*****
M’ensumo que part de la solució al drama immobiliari és eliminar el mercat lliure d’habitatge i que tot el tema de compravenda i lloguer el duguin les administracions públiques, amb preus regulats i nul·la possibilitat d’inversió. Crec que això també ajudaria que no hi hagués tanta massificació turística, i els que vinguessin, a allotjar-se a hotels.
*****
Recordo, ja fa anys, la darrera conferència d’Arcadi Oliveres a la que vaig assistir. I una de les coses que va dir m’ha influït per a bé: ens va assenyalar que el model de vacances de la majoria de la població no era l’adequat. No ens calia comprar casa de cap de setmana, era millor que contractéssim un hotel i mantinguéssim uns llocs de treball (apart de, afegeixo jo, viure uns dies molt bé amb tot solucionat, i tenir certa llibertat de moviments sobre on anar els nostres dies lliures). També ens va dir que anar molt lluny de vacances era car pel medi ambient, i que per a coses com anar a la platja no ens calia recórrer grans distàncies. I aquesta darrera és una bona reflexió: és evident que si vols veure Sidney, Austràlia, no et quedarà altra que fer el viatge de 24 hores en avió fins a Sidney, Austràlia. Però per què anar-se’n a banyar-se a les Seychelles quan a Catalunya tenim platges per a parar un tren, apart de piscines de qualitat? Tot això ho vaig aplicar quan el 2019 vaig anar a passar quatre nits a Tarragona, tot evitant la festa major a Terrassa: només buscava una habitació d’hotel que em pogués pagar, per a tancar-m’hi, i per a això no em calia anar-me’n ni a París ni a Sant Petersburg. La meva primera idea era anar-me’n a Vilanova i La Geltrú, però llavors vaig veure que a Tarragona hi havia una opció molt més barata. És l’única vegada que he viatjat sol, i recordo com de fàcil va ser tot, doncs no vaig haver de ser a tal hora a l’aeroport ni passar complicadíssims controls de seguretat. Només agafar un tren fins a Barcelona Sants, i des d’allà un altre fins a Tarragona, tots de rodalies, i sense uns horaris precisos. De no haver estat per la curatela, ho hagués fet almenys un cop més, perquè necessito unes vacances. Però, precisament, per a què anar a llocs molt monumentals quan l’únic que vols és donar-te una pausa? Amb la meva mare havíem fet interessants viatges a tal o qual capital europea o als Estats Units, passejant-nos-ho tot i aprenent moltíssim, però en aquest punt de la vida no em plantejo intentar-ho pel meu compte perquè el que necessito és descansar.
*****
Allau de noves lleis sobre consentiment sexual. En teoria tracten de resoldre els problemes creats pels «machitos ibéricos» de sempre. Però a la pràctica s’ha arribat a un punt en què el conjunt de lleis ha esdevingut inaplicable sense enviar a la presó a tots els homes de l’estat, excepte que acceptin de no tenir mai parella i satisfer-se solets, com és el meu cas. Un es troba, a la pràctica, amb la necessitat de signar tot de papers davant de notari cada vegada que tingui una urgència, si un no vol anar de pet a la presó. Els que no som rics ja sabem per endavant que només rebrem un «no» per resposta. Uns quants polítics i empresaris en uns despatxos deuen estar contentíssims: han aconseguit aprofitar el feminisme per a desgraciar un cop més la vida de milions de persones. Mentre, ja he decidit ni intentar-ho perquè amb tanta llei no me la jugo. El fracàs del feminisme (o més aviat és femellisme?) és evident: no s’ha produït la igualtat de drets i deures. La igualtat emocional és una quimera. Però hi ha una via no violenta a intentar: als Estats Units, milions d’homes han decidit conscientment ni intentar-ho, el trencament d’aquella societat és un fet, i l’economia d’aquell país se n’està ressentint. Potser aquí hauria de passar el mateix, i fer-la grossa. Una societat que arriba a l’extrem d’impossibilitar la següent generació és una societat que mereix desaparèixer.
