Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

dilluns, de maig 13, 2024

Sledgehammer

 

Parlament ingovernable, guanya l’unionisme, només Puigdemont (no Junts) aguanta. Veurem què fa Puigdemont, però és quasi segur que anem a repetició d’eleccions a l’octubre, el que pot no estar tan malament. Les bones notícies: Ciutadans desapareix (és cert que ja han aconseguit fer tot el mal possible) i ERC es fot una certa patacada (que tan de bo s’acabi de rematar a l’octubre, i penso en el dia divertit que els espanyols ja no considerin prioritari protegir el Junqueras i el deixin sense escorta). Mentre, és veritat, el PP arriba als quinze escons i torna a ser un actor prou important. I entra Aliança Catalana que, amb un ideòleg com el cosí de l’Aragonès, no aportarà res de bo. La família Aragonès em fa fàstic. Els d’Alhora han fet el ridícul (i la Ponsatí es retira: bé!). A partir d’aquí, penso que el suposat independentisme paga el preu de deixar-nos a l’estacada a milions de catalans l’octubre del 2017, i que ara aquests milions de catalans hem d’aprendre a actuar pel nostre compte, malgrat els polítics. Jo mateix no penso creure mai més en cap polític, i si voto serà només per a evitar majories o per a posar nerviosos a tots els polítics, buscant activament que els plenaris acabin amb cadires volant: si els polítics deixen de funcionar, la gent del carrer podrem començar a funcionar. Bakunin tenia raó.


*****


Cal que el senyor en un despatx que ens diu que no als creadors independents desaparegui. Potser caldrà que desapareguin la CCMA i Flaix FM per a que això passi. Tancat l’aparador, tanquen les empreses i el camí queda lliure. No estic en contra d’una indústria oberta a tothom i que simplement constati i amplifiqui, beneficiant públic i creadors. Però això, a Barcelona i als poders poderosos, ni ho entenen ni ho volen entendre. El resultat és que perdrem cultura, llengua i país. I això ja és un pla polític de país, totalment conscient. A Catalunya hi romanc forçat i hi estic perdent el temps i les energies. Fart de viure entre imbècils i tietes carques.


*****


Una idea per a mi és escriure un poemari sobre la desesperació.

Una altra, descartar la novel·la que ja he decidit no escriure, però amb una possible sortida. No m’interessa una història d’amor, i potser el personatge masculí no deixaria de ser una simple extensió del policia jove al relat «Estàtica». Homes que semblen existir només per a enamorar-se i patir. Al Brill Building ja ens van saturar amb homes i dones així. Però la dona... potser que no hi renuncii. Per si sola no és una novel·la... però sí que és el 80% d’una novel·la. La veig en una sèrie de «tableaux vivants» que no acaben de conformar una història, però que apunten direccions i temes interessants. Mai no pretendré que sigui un retrat realista, sempre partiré d’un punt equivocat perquè no soc dona, però pot ser que almenys en surti un personatge dels que justifiquen una novel·la. Una altra cosa és què li pugui fer viure. I necessito calma per a poder observar la vida i que de sobte ocorri un llampec.

En el fons, ja em va passar una vegada abans: un personatge, en aquest cas un guitarrista, protagonitza un conte meu no molt bo, altres persones em suggereixen que podria ser l’inici d’una novel·la, i a l’inici del segon capítol m’adono que tot el que ha de fer aquest guitarrista és anar a posar una denuncia a comissaria i no hi ha novel·la. El guitarrista tampoc no era més que un munt de clixés, i en el fons tota l’empresa no era més que un guitarrista real, jo, tractant de començar una novel·la sense ni saber què escriure, i optant per fer una història «de guitarres» que al final no podia anar més enllà: una total falta de pla. Està clar que a aquest guitarrista no li podré fer protagonitzar més que un conte curt. Però sí és cert que per a mi ha seguit essent un personatge simpàtic en cerca d’una història vàlida que li serveixi de casa.

Sí que, com vaig dir l’anterior vegada, afegiré el conte de dol com a annexe a l’Estàtica, i serà el format definitiu del llibre. En molts aspectes és un llibre tan perfecte, que la novel·la que vull escriure en anglès pinta una mica redundant a hores d’ara, i fins i tot aquesta darrera està empantanada en com mostro un món amb homes i dones però sense cap relació de parella, i potser preferiré no escriure-la si veig que aquest tema me la bloqueja definitivament. Igualment no n’he pogut escriure ni una sola línia des de gener, i això inclou un pas tan bàsic com escriure una sinopsi coherent i convertir-la en una divisió per capítols sobre la qual poder treballar amb seguretat. Totes les coses que m‘han fet tot de persones m’han arribat a cremar, i el primer que necessito és trobar un refugi des del qual plantar cara. Necessito guanyar.

I no, no soc un poeta. No podré ser-ho mentre no pugui treballar en pau i amb llibertat.

Visc en un país de merda. El voldré lliure, precisament per a que deixi de ser un país de merda. Ara mateix això és un manicomi. I a la gent amb diagnòstic els manicomis ni ens agraden ni ens convenen. Sí a la llibertat, sí a la innovació, sí a la dignitat, sí a la vida solidària i pacífica.


*****


M’acabo d’escoltar el «bon disc» de Bachman-Turner Overdrive, «Not Fragile», de 1974. M’ha deixat satisfet. No és ben bé una obra mestra del rock, però sí un disc sòlid i animat que definitivament fa aportacions. Les suficients com per a que Randy Bachman sigui algú a tenir en compte. Apart que també té algunes cançons vàlides repartides per la resta de la discografia de BTO (i alguna amb The Guess Who), reconec que una debilitat que tinc és una cançó que va coescriure amb Carl Wilson dels Beach Boys, «Keepin’ the Summer Alive», que en la versió dels Beach Boys és l’únic moment decent de l’àlbum homònim de 1980 que és un dels punts baixos en la discografia dels Beach Boys. Una cançó que a l’any següent el propi Randy Bachman adaptaria com a «Keep the Summer Alive» per a l’àlbum «Union», en una versió menys sofisticada però una miqueta més interessant. Un tema amb potencial per a versionar.

I crec que, més endavant en la vida i ja lliure, intentaré versionar sencer en estudi l’àlbum «Around the Sun» de R.E.M. L’original se’ls en va anar de les mans i pateix d’haver estat molt mal enregistrat i produït, el resultat d’un grup que quasi no es parlava i que encara no havia paït la marxa de Bill Berry per motius mèdics. Però, com diuen ells, «les demos eren fantàstiques», i crec que és un àlbum que, ben enregistrat, pot arribar a ser prou bo. Només el podria penjar a Youtube i creuar els dits per a que no me’l traguessin, això sí. Suposo que serà impossible fer-los-el arribar a ells com a regal: ja estic massa acostumat a intermediaris posant-se pel mig.

Tinc també tot de bases de temes coneguts que vaig fer fa temps per a un cantant que no les va acabar fent servir. Alguna tractaré d’acabar-la amb veu, potser amb lletra nova, i penso que en especial «Nada», de Juan y Junior, quedaria molt bé amb una nova lletra en anglès amb el títol, que ells van emprar, de «Nothing», però amb un fort contingut polític i de desolació. El seu original en castellà és musicalment una obra mestra, però sempre he pensat que la lletra original era tan dolenta i incoherent que aconseguia aixafar el tema, i de fet m’agrada més sentir la mescla en anglès perquè almenys així no entenc tant tot aquell engrut ple de bestieses (no s’entén res ni hi ha res interessant).