i en certa manera són un pas endavant.

1. Caos a l'aeroport
2. Sintonia X-1
3. La creu d'en Sigmund.
4. Carregar un camió
5. Teclats qwerty
6. Els anells universals
7. Fred aquest matí
8. Ridícul a Copenhagen
9. Martinica
10. El perseguit
11. Imaginant In C, 1964.
12. Pripiat
13. El buit
14. Estroboscopi
15. Nadal, 1933
16. Se'n va del meu carrer
17. Duel a la ciutat deserta
18. Parquímetre
19. Aquesta és una mà normal
20. Dauphine
21. 1964
22. Totes les cançons de divorci
23. (Jazzy, títol provisional)
24. (Monroe, títol provisional)
25. La nit dels aminoàcids

-"Inacció":
M'he perdut força mogudes aquestes darreres setmanes. Agenda plena... fins ahir. Necessito descansar, i espero poder-ho fer aquest estiu.

-Tècnica:
Al meu ordinador de torre s'hi havien de canviar tantes coses que, dins la vella carcassa, quasi tot és nou. Queda instal·lar una tarja de so d'a bord i una font d'alimentació prou potent, però, sense dominar la tècnica informàtica, tinc un "i5", 8 Gb de RAM, tarja de video d'1 Gb, i una vella targeta que he volgut conservar, la M-Audio 1010LT, que crec que ara podré aprofitar. I, apart, com a regal de sant tinc una taula de mescla, no gaire cara, que és millor que qualsevulla altra que hagi tingut i que em permetrà tant gravar a 4 pistes com posar en pràctica, a la fi, tot el que vaig aprendre fa 14 anys. Millor.

-Concert de Cardedeu:
Els Visitants agraïm l'oportunitat de tocar a la Fira de Musica de Cardedeu, on ja havíem filmat un dels "Unpluggeds Cardedeu". Però no hi havia massa públic (en ser en una zona apartada). Vam tocar bé, però va ser més un assaig amb públic que l'event important que tant havíem planificat. No ens vam poder quedar a la tarda perquè jo tenia concert amb la coral (on vaig tocar els bongos, per cert).

-Concert de la casa Alegre:
Què dir? Un concert perfecte en un entorn perfecte. Gràcies als Visitants per l'ajuda (ells també ho han disfrutat) i gràcies a tots els que heu vingut. La meva aposta per tocar al pati de la Casa Alegre de Sagrera s'ha revelat un encert. Hem fet 13 temes meus en format de grup més "Nearer, My God, To Thee" (amb jo a solo) i "Skin" de bis. Únics punts febles, que el concert hauria d'haver començat vint minuts més d'hora per a poder agafar una mica de públic de les actuacions clàssiques, i que no s'ha arribat a filmar en video. Però potser ja era massa demanar.

-Plans aquest estiu:
Intentar acabar el "1964", ni que sigui per a que deixi de fer-me nosa al cap. Segurament només l'enviaré per correu a alguns amics. Com dic, no està malament, però ho puc fer millor. Típica obra de quan estic sota pressió. Almenys vull fer-la servir per a experimentar literàriament. L'"Elbert Emulov" segurament ja el deixaré pel curs vinent, per a fer-lo amb calma. Pot ser que em surti algun "side project" aquest estiu, però si de cas ja concretaria.
I també intentaré llegir.
I em posaré en suc a la piscina de Vallparadís.

Avui ha arribat el dia (tonto): després d'un últim intent de reparació, m'he decidit a fer canviar prou elements de la meva torre de PC com per a que puguem parlar d'un ordinador nou. Reconec que m'he de posar al dia: faig posar un micro I5, però no tinc ni idea de quina potència té. Vaig deixar de comprar revistes d'informàtica quan, en el canvi entre 2006 i 2007, les que llegia van posar-se a lloar Windows Vista, que jo veia que anava a portar problemes (tot i que no me n'imaginava la quantitat ni la profunditat). Clar, ara ocorre que: 1) no tinc clar que siguin prou transparents (tot i que ¿quina ho seria, de qualsevol àmbit?); 2) igualment tinc tants coneixements com a usuari que no m'aporten gran cosa tocant els temes de sempre. Però segurament Windows 7 serà un repte per a mi, tot i que més d'un me l'ha recomanat. Veurem com va.
També estic mirant si trobo una taula de mescles suficient pel meu estudi (i per Cardedeu, en primer lloc) i que no sigui gaire cara.
Estic seguint el moviment dels indignats des de la distància. No per manca de simpatia amb les seves idees, sinó perquè tinc massa coses entre mans i em noto tens. No serveixo per a activista polític.
¿”1964”? Aturat de nou, durant tot juny. Espero reprendre'l a partir del dia 4 de juliol. Una altra cosa és que n'arribi a esperar molt. No està malament del tot però ho puc fer millor. De fet, aquests darrers quatre dies he fet una col·lecció d'idees “tipus Corrupció” per a una obra de concert i, sincerament, em crida més. No dono més detalls per si me la foto. Almenys, la intenció és posar-me a treballar en l'”Elbert” tan aviat com acabi el “1964”. Serà un estiu mogudet, com sempre.
M'he llegit un 33/1/3 sobre “Song Cycle” de Van Dyke Parks que no m'ha aportat molt, potser algun detall aquí i allà. Almenys continua agradant-me el disc. I és el primer llibre que acabo en molt temps (que fos curt hi ha ajudat). Em falta poder llegir el II volum de la bio de Himmler que vaig començar (I volum) a Benalmádena. Vull llegir, necessito temps. Tinc la sensació de tenir massa idees com per a poder-les apuntar totes. Porto cinc anys de retard.
Dimecres passat em vaig perdre un concert de Tired Hippo per primer cop des de 2005, per assaig de la coral. Sé que els va anar força bé, van actuar a l'Heliogábal (ni idea d'on és). El que sí que vaig veure, a l'Auditori de BCN el passat dia 16, és el de música de Steve Reich. Havia de venir ell en persona però va emmalaltir dues setmanes abans (i em preocupa, per la seva edat), d'aquí que ja tingués l'entrada i fos reluctant a un concert sense el propi compositor. “Sextet” va sortir desigual (el 1er moviment em va preocupar molt), però “Music For 18 Musicians” és concert de l'any.
Sobre els meus concerts, recapitulem amb dades confirmades al 100%: dissabte 2 de juliol, matí (10 a 14h.) a la Fira de Música de Cardedeu; mateix dia a les 21 h., concert amb la Massa Coral al pati de la Casa Alegre de Sagrera; i diumenge 3 de juliol a les 22h. concert amb Els Visitants al mateix lloc. El 4 estaré molt tranquil. Almenys, el repertori amb Els Visitants és el més sòlid de l'any llarg que portem en funcionament: 14 temes, 13 d'ells grupals.
I espero poder escriure més posts ben aviat. De moment us deixo amb aquesta suggerència, on espero poder posar material nou ben aviat: http://soundcloud.com/lluis-paloma

Han passat un parell de setmanes des del caos. Va ser una història de nervis que em va passar factura. No crec que ningú, apart dels propis compositors, se sentís satisfet amb el resultat. I, no obstant, sóc el primer sorprès que els músics donéssim un 120% de nosaltres mateixos. Crec que això és el que va fer la diferència i que al públic no li semblés tan desastrós. Però a mi em va deixar veritablement trist que en un dels parlaments es digués que s'havia fet l'encàrrec "als tres compositors professionals de Terrassa", un comentari que passava per alt a una quanta altra gent que també s'hi guanya la vida, i que en el meu cas semblava passar per alt que la única diferència entre mi i un professional oficial és que no he pogut publicar mai encara que hagi maldat per aconseguir-ho. La gent amb la que he parlat del tema m'ho han posat més en perspectiva, però de fet tota aquesta història ha posat de relleu que a Terrassa se'm considera un cantaire de coral bastant bo, però que no es pensa en mi com a compositor i que la meva obra ha tingut poc ressò, malgrat els meus esforços en aquest sentit i malgrat que en teoria una activitat podria haver beneficiat a l'altra. Encara no sé com resoldre aquesta situació en aquest moment de la meva carrera, però tinc clar que necessito encàrrecs, i que ara mateix la penya està més pendent dels concerts que de les gravacions (encara que a mi no se'm pugui entendre sense escoltar-me en estudi). He rumiat sobre intentar posar-me en contacte amb algú d'aquella església. No m'he decidit perquè el tema religiós no m'acaba de cridar, però havent fet un Requiem reconec que em preocupa més la qualitat literària d'un eventual text (el del caos no era particularment brillant en aquest aspecte) que si és molt devot o no (a més, a tothom li sento a dir que la meva música sona molt religiosa -un accident tècnic, però no deixa de cridar-me l'atenció-). En tot cas, l'única raó que no m'hagi mogut ja és que vull deixar el "1964" a punt per a gravar-hi veus (estic a mig escriure-li lletres i és un procés bastant complicat, especialment sota tensió) i no em veig amb cor de dur els dos projectes a la vegada.
Mentre, aquest divendres passat vaig anar a l'Arrikitown de Cornellà a sentir a Tired tocar (bé) tres cançons, i sentir de passada a Algar i a Albufera. I, com que un altre grup que havia de tocar no es va presentar, ja tens a en Patinet improvisant una mínima actuació, parcialment acompanyada pel frn, amb Shelby, Amsterdam, Buy Guitars... i el meu primer intent de cantar "a pelo" (només dues estrofes) "Nearer, My God, To Thee", que intentaré aprendre'm bé per a futurs concerts. Única pega: només dos assistents, apart dels propis músics. Però és el que sempre passa quan actues en locals i sense el suport de la Indústria. En tot cas, vaig gaudir de l'ambient i de la companyia de veterans del Macondo. I l'Algar m'ha fet arribar la seva primera maqueta, molt senzilla però interessant d'escoltar. Tot un honor. Com també descobrir, fa unes setmanes, als Falcon & Firkin mitjançant un enllaç que em van fer arribar. Cançons molt senzilles també, però almenys una part estaven gravades amb acústiques i baix, i era una bona combinació. De tots ells espero sentir més notícies.
Deixar constància que al Fauré de Cardona del 24 d'abril hi va assistir la Lídia Pujol (a la sortida em va reconèixer i vam parlar un moment molt breu, li havia agradat; em recordava d'una de les sessions del magnífic "Iaie" de 2003, produït per l'Òscar Roig -i on no vaig fer res, aclareixo-).
I dir que tinc entrades per al concert de Steve Reich del 16 de juny a l'Auditori de BCN (de fet, estic tenint una nit Reich mentre escric això, amb "Four Organs", "Phase Patterns", "The Desert Music", "You Are (Variations)" i "Music For A Large Ensemble") i pel de Wilco del 2 de novembre al Palau (el setembre treuen nou disc, que promet més que l'últim fins a la data). I que estic a l'espera que surti la caixa de luxe de "Smile" a Capitol: potser jo sigui el fan número 1 d'aquest disc, del qual algunes tècniques van possibilitar el "Corrupció", i del qual vaig parlar a la conferència de 2009 a Amics de les Arts (amb article escrit a la revista "Ciutat", que en algun moment voldré actualitzar).
I m'ho deixava: el passat diumenge 8 vam estrenar el Sanctus del Requiem amb la Massa Coral en un festival de cant coral a l'església de Cubelles. Tota l'actuació ens va sortir bé, i vam donar bona impressió, amb un repertori variat i diferent del que van fer les altres corals (de les quals destacaria una d'Igualada formada per estudiants, que van cantar amb precisió i bona veu). El Sanctus, en aquest contexte, quasi va sonar a peça del segle XIX, cosa curiosa quan pensem que el Requiem té una certa voluntat avantguardista. Almenys va ser ben rebut, i això ja és prometedor. El tornarem a fer el dia 21 a les 22 h. a la trobada de corals terrassenques al Teatre Principal de Terrassa. No us ho perdeu.

Darrerament m'està costant molt escriure. No em concentro. D'aquí que hagi passat tant de temps des de l'última entrada aquí. Estic tens. Fa una setmana vaig tenir un dia lúcid i vaig fer moltes coses en un sol dia. Però sembla haver-se acabat. No hauria d'haver anat a Andalusia.
He vist com dos concerts a solo s'han anulat. Un perquè me'l van posar per un dia en què tenia una classe (i es va anular... només que el dia de autos a les 9 del matí van anunciar per la Ràdio Municipal de Terrassa que aquest concert es faria, i vaig trucar a l'emisora tan aviat com ho vaig saber per a avisar que s'havia anulat feia setmanes -- la Mariona Tomàs, quan li van passar el paper, encara em va confondre amb en Lluís Coloma). L'altre, perquè van localitzar a un guitarrista clàssic que ho va fer molt bé (però llavors ja no calia avisar-me a mi primer. Vaig participar al concurs --era un concurs-- amb un poema, però no vaig arribar a res i a més el meu text no era del millor que he fet). Pot ser que el primer el "recuperi" a un altre lloc, però encara no sé res. Com també he de concretar una possible actuació a l'Ateneu Terrassenc. Almenys, ja tinc localitzat un petit mesclador audio que em donaria plena autonomia per a fer presentacions a solo i a més és barat.
Amb el grup puc dir que actuarem a la Festa Major de Terrassa, tot i que no tinc els detalls confirmats al 100%. I el 2 de juliol tocarem a la Fira de Música de Cardedeu, un lloc on ens hi comencem a trobar bé. Tots dos en acústic. Estic intentant contactar amb un festival que es farà a Sabadell, això és el que de moment no m'està funcionant, tot i que insistiré perquè crec que tinc tant dret a participar-hi com el que més.
La Rick de 12 la veig cada cop més lluny. Especialment si vull portar una economia responsable. Almenys, de cara a quan Els Visitants ens electrifiquem, tinc ullats dos pedals que em podrien fer tota la diferència: un Danelectro Cool Cat Vibe (una mena d'Univibe de costellada) i un Boss PS-6 Harmonist (un pedal harmonitzador molt potent que em permetria tocar una nota i que en sonessin tres). Potser també buscaria un pedal òptic de volum perquè el que tinc, mecànic, està inusable de tants crecs que fa. No crec que necessiti més.
Mentre, torno a la dinàmica d'estar en dues corals i de moment ja tinc un conflicte de concerts per al dia 29. Suposo que es sol·lucionarà, però dissabte vaig tenir un atac de pànic. El concert que faré (es veu que hi sóc imprescindible, pel difícil del material) serà el més difícil que faré mai com a cantaire de cor.
Cultura? Només hi ha de nou que m'he comprat els dos discos d'estudi que em faltaven de REM: l'últim (el millor en 15 anys) i l'Around The Sun (que m'escolto igualment, però que el 2004 va merèixer una destripada general dels crítics, amb una certa raó). 2011 és l'any en què vull tornar a llegir, però no em concentro. Com amb l'escriure, estic esperant a tenir uns dies durant la Setmana Fanta, em convé descansar. I enyoro la piscina de Vallparadís, per a mi és el millor relaxant.
Quedo a l'espera de l'edició de "Smile" durant l'estiu. El "1964" està paradíssim i lo que te rondaré morena. Com l'Elbert Emulov. No crec que acabi res aquest any.

Sort que l'afonia m'ha vingut després, tinc una veu que ni l'Andrés Calamaro: dos concerts aquest cap de setmana, un de debò i un altre sorpresa i en format mini. El de debò, dissabte 12 als Amics de les Arts amb Els Visitants, en un ambient molt artístic (hi havia una exposició muntada, sobre l'aigua si no recordo malament). La sala ressonava molt, però el concert va sortir bé igualment, repassant l'especial de Cardedeu amb l'afegit de Marcianitos (amb el grup), 2 rellotges (al piano), Llàgrima Viva i el Sanctus (a pelo). Una anècdota va ser quan anàvem a començar Shelby i m'adono que tinc l'armònica al vestidor, dic "un moment!" i en deu segons em presento amb l'armònica i comença la cançó. Pufff... El mini: diumenge vaig a veure com a espectador els Claroscuro i l'Exèrcit d'Islàndia al Crossroads (bons directes tots dos, malgrat que els Claroscuro van tenir algun problema d'afinació) i quan acaben els islandesos, enlloc de fer un bis em criden a mi, apareix el Rubèn amb la seva Rick i acabo tocant Shelby i Amsterdam. Completament sorpresa. I admeto sentir-me molt realitzat després de tocar amb aquella guitarra. Gràcies infinites.
I la cosa s'ha arrodonit amb l'escolta, avui, en una habitació feta caldo i amb el Jordi, de "Skylarking" d'XTC en vinil i remasteritzat. M'ha agradat força, molt més que quan ho vaig escoltar en mp3 amb la mescla "fora de fase" del 86.
Sobre futurs concerts, n'hi ha un de segur "a solo" el proper dia 22 a la biblioteca del Districte 6, a la Rbla. Francesc Macià, i un que s'ha de concretar, també a solo. M'hauré de moure per trobar-ne un amb el grup, tot i que ara toca buscar local (ni idea de com) i electrificar-nos.
Cine: vista "El discurs del rei". No sabia què esperar quan hi vaig anar, i reconec una certa malevolència en pensar que em podria marcar algunes rialletes. No va ser el cas, està definitivament ben feta i és seriosa. Tinc bones paraules pel doblatge en català, per cert.
Clàssica: dissabte, just abans d'anar a provar so als Amics, vaig anar al concert-conferència a l'auditori municipal sobre Ramon Carnicer. Reconec que no em va captar l'atenció. Vaig haver de marxar abans que s'acabés, però la música estava prou ben interpretada, llàstima que la part de conferència s'allargués tant. Però compositivament ho vaig trobar una mica sosso. No horrible, però era una segona generació del que se sentia a la seva època. Diguem que la seva importància és com a autor de l'Himne Nacional Xilè. Està bé que algú es faci càrrec de recuperar-lo, però reconec que m'esperava més.
El "1964" està igual. Per primer cop des de 1998 tinc un cert bloqueig d'escriptor. Crec que simplement necessito una mica de temps i espai, però fins ara no l'he tingut. Em passa el mateix amb la classe de literatura. Tornant al "1964", he passat les bases a tres persones que romandran en secret per a que em facin de "segones oïdes", però de moment cap d'elles s'ho ha pogut escoltar, amb el que vaig una mica perdut. Diguem que si li hagués pogut dedicar el gener, ara hi hauria disc acabat. Bo o dolent, però acabat. Però ja no m'atreveixo a dir ni si sortirà. Intentaré acabar-lo, però admeto que és un disc del que no estic massa segur. No un desastre, però potser s'espera més de mi. Espero que l'"Elbert Emulov" serveixi, quan m'hi pugui posar.
Ah, i estar a la Consulta ha estat genial, malgrat les tonteries dels fatxes.

Entrada desordenada per a actualitzar l'anterior.
Tinc la sensació que en una setmana tot em depassarà: 1) d'aquí a una setmana hi ha el miniconcert d'Arteràpia; 2) tinc molts pendents de literatura i poc temps per a assajar Blackbird; 3) rearranjat el Sanctus... i em sembla que m'hauré de fer càrrec d'un dels teclats, cosa que serà per tremolar. Es preveu un cert període d'activitat augmentada.
Almenys els plafons han passat a millor vida per malaltia (no greu) de l'altre noi que els havia de pintar amb mi... i per pura falta de temps. Bé, almenys hauré tingut uns dies per fer les coses al meu ritme.
Això sí, es veu que en aquests moments sóc molt popular al centre de la ciutat, degut a un afortunat article a la secció de Cultura del DdT, a propòsit del “petit complot”. Esperem que duri...
En fi, anem a la biblioteca:
-33/1/3 de Song Cycle i d'Electric Ladyland. El primer és sobre un dels meus discos preferits, “Song Cycle” de Van Dyke Parks. L'altre passava per allà i el vaig veure barat.
-The Les Paul Guitar Book de Tony Bacon.
-Bright Lights Dark Shadows de Carl Magnus Palm. Es considera la millor biografia d'ABBA, i té bona pinta.
-Forever Changes: Arthur Lee ant the Book of Love, by John Einarson. Per la curiositat.
-Catch a Wave, de Peter Ames Carlin. Era un llibre que em faltava sobre els Beach Boys. Completisme.
-Syd Barrett: A Very Irregular Head de Rob Chapman. A veure què.
-The Battlecruiser HMS Hood de Bruce Taylor. Tenia un llibre sobre el Bismarck i em va semblar de justícia escoltar també a la seva víctima.
-The Golden Age of the Great Passenger Airships: Graf Zeppelin & Hindemburg, de Harold G. Dick i Douglas H. Robinson. L'he trobat tard per beneficiar la cançó, però hi tinc interès.
-I un llibre de 1957 sobre el Lusitania. És curiós que, ara que fa anys que no sé què fer amb el disc de vaixells, a la fi tingui completa tota la documentació que venia buscant des de l'estiu de 2004.
He descobert també que unes cançons descartades del Corru i l'Elbert sonen força bé juntes. No arriben a fer un àlbum, però sí mig. Encara no sé com ho acabaré. El problema és, sobretot, que escric i gravo pistes de base molt més ràpid que no pas escric lletres. Sobretot ara que vull cuidar la mètrica. N'he escrit dues pel 1964, però no m'han dut enlloc. Torna a començar.

