Endless Bummer

Que content que estic de perdre Mariano Rajoy de vista! En unes hores podrem oblidar-lo per sempre. El problema és que d'aquí a uns anys encara apareixerà en algun dels nostres malsons. Ara de debò: els anys 2011 a 2018 han estat un patiment permanent. Estic sentint un alliberament com feia catorze anys que no en sentia. No vull dir que no segueixin els temps durs. Sánchez no m'inspira cap confiança i a l'esdevenidor hi ha pur terror en forma de C's. Però veure caure el PP és com passar del blanc i negre al Technicolor. Això sí, tinguem clar que hem de tocar el 2. Com sigui. De moment el primer pas és alliberar els presos i preses polítiques.

*****

Ja ha començat la guerra per a deixar-me lliures tantes setmanes de juliol i agost com em sigui possible. Tot juny serà un continu d'apagar focs i enviar missives. Vull dir, arriba l'estiu i la gent, enlloc de pensar en les vacances i en anar a la platja tots els dies possibles, només pensen a allargar el curs amb tota mena d'activitats. Quin estrés. Descanseu, home!

*****

Mentre, el projecte «Bongo» està aturat. Tinc quatre bases fetes, però no estic segur que arribin a uns mínims de qualitat. En tinc els mp3 «a consultes» d’unes quantes persones, i llavors veuré si val la pena continuar o no. Tinc massa por d’estar actuant mecànicament. «Going through the motions.»

*****

La meva miniactuació del Dia de l'Orgull Boig no m'ha omplert. Vaig haver-la de fer sol, només amb una elèctrica (i no la més encertada), i només dues cançons, les acostumades "Boston" i "Shelby". No dic que ho fés malament... però darrera meu van tocar els Sin Notícias De Alícia, una banda canyera i professional, i jo em vaig sentir un cuc. No ho dic com a demèrit d'ells, de fet ho van fer molt bé i reconec que van fer un fan. És només que ells van aconseguir el que jo hagués volgut i no vaig poder, i ara tinc una certa sensació de fracàs. Però no podia fer passar hores i hores als Visitants al centre de Barcelona només per a tocar deu minuts. Només la moguda de transportar amplis fins la Plaça del Rei ja tirava enrere.

*****

Són dies d'ordenar els meus pensaments, sempre de nit. Tinc ja apuntades totes les idees de què puc necessitar de cara al febrer de 2019. Amb això no vull dir que les tiri endavant: tocar refer-me, i també mirar com reuneixo certa quantitat per a donar l'entrada pel pis més barat que trobi. El problema és la incertesa que envolta el preparar-me per a una hipoteca que em poden denegar per enèssim cop. I llavors tindré la sensació de ser un estúpid. Però la tindré essent conscient que no sóc jo el causant del problema. Quines ganes que algú posi ordre en aquest caos. I que les pensions donin per viure.

*****

I have a cream.

Xim Niam

L'actuació serà diumenge 20 a les 21:25 a la Plaça del Rei de Barcelona i durarà deu minuts, amb el que he decidit resoldre-la jo sol. Massa mullader si hi porto els Visitants. Ja miraré de buscar-los una altra actuació en aquesta vena que sigui més viable. Almenys el context és potent: el Dia de l'Orgull Boig, que es celebra per primer cop a Catalunya.

*****

El dimecres 15 la classe d'artteràpia i dibuix va ser moguda per a mi: escriptura d'un conte, entintat d'un dibuix, i comprar marcs i ganxos per a emmarcar dos dibuixos i dur-los a la Biblioteca del Districte 6 per a "augmentar" l'exposició que s'hi està fent. El divertit és que un dels dibuixos, basat en el telefilm sobre Andrés Rabadán, era l'interior d'una presó, i vaig i passo amb el dibujinski sota el braç pel costat d'uns policies municipals. Per sort, no va passar res. Igualment vivim temps de caos.

*****

El dimecres 15 al matí vaig fer una sessió de sis hores en què vaig gravar les bases de dos temes, una d'elles completa.

La primera està feta amb el midi que vaig descartar en favor del d'"MR Blues". Sona molt millor que amb la demo original. Normal, en ocupar-me quatre hores d'estudi.

Sobre la segona, una base gravada a principis de 2001 amb molt pocs mitjans, he hagut de decidir entre la mescla amb afegits d'aquesta sessió i la mescla original feta amb el Fostex FD-8... i es queda en l'original. També puc intentar localitzar el màster del multipista per si puc recuperar certes pistes i remesclar-les a l'ordinador.

En tot cas, l'"A Grècia" no acaba de quallar. Així que hi treballaré al ralentí. I, de moment, gravaré dos dels midis de "Bongo", els dos que més prometen. Si aquest també falla, que almenys tingui un "single"...

I ja toca entrar en la fase d'escriptura de lletres. L'estiu s'aproxima...

*****

No, no crec que Quim Torra sigui el millor candidat per a fer de President "provisional", però ja que hi és, potser estaria bé concedir-li ni que sigui trenta dies de gràcia i a veure com ho fa. Els atacs cap a ell només poden beneficiar el bloc del 155. I això no és bo, oi?

Sobre Inés Arrimadas, només puc recórrer a la via del ridícul i fer-vos notar la cara de dolenta que té, perquè si jo escrigués seriosament, aquest escrit faria mal d'ulls. El nostre present com a catalans és molt, molt trist.

Però ens queda el futur.

*****

Pensant una possible estratègia de difusió per a l'any que vé...

*****

Pensant també en una partitura en diversos moviments per a dos pianos. I enviar-la a certs correus quan estigui feta. Cal obtenir difusió, el punt clau de la meva agenda per als propers dotze mesos.

*****

Reconec que ara que he d'escriure lletres estic més o menys en blanc. Almenys això em dóna cert marge per a experimentar i fer parides.

*****

És força més divertit escriure història que tirar de cites de famosos, no creieu?

China Grass

Dilluns 7 de maig vaig dur a arreglar dos instruments: 1) la miniguitarra elèctrica "Play On", que necessitava d'una falca per a ser tocable; i 2) la Samick "Flying V", que necessitava de la correcció d'una pastilla inclinada i també de borrar-li una inscripció en vermell bastant horrible. No li faré canviar pastilles a cap de les dues, i les de la Samick sonen prou bé... però l'estoig que li vaig comprar a aquesta darrera és un "mazacote" i començo a pensar a canviar-lo per un d'específic per a "Flying V" i que no abulti tant, i llavors vendre'm l'actual. Com mirar si en trobo un de pràctic per a la Sterling Stingray. No sé si existeixen estoigs rígids per a guitarres infantils, això sí.

*****

Ni idea de què tal serà el Quim Torra aquest, reconec que no el tenia al radar. Solucionarà el campi qui pugui del Parlament? No sóc optimista.

Fa uns dies jo escrivia:

"Odio les baralles entre el PDECat, ERC i la CUP. No tenen cap sentit, ho aturen tot, i engeguen a dida la unitat que tenim tant el govern a l'exili com els dos milions de votants. El que ara toca és construir la República Catalana. No s'hi valen excuses ni partidismes."

*****

De cara a juliol, dues alternatives: o pagar-me una entrevista a un mitjà (i no tinc gens clar que algun mitjà es deixi, almenys a Catalunya), o pagar-me l'edició d'un o dos dels meus àlbums per a posar-los a la venda a unes poques botigues, no tant per guanyar diners com per a arribar als ulls del públic comprador. Necessito trencar el mur. Com sigui.

*****

Propers concerts: Els Visitants el 12 maig a les 19 hores al pati del Bau House de Terrassa (i serà un concert llarg), i el 20 de maig a les 22:25 concert meu sorpresa a Barcelona, a la pl. Sant Jaume, encara no sé en quines condicions.

*****

Dimarts 8 de maig va ser un dia de Barcelona... i un de no massa inspirat. Només va valer la pena la visita al Museu Picasso, i era la col·lecció permanent. Reconec que a Barcelona prefereixo anar al meu aire, aprofito més el temps.

*****

Avui m'he mirat al mirall i feia cara de Seat 124.

*****

Serà la clonació de mamuts la solució a l'escalfament global? Almenys avui he llegit un article sobre el tema a The Conversation. Almenys, reconec que un dia m'agradaria veure mamuts passejant per la Rambla d'Ègara.

*****

Ha mort el cantant de Frightened Rabbit, Scott Hutchison, als 36 anys d'edat. No el tenia al radar, però és una notícia trista. Tothom a l'ambient "indie" està fet pols.

*****

Mentrestant, almenys, l'Eric Plancton deu ser a punt de veure un concert de The Fried Sardines...

Greenland

Aquesta mateixa matinada he tingut una de'aquelles il·luminacions intuitives quan m'he adonat que tenia: a) una compilació de cinc temes possiblement bons i quasi tots inacabats però "existents", que com a compilació es percebia incompleta; i 2) set temes que tenia atribuïts a l'"Estratègies" però que el duien quasi als vuitanta minuts sense afegir-li exactament res. Vaig decidir ajuntar els cinc temes amb els set, i... màgia! Quaranta-cinc minuts de durada i dotze temes, dels quals tots menys un tenen la base completa o quasi, tot i que de moment només un (MR Blues) té veu. I aprofitant una d'aquelles portades que vaig fer fa dos anys, l'he titulat "A Grècia". De moment, un projecte menor, però hi aniré pensant per a dur-lo on m'interessa. Feina pendent: 1) gravar la base d'una cançó amb el títol de treball de "Standard" i un cert aire a "Shaft"; 2) escriure quatre lletres que falten (i sí, entre aquestes hi ha l'antiga "Crucifixió", mereixedora d'un bon treball lletrístic que la dugui on es mereix).

Mentre, "Bongo" va ser començat la matinada del 24 d'abril, tot i que tinc dubtes de com enfocar-lo, doncs és perfectament possible fer les bases completament sintetitzades i amb midi, però tinc la sensació que he de treballar-hi d'una altra manera i que el "tot midi" comença a estar massa vist. No n'hi ha prou amb els ritmes llatins, que encara he d'implementar. Com es nota que porto un any en pilot automàtic! Almenys, "Bongo" el voldria fer cantat, encara que entri en "development hell".

I de moment tinc només el concepte d'una peça de directe en uns pocs moviments, per a dos pianos, a moure per un entorn, els conservatoris, on fins ara no hi he tingut acollida com a compositor.

Les altres carpetes amb idees resulten més decebedores. No tinc clar com gravar un àlbum basat en guitarres, a la vegada que només tinc una o dues idees prou potents com per a generar gravacions a l'alçada de la meva obra passada, així com de sonar prou bé en directe. Està clar que el procediment passarà necessàriament per gravar bé una base de guitarra per després "vestir-la" amb arranjaments de sintetitzador. I també hauria d'experimentar amb pedals per a aconseguir algun passatge diferent del que sempre faig. Sóc massa quadrat ara mateix. Per la seva banda, la ja vella carpeta de "Wendoline" té idees que podrien dur a algun lloc però que són molt frustrants perquè no tenen una direcció òbvia, i l'única decisió bona que vaig prendre va ser quan vaig decidir que els sobrants d'aquesta carpeta els torraria en un DVD de backup i després els borraria del disc dur. Menys informació. De manera que ara mateix em noto mancat de direcció, una mica com els R.E.M. d'"Around The Sun", encara que almenys tinc material inacabat ("1980", "Estratègies", "Santuari") prou bo com per parar-me el cop quan el pugui acabar, i sobretot sé que tot es redueix a un problema de nervis, desconcentració, agenda plena, i manca d'espai a l'habitació. Un cop tingui setmanes o mesos per a mi sol, tot començarà a fluir. Com sempre hauria de ser.

*****

En tot cas, fora de la de "MR Blues", porto més d'un any sense escriure cap lletra. Normal: reconec que no sé què més dir. És cert que podria intentar tirar de temes històrics com havia fet en els dos primers discos. Però em sap a poc, més que res perquè no m'obre cap nova direcció. De fet, al "1964" vaig obrir-me al "storytelling", la creació d'històries més o menys de ficció, així com al comentari autorreferencial ("Burned Been's Everybody" i "Yesterday Than Younger" defensen l'estudi com a lloc de creació i a la vegada ens parlen de com va ser fet el disc). I reconec que vull obrir-me encara més camps d'actuació i de significat. Però no és tan fàcil pensar, sobretot quan no tens concentració i a més la realitat no acompanya (quines ganes que s'acabi Espanya, i tampoc no ajuda que la meva mare comenci a ser gran i vagi a dependre cada cop més de mi, o que el tema casa pròpia sigui massa difícil de resoldre). En tot cas, reconec que em falta llegir. No només llibres de guitarres o de música, sinó autèntica literatura, sigui de ficció o poesia. Idees i propostes de fora, que em mantinguin despert i m'impulsin a treballar. Que em refresquin.

Perquè de moment la novel·la i els contes estan aturadíssims. Obro un arxiu amb una sinopsi i l'he de tancar inmediatament perquè noto que no estic fresc i que no aconseguiré escriure res. El que dic: no és per manca d'idees, sinó perquè em noto tens i cansat.

*****

En tot cas, està clar que els propers discos a treure han de ser cantats. Tant l'"Estratègies" (el disc que vull que cantin els meus amics quan em pugui organitzar per gravar-los) com el "Santuari" i el "Disfunctional" compten amb lletres ja escrites, que sempre puc repassar per a assegurar-me que seran rellevants quan es gravin i posin a internet. El "1980", en canvi, només compta amb una llista de títols, llista que és definitiva i que em podria servir d'inspiració. Però serien vint lletres de cop, i ara mateix m'imposa. Que frustrant és sentir-se lligat de mans.

*****

Ser governat per Mariano Rajoy és una experiència horrible, però em fa encara més por Albert Rivera. I els pronòstics diuen que ell serà el següent a fer-nos la guitza. Què hem fet els catalans per a tenir tant d'infortuni?

I sense la República Catalana el tema immobiliari no té solució. També aquí, que frustrant és sentir-se lligat de mans.

Stark Morse

Vaig acabar l'abril anant el 29 al Liceu a escoltar "Demon" d'Anton Rubinstein, una obra típicament infravalorada pels crítics de l'època i que ara mereixeria una revisió en profunditat, doncs supera i de molt a alguns clàssics de l'òpera italiana (de fet, molts "hits operístics" coneguts són poc més que teatre musical de diumenge amb pretensions). Reconec no haver vist el muntatge: seient sense visibilitat... i pantalleta apagada, amb ulleres fora. Una actitud nascuda de fa més de deu anys, quan era abonat del Liceu i els muntatges eren tan demencialment desastrosos que em van fer avorrir l'òpera (i renunciar al meu abonament). De fet, ara hi vaig per a aprofitar l'abonament de la mare, mentre duri, que serà juliol. Tot i que em consta que els muntatges actuals al Liceu no són tan desastrosos com eren. (Una altra cosa és que no em plantejo tornar-me a abonar: em fa molta mandra fer 25 Km. amb tren en diumenge a la tarda.)

*****

Vaig trobar per 2 € un CD doble amb els "20 Piano Etudes" de Philip Glass, interpretats per Bojan Gorišek. I reconec que van ser una sorpresa: exhibeixen un nivell compositiu molt per damunt del de les seves bandes sonores post-1990. Així que va ser molt bo tornar a tenir notícies de com de bo pot resultar Philip Glass quan s'ho proposa. Celebrem-lo, ara que encara és viu.

*****

Vaig participar amb "Shelby" en acústic al "programa 100" del "programa de ràdio per YouTube" Hip Hip Ultra l'1 maig de 1968, sorry, 2018, fet a casa del Ferran Baucells. Pleníssim de gent, espero no haver estat massa apagat. Almenys vaig rebre prou mostres que se'm respecta a mi i al meu treball. Va bé, perquè comença a preocupar-me que a quaranta-dos anys ni jo ni els Visitants no som tinguts en compte quan la major part d'especialistes fan memòria dels músics independents en actiu. Toca, doncs, buscar i moure'm. Mal moment per a estar bloquejat com a escriptor (no una falta d'idees, sinó de relaxació).

*****

Tinc una modesta afició pel col·leccionisme de maquetes de cotxes, sempre amb baix perfil. Ja fa molts anys que tinc clar que ni em puc permetre tenir cotxe ni li veig la punta a conduir, doncs la meva falta de concentració és notòria. A la vegada, el meu interès en els cotxes es va aturar el 1990, quan tots els nous models que sortien eren quasi idèntics (i els actuals, a sobre, són lletjos). I els que m'agradaven ja s'havien deixat de fer feia temps. Però, mentre les actuals regulacions fan impossible tornar a fabricar els cotxes de fa 50 o 60 anys, he descobert que el món del modelisme es nodreix en bona part d'aquests cotxes, d'aquí el meu interès. Potser no podré viatjar mai en un Citroën DS o en un Renault 4 CV, però del primer ja en tinc una maqueta, i espero que no passarà gaire temps abans de trobar-ne una del segon. A la vegada que, mentre un aspecte molt frustrant del mercat de guitarres és el molt que poden costar certs models, en canvi una maqueta te la pots trobar en uns "xinos" per molt pocs diners. Tampoc no és que em faltin gaire cotxes per trobar, a més. Utilitat? Decoració... quan pugui accedir a una casa. El 2019 comença l'austeritat.

*****

Aquest matí es reprèn la rondalla del Casal del Cementiri Vell. Si tot va com espero, hi serem els tres fundadors, i punt. Serà millor, doncs som els que d'entrada ens enteníem. Ja he demanat que, de fet, només siguem nosaltres tres. M'agraden els grups petits i austers. Això sí, a tot arreu on vaig hauré de demanar que no fem res (almenys amb mi) ni al juliol ni a l'agost. Necessito fer vacances, a la vegada que tinc una agenda de veus per a àlbums inacabats que d'una altra manera no podré acabar mai. Falta veure si ho aconseguiré, doncs la gent està massa habituada a tenir idees sobre com ocupar la meva agenda. Voldria no ser imprescindible, i espero que s'entengui. No sóc màgic.

*****

"Jo ja fa anys que ho penso: sense ETA, o almenys amb ETA desapareguda a principis dels anys 1980, és molt probable que ara fóssim dos els països a treballar activament per a separar-nos d'Espanya: Euskadi i nosaltres. Simplement, ETA ha estat contraproduent per a l'independentisme basc, blocant la possibilitat d'una lluita política per la independència durant uns anys crucials, i el progressiu apagament de l'organització del 2011 fins ara ha deixat la societat basca en un estat d'oasi en què hi ha molt poc activisme i a més gaudeixen del concert econòmic amb les claus de la caixa. Clarament, hi ha molta gent en aquelles contrades que no veu a venir el llop. I això és un problema, tant per ells com per nosaltres. Ells s'haurien d'estar organitzant ja per a defensar uns Furs que Madrid comença a pensar com extingir-los. I nosaltres tenim ja el problema que som sols en enfrontar-nos a l'agressivitat dictatorial d'una Espanya sense fre en la seva violència. Està clar que acabar amb Espanya necessita de més actors per a desorientar-la i esgotar-la. El que jo defineixo com la versió pacífica i democràtica de "dos, tres, diversos Vietnam"."

Woody Woodpecker Symphony On The Rocks

La major i millor de les noticies ha ocorregut: amb una mica de col·laboració dels meus antics companys de grup, dimarts 17 a la tarda em vaig posar mans a l'obra i vaig crear un Bandcamp... amb l'obra oficial completa de To Be Continued!!! Està rebent molt bones crítiques. Estic molt content que encara importem. Si ho voleu escoltar, l'enllaç és: https://tobecontinued1.bandcamp.com/

*****

Dijous 19 vaig anar a la Facultat de Medicina de la UAB a llegir la meva història de vida de tres pàgines, en el que suposa el meu retorn a l'activisme en Salut Mental fora de Terrassa. Va anar prou bé, tot i que he de resumir alguns passatges de la meva història.

A la vegada, el passat 25 d'abril vaig entrar com a soci a Activament. Encara no sé què hi faré, vaig molt perdut. Però almenys hi podria fer activitat a Terrassa, cosa que Obertament, amb l'important que ha estat a la meva vida, no ha acabat d'aconseguir (espero que s'hi decideixin ben aviat, hi tenen un cert quòrum).

*****

"Development Hell" ("Infern de desenvolupament") és un concepte que he après de la Viquipèdia fa pocs dies, i es refereix a aquells projectes creatius que s'eternitzen sense ser oficialment cancel·lats. Passa molt a la indústria cinematogràfica de Hollywood, on moltes pel·lícules tenen processos de creació especialment entortolligats i que duren molts anys abans no es conclouen, si es conclouen. També hi ha projectes discogràfics que hi acaben anant a parar, des de "SMiLE" fins al "Chinese Democracy". A mi em passa continuament, però després de l'experiència del "Corrupció" he après a tenir molts projectes a la vegada, i un o altre està més a prop d'acabar-se que la resta.

*****

Pensant en com fer un parell de modificacions al meu rack més important. En concret, posar-hi un amplificador d'auriculars que tinc i fer una minicura al meu patch bay.

*****

El passat 24 d'abril vaig passar-me per El Prat Ràdio a participar per segon cop al programa "Moure Soroll", on vaig presentar la meva recent trilogia de discos instrumentals, en vam punxar set temes, i vaig interpretar "Amsterdam" en directe amb la "Drown", la meva millor acústica. La veritat és que va ser una molt bona estona i agraeixo profundament als responsables del programa que m'hi permetessin aparèixer. Especialment perquè és un dels pocs llocs on els músics independents de Catalunya podem presentar el nostre treball davant de noves oïdes. L'enllaç del podcast és https://www.ivoox.com/moure-soroll-521-24-04-18-audios-mp3_rf_25607985_1.html.

*****

El diumenge 22 d'abril a migdia la Massa Coral vam participar a la Missa de Sant Jordi a la Parròquia de Sant Josep a Terrassa. Hi vam cantar la Suite Litúrgica de Butler, un compositor poc conegut, i algunes peces més (incloent una d'africana amb jo tocant el djembé). Ens va sortir tot molt bé i el públic ho va rebre tot amb delit. Un molt bon matí. Vaig aprofitar per passar un CD d'"Himnes" a una responsable de la parròquia per a que em tinguin en compte si un dia necessiten una composició, i amb permís per emprar "Himnes" si els agrada. És una situació tan peculiar com vulgueu, però es veu que la música religiosa és un dels meus forts com a compositor, i val la pena intentar-ho si em permet eixamplar el meu públic.

*****

La setmana que vaig dur els peus embenats després de la fallada de cames del 8 d'abril la vaig invertir llegint una biografia del Bruce Springsteen. Era per matar l'aranya, però per a mi era important llegir un llibre. Demostrar-me que puc, que per a mi no és un disbarat agafar un llibre. Això sí, sé que fins l'estiu ja no podré llegir més. No m'agrada.

*****

La tarda del 26 d'abril vaig acostar-me a la BD2 (Plaça Roja) a veure com una altra persona guanyava el II Concurs Literari Paraules i Roses del Club Social Egara. Què hi farem!

*****

La nit del 23 al 24 d'abril vaig començar el treball en un nou disc, "Bongo", centrat en ritmes llatins. Encara tinc molts dubtes sobre com enfocar el projecte per a que sigui realment innovador. En tot cas, portarà temps. També tinc una idea per a un EP amb cinc cançons en diferents estadis d'acabament, amb la idea que sigui cantat i que només figuri al meu Bandcamp (dues candidates són "MR Blues", ja acabada, i la base de l'antiga "Crucifixió" amb una nova lletra).

De totes maneres, reconec que estic molt frenat per la meva agenda del dia a dia i que no tinc forces per al projecte que de veritat m'agradaria fer: obrir-me a l'estètica del "Yankee Hotel Foxtrot" de Wilco, aprenent a la vegada noves tècniques de grups tan innovadors com Radiohead, Super Furry Animals o The Flaming Lips, i fent servir a fons el meu rack d'efectes (dos dels meus tres compressors encarta no els he fet servir, i el rack d'efectes Behringer no veu ús des de 2007; el previ Tascam també l'hauria d'aprendre a fer servir). També seria bona idea aprendre a samplejar per a expandir la meva paleta sonora. En suma, treure'm vicis del damunt, renovar-me, tornar a ser experimental i bon enginyer. Com encorseta no tenir espai ni temps...!

Necessito juliol i agost per mi. Com sigui.

*****

Aquest vespre (27 d'abril) he anat a veure el "Dido i Eneas" dirigit per la Rosa Maria Ribera que han fet a l'Auditori Municipal. Musicalment ha estat realment bo (la Maria Mateu, la meva antiga professora de Cant, ha estat superlativa, encantat d'haver estat el seu alumne), i fins i tot la presentació ha estat bona. Ha estat una fantàstica nit per a ser a Terrassa. I hi he vist a força coneguts participant-hi, també. Reconec que, com a compositor, m'agradaria reconnectar amb ells. El que no sé és com. Però, set anys després del "concert del caos", potser ja és hora que ho faci. També estic de força millor humor i més tolerant i obert. Tinc un cert prestigi en el món del pop-rock independent català però als meus quaranta-dos anys el món clàssic encara m'ignora com a compositor, i clar, una estrena pública ajudaria a difondre el meu treball. Així que vaig buscant una escletxa.

*****

Una cosa bona és que m'han proposat que Els Visitants participem al Dia de l'Orgull Boig el proper 20 de maig, i tocarem a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona davant de milers de persones. Estarà molt bé si ens permet significar-nos i connectar amb una certa bossa de públic. Almenys les cançons i el nivell interpretatiu hi són. Ara és aconseguir trencar el mur creat per les discogràfiques i agències de management, i arribar a TV3, on tot es decideix.

Hipnotic Tango

Volem en Josep Lluís Trapero de nou com a Major dels Mossos. El que li han fet a aquest home és una injusticia. És un heroi, i un símbol de tot el que volem que vagi bé al nostre país. Un país patit.
Visca la República!

*****

És Soraya Saenz de Santamaría una alcohòlica? I Jean-Claude Juncker?

*****

El meu primer sintetitzador va ser un Yamaha PSR-6. Molt bàsic, me'l va regalar la meva germana Mercè el 1990, i el vaig preferir a un Kawai que hi havia a la botiga (Casa Farràs) i que sonava massa estrident. El PSR-6 usava síntesi FM de quatre operadors, i no es podia programar. Tenia una estranya polifonia de nou notes, que en sons de vuit operadors disminuia a quatre veus. Hi vaig compondre els "2000 mosquitos", i va romandre actiu fins el 1994 (els meus anys de minimalisme), quan el seu teclat va començar a fallar. Ja no existeix. Reconec que m'agradaria trobar-ne un emulador per a integrar els seus sons en la meva música actual.

*****

Recordo quan anava a per una elèctrica de dotze cordes. Volia una Rickenbacker 370/12, o almenys una 360/12, però va resultar impossible encarregar-la des de Terrassa a finals de 2006. Fustrat, estava mirant Danelectros barates de dotze per internet quan em vaig trobar una imatge d'una Fender Stratocaster de dotze, vaig comprovar que estava a la venda, i vaig anar a Casa Farràs a encarregar-la. Va trigar bastants dies (només en quedava una al magatzem de Bèlgica), però el 27 de febrer de 2007 va arribar i la vaig anar a buscar. Per mi va ser un impacte. Tots aquests anys després, la puc resumir com una guitarra amb un molt bon moble acabat en Lake Placid Blue (fabricada el gener de 2005 al Japó) i amb una pastilla de pont fantàstica, encara que les altres dues pastilles tenen massa greus (totes tres són ceràmiques, i només el tema col·leccionisme m'impedeix fer un experiment amb pastilles Fender Custom Shop). En tot cas, em va motivar a buscar també una Strato de sis, americana, que quan la vaig recollir el 16 d'octubre de 2007 va resultar ser espectacular, tant més quan reconec que no sabia com sonaria, només volia una Strato "de veritat" després d'anys tocant amb guitarres "amb forma de Strato" però que no arribaven a quallar.

Al final, inundat per la mística d'"has de tenir una Rick, la guitarra dels grans", el 25 de febrer de 2016 vaig entrar en financiació i vaig sortir del Guitar Shop de Barcelona amb una Rickenbacker 330/12. Una bona guitarra... però no tan millor que la Fender Stratocaster XII com per a justificar l'enorme esforç econòmic que em va requerir. Així que he deixat de mitificar Rickenbacker com a marca (tampoc no sóc molt fan dels propietaris de l'empresa i les seves decisions). Conservaré la que tinc, però no m'imagino comprant-ne una altra. Especialment amb els pocs diners que tinc sempre.

*****

El millor baix que tinc és un Fender Jazz Bass Highway One de 2007, que no vaig poder adquirir fins a la tardor de 2015. Desconec el seu nivell real de qualitat, i el cert és que la sèrie Highway va rebre molts pals en el seu moment. Però me n'encanten el seu so (especialment amb pua i "palm muting") i el seu màstil. Únicament li canviaria que tingués un sol volum i un selector de pastilles de tres posicions (els dos volums no són molt útils en un circuit passiu, i quasi sempre els tinc els dos al màxim, sense canviar a una sola pastilla com sí faria d'una altra manera). Per la resta, un "top loader" amb acabat "sunburst" satinat no molt resistent, però reconec que no miro excessivament l'estètica en comprar un instrument.

*****

-Squier VM Telecaster: Nashville

-Squier VM Jazzmaster: Pieholden

-Fender CIJ Stratocaster XII: Califòrnia

-Fender American Series Stratocaster: Antàrtica

-Epiphone Riviera: Mythbusters

-Epiphone Wildkat: Nothammer

-Epiphone Dot Studio: Scarlett

-Gibson Les Paul Studio: Schönbrun

-Rickenbacker 330/12: Glendor

-Hagstrom Viking Deluxe 12: Searcher

-Casio MG-510: Crashbird

-Älvian 335: Connecticut

-Älvian "SG" estéreo: Victòria

-LAG Arkane 100: Dimebag Darrell

-Samick Flying V: Fairchild

-Yamaha Pacifica 112v: Firebird

-Ibanez Talman 302 IV: Audiodelia

-Sterling Stingray SR-50: Mississipi

-Admira Paloma: Pigeon

-Acústica Storm: Illinois

-Fender Villager XII: Windfall

-Yamaha LL16ARE: Drown

-Guild M-240E: Westerly Archback: Airportman

-Baix Storm: Barstow

-Baix acústic Academy: Saint Louis

-Fender Jazz Bass Highway One: Sebastopol

-Warriors P-Bass: Pink Floyd

-Höfner 500/1 Ignition: Beatle

Johnny 99

I ♥ Puigdemont. I ♥ Trapero. Només espero que aviat el tinglado espanyol se'n vagi a terra: a ulls estrangers ja ho està fent. No trobarem a faltar Espanya.

Això sí, encara no entenc què fan al Parlament. És molt avorrit.

*****

He consultat amb el banc com finançar un pis de màx. 40.000€. Ha de ser hipoteca, i es pot estudiar de fer-la al 100%, però he de disposar de 6.500€ per les despeses. Són diners, la veritat. Però reconec que em pensava que serien 12.000. Així que aquest 2018, l'any de pagar crèdits, serà també l'any de mirar com posar-me a to i a més reunir tots aquests diners. Sigui com sigui, m'he de poder plantar a gener-febrer de 2019 en condicions. I llavors mirar si puc fer el pas, que em cal moltíssim. Serà l'any dels concursos...

*****

El "Harbingers" està tenint una bona acollida. M'agrada. En total, una trilogia de discos instrumentals amb bons resultats.

El següent, això sí, ha de ser cantat. Això ja em costarà més.

*****

El passat 2 d'abril vaig gravar noves veus per a les pistes 1 i 15 d'Himnes. No sé quan ho podré continuar.

*****

Diumenge 8 al vespre em van fallar les cames a l'estació de Terrassa Rambla, tornant de veure "Attila" de Verdi al Liceu (una gran nit), i ara escric amb els peus embenats per esguinç. Seran unes vacances de deu dies, que encara no sé fins on em rendiran. De moment he començat una biografia de Bruce Springsteen que tenia voltant (amb una infància i adolescència duríssimes, vagi des d'aquí tot el meu reconeixement). I després aniré a per la seva autobiografia, que tinc en anglès i que em diuen que és molt bona. Però tinc una pregunta: fa servir pedals Boss?

*****

A la vegada, la rondalla del matí està ja tranquil·lament difunta. Hi havia dos projectes allà dins, i portàvem temps sense avançar. En fi, quan estigui bé aniré allà a recuperar un ampli que hi tinc i tornar la clau de l'armari. Almenys el grup Harmonia continua, i fem concerts. No té res a veure amb la meva obra més creativa, però almenys m'ha servit per entrar en contacte amb un repertori que abans menystenia. I crec que aviat tornaré a ser segon baixista en el grup... He descobert que m'agrada tocar el baix, i que hi tinc un toc personal i únic. Vull perseverar-hi.

*****

L'abril de 1995 vaig comprar-me el "Bleach" de Nirvana, i em va impactar moltíssim. Tant, que el 27 de juny següent em vaig comprar una elèctrica Encore "SSH" de tipus Stratocaster. En pocs dies l'Òscar Roig em va regalar una acústica seva que ell no feia servir per res i que li havia fet un luthier, segurament en algun moment dels anys setanta. No conservo cap de les dues, les meves dues primeres guitarres.

La Encore, malgrat que el 1995 em semblava un somni, era molt problemàtica. El selector de pastilles es desajustava cada un cert temps i havia d'obrir la guitarra per a arreglar-lo. El vibrato em desafinava la guitarra, i això que era una còpia del d'una Strato de veritat. A la vegada que el pont em petava les cordes (no hi ajudava que per a obtenir distorsió hagués de passar el seu senyal per la gravadora de cassette saturada i tocar molt dur, a joc de cordes cada setmana). Les clavilles eren dolentes. Sonava a "damn cheap banjo". I a més hi vaig fer tots els experiments possibles amb l'acció i l'alçada de les pastilles, que per a sonar prou fort havien d'estar molt altes, el que va fer que no sonés mai afinada degut al "string pull" magnètic. De fet, les alçades de les pastilles van acabar determinades pel meu gust per emprar les de màstil i centre com a "trasts" per a sons superaguts i tocar com els Sonic Youth. Normal que el 2007 li comprés la Casio a l'Òscar, no era perfecta però era una millora (i ara, tunejada, és un gran instrument, potser el més personal que tinc). Ambdúes van sonar una temporada a través d'un ampli Crate defectuós que mai no va funcionar bé i que ja no existeix.

L'acústica, al seu torn, era una guitarra a l'estil "petite bouche" de les Maccaferri emprades per Django Reinhardt. Li vaig haver de posar cordes i celleta només començar (això, amb els meus nuls coneixements de lutheria, va conduir a una acció altíssima). El cas és que el luthier que la va fer no era ni de bon tros el que la seva fama indicava, i la guitarra va resultar un desastre. El so era mat, acartronat i sense greus, encara que potent. El diapasó estava esquerdat. Hi havia defectes d'acabat per tot arreu. A sobre, al cap de poc va rebre un cop accidental i es va esquerdar per darrera, amb jo intentant una reparació amb enganxador Imedio que no va sol·lucionar gran cosa. Almenys mereix menció com la meva primera acústica, com la guitarra on vaig compondre les línies mestres dels "Misticismes" i dels "Marcianitos", i com la guitarra que se sent en algunes mescles molt primerenques del "Corrupció", disc on hagués acabat sonant si no hagués comprat per casualitat la Samick de dotze cordes que hi vaig emprar (i que ja no tinc, havent patit una ruptura al claviller i, molts anys més tard, havent comprat la Fender Villager que li dóna mil voltes; la Samick me la vaig vendre).

Els seus finals van ser: la Encore la vaig vendre de segona mà i té segon propietari, amb el que almenys algú hi està aprenent com tocar la guitarra; l'acústica anònima ja ni la vaig vendre, simplement la vaig deixar al costat del container el novembre de l'any passat i no sé si algú la va agafar o dorm el son dels justos en algun abocador. Cap d'elles no era com per morir per ella, però reconec que són un bon record nostàlgic. Almenys van ser les guitarres amb les que vaig iniciar-me en l'instrument. I quan vaig estudiar a Crash, un dels meus companys em va donar un bon consell: tractar de sonar bé a pastilla neta o acústic, sense distorsió o efectes. Clar, al principi era molt desmoralitzador comprovar que malament sonava. Però avui en dia toco força bé en net (i amb millors guitarres i amplis), i faig servir poc els efectes (amb els meus preferits essent la compressió -en estudi- i el Univibe; faig poc ús de les distorsions, amb la meva favorita essent el Boss Blues Driver).

Brescia

Acabo d’acabar el «Rainbow Harbingers in Teledysk»

i n’estic fent els backups. És cert que és un altre

disc instrumental i que no ofereix sorpreses. Però

en si mateix és bo. Simplement, no crec que pugui

acabar els àlbums vocals pendents abans de l’estiu:

«Disfunctional» (amb lletres i tot), «1980» (sense

lletres encara, segurament seran en anglès) i refer

«Himnes». L’»Estratègies» requereix de molta feina

encara, i serà el darrer de la cúa (vull gravar els

cantants sense pressions). (I el "Santuari"...)
I ara em queda una carpeta titulada «Wendoline» i

plena de restes de tots aquests anys. En poden

sortir moltes cançons, però sense cap garantia de

qualitat. La deixaré reposar. Com la carpeta de

temes per guitarra: sona força decebedora.

*****

Amb el tema de l’habitatge no sé si estic fent

plans o m’estic autoenganyant. Ho tinc fotudíssim.

Almenys no és culpa meva.

*****

Pobre Puigdemont, pobres consellers a l’exili, i

pobres presos polítics. I mentre això passa, al

Parlament encara juguen a veure qui la fa més

grossa. Per primer cop des de 2001, no sé a qui

votar. O si anar a votar.

*****

Que poc que m’he pogut concentrar. Volia escriure

durant aquest pont, però la son em mata.

*****

El festival per la llibertat d’expressió està

congelat. Mala pluja ens el va espatllar.

*****

El Frontman és a arreglar. Com la «Audiodelia»,

amb problemes de massa.

*****

Almenys em va anar molt bé «explotar» fa un mes.

He pogut acceptar el meu destí. I ara em vull centrar

en construir-me una vida només per mi. Per sort sé el

que vull, i no vull haver-me de discutir amb ningú

pel que vull fer a la vida.
Bé, per sort tinc els amics. I això és molt bo.

*****

A veure si el satèl·lit xinès ja és el barret d’algú.

In the Upper Room

Destaco aquesta entrevista a Carme Trilla (20-3-2018), https://www.vilaweb.cat/noticies/carme-trilla-hem-regalat-el-nostre-futur-als-bancs/, pel seu encertadíssim diagnòstic d’un problema que ens ha dut al penya-segat i sobre el qual s’ha de fer moltíssima pressió perquè literalment ens hi pot anar la vida.

*****

Mentre, i aprofitant aquest any de pagaments i de pausa forçosa, vaig rumiant. La meva amiga María Luisa m’ha ensenyat (20-3-2018) un vídeo xilè sobre cases fetes amb containers. Això ha engegat la meva imaginació, coneixent jo de primera mà com d’espaiós és un container. Al final, mirant per internet m’he adonat que difícilment sigui la millor solució a aplicar a Terrassa, 25 Km. terra endins. Però he mirat dues coses seguint aquest fil mental, i m’adono que la millor opció per a mi depèn de dues possibles variables: 1) un terreny a prop de la ciutat però fora del casc urbà, i aquí el problema no és el preu per metre quadrat, força baix, sinó que no sé veure terrenys prou petits com per a poder-ne comprar un amb una mica d’estalvi o un simple préstec personal (tots els terrenys que hi veig són de proporcions ridículament grans i preus no massa assequibles en conjunt); de totes maneres, un terreny a les Martines o a Can Palet de Vistalegre surt molt més bé de preu que un pis de 30 m2 dins del casc urbà; i 2) una casa prefabricada, i aquí els preus, sense ser assequibles, recorden més al d’un Audi que al d’un Ferrari, tot i que requeririen d’un préstec important o una hipoteca, l’obstacle de sempre. Però car per car, veig més factible això que l’insostenible mercat de pisos a Terrassa ciutat. Ara la feina i trencaclosques és com obtenir almenys part d’aquests diners sense recórrer a préstecs o hipoteques, doncs el meu autèntic obstacle és el banc. I la Pensió 0’25.

*****

Si tot això m’ho permet, admeto que a principis de 2019 m’agradaria intentar un últim afegitó a la meva col·lecció: una guitarra baríton, amb el seu to propi i intransferible. Tiraré pel barat, de manera que si és viable, la meva tria és entre el Squier VM VI i el seu equivalent Harley Benton (del Thomann). Una altra cosa és que sigui viable, amb plans tan potents com un habitatge. Per una vegada, renunciaria a un instrument en favor d’un lloc on viure, si això darrer es pot intentar de manera realista.

*****

Necessita el Philip Glass dels 1980 una revisió? Rotundament sí. És cert que la part més important de la seva obra, i la que a mi em va dur a compondre, és la que va fer als anys 1970, amb «Music in Twelve Parts», «Einstein on the Beach», «Another Look at Harmony, Part 4» i «Dance Nos. 1-5» com a cims més destacats. Però és als 1980 quan estrena estil neoclàssic... i està també molt inspirat, amb partitures com «Koyaanisqatsi», «The Photographer», «Mishima», «In the Upper Room», o fins

i tot obres infravalorades com «Akhnaten», «Powaqqatsi» o «Songs from Liquid Days». I és aquesta part de la seva obra la que ha marcat més al gran públic, i també la que li va obrir la porta a rebre encarrecs posteriors com «The Hours». Una altra cosa és que just a l’inici dels anys 1990 abaixés la guàrdia i no hagi acabat d’encertar el rumb des d’aleshores. Però els 1980 de Philip Glass són l’època crucial en què va demostrar que les seves noves inclinacions neoclàssiques podien ser tan atractives com la seva obra anterior i, a més, arribar a molt més públic. De manera que reivindico també aquests anys del compositor que, per a mi, ho va començar tot.

*****

Dir també que, així com tinc les partitures d’»Another Look at Harmony, Part 4» i «Dance 2», de Steve Reich en tinc les de «Four Organs» i «The Desert Music». Però d’aquest segon encara tinc pendent les de «Music for 18 Musicians» i «Music for a Large Ensemble». I d’en Philip em manquen «Music with Changing Parts» (disponible) i, importantíssima, «Music in Twelve Parts» (no disponible, i em fa molta ràbia no poder tocar la Part 1 als meus concerts ni poder-la analitzar amb tot el detall que voldria). Un cop dit això, reconec que un altre somni seria que ells dos fessin les paus i fessin una composició conjunta. Junts ho podrien encendre tot, fins i tot als seus vuitanta i pocs d’edat.

*****

Fa unes setmanes, esperant per l’assaig de la Massa Coral, vaig trobar els programes d’un concert que s’havia fet poques hores abans, dedicat a la memòria de la Madrona Elias, clavecinista, morta el 2017. Em va saber greu, doncs ella va ser la meva professora de primer i segon d’harmonia, pla de 1966. El temari era bastant peculiar, però ella era prou metòdica i enfocada com per a que jo n’aprengués tot el que se suposava que n’havia d’aprendre. I al final de tot, vaig compondre i estrenar la primera versió dels Misticismes, en plena crisi personal i creativa. En alguna cosa em va motivar, doncs. Vagi des d’aquí el meu homenatge.

Key to the Highway

Dissabte 10 vaig ser al Trilogy Rock amb en Maurici Ribera i en Jordi Ibañez, i la meva part d'especial va versar sobre Mike Love dels Beach Boys. Encara va sortir prou bé, tenint en conte que el material audio que duia no era exactament "la crème de la crème". De fet, reconec que darrerament he escoltat bastant el "Summer in Paradise" dels Beach Boys però que això és perquè m'hi he acostumat. En realitat és un desastre, sobretot "Summer of Love" i el "cover" de "Remember (Walking in the Sand)" amb una veu robòtica pèssima. De fet, és difícil d'entendre com un tio tan negat per a la música pot haver format part d'un grup tan imprescindible (en la seva bona època) com els Beach Boys. En fi, encara no he pogut llegir la seva autobiografia (amb "negre"), però la tinc i valdrà la pena que la llegeixi i faci un informe aquí.

*****

Bona tarda al Liceu amb Andrea Chenier. Admeto que el Liceu ha millorat des dels temps en què n'era abonat i tot era... "bizarre", sortir de cada representació amb el cap tocant a terra, i després no recordar més que barrabassades. Em van fer avorrir l'òpera. Dies com avui m'hi reconcilien una mica, encara que m'he de limitar a escoltar la música sense imatge ni subtitulat, o em sentiria malament.

*****

El juny em reservo data per a anar a veure els tallers d'òpera. L'elisir d'amore. Sé que ho faran molt millor del que ho vaig fer jo fa onze anys. Reconec que em va superar, i tampoc no vaig poder aportar res a Belcore: massa limitat per un director d'escena que no em deixava iniciativa, i, siguem justos, jo estava en una mena de pànic. És lògic que no hagi fet òpera més endavant. Un es pot preguntar què hagués estat de mi si no hagués estat sota tanta pressió. Almenys la meva veu post-operació és millor, ara falta trobar temps per a gravar veus de discos, discos que porten anys esperant...

*****

Tinc el meu projecte d'òpera aturat. Almenys sé de què vull tractar: el comitè de crisi durant la crisi dels míssils l'octubre de 1962, amb l'amic JFK per allà al mig. Un escenari únic, essencialitzable a una taula, unes cadires i un plafó amb un mapa mundi. Sintetitzadors i potser una elèctrica de 12. I tot el drama possible, sense necessitat d'històries d'amor massa vistes. Però possiblement sigui en anglès, i segur que hauré d'anar a Londres a buscar una companyia petita que ho vulgui fer. Aquí l'escena oficial és tan tancada i endogàmica que no hi tinc cap possibilitat. A l'estiu em posaré a treballar en el llibret, i que sigui el que Marx vulgui.

*****

Almenys escolto molta música nova. Sempre pop-rock, però és que és on hi ha les novetats. I necessito novetats. Podeu dir que el problema amb el món clàssic és que sempre es fa el mateix, almenys quan el concert és de gran format, i jo necessitava nous aires. En fi, us convido a llegir el Blog d'en Patinet i a participar de la polèmica. Intentaré que sigui una polèmica útil.

I no us perdeu el disc "John Mayall and the Bluesbreakers with Eric Clapton", de 1966. És una festa. Clapton és Déu. (Com al "Layla and Other Assorted Love Songs", que també és un monument.)

*****

I em va anar bé "explotar" emocionalment fa dos posts. Estic molt millor i més relaxat. I estic en un moment d'acceptació: el meu somni de trobar parella és impossible, però almenys hi ha coses que m'omplen i són factibles, com compondre, escriure i la meva col·lecció de guitarres. L'únic que és impossible i a la vegada és imprescindible i urgent és trobar casa. Espero que hi hagi revolució aviat...

*****

R.I.P. Stephen Hawking. No puc aportar molt, a l'escola es van assegurar de fer-me avorrir les mates i ara em trobo que quan es tracta de ciència sempre faig el paperina. Sé sumar, restar, multiplicar i dividir, i com funciona una potència. I punt. Això vol dir que no sé ni el corresponent a l'antiga EGB. Quan es tracta de coses potents com l'Anàlisi de Fourier, la Retícula de Gauss o els fractals, navego per internet o directament he de deixar el llibre. Em sento un imbècil.

*****

Des de la tardor passada que em manca per arribar l'AKG D-112, micro que és l'estàndard de la Indústria per a gravar bombos i baixos, i que vull tenir com a part d'una minicol·lecció de micros per a emprar com a enginyer de gravació, col·lecció que per la resta és ja sencera, i així anar tancant temes. En un o dos anys també m'agradaria tenir un parell de rèpliques del compressor UREI 1176, sé que n'hi ha una de molt bona per 500€ (el WA76 de Warm Audio) i vull poder-hi experimentar. Per desgràcia, no hi ha rèpliques accessibles del Fairchild 670...

*****

Mentre, reconec que no sé què se n'ha fet de tres pedals que aprecio moltíssim i que són segur a la meva habitació, però que ho dissimulen molt bé: els BOSS Metal Zone, CS3 i Blues Driver Waza Craft. Aquest darrer l'he substituït per l'Angry Driver, però és difícil de fer servir en directe. Un pedal només per a estudi, i... "angry a lot".

*****

I des d'aquí un homenatge a la versió orquestral d'"Isn't It a Pity" de George Harrison, al meu entendre la cançó més perfecta que hagi fet mai un beatle. Profundament inspiradora.

Inici de març confús

No hi ha tractament mèdic pel caos que descrivia al darrer post. Molt, molt trist. Però almenys em va anar bé explotar d'una punyetera vegada. És una cosa que hauré de fer periòdicament, donat que ningú no m'ho voldrà solucionar.

"Creo que lo mejor es no tener pareja y punto. Nadie necesita un ego desatado en casa. De hecho, es genial no tener que darle explicaciones a nadie si te da por comerte una pizza mientras ves boxeo por la TV a las tres de la mañana."

"Admeto que ser pare és una cosa que m'estalviaré, no ho hagués fet gens bé en tot cas."

*****

"No acabo de trobar temps per a continuar la meva novel·la. Però almenys la decisió d'emprendre una segona carrera com a escriptor està presa. Ni que sigui perquè podria ser la manera de signar un contracte sense comprometre la meva música. I a més és un repte personal, una manera de créixer cap a una altra banda."

*****

Estic en dues rondalles de cançó espanyola (tot un món si es fan ben fetes, tot i que de moment molt ben fetes no estan), i a més he entrat al grup de teatre de l'associació de familiars, on em diuen que sóc molt bon actor i és una sorpresa. Clar, la darrera vegada que vaig fer un treball de tipus teatral va ser a l'assignatura de Tallers d'Òpera fa onze anys, i va ser un desastre que em va fer creure que no tenia cap capacitat com a actor. Així que m'estic redescobrint, i sorprenent-me amb mi mateix. De passada, està molt bé veure actuar, i actuar bé, gent que té altres motius per actuar que no pas sobrecompensar els seus egos i les seves inseguretats. En aquest sentit, al conservatori vaig conèixer a gent força preocupant que en algun cas m'ho va fer passar realment malament.

*****

Molt decebut amb els que haurien de ser els nostres partits. El que estan fent és de vergonya aliena. Adonar-me que l'únic motiu que hi ha per a votar-los és no regalar un vot al bloc del 155... Em sento estafat, i no sóc l'únic. Som més de dos milions de persones convençudes que a dins d'Espanya no tenim més futur que ser maltractats, i que volem marxar. Com podem saltar-nos el Parlament i les seves colles d'idiotes? En tot cas, fins i tot Carles Puigdemont ha admès que va ser un error no implementar la República el del d'octubre de 2017. Però almenys ho reconeix. Al Parlament no admeten res que valgui la pena. I a Madrid encara riuen ara. És aterridor.

Una pregunta: a Terrassa encara tenim alcalde?

*****

Puja el preu de l'habitatge. No han après res. I el problema és per a tota la societat. Les meves condicions són un habitatge per un màxim de 21.000€, amb una hipoteca pel 100% del valor de la transacció incloent impostos i gestions, i que la concessió de la hipoteca estigui garantida. Sinó, no hi ha tracte, i això no ho diu la meva imperiosa necessitat de trobar habitatge propi sinó que amb els seus preus i barreres no hi ha tracte possible. Vull pagar pel meu habitatge, però necessito poder-ho fer, ha de ser factible. I res d'això no apareix a un horitzó immobiliari caracteritzat pels castells a l'aire i els fons voltor.

*****

No puc dir què, però he estat component com a intent de trobar algun caler, cosa que pot fallar. Deixem-ho aquí. Si falla, ja tinc compost (no gravat) mig Duncan Drawings IV. És el moment de buscar-me la vida...

Àlbums? Encallat en què no trobo temps per a gravar veus en els vells projectes que les esperen. Com a possibles nous projectes, un de segur és treballar les restes que van quedar del "Random Rain" per a fer un darrer àlbum instrumental. És factible, i una via per a poder presentar àlbum a la primavera, o almenys de tenir feina feta per a quan la necessiti si mentrestant puc acabar vells projectes com el Disfunctional, el 1980 o el Santuari (més la regravació de veus d'Himnes, les originals tenen massa defectes). També penso en fer àlbums de guitarres, però aquí ja he fet algun intent de demo i reconec no acabar de veure el camí. Vull dir que sí, em veig amb cor de gravar rítmiques, però no tinc manera de garantir un àlbum amb la meva qualitat usual. I no vull fallar, no vull avorrir. Almenys sé que he de trobar un nou camí i que la via MIDI es pot esgotar molt aviat.

I També he de localitzar una antiga base, la de la "Crucifixió", a la que he de posar una nova lletra i títol. Com "MR Blues", és una cançó que queda penjant, possible carn de DD4.

Almenys el "Te Deum" està acabat des de finals de desembre. Només sis minuts, però pot impactar. I està emparaulada amb la Massa Coral per a 2019, en el 75^è aniversari. Si tot acaba bé, podria ser el moment en què el públic terrassenc em notés com a compositor per primera vegada. Estic esperançat...

També m'agrada el moment pel que passa Visitants, que és una unitat d'èlit i a més ens compenetrem molt bé com a persones. Pega? No surten concerts. Però és que no surten per ningú, excepte que siguis un grup de tribut, la darrera plaga a espatllar-ho tot.