Aquesta setmana, "Shelby Avenue
Bridge', és al #22 de l'Unsigned Chart de TourDates:
http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/26-may-2013.
És una història remarcable: no sembla anar molt amunt, però es
resisteix a abandonar la llista. M'alegro de tenir-la en el "set"
de directe i de no haver-la oblidat.
*****
Escrit la setmana passada: "Les
úniques novetats [referents als discos en curs] (si se'n pot dir
així) afecten al "1980" i al "Santuari": he
passat una pista del "Santuari" al "1980", i he
reincorporat una base més antiga al "Santuari". Decisió
presa en 20 minuts, i ara els ordres de tots tres discos estan
tancats." Bé, pot ser que també posi un fragment a l'inrevés
com a pista oculta del "1980", tot i que no és res
definitiu, he de veure com queda.
*****
Mentre, entre diumenge i dilluns de la
setmana passada vaig gravar pistes falses de tots els temes dels
Visitants excepte "A church is burning", que treballaré
més endavant. El destí d'aquestes pistes falses: la gravació de
bateries amb la que hem endegat la gravació de la primera demo dels
Visitants. Gravar al local de matinada va ser una experiència en si
mateix. I el Mario és un baterista impressionant. Mentre, hi ha nou
Twitter d'Els Visitants:
@ElsVisitants
*****
Un altre
director d'orquestra m'ha dit que no. Alguna cosa em diu que si
tingués diners me n'hauria d'anar a Los Angeles, on trobaria més
clima.
De fet,
divendres passat va sortir al Diari de Terrassa la carta que segueix.
Que algunes persones (no diré qui, per prudència) m'hagin dit que
tinc tota la raó vol dir que ho he encertat. El diagnòstic és
trist:
"Reconec
la meva alarma, com a músic i com a persona amb inquietuds
culturals, per un fet que se m'ha fet evident aquests darrers anys:
tant a nivell local com de principat, la gent que es dedica a
interpretar música clàssica ha entrat en una mena de mort clínica
intel·lectual, consistent en què tots els seus esforços es
dediquen de manera militant a mantenir un pedestal enorme per a un
grup d'obres molt reduït d'un nombre encara més reduït de vaques
sagrades, sempre amb l'argument que és el que vol el públic dels
concerts. Amb l'exemple dels concerts de cor i orquestra, que conec
de primerísima mà, resulta clar que desenes d'hores, fins i tot
centenars, es dediquen al llarg del temps per a perfeccionar i fer en
diferents concerts en diferents anys el Requiem de Mozart, el Requiem
de Fauré i el Gloria de Vivaldi. I poca cosa més. Les poques
excepcions ocorren quan es celebra el bicentenari de la mort o del
naixement d'algun compositor que molt sovint porta mort 100 anys o
més, i les obres que s'interpretin en aquestes ocasions surten del
repertori tan aviat com s'entra a l'any següent. El resultat és que
a les sales de concerts s'emeten sempre els mateixos missatges, cada
cop més buits de contingut a base de repetir-los infinitat de
vegades. És com si es volgués incitar el públic dels concerts a
apagar-se intel·lectualment al seu torn. L'inventiva i la innovació
brillen per la seva absència. Hi ha un parell d'excepcions a nivell
de ciutat, la Massa Coral i la Nova Ègara, que estan provant a
definir un estil propi i buscar almenys una part de repertori que
sorprengui. Benvingudes siguin, les necessitem. Però desgraciadament
són això, excepcions. I com a intèrpret tinc la sensació d'haver
perdut un temps que no tornarà i d'haver fet perdre el temps al
públic de la nostra ciutat i al d'altres llocs. En resum, penso que
cal obrir les finestres i oxigenar-nos amb aire fresc. Dir al públic
coses que encara no sàpigui. És encara possible el canvi? O de
veritat la situació ha estat anquilosada tant de temps que això no
hi ha qui ho salvi? Em temo que no tinc gaire motius per a ser
optimista."
*****
Abans de
passar pàgina i mirar cap al futur i el progrés, faig una última
mirada a "Himnes". No al disc en si mateix (no m'ha acabat
de dur enlloc), sinó a una dada que he mencionat sovint i que és
una part important de tota la història: aquí teniu l'enllaç a
l'himnari de 1921 on vaig buscar els textos del disc:
http://ia700304.us.archive.org/26/items/evangelicalhymna00evan/evangelicalhymna00evan.pdf.
No sé si li pot ser d'utilitat a algú, però bé, és repertori que
no sempre ha estat explorat en tota la seva extensió (no, almenys, a
casa nostra). Bona exploració!
*****
Per acabar,
parlaré d'una guitarra que vaig fer servir in extenso al "Corrupció"
i les primeres fases de l'inacabat "Santuari", apart de la
cançó "Amsterdam". És una guitarra MIDI Casio MG 510. No
acabo de trobar dades concretes sobre si es van fabricar el 1985,
1986 o 1987. El que sí que he sabut fa pocs dies és que Casio va
idear el concepte i va fabricar l'electrònica MIDI, i que les
guitarres com a tals van ser fabricades sota contracte amb Casio per
Fuji Gen Gakki, factoria japonesa multiús que també ha fabricat
instruments per a Roland, Ibanez i Fender Japan. Aquesta darrera dada
m'ha fet pensar de nou en un instrument que el propietari original de
l'instrument em va presentar com una guitarra barata i que durant
tots aquests anys havia tingut com a tal. Pensem que, tot i que la
Stratocaster XII que tinc va ser fabricada per Tokai, és una Strato
japonesa, i no està tan malament. Sobre la MG 510, forma part d'una
remesa de guitarres amb MIDI incorporat a la pròpia guitarra (NO
pastilles hexafòniques MIDI externes) que no eren precisament
barates. Funcionament? Poden funcionar tant com instruments
exclusivament MIDI, com a guitarres elèctriques convencionals o com
les dues coses simultàniament. Podrien fer-ho millor en qualsevol de
les dues vessants, en la meva opinió. Fins i tot ara, sembla no
haver-se resolt del tot com convertir una guitarra elèctrica
tradicional en una guitarra d'última tecnologia, i la Casio és una
guitarra molt crua pels estàndards actuals, amb moltes notes falses
(però almenys és una solució "tot en un" per a qui es
vulgui arriscar, i això no em descarta a mi mateix en un futur no
tan llunyà). Les pastilles convencionals de la Casio no sonen molt
brillants, i el vibrato necessitaria un repàs per a funcionar bé.
Almenys l'estètica és interessant: una guitarra "tipus
Strato", però amb tapa i elements en plàstic negre sobre un
cos groc mantega. Manté un cert toc futurista, tots aquests anys
després. I pel que he vist remenant a internet, encara hi ha un
parell de guitarristes coneguts que la fan servir com a primera
guitarra. No és un mal final, tenint en compte que altres guitarres
d'alta tecnologia d'aquella època han caigut en l'oblit o
directament en el ridícul més absolut. Tot i que no és el primer
cop que sento a dir que els guitarristes som uns instrumentistes molt
conservadors i que sempre volem anar sobre segur i fer servir només
les guitarres de sempre (i aquí és cert que les guitarres més
bones que tinc són les típiques).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada