Melanconia

Una trista noticia m'ha arribat avui mateix: Cabaret Misèria fan el seu darrer concert el 13 de juliol al Bau House (20 h.). Pels que volgueu arribar just a temps, us diré que el seu frontman, el Toni Ubach, és la personalitat més carismàtica de l'escena local, un home de teatre que ha sabut hipnotitzar des de l'escenari, recolzat per molt bons músics. També, mireu si podeu agençar-vos encara el seu únic CD, "El senyor B, la vedette i les restes del naufragi", val molt la pena. Precisament aquests havien de seguir. Reconec que no conec els detalls.

*****

També, "Shelby" ja sembla haver abandonat definitivament el chart de TourDates. Reconec que ha estat bonic veure-la allà. Sobretot per la gent d'UK que l'haurà poguda sentir.

*****

Dissabte 29 a les 21 h. l'Exèrcit d'Islàndia van tocar al Vapor Ventalló. I ja només per la intro va valer la pena: la millor versió de "La defenestració de Praga" en el que porten de carrera. I el nivell general va ser molt bo. Única pega, i tampoc no és una cosa molt definitiva: el final de "Manhattans" va semblar agafar per sorpresa a algun membre del grup, segurament perquè n'havien assajat una versió acústica sense secció lenta. Fins i tot així, van deixar clar que són l'esperança de la música rock a Terrassa, i que a més la promesa experimental de la sessió d'"Último peón de reina" va prenent cos: de sobte, "El regne mineral", essent bo, sona com d'una altra època (això és bo: estan evolucionant). I es confirma una tendència: per a ser un grup desconegut, aconsegueixen convocar a un nombre més que satisfactori de persones. Vol dir que estan fent bé la feina.

Cosa que no es pot dir del següent grup: vaig sentir-ne el primer acord i em va semblar tan horrorós que vaig fugir immediatament. No me n'interessa ni el nom.

*****

En canvi, reconec una certa decepció crítica amb el concert en què vaig participar l'endemà a la tarda a l'Auditori Municipal. La idea amb la que anava era: després d'una primera part de la que no coneixia els detalls, el centre de la segona part seria jo telonejant el millor que pugui i amb senzillesa als cantants clàssics amb els que de vegades he col·laborat (i efectivament, ells no van fallar). Però vaig començar a veure que allò no aniria bé quan em vaig presentar a les 16:15 a l'auditori per a fer una mínima prova de so... ningú no em fotia ni cas... una banda era a l'escenari pendent d'una prova de so que no s'acabava d'engegar... i quan van provar, allò dissonava bastant (inintencionadament, s'entén). Va entrar el públic, vaig entrar a la zona de camerinos amb tot de gent... i van seguir dues hores i mitja d'espera. No acabava de poder veure què succeïa a l'escenari, però dues hores van passar amb una obra de teatre, una breu pausa, i van seguir vint minuts de la banda, que desafinaven com condemnats (va ser dur). I a la fi jo. Vaig sortir amb la rick i un pedal de compressió ja muntats i cablejats per a guanyar temps (fins i tot així, la pausa devia ser d'almenys cinc minuts, que era el que volia evitar a 1/4 de 5). Vaig tocar amb correcció, encara que no sé si amb molt ànim, "Amsterdam", "Shelby" i "Boston", amb alguna fallada de veu per inflamació. Els cantants amb piano (únic moment estelar de la tarda), i cap a casa (bé, no: vam anar a sopar amb els cantants i un parell de persones més).

I a casa la mare em va dir què havia passat: la primera part havia consistit en una representació de "La caputxeta vermella", a càrrec de gent amb minusvalies diverses, que va ser un desastre artístic (no va ajudar que, com vaig saber per una altra banda, s'espatllés l'ordinador de projeccions). A veure, que aquesta gent provi de fer coses em sembla fins i tot genial, però es veu que l'espectacle era tan desenfocat i lamentable que molta gent se'n va anar. La banda que va iniciar la segona part ho va fer tan malament que encara van espantar més els pocs que quedaven. Quan vaig sortir a l'escenari, ho tenia tot en contra, i els meus esforços no van poder evitar noves desercions d'un públic que ja no estava en situació d'escoltar res, per cuidat que fós. Per quan els cantants van sortir, ja quasi no hi havia ningú. Una tarda trista. A partir d'ara miraré amb lupa on actuo.

*****

He portat a casa un controlador MIDI de format piano que el 2006 quasi no vaig poder ni provar. Senzill, però amb tecles contrapesades. Reconec que no sé molt bé on el posaré, però que no el vull tenir oblidat més temps.

Mentre, l'aroma de Hammond continua, però no sembla passar res. Em té preocupat. Se m'acaba el temps.

*****

Almenys, fa uns dies vaig completar la segona lletra que porto del "1980", "Rates sobre ADN". Vull tornar-m'hi a posar, aquests darrers dos mesos he tingut massa distraccions i he perdut completament l'empenta. I no vull arribar a final d'any sense haver tret almenys dos discos. Tot depèn de com em vagi a partir de mitjans de juliol. La voluntat hi és. Per favor, que ningú no em pari...

Bad trip

Dijous 20 anem i emprenem viatge amb la mare. Representa que anavem massa justos per a agafar l'avió... i vam sortir amb dues hores de retard! Turbulències durant el viatge. Arribem a Charles de Gaulle (o Crash de Corner), ens gastem una pasta gansa en un TGV cap a Estrasburg, entrem al vagó, deixem les maletes a l'espai designat a tal efecte, sopem, i en arribar a Estrasburg... ni rastre de les maletes! Denuncia als gendarmes (val a dir que ens van tractar molt bé), visita a l'hospital perquè havien volat les meves pastilles (unes pepes ens van acabar d'indicar el cami), visita a una farmacia de guardia amb el taxi esperant, i arribada a l'hotel a quart de dues de la matinada.
Divendres, doncs, mati dedicat a comprar la roba que ens feia falta, i cap a Paris. No vam veure Estrasburg. En arribar a l'hotel de Paris, resultà que havia fallat alguna cosa i no el teniem pagat. Afluixem més quartos, anem a comprar sopar. i a mimi. Sembla que no estem pas en ratxa, i la cosa anirà per llarg.

El dissabte, després de perdre les hores de rigor a l'estacio de Paris Montmartre, vam aconseguir arribar al Mont Sant Michel. El millor, la visita, el mati del diumenge. El pitjor, l'hotel i el fet que vam trigar moltes hores a poder marxar d'alla. I van seguir dues hores en una sala d'espera de la SNCF a un poble perdut. Després, Caen.

El dilluns fou una mica més tranquil, per sort. Ens va costar de trobar el que voliem visitar, pero ho vam poder fer. Sobretot, vam visitar una exposicio sobre l'Ocupacio, i després ens en vam anar de compres (el robatori encara cuejava). I vam anar a l'estacio a comprar bitlletes per l'endema per anar a Paris. Es complicadissim, anar a aquella estacio.

El dimarts? Objectius del dia assolits: veure les platges del desembarcament, i anar a Paris a passar la nit. Pero els vam assolir amb dificultats. Totes les estones entre parades de l'excursio del mati m'he les vaig passar dormint, i a la tarda, al tren, ens vam adonar que no sabiem a quin IBIS haviem d'anar, pel que vam haver de fer moltes voltes per a arribar al de Pigalle. Tots dos haguessim preferit poder agafar un avio aquella mateixa nit, la mare em trobava canviat, i es bastant probable que aquest sigui l'ultim viatge que fem junts. No ha estat un bon viatge.

Avui la cosa ha anat simplement de sortir de l'hotel, agafar un taxi, anar a Orly, passar tots els controls, perdre dues hores en un espai d'espera força restringit, embarcar, volar, que ens recollís el meu germà en cotxe, i cap a casa. La resta de la tarda l'he ocupada pagant-li el viatge a la mare, en part en espècie (una tele nova, l'antiga falla per tots els costats). I ara a la nit m'he permès un petit extra: "Honky Tonk", de Son Volt, que a més he pogut escoltar per internet des d'Amazon. No sé si tan bo com l'ACD, però definitivament bo, estic content d'haver-lo comprat. A la que pugui, aniré a per tots els seus altres discos. Un gran oblidat.

I diguem que hi ha tot un aroma a Hammond XK-1, per poc que el pugui finançar. Seria tot un món nou per a mi. I de moment ja tinc prou guitarres com per a treballar amb solvència. Per cert, què hauran fet els Visitants en la meva absència?

#39...

Desena setmana de "Shelby Avenue Bridge" a l'Unsigned Chart de Tourdates! Per a mi és un rècord, encara que segurament sigui la seva darrera setmana a la llista (#39. http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/16-jun-2013). Toca pensar nou single...

*****

Ahir dimarts vaig gravar en quatre hores les rítmiques dels quatre temes que em faltaven gravar amb guitarra de la demo dels Visitants. Tot ho hauré gravat amb l'Antàrtica en posicions 1 i 4 excepte "Shelby", que hauré gravat amb la Glendor, passada per compressor (= màgia!). Ara em queden pendents les gravacions de teclat per a "Vol" i "Granollers", una rítmica acústica per a "Shea", i les veus. Tot això serà d'aquí a una setmana, quan tingui temps. Tant l'Antàrtica com la Schönbrun estan ara en mans del Marc, de cara a intentar acabar les gravacions de guitarres de la demo de Visitants. L'Albert marxarà a Palma en una setmana.

*****

També, aparentment el director de la coral ensenyarà el Requiem a algú quan vagi a Venessuela d'aquí a poques setmanes. Si algú d'allà s'hi interessés, seria una bona noticia. Especialment perquè és la meva obra més desconeguda, sobretot per manca d'una gravació amb cara i ulls.

*****

Tinc una certa idea de fer l'última compra en molt temps a l'agost: un Hammond XK-1, amb el que tinc la noció de fer un àlbum completament instrumental. Per a que tingueu una idea de què voldria fer amb el Hammond XK-1 si finalment me'l pogués comprar, us dirigeixo al recopilatori de James Last "The Best of Hammond & Trumpet". Hi podreu observar el joc que donen dos Hammonds interactuant (bé, us aclareixo que l'interès aquí és instrumental i tècnic, i que el que no vull fer és el concepte de James Last de versionar hits, tot i que aquest CD l'estic escoltant força darrerament; també dic que amb tres discos a la cadena de muntatge, està clar que hi ha temps per endavant per a intentar fer un disc ben travat, encara que les idees que tinc apuntades en aquest moment són molt provisionals, sobretot per falta d'una maquinària adequada).

*****

Noves sobre Wilco:

http://themusic.com.au/news/all/2013/03/30/wilcos-next-record-to-be-more-fucked-up/
http://themusic.com.au/interviews/all/2013/03/20/wilco-jeff-tweedy/13999/

I una comparativa, amb dades d'ahir a la nit:

https://twitter.com/WilcoNews 1929 twitts 338 seguint 2985 seguidors.
https://twitter.com/sonvoltmusic 150 twitts 1 seguint 4644 seguidors.

Crec que això ho diu tot. Crec que el Jeff Tweedy comença a adonar-se que el darrer disc de Wilco va ser una patinada. Falta veure si el proper disc serà el primer realment bo des de Sky Blue Sky o fins i tot A Ghost Is Born, o si el Jeff està definitivament en hores baixes i només hauria de fer concerts nostàlgics. I de sobte alguns redescobrim a en Jay Farrar. Els crítics deixen fred el "Honky Tonk", però quan no deixen fred un disc de Jay Farrar? Jo hi tinc dipositades certes esperances. La cançó que n'he sentit mereixeria ser un clàssic.

De CDs i 'Bursts...

Alegria! "Shelby Avenue Bridge" aconsegueix defensar-se amb un digne #34 a la seva novena setmana a l'Unsigned Chart de Tourdates: http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/09-jun-2013. Arribarà potser a una darrera desena setmana? No perdo l'esperança. Això sí, toca barrinar nou single...

*****

Dissabte 8 vaig poder-me acostar a Vilanova & La Geltrú a sentir a en José Luís Algar en el seu primer concert com a professional, a la sala Sacker. Assistència mitja pel tamany de la sala (de totes maneres, més del que de moment puc convocar jo), i un tipus de concert encara molt independent, malgrat la presència d'un executiu de Music Bus (amb qui vaig acabar parlant breument a l'estació d'autobusos, just quan arribava el de Barcelona). El concert en si? Genial. Van tocar cançons de les dues obres del José Luís, en format acústic, i era sorprenent que no es perdés gens d'impacte respecte de les el·laborades versions d'estudi. En Pau Romero estava pletòric a la guitarra (per cert, és físicament força semblant al José Luís, cosa que en els minuts previs al concert em va fer dubtar de per què el José Luís no em reconeixia i per què la barba el feia veure canviat) i el José Luís va donar una lliçó de mestre a la veu (això sí, tenia calor, i ho va dir força pel micro; es veu que a més ells no es sentien bé a l'escenari, tot i que des del públic ningú no ho va notar). Temes tocats? Recordo "Cuando pasa lo peor", "Desayunos y diamantes", "Caviar", "Hola mi amor", "Joan", "Yo también tego problemas" o "Escena final" (que va marcar un fals final a dos terços del concert, d'una hora aproximada de duració). Bé, em quedo amb l'apunt que la sala Sacker és un lloc on val la pena tocar. Al final del concert, reconec que sóc un caçadedicatòries i li vaig demanar que em signés el meu exemplar del "Resfriado". José Luís, sàpigues-ho, ets molt millor músic del que et penses. Tinc moltes coses a aprendre de tu, t'ho asseguro.

*****

Havent arribat de Vilanova a les 3 de la matinada, em va sorprendre que la meva mare em despertés a les 11:25 per a donar pas a l'Albert Bonnin, que venia a gravar els baixos de "Vull Ser Lliure" i "Granollers menú infantil". Quatre hores després estaven gravats a la perfecció. Això sí, em va sorprendre el nivell d'autoexigència de l'Albert, que volia dir gravar-ho tot diverses vegades i acabar fent un cortapega (sí, he après com fer aquest tipus d'operacions amb el Cubase). I vaig dinar tard. En fi, avui al local intentaré començar a gravar les rítmiques amb la Strato. Posicions 1 i 4 en pistes diferents. I Rick de 12 passada per un univibe molt tènue a "Shelby". Espero no carregar-me la feina dels altres, sóc amb diferència el pitjor instrumentista del grup.

*****

Escoltant "Els Radicals", el CD de Liannallull que em vaig agençar a l'Antic Forn de Vallcarca el passat dia 1. Amb portada cuidada i tan reivindicatiu com qualsevol cosa del Francesc Ribera "Titot", és un disc que certament val la pena localitzar i escoltar, encara que no sigui del tot una obra mestra. Són cançons gravades amb més detalls que els que poden caber en una presentació en directe, amb el que els arranjaments aquí presents arriben a tenir en alguns moments prou elements com per a desorientar en positiu l'oient (trompetes de veritat!). De totes maneres, són cançons pensades pel directe, i escoltant el disc admeto tenir la sensació que troben a faltar una quinzena de persones a qui dedicar en el moment allò que estan cantant. L'apartat tècnic també és molt desigual: tant pots escoltar una perfecta guitarra "Hank Marvin" a "Afarteu-vos companys" com sentir instruments molt colorejats per una acústica desfavorable. De totes maneres, són cançons que funcionen bé en directe, un directe que val la pena que intenteu sentir per poc que tingueu l'ocasió. I si opteu per sentir-los en aquest CD, sapigueu que hi ha almenys una cançó que SÍ és una obra mestra: "El plor dels àngels", amb uns cors i un ambient que intriguen i atrauen. Decididament, aquesta cançó és un bon model pel propi grup de com poden abordar una segona entrega en CD. Una entrega que val la pena esperar i seguir.

*****

A l'Antic Forn també vaig obtenir el meu exemplar de "Track The Mammoth", el recopilatori de 5è aniversari d'El Mamut Traçut, el petit segell d'en Maurici Ribera, The Missing Leech. En si mateix, suposa un avenç notable sobre "Hola, com estàs?", el recopilatori de tribut a Daniel Johnston que li vaig masteritzar a finals de 2011 (sí, reconec que també sóc el culpable del masteritzat d'aquest "Mammoth" del que ara parlem, pel que si heu d'enviar una carta bomba per aquest motiu envieu-me-la a mi, no al Maurici) i que havia patit d'una implicació molt desigual dels participants (almenys hi destacava la magnífica versió de "The Wedding" feta per Anaïs). De fet, el present recopilatori evidencia el bon instint que ha adquirit el Maurici per a detectar gent que val la pena i reunir-la en un mateix projecte, projecte que exhibeix una regularitat quasi absoluta (potser "Cocktease" de Rayvon Browne o les aportacions de Punkdaddy siguin una mica extravagants, però per la mateixa regla de tres no veig cap motiu per a que quedessin fora d'un recopilatori íntegrament dedicat a mostrar nous sons). Potser destacaria, enmig del munt de bones propostes, "High Tide / Forever Endless" de Little Insects (que recordo haver masteritzat en una mescla defectuosa, cosa que el Maurici ha aconseguit resoldre, feliçment), o l'aportació del grup català Sickbrain, a qui vaig escoltar en directe telonejant a Lach i que semblaven tenir idees interessants, però a qui reconec que no esperava sentir una cançó tan ben travada com "Jesus Needs a DeLorean", produïda per un nom interessant: Albert Palomar. També, qui busqui noms més coneguts els trobarà en bones aportacions de Lach i d'Evan Dando and Tortuga Bar. Però no són els únics, hi ha molt a descobrir aquí (una curiositat, per la meva part, és una versió primerenca, de finals de 2010, de "La nit dels aminoàcids", una cançó que tinc a mig regravar pel "1964" i que aquí esdevé la primera cançó original meva que surt publicada físicament en algun lloc que no sigui la gravadora del meu PC).

*****

Finalment, la darrera incorporació a la meva biblioteca sobre guitarres és "The Beauty Of The 'Burst", de Yasuhiko Iwanade, que he obtingut en la versió en anglès publicada per Hal Leonard Corporation el 1998. I potser sigui el més extravagant de tots, no per la feina feta (molt bona, pel que n'he pogut llegir fins el moment), sinó pel fet de dedicar tot un llibre a un model molt concret de guitarra que va ser fabricat durant poc més de dos anys (1958-60), que ofereix una estètica molt concreta (quasi totes són en Cherry Sunburst, si bé envellit diferentment en cada cas) i que actualment destaca per la pràctica impossibilitat de veure'n i tocar-ne una de veritat (els preus poden arribar al 500.000 dòlars, i moltes estan guardades en cofres de seguretat de bancs, en ser considerades una inversió).

El llibre no intenta recollir el 100% de les 1400 Gibson Standard Les Paul originals (segurament hagués estat impossible), però és prou ambiciós en recollir, en la seva extensa primera part (153 pàgines), un total de 86 d'aquestes guitarres, comentades molt breument (les fotos parlen per si soles). Les restants 62 pàgines fan una anàlisi molt detallada d'aquestes guitarres: construcció, elements que influeixen en el to, estructura de l'acabat i per què aquest envelleix d'una manera tan complexa, vocabulari específic, entrevistes amb col·leccionistes, les fotos de rigor amb Standards tocades per guitarristes famosos... Ho resumeixo dient que no m'està decebent en absolut, però que fins ara no m'havia comprat mai un llibre específicament sobre una guitarra impossible d'obtenir (si bé és cert que les Stratos i Teles dels 1950 o les Martins i Gibsons acústiques dels 1930 són casos específics de versions de models concrets que també tenen actualment uns preus impossibles).

*****

Nota final: fa una setmana que tinc a la Unitat Mòbil la Casio MG-510 de la que vaig parlar a http://lluispaloma.blogspot.com.es/2013/05/avui-acabare-parlant-de-tecnologia.html. Encara no l'he comprovada, he tingut un mes de maig i principi de juny impossible. No la usaré immediatament, però reconec que li vull donar una oportunitat com a instrument experimental que és. Li hauré de revisar alguns punts, però. Especialment el vibrato.

Ressenyes today

A la fi m'ha arribat el CD de "Planes para después de un resfriado", el primer àlbum de José Luís Algar, publicat dimarts 4 per Music Bus. En si mateix, és un somni fet realitat: la història d'un músic de l'escena alternativa, a qui recordo actuant pels altres músics de la nit i un parell just de parroquians al cutre Arrikitown de Cornellà, que lentament es va anar fent una audiència amb la seva demo domèstica "Cuando pasa lo peor", que va aconseguir financiació per a gravar el seu primer disc molt abans de saber si el podria publicar, i que s'ha trobat podent-lo editar comercialment i amb la publicitat necessària, en poc més de dos anys. I el millor: el disc és francament molt bo. No ho dic per ensabonar-lo, de veritat el disc és així de bo. I el millor: ha aconseguit ser comercial sense deixar d'estar concebut en els seus propis termes. De fet, en si mateix és una mostra del potencial que té l'escena independent per a sorprendre i resultar econòmicament rendible, tan sols que als despatxos algú hi pari atenció. En tot cas, notable alt pel productor, en Pau Romero, que ha aconseguit una producció immaculada i plena de matisos. Les úniques crítiques (i no són de fons) són que resulta curiós que el Pau hagi processat sempre amb autotune una veu tan naturalment càlida com la del José Luís (això ajuda en els cors i polifonies, però sobta una mica més en les veus solistes) i que la pista 4, "Hola mi amor", no encaixa del tot estilísticament amb la resta del disc (tot i que com a rèplica al Guille Milkyway resulta prou digna). En fi, hi ha dos temes que en la meva opinió són especialment importants: l'obertura, "Cuando pasa lo peor" (a mi em recorda aquella esplendorosa "Beads of Innocence" interpretada pels Storybook el 1967, amb l'alicient que el so és encara més refinat aquí), i "Caviar", un tema de la demo revisitat aquí en una relectura total, amb un so impactant per dir-ho de manera polida (que sigui single, per favor). Encara no sé si podré anar demà al concert de Vilanova, però tinc esperances. (Us remeto a http://lluispaloma.blogspot.com.es/2013/02/entrevistes-2013-1.html per a més informació, tot i que ha plogut força en cinc mesos).

*****

Aquest passat diumenge "Shelby Avenue Bridge" era al #29 de l'Unsigned Chart de Tour Dates: http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/02-jun-2013. És un cas curiós d'una cançó que no ho ha fet espectacularment bé però que (i això és l'interessant) es resisteix a marxar d'aquesta llista. De fet, si aguanta una setmana més igualarà la marca d'"Amsterdam" en aquest sentit. I ja puc anar pensant en alguna nova cançó per a mantenir l'interès.

*****

Carta al Vilaweb que diria que no han rebut, per això la poso aquí: "Observo amb profunda decepció un fet: al Concert per la Llibertat hi figuraran, un cop més, els noms de sempre. És una altra ocasió perduda. Els músics de l'escena alternativa catalana, aquests que han de passar-se la vida tocant per a poc públic en bars amagats simplement perquè a un nombre petit de despatxos no en volen ni sentir a parlar, són bandejats per enèssima vegada. I el trist és que és en aquesta escena independent on es localitzen les propostes més interessants i amb més qualitat de les existents al nostre país. Quan canviarà aquesta situació?"

*****

I a partir d'aquí, ressenyes de concerts. La primera, d'un nou concert al Rovell de l'Ou, el del passat 23 de maig, amb un duo amb qui jo havia compartit cartell al Bar La Goleta. Els M.C. Acoustic, de Sabadell, fan una proposta prou sòlida, si acceptem d'entrada que és un duo d'intèrprets que toquen un repertori de versions de "hits". Ella canta extraordinàriament bé (en aquest sentit, podria ser ben bé una mena de Grace Slick a la catalana). Ell l'acompanya de manera eficaç a l'acústica, si bé a La Goleta em va admetre que ell era un guitarrista elèctric i que l'acústica li costava una mica més (sense, afegeixo jo, deixar d'exhibir un nivell prou bo). En resum, és una proposta certament agradable, i l'únic "però" seriós que se li pot possar és que intentar colar algun tema original seu en el seu repertori de concert els podria fer destacar més. Perquè carisma en tenen. De sobres.

*****

La segona ressenya és d'un concert a l'Antic Forn de Vallcarca aquest passat dissabte 1 de juny. En aquest cas, concert alternatiu triple, i el que és més interessant, amb un públic interessant (l'Albert de Gúdar i l'Anna Mansi hi eren presents, per exemple).

Van començar Ran Ran Ran, amb un concert que reeditava el del Rovell de la tardor passada, amb uns sons una mica més senzills durant els primers minuts, i remuntant amb els excel·lents tres temes finals, incloent una "Gernació" genial. En volem més.

Seguiren els Liannallull, amb una proposta amb aromes de Chuck Bery i lletres ben tramades. Són un dels grups a seguir, especialment per l'Epiphone Riviera del Jordi Espinach (sí, sóc fan de les guitarres, no ho havia dit?). Em vaig fer amb el seu CD "Els radicals", que ressenyaré properament (de passada, em vaig fer amb el CD de "Més brots" dels Ran Ran Ran, http://lluispaloma.blogspot.com.es/2013/04/entrada-llarga.html, i amb el nou recopilatori del Mamut Traçut, "Track the Mammoth").

Finalment, The Missing Leech, o Maurici Ribera en una de les seves millors nits. Passar la seva guitarra piezo per un Marshall de tamany mig va ser un encert perquè li va donar molta energia, i el mateix Maurici estava inspiradíssim, tant amb els temes més nous com amb peticions del públic ("1998" o -a petició meva- "TV Crusaders"). En resum, un vespre per recordar.

*****

Dimecres 5 de juny vaig participar a l'acte de final de curs d'Un Munt De Mots a l'Ateneu Terrassenc. Primera part: unes paraules de la Sílvia Alcàntara sobre l'activitat de crear literatura, seguides de la lectura d'uns quants textos propis per part d'uns quants muntdemoters (entre ells jo, que no em pensava que tindria tant d'èxit amb un text relativament antic com és el "Boicot a les subrutines..."), i un recitat d'un poema de Salvador Espriu a càrrec de la Sílvia de nou. Bon balanç, i qualitat en totes les participacions.

La segona part no va ser tan bona, per una raó: essent el bicentenari del naixement de Verdi, l'ocasió era prou llaminera per a muntar un concert temàtic d'àries d'aquest compositor. Però Verdi, sense arribar als extrems d'un Wagner, és de totes maneres un compositor exigent tècnicament. Clar, un concert verdià a càrrec d'estudiants de l'Aula de Cant del Conservatori s'havia d'agafar amb calma. Però aparentment l'única que estava preparada pel repte era la Rosa López. Alguns altres havien millorat amb els anys sense ser perfectes, però alguns tercers van resultar problemàtics (i aquí hi caben des de problemes d'afinació fins a oblidar-se d'una estrofa, cas d'un@ cantant que es va menjar mig Smartphone a/k/a "La donna è mobile"). No cal donar noms, no penso que sigui plan. Però el cert és que, en sentir que la Maria Mateu donava pas a qui volgués cantar alguna cosa més d'entre el públic, un cantant amic meu, en Ferran Altimis, va córrer a l'escenari, va parlar un moment amb el pianista... i el que va seguir va deixar a tothom al·lucinant: un home força gran exhibint una veu en plenitud de facultats, cantant extraordinàriament bé, donant una lliçó de poder, elegància i bon gust que va agafar-nos per sorpresa. Especialment els alumnes de l'Aula de Cant volien saber més sobre ell, i es van apuntar la data del 30 de juny com a un concert al qual intentar assistir.

Això sí, per a ser justos, per a alguns dels cantants del programa aquest era el seu tercer dia consecutiu amb actuació en un escenari, havent interpretat "La clemenza di Tito" durant el cap de setmana. Una situació que podria passar factura fins i tot a gent que s'hi dediqui professionalment.

*****

Per cert, fa unes hores he participat en un assaig amb en Ferran i la seva dona a Barcelona. La idea era que cantés amb ell l'"O sole mio" pel concert del dia 30. La veritat és que el nivell d'ell i el meu eren tan dispars que he hagut de deixar de cantar per a no forçar més la veu. De fet, m'han recomanat de visitar un foniatra perquè òbviament l'afonia de fa un any i mig em va afectar de manera molt més permanent del que jo em pensava. I jo m'estic plantejant de, simplement, acompanyar el Ferran amb la Rick el dia del concert.

*****

Mentre, la gravació d'Els Visitants avança, tot i que d'una manera que em resulta completament nova. Per una banda, hem destinat l'espai de dos assaigs per a trobar tres sons a fer servir per a les guitarres. Per l'altra, dimarts i dimecres al matí vam gravar baixos amb l'Albert Bonnin, tasca que acabarem diumenge al matí, i em va sorprendre el precís que era a l'hora de gravar, regravar i tornar a regravar. Normalment jo accepto el primer que surt. Clar, ell ha fet unes parts de baix elèctric perfectes, però és que el 90% de les vegades la primera presa ja era molt bona. Així que el que havia de ser una demo gravada ràpidament s'està transformant en una gravació plenament professional feta amb hores, paciència i dedicació. Encara és aviat per a dir a quin nivell estarà el disc acabat, però mediocre no serà. Això és, mentre jo no m'ho carregui tot amb les pistes de guitarra rítmica. Ells són molt més bons instrumentistes que jo.

Information about the Trinity

Information about the Trinity.
A poem (not) by Lluís Paloma, "Patinet".

December 1969, David,
perform a lunchtime
immediately if the neutron
observed that the binding
into two daughter
energy results from
his visibility after a
duo in a 1971 acoustic
unlawful possession
concerned about accidental
masses of the fission
entirely not absorbed and
all of the rest of the
energy is needed in the
engineered but non-self-sustaining
wave upon their simultaneous
times its original
high probability that a gun
be surrounded by high
event is not fission to
a videographer during
operation, and the fissile
reactor in the world
known for being
parents to buy
compressors on everything to
instantly switch from
charge of the record department
before their operators
produce a powerful inward
hollow sphere of high
located that would guarantee
the event on film
public shortly after the
initial security checkpoints
before his death, which I know
ranks second in
the Trinity test bomb
which is home to several
farms, which were developed
to restructure usually water
productivity suite for both
owners to track where
possible a self-sustaining
fuel is millions of times
without neutron bombardment
importantly from other types
itself produced by prior
lobes have been pushed to
the short range strong
from the energy of the
geospatial solutions
operational within two years
make up for the massive amounts
from seasonal bush fires while
these are all thermonuclear
headquarters in
a play on words
allowing broadband carriers to control what
attempts to ensure that
Network neutrality is the principle that
Subscribing is more reliable.
What's that brilliant light?
Information about the Trinity.

Avui acabaré parlant de tecnologia

Aquesta setmana, "Shelby Avenue Bridge', és al #22 de l'Unsigned Chart de TourDates: http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/26-may-2013. És una història remarcable: no sembla anar molt amunt, però es resisteix a abandonar la llista. M'alegro de tenir-la en el "set" de directe i de no haver-la oblidat.

*****

Escrit la setmana passada: "Les úniques novetats [referents als discos en curs] (si se'n pot dir així) afecten al "1980" i al "Santuari": he passat una pista del "Santuari" al "1980", i he reincorporat una base més antiga al "Santuari". Decisió presa en 20 minuts, i ara els ordres de tots tres discos estan tancats." Bé, pot ser que també posi un fragment a l'inrevés com a pista oculta del "1980", tot i que no és res definitiu, he de veure com queda.

*****

Mentre, entre diumenge i dilluns de la setmana passada vaig gravar pistes falses de tots els temes dels Visitants excepte "A church is burning", que treballaré més endavant. El destí d'aquestes pistes falses: la gravació de bateries amb la que hem endegat la gravació de la primera demo dels Visitants. Gravar al local de matinada va ser una experiència en si mateix. I el Mario és un baterista impressionant. Mentre, hi ha nou Twitter d'Els Visitants:

@ElsVisitants

http://twitter.com/ElsVisitants

*****

Un altre director d'orquestra m'ha dit que no. Alguna cosa em diu que si tingués diners me n'hauria d'anar a Los Angeles, on trobaria més clima.

De fet, divendres passat va sortir al Diari de Terrassa la carta que segueix. Que algunes persones (no diré qui, per prudència) m'hagin dit que tinc tota la raó vol dir que ho he encertat. El diagnòstic és trist:

"Reconec la meva alarma, com a músic i com a persona amb inquietuds culturals, per un fet que se m'ha fet evident aquests darrers anys: tant a nivell local com de principat, la gent que es dedica a interpretar música clàssica ha entrat en una mena de mort clínica intel·lectual, consistent en què tots els seus esforços es dediquen de manera militant a mantenir un pedestal enorme per a un grup d'obres molt reduït d'un nombre encara més reduït de vaques sagrades, sempre amb l'argument que és el que vol el públic dels concerts. Amb l'exemple dels concerts de cor i orquestra, que conec de primerísima mà, resulta clar que desenes d'hores, fins i tot centenars, es dediquen al llarg del temps per a perfeccionar i fer en diferents concerts en diferents anys el Requiem de Mozart, el Requiem de Fauré i el Gloria de Vivaldi. I poca cosa més. Les poques excepcions ocorren quan es celebra el bicentenari de la mort o del naixement d'algun compositor que molt sovint porta mort 100 anys o més, i les obres que s'interpretin en aquestes ocasions surten del repertori tan aviat com s'entra a l'any següent. El resultat és que a les sales de concerts s'emeten sempre els mateixos missatges, cada cop més buits de contingut a base de repetir-los infinitat de vegades. És com si es volgués incitar el públic dels concerts a apagar-se intel·lectualment al seu torn. L'inventiva i la innovació brillen per la seva absència. Hi ha un parell d'excepcions a nivell de ciutat, la Massa Coral i la Nova Ègara, que estan provant a definir un estil propi i buscar almenys una part de repertori que sorprengui. Benvingudes siguin, les necessitem. Però desgraciadament són això, excepcions. I com a intèrpret tinc la sensació d'haver perdut un temps que no tornarà i d'haver fet perdre el temps al públic de la nostra ciutat i al d'altres llocs. En resum, penso que cal obrir les finestres i oxigenar-nos amb aire fresc. Dir al públic coses que encara no sàpigui. És encara possible el canvi? O de veritat la situació ha estat anquilosada tant de temps que això no hi ha qui ho salvi? Em temo que no tinc gaire motius per a ser optimista."

*****

Abans de passar pàgina i mirar cap al futur i el progrés, faig una última mirada a "Himnes". No al disc en si mateix (no m'ha acabat de dur enlloc), sinó a una dada que he mencionat sovint i que és una part important de tota la història: aquí teniu l'enllaç a l'himnari de 1921 on vaig buscar els textos del disc: http://ia700304.us.archive.org/26/items/evangelicalhymna00evan/evangelicalhymna00evan.pdf. No sé si li pot ser d'utilitat a algú, però bé, és repertori que no sempre ha estat explorat en tota la seva extensió (no, almenys, a casa nostra). Bona exploració!

*****

Per acabar, parlaré d'una guitarra que vaig fer servir in extenso al "Corrupció" i les primeres fases de l'inacabat "Santuari", apart de la cançó "Amsterdam". És una guitarra MIDI Casio MG 510. No acabo de trobar dades concretes sobre si es van fabricar el 1985, 1986 o 1987. El que sí que he sabut fa pocs dies és que Casio va idear el concepte i va fabricar l'electrònica MIDI, i que les guitarres com a tals van ser fabricades sota contracte amb Casio per Fuji Gen Gakki, factoria japonesa multiús que també ha fabricat instruments per a Roland, Ibanez i Fender Japan. Aquesta darrera dada m'ha fet pensar de nou en un instrument que el propietari original de l'instrument em va presentar com una guitarra barata i que durant tots aquests anys havia tingut com a tal. Pensem que, tot i que la Stratocaster XII que tinc va ser fabricada per Tokai, és una Strato japonesa, i no està tan malament. Sobre la MG 510, forma part d'una remesa de guitarres amb MIDI incorporat a la pròpia guitarra (NO pastilles hexafòniques MIDI externes) que no eren precisament barates. Funcionament? Poden funcionar tant com instruments exclusivament MIDI, com a guitarres elèctriques convencionals o com les dues coses simultàniament. Podrien fer-ho millor en qualsevol de les dues vessants, en la meva opinió. Fins i tot ara, sembla no haver-se resolt del tot com convertir una guitarra elèctrica tradicional en una guitarra d'última tecnologia, i la Casio és una guitarra molt crua pels estàndards actuals, amb moltes notes falses (però almenys és una solució "tot en un" per a qui es vulgui arriscar, i això no em descarta a mi mateix en un futur no tan llunyà). Les pastilles convencionals de la Casio no sonen molt brillants, i el vibrato necessitaria un repàs per a funcionar bé. Almenys l'estètica és interessant: una guitarra "tipus Strato", però amb tapa i elements en plàstic negre sobre un cos groc mantega. Manté un cert toc futurista, tots aquests anys després. I pel que he vist remenant a internet, encara hi ha un parell de guitarristes coneguts que la fan servir com a primera guitarra. No és un mal final, tenint en compte que altres guitarres d'alta tecnologia d'aquella època han caigut en l'oblit o directament en el ridícul més absolut. Tot i que no és el primer cop que sento a dir que els guitarristes som uns instrumentistes molt conservadors i que sempre volem anar sobre segur i fer servir només les guitarres de sempre (i aquí és cert que les guitarres més bones que tinc són les típiques).

XXI Hammonds

"Shelby Avenue Bridge" ha començat a baixar: 21 a la llista d'avui de l'Unsigned Chart de TourDates. http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/19-may-2013. Bé, "menos da una piedra".

*****

Ahir hi va haver concert de l'Exèrcit d'Islàndia al BauHouse. El lloc no era el més idoni per a un concert amplificat, però els islandesos van superar-ho amb un concert força potent que, a més, començava a tenir uns lleus indicis de canvi. Sí, valdrà la pena seguir-los. A més, hi va haver força gent per a ser un grup desconegut, el que és una bona notícia: s'estan començant a crear un públic, ni que sigui a nivell local. Sona 9, apren-ne!

*****

Diguem que de sobte comença a haver-hi un tènue aroma a Ferrofish B4000+ a l'aire. Res concretat, però potser serà possible. És un "clon" modular de Hammond B3, amb alguns detallets extra que em poden ser útils, com un major control de l'envolvent del que és possible en altres "clons" de Hammond. Si s'arriba a concretar, que no és segur, ja li tinc un projecte assignat: l'àlbum d'orgues (de moment molt "verd") del que parlava a http://lluispaloma.blogspot.com.es/2013/05/viii.html. Intento agafar aromes de James Last, però cuidant molt més la composició. De moment, intentar gravar amb VST no m'està donant uns grans resultats, diguem-ho clar. Però de cara l'estiu pot ser un projecte possible, mentre acabo les lletres i veus del "1980" i el "Santuari". Sí, tinc molt clar que serà un estiu per a gravar i per a mi.

*****

Parlant de Hammonds, aquesta mateixa tarda he recuperat un CD recopilatori de Jimmy Smith, organista de Jazz. El CD, "Verve Jazz Masters 29", el vaig comprar fa dotze anys durant la liquidació de la tenda de discos de la Rambla "Recording", quan els CDs van passar a valer la meitat del preu d'etiqueta i vaig poder fer tot de compres (també vaig descobrir a Billy Eckstine aleshores; era l'única botiga de Terrassa on podies provar d'encarregar CDs, i recordo haver-hi comprat la caixa de Phil Spector "Back To Mono" i un CD de "Smiley Smile" dels Beach Boys, tot això el 1997). Tornant a Jimi Smith, el disc no em va cridar molt aleshores, però dotze anys després reconec que li estic trobant més el punt. Pista destacada: "Blues and the Abstract Truth".

*****

Divendres comencem la gravació de la primera demo d'Els Visitants. I encara tinc feina pendent al respecte. Avui m'he notat bloquejat. Espero que demà ja estaré més refet.

IX!

"Shelby" és aquesta setmana la #9 de l'Unsigned Chart de TourDates: http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/12-may-2013 Almenys una alegria, dintre de tot.

*****

La nit del 7 al 8 d'aquest mes vaig aprofitar la recent trobada d'un programa "freeware" de "lectura" de VST's per a gravar tot d'idees "al vol" amb sons de Hammond, Farfisa i Mellotron. De moment no he acabat d'arribar enlloc, degut a dos factors tècnics: un temps de latència de més de 100 mil·lisegons des que toco la nota fins que sona, i la meva notable impericia als teclats, que fa que no hi pugui haver molta diferència entre les diverses idees (estarien "tallades pel mateix patró"). Bé, alguna cosa n'ha sortit, malgrat tot. I de moment la cosa no corre pressa. He posat totes les demos (brevíssimes) en una carpeta anomenada "Hammonds & Farfisas". De moment ho deixaré reposar. Si en faig alguna cosa, serà totalment instrumental, és l'únic que tinc clar.

*****

El 8 a la nit vaig fer una pluja d'idees per a les lletres del "1980". De les que vaig escriure sobre el canvi d'any, només "Pregària" és prou bona com per a arribar al disc final. Hi ha alguna idea més que vull treballar bé (cas de "Rates sobre ADN" o de "General Belgrano"), però amb quasi tota la resta és millor començar de nou (i de zero). En fi, serà la feina d'aquest maig, mentre espero a trobar prou temps lliure com per a gravar el que falta del "1964". Sí, estic decidit a treure dos discos en solitari aquest 2013, que ja va tocant i per a mi seria un alliberament.

*****

Girona, ciutat del "flower power". Hi vaig ser dilluns. Molt bucòlic. I potser no hi hagi tanta broma per la meva banda com semblaria. Això sí, vaig tornar d'allà rebentat. Un bon detall: ple d'estelades fins a la bandera (catalana, clar!).

*****

Divendres 10 vaig cantar amb la coral a Francesc Macià. Bon concert, malgrat una acústica no tan bona com la del concert del 26 d'abril a l'Escola Pia (un edifici que sempre em fa sentir un estrany) i que em vaig sentir tot de crítiques per no haver portat sabates negres (pura despistera per part meva). Un incident va ser que un membre del públic es va desmaiar quasi al final del concert. Sembla que no va ser res greu, per sort. De moment, la maquinària de la coral sembla ben engreixada i tenim un repertori original en termes del que se sol fer a Terrassa. Una altra cosa és que jo cantés tot el concert de memòria i amb un cert pànic a desconcentrar-me: no sóc la millor persona per a abordar una situació de directe, i de fet em vaig arribar a trobar amb què havia cantat una cançó correctament i ni me n'havia adonat perquè simultàniament havia estat al tercer núvol a l'esquerra. I no voldria arribar a un punt de cinisme o d'ego.

Lletres acabades! (1964)

Aquesta nit he acabat les lletres del "1964". Totalment amètriques, però tinc clar que per a mi és un punt dèbil i que si he d'esperar a tenir unes lletres totalment mètriques el disc no es completarà mai. Com a mínim, són unes lletres força coherents que suposen un avenç notable en relació amb les que vaig fer en el meu període de desorientació de la primera meitat de 2011 (bé, "La creu d'en Sigmund" i "La nit dels aminoàcids" han passat la prova).

Com gravar-les? Aquí vé la part que em té més insegur. Si el meu estil vocal de sempre fós popular, faria les partitures de veu i les cantaria a estones lliures i amb una mica de paciència. Però de sobte em trobo que tothom em demana que literalment canvii de veu. I això em té insegur (per una raó: fa vint anys que canto en aquest estil i n'he passat prop de 10 perfeccionant-lo, i això no és fàcil canviar-ho en 24 hores). Segurament el que faré serà fer experiments a l'estudi. Si surten bé, tiraré endavant. Si no, ho admetré públicament i demanaré pietat per haver de tornar al meu estil de sempre. Això sí, estic esperant a que m'arribin uns diners i llavors visitaré a certa foniatra de Barcelona, amb l'objectiu de saber per què sóc físicament incapaç de projectar la meva veu a màscara, cosa que a més li treu claredat a la meva pronuncia. Certament l'afonia de l'hivern de 2012 va fer estralls, però el problema de la claredat és de fons, i podria ser perfectament que necessités de quiròfan, cosa que podria perfectament no assolir, sobretot en les actuals circumstàncies (que arribi aviat la independència, per favor!). Bé, sobre estils, estic entre Ben E. King i Grace Slick per al nou estil, però no sé si serà factible. Algú m'ha suggerit que escolti els Doors i que canti relaxat. Em costarà.

Almenys ho puc dir: habemus portada, feta per un bon amic de qui de moment no en revelaré el nom, ni revelaré encara la portada definitiva que m'ha fet. Això queda per a quan pengi el disc al Bandcamp. Mentre, il·lustro aquest post amb dues portades de prova que he fet fa 20 hores, no prou bones, però que intentaven mantenir una determinada atmosfera. Ah, i això del Bandcamp vé a compte: he decidit que, fora d'una edició limitadíssima per a unes poques persones molt properes, aquest disc no el publicaré en CD, per raons econòmiques. El penjaré al Bandcamp, i que tothom que vulgui se'l baixi d'allà. No estic per a massa alegries econòmiques.

Com a mínim, ara ja puc oferir un tracklist definitiu, amb els títols també definitius, del disc, corresponents en el mateix ordre amb els títols de treball que vaig donar a http://lluispaloma.blogspot.com.es/2013/04/videos-i-1964.html:

1. Czeslaw Niemen

2. Atmosfera

3. Burned Been 's Everybody

4. La creu d'en Sigmund

5. La vall dels silencis

6. Teclats qwerty

7. Els anells universals

8. Ràdio Luxemburg

9. Radioactivitat

10. Pripiat

11. El concert en una església

12. Dibuixar de nit

13. El buit

14. Estroboscopi

15. Yesterday Than Younger

16. Modulant en DiMaggio

17. Filipinki

18. Sant Llorenç de matinada

19. La sinagoga buida

20. Els millors ossos del país

21. Aquesta és una mà normal

22. 1964

23. Cau la nit sobre el Wawel

24. Impacte brutal a Park Lane

25. La nit dels aminoàcids

Porto des de la primavera de 2010 acumulant material per a aquest disc, però entre la meitat de 2011 i fa un mes i mig l'activitat ha estat mínima. De fet, el 90% del que se sentirà en el disc acabat s'ha esdevingut aquest darrer mes i mig, i quasi que podria dir que del 8 d'abril fins ara. Un mes intensíssim de regravacions, remasteritzats de bases i escriptura intensiva de lletres. Bé, tota la part "de pensar" és ja damunt de la taula. Veu, no em fallis.

*****

El que em deixarà amb una altra feina per a poder treure un segon disc aquest 2013: les lletres del "1980". No m'he atrevit a posar-m'hi aquesta mateixa nit, he mirat la carpeta amb els esbossos que tenia fets (escrits quasi tots en un "rush" sobre el canvi d'any") i definitivament només tinc una lletra gravable. La resta, o necessita de molta feina o bé és directament prescindible. Sobretot falta trobar nous temes, i potser un nou enfocament en alguns llocs. Hauré de descansar un parell de dies i llavors fer una pluja d'idees. Bé, amb sort la cosa podria no ser seriosa. Intentaré no perdre pistonada.

I suposo que no em caldrà fer nou post sobre aquest subjecte en un temps raonable.

VIII

Comencem dient que "Shelby Avenue Bridge", de manera sorpresiva, ha pujat aquesta setmana al #8 de l'Unsigned Chart de TourDates! http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/05-may-2013 Això va bé! :)

*****

Divendres 3 a la nit vaig moure un parell de peces amb respecte al "Santuari". "Grrr iuju" ha estat moguda al track 4 del "1980" i una base de 2009 que fa un temps ja va estar a punt d'obrir el "Santuari" hi ha arribat, però a la posició 6 i movent les que ja hi eren entre el 2 i el 6 un lloc endavant, és a dir, de l'1 al 5 del tracklist. I amb això tanco les seqüències: "1980", 51 minuts, 16 tracks; "Santuari", 78 minuts, 22 tracks; i "1964", 72 minuts, 25 tracks. Aquest darrer té ja 18 lletres escrites i validades (més un instrumental). De fet, avui en concret he aconseguit escriure'n tres de noves, apart de repassar-ne i millorar-ne dues més que inicialment no estaven pensades per aparèixer-hi. Només me'n falten sis per a poder passar a gravar veus. Que no perdi l'empenta... Que no em truqui ningú...

*****

Apuntar també que tinc ja decidit que el proper àlbum que composi des de zero serà instrumental. I, tot i que encara em falta l'instrument adequat per fer-lo, hi ha força possibilitats que faci un àlbum amb sons d'orgue elèctric, sigui Hammond o una barreja, sigui exclusivament amb orgues o amb alguns altres instruments de suport. Hi ha temps per endavant per pensar-ho. Una possible influència és el recopilatori de James Last que comentava aquí, http://lluispaloma.blogspot.com.es/2013/04/comencardient-que-el-proper-dia-23-en.html (final de tot), encara que la idea és fer-hi composicions pròpies. Evidentment, "Four Organs" també resulta molt inspiradora, tot i que no pretenc resultar tan innovador. És simplement buscar un nou so, especialment donat que un bon amic m'ha comentat que sempre tendeixo a fer servir unes mostres molt concretes. I el món Hammond és una àrea que no tinc gaire explorada, degut a que els sintetitzadors que tinc en aquest moment tenen només unes poques mostres fixes que per a mi tenen una utilitat limitada (de fet, vaig aconseguir incloure un Hammond VST gratuït a "Wrecking Crew - Impacte brutal a Park Lane", però té algunes limitacions de so i de maniobrabilitat).

De totes maneres, un cop tinguda aquesta idea i havent-la comentat aquí, està clar que, entre el post anterior (http://lluispaloma.blogspot.com.es/2013/04/videos-i-1964.html) i aquest, he definit tots els meus plans pels propers anys.

*****

Un últim detallet sobre el "1964" i les seves lletres és que el dissabte 4 vaig aconseguir dedicar dues lletres als músics polonesos Czeslaw Niemen i Filipinki. Tots dos els vaig comentar en aquest blog l'any passat. Crec que he sabut estar a l'alçada de les circumstàncies. De fet, em sobta que estigui fent unes lletres si més no correctes quan reviso les lletres que vaig escriure el 2011 i veig que no me'n sortia. De totes maneres, reconec que l'escriptura sempre em genera una certa inseguretat. Com el dibuix. Normal que pensi a fer música instrumental en el futur.

Videos i 1964

Començo dient que "300 anys" no ha acabat d'arrencar del tot. Amb 73 visites en el moment d'escriure aquestes línies, l'ha vist més gent que el video de Visitants a La Goleta i en menys temps. Però reconec que esperava poder-lo convertir en un video viral, una cançó que fós útil tant al món independentista (on un autor sense discogràfica pot resultar més interessant que un d'"oficial" pel tema de drets d'autor) com a mi, per donar-me a conèixer mitjançant les cerques de YouTube. Clar, encara està lluny de les 13.500 visites d'"Automatic Day", malgrat que "300 anys" podria ser una cançó més prestigiosa. Bé, almenys és una cançó que demostra el meu potencial per a aquest 2013. Podeu veure el video a: http://www.youtube.com/watch?v=Mg8DyWSCScs. I si us agrada, no us talleu i feu-lo circular!

També, sembla que "Shelby Avenue Bridge" no acaba d'arrencar a TourDates, baixant una posició fins el número 14 en la seva tercera setmana a l'Unsigned Chart. Però un detall que ho relativitza una mica és que d'entrada jo ja no esperava que hi fés res, i sempre hi ha el detall que algú em deu estar escoltant a UK... Podeu consultar-ho a: http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/28-apr-2013.

El que de moment sembla fer-ho una mica més bé és el video, purament funcional, contenint tota la música d'"Himnes": penjat el 29 d'abril, té ja 12 visites, el que no està pas malament per a una obra tan suposadament poc comercial d'un autor desconegut. Si us agrada, difoneu-lo també! http://www.youtube.com/watch?v=4-oppUJdOaQ.

*****

Evolució ràpida del "1964": entre el 8 i el 29 d'abril, no només he regravat quasi totes les bases existents del projecte (datant quasi totes elles de 2010-11, amb l'excepció de "Bum" i una o dues més, regravades en algun moment de 2012), sinó que he afegit tres noves cançons al projecte, dues d'elles composicions noves (la tercera, "Amsterdam 1966", a no confondre amb l'"Amsterdam" del "Feina 2.0", és una cançó que fa vint anys vaig començar a compondre i que vaig deixar inacabada, el pont entre els "2000 mosquitos" i les "maquetes del '94" que van donar inici a la saga del "Corrupció"). La millor de les noves és la titulada, provisionalment, "Wrecking Crew", amb un so molt massiu dominat per un Hammond de VST (tan massiu, que algú m'ha suggerit titular-la "Tot es fot d'hòsties amb tot"; és un so que no podia polaritzar més les opinions, i està clar que el nou àlbum no agradarà a tothom).

A partir d'aquí, dos fets a destacar: 1) el projecte queda conformat definitivament per 25 bases instrumentals, pendents de veu i solos de guitarra, i quasi totes elles amb un so spectorià molt marcat que ha elevat moltíssim la categoria del projecte (recordem que els originals de 2010-11 no estaven correctament gravats i que aquest va ser un "projecte problemàtic" durant més d'un any i mig); i 2) que les fases B i C del projecte han quedat aparcades (en parlo més avall), de manera que aquest serà un àlbum tan unívoc estilísticament com el "Corrupció" o "Himnes". He de dir que les escoltes que he fet aquest darrer parell de dies de tot el material seguit m'han donat força sensació de coherència i estabilitat, sensació que el 2011 no tenia en absolut.

El que em deixa amb les lletres i la portada. Les lletres? N'hi ha set de bones, ja "atribuïdes" a tal o qual base instrumental; una de bona que malgrat tot descarto, perquè és possible que abans d'un any ja estigui obsoleta; i cinc que estan escrites però que necessiten de revisions més o menys importants (una cançó, "Estroboscopi", serà instrumental). El que em deixa amb dotze lletres per escriure, amb moltes temàtiques ja decidides però amb certa inquietud perquè aquesta és la part del projecte sobre la que tinc menys control. Bé, aquest 1 de maig a la tarda intentaré posar-me en feina i mirar fins on arribo. I pensar com ho canto... (Nota: aquestes darreres setmanes tots els amics m'han demanat un canvi d'estil vocal, cosa que no em serà gens fàcil d'assolir, però potser ha arribat el moment d'experimentar, tot i que no tinc una veu particularment versàtil.)

La portada, mentre, també és un pendent. No em puc posar realment en feina mentre no tingui la llista completa amb els títols definitius de les cançons, però de moment ja compto dues portades que he fet per a les prèvies en mp3 i CD del projecte, i les dues (que il·lustren aquest post) són problemàtiques per raons ben diferents. La més antiga, la de la noia que es maquilla, no la puc fer servir perquè, tot i que és perfectament adequada per a l'atmosfera seixantera del projecte, em generaria una mà de problemes per drets d'autor i d'imatge. L'altra, la portada groga amb caracters Impact vermells i el text "1964" escanejat d'un anunci d'aquella època, és reminiscent de quan el "Corrupció" havia de ser el "disc groc", encara en ple segle XX, però ja fa temps que tothom imita la portada de "The Beatles" i això de les portades monòcromes ja està molt vist, especialment perquè aquesta no acaba de quedar elegant. Diguem que hi ha un cert aroma d'"Himnes" a l'aire, però que no vull ser pesat.

En fi, són títols de treball, però per a qui hagi tingut accés a les prèvies aquesta llista, amb totes les bases per ordre, pot ser prou útil. 25 bases, 72:56 de durada, i en Phil Spector es podria morir d'enveja si ho sentís. Aquí, doncs, llest per l'atac final, el "1964"! (* base remasteritzada; + cançó gravada entre el 28 i el 29 d'abril d'enguany):

1. Base3 Mar

2. Elligan+

3. Amsterdam 1966+

4. Sintonia X-2

5. Show

6. Brand New Car

7. 112 base III

8. Frosty*

9. Gear VI

10. Cold Passion

11. Bla 2

12. Bla 1

13. Bingo 2

14. Estroboscopi

15. Bingo 1

16. Grogui

17. Aftermaths

18. Around A Bee

19. Moe Meo*

20. Pizzicato Strings

21. I's a Steal

22. Bum! Said The Bell*

23. Quorum*

24. Wrecking Crew+

25. Aminoàcids Yekaterinburg

*****

El que em deixa amb un projecte fantasma, el del "segon CD" del "1964" (que podríem anomenar afectuosament "1965", per a entendre'ns), format per les fases B i C del projecte inicial (recordem-ho: la fase B consistiria a acabar certs temes que tinc inacabats i que són força arriscats harmònicament -tot i que li tinc una mica de por a "Schönberg's Pizza House", per recordar l'estil del "concert del caos"- i fer alguns altres temes amb experiments harmònics, segurament tots instrumentals; i la fase C consistiria en connectar una guitarra elèctrica a una sèrie de pedals i fer sessions "d'accidents planificats" amb les gravadores en marxa, una idea que em va venir a finals de l'any passat en recordar que fa molts anys, quan només podia gravar en casette, havia fet sessions similars amb un pedal de multiefectes Zoom 505 i havien sortit sons molt guapos). Per què no esperar i fer un doble CD? Perquè hi ha pressa per treure les cançons "normals" que ja tinc en marxa i -més important- perquè crec que el material de les fases B i C s'hagués fotut d'hòsties amb el material ja existent. Millor, doncs, gravar aquests experiments apart, amb molt de temps per endavant i, sobretot, en els seus propis termes. De totes maneres, amb tres projectes en marxa ("1964", "1980" i un "Santuari" que podria esdevenir àlbum doble si li dono forma a certes idees orquestrals, ja el 2014) està clar que això del "1965" és l'última de les meves prioritats, especialment perquè és la cosa més difusa i amb menys garanties d'èxit artístic que es pugui concebre. Idea per si el 2015 em trobo sense res més a fer? Potser. Tot i que potser el 2015 estigui prou relaxat com per a tornar a intentar el "disc de vaixells", necessitat d'una lectura concertada de llibres que el 2004-5 no tenia i que ara sí que tinc, però que no tinc temps material de llegir, i encara menys prenent notes.

*****

I, un cop acabi les lletres del "1964", espero no quedar-me aquí i poder escriure en la mateixa empenta les lletres del "1980", cosa que pràcticament garantiria la seva sortida a internet aquest mateix 2013. Seria només el segon cop que em passaria, i el 2010 només un dels dos àlbums era en solitari.

Bé, hi ha d'haver també una gravació amb Els Visitants de cara a l'estiu, tot i que de moment és prudent no donar-ne molts detalls, només dir que l'estem assajant intensivament perquè volem que ens surti molt bé. Seguirem informant.

De projectes no me'n falten, certament.

Apunts post-bases del "1964"

Abans de res, una bona noticia: "Shelby Avenue Bridge" ha pujat al núm. 13 a la seva segona setmana a l'Unsigned Chart de TourDates: http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/21-apr-2013. Que gent que no em coneix estigui escoltant la meva cançó és el més important. Sabem que allà i aquí ningú no vol parlar de mi als despatxos. Però el públic ho coneix millor, només que tingui l'oportunitat d'escoltar-me. Sí, alguna cosa passarà...

*****

A tall d'anècdota, i desaparegut el magnífic sofà del local d'assaig en favor d'un armari per a la roba, aquesta tarda m'he fet amb una cadira que se suposa que serà prou resistent com per a suportar el meu pès durant les llargues hores d'assaig amb Els Visitants. El que no sé és com la portarem allà, no és particularment portàtil. Però és el que he trobat. Per cert, el Rastre del carrer Doctor Turró ha tancat?

*****

Fa unes setmanes que tinc al disc dur cançons de diversos orígens, però sobretot dels Beatles, alterades de velocitat. Moltes a -3 semitons, tot i que alguna que altra està a +4 o apareix dos cops amb velocitats diferents. Els Byrds també hi tenen un cert protagonisme. Són unes gravacions que m'han inspirat molt mentre regravava les bases existents del "1964". De fet, m'he habituat a remasteritzar-ho tot, comprimint, limitant i fent alguna altra virgueria de tant en tant. Us asseguro que sentir "Isn't It A Pity" del George Harrison ralentitzada i comprimida/normalitzada és tota una experiència. I "Four Organs" de Steve Reich també té la seva "vidilla" un cop ralentitzada. El més divertit és que tot això es pot fer amb Audacity, un programa lliure i gratuït, però falta que la gent ho sàpigui. Temps al temps.

*****

He de dir que d'uns mesos cap aquí he detectat, amb una certa alarma, un fenòmen que no m'havia passat mai. Mentre no tenia grup i no feia actuacions sota el meu nom (perquè no podia), tothom se'm posava pesat amb què havia de fer un concert. Era una època en què les meves gravacions semblaven generar bones crítiques unànimes entre tothom que em coneixia i no era d'una discogràfica. Bé, doncs, darrerament he tingut una activitat de concerts al meu nom o junt amb els Visitants, i d'alguna manera he completat discos, encara que fós contra tot pronòstic. I de sobte em trobo amb gent que es mostren molt crítics amb la meva música o que fins i tot m'insulten. Què he de fer, deixar de fer concerts i tornar a ser només un músic d'estudi centrat a compondre a jornada completa? Potser no és el que més vulgui, però si algun cop ho arribo a fer, aviso que serà definitiu. No em cal reviure el tracte que em donaven a l'Escola Pia de petit i adolescent. A casa estava molt tranquil.

*****

Reconec haver "desconnectat" de la política. No és que no faci coses, segurament estigui tan mobilitzat com sempre. Però he deixat de llegir les noticies. Simplement, tenir al capdavant del procés d'independència a algú tan dependent de Madrid com el Mas és com pretendre que un Biscúter faci marxa enrera. Només m'il·lusionarien unes eleccions anticipades (ERC, no votis els pressupostos!). Però reconec que la meva "desconnexió" és un efecte colateral d'haver estat tan absorbit per la regravació del "1964". Quan gravo, perdo el món de vista, i passa a importar-me només allò que ocorre dins de la meva habitació. Admeto que sóc fonamentalment un paio que crea, i que la "potílica", encara que m'interessi, no necessàriament és la meva prioritat número 1. Però agraïria algun estímul, alguna indicació que la política nacional no està completament en mans d'una colla de cínics. Sobre la política estatal, es pot esperar alguna cosa de dos partits que es van alternant mecànicament en el poder i que sembla que només sàpiguin veure qui la fa més grossa? Osti, fotem el camp d'Ecspanya d'una punyetera vegada! Oi que ja es veu que l'única sortida és la DUI? Doncs feu-la! Però deixeu de marejar la perdiu!

I Sit Around

Avui (em refereixo al 17) he acabat de regravar/remasteritzar les bases existents del "1964". I, amb l'excepció d'"El mar" (gravada una setmana abans de "300 anys"), tot el procés m'ha dut des del dilluns 8 fins ara. 10 dies, amb descans (és un dir) dissabte. I la cosa sona potent. M'ha reafirmat molt. I tinc un nou so. Almenys, fins a on un "mur de so" pugui ser un nou so. Però per a mi ho és. Ja no és l'estil del "Corrupció". Aquest darrer sempre serà el meu millor disc, però ara, per primer cop en tot aquest temps, no em repeteixo, he fet una passa endavant. No m'ho pensava pas, la tardor del 2010. Ni durant la relativa desorientació del 2011. Ara hi ha poder. Falta veure com és rebut aquest so. Però tinc una sensació que no havia tingut des de 2004. Estan passant coses.

*****

Ara falten: 1) lletres i veus per a aquestes bases, per a acabar la "fase A" del projecte; i 2) les fases B i C, més experimentals. La fase B seria acabar uns temes que tinc penjats des de fa anys (tant com dir que són d'un altre segle) i fer certs experiments harmònics, tot en plan instrumental segurament. La C, entregar-me a intentar generar accidents controlats amb guitarres i un pedal multiefectes. Totes dues fases poden resultar molt diferents del material que he gravat aquests deu dies, pel que no és segura la seva inclusió al disc acabat. Però no per això he de deixar de provar-ho (comento alguns detalls d'aquestes fases B i C en un paràgraf d'aquest post: http://lluispaloma.blogspot.com.es/2013/04/entrada-llarga.html).

*****

Mentre, estic pensant en reincorporar certa base descartada al "Santuari". I resulta que tinc tot d'idees que vaig reunir en una carpeta per a una mena de concert per a pianos, arpes i orquestra, una peça que volia compondre per encàrrec d'una hipotètica orquestra que no s'ha materialitzat mai per falta de resposta (no els treguis dels seus Mozarts i Beethovens, és inútil proposar-los res més creatiu; per això estic tan cremat amb el món clàssic últimament). Clar, amb 28 minuts d'idees un "segon CD" a integrar al "Santuari" resulta més que possible. Igualment no serà un projecte inmediat, el "1964" i el "1980" em corren més pressa i són més factibles. Apart que el "1964" pot ser molt més renovador.

*****

I ara, també, a escriure lletres i mirar si tinc alguna cosa interessant ja escrita...

... Escoltant a James Last...