Ja es oficial: he acabat la carrera de Cant. Reconec que vaig anar a l'audició d'ahir tan nerviós que vaig haver de prendre calmants i entre les meves dues intervencions em va costar mantenir-me despert. Però sembla que va funcionar. La primera intervenció va ser per a cantar l'ària de baix de la Cantata BWV 4 de Bach (la que portava més segura). La segona, per a cantar una ària de Jean Paul Martini (Bianco), finalment cantada en francès, i la meva elecció, "The Housatonic At Stockbridge", de Charles Ives, un habitual d'aquest blog. A partir d'aquí, balanç d'aquests anys. Interpretativament, crec que la millor interpretació que he fet ha estat la d'Angel Eyes (de Matt Dennis; és cert que la cançó em tocava molt de prop, i que tenia destinatària), seguida potser per la d'I've Got You Under My Skin aquest mateix curs (la tenia de reserva des que a tercer curs no em vaig atrevir a fer-la; en aquesta versió, millor moment com a pianista del Joan Aloy). Les clàssiques van fallar poc, en general. En canvi, l'estrena mundial de "Funeral" va fallar (culpa exclusivament meva, no em sabia prou bé la cançó i em vaig encallar dos cops amb la lletra; aquest curs l'hem repetida -millor- amb el Joan Aloy), i recordo l'any de l'Elisir com a poc productiu (a l'Elisir no vaig tenir cap marge per a aportar res al meu personatge, la partitura era fluixa, i la gent em recorda rendint molt per sota del meu nivell habitual, obeïnt instruccions més que no pas actuant; a més, vaig haver d'aprendre'm dos repertoris enlloc d'un, i amb la meva aposta pel Wozzeck d'Alban Berg vaig fallar estrepitosament, malgrat que aquí sí que creia en el material -no he escrit cap llibret d'òpera perquè Berg va dir en dos minuts i mig el que jo hagués volgut dir en una hora llarga-). Sobre els/les professors/es, recordar a en Carles Ortiz, que va treballar amb mi durant dos anys per a possibilitar-me entrar a Cant -i recuperar la meva veu des d'un estat de rigor mortis-, na Montse Solà, que em va acceptar a Cant (tot un mèrit!), i na Maria Mateu, que penso que ha fet una bona feina amb mi durant tants anys. També, a en Dani García, que em va acompanyar al piano quasi tots els cursos. A tots/es ells/es, gràcies infinites.
Llàstima que no pugui seguir a un ensenyament superior: des d'Ensenyament Avançat no es pot accedir directament a estudis superiors, i aquests estan centralitzats a l'ESMUC i el Conservatori del Liceu, tots dos a Barcelona, costosos i amb currículums que exigeixen passar-se dies sencers a Barcelona entre dilluns i divendres durant el curs. Impossible per a mi.
D'altra banda, hi ha un punt important a remarcar: aquesta és la primera vegada que acabo uns estudis des que amb 17 anys vaig acabar el batxillerat artístic. Mitja vida.
**********
Aquest matí la meva mare m'ha dit que han parlat de mi a la Ràdio Municipal de Terrassa. Quelcom així com "sembla que es tracta d'un músic molt obert que respon a l'etiqueta d' antifolk terrassenc". I han anunciat seguidament l'entrevista del dia 9. Crec que tot plegat pot ser divertit.
**********
Finalment he vist el documental "Adéu, Espanya?". Una anàlisi bastant bona de com està el pati (si deixem de banda que el tema del Quebec sembla ser només per a blancs). Personalment, crec que el motiu més fort que tinc per a ser independentista és la sensació corroborable que l'estat espanyol és enemic meu. I jo vull viure en pau.
**********
Estic escoltant el "Where Are You?" del Sinatra. Amb cançons com la titular, "The Night We Called It A Day" o "Where Is The One?", és un àlbum major. Dues reflexions a contrapèl: 1) Estic sol. I a qui li importa? A mi no, precisament; 2) M'adono que en aquest darrer any he près una direcció molt progressiva, estic famolenc d'idees noves o, almenys, potents. Crec que algun dia em retrobaré, musicalment parlant, amb els meus amics més personals: tots estem en cerca d'estil, i aquest curs ha estat de transició per a tots. Però els pocs contactes que he tingut amb el món coral m'han sonat a passat. Tots volen que torni, però jo hi retrobaré les persones, no un projecte musical compartit. És la nit i el dia. Tinc por de tenir ego, però tinc clar que per a mi el sentit de fer música és anar endavant, fer-ho cada dia millor. No hi haurà cap més "Corrupció", però hi pot haver alguna cosa diferent esperant-me, i l'he de cercar activament. Fer el que ja s'ha fet no té sentit.
Tinc intenció d'acabar el disc amb Tired Hippo. Com, no ho sé, i penso que he d'estar obert, tot i que el que portem fet marca una direcció molt concreta que diria que ens està confonent a tots (i faig autocrítica per l'inflexible que m'hagi pogut mostrar en algun moment). També hi ha a mig fer un projecte amb The Big Head Troubled Boy, i segurament l'acabi en un format mínim de guitarra, veus i reverb (segurament ella ho preferirà així, i sona prou consistent, només falten algunes pistes de veu). I dos possibles àlbums meus a avançar durant l'estiu.
I a finals de mes, a buscar professor de guitarra.
**********
Finalment, dues entrades destacables al blog Nada Plausible d'en Toni Noise. La primera es refereix directament al "Feina":
http://nadaplausible.blogspot.com/2010/05/ja-no-busco-feina-2009.html

L'altra és més antiga, però crec que no l'havia enllaçada, i la crec important a efectes de recompte:
http://nadaplausible.blogspot.com/2009/12/what-marx-wills.html

He parlat avui amb la profe de Cant del que va passar fa una setmana. He trobat convincents les seves explicacions. Es veu que no van poder coordinar a tothom fins l'últim moment, i es van trobar que o era aquell dilluns o no podia ser. Igualment el pianista va haver de tocar durant quatre hores i mitja, i ell mateix deia que no volia fer cap descans. Té el seu mèrit. Bé, les aigües estan més calmades, tambe per la meva part.

Ha estat una setmana difícil per a mi. Encara ara em sento insegur. Dilluns de la setmana passada va haver-hi classe col·lectiva a Cant. I me'n vaig assabentar tot just abans de tornar d'Edimburg, amb el que no hi havia temps material de preparar el que no tingués preparat (i alguna de les cançons havia estat confirmada tot just abans de marxar). Resultat: un Bach va sortir força bé perquè hi portava tot el curs, però en començar una d'italiana el pianista es va liar, li ho vaig comentar, i de sobte m'havia de disculpar. I va seguir una interpretació de pena, amb jo intentant resseguir una partitura mal escrita. Em va posar tan nerviós que, després de la cançó d'una altra persona, vaig marxar corrent, vaig anar a casa, vaig prendre'm dos calmants i em vaig estirar al meu llit, comentant-li la debacle a la meva mare. Continuaré (avui he anat a repertori), però m'he arribat a plantejar deixar-ho.
I dijous hi va haver un altre problema: la mescla que havia fet jo del tema "My Friends", que tant ens agradava al frn i a mi, no li feia el pès a la seva autora. I ella suggeria uns canvis que pràcticament invalidaven la feina feta, que m'havia portat un cert temps. Potser en unes altres circumstàncies no m'ho hagués pres molt a pit, però enmig dels nervis per Cant i amb dues altres cançons de l'àlbum amb problemes de mescla (totes tres bones cançons, com les de la resta de l'àlbum, però a dues no aconseguia trobar-los-hi el punt) vaig parlar-ho amb el frn. Hi ha bona voluntat, i ara vull resoldre tot aquest tema perquè pot ser que el millor àlbum de Tired Hippo ens estigui esperant. De moment només falten dues sessions d'ells (la de M., afegint la seva veu a dues cançons, i una amb el frn per a veure què fem amb "My Friends") i una de veus meva, si no retoquem res més. De moment, ells han posat un premix de "Cel" (amb veu de M. gravada pel frn sobre un rough mix meu) al seu Myspace, per a anunciar el seu proper concert (divendres 14 de maig a la [2] de l'Apolo, BCN).
M'estic llegint una biografia del Spector (escrita per Mick Brown) que vaig comprar a Waterstones (13 Princes Street, Edimburg). Vaig per la meitat, i en alguns aspectes és el millor llibre per al moment que passo, però en altres és el pitjor. Parla d'un tio molt insegur, i m'hi reconec molt, encara que jo no aprovi tot aquest rotllo de segurates i de matar una persona. Però podem dir que musicalment m'he mogut del Wilson al Spector, i les pistes base més recents que he fet es mouen, per primer cop en mi, en un àmbit emocional. I és un de molt obscur i inquietant. Tinc por de recaure en la incoherència i en veure enemics per totes bandes. No sóc un paio per a conviure-hi.
Almenys, dissabte a la nit l'Exèrcit d'Islàndia van tocar al bar del local de Minyons. Elèctric i amb bateria. Es van haver d'amplificar per ells mateixos i el Rubèn va tenir algun problema amb el seu so, però igualment van demostrar que el directe és el seu fort i van divertir a la concurrència, que era del que es tractava. Només una queixa, que no va pel grup: de veritat cal que els horaris dels concerts s'hagin d'ajustar obligatòriament als partits del Barça?

Breu entrada per a comentar el concert d'avui (i el d'ahir) de L'Exèrcit d'Islàndia i Tired Hippo a l'Auditori Municipal. Ahir: una formació alterada de L'Exèrcit toca una cançó en acústic al final d'un enregistrament televisiu al Raval de Montserrat (Televisió de Terrassa) i toquen millor que cap altre dels participants. Avui han fet un concert més que digne que corregeix en bastanta part la sensació que m'havien deixat les gravacions del Laboratorio. De fet, ha estat a l'alçada dels millors concerts de l'extint To Be Continued, només que sense el desmadre. És una altra direcció, i almenys en directe sembla prou sòlida. La presentació s'ha complementat amb convidats de luxe com en Juanma Villanueva i en Toni Noise.
Després han tocat els Hippo. Ho han fet bé, però sorprenentment de tranquis. M'ha sobtat, perquè l'Auditori quasi convida a un so potent (he de dir que avui m'he de quedar despert fins tard, i quasi tot balades et fa sentir una pau...). Ja m'han dit que la canya la reserven pel 16 de maig a l'Apolo. M'ho crec. Aprofito per a dir que només em falta una sessió vocal i potser instrumental amb el frn i M. i una altra meva per a acabar el disc conjunt. Hi ha tantes mescles bones per triar que és possible que hi hagi EP de rareses (o es pot expandir el Lonely Watcher In The Skies?).
Estic escoltant "Kind of Blue" de Miles Davis. És bo, però un dels micros de vents distorsiona de tant en tant.

L'arbre genealògic pot haver ensopegat definitivament: a la parròquia de mar de Vilanova tots els documents anteriors a 1936 van ser cremats entre el 34 i juliol del 36. Hi ha còpia al bisbat de documents a partir de 1918, però el que havíem de buscar era anterior a aquesta data. Hem mirat també a l'església del final de la Rambla de Vilanova, i hi hem d'enviar un correu-e i que ens mirin ells si per un casual tinguessin alguna cosa del que busquem. Però és molt poc probable, fa 112 anys la gent es casava a la parròquia de la núvia, i aquesta era la parròquia de mar en el cas dels nostres avantpassats d'allà. Pot ser que hi hagi alguna dada buscable a El Vendrell, però si no podem concretar res a Vilanova, al Vendrell quasi que ni val la pena anar-hi perquè ens podem trobar com amb aquell índex del Sant Esperit entre 1750 i 1792, que de tres Paloma un ha de ser avantpassat nostre però no hi ha manera de saber quin, amb una generació "buida" al canvi de segle. En fi, pot ser que hagi arribat al final.
*********************************
El proper dia 24 a les 22 h. hi haurà concert de TH i l'Exèrcit d'Islàndia a l'Auditori Municipal. Reconec que em sobta assistir a un concert de quasi tots els meus amics des de la graderia. Potser no tant pel que fa a TH, donat que els he vist moltes altres vegades sense adoptar un paper actiu. Però pel que fa a l'Exèrcit, no hi sóc per una pura qüestió dels diners que tinc, que són pocs. I certament em pregunto com s'ho hauran muntat. A veure, són gent capaç i intel·ligent, així que no els veig estavellant-se, precisament. Simplement, no tinc ni idea de com sonaran. Abans d'ahir van gravar una demo amb el Toni Noise de productor, i ell diu que sona superbé. Com sé d'anteriors vegades, el propòsit d'aquest tipus de demos és intern, per a escoltar-se a ells mateixos "des de fora" d'una manera crítica, així com per a prendre decisions en cas que decideixin tirar endavant amb una eventual maqueta. No espero escoltar-la. No, almenys, abans dels concerts que faran el 23 (al Raval de Montserrat) i el 24 (ja mencionat). En fi, esperem que tinguin sort.

