Votaré la CUP per una única proposta: una discogràfica pública. Genial si serveix per a treure del mig el proverbial senyor en un despatx dient-te que no perquè li rota. Em diuen que Ernest Urtasun (que de nit és Ernest Urtamoon) té millors propostes, a tenir en compte, però penso que només et funcionaran si ja ets dins, cosa que quasi tots els que hi hauríem d’estar no hi podem ser degut al proverbial senyor en un despatx dient-nos que no perquè li rota. Cal obrir el joc a tothom, i el proverbial senyor ha decidit que no. Què voleu? La música catalana està acabada i jo mateix penso que he nascut al cantó equivocat de l’Atlàntic. (I, sí, igualment és votar alguna cosa per a fer fora ERC. Tan de bo ningú no pugui formar majoria i s’hagin de repetir eleccions a l’octubre, a l’abril de l’any que ve, el 2026... És el fracàs d’un sistema. Que se’l mengin amb patates. Ja no il·lusionen a ningú, i el 2017 vam fer un munt de feina només per a que ens la xafessin una vuitantena de polítics i uns pocs centenars de sottogoverni. Doncs a la porra. Exacte: no desmobilitzeu mai a un militant.)
Sí que he enviat alguns dels meus llibres existents a certa editorial petita, de fora de Barcelona, que potser no bloquegi tant d’entrada. És el meu darrer intent a Catalunya. Sinó, toca escriure en anglès i buscar editor a Londres. I entrar en un exili interior.
I sí, com a escriptor potser podré promocionar també l’obra feta com a compositor, i sense concertots. No deixaré de compondre noves obres i d’enregistrar nous discos... quan pugui resoldre aquest caos. Ple d’ànsies de llibertat.
(Vaig presentar un conte a un concurs sobre el dol. No vaig guanyar, i son les regles del joc. Però penso que era un bon conte. No hi renuncio. Si alguna vegada puc publicar en paper l’Estàtica, l’hi afegiré com a annexe, n’és el final lògic, perfecte en la seva desesperació. Voleu dol? El tindreu.)
*****
He fet bé de seguir sol. Totes estan amb l’ego infladíssim i una visió molt legal i econòmica de com xafar-te la vida (el que les dretes en diuen «woke»). Igualment és una societat de sonats, i prefereixo no interactuar gaire amb ella. Tan de bo trobi on refugiar-me. Aquí, també, ganes d’entrar en un exili interior, i ser lliure i feliç. Necessito temps, espai i calma. Tinc clar que no ho puc esperar dels humans.
Potser un any en què ja no necessiti el telèfon, me’n doni de baixa i tingui només internet, per la feina i pel correu electrònic. Més tranquil, i menys despesa.
I sí, soc un inadaptat. Perquè... val la pena adaptar-se a un manicomi? O més val plantar-hi cara? Jo ho tinc molt clar.
Un altre tema és que aquí només parlin del tema ruptura entre sexes els de Vox, i això només fa que mal. Cal que en parlem des de posicions democràtiques, amb el respecte degut i sense violències. Sobretot això darrer.
I, per cert, el mur de Youtube està degradadíssim. Enlloc de guitarres i música, només hi ha vídeos que no es podrien ensenyar a cap criatura. I un munt de canals reaccionaris amb vídeos que no aporten res. M’ha arribat a posar tan nerviós que he acabat cercant com escriure a can Youtube i els he escrit en anglès demanant-los que els usuaris puguem desactivar o l’algoritme o el mur de Youtube. Mantinc el meu compte per a no perdre els vídeos que hi tinc, però com a usuari vull relaxar-m’hi i amb només un parell de canals d’informació ben escollits. Potser hauré de deixar d’entrar-hi, malgrat que hi ha algun canal que em convindria seguir consultant. Però reconec que haver de mirar aquell desastre en cerca de dos o tres vídeos em té cremat. Ja vaig sortir de Facebook, Instagram i X per temes semblants. Trobo a faltar coses semblants a tot això però lliures i administrades pels propis usuaris. I que ho puguem gaudir.
*****
He fet refosa de catàleg. I, en el fons, només elimino (de moment) el contingut de «Horns in the U.S.A.», un àlbum de demos-rareses que he decidit regravar... quan torni a tenir l’estudi operatiu i a tota potència. De moment, el tema «Les 24 Hores de Le Peus» ha estat enregistrat en unes condicions draconianes... i, malgrat alguna lleu distorsió, ha sortit potent. N’estic content. En tot cas, el conjunt de l’operació em deixa amb menys àlbums, però més llargs i ben pensats. Més coherents. He fet bé la feina.
