Autoentrevista 2021 I

 

Som els reporters de Tivizrí, i com de costum hi ha llum a la Unitat Mòbil. Com sempre, excepte per una cosa: fa calor.

-2021 està essent mogudet...

-Sí. Una autèntica muntanya russa. El 14 de gener, el judici de la pensió, i va ser terrible, em recordo a mi assegut tremolant amb la gorra a les mans mentre una fiscal recitava immisericorde els arguments de la Seguretat Social contra mi. Per sorpresa, el 18 de gener vaig saber que havia guanyat el judici. Vaig esperar els endarreriments, només per a assabentar-me a mitjans de març que la Seguretat Social havia recorregut. No m’afectava en la pensió pròpiament, que el 25 de març va tornar als nivells previs a la boutade de certa persona de la que em recordaré sempre i també de tota la seva parentela. Però em falten unes quantes coses per pagar, i una d’elles és la Telecaster, que falta un bon tram per pagar. Apart, el tema de la curatela és ara mateix molt confús: tinc sentència favorable a la curatela, però concorren dues fundacions, una que m’havien recomanat i una altra que ha indicat la jutgessa. És un mareig.

-Com et trobes ara mateix?

Ambigu. Han estat catorze mesos de poder fer feina, i això no ho iguala res. Però tot està recomençant al món exterior, i admeto que hagués preferit esperar al setembre, no deixo de tenir uns pocs pendents com veus en tres àlbums o acabar un llibre. Començar tan aviat m’ha tallat el rotllo.

-Com va la teva col·lecció de guitarres?

-La feina que vaig tenir per a recuperar la guitarra LAG Arkane 100 i el baix acústic que m’havia venut al Second. Però almenys això està assegurat. També, la meva família està oberta a procurar-me lentament els instruments que falten, a base d’aniversaris i nadals, cosa que agraeixo profundament. I he buscat les alternatives més econòmiques per a fer la llista, que també inclou dos «box sets» que sortiran a l’agost, un dels Beach Boys i un altre de George Harrison: estudiar als peus dels mestres.

-I l’estudi?

Per sort ja el tenia força bé a principis d’any. Només em falta una taula de mescles per a reemplaçar la Behringer, i diria que n’he trobat una de segona mà, encara que de moment no m’ha arribat. Renuncies? Vaig desistir de comprar un Klark Teknik 3rd Dimension per massa difícil de comprar. Igualment, fa temps que The Music Group ho té molt mal muntat a l’ejtado ejpañó.

-Has mirat més equip?

Fora del meu abast, sí. Chandler Ltd. fabrica un previ com el de la taula dels Beatles i un compressor com l’Altec d’Abbey Road. Boníssims, però comprar dos de cada em costaria en total dotze mil euros. Impossible. Com m’aniria molt bé una taula Neve o Solid State Logic, però estan completament fora del meu abast. SSL fabrica una taula una mica més assequible, la SiX, però amb només quatre faders em resulta totalment insuficient. I igualment no vull fer segons quines despeses mentre visqui al costat de cert carrer.

-I fora de la llista que ens has comentat, hi ha instruments que et cridin l’atenció?

Sí, però només faré el pas si millora la meva economia, amb molta feina pendent. Si he de destacar un sol model, seria la Squier Classic Vibe Starcaster en acabat natural. Promet, però ara mateix és fora del meu abast. De fet, és prou cara com per a que hagi desestimat incloure-la a certa llista. No vull espantar.

-Has deixat Twitter...

Sí. No és un adéu per sempre, però certa persona molt tòxica m’ha ensenyat que més valia prendre’m unes llargues vacances, i que si algú posa grans frases sobre l’amor i la parella ideal, no està buscant parella, està buscant víctimes. No tinc temps per a narcisistes.

-Ja no penses en dones...

Només amb sentiments de ràbia i frustració. Toca seguir sol, i ho aprofitaré per a no lligar-me. Necessito viure sol. I no vull a gent desagradable al meu voltant. Reconec que finalment ni m’he posat a Facebook Dating com pensava que faria. Terrassa no m’agrada gens en aquest apartat, no hi ha confiança. Podem dir que hi ha tres problemes a la meva vida, els altres dos dels quals són el tema immobiliari i la cultura carca que domina les nostres indústries culturals. Però mentre el tema casa és purament econòmic i el de la cultura puc provar a esquivar-lo amb una segona carrera com a escriptor, el tema dones és irresoluble perquè el problema són elles mateixes. És un món d’egos. No val la pena. De fet, m'adono que si intento trobar parella se m'acusarà de tantes coses sense jo buscar-ho, que no em val la pena. Però ens hem de preguntar totes i tots com hem pogut arribar aquí com a societat. Sol patiré molt, però em resulta molt més fàcil. I una dona em perdrà.

-Sona a que has tancat la porta.

-Sí. L’agost de 2020. I no miro enrere. Tinc una dignitat. De fet, amb el tema pendent d’una casa per a mi, vull tenir les mans lliures.

-I com anirà el tema casa?

En teoria, he de pagar tots els deutes abans d’intentar-ho. Però això em porta molt enllà. A la vegada, des del viatge a Tarragona de 2019 estic obert a marxar de Terrassa si em serveix per a trobar alguna cosa pagable. I m’he adonat que a zones molt despoblades de Catalunya hi ha terrenys assequibles. Vull embarcar-me en un terreny tan aviat com pugui, el que vol dir reservar una partida durant 2022. I llavors buscar una casa per a posar-hi. Segurament una casa prefabricada de fusta, però si trobo una alternativa més barata, allà aniré.

-I no et quedaràs molt aïllat?

Sí. Però, encara que trobaré a faltar els amics, sí que estar aïllat em pot anar bé per a no tenir distraccions. Especialment concerts. El confinament m’ha demostrat el meu potencial si no se’m té lluny de casa. I reconec que vull tenir aquesta llibertat sempre.

-Afectarà a Visitants?

Serà inevitable... però falta molt temps. Hi ha Visitants per temps. El que més m’ha agradat ha estat aquest temps de gravar la tercera maqueta. Als meus companys els ha costat més, ha estat un procés molt perfeccionista i l’hem fet nosaltres mateixos. Estic molt content dels resultats i del grup. I si algun dia hagués de marxar de Terrassa per raons immobiliàries, no només demanaré al grup que segueixi, sinó que m’hi mantindré molt en contacte. Els Visitants són molt grans...

-Com ha evolucionat el teu pensament polític?

No crec que hagi evolucionat gaire, però sí que crec que he d’explicar els meus posicionaments aquests darrers sis mesos. Per a les eleccions del 14F vaig ser molt anti-ERC, tant pel malament que ho estaven fent a la Gene com perquè d’indepes no tenien res i sí de molt dretans. Els resultats electorals generals van ser absurds, i vaig passar-me els següents mesos esperant que s’haguessin de repetir les eleccions. No va ser així, i ara també estic molt decebut amb Junts, que ara mateix, apart de la bona gent de Waterloo, només compta amb una Laura Borràs que els té molt ben posats, tot i que tenir-la de presidenta del Parlament pot ser infrautilitzar-la. La resta de Junts ha demostrat no voler per a res la independència, i crec que Carles Puigdemont es va equivocar volent fer una continuïtat. El resultat de tot aquest aiguabarreig és el Govern més conservador des dels primers temps d’Artur Mas, i un que vol passar pàgina de l’1-O, una decisió que és en si mateixa una estratègia perdedora. I creure que Espanya indultarà els nou presos sense empresonar-los de nou en poc temps és enganyar-se. A més, estan empresonant contínuament a persones anònimes. Espanya és una vergonya i no hauria d’haver existit mai.

-Vas votar Junts?

Sí, el 14F vaig votar JxC. Però no per entusiasme, sinó perquè no volia que manessin ni ERC ni el PSC. Jo em puc definir per les posicions aparents d’ERC el 2001, quan hi vaig entrar per a militar-hi sis anys. És a dir, d’esquerres, republicà i independentista. Però fa temps que no hi ha res així al Parlament, i a fora diria que tampoc. Clar, no em puc definir plenament voti el que voti. Per sort, al FNC el voten els de casa seva, perquè només ens faltaven ells. Ells, Aliança, Renaixença i el MIC: una desgràcia. Però reconec que m’agradaria poder votar un partit independentista de centreesquerra. Ara no existeix. És molt frustrant. En tot cas, ja no sóc ni a l’ANC ni a Òmnium. I m’estic penedint d’haver votat Junts. De fet, estic pensant seriosament quedar-me a casa les properes jornades electorals. Una cosa així com enviar a certs partits a casa al racó de pensar. Total, no fan cap diferència.

-I com veus l’estat espanyol?

No són més burros perquè no s’entrenen. I a sobre, majoritàriament feixistes i anticatalans. Hem de marxar, i per a això ens caldrà canviar de polítics, i ser al carrer. Espanya no serveix per a res que no sigui oprimir i no hauria d’haver existit mai.

-Com veus tot el tema de la llengua?

Hi ha grans alarmes sobre que estem perdent la llengua, i pel que fa a Terrassa me les crec, simplement perquè fora de casa tothom se m’adreça en castellà. Sí que vull que tothom que és a Catalunya hi romangui (excepte, potser, els cossos armats i determinats polítics i empresaris). Però també tinc clar que tenim un problema greu de carisma de la nostra llengua i cultura, i aquí assenyalo directament a la política cultural de la Generalitat des de 1980. Exacte, allò que dic sempre que manen uns pocs despatxos i una elit de famosets que ho fan tot. Resulta que amb això el que tenim és una cultura carca que mira al passat i al folklore, mentre es barra el pas a tothom qui pugui desmuntar tot aquest desori a base de fer-ho bé. El resultat és que ningú s’enganxa a la llengua catalana perquè se l’ha deixada sense grans referents i sense impacte mediàtic, dues de les vies més importants per a crear nous parlants. Penseu que els Beatles van fer moltíssim per l’anglès, i que abans d’ells els cantants gravaven els seus «hits» diverses vegades en diferents idiomes per a diferents països.

-Quin tipus de feina has estat fent aquest darrer semestre?

En gran part, reordenar i polir alguns dels àlbums fets el 2020. He gravat més àlbums, també, però només tres, acabats. Fins i tot així, he hagut de parar, perquè estava massa sobrerrevolucionat. Però mirant el que tinc acabat, estic content: vint-i-tres àlbums bons o puntualment molt bons. Poca gent ho pot dir. Mantindré el nivell? Si m’autoexigeixo, sí. Però és cert que he de provar noves vies.

-I què queda pendent, que no sigui musical?

He començat un tercer àlbum de fotos, de moment sense pla ni guió. Hi ha fotos que vull fer a Barcelona, però he d’esperar a almenys el novembre per a fer-les. Sí que vull fer aviat sessions a Sabadell, Rubí i Sant Cugat: si no evoluciono de tècnica, almenys puc fotografiar nous espais. Apart, vull acabar el llibre de contes dramàtics, el que implica la revisió o eliminació d’algun dels contes que ara mateix formen part del borrador. En diuen control de qualitat, i és l’única arma que tindrà el llibre per a defensar-se. Almenys el primer llibre és a punt, tot i que no el vull moure sol. I una darrera àrea seria compondre peces clàssiques en partitura: estic pensant en buscar editor fora de l’estat espanyol, doncs m’adono que si a certs cercles no es parla de mi és perquè anant per lliure tothom et considera un aficionat. De fet, Steve Reich ha tingut editor des de quasi els seus inicis, i ha acabat rebent molts premis. No crec que aquests darrers siguin casualitat, i no em refereixo a l’innegable geni de Steve Reich sinó al grau de repercussió. Jo porto 31 matant-me a fer feina i em segueixen coneixent a casa meva, una situació que necessito canviar.

-Com graves ara?

Des del Disfunctional estic fent servir el Tubecore 3U quasi per a tot. Ha ocupat el lloc que abans ocupaven les masses de reverb: modificar els sons i fer-los més atractius. Certament la qualitat de les mostres i programes del MODX6 hi ajuda. Segueixo fent les coses amb MIDI i línia, per pura manca d’espai. Però noto un cert canvi aquests darrers àlbums: ja tinc més d’un estil. M’agrada més l’antic, però vull veure on em porta el nou. També he de provar de fer servir més equips, que tinc.

-Per acabar, parla’ns de tot aquest tràfec que has fet amb els àlbums.

Ho faré encantat:

2. Feina 2.0 (remake, 2019-2021). Ha canviat força. La idea era que, amb les cançons cantades existents, fos tot un àlbum cantat. Per això he fet tants canvis. Ara és un disc acabat, tot cantat, i de bon nivell. Però admeto que pot ofendre els puristes. Sortirà el dia 25 de juny.

11. Chicago (2020). Les sis primeres cançons i l’última estan intocades. Però, fora d’una altra cançó, la resta ha estat intercanviat amb altres àlbums. Així resolc un àlbum que era una mica «patchy».

12. Silesia (2020). El treball s’ha limitat a regravar l’orgue de «A Phoney Situation» i a canviar la melodia de «A Flash in the Pan» per una que funcionés. La resta està intocat. Tot i que a finals de 2020 vaig afegir dues cançons al final, canviades de to. Audacity és gran.

13. Boomsday! (2020). No tocat des de 2020.

14. Estratègies al paradís (2020). Només un retoc a «Isle of View»: substituir el solo mitjançant editatge.

15. 1980 Vol. I (2020). No tocat des de 2020.

16. 1980 Vol. II (2020). No tocat des de 2020.

17. Disfunctional West Coast Promotion (2020). No tocat des de 2020.

18. Pareidolia (2020). No tocat des de 2020.

19. Que em sents, explosió? (2021). Molt bo. Sobretot el primer i l’últim tema.

20. Four Sides of the Eternal Triangle (2021). Nou àlbum basat en idees molt velles, és bo. Però admeto que és un àlbum típic meu precedit d’un single tipus Drifters 1960 que m’agrada molt per si sol. És com durant anys he volgut sonar.

21. Irving Park In The Dark (2021). Ha rebut molta cançó vella de diferents orígens. Molt bo, típic meu, i ben integrat. Em resol molts problemes.

22. Telegram For Fulmånen (2021). No em pensava que sortiria tan bé. Experimental i anticomercial, pel seu propi bé. Conté les versions finals de tres vells sospitosos de l’antic «Feina», incloent els «2000 mosquitos», que hauran vagat durant 28 anys i que són l’única peça meva gravada només amb piano, tal i com es van estrenar el 1993 als Jocs Florals de l’Escola Pia de Terrassa, quan jo tenia 17 anys.

23. Are There Any Celebration Plants? (2021). Gravat en cinc dies a partir d’una peça de percussió poc aconseguida, tres demos i tretze temes compostos en una sola nit, és un molt bon disc, però també és jo al meu límit mental.

Ara queda el treball vocal. El «Charleston» té tracks i lletres definitius, ara falta gravar-ne les veus que queden. El «Shut Down» necessita lletres, veus i guitarres. Tots dos tenen un track list definitiu. I «Jazz» té problemes amb les lletres, encara que les bases també són definitives.

I fins aquí l’entrevista. Tornem als nostres estudis, deixant una estela de foc i olor a pneumàtics cremats...

 

Word Mess Motto

 

(4-6-2021 a la nit)

Un projecte començat dimarts passat i acabat ara en dissabte al matí. Velocitat de vertigen. «Are There Any Celebration Plants?» S’aguanta prou bé. Però vaig sobrerevolucionat.

I amb aquest ja són 23 àlbums. Ara, veus i escriure.

*****

(9-6-2021)

Ara amb més calma. «Are There Any Celebration Plants?» és un àlbum instrumental sorgit de cop del no-res i fet en un «high» de pressió. M’agrada perquè ha sortit molt bé, com el «Telegram for Fulmånen». Dos discos molt bons. Però he de canviar de mitjà i donar-me una pausa. Ara vull escriure i intentar que setembre (que ja comença a aparèixer a l’horitzó amb molta càrrega simultània) m’agafi amb dos llibres escrits. Tinc una vaga idea per a un tercer, però no n’existeix ni sinopsi. M’agradaria viure sol i aïllat del món, només en contacte amb els amics més amics.

I em dec intentar un llibre de poesia. I llegir llibres. Em meravella que la gent no sàpigui què fer. Jo massa que ho sé.

*****

Si no baixen dràsticament els preus de les cases a Terrassa, tinc un pla: buscar un terreny on siguin barats, i més endavant comprar una casa prefabricada, tan econòmica com la trobi i amb almenys un determinat espai. I, si cal, aïllar-m’hi. No es pot viure sense veritables amics, però sí sense les idees formidables d’alguna gent. He perdut massa temps.

*****

És formidable de veritat escoltar en una mateixa tarda el «What’s Going On» de Marvin Gaye i el «Sgt. Pepper» dels Beatles. Mentre, segueixo veient gent renegant del reggaeton. Admeto ser un d’ells. Tot i que si renego de l’estil, no renego de les preguntes. Ja m’han dut a «CBGB»...

*****

Sí que m’ha cridat molt l’atenció aquest darrer any la desesperació dels meus companys d’escena per no poder fer concerts o no poder anar a concerts. No és que no hi tinguin dret, però sembla que si és gravat, no és ni cultura. És injust, sobretot pels pocs que apostem per les gravacions. Però és com si la Humanitat no pogués entendre la música i necessitessin ninots. En ple segle XXI això és molt estrany.

*****

Fa una setmana vaig fer un remix de la nova obra de L’Exèrcit d’Islàndia. I el curiós és que, apart d’una pista o dos de strings tocats a mà, ha estat més un remàster que una de les meves extravagàncies. Clar, ells ja sonen bé, i era més tema de treure alguna intro dèbil o de comprimir. Espartà està bé, és com el Let It Be Naked. Però em sap greu no haver trobat com convertir-ho en una cosa molt acolorida.

*****

Mentre, he rebut «Ayni» d’Iyari, que tinc pendent d’escoltar. Hi tinc posades moltes esperances.

Subwoofer

 

Una cosa que m’ha encantat fer abans de l’entrada en vigor de la curatela és recomprar les tres coses que eren a la botiga i que els hi havia hagut de vendre: la LAG Arkane 100, el baix electroacústic Academy, i el rack d’efectes Behringer Virtualizer Pro DSP2024P. Potser no peces majors, però ja no em sento tan incomplet. Ho he fet per això.

*****

Pensant en un terreny lluny de Barcelona i una casa prefabricada econòmica. També en una moto o tricicle. Sé que en uns anys hauré de marxar de Terrassa, però el preu de l’habitatge és el factor definitiu. I ja que em quedaré sense dona, almenys vull aconseguir casa.

*****

La nit del 28 al 29 de maig, en poca estona, he tret tot d’idees molt bones amb un potent so d’orgue romàntic. Seran per a la Massa, sobre les Odes d’Horaci.

*****

Potent avançada al «Gorgée». De moment, dotze temes consolidats, 32 minuts. Me’n faltarien tres més, més alguna melodia. El dubte és si constituirà realment un àlbum. I li he de buscar títol definitiu, més portada. Serà instrumental. De moment, Aeroport i 2000 mosquitos rescatades. Deixo fora SRC Olympics perquè no encaixa. I tot plegat sona estrany. No un dels meus millors projectes, però ho he d’intentar. Pega: aquesta tarda tinc concert. Mala manera de passar una matinada.

*****

La matinada ha dut dilluns a una nova gravació, i àlbum acabat: el «Gorgée» canvia de nom i passa a dir-se «Telegram For Fulmånen», amb portada amb el vaixell «City of Paris» de 1889. L’àlbum, deliberadament gens comercial, es basa quasi tot en velles idees, fins i tot amb dos sospitosos habituals del vell «Feina». Però si m’haguessin dit que d’aquell garbuix en sortiria un àlbum tan bo, no m’ho hauria cregut. De fet, diumenge al matí era un àlbum problemàtic i gens ben integrat. Amb el que el disc final resumeix molt bé tot el que he après sobre producció des de 2009. Un àlbum instrumental, of course, doncs són els que em surten millor. I amb aquest són vint-i-dos àlbums acabats. Queden pendents de veu el «Charleston», el «Shut Down» i el «Jazz», aquest darrer amb algun problema de lletres.

I a escriure llibre.

*****

El miniconcert del Dia de l’Orgull Boig va sortir prou bé. Jo cantant i tocant la guitarra, i en Marc Casulleras afegint solos i matisos a la guitarra també. «Amsterdam», «Hotel Renaissance» i «Hindenburg». Tot això, a Fabra i Coats a Sant Andreu.

*****

Pel meu crèdit, jo ja sabia que, quan els altres Visitants es van apuntar al Sona 9 d’enguany, no passaríem ni el primer sedàs, com a mi em va passar dues vegades fa deu anys. Ho vaig saber ahir mentre tornava de Barcelona. No estic decebut perquè no em podia decebre: és un concurs per a buscar patxanga carca, no per a buscar els nous Beatles o els nous ABBA. De fet, al cotxe la gent que hi anàvem vam riure força amb els noms dels grups seleccionats: ja només amb els noms sabies que eren purs afeccionats amb inclinacions molt TV3. En fi, jo al meu, que ja vaig bé.

Que petita és la Catalunya oficial, ara sota ERC i el petit, petitíssim, Pere Aragonès. I m’he donat de baixa d’Òmnium, com ja vaig fer amb l’ANC.

Joe DiMaggio

 

(Mitjan maig)

La nit de dilluns la vaig passar triant i adaptant lletres pel «Shut Down». Amb això, tant aquest com el «Charleston» són a punt per a veus (i, en el cas del «Shut Down», alguna guitarra). «Jazz», de moment, és a mig procés.

I poques lletres em queden que siguin aptes per a reciclar. Hauré tallat just.

*****

La maqueta de Visitants està masteritzada, a la fi. Falta decidir nom i portada. És la millor maqueta que hem fet, i demostra tot el nostre potencial. Content de ser en un grup tan bo.

*****

El meu proper llançament al Mamut serà el «Feina 2.0» (remake). Deixo l’Estratègies per a la meva tercera entrega. I el «Boomsday!» per a la quarta. El «Feina 2.0» se sosté bé i és tot cantat. Sí que no és molt fidel a la versió «(una evolució)» de 2010, canvien quatre temes. Però això m’ha permès tancar aquesta carpeta. I anar acabant els temes sobrants amb calma i sentit de la dignitat.

Les properes setmanes seran de veus pel Charleston.

*****

(23-5-2021)

Dimarts vaig acabar les bases pel projecte de versions en directe per a un cantant amic meu. Són bones bases. Vint temes, 61 minuts de música. I sortir una mica de la meva zona de confort, experimentant de passada amb força gèneres.

Dimecres, primer assaig de la coral després de catorze mesos. Va anar bé. El que entre això i els metges m’estan envaint massa temps. Vull acabar el segon llibre, i a aquest pas l’acabaré l’any cinc mil.

La maqueta de Visitants és ja a Bandcamp.

I he fet la nota de premsa pel «Feina 2.0» regravat.

*****

Mentre, m’he d’organitzar per a completar l’equip en no les millors condicions.

*****

(27-5-2021)

En realitat, per l’única part que m’he de preocupar és per dues guitarres Epiphone (una Casino i una tipus 335 a determinar) i per a quan hagi de fer petites edicions dels meus discos. Part de l’equip me’l passarà la família, a qui ho agraeixo per endavant des d’aquí.

Sí que em queda el tema de la casa. No podrà ser fins que quedi net a finals de 2023. Però aniré rumiant. La veritat és que si busco sòl, en un poble em pot sortir molt barat, tot i que he de resoldre el tema transport.

Novetat a la Unitat Mòbil: vaig descobrir a casa del meu germà un equip petit de música que vaig comprar fa anys. Va genial com a altaveus de camp pròxim «no del tot perfectes» per a comprovar mescles i sentir música sense auriculars.

Mentre, començo a planificar una peça llarga de concert per a la coral.

Diumenge tocaré amb un Visitant al Dia de l’Orgull Boig.

Turbosound

 

A Madrid són imbècils, no per res. I feixistes. La guerra civil és al caure.

*****

A Catalunya només funciona Waterloo, no sense errors. Però al Parlament l’única bona notícia és que la Laura Borràs els té ben posats. Però per la resta, admeto decepció, i preferiria anar de nou a eleccions. De fet, també admeto decepció amb Jordi Sánchez i en Canadell. Sobre ERC, són abaix de tot, especialment en Tardà. Així no farem mai la independència. Sic-centes mil persones han deixat de votar a un o altre, i només ho compensa que els espanyolistes ho fan de puta pena. Però és evident que trilions de coses no funcionen.

*****

També falla la cultura catalana. Pel que sempre dic: uns pocs despatxos ho decideixen tot, i només es difón a unes poques patums, amb molt barcelocentrisme. Amb dues conseqüències: cada cop la música en particular és més carca, i els castellanoparlants i la part més oberta dels catalanoparlants han (hem) prescindit de l’escena oficial i ens hem centrat, segons el cas, en coses tan diferents com el reggaeton, la copla, l’electrònica de ball i el rock alternatiu nord-americà. Normal: els pocs artistes catalans bons amb contracte discogràfic són mantinguts a la segona fila, i el que s’escolta a ràdios i supermercats és de vergonya aliena. Mentre, els independents som sistemàticament bandejats: els executius ni ens entenen ni ens volen entendre, i ens bandegen sistemàticament. Il Duce sempre ha ragione. I amb tot això estem fins i tot perdent la llengua: no hi ha referents. Sempre dic que el que m’agrada de Lluís Llach és que va aprofitar la seva posició com a darling dels catalans per a llançar bons discos. Ara mateix és impossible trobar-li un relleu, precisament perquè als que ens postulem no se’ns deixa ni començar. En el meu propi cas, porto trenta-un anys de carrera i em coneixen a casa meva. Tant les ràdios com TV3 són tan inaccessibles com el Pentàgon a les dues de la matinada. I així ens va a tots.

Admeto que si estic escrivint llibres és perquè necessito trobar vida intel·ligent.

*****

Tinc ja decidida la compra, a finals d’any, d’una Epiphone Wildkat (la Casino és més maca, però costa més). Aquest juliol pagaré part dels deutes, tot i que si tinc prou marge compraré una taula Behringer Xenix X2442 USB enracable i un moble de rack de 24U. Les tres, compres imprescindibles, i tanco llista. De moment prescindiré de la guitarra de semicaixa amb humbuckers. Simplement, no trobo cap 335 natural bé de preu i fàcil de comprar. Semblen haver-les deixat de fabricar de cop. I m’urgeix el tema casa, tan aviat com cobri més.

*****

A principis de setmana vaig fer un canvi: intercanviar dues cançons entre el Feina 2.0 i el Charleston. I funciona! «L’Havana» és ara al Feina 2.0, hi encaixa bé, i així tinc tot un àlbum cantat. I «Vilnius» és ara al lloc corresponent del Charleston. És l’única lletra que me’n falta.

*****

Divendres a la nit vaig fer un altre canvi. Al Charleston. Amb això tanco la temporada de canvis.

I sí, el «Feina 2.0» ha canviat força respecte de 2010. Però a millor. No m’importa la fidelitat històrica, sinó tenir una carrera impecable.

Cert que ara el pitjor àlbum per producció és «Hymns». Però ja no el tocaré, és d’una època que ja dono per tancada. Una època en què creia en tenir un segon públic de música sacra. Però admeto que ni vull escriure més música catòlica (sóc molt crític amb l’Església Catòlica) ni m’identifico amb esglésies com la evangèlica o els Testimonis de Jehovà, igual d’estranyes i conservadores. Respecto la llibertat de culte, però els cultes no són per a mi.

*****

Amb el que en catorze mesos he tancat aquesta llista:

2. Feina 2.0 (remake, 2019-2021)

11. Chicago (2020)

12. Silesia (2020)

13. Boomsday! (2020)

14. Estratègies al paradís (2020)

15. 1980 Vol. I (2020)

16. 1980 Vol. II (2020)

17. Disfunctional West Coast Promotion (2020)

18. Pareidolia (2020)

19. Que em sents, explosió? (2021)

20. Four Sides of the Eternal Triangle (2021)

21. Irving Park In The Dark (2021)

I per acabar em queden el Charleston, el Shut Down, Jazz i (el més verd de tots) el Gorgée.

Eldnik

 

Dissabte 1 de maig, tarda-nit productiva. He acabat l’”Irving Park In The Dark” i he donat per acabat el «Four Sides of the Eternal Triangle», que ja m’agrada instrumental. I el «Feina 2.0» és també definitiu. També, només falta un tema per masteritzar de la maqueta de Visitants, pendent d’una veu. Tornant a la meva feina, només queden tres àlbums vocals per acabar: el «Charleston» (que és bastant aspre, almenys té alguns temes ja amb veu), el «Shut Down, Vol. 3» (que també necessita algunes guitarres) i el «Jazz» (tinc problemes amb la història).

*****

I també he d’escriure llibre. Em fa patir que ens desconfinin i de sobte torni a no poder estar a casa.

*****

El dia 30 toco al Dia de l’Orgull Boig a Fabra i Coats. Ja miraré on és.

*****

El matí del dia 2 me l’he passat fent un subtil reordenament de les carpetes amb obra meva, de manera que alguns àlbums avancen posició per a reflectir millor que els dos més recents en estar acabats són el «Four Sides» i l’»Irving Park», i que el «Charleston» encara està en treball més de dos anys després de presentar-lo en ràdios.

Precisament el «Charleston» m’ha tingut preocupat unes hores. Hi havia ajuntat les cançons «vídues» més recents més dues de les tres cançons problemàtiques del «Feina 2.0» («Danbury, en canvi, ha anat a l’»Irving Park» en format instrumental) i una cançó que vaig fer una vegada per a un event. I una cançó recentíssima. En total, 64 minuts, vint bases. Però no hi havia unitat. Les cançons més recents se n’anaven totalment a una altra banda a mig àlbum, i no hi havia «flow». Ho he resolt treient les vuit cançons més noves (sí, entre elles la «Crucifixió») i reordenant dues cançons. Ho estic escoltant i ara sí que té «flow». Dotze cançons, 40 minuts. A la fi el «Charleston» existeix com a àlbum unitari. Evidentment, falten les veus i algunes lletres. Però és a l’abast, si puc estar a casa sol una setmaneta. I provaria de cantar amb autotune, a veure si em resol el problema del molt que desafino. Mentre, les vuit cançons retirades, 23 minuts i mig, les he posades en un «àlbum-invent» titulat «Gorgée Risa Horn», junt amb un parell de partitures a mig fer i una carpeta d’idees «difícils».

Quedarà l’àlbum inexistent, «Are there any celebration plants?», pel que tinc el concepte, però cap idea. I un «àlbum-carpeta» titulat «Schönberg's Pizza House», amb les idees atonals de l’era «Corrupció» que mai no he acabat, tant perquè no sé com acabar-les com perquè el «concert del caos» de 2011 em va desmotivar de cop. Ara mateix és la meva carpeta més confusa.

*****

A les quatre de la tarda, he fet un buidat extens de les meves carpetes i arxius amb lletres inusades, i m’he decidit a fer-ne un sol document, amb data d’avui 2 de maig de 2021. El cas és que el document ha arribat a les 60 pàgines! Moltes de les lletres són fluixes, però no deixa de ser un arsenal d’idees formidable. Inclou una pàgina de títols i idees a desenvolupar, una secció de lletres no usades, i les lletres completes que havien d’anar al «Santuari» i al «1980» si hi hagués posat veu.

*****

Dilluns de feineta. Masteritzats al matí, i a la tarda gravar una base de la que tenia el MIDI i buscar i trobar les lletres que em faltaven pel Charleston. El document amb lletres no emprades s’ha aprimat a 53 pàgines, d’on aniré traient allò aprofitable. De moment, em falta gravar set pistes vocals pel Charleston. De fet, sis més una veu adicional en un tema ja cantat. I hi ha un instrumental.

El Següent a rebre lletres serà el Shut Down. I llavors acabaré el cicle de Jazz, i a cantar.

Mentrestant, la base gravada aquesta tarda ha anat al «Gorgée Risa Horn». I hi he posat, de moment, les versions de l’antic «una evolució» dels 2000 mosquitos i de l’altre tema de piano. Aquestes darreres les hauré de regravar. Igualment, ara mateix el «Gorgée» dura 31 minuts. Ja veuré com faig nou minuts més, serà un altre dia.

*****

Somnio amb una Epiphone Casino en acabat natural, i en un clon de 335, segurament acabarà essent una Harley Benton HB-35. El més important, però, serà una taula de mescles, i serà bona idea que sigui enracable, tant per mitigar la pols com per a alliberar espai a la taula de fusta. Necessitaré un rack gran, també.

Tot i que m’he de recuperar econòmicament. I veure si arriba a ser possible anar a per una casa (de moment no puc i va per llarg).

Mono-tone

 

Fa dotze dies em van tornar a posar a règim. El tercer. I fracassarà com els altres dos: em prohibeixen allò que m’agrada i em fan menjar escombraries. Estic dels nervis. El pitjor és quan he d’anar a comprar pa integral i veig allà tot el que m’agrada i no em deixen menjar. D’aquí a uns dies em truquen del CAP. Serà una conversa furiosa.

*****

(Ja escrit)

Fa també dotze dies vaig recombinar el Chicago, el Charleston i l’Irving Park. El Chicago ha quedat millor. El Charleston ha quedat millor. El problema el tinc amb l’Irving, doncs ara és un combinat d’una cara A i una cara B força diferents, el que vol dir que no és realment un àlbum sinó dos EP’s. Em sembla que faré el pas i completaré com a àlbums les dues cares: els temes antics a l’Irving i els nous a un àlbum acabat de batejar com a «Are there any celebration plants?». Intentar que cada àlbum quedi coherent. I si em surten quatre cares, igual ho resolc com a doble... De moment he rescatat les poques idees pendents. Ja les aniré treballant.

Apunto també el projecte instrumental: una pista llarga en un sol to amb afinació natural, i canviar només riffs, textures i compassos.

Ahir a la nit, finalment, vaig reformar el «Feina 2.0» regravat. Hi havia dos temes problemàtics, almenys en el curt plaç: «Aeroport» i «Vull ser lliure». El primer el vaig substituir per un instrumental de nova creació, «Vilnius», en la meva línia de sempre. El segon va ser substituït per... «Down Down Blues»! I «Danbury» va passar a ser instrumental. Tant a «Danbury» com a «Lliure» i «Aeroport» el problema era la pista vocal que simplement sonava fatal. A més, «Aeroport» no funcionava com a lletra, i «Lliure» no està a punt com a lletra. «Danbury» tampoc no era de les meves millors lletres. I m’he adonat del problema: tornava a treballar sota pressió. I he acabat treient també el «Danbury» instrumental. Amb el que tinc un «Feina 2.0» rodó amb només un instrumental, mentre que les tres cançons problemàtiques les he mogut a un «Irving Park» que està fent de cubell d’escombraries però que, fins i tot així, comença a sonar molt coherent i amb bon nivell (de moment té vuit temes). Valia la pena fer tota aquesta reforma.

*****

(Avui)

Després de gravar dos nous temes aquesta nit passada, avui m’he decidit a fer un intercanvi radical de cançons entre àlbums. El «Chicago», que ja sona bé, n’ha quedat fora. El «Feina 2.0», també. Però, a base de canviar de to certes bases amb l’eina de canvi de to de l’Audacity (és una eina genial), he salvat el «Charleston» i l’«Irving Park». Amb el detall fantàstic que el «Charleston», que ara inclou tot el material de l’ara extingit «Celebration Plants» i que puja a 62 minuts, serà l’àlbum vocal, mentre que l’«Irving Park» sona molt maco i amb només una mica de feina pot ser un àlbum instrumental molt bo. (Entre els dos donen sortida als tres temes trets del «Feina 2.0» definitiu.)

«Celebration Plants» passarà a ser cert experiment amb afinació natural en un sol acord.

A la vegada, tinc molt avançat el màstering de la demo de Visitants. Una nit més, i ho tindré.

*****

Amb el que el track list definitiu del «Feina 2.0» és:

1. Automatic Day

2. Amsterdam

3. Llàgrima Viva

4. Vilnius

5. UFO

6. Down Down Blues (2006)

7. Shea Stadium

8. We Can't It Out

9. Vol de nit

10. Hotel Renaissance

11. Hindenburg

12. Misticismes Bizantins, 1683

13. Àrea 51

14. Vaixells en la nit (Tarragona)

ADSL

 

(Matinada de dimecres 7)

He passat la matinada repassant les dues bases no resoltes del «Charleston». Ara estan acabades. I m’he decidit a fer un quinzè tema per a arrodonir el disc... «Charleston Valentine Stone». És boniquet.

Ja només falta resoldre l’«Irving Park». Serà una feinada. I llavors gravar unes poques guitarres i baixos al «Shut Down».

I veus. Començaré per la de «Bummer». I seguiré per les veus del «Shut Down», processades.

*****

Vull dir que a l’»Irving Park» hi ha definitivament un àlbum, d’una peça. El problema no és de manca de direcció. El problema és de molt poc material i només dues cançons realment acabades. Una d’elles, la traca final: «Chile». L’altra, «Down Down Blues (2006)». La resta es debat entre la base pendent de retocs i la demo només apuntada. 26 minuts. Molta feina per fer.

*****

(Dijous a les 10 del matí)

En una matinada he dut el material existent de l’»Irving Park» a un bon nivell. Vuit cançons, només dues amb veu, però ja no semblen un simple recull de restes com eren a les dues de la matinada. Em falten fer quinze minuts de música. I sospito que el següent pas serà mirar uns pocs inacabats amb els que fins ara no he arribat enlloc. Però tinc la tècnica: regravar fent relectures totals.

*****

(10:27)

He gravat una pista extra per a la base de «La noche». Crec que ha resolt coses.

Tot i que he de regravar-ne la veu. La que hi ha és un desastre.

M’apunto que a ADSL hi he de gravar una rítmica, però acústica.

*****

(11:02)

He gravat dues acústiques de sintetitzador a ADSL. Està ja prou bé. Demà puc provar a gravar una acústica real per a veure què, però per sort ADSL ja camina. Precisament, la versió que ja existia tenia tot de guitarres elèctriques, però no funcionava, sonava barata.

*****

He seleccionat tres bases a regravar. I també quatre idees sobreres, per a provar què. La propera serà una matinada de partitures...

*****

(Disssabte a les 8 del matí)

Transformar tres demos en temes i compondre un tema nou m’ha costat esforç. No queda res al tinter. Apart de demos de guitarra pels Visitants, clar. En fi, l’«Irving Park» dura 41 minuts i consta de dotze temes, només dos dels quals totalment acabats. No sé si és un àlbum, és més com una cara A i una cara B. Sempre puc reordenar-lo. Serà un altre moment.

I Saw Here Standing There

 

(19:45 dimarts)

He estat força hores repensant el “Chicago”. Estic content, perquè ara tinc un bon àlbum instrumental, i uns pocs minuts més llarg. A veure, no estava malament, i ja sonava força integrat. Però hi havia un problema de producció, en ser bàsicament un àlbum d’idees que havien quedat a mig fer, realitzades segons el seu concepte original, i qui em conegui hagués notat una certa sensació d’apedaçat. Ara tinc un àlbum de qualitat uniforme i que sona fluid i lògic. Si de cas, el que es pot haver perdut una mica és l’atmosfera d’homenatge al Roland D-50. Però reconec que era un àlbum que em tenia una mica inquiet.

*****

(20:30)

El «Charleston», mentrestant, té un cert punt de ser l’àlbum de mai no acabar. Tot i que força peces ja són a lloc. El que passa és que de moment el «Charleston» s’ha menjat l’«Irving». I ara mateix el projecte conté vint-i-dues pistes, seixanta-vuit minuts, en estats que van del mesclat i masteritzat a la demo pura i dura. En tot cas, és el projecte de 2020 que hauria acabat en fals. Hi ha veus que fallen («Tot Ficció», «Magnitogorsk»), bases que no sonen prou potents («ADSL», «18. Carme, la policia!!!»), i gravacions que sonen a demo o («Dumble») que ho són. I he de decidir on gravo veus, doncs gravar quasi vint pistes de veu em complica molt la vida, recordem que no visc a la meva pròpia casa.

Almenys estic escoltant el «Charleston» seqüenciat com a demo i sona força coherent i fluid, dins de notar-se que hi manca molta feina.

I si hi fos molt problemàtic, sempre el puc tornar a escurçar.

I, clar, ara em falta fer un àlbum que es digui «Irving Park in the Dark».

*****

(23:07)

Encara he reordenat més. Volia tornar a tenir dos àlbums. Al final torno a tenir-ne un de llarg. El cas és que és com un àlbum que es transforma en un altre. De la pista 1 a la 9 és un àlbum. De la 14 a la 22 és un altre. Pel mig, una transició que clarament pertany al primer àlbum, però que no l’arriba a concloure. I cap dels dos àlbums sona conclusiu per si mateix. És un gran principi i un gran final, però no acaba de resoldre’s.

*****

(23:30)

He tornat a dividir el projecte en dos. De l’1 al 10 és «Charleston». Del 13 al 22 és «Irving». Dues pistes són al «Charleston» però sonen inferiors i inconclusives (11 i 12). La resta sona coherent a cada projecte, si bé hi ha feina a fer. I caldrà compondre algunes cançons noves, adaptades a cada àlbum, doncs a cada un hi tinc 31 minuts de música descomptant 11 i 12, que no acabo de veure on aniran. Necessito deu minuts més a cada àlbum. Essent la primera i la segona part d’un mateix projecte, són entitats clarament diferenciades. Descanso per avui, i aquests propers dies compondré quatre o cinc nous temes, dos per projecte.

 

*****

 

P.D.: (1.08 dimecres) He trobat un ordre satisfactori pel "Charleston". Només dues pistes base a arreglar (i són cançons), 14 cançons en total, 41 minuts de durada total. Això em deixa amb 8 cançons, 27 minuts, d'"Irving Park", coherents però irregulars i amb molt a corregir. Però era el mínim a esperar. Per avui, descans.

Muddieth

 

Pensant en canvis a un dels àlbums de 2020: “Irving Park In The Dark”. És correcte tal com és ara… però…

El tema és que és com dos àlbums nítidament separats. El primer, cançons en mi. El segon, restes. De fet, la cançó que acaba el disc no és massa potent. De manera que toca rumiar una mica. No treure res, però sí afegir. I pensar si convé fer una rodanxa o dues. També me n’adono: caldran veus.

Tot per a evitar un àlbum gris.

*****

(Una estona després)

Pensant en fer un àlbum conjunt entre el «Charleston» i l’»Irving», amb temes extres. Ara m’adono que puc fer alguna cosa més interessant, ara que la pressió de 2020 ha acabat. Val la pena recórrer una mica més de distància i entregar, sigui un àlbum doble com el «1980», siguin dos àlbums separats però coherents. Tal com estan, cap dels dos àlbums no acaba de ser. No per manca de temes bons. Però el tot no és la suma de les parts. Ja tinc feina. I temps per a preparar-la bé.

*****

(Una estona després)

Acabo de fer una carpeta preparatòria del treball. I hi ha els dos àlbums barrejats. He anat enrere i he buscat les bases de quatre cançons: «Tot ficció», «Magnitogorsk», «La noche que condujimos absurdamente» i «Edmund Fitzgerald». Les tres primeres només necessiten regravació de la veu, mentre que «Edmund» podria rebre lletra nova. Em tocarà feina literària, i no podré córrer. Igualment, estic content d’adonar-me que havia entrat en pànic. Però no sé quan regravaré veus: a casa no estic prou relaxat i lliure. Necessito casa... En fi, pot ser que retoqui bases. I fer algunes noves cançons. Com a doble, ja dura 81 minuts. Però alguna cançó més em donarà més marge. Quasi totes les bases són bones, però sé que amb les dues o tres més fluixes puc fer-hi més. M’agrada, quan ofereixo un gran àlbum.

I potser pugui fer-li un parell de retocs al Silesia, també: «A Flash in the Pan» i «A Phoney Situation».

*****

(Després de dinar)

Ja he retocat el «Silesia». Dos tocs només, i ja és a punt per a veure món. Però he decidit retocar també el «Chicago». Ho faré a la nit. Serà qüestió de treure del «Chicago» els dos o tres temes menys notables, dur-los al «Gran Combinat» que he muntat al matí, i veure si algunes peces del «Gran Combinat» encaixen al «Chicago».

I veure quan puc gravar la veu per a «Bummer» i tancar el «Feina 2.0». Estic en vena perfeccionista...

*****

Content que Cuevillas hagi deixat el càrrec. No és per a atacar-lo, però encaixa molt més a ERC que a Junts. I ERC no encaixa amb mi per autonomista, monàrquica i de dretes. Està a la dreta de Junts! Tot i que el problema és que no disposem d’un partit independentista, republicà i de centreesquerra. I a més estic sentint gent propera que em diu que si es va a eleccions no anirà a votar. El resultat «a tres» del 14-F ho empantanega tot, com sempre des de 2015: «¿pero qué mierdas habeis votado los catalanes?»

Mentre, Salvador Illa es comporta com el reaccionari que és, i no té cap utilitat. I els Comuns són espanyols, una esquerra caviar que en realitat d’esquerra no en té res. Són mals temps. No em veig fent política, no suporto bé les pressions. Però sí que ajudaria de gust a fundar el partit que convé: independentista, republicà i de centreesquerra. I anar a barraca per la independència. Waterloo ho fa molt bé i ho peta a Europa, però això no s’acaba de traslladar a Junts, i en tot cas no transmet prou novetat fresca als votants com per a que Junts arrasi com necessita, apart que Junts és percebut com part d’un continu que es remunta a CiU, per molt que s’hagi mogut, i no acaba de fer net. És l’error de Puigdemont: no recomençar de zero. Potser un partit nou per l’esquerra ho recentraria tot. Ara mateix, Junts no té amb qui entendre’s.

El Gran Mikado

 

El tema és com votar indepe i d’esquerres, quan no hi ha oferta. Admeto que no em representa ningú. I igualment no veig molt afecte pels polítics a la població en general. Toca canviar de sistema... De moment m’encantarà si tornem a votar.

*****

Després de molt temps m’he atrevit a veure un vídeo llarg: «La teoría sueca del amor». És trist, sobretot perquè aquí també hi estem anant. Jo mateix em trobo havent de buscar casa com a refugi. He hagut de deixar de buscar parella per un tema de seguretat, tot és terrible. Som una societat fracassada. És això, sol em sentiré molt més segur i relaxat, però falta veure si seré feliç, i admeto que hagués preferit un altre tipus de vida, que he descobert que és impossible en aquesta societat.

*****

Substitueixo lletra al «Feina 2.0»! Encara no sé quan podré gravar veus. Enlloc d’«Aeroport», serà «Bummer In Paradise». I ja tinc decidit regravar la veu de «Magnitogorsk» al «Charleston», no sona bé, potser també hauria de regravar la de «La noche...». Tinc una veu desastrosa. I ja en termes instrumentals, a l’«Irving Park...» li falta un gran final, aquest cop instrumental. Segurament dos temes.

*****

Un cop fetes les bases de tres àlbums més completar el «Que em sents, explosió?», només em queden carpetes difícils. Una seran cançons pels Visitants (amb guitarres, fan molt més pel grup). Una altra són pistes de caixa de ritmes esperant una col·laboració. I una tercera duu el títol de «Schönberg's Pizza House» i són idees cromàtiques i atonals que daten de quan feia el «Corrupció»: anaven a conformar-ne una cançó, però amb bon judici em vaig adonar que al «Corru» no hi pintaven res, i allà es van quedar, no sé què fer-ne.

*****

Us ofereixo la lletra descartada d’”Aeroport”. No és horrible, però presentava dos problemes. Un me’l van assenyalar: es referia a uns fets que vaig viure a l’Aeroport del Prat, però “es veu vella”, i no millor que la lletra a la que substituïa. L’altre és que era posar seguides dues «intervencions» policials, i era com «soy el azote de la bófia». Clar, jo mateix tinc ganes d’equilibrar continguts, i quan «em salto» una cançó, vol dir que alguna cosa falla.

Aeroport

Aïllats a l’aeroport.

Violència policial.

Policies terrorífics

totalment fora de control.

Agredint.

Corríem constantment,

tothom era en perill.

Gent batuda i ferida

davant dels meus ulls.

Perill.

Aquella banda sonora,

trets i projectils

recorrien l’atmosfera.

Tornàvem a 1970

La por.

Movent-nos en el terror

de quan ets en guerra.

Movent-nos en el terror

de quan podriem morir.

Aeroport,

aeroport.

*****

De moment, parlar d’instruments és fer volar coloms. Ho faré ara, però com a teràpia. He de fer números per si el dia 25 puc acabar de recuperar el baix Academy i la guitarra LAG. Ja no els hauria perdut. Baix elèctric? AUSTIN APB200 Red. Guitarres? Una Epiphone Wildkat, i una «substituta de 335» per màxim 250€. I acabar de pagar la Tele. Un cop fet això, reparacions diverses, sense urgència. Sóc repetitiu amb tot això, però tinc tanta sensació d’estar incomplet...

També em caldria una nova taula. La Behringer està a les acaballes per excés de pols del carrer. Depenent d’on vagi a petar, m’interessarà una taula o una altra. En el fons, m’agradaria una taula gran. Falta que me la pugui pagar i que pugui disposar de prou espai per a allotjar-la. Ara mateix no en tinc.

Young Boy Blues

 

He fet una entrada al meu blog de Vilaweb, Patinet1964, on he parlat tant de l’exagerada afecció per l’escenari (i l’exagerat menysteniment del treball a l’ombra) per part de la comunitat de músics, com del fet que no hi ha renovació d’idees i algunes guies per a revertir-ho. En poc temps he escrit dos articles, ja anava tocant. No vull parar, i espero poder mantenir l’interès.

*****

Amb la distància de les dues setmanes de parada quasi total i no-del-tot-acabada, miro a la meva obra recent. «Jazz» (amb bona pinta amb la distància, però necessitat de lletres que no el xafin) i «Shut Down, Vol. 3» (amb força feina pendent) porten un temps intocats. «Que em sents, explosió?» ha passat a ser un àlbum instrumental acabat, potser pendent de revisar algun petit error d’editatge, i se sosté prou bé. En tot cas, el projecte que em té més intrigat és «Four Sides of the Eternal Triangle». No pel gruix de l’àlbum (d’una peça amb el «Shut» i l’«Explosió», i necessitat de veus), sinó per les dues primeres cançons, «November Homebrew Whiskey» i «Houston Quarks, 1960». Resulta que jugant a Drifters i sense aplicar reverb més enllà de la que duguessin les mostres dels instruments, m’ha sortit un autèntic «single» de «Rhythm & Blues with strings», a punt per a que Ben E. King hi cantés a sobre en un univers ideal. És un gir al que durant molt temps he tendit, però mai no havia arribat a fer el pas de Phil Spector als Drifters. És tan 1960... Reconec que estic escoltant molt només aquestes dues bases. És tot un so. És recuperar l’essència de gravacions com «I Count the Tears», «Save the Last Dance for me», «She Never Talked to Me That Way» o «Spanish Harlem». Suposo que és la tensió entre una època que m’ha marcat molt i el desig de buscar nous camins: de tant en tant m’agafa la nostàlgia. Però també, com a «CBGB», m’intriga com fer que certes músiques actuals sonin càlides. Ara toca rumiar el següent pas. Mentre, col·laboraré amb amics, deixant-me anar.

*****

Aviat em posaré a escriure de nou, aquesta vegada intentant acabar el llibre de contes dramàtic. Tinc la sensació que he de presentar conjuntament els dos llibres als despatxos literaris: el llibre de contes còmics és divertit, comercial, però una mica trivial, ideal com a primer llibre, però per si sol no em garantirà publicar, i el llibre dramàtic pot ser molt millor però no serà comercial, i per si sol no em permetrà publicar tampoc. Els dos junts donen una millor idea de les meves capacitats com a escriptor. Una altra cosa és, evidentment, que han de ser editats per separat, tan diferents són.

Tan de bo trobi la pau per a acabar la feina. Tan de bo me’n surti.

*****

El tercer llibre de fotografia està esperant sense fer-se, degut a confinaments comarcals diversos i a que necessito una mica de diners per a poder passar un parell de tardes a Barcelona sense morir d’inanició. Sé de dos emplaçaments a Barcelona on vull fer fotografies nocturnes. El cas és que el moment ideal és pels volts de Nadal, i ja ha passat fins el proper desembre. Sí que espero que en unes setmanes pugui provar de fer safari fotogràfic diürn per Rubí i Sant Cugat, purament per a veure si faig fotografia interessant en color. El blanc i negre té un cert efecte d’art instantani, i he de veure si amb el color retinc la màgia o no. En tot cas, necessitaré tenir dies lliures...

*****

Políticament, només espero que anem a eleccions. No per una gran fe, però m’agradaria que d’una vegada els electors triéssim entre JxC i ERC. Almenys saber a què atenir-nos. I eliminar el blocatge si fos possible. La meva opinió: necessitem un partit de centreesquerra independentista.

The Skyliners

 

De sobte, un altre compàs d’espera. Almenys tornaré a cobrar el que fa prop de dos anys. I en unes hores, en un altre aspecte, em blindaré. Però pagar els deutes no em serà fàcil.

En el curt termini no podré anar ni per la Epiphone Wildkat ni per una guitarra tipus 335 econòmica. Una acústica la podré suplir amb la espanyola, a reafinar en DADGAD. I baix... en uns mesos em buscaré la vida. Ho necessito psicològicament.

*****

Afortunadament, dues setmanes després veig força millor les bases del «Four Sides Of The Eternal Triangle». Hi han d’anar veus, això sí. Però a casa no estic suelto com per a cantar. I hauria de cantar, teòricament, aquests dos àlbums més: “Jazz” i “Shut Down”. Molta feina.

Almenys, al final he acabat com a instrumental el «Que em sents, explosió?» Funciona. 21 àlbums fets, amb bons estàndards de qualitat.

Admeto que li hauria de fer una tercera lletra a «Aeroport». No vull tanta agressivitat, ni per part de Mossos ni per part meva.

I toca escriure segon llibre. I llegir alguna cosa, la que sigui.

*****

L’altre dia vaig fer dues notes de premsa per a l’«Estratègies» i pel «Boomsday!» Vénen temps de publicació... Mentre, «el «Feina 2.0» antic no marxa ni amb aigua calenta, i em cal per a publicar-ne el «remake».

*****

Ja he escoltat tot el material d’estudi de Johnny Hiland. Com a guitarrista és impressionant. Els discos són més desiguals, però en recomano dos com a molt bons: «All Fired Up» (el primer disc, amb la discogràfica de Steve Vai) i «Pickin’ for the Lord» (el seu disc de himnes religiosos, és molt creient). En tot cas, reconec que em costa d’entendre com és que només el coneixem altres guitarristes.

*****

Per motius que no puc dir, vénen dos mesos de sequera creativa.

*****

Escoltant de nou a Czerwone Gitary...

*****

No veig com comprar casa. Excepte que vagi a viure a Tarragona o Lleida. El tema d’una casa prefabricada de fusta no em funciona perquè al Vallès només hi veig terrenys desmesurats a un alt preu. El terreny sol ja costa més del que em puc gastar.

I amb això, porto vint anys buscant casa i topant amb tota mena de murs. No és un bon balanç.

Life on Març

(inici de març)

El 14F vam votar, i no està passant res allà dalt. No espero res.

Com admeto la meva decepció amb Mossos. Certa lletra dormirà el son dels justos perquè ara mateix és blanquejar un cos que, independentment de l’anàlisi obligatòria agent per agent, és a aquestes hores a l’alçada del betum com a cos. El seu comportament a les manis de Barcelona és lamentable. La BRIMO és inacceptable.

A la vegada, seguiré amb atenció tot el que tingui a veure amb Pablo Hasel.

*****

Mentre, esperant un altre judici, aquest cop previsible i que no m’ha de perjudicar en absolut. Life on Març...

*****

Durant una setmana quasi exacta he gravat les bases completes d’un disc amb el títol definitiu de «Four Sides Of The Eternal Triangle». Però no estic convençut d’haver-me’n sortit aquesta vegada. Sentides en seqüència s’aguanten bé, però tinc la sensació que el tot no és millor que la suma de les parts. De fet, un problema gros és que l’he gravat com a disc instrumental... i les persones que l’han sentit em diuen que millor li poso veu perquè les bases han sentit molt repetitives. Suposo que ho hauré de fer, i hauré d’afinar-me electrònicament perquè la meva veu no és la de fa deu anys i desafino com un condemnat. A la vegada que no estic suelto cantant on sóc ara. Necessito una casa i ara com ara és un somni impossible. En tot cas, el que està millor són dues cançons, «Houston Quarks, 1960» i «November Homebrew Whiskey», on accidentalment he captat una atmosfera molt Drifters, molt «Rhythm & Blues with strings». Un so que sí que m’agrada. Però la resta del disc no acaba d’agafar el to. En tot cas, «White Night» és un «remake» d’una cançó que el 2010 vaig incloure al «petit complot» amb TH, cançó que ja llavors em va deixar insatisfet. Ara, almenys, el «remake» funciona. Cosa que no es pot dir de totes les altres pistes. Ara toca gravar les veus de quatre àlbums (els altres són «Que em sents, explosió?», «Shut Down, Vol. 3» i «Jazz»).

*****

Encara espero cert ingrés per a pagar deutes. Quan arribi em sobrarà molt poc. Si tinc prou marge, ja sé que una nova Epiphone Wildkat quedarà fora del meu abast, però m’agradaria comprar, o una guitarra barata tipus 335, o una nova taula de mescla analògica (la Behringer està massa plena de pols per dins i no hi puc treballar bé).

Sobre la «335», primer havia mirat una Harley Benton HB-35BK, barata però no molt encertada visualment (Thomann). Em queda com a primera opció per preu. Si puc, aniria a per una J & D SH 40 en acabat natural i amb estoig (Musicstore). I una tercera opció seria una Hartwood Revival en negre (Gear4Music). Descarto la Squier Starcaster en natural per massa cara per a la meva butxaca. Tot això forma part de reconstruir la col·lecció.

Tinc reservats dos instruments ex-meus a certa botiga, i impacient per a culminar la recompra. I potser compraré cert rack, baratíssim, que els vaig vendre. Que hagi perdut el mínim durant l’any i mig de caos monetari.

Al final crec que deixaré córrer el Klark Teknik 3rd Dimension: massa difícil d’adquirir.

*****

Tinc cert interès pel guitarrista nord-americà Johnny Hiland, poc conegut. Toca molt bé.