Unsure on this shining night

Som de nou els periodistes de Tivizrí entrant a certa habitació. El trobem, sí. L’atmosfera és estranya.

No sembla molt animat. I això que almenys una part de l’habitació és de luxe.

-Què et passa, Patinet? Altres vegades oferies una altra imatge.

Us admeto que no ha estat un any bo per a mi. Certa discussió que se li va escapar a algú de les mans el gener passat i que em va deixar a un pas d’acabar amb tot plegat per la via expeditiva. Certa visita a una treballadora social que no era la que m’atén sempre, amb la conseqüència que el 25 de juliol em faltaven 178€; m’havien baixat el grau de la pensió i amb ell la pensió mateixa. Haver-me de vendre molts instruments perquè em van deixar econòmicament sol (el 30 de setembre va ser duríssim, i penso intentar comprar de nou dos d’aquells instruments, nous, tan aviat com em recuperi). Trobar a faltar aquells instruments. Massa concerts i activitats. No poder gravar veus per manca de temps. Un agost tensíssim. La soledat, amb una experiència d’ús d’una app que em va deixar pel terra, observant com tothom mentia innecessàriament i com mai cap usuària no em responia. El tall quasi total de la meva vida creativa. Cap sortida, cap lloc on anar. A finals de novembre vaig petar, aquest cop de debò. Encara estic inestable i amb insomni i ansietat. Cremat de com l’estat espanyol, feixista, ens maltracta a tots, especialment via Seguretat Social (quin nom més cínic). Si tan sols sabés com marxar a l’estranger, al Bàltic Occidental, on una vida justa i en pau és possible...

-Observes que li vagi malament a algú més?

Sí. Els companys de Salut Mental estan caient com mosques, i algun m’explica estranyes escenes en què els fan signar documents que ben interpretats els fumen la vida enlaire, mentre els seu dia a dia segueix essent anar empastilladíssims mentre els fan fer activitats de pàrvuls, totalment anul·lats. I a la resta de catalans ens pega la policia, una i altra vegada. El dia de l’aeroport només em vaig salvar perquè no eren suficients mossos com per a atonyinar tothom, mentre la banda sonora d’aquella tarda era pur 1970, a càrrec de les policies estatals. Són totes iguals. Mossos han caigut a baix de tot. És un malson. Fins i tot admetent que en conec uns quants en persona, i que els puc salvar de la crema. No tothom allà dins és fatxa i hostil. Fins i tot tenen algú tan elogiable com l’Albert Donaire, que s’ha trobat essent la persona amb més paciència del nostre país, perquè no el deixen viure. Però el comportament del cos com a conjunt és ara mateix lamentable. De fet, confesso que tenia preparada una lletra sobre un mosso caigut en acte de servei, però que l’he retirada. No pel mosso, que certament segueix mereixent l’homenatge. Però gravar-la i publicar-la ara, amb la que està caient, serà vist per tothom com donar suport a la part més impresentable possible de Mossos, amb el que ho ajorno tot sine die i m’estalvio problemes. Per cert, Buch dimissió.

-Política?

A Vilaweb en Vicent Partal ens va parlar als seus lectors del politòleg nord-americà Sheldon Wholin i del seu concepte de «totalitarisme invertit». Reconec que és un concepte que m’ha permès explicar moltes coses. Tinc clar que el sistema mundial d’estats ha fracassat, ens governa precisament qui no ens hauria de governar. I que els «ismes» que s’han emprat aquests darrers 200 anys no serveixen, perquè no han efectuat bé el diagnòstic i les solucions que han ofert no són ni solucions. Per exemple, és evident que el marxisme, amb els seus dogmes d’inspiració hegeliana i la seva aspiració a una «dictadura del proletariat», només podia conduir a dictadures pures i dures (excepció: Salvador Allende). I també critico l’anarquisme clàssic perquè en lloc de dir «Sí», diu «No al no». El «No» és el del conservadorisme catòlic més reaccionari, però llavors resulta que l’anarquisme tipus CNT el calca absolutament tot però en negatiu, amb el que sembla que el que diguin no tingui ni cap ni peus fins que t’adones de la connexió. I reconec haver tingut fases d’ambdós quan era adolescent, però no hi tornaria. Evidentment, els programes conservadors no arreglaran mai res, s’està veient clarament amb psicòpates com Donald Trump, Jair Bolsonaro, Sebastián Piñera o Felipe VI. Però tot això ens condueix a la pregunta de l’entrepà: amb què punyetes ho superem? Reconec que no ho sé. Excepte per l’admissió que necessitem una cosa tan nova que encara no l’hem ni imaginada. Entrem en territori desconegut. I la resposta ha de ser necessàriament col·lectiva. Algú va dient de tornar a les tribus. És una idea, però potser hem de filar més prim. En tot cas, sempre apostaré per unitats a petita o mitjana escala, adaptades als grups humans específics i a les seves llengües i cultures, i enterrant per sempre el concepte d’estat-nació centralista, tan i tant nefast i inútil. I cal potenciar la mentalitat oberta, així com el pacifisme.

