El Lago de Como (The How Lake)

 

8-9 de setembre: nit de reformes del «Side 1 Stereo» i del «Nukes, Baby!» En el fons, intercanvi de cromos. Però m’ha sortit un «Side 1 Stereo» d’onze temes, 45 minuts, i sense fissures, mentre que al «Nukes, Baby!» només li falta un últim tema final de quatre minuts, de nova composició (ja té onze temes, en la seqüència correcta i amb els títols correctes). La diferència: treure dos temes no tan bons. Un l’intentaré regravar en plan ambiciós perquè té potencial per a ser un gran final, tot i que l’enregistrament existent és decent, sense acabar d’estar al nivell. El tema que queda penjat és el dolent, es nota que vaig generar-lo a partir de restes i no qualla. (Tampoc no sé què fer dels tres temes per a banda, que no responen als meus estàndards habituals.)

Fins i tot així, és cert que acabaré el «Nukes, Baby!» amb una certa intenció de tenir-ne una versió acabada, típica meva, com a coixí de seguretat. I llavors, més endavant, regravar-lo sencer, a partir dels mateixos midis però buscant sons canviats, i al final decidir quina és la millor versió. (El «Side 1 Stereo» ja el deixaré així, o com a molt provaria algun overdub «per a trencar» en algun tema concret: no deixen de ser els temes bons de les sessions.)

He aprofitat per a fer bolcats de dades i reunir restes de discos previs en una mateixa carpeta per a cada un. La veritat és que hauria de poder renovar discos durs.

*****

El nou single dels Stones, «Angry», és prou decent, però que el millor sigui la noia del vídeo ho diu tot. Almenys no és la pallissa que va ser el seu àlbum de blues del 2016. Falta veure com serà el nou àlbum. «A Bigger Bang» va ser molt bo. No espero que ho sigui tant, però esperem que no els hagi sortit un «Dirty Work II», la veritat és que «Angry» sona força vuitantera per a ser dels Stones (i el vídeo tira de noia – de nom Sydney Sweeney – i de nostàlgia).

*****

Matinada de l’Onze: des de la tarda de diumenge he treballat en un tema que vaig gravar dissabte però que no em va quedar del tot bé. He acabat ajuntant la resta de temes (excepte els dos temes llargs de ball, que no encaixen bé enlloc i que de moment he deixat a un esquelètic «Side 1 Stereo» a refer) al «Nukes, Baby!», que he treballat a fons. El «Nukes» son ara, i finalment, vint-i-tres temes, 75:15 de durada: un «doble LP». Encara no sé si és bo, però funciona millor que dos discos separats, i hi ha alguns darrers tocs de producció. I és un àlbum completat en Onze de Setembre. Ja veurem quan sortirà, això sí. Jo diria que gener de 2024 com a mínim. No deixa de ser l’entrega final en el meu estil de sempre: no dóna per a més, ja és repetir-me. I potser preferiré, d’ara en endavant, entregar un àlbum per any, ben fet, i provant de canviar, d’aprendre noves tècniques i nous estils. Amb el detall important que el meu àlbum numero quaranta queda de nou per a fer. M’agradarà si acabo tenint cinquanta àlbums, tots prou bons en el pitjor dels casos.

Una altra cosa és que, en altres plantejaments, no té per què ser la fi del Patinet melòdic. Tinc idees per a fora de la meva discografia.

*****

Matinada de diumenge passada en blanc, preparant tot de documentació. Tractant de lluitar per la meva llibertat perduda. Tinc la sensació que serà duríssim.

Dimarts: un de dos passos importants queda enrere. Tinc reunida tota la documentació. Toca esperar al segon pas.

Tinc ganes de ser ja a finals d’octubre. Estan essent unes setmanes esgotadores, ja en general. Una de les coses que havia d’escriure no l’he poguda fer. És un setembre massa dens.

Realment somnio amb trobar un lloc per a viure, amb un lloguer molt lluny dels preus de mercat.

*****

Ja han publicat el resultat del premi de poesia. Ha guanyat un altre. Quan tingui una estona, publicaré el meu poemari... en anglès. I sí, ja veig que hauré d'escriure un poemari amb una rima i una mètrica perfectes, encara que faci dormir. Definitivament, a Catalunya no està permès tirar endavant.