Així, els nous àlbums son:
-Estratègies al Paradís: li he tret «I’m a Horn Every Day» i «San Basilio», i li he afegit aproximadament al mateix lloc «Astrosurfing» i «In the Upper Boom!», alterant a més «Ensenada in a Dream» i «Isle of View» per a un so millor. Son tres cançons molt semblants a mig àlbum, però ara es pot escoltar de principi a fi, essent un bon precedent per a «El Poble Alemany».
-Charleston Valentine Stone»: he reunit els vuit temes bons (1-7, 12) de les sessions originals, i li he afegit quatre temes d’altres orígens, entre ells l’espectacular «Amazing Grass». Amb quatre temes cantats, tinc un àlbum molt bo.
-Uns temps més feliços: un «doble LP» reunint quasi tots els meus temes convencionals de 2022. Bonic, i una bona simplificació del meu catàleg.
-Pentimenti: un «rareses» que quasi no sembla un rareses. 1-9 son com a l’àlbum original, 10-15 son repescades. Un àlbum força vocal.
-Side 1 Stereo: consisteix tan sols en posar l’antic «Side 1 Stereo» i l’antic «Nukes, Baby!» l’un darrere l’altre, fent efectivament un «doble LP» que reuneix efectivament la meva feina de la primavera-estiu de 2023 en un sol lloc i de manera una mica més efectiva que en forma de dos àlbums separats. Una altra cosa és que la música que conté fos fruit de tenir les energies reprimides.
-Nukes, Baby!: La nova versió conté «els sobrants» de la refosa. Prou coherents. «Les 24 Hores de Le Peus» és a bord, i n’és el «single» clar.
-Yr Widdfa: rep «I’m a Horn Every Day» i «San Basilio» (modificada) a mig recorregut, i de sobte l’àlbum funciona. També, dues cançons han rebut variació de «pitch» per a una millor seqüència.
-Ill Inois: Remescla de l’àlbum original. La primera versió la vaig haver de mesclar amb uns auriculars de fira, i quan la vaig poder sentir amb bons auriculars (ja penjada a internet) em vaig adonar que sonava debilíssim i sense greus, d’aquí la remescla... i la refosa. Hi he incorporat també «El maravilloso arte de subirse por las paredes», millorada. I ara sona coherent.
*****
Em vaig adonar, quan ja ho tenia enviat, que el «Side 1 Stereo» no el vaig pujar correctament, per un simple tema d’ordre: son dos àlbums l’un darrera de l’altre, però em vaig adonar que això em deixava amb una pista fantasma a mig àlbum. Vaig intentar avisar, però no hi he estat a temps. M’han avisat que retiraran la versió errònia. El repujaré. I tancaré una època. Quaranta àlbums.
*****
He substituït tres dels quatre vídeos de cançons de «El Poble Alemany». Ho he aconseguit. Un reciclat sobrant l’he adaptat per a «Les 24 Hores de Le Peus», del «Nukes, Baby!» definitiu. Em quedaran dos vídeos a fer, per a temes que vull destacar d’altres àlbums de refosa. I em faltarà retocar les dades de dos o tres vídeos que ja no es corresponen ben bé a l’àlbum que hi figura. Sobretot «Astrosurfing».
En tot cas, «El Poble Alemany» és una ocasió major.
*****
Vaig llegir l’article de la Wikipedia en castellà sobre la «Casa de la Sabiduría» a Bagdad a la nostra Edat Mitjana, i de com la feina allà feta ens ha dut als ordinadors i a moltes coses més. Trobo a faltar més informació sobre ciències i matemàtiques. De fet, és per això que vaig començar a llegir The Conversation UK: la secció de ciències. Soc un analfabet funcional en matemàtiques, a l’escola em veia incapaç de seguir-les, ara les trobo a faltar. No tinc diners, però m’agradaria aprendre’n i poder-les emprar com una eina fonamental de comprensió de l’Univers i de la realitat que vivim. Sense traves d’accés. Perquè d’adult sembla que només pugui estudiar matemàtiques a la universitat o en un curs de preparació per a la universitat, enlloc de poder assistir a classes a un centre cívic i anar a un ritme lent i dedicat. I, per cert, és com si als centres cívics només s’hi pogués anar a fer ganxet. Tot plegat és ridícul.
*****
També he llegit sobre la peculiar relació de Neil Young amb els cotxes de difunts. No puc ni plantejar-me tenir cotxe, però purament a nivell de somniar truites podria ser divertit tenir-ne un com a cotxe particular, una cosa tipus Cadillac del 58, molt pel·liculera. I molt optimista. Com jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada