El dia de la poma

 

Escoltant el «Matinada» m’he adonat de què ha fallat en el «Nukes, Baby!»: part dels seus temes son els sobrants del «Matinada». A la vegada, quasi tota la resta va ser enregistrada basant-se en la tècnica bàsica d’arranjament dels meus murs de so: piano per octaves i guitarra de dotze cordes amb sustain incorporat doblant el piano per octaves, i llavors baix doblat amb guitarra de dotze cordes seca, més timbala i arpa mono. Més percussió a càrrec de jingle bells, pandereta i triangle fent la pulsació bàsica. El problema és que fer-ho tot amb aquesta base m’ha donat un disc indistint i amb un enorme «dejà vu» mancat d’energia; es nota que en bona part va ser fet sota una pressió increïble, i en pilot automàtic. És un mal disc pels meus estàndards. I em pregunto què podré fer després. 2023 no és un bon any per a mi. En tot cas, tant el «Nukes, Baby!» com les desferres de la carpeta «Side 1 Stereo» els he copiat a un disc dur extern i els he esborrat del meu disc dur de sistema. I a reposar.

Espero poder escriure alguna cosa durant la tardor. Enyoro escriure.

Començo a tenir clar que «Matinada» és el meu millor disc en el meu estil de sempre. Ja no em cal fer-ne cap més en aquesta vena. Toca experimentar. Cal fer el burro.

I, sí, sé que el meu pitjor àlbum és el «Busco Feina» original de 2006, inèdit. Totes les cançons n’han estat reenregistrades per a d’altres discos meus, versions que a la fi son decents – única excepció, «Automatic Day», que ja el 2006 va ser inclosa al «Busco Feina» en la seva mescla definitiva –. Però, amb l’excepció de la mateixa «Automatic Day» i d’una versió destroyer de «1 de maig» que és al meu segon compte de Youtube, no autoritzaré la publicació del meu projecte més vergonyós, fet l’estiu de 2006 en poc més d’un mes per a intentar aconseguir contracte discogràfic amb alguna discogràfica, i clar, l’havia de fer ben malament. Que quedi clar, no és que jo no vulgui fer material comercial, és només que el vull fer bé, i això a certs despatxos ni ho entenen. I comercial no té per què dir mediocre. Els Beatles eren comercials. ABBA eren comercials. Els Rolling Stones, Pink Floyd, Bruce Springsteen, la millor musica disco... eren comercials. Amb aquestes darreres mencions, queda clar què vull dir. Estic d’acord a fer música comercial i que surtin els números, simplement no vull fer desastres només perquè a certs despatxos no saben distingir un piano d’una palmera. Cal fer-ho bé, i assegurar-se l’èxit. Molta gent no escolta música en català perquè l’oferta és llastimosa (una situació que em preocupa especialment).

*****

Escolto disco en forma de singles, el format pel que va ser pensat. Em refereixo a singles com a cançons d’èxit que tinc al meu disc dur o que escolto per internet, no solc comprar vinil si em queda una altra opció. Però definitivament les següents cançons em semblen bones, en un gènere que era dificilíssim d’executar a la dècada de 1970: «I Want Your Love» i «Good Times» de Chic, «Get Down on It» de Kool & The Gang, «September» d’Earth, Wind & Fire, «I Feel Love» de Donna Summer (aquesta cançó, produïda per Giorgio Moroder, és una de les cançons més importants de tots els temps), i «Night Fever» i «Stayin’ Alive» dels Bee Gees. Hi ha molt més, però amb això ja teniu feina, i de tant en tant algú més ha afegit un nou bon disc al canon. I fins i tot un grup no tan estelar com Village People ha aconseguit ser fonamental a nivell sociològic: un públic heterosexual i en alguns casos homofòbic ballant els èxits d’un grup clarament gay (no tots ells eren gays, però quasi, i fins i tot els seus productors ho eren, és un grup amb molts codis en aquest terreny). De totes maneres, el cansament últim del públic amb el disco a mitjans de 1980 va venir no només per saturació (a la ràdio no punxaven altra cosa), sinó també perquè el públic nord-americà més conservador va «captar» el subtext gay del disco i s’hi van rebelar (la forta «Disco Demolition Night» de 1979 ho va fer patent de la pitjor manera possible). Però clarament prefereixo el disco al lamentable panorama d’èxits d’ara, on només Rosalia se salva. I tinc clar que en uns tres anys com a molt tota la llista d’èxits haurà estat generada per intel·ligència artificial, una situació que a les multinacionals els encantarà (no vull ser alarmista, només observar que a la intel·ligència artificial no caldrà donar-li drets d’autor).

Altres cançons no exactament disco però molt relacionades son «Love’s Theme» de Love Unlimited Orchestra, o «You to Me Are Everything» de The Real Thing. I cal mencionar «Disco Duck» de Dick Rees com a single paròdic que mereix molta més bona premsa de la que té.

Hi ha molta més bona música de la que podrem escoltar en una vida. Millor que no perdem el temps amb la que ens arriba ara mateix des de les discogràfiques.

*****

Reflexionant sobre aquest darrer any a internet, m’he trobat sortint de totes les principals xarxes socials: Facebook, Twitter (ara X com per a esborrar-la) i Instagram. De moment tinc un compte a MeWe que no faig servir gaire, i el meu compte a Mastodon va desaparèixer degut a una pífia de l’administradora del servidor. Igualment, crec que he fet molt bé, al final ja tot eren nervis: memes insuportables, estafadors, anuncis, usuaris poc fiables. Conservo els xats, però res més. Millor, per a un any molt difícil. I reconec que prefereixo parlar amb mi mateix, o expressar-me via aquest bloc. Quan pugui, m’agradarà refugiar-me a una casa. La societat actual cansa.

És veritat: compàs d’espera fins aquest dilluns. No faig res deliberadament: mirar de mantenir la calma. Ha estat un estiu inútil. He hagut de perdre el temps.

No penso crear-me un compte a Tik-Tok. No em resulta útil. Soc un home de continguts seriosos i pausats. Admeto que en 2023 em va molt bé donar-me una pausa.

*****

Reconec que una de les meves raons per a no tenir TV és que la meva mare la veu sovint i només hi sento que crits (altres raons son més conegudes: publicitat i dirigisme polític). Això m’ha fet pensar. I quan em pugui posar a intentar un curtmetratge, les idees de base son no emprar actors (per tant, res d’argument) i un vídeo totalment mut de no més de quinze minuts. I mirar de crear imatges prou interessants que puguin mantenir l’atenció de l’espectador durant quinze minuts. No soc un bon càmera, pel que tindré un apartat de filmació complex, i Terrassa no ofereix molt per filmar. Segurament tot serà pospo com en els meus vídeos. Però mirant de buscar noves tècniques: no vull fer exactament el mateix que ja he fet. De moment, allò que he filmat aquest setembre anirà per a vídeos d’unes poques primeres versions de cançons que ja han sortit, sobretot «Vull ser lliure».

*****

Segurament hauré d’esperar a divendres 6 per a poder començar a plantejar un possible llibre de ficció. En tinc la idea, però no el pla. I el primer que s’ha de fer en escriure llarg és planificar, des de fer una sinopsi fins a fer fitxes dels personatges o fer un esquema detallat de què ocorrerà a cada capítol. També, mirar d’assegurar-se que no hi ha errors: fins i tot així hi haurà errors, però sempre és millor mirar què funciona i què no mentre encara estàs planificant. Ja m’ha passat dues vegades de començar una novel·la pel primer capítol, només per a estampar-me al poc de començar el segon capítol. En un cas, tot el que el protagonista havia de fer era anar a comissaria a denunciar els fets (amb el que no hi havia novel·la). En l’altre, el que jo volia explicar xocava de pet amb la realitat de l’època, amb el que era impossible que passés el que jo anava a explicar (i veig que no soc molt bo amb la documentació). Aquesta darrera història l’escriuré algun dia... a base de situar-la en un buit històric, temporal i geogràfic totals, de manera que la realitat històrica no em pugui aixafar l’únic que pretenc, que és explicar una bona història. M’hauré de fer trampes al solitari, és cert, però no puc permetre’m haver de llençar una bona història a la paperera. En tot cas, no crec que fos una trampa tan greu si la comparem amb «El Codi Da Vinci» de Dan Brown, on la trama (fins on hi ha una trama) se sustenta en un munt de teories conspiratives de rerefons cristià que no tenen cap base històrica (i llavors Dan Brown no baixa del burro sobre que s’ha documentat excel·lentment bé; a la vegada, una novel·la que com a «ganxo» es centra en teories cristianes té tots els números per a no interessar a gent com jo, i hi tinc tot el dret).

*****

La nit és negra. No puc ni pensar.

Vull viure.

Era el temps de l’hora màgica,

quan el refugi semblava etern.