Resum de 2010:
1) Ha estat un any certament actiu com a compositor/productor. És cert que el "(Ja no) busco feina" havia estat "publicat" (no tinc discogràfica) el desembre de 2009, però la revisió de setembre de 2010 era necessària i em va portar una certa quantitat de feina. N'ha sortit un àlbum millor, però el fet que a 31 de desembre, i en menys de tres setmanes, hagi tingut a punt les pistes base d'un nou àlbum, el "1964", i la cançó que faltava per a introduir un altre àlbum, l'"Elbert Emulov", parla de les ganes que tinc de tornar al meu nivell de 2000-2004. Esperem que no se'm compliqui molt la vida, voldria acabar-los aviat. Especialment el "1964" (és el menys brillant dels dos, però no vull perdre la carrereta que porto i igualment en vull treure repertori per a concerts).
I també hi ha hagut el "petit complot" junt amb els Tired Hippo. Un disc de gestació intensa que tant el frn com jo veiem com un disc especial. De fet, crec que finalment ha reforçat l'amistat que teníem. Però també hi ha hagut una pèrdua relacionada amb el projecte: M (ni idea de per què).
I tres temes de destí diferent. "El perseguit", entregat amb el temps just pel "Quelcom '10" (reconec que a finals de setembre estava creativament sec), entrarà al "1964", com també "La nit dels aminoàcids", fet per a un concurs del que de moment no sé molt (temps al temps). Però hi ha un tema que per a mi significa molt, que m'ha costat tenir a punt, i que té un destí molt noble: és la "Sintonia Terrassenca núm. 23-G", la sintonia de Terrassa Decideix. Aviat se sentirà pels carrers publicitant la Consulta a Terrassa, i penso que és una de les millors iniciatives que hagi pogut fer mai, especialment des d'un punt de vista cívic (si llegiu aquestes línies, us animo a votar, el que volgueu. El 23 de gener es fa la Consulta, però des del 6 de desembre de 2010 s'està fent la recollida de vot anticipat a diferents llocs de la ciutat. Mireu la web de Terrassa Decideix per a informar-vos-en: http://www.terrassadecideix.cat/).
El qual em deixa 2011 així: pistes de base senceres per a dos àlbums ("1964" i "Elbert Emulov"), cinc cançons (que puc ampliar amb temes nous) que van sobrar en el seu moment del "Corrupció" i que ara veig com a prou bones com per a treure-les (en quin format, ja no ho sé, i seria després de l'"Elbert..."), i dos temes a mig compondre per a un projecte del que de moment no puc donar més detalls. Hi ha un EP per començar amb el Dani Machado, que s'anirà fent amb calma. I si puc fer alguna cosa amb TH, la faré. Només em falta (i em fa falta) que després del 23 de gener ningú em vingui amb idees sobre què puc fer jo: és evident que jo sol tindré molta feina a fer.
2) Políticament he anat de la desesperació a la implicació. A finals de gener vaig decidir sortir de Reagrupament arran de les maniobres del Carretero. No ho vaig veure clar. I no he tornat a militar enlloc més. Simplement tinc una por enorme a implicar-me en perdedors, com m'ha passat tant a RCat com, abans, a ERC. I tinc la impressió que la opció política que realment em representaria no existeix. Sóc una mica ERC el 2001, RCat en els seus inicis, i CUP si alguna vegada es decidissin a entrar al Parlament (estic d'acord amb el Titot que el Parlament només és una entitat descentralitzada de l'aparell estatal, però també penso que és l'únic interlocutor vàlid davant els altres països en cas que alguna cosa precipiti el procés d'independència del Principat o de -esperem-ho- tots els Països Catalans). En tot cas, estic a l'espera de veure si alguna de les iniciatives del Tena arriba ni que sigui a una cala (no espero res a nivell nacional del nou govern de CiU). Almenys, estic content que RCat no hagi entrat a Parlament, tot i que li ha pres vots a SI.
Però almenys la Consulta, en la que estic implicat des del 20 de febrer de 2010, sembla que sí arribarà a port. Jo no sé si canviarà moltes coses o no, però almenys tinc la sensació d'estar fent alguna cosa útil. I que els habitants d'un país decideixin organitzar una consulta en vista de la passivitat -per no dir més- dels seus polítics (no en puc dir representants) és una cosa que no havia passat mai. Estem fent història.
3) Emocionalment, el 2010 només m'ha demostrat que no hi ha res a fer. M'he començat a fer a la idea que em surt més a compte estar sol que insistir a buscar parella enmig del panorama que hi ha. Si les dones tractessin a tothom com m'han tractat a mi, cap de nosaltres no estaria aquí. I m'emprenya que fins i tot quan no hi pretens absolutament res t'acabin tancant la porta. No és agradable. A més, de tant en tant et trobes amb algun vell fantasma de fa anys dalt d'un escenari i tot el mal rotllo torna. Reconec que prefereixo no tenir emocions perquè les poques que tinc són completament negatives.
4) Viatges? Sempre duré Edinburg al cap, i és una llàstima que junt amb començar guitarra no hagi pogut començar gaita (manca de temps). Tinc una gaita, i espero poder-m'hi dedicar algun dia. La música de gaita és preciosa. I Edinburg també. En canvi, Benalmádena ha estat una punxada: pluja, vent i no poder sortir de l'hotel. Vam poder passar un matí al museu Picasso de Màlaga, però poc més. Estic molt escèptic sobre tornar a sortir. Especialment perquè la setmana de Benalmádena m'hagués convingut ser a Terrassa per a avançar feina.
5) Concerts meus: 11 de juny al Petit Cabaret del Coma 9, en acústic, amb un grup d'amics que quasi s'hagués pogut anomenar To Be Continued excepte perquè no hi havia bateria (a més, era un acústic). El Mario m'hi va veure, i la cosa ha crescut fins a una formació embrionària de Els Visitants, que hem registrat (el 4 de desembre) un concert a RTV Cardedeu pel programa "Acústics Cardedeu" del que aviat m'arribarà el DVD. També, un concert a solo amb pregravats el 20 de juny al Casal Cívic del Pla del Bon Aire, tocant la Califòrnia. Tots basats fonamentalment en el "(Ja no) busco feina" amb algun afegit que ha anat canviant. També, un miniconcert oficiós en un sopar de Terrassa Decideix (dues cançons de jo amb guitarra acústica). I dos concerts amb la Massa Coral (un d'ells cantant només un solo, i un altre -el meu retorn- inaugurant una església al barri de Les Arenes). Com a espectador, els més importants d'una llista molt irregular van ser el del Jeff Tweedy a Vilanova el 3 de juny (que va ser molt important per a mi, hi vam anar amb el Jordi Ibañez), el de Tired Hippo i The Missing Leech en un local perdut de Barcelona (senzill, però hi vaig conèixer el Maurici Ribera, que després em va convidar al seu programa de ràdio Trilogy Rock i per a qui estic masteritzant un disc recopilatori del que parlaré més a fons en una altra entrada), i el de fa pocs dies de Duquende i Chicuelo a la Jazz Cava (no em va implicar tant, però estava definitivament ben tocat i cantat). Vaig intentar participar al Sona 9 però no vaig passar ni la primera criba (tot i que els islandesos van arribar tant lluny com tocar al BAM i ens van deixar a tots somniant).
6) He pintat el meu primer oli, una simple còpia d'un Monet de la primera època. Res increïble, però per alguna cosa he de començar. També estic encarregat de pintar dos llenços per a un concert el 20 de gener on també tocaré, oficialment a solo, telonejant a uns cantants clàssics amb qui ja he compartit algun assaig. El problema amb els plafons és que no ens posem d'acord amb la persona responsable per a pintar-los, i això obligarà a interrompre la feina en les lletres del "1964" (i en algunes ressenyes pel Terme). No és com m'agrada fer les coses, però reconec que tinc un problema quan he d'aconseguir l'atenció de la gent.
També he començat un curs d'escriptura, tot i que de moment no acabo d'agafar el ritme.
7) Els llibres més important que m'han arribat durant l'any són "Beatles' Gear" d'Andy Babiuk i "Rickenbacker Electric 12-String" de Tony Bacon. També vaig començar a llegir una biografia de Heinrich Himmler a Benamádena, però estic estancat a principis del segon volum. Per això no solc llegir: tinc por de no poder acabar els llibres.
També, aquest Nadal m'han arribat tot de llibres, però com que "han d'arribar els reis" només comentaré el llibre de l'Stephen Hawking, el de Javier Cercas i el de fotos dels Beatles del Robert Whitaker (una curiositat, molt mal traduït però per sort hi ha també els textos en anglès). La resta, d'aquí a un dies en una altra entrega.
8) El juny vaig acabar Cant, i és curiós com en uns mesos les meves prioritats a l'hora d'escoltar música han canviat. Continuo escoltant el Sinatra, però he deixat l'òpera enrera. Potser no ho hauria de fer, però reconec que aquells anys al Liceu i el saber que no estic capacitat per a cantar-ne jo mateix me n'han distanciat. A més, cada cop estic més convençut de la meva visió exclusivament tècnica de la música. En fi, potser he de deixar passar un temps... Però reconec que no estic 100% segur de tornar als escenaris per a cantar música clàssica. Hi ha gravacions de tot el repertori conegut que són molt superiors a qualsevol cosa que jo pugui fer en un escenari. Potser deixo la porta més oberta pel que fa a rock, però recordeu que el Lluís Paloma de veritat és un músic d'estudi, component a la vegada que grava.
9) Per cert, quan de temps haurà de passar per a que pugui arribar al gran públic? Em publicarà algú? O realment hi ha una altra via per a arribar-hi?
Almenys, hi ha una decisió presa, per petita que sigui: crear-me la meva pròpia web. Fa pocs dies que he descobert que el Nou Myspace ha fet barbaritats amb tot el treball d'enllaços a Goear que havíem fet el Toni Noise i jo per a poder oferir en un sol lloc el "Corrupció", el "Feina 2.0" i les demos del Requiem. Així que a Myspace ja no m'hi uneix gran cosa. El deuré deixar obert, però amb només quatre tonteries i amb un enllaç a la web que em crei, posat al lloc de la biografia.
I amb això, només em queda desitjar un bon any a tothom.

Avui comencem en plan de comèdia: a finals de novembre vaig estar a Benalmádena a veure com plovia i ventava. Vam fer un parell d'escapades a Màlaga a veure Picassos a les dues breus pauses que hi va haver, però per la resta va ser una pèrdua de temps. M'havia de relaxar i vaig tornar nerviosíssim. I a encadenar agenda fins...
...el dissabte 4 de desembre a Cardedeu. Va anar molt millor del que em temia, a partir del moment que els productors d'"Unpluggeds Cardedeu" (RTV Cardedeu i ASMUCA) em van demanar de treure tres cançons del set list i així em vaig poder centrar a fer bé set cançons amb el grup (primera presentació d'Els Visitants!), una sol i una altra amb l'armònica del Ferran Baucells. Quasi tot primeres preses (excepte dues segones: "Buy Guitars" i "Shelby Avenue Bridge"), i m'enviaran un DVD amb el programa, que no sé quan s'emetrà però suposo que aquest mes. Moltes gràcies a ASMUCA per l'oportunitat de gravar aquest programa, del que els participants n'estem molt satisfets.
Ara, hi haurà una cita en solitari el dijous 20 de gener al Centre Cívic Francesc Macià. Tot just dues cançons amb pregravats per a telonejar a una parella de cantants clàssics amb pianista. Així es tancarà una exposició col·lectiva on també exposaré el meu primer oli (millor rebut del que em pensava).
Pot ser l'últim any que el 6 de desembre fem canelons per Nadal amb la mare. Aquest cop han estat tan difícils de fer que la mare va dir una cosa així com "el proper any, els comprarem al Bonàrea!" També estic fent neteja del disc dur, esborrant coses que van quedar a mitges però que no s'han tornat a tocar em molt de temps. Necessito l'espai per a nous projectes que vagin sortint. Almenys, el masteritzat pel Maurici Ribera està ja quasi acabat i hi ha bones sorpreses.
Una cosa curiosa que em va passar un dia a Facebook va ser un anunci on regalaven un àlbum per internet. Admeto que me'l vaig descarregar. Deia "Brett Detar - Bird In The Tangle". Un cop escoltat, no està malament, tot i ser irregular (hi ha almenys dues cançons que semblen acabades amb presses, i falla el "pedal steel") i no innovar gaire. La millor cançó (i la més arriscada d'un disc bastant conservador) és "This World Ain't Got Nothing". En general és un disc que no sé si hauria comprat, però que em crida l'atenció que el regalin a internet quan està fet en bons estudis que devien costar una pasta. El nou concepte del disc com a simple eina promocional? Fotuts estem.
A l'estudi hi he fet un afegit: el Fostex torna! Encadenant tot de coses puc tenir totes les connexions fetes i accessibles, i gravar ràpid. I estic gravant ràpid: encara no sé en què acabarà, però en una setmana he gravat nou pistes de base. No hi ha meravelles, però demà encara en podria sortir alguna. Reconec que estic treballant ràpid perquè no em vull tornar a trobar amb un projecte parat perquè algú te grans idees de què em pot fer fer. Les diferències amb el "Feina 2.0" són una gran influència dels Drifters, fugir del bum bum bum però no d'altres tipus de patrons rítmics, i la velocitat de treball. No serà un gran disc, però em dec fer-ne un. Per a mi. Encara que mai no el pugui publicar. En tot cas, potser pel febrer...

Faig aquesta entrada per a recollir, apuntar i comentar tot d'impressions que m'han arribat aquests dies, sobretot a l'entorn dels dos discos amb els que m'he vist involucrat recentment i que han vist la llum final amb potser mig mes de diferència. Com a tal entrada, aquesta ve a ser una mena de continuació d'aquella autoentrevista que vaig publicar en aquest blog el setembre de 2009 (http://lluispaloma.blogspot.com/2009_09_01_archive.html). Només que... no és una autoentrevista. Allà vaig fer un acte únic de confessió pública, i aquí l'únic que hi ha és compartir quatre opinions que tinc per a dir, i aprofitar que tinc un blog per a dir-les...
Primer de tot, un parell d'apunts en resposta (respectuosa, penso que va escriure un text molt perceptiu, bé que elogiós) al text de Jordi Ibañez que vaig publicar a l'anterior post. Per una banda, jo admeto preferir "Boston Tea Party" al "Magnitogorsk" original, i les raons són una lletra molt més enfocada i comprensible, una qualitat de so molt superior a la demo de 2005 així titolada, i una melodia de veu que no m'obliga a desafinar com un condemnat a l'hora de fer els aguts (el primer que t'ensenyen a Cant és escollir el repertori en funció de la pròpia tessitura). No dic que algú altre no pugui pensar diferent, però aquí, almenys, puc exhibir un criteri clar. Per l'altra banda, hi ha hagut negociació sobre el so final del "petit complot", però penso que el so en els temes del frn i meus és el que jo estava buscant com a productor (de manera que defenso les mescles finals), i només en els dos temes femenins hi ha un compromís (prou ben resolt pel que fa a Winter Boots, mescla que assumeixo, mentre que You és el resultat de l'intervenció de quatre persones -comptant-me a mi- i està resolta al gust de la seva autora, tot i que certament sona una mica apart).
Segon punt: deu fer uns deu dies una persona (de qui guardaré la identitat) em va escriure un correu per a dir-me com li havia agradat el "Feina 2.0". Era un correu relativament llarg (que no publicaré com a tal), i el cas és que el vaig respondre amb deteniment. I el que ofereixo aquí és una variant de les meves respostes -les crec prou interessants i reveladores com per a compartir-les-, introduïdes de manera que vosaltres els lectors pogueu seguir de què va. Procedim.
1) En aquell text s'hi comentava una suposada fama d'home hermètic que em comentava aquesta persona i que pel que es veu formaria part de la meva imatge. I és una cosa que m'ha cridat força l'atenció. No sé si aquesta fama es deu a què les lletres del meu primer disc em van sortir rebuscadetes, però el cert és que ara mateix, si Frank Stella deia “el que veus és el que veus”, jo puc dir “el que sents és el que sents”. Realment no m'agrada l'hermetisme. Pot ser que alguna obra d'altri sigui prou bona com per a superar aquest handicap, però reconec que m'agrada parlar clar i català, i miro de fer-ho sempre. Sobre la música, és una forma d'ona (o variacions de pressió a l'aire), i si la mireu així no tindrà cap secret.
2) També s'hi parlava d'un ocasional "escenari operístic" en algunes cançons del disc, referint-se segurament a que algunes de les cançons més lentes anaven molt de strings i pianos, atenuant-se el component pop. Pot ser que el que passi sigui que m'he passat anys estudiant Cant i no sóc gaire espontani. Sóc més un cantaire de coral que un cantant solista, i encara menys sóc un fiera que domini l'escenari. Una anècdota que vaig recordar ahir us il·lustrarà fins a quin punt tot és casualitat: la primavera de 1996 vaig tenir l'oportunitat de compondre una peça que molts anys després vaig revisar en profunditat i que s'ha inclòs al Feina -versions 1.0 i 2.0-, els “Misticismes”. En haver-la hagut d'inventar sobre la marxa, vaig haver de passar particel·les als músics abans d'haver pogut acabar la cançó, i hi va haver problemes amb les guitarres com parts dificilíssimes de tocar. Bé, jo havia compost les veus per a cantants folk amb tan poca veu com la que tenia jo en aquell moment, en un estil pla. Doncs bé, es convoca un primer assaig i jo em retiro amb els guitarristes a treballar la seva part, i mentre no ens n'acabem de sortir sento, de sobte, unes veus de monjo cantant una música absolutament desconeguda per a mi. Pregunto a la profe d'Harmonia què és allò, i em diu “és la teva cançó”. Clar, jo al·lucinant. Bé, és un so que ha acabat entrant a la gravació definitiva, però realment no havia estat deliberat en un principi.
3) Aquesta persona també m'ha suggerit de no doblar les veus com és habitual en mi -i no és l'única a haver-m'ho dit-. I jo penso: potser a l'”Elbert Emulov” ho intentaré, i implicarà aprendre a escriure per a les meves limitacions com a cantant, sobretot a l'hora de respirar.
4) Una suggerència que se'm feia a la missiva era que provés a posar “Hotel Renaissance” com a intro del disc abans d'"Automatic Day". Reconec que un motiu per a que aquesta cançó estigui on està del disc és que en aquell punt necessitava alguna cançó que reenganxés al públic “de ballaruca” a qui va destinat el disc. Igualment les quatre darreres cançons els suposaran un repte, així que millor que no en siguin sis o set de seguides. (També, el Feina 2.0 té la intenció de ser el disc definitiu de la sèrie, així que em fa cosa tocar-lo encara més).
5) A la missiva també es suggeria que potser la base del meu so era una mena de “sincretisme aconfessional”. Cert que veig aquests conceptes fora de la música mateixa... però és interessant comentar com un concepte així m'afecta com a persona. Hi ha una contradicció, certament: per una banda, sóc ateu des dels 16 anys, però per l'altra no m'he pogut allunyar de les esglesies gaire temps seguit al llarg de la meva vida, degut a la meva condició de cantaire de coral. No entenc què passa, però es veu que les corals han de cantar en esglesies enlloc d'en bars de copes. I, essent un cantaire bastant demandat, m'he passat gran part dels darrers anys cantant tota mena de música religiosa, incloent hits sobreescoltats com el Requiem de Mozart, el Gloria de Vivaldi (el Gorila de Vi Vàlid, pels amics), el Requiem de Faurè o el Messies de Haendel. Fins i tot els discos de clàssica als que tenia més accés eren d'obres religioses, des de quasi qualsevol cosa de J.S. Bach fins a coses com el Requiem Alemany de Brahms, la Missa Glagolítica de Janaceck, la Missa dels Psalms de Stravinski, o el Requiem i la Missa Cum Jubilo de Duruflé, per dir-vos les més destacades. Clar, per a mi la música religiosa s'ha convertit en una segona pell. Encara que no ho vulgui. Una altra cosa és que "me la cregui", que no és el cas.
Un cop explicat això, hi ha un projecte meu que no he pogut endegar encara per agenda plena però que tinc plantejat des de fa un temps: escriure un llibre sobre la música com a física del so aplicada, abordada des de la teoria de la informació, on defineixi la composició musical com a la creació de formes d'ona (o de seqüències d'ones, potser més exactament: recordem que una forma d'ona és la representació gràfica d'una ona o una sèrie d'elles), i explicar somerament conceptes bàsics de matemàtiques, d'acústica i de funcionament d'un estudi de gravació, destinat en part al públic general, en part a compositors que estiguin començant. Almenys tinc molt clar que la pel·lícula només em va començar a funcionar quan vaig començar a entendre el so com a so i no com a notes. No vull dir que no faci servir partitures a l'estil clàssic, però saber llegir solfeig no vol dir entendre com està construïda una obra.
I ara anem a altres temes. Aquests dies he començat a pintar el meu primer oli. De moment està sortint fatal. No semblo tenir molta mà. I això em reafirma en la noció que tot art s'articula a l'entorn de la noció de tècnica i procediments. Si no coneixes la tècnica a aplicar no podràs arribar al resultat. Estic pintant i dibuixant sobre uns esquemes molt tradicionals, però em sento molt més a prop dels minimalistes pictòrics i escultòrics que dels pintors de paisatges (això sí, tinc un Moliné a l'habitació perquè comprar una escultura de Donald Judd està fora de les meves possibilitats).
També he començat un curs d'escriptura creativa. Una de les primeres coses que em toca fer és parlar d'un objecte en termes emocionals, p. ex. fent que l'objecte parli de la seva vida i simpaties. Ho he fet d'aquesta manera... i reconec que no m'identifico amb el que he escrit. Una altra cosa és que he d'estar amatent perquè crec que sortirà algun concepte útil durant el curs. També aquí, les tècniques i procediments, adaptades potser al fet d'estar treballant amb un llenguatge semàntic. Sobretot vull aprendre com estructurar una narrativa de manera coherent. Tinc idees des de fa anys, però són "tableaux vivants" no relacionats excepte com a grups conceptuals. I clar, és difícil treballar així.
Tinc apuntat que aquí volia fer una reflexió sobre Cant. No recordo què volia dir, però com a apunt ràpid diré, tornant al Feina 2.0, que una de les coses que hi he millorat és que a la versió 1.0 vaig provar d'introduir algunes "expressions" a l'estil tradicional del conservatori... i prescindir-ne a la versió 2.0 ha donat com a resultat una millora sensible de les meves pistes vocals. No vull dir que el que he après a Cant sigui inútil precisament: la meva veu ha passat d'estar a la UCI a estar plenament operativa, i això és molt. Però reconec que em quedo bastant perplex quan se'm demana "sentiment", i prefereixo cantar com em surt de natural, atenent només a freqüències, volums i l'estructura general de les cançons.
I, com a estat de la qüestió, admeto que trigaré una mica a posar-me a la feina amb l'Elbert Emulov. Acabar en poc temps el "pc", el Feina 2.0 i la sintonia del Quelcom '10 m'ha deixat bastant sense idees, i vaig una mica mecànic, apart de tenir l'agenda pleneta. Ha arribat el moment de reposar i mirar les coses amb distància. Almenys tinc pendent de gravar un tema d'inici que promet. També, està a mig formar "Els visitants", el meu grup de directe, impulsat per en Mario Clares, bateria. Falta trobar un baixista i un guitarrista (i un local). Miraré d'afanyar-me.
Per a acabar, comentar de passada que lentament vaig analitzant el "Rock Bottom" de Robert Wyatt. Hi ha tècniques força interessants, i l'únic dubte és: de veritat va ser en Nick Mason qui va produir aquest disc? Perquè és una producció certament notable, i normalment sol ser un productor discret. Bé, almenys és ell qui te el crèdit...

Encara som al dia oficial de presentació del "petit complot" (de Tired Hippo + Lluís Paloma) i ja rebem aquest meditat i lúcid text escrit pel Jordi Ibañez, actual cantant i guitarra rítmica de l'Exèrcit d'Islàndia. Pel seu interès, he optat per reproduir-lo aquí, amb permís del seu autor. Bona lectura!
*********
Amb dos projectes llargament gestats pels seus respectius autors emparedant-lo, "Petit complot" arriba sense fer massa soroll: la definitiva (esperem) versió del "(Ja) no busco feina" per part de Lluís Paloma i les avortades i represes "Bedroom tapes" de Tired Hippo poden distreure'ns i fer que passem de llarg d'aquestes quinze cançons. Seria un error. Com també ho seria pensar que això és la seqüela de "Febrer": aquí hi ha intercanvi de micròfons i de papers amb lletres, aquí ha un projecte compartit al 50% i on cada part aporta quelcom a les cançons de l'altre (amb l'excepció de "Boston tea party"; potser m'equivoco però no he sabut trobar la mà del Ferran enlloc). El punt de partida és, no cal dir-ho, prou interessant.

Tanmateix, el joc no s'ha portat a l'extrem. El disc no ens diu com seria una cançó de Tired Hippo passada pel filtre d'un Lluís amb plens poders. Ni a l'inrevés, tot i que "Brillant" i "El poble del somni d'aigua" són el més semblant a una resposta que ara mateix podem trobar. Per desgràcia, de moment ens quedarem amb les ganes de saber com seria una cançó escrita amb aquestes quatre mans. Segurament hi ha hauria discussions i lluita d'egos (en el bon sentit de la paraula) però també hi hauria consensos i un resultat més que vàlid. "Petit complot" n'és la prova: funciona com a àlbum i no transllueix els problemes de mescla que, teòricament, va patir quan començaven les calors de l'estiu. Parlant de mescles, la precipitació de "Febrer" aquí no fa acte de presència, afortunadament (només uns problemes de desincronització de guitarres al final d'"El poble del somni d'aigua"). I és que aquest és el disc més plàcid que he escoltat dels Tired Hippo (no podria dir el mateix del Lluís: el "Corrupció" li podria discutir el títol).

Clar i ras: aquest és el disc "maco" dels Tired Hippo. No hi trobem cançons accelerades, ni temàtiques angoixants; és significatiu que l'excepció a la regla sigui "Cel", gravada quan bona part del disc era enllestit, en el temps de descompte. Martins que no criden, Stratos que quan s'alteren una mica massa es comprimeixen, mandolines i banjos de fons, teclats que no tenen un protagonisme tan gran com podriem esperar del Lluís i, a nivell de lletres, una sensació de cercar la bellesa, no el cantó complicat de les coses (fins i tot les queixes que sentim són a mitja veu i amb una certa resignació; aquí penso especialment en les cançons del Ferran) i fins i tot un alè de llegenda ("Shelby Avenue bridge" i "El poble del somni d'aigua", made in Lluís). El disc comença d'una manera especialment angelical: la veu de la Mireia domina aquesta primera meitat i no ho dic només per "Winter boots": coprotagonista de "Tant pis!", quasi celestial a "Shelby Avenue Bridge" (com a "Brillant", a la recta final del disc) o decisiva per donar matís a "29-F, St Jordi", la seva veu és tan efectiva com sempre, amb la qual cosa estem parlant de grans resultats. Això sí, segueixo sense entendre la lletra de "Winter boots", especialment la tornada, suposo que la dicció i la mescla m'impossibiliten saber quines paraules està dient. Igualment es tracta d'unes de les millors que ha fet de moment la Mireia, porto dient-ho des de que la va penjar al seu flog o la toca en festes d'aniversari, encara que se li fa un flac favor posant-la davant de tot. Sé el que se'm pot dir com a rèplica: i on la posem? Les aportacions de la Itzi i la Mireia són molt valuoses però, simplement, no encaixen del tot aquí: són en anglès i, especialment la cançó de la Itzi, apunten en una altra direcció. Confinada al final del disc i precedida per un tema instrumental, sembla el tema fantasma de l'àlbum.

I entre aquestes dues cançons, una unitat musical buscada i trobada gràcies a una producció adequada, homogènia, continuista i sense sobresalts (aquí de nou "Cel" trenca la baralla amb el seu final cosí germà del "Less than you think" de Wilco). El Lluís sembla especialment impermeable, amb les seves estructures més fermes que mai: inicis directes a l'estrofa, sense intro i amb veu d'entrada, veus doblades, reverb catedralici, solos entre estrofes, strings... Sonarien les seves aportacions estranyes si les posessim en un disc com el "Feina"? En absolut. La seqüenciació i l'ambientació musical reforcen la idea d'unitat, també hi ajuden les variacions marines (els antics "bits", un experiment que superarà l'estatus de simple anècdota si la música dels autors pren direccions més cinemàtiques). Plats forts? Els temes que més fàcilment es van gravar: "Tant pis!", "29-F, St. Jordi", o "Arribant a l'illa" em vénen ara el cap, hi afegiria "Boston Tea Party" però prefereixo l'original "Magnitogorsk". Serà veritat el lema de Neil Young i el seu fidel productor David Briggs que "the more you think the more you stink"? Més enllà d'aquests pics, la resta de l'àlbum flueix prou bé, sense desastres i amb una regularitat estudiadíssima. En un món ideal, a les llars d'infants s'escoltarien aquestes notables cançons: no, això no és cap clatellada ni cap acusació de frivolitat, al contrari, un reconeixement de la complexitat inherent de voler fer les coses senzilles.

Però anotem algunes coses que resten en lloc de sumar al resultat final. Les regles del joc han condicionat el resultat (marcat per les apreciables aportacions femenines que posen en quarentena l'estructura central i que m'atreveixo a dir que haurien de formar part d'altres projectes), que, sigui com sigui, mai cau en la sobreproducció: som davant d'un deliciós aperitiu, amb canapés realitzats amb imaginació i ofici, amb delicatessen exquisides... que, cap a la meitat de l'àlbum, no omplen del tot. Em consta que els dos autors hi han posat el 100% (no en tinc cap dubte) però de vegades sembla que portin morrió o camisa de força, que no vulguin prémer l'accelerador a fons, potser per no emprenyar l'altre. En tot cas, el proper "Lonely watcher of the skies" ens fa pensar que aquestes versions més "extremes" existeixen i que simplement no s'han inclós a "Petit complot" per no trencar la placidesa ambiental. Segurament el problema el tinc jo: la política de reciclar amb èxit material antic del Lluís i el fet que ja hagués escoltat en directe les millors cançons que el Ferran ha aportat a aquest projecte m'han restat capacitat de sorpresa. Potser la producció volgudament preciosista alimenta aquesta sensació. Però estic sent torracollons: això són petites pegues a un disc que, insisteixo una vegada més, funciona i aconsegueix transportar-te (molt lluny en l'espai i el temps en les cançons del Lluís, molt lluny en el mon interior de les cançons del Ferran, que definitivament ha trobat una mirada pròpia a l'hora de fer les seves lletres; el Lluís ja fa anys que la té, encara que, molt sanament, es troba en ple procés de redefinició del seu estil). Hi ha una altra virtut igualment important en aquest "Petit complot": les lliçons que els dos n'hauran extret, que faran que aquest petit gran pas de dos valuosos músics ressoni en un futur molt proper, ja que els dos tenen projectes en marxa, alguns d'immediata aparició. Els esperem impacients. Tired Hippo han fet el seu disc més accessible i que pot aconseguir-los un nou públic si el mouen: agradarà a un espectre de població amplíssim. Sense voler-ho, semblen una mica més universals. Pel que fa al Lluís, segueix conreant el seu llibre d'estil clàssic, que no és poc (ja hi haurà temps per sacsejades i revolucions sonores i temàtiques en gravacions que portin el seu nom). Felicitats novament, un plaer haver-ne format part.

A la fi tenim amb nosaltres el "petit complot", una hipòtesi de Tired Hippo i Lluís Paloma. Un disc que ha significat molt per a nosaltres, i que només puc descriure com una experiència de gravació molt profunda. Hem trigat nou mesos a gravar-lo, entre desembre de 2009 i agost d'aquest 2010, fent-ne de moment una autoedició de 100 còpies (si algú el vol publicar comercialment, es pot posar en contacte amb nosaltres deixant un comentari aquí). Per a presentar-lo, hem fet un escrit a quatre mans que s'acaba de publicar al blog de Tired Hippo i on expliquem l'essencial sobre aquest projecte, apart d'analitzar una per una les cançons que el componen (us asseguro que no en sobra ni una). Us en deixo l'enllaç:

http://tiredhippo.blogspot.com/2010/10/petit-complot-una-hipotesi-de-th-lluis.html

Avui la cosa anirà de DVDs. N'he localitzat dos de dues bandes extingides que segueixo. Comencem pel de Dire Straits. Recentment s'ha llançat a bombo i plateret una edició comprehensiva d'Alchemy (1984), amb dos CDs i un DVD. Com és sabut, documenten un concert al Hammersmith Odeon de Londres el 22 de juliol de 1983 (el Mark Knopfler ha donat a entendre al "booklet" que, encara que també es va gravar el "show" del 23 de juliol, es van fer servir només gravacions del dia 22, aparentment perquè ell estava massa cansat com per a posar-se a escoltar masters -pocs podrien aguantar el ritme de concerts que duien aquella gent, certament- i recordava la del 22 com una bona nit). Els CDs, ben masteritzats, recullen el concert sencer (incloent el tema "Love Over Gold"), dividit en dues parts. La primera ha estat descrita pels crítics com una mica lenta. En realitat, és una sensació que no ens abandona en tota l'escolta. Analitzem-ho: la veritat és que el repertori està ben escollit, dins del que podia oferir en aquella època el repertori de Dire Straits (en un moment ambiciós, però sense els èxits del futur "Brothers In Arms"), i en alguns casos els arranjaments de directe beneficien clarament cançons que en estudi havien sonat molt despullades. Els solos, evidentment, són excel·lents. I el públic s'ho va passar en gran, com queda de manifest pels vitors constants que se senten al disc. Què va fallar, doncs? Bé, en el concert com a tal, res. És només que la idea de fer llargues intros "planadores" i nous passatges "de solos" no sona igual d'excitant en un sistema domèstic que pels altaveus de PA del Hammersmith Odeon, i de vegades costa una mica mantenir l'atenció. Un document important per a fans, però potser no tant per a l'oient casual.
El DVD, mentre, ens ofereix el concert (menys "Love Over Gold") amb so i imatge. El so és molt bo. Però la imatge falla. No pel contingut, sinó pel master: és una cinta de video amb molt poca definició pels estàndards actuals, i la transferència a DVD no pot evitar accentuar el fenòmen, fins i tot comptant-hi el meritori treball de polit que fa que almenys la imatge sigui perfectament estable -un gran què!-. És bo tenir aquest document en un DVD enlloc d'en una cinta VHS feta pols, però reconec que en alguns moments la imatge "estranya" em va costar una mica de visionar. Els extres, almenys, són de pes: dues actuacions-d'una-cançó a la TV, interessants de tenir, i el documental "BBC Arena: Dire Straits" que, sense pretendre ser una cosa molt profunda, ofereix prou pistes de les dinàmiques internes del grup el 1980 com per a valer la pena de veure (va ser l'últim any de David Knopfler com a guitarra rítmica del grup, i el documental recull el darrer concert on ell va tocar, més imatges d'un assaig on el Mark li diu al David com ha de tocar, i un pla final del David reflexionant sobre "el que passa entre germans", inhabituals en els documentals rock de l'època).
L'altre és "ABBA In Japan". Com a plat fort, recull un especial gravat per a la TV japonesa el novembre de 1978. La majoria de cançons estan fetes amb playback, però tres d'elles ('Money, Money, Money', 'SOS' i 'Thank You For The Music') estan tocades en rigorós directe amb músics i curiosos arranjaments (no igualen a les versions d'estudi, però s'agraeix l'esforç). A més, els productors del DVD s'han pres la molèstia d'anar als masters de video originals, amb el que les cançons es presenten senceres i a pantalla completa (fins i tot amb un tema, 'If It Wasn't For The Nights", que també se'ns ofereix com a bonus amb la mescla primerenca que va formar part de l'especial original). La qualitat d'imatge és força bona, tenint en compte que ve d'un master de video (és molt més agradable de veure que el video de Dire Straits). I l'especial en si és remarcable: hi compto quatre escenaris diferents, tots ells molt el·laborats, amb un vestuari variat pel grup i, fins i tot, ballarins en un parell de cançons (fan riure una mica, malgrat ballar molt bé). Una manera cara de fer televisió, i aconsegueix mantenir l'interès.
Aquí, el que falla són els bonus. Fora de la cançó extra, que ja hem comentat, bàsicament es tracta de dos documentals, filmats en pel·lícula. Un d'ells documenta la seva visita al Japó el novembre de 1978. Toscament filmat, se'ns informa que va ser fet per a ser projectat als cinemes japonesos. Un aspecte queda clar: el grup es passa l'estona d'emisora en emisora, amb pauses només per a parlar superficialment amb alguns fans o per a deixar-se fer fotos picant amb uns martells típics. L'Anni-Frid es passa part del documental cantant una cançoneta típica sueca. No treus cap conclusió sobre ells excepte que van molt amb compte amb la seva imatge i s'amaguen sota comportaments estereotipats. I aquesta és la debilitat del documental, que perd així qualsevol sabor que hagués pogut tenir. El segon documental, una mica més llarg que el primer i que documenta el seu tour japonès de 1980, només varia en el fet que hi apareixen imatges dels seus concerts allà... fent playbacks invariablement i a més amb les cintes una mica accelerades. La sensació que treus és que són sossos com a persones. I el mateix li passa al documental. Està bé tenir-ho, però poca gent veurà aquests bonus més d'un cop.

Ja podeu escoltar-me al podcast de Ràdio Sant Joan:
http://www.trilogyrock.com/podcast/207-lluis-paloma-entrevista-acustic-sessio-musical.php . Amb 100 minuts de durada, segurament serà l'entrevista més llarga que em facin mai, però ha estat la manera: crec que és prou divertida i a més cobreix molt terreny. Les meves més efusives gràcies a la gent de Ràdio Sant Joan, especialment al Maurici.
També vull parlar d'un àlbum especial d'un grup molt conegut. ABBA no tenen molta reputació alternativa, especialment amb 370 milions d'àlbums venuts. Però, encara que soni estrany ara, hi va haver un període, cap a 1981-82, en què ABBA van anar de capa caiguda, comercialment parlant. I és curiós que fós llavors que treguessin un àlbum tant seriós i coherent com "The Visitors", que alguns crítics van comparar amb l'obra d'Ingmar Bergman i altres referències importants. No és que deixessin de sonar a ABBA: les harmonies vocals i els sintetitzadors són a bord. Però són cançons de divorci ("When All Is Said And Done"), del temps que s'escapa ("Slipping Through My Fingers") o fins i tot velades alusions a la Guerra Freda ("The Visitors"), amb només un tema més lleuger però també impecable, "Two For The Price Of One", sobre respondre a un anunci. ABBA havien madurat... però no era tanta la gent que va prendre nota. Van vendre'n mig milió d'exemplars, el qual és digne, però lluny de les supervendes de qualsevol dels seus treballs des d'"ABBA" (1975). Afegeixo que el 1982 van fer unes últimes sessions pel que van ser dos singles que van vendre molt poc i que van fer que el grup "s'aturés" (per a no rearrencar mai). Un dels temes us el recomano com a coda a "The Visitors": "Under Attack", molt ben produïda.

A falta d'acabar-li de fer una "portadeta" diferent de la de la versió original (però potser no cal ni torrar-ne més que un únic master), el "Feina 2.0" és a punt. Aquesta nit intentaré posar-lo a internet. Tot s'ha reduït a regravar quatre cançons amb noves lletres (*), treure'n dues que no funcionaven (almenys en el context del disc), i canviar l'ordre de les dues darreres cançons (això darrer, fa només uns minuts). L'ordre queda així:

1. Automatic Day
2. Amsterdam
3. Llàgrima viva*
4. La crucifixió dels Beatles
5. George Harrison (We Can't It Out)
6. U.F.O.
7. Tot el que s'ha perdut*
8. Shea Stadium*
9. Vol de nit
10. Hotel Renaissance
11. Hindenburg*
12. Misticismes Bizantins, 1683
13. Funeral
14. ¡2000 mosquitos extraviados en la C.P.U.!
15. Vull ser lliure

La durada és de 54:12.

Per la resta, no sé si arribaré a fer res avui. Estic molt desmoralitzat.

A) Decepció total per la falta d'unitat política de l'independentisme. A més, sembla que totes les opcions se'n van cap al centredreta, si no comptem a una ERC que ha fet el paperot del milenni aquests darrers set anys i a qui és millor no votar. Però a qui votar? I a qui votar sense beneficiar a l'Artur Mas? Estic molt trist.
B) Temes més musicals: Quasi he enllaçat l'acabament del disc-amb-TH amb endegar les revisions al Feina, suficients com per a plantejar una versió 2.0 de l'àlbum. Ja he dit en algun lloc que "Tot el que s'ha perdut" va ser gravada malament i cal regravar les veus amb la lletra sencera. A això s'hi afegeix el treball d'aquests dies: reescriure la lletra de tres temes que tenien potencial com a pistes de base però que van quedar fatal un cop afegida la pista vocal, amb lletra i melodia fetes amb presses per a poder acabar l'àlbum i així poder plantejar un concert que tothom m'insistia que havia de fer o s'ensorrava el món. Ara que el concert està fet i que pot ser que n'hi hagi més, m'adono que vaig entregar un àlbum profundament imperfecte. I com que vull garantir-ne la publicació i fer-la bé (apart de tenir més cançons per a tocar en directe), procedeixo a: 1) reescriure les lletres de "John" (retitulada "Shea Stadium"; passa a reprendre la temàtica de "Sospirant per Candlestick Park", però sense la duresa), "Hindenburg" (amb "n": passa a ser una narració en primera persona, evitant la síndrome Wikipèdia de l'original) i "Llàgrimes" (en procés de "testeig" com a "Llàgrima viva"; l'original era massa dur, així que provo el registre còmic per si les mosques); 2) escriure melodies viables per a aquestes tres cançons (sobretot "John", tan erràtica que és immemoritzable); 3) suprimir "Somni Andorrà" i "El cotxe del gat" del track list: "Somni..." era com una mena de segona part d'"Automatic Day" i m'havia portat molta feina gravar-la, però ha rebut tants pals que prefereixo retirar-la, i "El cotxe..." tenia la importància de ser la cançó on vaig formular per primer cop part de la seqüència harmònica de la Torradora, però és cert que sona a consulta de dentista, especialment perquè hi ha caixa de ritmes, un tipus de so amb el que no m'hi acabo d'entendre; i 4) abandonar la idea de la pista fantasma i acabar amb els "mosquitos" després de "Vull ser lliure", i que sigui el que Marx vulgui (mantinc "George Harrison" perquè m'ajuda a estructurar el subtema Beatle i perquè és una cançó viable en concert; així mateix, abandono la idea passatgera d'agafar una mescla prèvia de "La crucifixió..." que no havia escoltat en mesos perquè, un cop comparades les mescles, la bateria del Ferran Valldeperas és realment molt millor -encara hi ha classes-). Així, el track list passaria a ser (* = a revisar):
1. Automatic Day
2. Amsterdam
3. Llàgrima viva *
4. La crucifixió dels Beatles (mescla oficial amb el Vallde a la bateria)
5. George Harrison (We Can't It Out)
6. U.F.O.
7. Tot el que s'ha perdut *
8. Shea Stadium *
9. Vol de nit
10. Hotel Renaissance
11. Hindenburg *
12. Misticismes Bizantins, 1683
13. Funeral
14. Vull ser lliure
15. ¡2000 mosquitos extraviados en la C.P.U.!
El disc passaria a durar uns 53 minuts. Continua essent suficient per a una edició comercial, que tan de bo s'esdevingui algun cop. No vull que "Automatic Day" i "Amsterdam" quedin sense aprofitar.

Escoltat l'"A.M." de Wilco. Trobo que està molt millor del que en diu la crítica. En general és un disc prou sòlid d'alt country ben plantejat, i que es deixa escoltar molt bé. Si es tracta d'un disc continuista d'Uncle Tupelo, crec que m'escoltaré els discos d'aquest grup. Com a contingut, hi ha tres temes molt bons ("Box Full of Letters", "Should've Been in Love" i "Dash 7"), altres una mica per sota d'aquests però prou decents, i només tres punxades serioses: "Casino Queen" (una imitació enèrgica però tosca dels Stones, i el que falla és la pista vocal), "It's Just That Simple" (no firmada pel Tweedy, i que sona a Gram Parsons -també, llàstima de la pista vocal-) i, més que cap altra, "That's Not the Issue" (tots els clixés del country-bluegrass imaginables, posats en una sola cançó: no la van encertar amb aquesta, dit directament). Però crec que és un disc prou aconseguit com per a passar per alt aquestes tres cançons i, també, passar del que en digui la crítica. OK, no és ni el Summerteeth ni el Yankee, però mostra prou indicis de la capacitat d'aquesta gent com per a ocupar un lloc correcte en l'obra de Wilco enlloc de tenir ranxo apart com un disc fallit a evitar.

La Itzi ha contestat! I, sí, ens farà la portada. La notícia m'arriba després que jo fes una sessió de fotos d'emergència amb les Alvians al menjador que no ha funcionat tan bé com pensava, però que certament puc aprofitar pel futur EP Feina 2.0. On hi hagi la Itzi, els demés podem anar a cal drapaire. La meva portada favorita d'ella és la del gat del Sweet Après Dinner.
També han donat senyals de vida els d'Amazon sobre l'altre llibre que tenia encarregat (el de les Rick de 12 va arribar el divendres 13 d'aquest mes). Encara no he entès si m'arribarà el dia 2 de setembre o si els arribarà a ells el 2 de setembre. En tot cas, i tot i que a la pràctica trigaré un temps a poder-me posar en feina, amb la seva arribada el cicle literari del disc de vaixells seria ja tècnicament possible. És l'única peça que em falta, i està molt poc documentada a internet.
També documento la meva baixada aquest matí a BCN per a comprar l'Enderrock d'agost amb mitja pàgina dedicada a l'Exèrcit d'Islàndia (l'he pogut comprar!), pel tema del Sona 9. Abans d'ahir també vaig sentir per podcast el fragment de programa que els van dedicar a Icat.FM. Em va agradar que el Jordi Ibañez definís al grup simplement com a pop, sense adjectius recargolats.

Dimarts a la nit vaig entregar el master del "petit complot" al frn, i vam xerrar uns minuts, fent balanç d'un projecte molt intens (jo no m'havia implicat en un projecte d'aquesta manera des del Corru). Crec que a tots dos ens ha anat bé sentir-lo i saber que el tenim enllestit. Ara només falta la portada. Estem esperant a que la Itzi doni senyals de vida, però jo també vaig pensant algun pla B per si ella no aparegués en un determinat plaç, tot i que ella és certament el pla A, i amb motiu. Esperem a tenir exemplars del CD amb portada abans de difondre'l. Paciència, crec que estarà bonic.
Per la resta, reconec que des de dimecres estic en plena immersió en ABBA, en part per a sortir a respirar aire, en part per a aprendre com es fa bé un èxit. Espero a setembre per a endegar les revisions al Feina. No en són moltes però vull estar inspirat: cançons com "John" i "Hindemburg" (sic) són cançons fallides que podrien haver estat potents si només ens escoltem les seves respectives pistes de base, i vull arreglar-ho. Mai no serà un àlbum major de Lluís Paloma, però sí que almenys pot ser un àlbum digne i escoltable de principi a fi.
M'he estat llegint un llibre sobre Ricks de 12, força bo. Hi ha detalls que em permetran actualitzar el meu text sobre els Beach Boys de manera fiable, sobretot a l'apartat de guitarres. També estic pensant a escriure altres textos sobre teoria de la música, no acadèmica. No sé on em duran, però pot ser una manera d'arribar al públic. Ja aniré donant senyals de vida.
He acabat sobtadament la feina en les ressenyes pel proper TERME. Tinc quatre ressenyes fetes, i tenia la suggerència de fer-ne una cinquena sobre alguna exposició temporal del Museu de la Ciència, però no n'hi haurà cap més fins ben entrat el curs. Queda pel TERME de 2011.

Una breu entrada per a dir que acabo de crear-me un perfil d'usuari i un altre d'artista a http://www.repopblica.com/, una web de recentíssima creació creada com a eina d'interrelació entre els grups musicals de Catalunya i el seu públic (les meves pregàries han estat escoltades!). Les adreces web dels meus perfils són, respectivament, http://www.repopblica.com/gent/hurraburra i http://www.repopblica.com/lluispaloma.

Per a variar dels temes polítics (que em tenen una mica decebut, la veritat), avui parlaré dels projectes en marxa. El que està més avançat és el disc conjunt amb Tired Hippo, "petit complot", que està complet en un 80% (demà tinc pensat afegir noves veus a un dels meus temes). De moment no parlaré en profunditat del projecte (potser perquè això de navegar dins d'un submarí és una mica claustrofòbic), però apunteu-vos títols com "29 de febrer" i "Qui mana sobre el cel?" (del Ferran Baucells), o "Boston Tea Party" i "Shelby Avenue Bridge" (meus).
Els meus projectes en solitari estan més parats, però hi ha notícies. Estic treballant en reescriure i regravar algunes de les cançons menys reeixides del "(Ja no) busco feina" de cara a un EP d'actualització (i, si arriba a sortir un editor discogràfic despert i intel·ligent, una publicació del disc amb les cançons en condicions). De moment estic encallat amb algunes lletres, però almenys puc explicar els meus plans amb claredat (si bé no és segur quan podré rematar el treball). Tinc ja una partitura definitiva de "Tot el que s'ha perdut", que el desembre passat, amb les presses per acabar un disc del que me'n depenia tot l'entramat de directe, vaig gravar oblidant-me de dos versos crucials, una falta de professionalitat imperdonable que convertia en incomprensible una part de la lletra (aprofitaria per a cuidar-ne més la comprensió auditiva). Tres cançons veuran la seva lletra reescrita: "Llàgrimes" (no crec necessari que sigui tan dura), "Hindenburg" (titulada "Hindemburg" en la versió inicial del disc; la idea és que no sembli una entrada de la Wikipèdia) i "John" (que necessita una reforma en profunditat: 1) la lletra inicial va ser feta en substitució d'última hora del poema "Sospirant per Candlestick Park" -que alguns amics van comparar amb una guerra-, i no té una mètrica prou estable; 2) aquesta falta de mètrica va conduir a una cançó "sense melodia", i fent una nova lletra cuidada en aquest aspecte espero poder atorgar-li a la cançó una melodia reconeixible; 3) una nova lletra -ja escrita, a falta d'una revisió menor- em permetrà tornar a la meva idea inicial, sense la tensió estrident de l'original). I, sense que això impliqui que la faci servir, vull fer un intent de doblar la veu de 2006 de "George Harrison (We Can't It Out)" per a "igualar-la" a la resta de veus del disc (pot haver-hi algun problema amb els efectes de velocitat de l'original, aviso). Si tot plegat funciona, en faria un EP junt amb els "Misticismes" i "Funeral", potser els "no-singles" més significants d'un àlbum que espero que després de les reformes em semblarà més integrat. Hi ha "Automatic Day", "Amsterdam", etc., però crec que les que he indicat les puc fer millor i entregar així un disc realment bo..
També, amb la gravació de la pista base d'una nova cançó introductòria tinc ja totes les pistes de base necessàries per al projecte que entre 2007 i fa un parell de mesos es va conèixer com a "Partisà!" i que ara ha passat a anomenar-se "Elbert Emulov". El canvi no és només de nom: significa que les lletres originals no mètriques del disc (muntades a l'entorn del to de protesta de "Vull ser lliure", ara al "(Ja no) busco feina"), una mica desfasades, quedaran com a cicle poètic autònom publicat en aquest blog el 5 de juliol de 2008. En el seu lloc hi aniran unes lletres molt diferents que tot just estic començant a escriure, més suaus i ambigües, intentant buscar nous camins per a mi. Tinc ja un llistat inicial correlatiu de cançons i títols-temàtiques, tot i que no és definitiu al 100%. Respecte de la llista de títols de treball de pistes de base que vaig donar a l'important entrada del 26 de setembre de 2007 (quasi tres anys aturades!), només canvia que la inicial "Vull ser lliure", ja publicada, es substitueix per un nou invent compost a la guitarra i titulat "A". La resta continua igual i en la mateixa seqüència.
I deixo per a més endavant el "Monstres molt bèsties", de moment massa embrionari. Crec que amb el que ja he dit tinc feina per mesos. Una cosa, això sí: no componc i gravo tot això només pels amics. Vull publicar. Estaré content de conèixer a qui em vulgui publicar. Estic disposat a menjar-me amb patates moltes coses que he dit, si la persona que vulgui tractar amb mi demostra intel·ligència, bon gust i connexió efectiva amb els gustos del públic. És només que portar dos discos sense publicar i difosos amb èxit per internet quan en el darrer any les vendes de música en català han baixat un 40% i alguns amics em diuen que això és perquè no hi ha nivell és una mica... estrany. No vull anar de sobrat, però jo podria ser, dintre de tot, una sol·lució. Almenys, no voldria morir desconegut. I crec que tinc dret a accedir al gran públic i que sigui aquest qui decideixi sobre mi. La meva música encara pot demostrar la seva validesa.

ERC diu que no, visca la revolució. CiU ni tan sols diu res. IC-V passen. Ni tan sols la CUP s'ha sumat. Solidaritat Catalana per la Independència ha fracassat completament en el primer objectiu que es marcava. Una altra cosa és que és millor votar-los a ells (no són ni molt menys perfectes, però els partits actualment al Parlament són invotables, directament) o a Crida a la Unitat Popular, la recent escisió de la CUP que SÍ es presentarà a les eleccions al Parlament. Sort a tots dos, i a veure si arribem a veure al nostre país política digna de tal nom d'una vegada.
I la propera entrada la vull dedicar a qualsevol altre tema.

Faig aquesta entrée absolutament confós. En Laporta, en López Tena i l'Uriel Bertran han fet la ara famosíssima conferència proposant una unió política de tots els partits nacionalistes i independentistes sota el nom de Solidaritat Catalana per la Independència. El trio és dispar, des d'un Laporta que em fa dubtar (tot i ja haver estat al PI, és una incògnita política amb la seva gestió del Barça com a màxim aval) fins a un López Tena que està trepitjant fort amb la consulta ciutadana i que sembla saber què es fa des d'un punt de vista legal (tot i el recent fiasco de la ILP i la IP). La cosa no és gaire sòlida, especialment perquè s'hi haurien de sumar ERC (amb un prestigi sota mínims) i CiU (que ja han dit fa poc que no són independentistes i que ara han escollit callar). Els tres fundadors demanen (molta) gent per a crear unes bases actives, però ja he tingut dues grans patacades polítiques (incloent la meva sortida d'ERC la primavera de 2007 i la de Reagrupament pels fets de gener passat) i vull estar segur que no hi haurà sorpreses si és que hi he d'entrar, perquè sinó, mirant-m'ho des de la graderia estic en pau i molt còmode. Una altra cosa és que ja veureu com al final, després de mesos de no voler saber res d'en Laporta ni d'en Carretero, seran el que hauré de votar (rialles, si us plau).

Només puc qualificar el que ha passat avui al Parlament de cop d'estat contra la ciutadania. Que la primera resposta dels partits a la manifestació de dissabte sigui tombar la ILP pel referèndum (tots els partits menys ERC), així com el "Pla B" (tots els partits per unanimitat) evidencia els dèficits democràtics d'un Parlament submís al Tribunal Constitucional espanyol, així com la seva voluntat que Catalunya no sigui mai independent. Els nostres(?) polítics s'han tret la careta: per a ells democràcia és votar-los un cop cada quatre anys, que ells facin el que vulguin amb els nostres vots, i que de tant en tant ens manifestem i ells no en facin ni cas.
Cal no votar-los. Ni a CiU ni a ERC ni a IC/V ni al PSC ni al PP ni a C's. Si els votem, seran quatre anys més del mateix (o vuit, o dotze, o...). Les respostes han de venir de fora, i cal que siguin solvents. De moment, sembla que els únics polítics amb una mica de cara i ulls al nostre país siguin l'Alfons López Tena i l'Uriel Bertran, i potser caldrà que es replantegin si realment val la pena intentar canviar el sistema des de dins. En tot cas, 1.500.000 persones hem quedat decebudes per la ruqueria d'uns pocs aferrats al poder.

Després de l'indignant atac contra Catalunya que ha suposat la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, és el moment de dir:
-Un estat que tomba, amb la sentència d'uns pocs jutges nomenats per dos partits, allò que han votat milions de persones, no es pot anomenar a si mateix democràcia ni pot aplicar-se a si mateix l'etiqueta d'estat de dret (quin dret? Si se'l passen pel folre quan volen!).
-Moltes de les retallades que ha aplicat el TC ho han estat contra el dret de la llengua catalana a ser emprada amb normalitat. Això confirma que l'Estat Espanyol continua embrancat en el seu intent perpetu de genocidi cultural contra Catalunya i el català, en una situació de diglòssia on la llengua espanyola és emprada com a arma política per a esborrar-nos, políticament i cultural, del mapa.
-No ens enganyem, l'objectiu d'algunes de les retallades (o potser de totes) és mantenir l'espoli fiscal del qual Catalunya és víctima. Espanya ha malbaratat sistemàticament els diners que ens ha pres, i que no hagi estat fins ara que la UE i els EUA hagin obligat el govern espanyol a prendre mesures d'austeritat (discutibles per atacar a sectors dèbils de la població enlloc de, per exemple, retallar despesa militar) es deu a que fins ara la enorme quantitat de diners que ens xuclaven ocultava la nul·la capacitat de l'estat espanyol per a autogestionar-se econòmicament amb correcció i criteri. La frase és: "ja ho pagaran els catalans!"
-Òmnium Cultural ha convocat una manifestació unitària per a demanar respecte a l'Estatut votat pels catalans el 2006. Aquí, però, hi ha un problema: molts ens hem adonat ja que l'encaix de Catalunya dins d'Espanya és simplement impossible. Cal fer la manifestació, però demanant directament el dret a l'autodeterminació, donat que les altres vies que s'han proposat històricament (autonomisme, federalisme) han demostrat ser completament inviables. De fet, la Plataforma pel Dret a Decidir ja ha informat que farà la seva manifestació particular demanant el dret a l'autodeterminació. Que la manifestació unitària no acabi fragmentant-se en una munió de minimanifestacions diferenciades depèn de l'encert a escollir un lema que reconegui que l'Estatut és una via morta i que només ens queda una via per a sortir de l'atzucac: l'autodeterminació i, si així ho volen la majoria d'habitants de Catalunya, la independència. Independència que s'ha d'assolir en el context de la legislació internacional, amb el suport de la UE (no tan impossible), i passant per damunt de la legalitat espanyola (aplicada sempre contra nosaltres, ells se la salten quan volen).
-Mentre, no deixeu de votar a la consulta que s'està fent als diferents municipis catalans. S'està tramitant, al mateix temps, una ILP per a la que, a partir d'agost-setembre, es vol recollir un mínim de 220.000 signatures per a que arribi a debatre's al Parlament de Catalunya (però quantes més siguin, millor). L'Estat Espanyol ja està mirant de tombar-la a través de declarar inconstitucional la Llei de Consultes, y fins i tot en l'estat actual de coses és l'Estat Espanyol qui en darrer terme hauria d'aprovar el referèndum. Precisament per això, cal que recolzem la ILP amb el nombre més alt de signatures possible, per a pressionar tant a l'Estat Espanyol com a un Parlament de Catalunya que, en la seva actual configuració, no ha mogut un dit en favor del nostre poble. Les eleccions al Parlament de Catalunya són d'aquí a pocs mesos. Voteu a consciència: el previsible guanyador d'aquestes eleccions ja ha dit que el referèndum per l'autodeterminació "ara no toca". I sí que toca. De fet, hem de tenir tots clar que estem en un estat d'emergència nacional i que fallar ara pot significar perdre per sempre.