-I l’estat espanyol?

Només es pot definir com un estat enemic dels seus governats, dominat per una ideologia d’estat reaccionària, totalment hostil a tot i a tothom, i que manté els problemes enquistats a propòsit mentre en va generant de nous. Des del drama de l’habitatge fins l’obsessió anticatalana i la punyetera llengua única, el castellà. Tot completament antiintel·lectual. N’estic fart.

-Deixa’ns preguntar-te per Tarragona.

La Festa Major de Terrassa la vaig passar a Tarragona, sí. El meu primer viatge individual. I em va anar bé, un munt de tranquil·litat. Hi vaig arribar al límit, sense quasi haver pogut dormir en dotze dies, i un cop allà vaig dormir, vaig tenir llavors uns pocs dies de platja, de serenor i d’una certa llibertat (fins i tot hi vaig compondre una cançó que promet ser molt bonica), i vaig tornar nou i net. Però llavors va seguir un juliol molt enervant... i el 25 la patacada. Va ser horrible. Acabarem anant a judici, això ja és en marxa. En tot cas, Tarragona també va ser important perquè vaig estar donant voltes a intentar anar a viure allà. En realitat seria complicat perquè, acostumat a que Terrassa és fonamentalment un sol nucli amb només Can Parellada i Les Fonts una mica despenjades, em va sorprendre descobrir que Tarragona és un petit casc urbà més un munt de nuclis que quasi funcionen com a pobles i que no estan molt ben comunicats, almenys de cara a agafar el tren. Clar, hi ha molt més habitatge relativament barat que a Terrassa, però com t’assegures que aquella oferta tan bona és al casc urbà i no a la quinta punyeta? Però la idea és atractiva: trobar un pis petitet i econòmic, començar una nova vida, enterrar el directe, i tenir la platja a distància de passeig. No és que no tingui sentit romandre a Terrassa: hi tinc els amics. Però el que no hi ha quasi a Terrassa és habitatge assequible. I a Barcelona consideren que Terrassa és molt barat. Que bé que estaríem tots sense Barcelona, almenys tal com és ara: capital centralista massificada i amb massa turisme i situacions estranyes. Reconec que miro d’anar a Barcelona tan poc com puc, i cada viatge allà és una ruïna econòmica. Crec que tothom l’hauria d’abandonar i que es morís com a ciutat. Perquè és invivible.

- I una casa?

Ni hi és ni se l’espera. El banc ha dit que no, visca la revolució. I sense crèdit és impossible. I amb menys pensió encara és més impossible. I sense que caigui el règim tot això no canviarà. Estem en el pitjor país d’Europa. Com voldria emigrar. Poder-me endur el meu estudi i almenys alguns llibres a un lloc on pogués assegurar una casa municipal i algun contacte per a poder trobar com subsistir i llavors començar a moure la meva obra. I poder mirar el drama espanyol des de la tranquil·litat de ser a milers de quilòmetres, en un país democràtic i civilitzat. Perquè aquí ja no puc aguantar més.

-Ja no toques en directe, doncs?

Només amb Visitants, i una mica reticent. Són un grup boníssim, i bons companys. És només que em costa moltíssim estar a la seva alçada. Quan vaig petar, ho vaig parlar amb ells. Em noto sota molta pressió, no tant dels companys com de molta gent de fora. Necessito unes llargues vacances. Admeto que a la llarga voldria deixar el directe, completament (i que, això sí, Visitants continuessin). No m’hi hauria d’haver obligat ningú, a fer concerts, tant de bo no m’hagués trobat amb el panorama que vaig trobar-me entre 2018 i 2010. La meva vida hagués estat molt més feliç i productiva. Només puc dir que el 2008 era conscient que s’estava obrint la caixa dels trons. I jo hauria d’haver sabut dir que no, que és el meu major defecte i ho estic pagant amb la meva salut mental. La penya només entén la paraula «concert». I ara he decidit que només entenc el sintagma nominal «estudi d’enregistrament». I que arribi un dia en què la pau ja no m’abandoni mai més. El concert és una institució del passat. No m’agrada la mitomania, i sóc un home de discos. Una altra cosa és que Els Visitants siguin un grup tan bo com per a ser una operació prestigi. Tot el mèrit és dels meus companys (i hi hauria d’incloure els ex-companys, també. Són nou anys d’una pencada col·lectiva brutal).

-I si et demanen de tocar?

Insistiré en què ningú no m’ho pregunti mai més. Ja he fet cosa com 400 concerts a la vida, així que qui no m’hagi vist és perquè no ha volgut. Ara, de moment, toca reposar unes setmanes, i llavors posar-me a la feina amb empenta. Crec que són cinc els discos que tinc a la recambra, pendents de veus. I hauria d’escriure molts llibres. Admeto que al concert de Visitants del 15 de novembre al Maria Aurèlia Capmany vaig estar a punt d’adormir-me en directe, de pur cansament.

-I la coral?

Hi seguiré, tot admetent que hi vaig perquè m’hi trobo un ambient molt bonic i hi faig molt poc, és molt senzill per a mi. Només he tingut problemes amb que el nostre darrer concert era molt important i anàvem massa justos per a poder-lo preparar amb calma, just en un mes molt potent per a Visitants. He petat per aquí... més tretze anys de no poder parar a descansar. Estic molt nerviós. De totes maneres, reconec que no canto a la coral pels concerts, i em sol anar bé que només fem dos o tres concerts a l’any, Hi vaig per la bona gent i pel caliu.

-Però t’han estrenat una peça, no?

És cert. Diumenge 24 de novembre vam fer el concert del 75^è aniversari, que ens va sortir molt bé, i més si tenim en compte que s’havien acceptat massa compromisos i que el vam haver de preparar justíssims de temps i amb molts assaigs extra en dissabte, més una filmació per a completar l’espectacle. I va sortir molt bé... però tres dies després jo petava espectacularment. De totes maneres, vaig tenir una petita estrena, sí. No del tot estrena, perquè fa deu anys vam cantar una primera versió de la peça en una església de la zona de Sant Andreu Comtal, però no l’havíem feta més perquè era molt problemàtica. Deu anys després, l’he allargada i l’he convertida en interpretable, quasi que només es conserven la majoria de les parts corals de l’original, i em refereixo exclusivament a les veus. Però ja no són dos orgues i una trompeta ni és un trencadits: ara l’acompanya un piano ben pensat i un baix elèctric opcional. I funciona. És el «Sanctus». I, amb les mitges excepcions d’una versió de treball dels «Misticismes» el 1996 i una interpretació de l’ara retirada «Funeral» el 2008 per mi i en Daniel García al piano, totes dues en audicions internes del Conservatori, és la primera vegada que tinc una estrena en 29 anys de feina com a compositor. De fet, és la primera estrena que tinc en un concert públic. És cert, no hi compto la feina feta amb Visitants. Però estem parlant d’un altre àmbit: el món clàssic terrassenc, on fins ara ningú no m’havia «captat». I per a la poca gent decisiva que hi va ser escoltant-nos, el «Sanctus» va ser una autèntica revelació, pot ser que de sobre una petita porta estigui entreoberta. No deixa de ser un miracle: pels comentaris, crec que tothom em tenia per un tio inintel·ligible que encara componia en la línia de les meves composicions fallides de 1990-94 recollides a «A New Minimal Record» al meu Bandcamp, i pot ser que fos aquesta imatge la que m’impedís compondre un moviment extra per a certa terrorífica cantata aliena l’abril de 2011, tan traumàtica per a intèrprets i per a públic, que és a l’origen de «Hymns» (parcialment regravada entre agost de 2008 i octubre d’aquest any, i ja disponible a internet, l’única cosa que he arribat a acabar aquest any junt amb el propi «Sanctus»).

-Una curiositat: no formava part d’un «Requiem», el «Sanctus»?

Sí, en formava part. En passat. Perquè el «Requiem» en qüestió l’he avortat. Inicialment el vaig compondre a la tardor de 2008 arran de la pregunta d’uns companys de la Massa Coral sobre si coneixia alguna obra per a cor i trompeta, perquè teníem a un trompetista entre nosaltres, i jo vaig dir que no en coneixia cap, però que miraria de fer-ne una. L’elecció en concret d’un «Requiem» va venir del fet que tota l’estona estava cantant amb altres corals el Requiem de Mozart i el Requiem de Fauré (malgrat la saturació, m’agrada molt més aquest darrer), i compondre’n un «quedava xulo». El tema és que el vaig compondre amb l’editor de partitures, i sense saber-ho m’estava creant un gran maldecap del que n’he après molt: m’hauré passat deu anys llargs polint-ne errors que el feien massa difícil de cantar o tocar; he hagut de substituir almenys dos moviments per altres de nous; vaig haver de treure la trompeta perquè el trompetista va marxar de Terrassa i lògicament de la coral; vaig aconseguir una escriptura força decent per a dos orgues elèctrics; i quan semblava que ja teníem obra, tant el director com la mestra de tècnica de la coral em van assenyalar dues coses -trossos de cant massa seguit sense poder descansar, que es podia intentar fer, i per favor només un teclat, que això m’ho rebentava tot (la lògica és: un intèrpret extra costa diners)- que van fer que al final ho engegués tot a dida i ens quedéssim només amb el «Sanctus», que era més fàcilment adaptable i que per a ells era un caramelet: el vaig dotar d’un autèntic final, i amb piano donava resultat. El baix el vaig afegir perquè em faltava una línia de baix i vaig decidir que la podia tocar jo, indicant-lo com a opcional a la partitura perquè no volia que altres cors deixessin de cantar-lo només per no disposar de baixista. Originalment havia de ser un baix acústic, però quan el vam provar vaig interpretar un concert per a trasteigs i cor, i clar, un baix elèctric s’imposava (el Fender Telecaster Bass de 2011-13 és ideal). Però per la resta del «Requiem», era el moment de passar-lo a repositori d’idees: hi ha com cinc o sis moviments prou consistents com per a que, després d’un temps de repòs, hi munti algun disc d’estudi al seu voltant, però això ens deixa amb uns nou moviments que eren pura modulació. Ho puc fer molt millor. Tot i que també hi ha una altra raó per a tallar amb el «Requiem».

-Quina, si es pot saber?

Pura incomoditat. Quan el 2008 vaig fer la meva tria de tema, s’estaven apuntant algunes males notícies sobre l’Església Catòlica de les que encara no en sabia ben bé l’abast i que «encara no havia processat». Però després la veritat s’ha fet espantosament evident: allò és un antre de monstres que no només s’enriqueixen mentre prediquen el contrari d’allò que fan i que són uns reaccionaris agressius contra un munt de col·lectius, és que a sobre moltíssims eclesiàstics de tots els graus han resultat ser pederastes amb currículums brutals i a sobre ningú no actua contra ells ni els passa res. Dóna la sensació que al Vaticà l’únic tio salvable és Bergoglio, i no sense les seves ombres. I la Conferència Episcopal Espanyola «COPE» és franquisme pur, com també l’Opus. Em fan sentir fatal. Així que és comprensible que finalment no m’hagi sentit còmode amb un text específicament catòlic i ho hagi engegat tot a dida. Jo mateix no he fet encara el pas d’apostatar perquè no tinc ni vint euros per a les possibles despeses, però la decisió està presa i la informació del procediment obtinguda. I pel que fa als catòlics de base, compten amb el meu respecte, però permeteu-me suggerir-los que trenquin amb la Jerarquia i es refundin com a moviment de base amb només un grau de jerarquia (dos, comptant a la seva divinitat) i prenent les decisions democràticament i sense traumes. Crec que els hi anirà molt millor.

-Perquè tu... ets creient o no? Ens deixes amb el dubte.

Al final de tot he arribat a la conclusió que sóc dual. Per una banda, tinc molt clar que sóc ateu, que la ciència ha explicat molt bé l’univers sense necessitar en cap moment de cap divinitat màgica, que precisament això és argument suficient per a descartar l’existència de qualsevol divinitat màgica, i que totes aquestes històries que ens expliquen a tot tipus de temples són contes de la vora del foc. Però per l’altra banda, sóc cantaire de cor. I això vol dir cantar música religiosa per un tub, de diverses tradicions però sobretot molta de catòlica, havent-me passat trimestres sencers de la meva vida sense poder-me moure d’un temple concret. Si fins i tot la Massa Coral vam cantar a la missa dominical de TVE2 Sant Cugat el febrer passat! Tots els meus amics van flipar en colors. En fi, és tanta la meva activitat per aquesta banda, i a la vegada és tanta la música nord-americana que escolto amb «God» a bord, que és perfectament normal que se m’hagin creuat els cables i hagi abordat aquest «Requiem» avortat o el més reeixit projecte «Hymns» (que set anys després encara no ha tingut concert, tenia recentment una idea de cantar-lo jo sobre bases pregravades però no em veig amb cor d’afegir-me un concert més i a sobre en plena temporada anual d’afonies). En tot cas, la meva presència freqüent a misses del gall no es deu òbviament a una gran fe per part meva, sinó a que és una nit tan depriment que necessito «veure ninots» o entraria en una depressió. Odio el Nadal.

-Una última cosa abans de passar a la teva música: tot allò de tocar amb gent gran?

Ja ho dono per liquidat, tot i que sí que els gravaré bases, que és una cosa que puc fer per ells i de passada m’entretindrà durant les matinades (el meu insomni comença a ser llegendari). I sempre admetré sense problemes que la feina ja feta m’ha ensenyat a respectar un repertori que fa tres anys ni me’l mirava. Potser la gent del Rock’n’Roll ens hem afanyat massa a matar la «canción española». Una altra cosa és que he estat fent massa coses durant més de dos anys i mig, i m’estava fent malbé la salut. També, molts dels grups que hi ha a la ciutat dedicats a aquest àmbit estan compostos per gent gran molt voluntariosa però amb pocs coneixements i poc domini, amb el que les actuacions són duretes: aprèn a esperar l’inesperat. A l’estudi estic molt més al control i puc treballar de manera eficient.

-I com va el nou estudi?

Frustració absoluta: no sortir-me’n d’una operació tan bàsica com enviar i rebre d’efectes externs m’ha deixat amb una sensació total de ridícul (en part també per la meva famosa i crònica manca de temps: no podia muntar un atac de força bruta). L’altra nit vaig arreglar un primer problema: certa tarja desconnectada per culpa d’un cable USB fet malbé, més coses que no havia pogut connectar en moure-les de lloc. Tot és en ordre. I, tanmateix, el problema persisteix. Hi ha alguna cosa als inputs d’ambdues targetes (sí, he provat les dues!) que en talla el senyal i no sé com arreglar-ho. Serà qüestió de dedicar-hi nits i veure molts vídeos a Youtube. La solució serà tontíssima, però el problema és descobrir-la. Almenys puc dir que quan envio senyal al WA76, aquests el reben i les agulles indicadores ballen amb els Beatles. I per tant estan comprimint senyal. Simplement, no em retorna. En tot cas, he actualitzat a Cubase AI 10.5 (em venia amb el MODX6, tot i que no hi he pensat fins aquests darrers dies), i tinc també una còpia antiga de Pro Tools, que el «cuñao» em diu que aprengui perquè és l’estàndard als grans estudis del món. Així ho faré. Almenys ja començo a programar el MODX6 i a emprar el Roland Integra 7. Em falta tot el tema del rack 105 FM, i el petit Roland D-05, que potser ara pugui començar a emprar com toca. Dels dos racks d’efectes només conservo el Zoom, per la reverb i el Leslie. El Behringer me’l vaig vendre fa uns dies per tema diners i perquè sabia que ja no el faria servir mai més, i així he fet espai lliure per a connectar un sinte al segon retorn d’auxiliars: menys diners a gastar si puc tirar amb aquesta taula (i si no, l’alternativa és el següent model de Behringer, la quasi idèntica Xenix 2222 USB, a comprar al Thomann que la tenen molt barata).