Potser el tema del meu proper poemari avorrit ha de ser la impossibilitat del llenguatge clàssic per arribar on vull arribar. Defensar les meves posicions.

(Poemari publicat, en anglès, i em quedo fresc per al que hagi de venir.)

*****

Al «Nukes, Baby!» m’hi falta alguna cosa. Tinc els temes, però no sempre tinc el so. Toca pensar...

Tinc també la sensació que aniré a mig gas mentre no trobi un espai per a mi. No puc ni reconfigurar l’estudi, no tinc espai.

*****

Sopar Estellés. Hi he recitat un parell de poemes. Ha estat un sopar d’allò més interessant. En Miquel Pujadó hi ha brillat, i hi havia una companya d’Un Munt de Mots per allà. En tot cas, a aquest nivell modest les coses ens van bé al Grup Minerva. M’estic passant les tardes al Coro Vell rebent quadres, i comença a fer goig. Tot i que és un setembre potent. Octubre també ho serà, però una mica menys. Llavors, escriure.

Prenc nota de Vicent Andrés Estellés.

*****

Un dubte: per què hi ha patinets elèctrics però no patinets acústics?

*****

Estic agafant bastant afecte al meu àlbum «Matinada». El vaig fer amb ànim que fos el meu «Sgt. Pepper» i diria que no em vaig quedar gaire lluny. Sona preciosista i tots els temes son bons. Em falta saber com difondre’l. Com sempre.

I també m’agrada l’«Electric Landlady», ple de temes senzills que amb la producció agafen ganxo. El recomano com a introducció a la meva obra. I és el que el «Feina 2.0» hauria pogut ser si l’hagués pogut fer al meu ritme i sense pressions: fresc, natural, fluid.

En canvi, l’àlbum inèdit, el «Nukes, Baby!», no em convenç del tot. Crec que necessito alguna cosa més potent (dues, de fet) si vull tornar algun dia amb els meus àlbums trenta-nou i quaranta. Tal com està, el «Nukes, Baby!» és el meu Rareses 4. Puc plantejar-me de regravar-lo del tot, però a la vegada crec que necessito algun truc nou que el faci realment rellevant. Ara mateix està força bé, però ni és el «Matinada» ni és rellevant per a algú més que els completistes. Crec que he fet bé de parar. Algun dia tornaré, però necessito que aquell dia sigui l’inici d’un segon acte de la meva carrera, no un simple dia de la marmota i anar tirant. I una de les pífies del «Nukes, Baby!» és que és un dia de la marmota. L’altra pífia és que triga massa a oferir algun tema rellevant, no és un doble LP consistent. Reconec que alguna cosa se me n’escapa. «The more you think, the more you stink»?

*****

No estic parlant gaire sobre política. Les notícies que rebo son saboroses, acabi com acabi tot plegat. Però també reconec que tinc tantes coses a resoldre en la meva vida personal (i serioses) que no puc estar per tot. Necessito guanyar un parell de batalles, i això fa que no pugui gastar energies en ocupar-me del Gran Món. Reconec estar cansat. En algun moment m’hauré de jubilar i retirar-me del món.

*****

Dimarts 19 vaig passar per Casa Farràs, la darrera visita. Se’m farà estrany que no hi siguin. I ara no tinc cap motiu en particular per passar pel carrer Gavatxons: Casa Farràs ja ha tancat. La de coses que els vaig comprar. I sempre em faltaran aquests darrers dos anys.

*****

Tinc un carretó de magatzem, dels bons. El vaig comprar a principis de 2008 a una ferreteria del carrer Joan Monpeó, inspirat per carretons similars que havia vist en magatzems quan treballava de mosso d’ídem. Certament la compra més útil que he fet.

Aquests dies he estat mirant coses de magatzem per a una amiga a qui finalment no han fet falta. Però, mirant webs, vaig veure transpalets a la venda, i no terriblement cars. Un transpalet a un domicili particular no té gaire sentit, especialment quan un sap que no tindrà espai en el millor dels casos. Però reconec que he sentit nostàlgia. La meva era una feina dura, pesada i avorrida, però crec que em defineix molt bé. En el fons, sempre seré un mosso de magatzem.

*****

Darrer toc al «Nukes, Baby!»: treure’n la dèbil «Today Said We Things». 22 temes. Funciona millor. Amb això, em rendeixo. I passo a pensar en altres projectes. (De fet, «Today Said We Things» sembla encaixar bé amb les dues «coses» electròniques que hi ha ara a la carpeta del «Side 1 Stereo». Xiripa.)

*****

«Els extremismes equivalen a mentalitat tancada. I si un extremista es troba que ho té tot controlat, es relaxa almenys una mica, fins i tot pot fer alguna concessió controlada, precisament perquè està segur i ho té tot com vol. Però als seus líders això no els interessa, i el mitjà que tenen per a radicalitzar encara més un extremista és la por. Per tant, l’espanten. Fins i tot amb mentides: una persona de mentalitat tancada no vol ser informada, sinó que li confirmin i reforcin els seus prejudicis. I a can Ñ això ho fan constantment, de fet han entrenat a tots els seus per a que saltin constantment encara que no sàpiguin ni per què. Estic segur que el discurs derrotista de Feijóo i tropa està buscant que passi alguna cosa molt bèstia. Especialment si hi ha repetició d’eleccions. Recordeu-ho: sempre la mateixa obsessió. La part divertida de tot això és que no conec ningú que li hagi trobat cap utilitat a la unitat d’Ñ.»

*****

Per curiositat, he copiat a la carpeta «Side 1 Stereo» les tres bases que tinc assignades als Visitants. Espero que les arribem a convertir en temes junt amb ells. Però si no es procedís, a la carpeta «Side 1 Stereo» hi ha ara els dos temes llargs electrònics; el tema «Today Said We Things» descartat; dues demos que reclamaran el toc típic meu i que han sobrat dels anys; les tres peces mediocres per a banda valenciana; i els tres temes per als Visitants, un dels quals també va ser descartat en el seu moment. Onze temes, quasi quaranta-sis minuts força fluixos en conjunt, però resumeixen la part de la meva obra que ha quedat surant en l’èter. No deixa de ser el meu pitjor àlbum, totalment inconnex i desorientat. I, sí, estic parat degut als esdeveniments, pinta que serà un curs molt difícil per a mi, però almenys tinc clar que quan pugui tornar a gravar, els deures son fer gravacions molt radicals en cerca d’un nou so. El cert és que el llarg «Nukes, Baby!» funciona a grans trets, però no sé què fer-ne perquè no és excitant i és més del mateix, de fet no tinc moltes ganes d’editar-lo. De fet, he decidit que no el publicaré, almenys no sense tornar a enregistrar-lo totalment i amb algun nou enfocament. Alguna vegada havia de fallar, i la dupla «Side 1 Stereo/Nukes, Baby!» ha estat aquest moment. Amb un any com 2023, no m’estranya que no pugui centrar la meva ràbia: massa distraccions, massa merder (aquest proper dilluns és crucial).

I aquest octubre toca posar-me a escriure. És urgent. Ja he perdut la possibilitat de participar en un premi que m’urgia.

Les crisis creatives sempre s’esdevenen em temps de caos vital i nervis. Per sort, no crec que torni a viure’n una com la de 1994-97. Sé el remei: tranquil·litat, espai i temps. I concentració. Potser el problema és que rara vegada la vida m’ho ha donat. Sempre enyoraré març de 2020, quan se’m van obrir totes les possibilitats.

*****

Crítics teatrals denuncien que Nostromo Live els ha deixat sense invitació per l’obra ‘The Producers’ (27-9-2023)

«Els crítics sempre tindran l'opció d'anar a veure i ressenyar-nos el treball d'un munt de companyies independents que poblen els Països Catalans i que fan un treball seriós i creatiu. Companyies que precisament el que necessiten és difusió i accés al gran públic. Per cert, moltes d'aquestes companyies no son a Barcelona ciutat. És bo que els crítics ho tinguin en compte, en un moment en què el món del teatre professional ha deixat d'oferir bones obres, sobretot en català. Cal una renovació.» (Escrit per mi, des de les meves sensacions que fa temps que no em crida res.)

*****

He sabut que he de cantar en un concert de cobla i cor. El problema, el repertori: mediocre i arxisabut. He acabat escrivint als organitzadors, amb correcció però manifestant la meva incomoditat. Sempre manifestaré que tots els catalans hem d’assolir l’excel·lència i la feina ben feta. Fer-ho malament és de mal patriota.

*****

«Synchronicity I», de The Police, és la canya.