Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

dimarts, d’agost 27, 2024

Fulfillingness' First Finale

Rebo un correu: Finale, el programa de notació musical, cessa d’estar disponible. Dóna la sensació que tanquen. Sempre diré que era massa car. Però almenys ja en tinc diverses còpies, i pel que el necessito ja em van bé. És un bon programa, I l’únic inconvenient és que cada vegada que creo un arxiu MIDI he d’acabar netejant-lo d’un munt de codi. Però no m’acabo de trobar bé amb els altres programes disponibles, de vegades fins I tot perquè et volen cobrar mensualitats quan se suposa que son lliures. En fi, espero poder aguantar força temps amb Finale...

*****

Per què els músics de bon nivell que han aconseguit reconeixement son tan incontactables? Sempre hi ha algú pel mig que no els hi passa els missatges. És molt frustrant. Ni que fossin estrelles de rock.

*****

Hi ha alguns músics als que no els agraden els Beatles. Penso que és com jo amb Mozart: te’ls foten tan a la cara per tot arreu que entenc que algú se n’atipi. La sobreexposició té aquestes coses. De manera que soc un beatlemaniac fervent, però entenc a qui no ho sigui. Jo mateix també soc un fan absolut dels Beach Boys, però em té més enganxat el que produeixen des del seu propi camp que no pas cap gran moda a Youtube o similars. No n’hi ha tanta informació disponible. És injust. I el mateix serveix per a moltes altres bandes valuoses d’ahir i d’ara.

*****

Buscant pis amb un pressupost ridícul. Encara no sé si me’n sortiré, i serà havent d’acceptar alguna cosa molt llastimosa. Els preus per un pis normal ja no els pot pagar ningú, tant de venda com de lloguer. I jo ja porto vint-i-tres anys i mig de cerca. Quan penso que els meus pares van trobar lloguer en una setmana a finals de 1959 i que era raonable...

*****

He acabat i publicat el meu àlbum 41, “Silence in the Cold of Dawn”, en realitat la possible primera entrega d’un grup pseudònim, The Eerie Foreboding (però l’he tret al meu nom, després de molt dubtar i de quasi no acabar l’àlbum). El nom no és casual. Els títols, tampoc. No estic en un moment de bon rotllo, i es nota: quatre marxes fúnebres, i llargues. Els detalls:

The Eerie Foreboding - Silence in the Cold of Dawn

1. Kevin Gately Never Returned Home

2. Dark Was that Night in Drew

3. The First Funeral Protest, 1977

4. 450 Mulberry Street, Memphis, Tennessee

En algun moment n’hauré de fer una segona part: no hi ha dones, i n’hi ha de pendents, com Aurora Picornell, per exemple. I Guillem Agulló també mereix entrar-hi. Com Lluís Companys. Una altra cosa és que trigui una mica a fer-ho. Un disc com el “Silence…” és un trinxanervis.

Almenys li he resolt la portada amb una foto… feta amb IA! L’he retocada una mica, doncs tenia algun petit error de perspectiva, i també li he augmentat el contrast. Sí que he hagut d’agafar una imatge que no obeeix del tot al meu concepte original, però m’he adonat que la IA no era ben bé capaç de crear el tipus d’imatge que jo buscava, i que a sobre m’introduïa estranys errors de detalls (cotxes no proporcionats o estranyes marques de cotxe, per exemple). Bé, si més no tindré tot d’imatges gratis disponibles per a futures portades...

*****

Vint-i-quatre hores després d’acabar el “Silence”, he recomençat el treball en el “Horns” amb una versió instrumental en Mi Major del meu “Sanctus” (en el disc de demos original hi havia una mena de “Sanctus marxa enrere” molt bàsic, i he decidit que més valia enregistrar el “Sanctus” del dret). M’agrada tant com ha quedat, que l’he pujat com a “single” a Routenote. I un cop sigui a Spotify, l’enviaré a llocs, alguns de catòlics, d’altres més musicals i culturals. Tractant d’evitar llocs amb mentalitat comercial… i també qualsevol entitat relacionada amb els poders poderosos a Barcelona. L’únic que pretendré serà que a uns pocs llocs s’assabentin que existeixo i que estic fent un treball interessant. Aquest “Sanctus” d’estudi, amb el so a tota potència, és una carta de presentació inigualable.

*****

El que em deixa amb un “Horns” que couré a foc lent i replantejant-me decisions. Ja tinc quaranta-un àlbums, no em cal córrer a fer el quaranta-dos, vull pujar-lo quan realment funcioni. Igual l’he de subdividir una mica, però ja es veurà. Fer el “Silence” m’ha servit per a clarificar-me el concepte. I, per uns pocs dies, estic relaxat. Igualment, faré feina per a dos amics músics, serà interessant.

*****

Igualment, també he d’acabar l’Estàtica i traduir-lo a l’anglès, el que requereix concentració. Si més no, he consultat de nou a la IA i tinc tres imatges possibles pel treball de coberta del llibre, una de les quals ja he decidit que l’arxivaré. Per tant, una imatge per a la portada i una altra per a la contraportada. Han quedat prou bé, encara que he hagut de fer alguns petits retocs: la IA tendeix a cometre petits errors que després em toca corregir, intentant que no es notin els retocs. És molt estrany.

*****

Fa una setmana vaig tenir un cert interès en una determinada app de cites durant una hora i mitja, ja acabada. Es deia Bumble Date, i la premissa era que un cop es produeix un match, qui ha d'iniciar la conversa és ella. Perfecte per a mi, doncs m'estalviaria iniciar converses per a ser rebutjat com sempre. Però a Wikipedia descobreixo que fa pocs mesos ho van canviar a que pot iniciar conversa qualsevol dels dos, amb el que tornem als vells estereotips que el primer a parlar ha de ser l'home. Fi de l'afició. Vull dir, igual si trobo on viure em poso en alguna app ben triada, però la primera a parlar ha de ser ella o no jugo. En el fons, el meu escepticisme sobre les apps de cites continua, tot i que m'anima que vagin de capa caiguda i que potencialment no hi hagi tants estafadors en uns mesos. Però em puc equivocar.

I això no vol dir que no hi hagi dones a qui admiri: valentes, fermes davant l’adversitat, generoses i empàtiques. Simplement son dones d’una edat força superior a la meva. A la que miro la meva generació o generacions més joves, fan por. Exacte: crisi permanent de confiança. No val la pena.

*****

Sobre la famosa Declaració de Prada:

«Per la meva part, sempre em queixaré que a Barcelona hi hagi tants despatxos tancats a l’autèntica creació cultural en català, fent en canvi tot el possible per a que allò que arribi al públic sigui terriblement mediocre en el millor dels casos (i, això sí, amb una sobreabundància d’amics dels partits). Això ho dic perquè això també està invisibilitzant i matant la llengua: com voleu que, per exemple, surtin grans autors en català si tractar de seguir escrivint o component en català només els servirà per a no poder començar mai? El proverbial senyor en un despatx que et diu que no (i és que no) ha fet molt de mal a milers de persones. De fet, ja hi ha dues generacions perdudes de creadors. I tot, manat des de dalt. Trobo una hipocresia que antics polítics signin un manifest contra una situació que una bona part d’ells van contribuir a crear, i jo mateix reconec que si no he marxat a viure a algun lloc del nord d’Europa és perquè no em puc permetre el viatge. Paradoxalment, pots fer més per Catalunya escrivint en anglès i podent començar i significar-te des de l’estranger que no pas quedant-te aquí i trobar-te condemnat a l’oblit per les mateixes institucions i empreses que haurien de tenir com a prioritat fer-nos brillar a tots. I no tinc proves que així sigui, però cada cop tinc més la sensació que l’únic que importa a certs despatxos és que el que es faci a Catalunya no pugui fer mai ombra a allò que es faci a la villa y corte, perquè d’una altra manera no entenc tanta incompetència. I, mentrestant, anem perdent la llengua, la cultura i el país.»

«Els creadors culturals catalans ens sentim completament sols i abandonats. Prou.»

Entre nosaltres, en quin país més carca vivim. I em refereixo a Catalunya. Terrassa inclosa.