*****
Mentre, la ideologia de gènere (femellista també?) ja fa algun temps que ha arribat a Hollywood, amb una conseqüència inesperada: com de malament s’adapta aquesta a l’escriptura de guions. És evident que calen pel·lícules protagonitzades per dones, però potser no calen pel·lícules on vells grans herois es troben marginats i ridiculitzats per dones egòlatres i antipàtiques que només son allà per a apropiar-se el protagonisme (i carregar-se la pel·lícula), com tampoc calen pel·lícules on t’acabes adonant que el dolent no hauria de ser el dolent en absolut i on la simpàtica protagonista podria estar desencadenant una catàstrofe per pura inconsciència. 2023, en termes de Hollywood, potser ha donat tres bones pel·lícules, només una de les quals té alguna cosa a veure amb feminisme. Però per la resta, el 2023 Hollywood s’ha fotut una nata espectacular, 2023 ja passa per ser el pitjor any de Hollywood en termes de qualitat de les pel·lícules estrenades, el públic s’ha absentat en massa dels cinemes, i només les indústries europea i asiàtica semblen haver aportat alguna cosa. Em consta que la massacre continua. No ajuda que a les plataformes s’estreni qualsevol nyap amb l’excusa que es necessiten «continguts» (i reconec que m’he baixat algun dels nyaps més espectaculars, purament perquè es veu que s’ha de veure per a creure-s’ho: «Reina Cleopatra», on pel que sé la història és reescrita per a encaixar amb els prejudicis de la productora, i potser això no seria tan greu si no s’hagués traduït a una pallissa de les que fan època, amb només l’actriu protagonista com a apunt de mèrit però sempre estavellant-se amb un guió sense ritme i uns secundaris inexpressius).
*****
Aquests darrers dies he escoltat dos altres discos:
1) Los Pekenikes – Alarma (1969). Conté la llegendària «Cerca de las estrellas» (tot un viatge psicodèlic) i és un triomf de producció i, en força moments, de composició. Un disc clau, amb l’únic inconvenient que les dues adaptacions de peces de música clàssica no estan a l’alçada dels originals. Però que un disc com aquest pogués ser publicat en plena Espanya Casposa i tenir èxit fa creure en els miracles (recordem que a l’any següent els Brincos van publicar l’excel·lent «Mundo, demonio y carne» i es van estampar perquè el públic només els acceptava avorrides cançonetes d’amor; a la vegada, la cançó de l’estiu de 1969 va ser «María Isabel» de Los Payos i, encara que no la pitjor en el seu gènere, dóna una idea precisa de com de carques eren els gustos del públic més espanyolet a finals dels Seixanta – Londres quedava molt, molt lluny...).
2) La Sonora Santanera – Canta Sonia López (1962). Una troballa inesperada, a partir de la pista de la meva influència reconeguda «Carmen Rivero y su conjunto, con Linda Vera» (1964). Salsa i chachachá mexicans, amb lletres inofensives, però molt ben executats, i amb l’aleshores adolescent Sonia López a la veu, amb molt bons resultats. Em consta que és un altre clàssic d’aquell país, i també que La Sonora Santanera, ja amb moltes dècades d’activitat, son tota una institució a Mèxic.
*****
3) Afegeixo també una gravació coral de «I’m a Poor Lonesome Cowboy» pels Sons of the Pioneers, probablement treta d’algun registre radiofònic de la dècada de 1940. Els Sons of the Pioneers son tota una institució als Estats Units. Amb gravacions com aquesta que us comento, aquest estatus és plenament justificat. Aquesta gravació s’hauria d’escoltar a les escoles de tot el món. És simplement increïble.
4) Ja a un nivell més típic dels meus gustos, estic força intrigat amb una cançó de 1962, «Tomorrow», cantada per Matthew Reid. És un single no extraordinari, però sí molt interessant per com arranjament i cambra d’eco s’uneixen per a oferir un enregistrament amb diversos plans de so i amb una molt bona tornada. Matthew Reid acabaria assolint l’èxit a la dècada de 1970 com a músic «disco» amb el nom de D.C. LaRue.
*****
Aquestes darreres setmanes he fet tot de nous vídeos de cançons meves per a Youtube. Per què son tan inventius i abstractes i plens d’efectes? La resposta és prosaica. Us admeto que com a camarògraf sóc un desastre, i que Terrassa no és el lloc més interessant si només filmes entorn urbà, cosa a la qual la llei em força. No puc filmar gent, o com a molt des de molt lluny, i em trobo havent de filmar edificis lletjos i poc més. Aleshores tiro de postproducció per a intentar fer vídeos dignes, per això em surten imatges tan estranyes. És només tapar que filmo molt malament. Quan faig servir imatges antigues obtingudes via Youtube, faig el mateix per intentar evitar problemes de drets d'autor. Us reconec que m'encantaria fer vídeos amb persones, escenaris, càmeres professionals, trípodes i equip de producció, però això és caríssim i no m'ho puc permetre. Així que... enginy.
Musicalment només hi ha una cançó nova, però em devia el fer aquests vídeos i en alguns hi provo trucs nous. Us en desitjo un bon visionat.
https://www.youtube.com/watch?v=TuEJVUSYyOo
https://www.youtube.com/watch?v=YnNh9f2_GeY
https://www.youtube.com/watch?v=40ndd-wNPRI
https://www.youtube.com/watch?v=fL9hnBG9LVg
https://www.youtube.com/watch?v=A3oPN_9nrDE
https://www.youtube.com/watch?v=B1SLmvuNFt0
https://www.youtube.com/watch?v=oeRwLaqmMA0
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada