Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

dilluns, de maig 27, 2013

Avui acabaré parlant de tecnologia

Aquesta setmana, "Shelby Avenue Bridge', és al #22 de l'Unsigned Chart de TourDates: http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/26-may-2013. És una història remarcable: no sembla anar molt amunt, però es resisteix a abandonar la llista. M'alegro de tenir-la en el "set" de directe i de no haver-la oblidat.


*****


Escrit la setmana passada: "Les úniques novetats [referents als discos en curs] (si se'n pot dir així) afecten al "1980" i al "Santuari": he passat una pista del "Santuari" al "1980", i he reincorporat una base més antiga al "Santuari". Decisió presa en 20 minuts, i ara els ordres de tots tres discos estan tancats." Bé, pot ser que també posi un fragment a l'inrevés com a pista oculta del "1980", tot i que no és res definitiu, he de veure com queda.


*****


Mentre, entre diumenge i dilluns de la setmana passada vaig gravar pistes falses de tots els temes dels Visitants excepte "A church is burning", que treballaré més endavant. El destí d'aquestes pistes falses: la gravació de bateries amb la que hem endegat la gravació de la primera demo dels Visitants. Gravar al local de matinada va ser una experiència en si mateix. I el Mario és un baterista impressionant. Mentre, hi ha nou Twitter d'Els Visitants:
@ElsVisitants


*****

Un altre director d'orquestra m'ha dit que no. Alguna cosa em diu que si tingués diners me n'hauria d'anar a Los Angeles, on trobaria més clima.
De fet, divendres passat va sortir al Diari de Terrassa la carta que segueix. Que algunes persones (no diré qui, per prudència) m'hagin dit que tinc tota la raó vol dir que ho he encertat. El diagnòstic és trist:

"Reconec la meva alarma, com a músic i com a persona amb inquietuds culturals, per un fet que se m'ha fet evident aquests darrers anys: tant a nivell local com de principat, la gent que es dedica a interpretar música clàssica ha entrat en una mena de mort clínica intel·lectual, consistent en què tots els seus esforços es dediquen de manera militant a mantenir un pedestal enorme per a un grup d'obres molt reduït d'un nombre encara més reduït de vaques sagrades, sempre amb l'argument que és el que vol el públic dels concerts. Amb l'exemple dels concerts de cor i orquestra, que conec de primerísima mà, resulta clar que desenes d'hores, fins i tot centenars, es dediquen al llarg del temps per a perfeccionar i fer en diferents concerts en diferents anys el Requiem de Mozart, el Requiem de Fauré i el Gloria de Vivaldi. I poca cosa més. Les poques excepcions ocorren quan es celebra el bicentenari de la mort o del naixement d'algun compositor que molt sovint porta mort 100 anys o més, i les obres que s'interpretin en aquestes ocasions surten del repertori tan aviat com s'entra a l'any següent. El resultat és que a les sales de concerts s'emeten sempre els mateixos missatges, cada cop més buits de contingut a base de repetir-los infinitat de vegades. És com si es volgués incitar el públic dels concerts a apagar-se intel·lectualment al seu torn. L'inventiva i la innovació brillen per la seva absència. Hi ha un parell d'excepcions a nivell de ciutat, la Massa Coral i la Nova Ègara, que estan provant a definir un estil propi i buscar almenys una part de repertori que sorprengui. Benvingudes siguin, les necessitem. Però desgraciadament són això, excepcions. I com a intèrpret tinc la sensació d'haver perdut un temps que no tornarà i d'haver fet perdre el temps al públic de la nostra ciutat i al d'altres llocs. En resum, penso que cal obrir les finestres i oxigenar-nos amb aire fresc. Dir al públic coses que encara no sàpigui. És encara possible el canvi? O de veritat la situació ha estat anquilosada tant de temps que això no hi ha qui ho salvi? Em temo que no tinc gaire motius per a ser optimista."

*****

Abans de passar pàgina i mirar cap al futur i el progrés, faig una última mirada a "Himnes". No al disc en si mateix (no m'ha acabat de dur enlloc), sinó a una dada que he mencionat sovint i que és una part important de tota la història: aquí teniu l'enllaç a l'himnari de 1921 on vaig buscar els textos del disc: http://ia700304.us.archive.org/26/items/evangelicalhymna00evan/evangelicalhymna00evan.pdf. No sé si li pot ser d'utilitat a algú, però bé, és repertori que no sempre ha estat explorat en tota la seva extensió (no, almenys, a casa nostra). Bona exploració!

*****

Per acabar, parlaré d'una guitarra que vaig fer servir in extenso al "Corrupció" i les primeres fases de l'inacabat "Santuari", apart de la cançó "Amsterdam". És una guitarra MIDI Casio MG 510. No acabo de trobar dades concretes sobre si es van fabricar el 1985, 1986 o 1987. El que sí que he sabut fa pocs dies és que Casio va idear el concepte i va fabricar l'electrònica MIDI, i que les guitarres com a tals van ser fabricades sota contracte amb Casio per Fuji Gen Gakki, factoria japonesa multiús que també ha fabricat instruments per a Roland, Ibanez i Fender Japan. Aquesta darrera dada m'ha fet pensar de nou en un instrument que el propietari original de l'instrument em va presentar com una guitarra barata i que durant tots aquests anys havia tingut com a tal. Pensem que, tot i que la Stratocaster XII que tinc va ser fabricada per Tokai, és una Strato japonesa, i no està tan malament. Sobre la MG 510, forma part d'una remesa de guitarres amb MIDI incorporat a la pròpia guitarra (NO pastilles hexafòniques MIDI externes) que no eren precisament barates. Funcionament? Poden funcionar tant com instruments exclusivament MIDI, com a guitarres elèctriques convencionals o com les dues coses simultàniament. Podrien fer-ho millor en qualsevol de les dues vessants, en la meva opinió. Fins i tot ara, sembla no haver-se resolt del tot com convertir una guitarra elèctrica tradicional en una guitarra d'última tecnologia, i la Casio és una guitarra molt crua pels estàndards actuals, amb moltes notes falses (però almenys és una solució "tot en un" per a qui es vulgui arriscar, i això no em descarta a mi mateix en un futur no tan llunyà). Les pastilles convencionals de la Casio no sonen molt brillants, i el vibrato necessitaria un repàs per a funcionar bé. Almenys l'estètica és interessant: una guitarra "tipus Strato", però amb tapa i elements en plàstic negre sobre un cos groc mantega. Manté un cert toc futurista, tots aquests anys després. I pel que he vist remenant a internet, encara hi ha un parell de guitarristes coneguts que la fan servir com a primera guitarra. No és un mal final, tenint en compte que altres guitarres d'alta tecnologia d'aquella època han caigut en l'oblit o directament en el ridícul més absolut. Tot i que no és el primer cop que sento a dir que els guitarristes som uns instrumentistes molt conservadors i que sempre volem anar sobre segur i fer servir només les guitarres de sempre (i aquí és cert que les guitarres més bones que tinc són les típiques).