-Segueixes igual de potent en la teva defensa de l’estudi de gravació?

Sí, sens dubte. Tot el meu so es basa en l’estudi. És el millor instrument perquè ho pot realitzar tot, hi pots donar forma al so i polir-lo en un grau que mai no podràs fer en directe. Com t’he dit, el directe és una institució del passat. Prefereixo oients relaxats a casa, amb llibertat de reaccionar com vulguin. I una gravació la poden escoltar potencialment fins a milions de persones. En molts concerts no tens ni deu persones al local. En algun, cap. És un esforç molt mal dirigit. Sobre què ha passat a la Unitat Mòbil aquest 2019, us ho resumiré en que ha estat un any de reforma de discos. Perfeccionisme, i algunes coses emocionals. Retirar algunes cançons i tal.

-Precisament… a què ve tant soroll amb el petit complot de 2010?

Bé, a mitjan novembre, per a treure vapor, vaig mirar d’endreçar els meus discos durs i la pila de back-ups en DVD que tinc. I em vaig trobar dos elements externs que només m’havien de dir que endavant: una mescla de Shelby completa a excepció d’una veu femenina que forma part de la versió oficial estàndard; i una vella cançó del frn que havia oblidada i que va acabar amb mi: «OVNI». I ja feia temps que l’àlbum oficial no em satisfeia, havent estat un acord final entre tots/es, però jo li notava coses. Bàsicament, els temes de les dues noies no encaixaven, elles i els seus temes ens ho van fer patir molt al frn i a mi, i tot sonava a que els Tired en conjunt no m’havien explicat bé quin concepte tenien, amb el que jo, esperonat pel fet que l’EP anterior de Tired Hippo patia per la subproducció, vaig decidir fer una èpica per a que TH deixessin clar al món qui eren i què podien fer (puc haver pecat d’inflexible, però tot aquest folklore em va agafar desprevingut). Tot el merder següent es resum en dos projectes totalment oposats, amb el frn enmig. El resultat: un àlbum que es podia haver enregistrat en un ambient molt millor sense dones pel mig, i que va estar a punt de quedar inacabat. Així que he decidit fer-me un àlbum alternatiu, un «Director’s Cut», de poca circulació (o la que digui el frn, a qui he passat còpia de tot): els dos temes de les dones fora (no tinc res a agrair-los), una mescla de Shelby completa i sense noia, treure un tema meu que no xutava ni al Camp Nou, i posar tot el material del frn (la millor part del disc) més «OVNI», una cançó original seva que és devastadora. Per a mi, aquest és l’àlbum. I flueix molt bé.

-I amb el Feina 2.0?

L’estic regravant, però està parat pel de sempre: assaigs i concerts. I afonia. En tot cas, és una ocasió per a canviar a fons el disc, des de transformar-lo en un disc real i publicable (fins ara era una maqueta no molt ben gravada, feta per a crear-me de cop un repertori de directe) fins a substituir dos temes. Els dos nous són una recuperada «Sobre un Estatut» amb lletra diferent i producció massiva, i la cançó composta a Tarragona, «Vaixells en la nit», que en serà un final magnífic. Tinc una mica de problema amb «Vull ser lliure», que potser hauré de regravar de zero, i tot perquè les veus clipen. I dues cançons les he mogudes a un single a Bandcamp: els «2000 mosquitos», una bona peça de piano que no encaixava amb la resta del Feina 2.0, i «Funeral», un fracàs amb una lletra que he deixat per escrit en un altre post i que no volia tornar a sentir mai més. Junt amb una demo extra, fan la meva única aportació per a piano sol.

-Fracàs?

Certa cantant calva que no vull recordar més. He decidit blocar-la a tot arreu i passar pàgina. Tinc coses millors a fer.

-Però... encara no has trobat parella?

No. I és molt trist. Allò de l’app entre febrer i abril va ser un desastre: tothom mentia, i a sobre ningú no em va contactar malgrat que vaig gastar totes oportunitats que em concedia l’app abans de gastar diners en més oportunitats. Em va deixar molt trist. Sí que em va deixar una certa sensació que potser al capdavall el problema no sóc ben bé jo. De fet, ara sé que sóc el producte perfecte per a un mercat que ha deixat d’existir. La poca gent com jo que ho intenta per a buscar el mateix que jo (una companya estable, o un company en el cas d’elles) surten molt decebuts. És l’infern. Però em deixa amb el problema: segueixo sol, i no és el que jo vull. I no veig clar el tema de recórrer a una professional. En el fons, el que necessito és poder despertar amb aquella persona, poder anar a veure exposicions amb aquella persona, poder improvisar una escapadeta econòmica de cap de setmana, poder anar un dia junts a la platja... Crec que si hi he esmerçat tant d’esforç aquests darrers trenta anys és perquè durant vint-i-nou d’ells em va semblar impossible que no hi hagués ningú esperant-me, i que esmerçant-m’hi de debò, un dia no tan llunyà la trobaria. No ha estat així. Però reconec no entendre per què estic sol, per què mai ningú no m’ha vingut a buscar, i per què socialment se suposa que he de ser jo qui hi vagi quan a l’hora de la veritat sempre em diuen que no, fins al punt que he acabat notant un terrible feedback negatiu: quan veig una dona maca ja no penso en què passaria si m’acceptés, sinó en per on em fotrà la punyalada. I així és impossible fer res. La última cosa que estic intentant és buscar gent de confiança que puguin fer d’intermediaris i que en un determinat moment dues persones tinguem una cita per a conèixer-nos. Ho he de fer així perquè ni entenc què passa però si hi sóc jo, amb tota la meva càrrega d’esperances, de tendresa i de bons desitjos, només em trobo amb rebuig i portes tancades. Així que un intermediari és una via no ideal, però sí intentable, de treure’m de la equació fins que la possibilitat hi sigui. Perquè el demés ja ho he provat tot i ha estat impossible. I no vull morir sol. Necessito ajuda.

-Et volíem preguntar també per un aniversari que ha quedat una mica amagat... quinze anys del «Corrupció».

1 de novembre de 2004, sí. És la història de com vaig muntar tot un estudi per a gravar el meu primer àlbum, només per a veure com el resultat era rebutjat per totes les discogràfiques del país... i poc després començava a convertir-se en un àlbum de culte entre els músics independents del país. El seu estatus d’obra mestra és indiscutible. Encara que part d’aquest estatus ve del fet que sona professional i complexe quan les eines emprades per a fer-lo eren de la senyoreta Pepis: vaig trigar sis anys a gravar-lo (ja en portava quatre component, amb crisi pel mig inclosa), però en part era perquè primer havia gravat les guitarres amb instruments horribles que ja ni conservo, després podia regravar les parts amb instruments una mica millors però havia de tornar a entrar els multipistes al Fostex FD-8 des d’un lector de CD, o provava estructures tractant de trobar la bona, i tot això mentre treballava al magatzem i la família em feia tornar a la universitat (segon fracàs). Diria que d’aquell estudi només en conservo el rack d’efectes Zoom RFX-2000, un patch-bay Behringer, el Yamaha DX7, tres micròfons, un peu de micròfon, i la guitarra Casio MG-510 i el baix Storm (ambdós amb nova electrònica molt superior a l’original). La resta ho he venut, ho he regalat o, en el cas de la meva primera guitarra acústica, ho he llençat a les escombraries perquè era un instrument totalment inútil. Sobre les discogràfiques, una d’elles és ara una operació d’un sol home i ha perdut el seu grup estrella. De les altres quasi no en sento a parlar, i se suposa que són les que tenen segrestada la via cap a la CCMA. Però això deixa clar com d’inútil és la seva mentalitat, compartida per una ANC que vaig deixar a principis d’estiu per aquest tema: només ens pot agradar la festa major i el rock català, o mirar al passat i només als seus grans èxits. Tot conservador, tot passat, cap possibilitat per a la creativitat i l’ambició. És tan trist... De fet, gràcies als meus amics de LMALF vaig fer una sèrie de ràdios durant el primer semestre d’enguany, i els locutors flipaven. Ningú no els duia material així. Jo a Suècia seria un divertit més. Aquí, sóc potentíssim. Així que he decidit intentar coses en altres camps, a veure si en alguna editorial petita hi trobo vida intel·ligent. Tinc dos llibres de fotografies acabats i hauria de començar a fer el tercer. I vull escriure llibres de diferents pals. Si trobo prou temps... Ja he perdut massa temps.

-Per acabar, quins projectes més tens? Equip?

Pel que fa a equip, l’apunto, però segurament ja per a 2021, necessito tenir marge per a pagar-los i ara no en tinc: tornar a comprar una Epiphone Wildkat i un Baix Höfner 500/1 Ignition (aquest darrer, a equipar amb pastilles Seymour Duncan SM-3); comprar una guitarra de fado de Coimbra, econòmica; i com a idees que només faria si fessin realment falta (sinó, no) hi hauria una taula Behringer Xenix 2222 USB (tinc la 1832 i està polsosa, però de moment aguanto) i un Korg Krome-61 (que seria només si fes cert concert pel que necessito quatre teclats, però és poc probable, i hi ha la possibilitat de comprar un teclat controlador econòmic enlloc del Krome i avall). Idees fantasioses? Les que vulgueu, però reconec que fins i tot el que he dit ho canviaria per poder comprar una casa. (Fender Electric XII, Sixty-Six, Meteora, Fender VI, Maton MS500-12, reverb de molles...)

-Discos?

En tinc pendents de veu cinc, tots ells amb les bases acabades: Charleston Valentine Stone, Irving Park in the Dark, 1980, Santuari, i Good Earthquakes. Tots en la meva línia. A l’Irving i a l’Earthquakes els falten bona part de les lletres, però els altres tres ja només necessiten de temps, espai i calma. I llavors hi ha un projecte endegat, «Jazz», que seria molt diferent però que en el fons voldria no acabar, doncs seria explicar-li a l’oient el malament que m’ha anat amb les dones, i jo voldria que no s’acabés precisament perquè em sortís companya per primera vegada a la vida. Així que tot plegat és molt estrany.

-Sí que sembla fosc...

N’hi ha hagut un d’igual de fosc, però en aquest cas absolutament triomfal: a l’estiu vaig gravar en precari al grup Nadie (que ja no sé ni com s’anomenen ara) versionant «Holes» de Mercury Rev. Li vam donar la volta a l’original: supersinistre, experimental i totalment potent. Agressió pura. Ells són el millor grup que tenim ara a Catalunya, encantat d’haver-los gravat. «Holes» va ser feta per al recopilatori de quinzè aniversari de l’imprescindible programa «Moure Soroll» d’El Prat Ràdio, i una cosa bonica és que el grup Iyari i jo ens hem versionat mútuament. Ha estat molt bé.

-No sembles ja tan tècnic, saps?

Depèn del moment. En realitat, li dec tot el que he fet a ser tècnic. Fins i tot, permet-me parafrasejar a l’escultor nord-americà Dan Flavin i dir-vos: reivindico la música com a pensament. Sempre treballaré amb física del so i nivells d’informació. Llavors cadascú que hi vegi el que vulgui. Una altra cosa és com escolto la música d’altres, on sí que em moc entre dos pols: «Four Organs» de Steve Reich és per a mi un manifest, però també escolto molt al Sinatra «solitari». Així que una mica d’ambigüitat hi és. Això sí, ser tècnic és la millor manera d’explicar a tothom com compondre, i com escoltar amb oïda de compositor. I voldria fer un llibre de teoria de la música des del punt de vista de l’enginyer de gravació... tot i que tinc una gran frustració: quasi no sé matemàtiques, que necessito per a un apartat del llibre (a l’escola em van fer avorrir-les, i ara que les necessito no tinc a on aprendre-les. Un desastre).