Avui hem tingut sessió de gravació amb en Ferran Baucells. Banjos i guitarres. Ha estat una sessió productiva. Ara, tinc feina de mescla (i de gravació de coses com veus i algun sinte) per dies. De fet, diria que al Ferran i a M. només els falta una sessió, i a mesclar i muntar l'àlbum. Una sorpresa és que una cançó llarga que havíem començat a gravar queda fora de l'àlbum. Jo li he demanat al Ferran que n'escrigui una de més curta per a l'àlbum, que si no pot quedar una mica descompensat en la meva opinió. Per la meva banda, aquests darrers dies he escrit les meves lletres de l'àlbum.
I sí, en Patinet i el Ryman Auditorium tenen alguna cosa a veure.
***************
Ahir vaig cantar un solo per a la Massa Coral en concert. No em pensava que cantar quatre línies pogués ser tan difícil, pel text i per cantar-ho de memòria (el meu punt flac). Però sembla que va agradar. Un dia d'aquests parlaran entre ells, i he dit que m'avisin si alguna cosa m'afecta. Crec que és massa d'hora per a tornar a la coral (no em pensava que tingués tant feina pendent). Almenys, el so que van exhibir ahir al concert era un pas endavant, cosa que m'alegra.

Des de fa uns dies que ocorre un fenòmen estrany. Va començar amb un paper a la bústia: una senyora russa buscava parella casa per casa i deixava el mòbil i tot. No recordo on més vaig veure un altre paper amb senyores russes buscant parella. I ara, a Facebook, hi ha un enllaç (almenys un, el tinc a la vista) on diu "Bellas mujeres de Rusia están esperando reunirse con usted". Ostres, de veritat s'han quedat sense mascles a Russia? I han de venir tan lluny a trobar-ne? Jo diria que alguna cosa no quadra. Almenys, m'he abstingut de marcar certs números de telèfon, temerós que em passi com quan, fa uns anys, els mascles ibèrics van descobrir que les cubanes de Cuba estaven deleroses de casar-se amb ells... per a poder sortir legalment de l'illa i, de passada, buscar-se una nova parella un cop a la península o, directament, aprofitar-se de la targeta de crèdit del seu nou marit. En tot cas, tinc molt clar que, si les dones regularetes d'aquí no em volen ni amb diners al damunt, difícilment les rosses russes explosives tinguin tant d'interès en mi com per a fer tants quilòmetres només per a trobar-me.

Avui, concert fallit. El pianista no tenia el dia i, a sobre, l'escenari era ple de cortines, amb el que jo sentia el piano a la meva dreta i el buit a la meva esquerra. Tot el que he cantat, doncs, no haurà fet més de la meitat de l'efecte que jo intentava i tant havia preparat. És que fins i tot he anat a una aula a escalfar la veu abans del concert, que no ho faig quasi mai! Bé, m'ho he de carregar a l'esquena.
Estic en ple caos de fer un arbre genealògic de la familia Paloma, idea de la meva mare. Avui al matí, de fet, hem anat a Barcelona a localitzar l'acta de defunció d'un besavi meu que era un canteula, i no ens n'hem tornat amb el premi per un error informàtic al Registre Civil, justament avui. Però almenys ja sabem segur que va morir a Barcelona, i la data: 11 de juny de 1946. Bé, demà a la tarda hi he de tornar (sí, jo). La rectoria de la catedral de Terrassa quasi l'hem regirada tota (tenim tot de noms del segle XVIII, però hi ha una generació que no hi consta i no podem relacionar aquesta gent amb ningú d'a partir de 1815, que és el màxim que hem pogut trobar de manera relacional. Sant Pere, per contra, encara ens pot donar una mica de joc si sabem com buscar: tenen documentació quasi completa des de 1610 (a la catedral la Guerra del Francès i la FAI van fer autèntiques desgràcies amb la documentació). Pel que fa a la familia Sánchez, ells mateixos estan fent-nos la feina, a requesta de la part de familia que tinc a l'Argentina.

1) Acabo d'escoltar UN ALTRE FAKE de "Carnival of Light" dels Beatles, fet a partir d'altres fakes famosos de la cançó i ajuntant-los tots per a aconseguir 13:48, però no de caos sino d'una mena de dub que en si mateix no deixa de sonar interessant. Estic prenent inspiració per a refondre "Les Loups de Chandelier", no puc editar la pista original perquè un dels sons podria estar protegit per patents, i de totes maneres crec que puc treballar-la més i que sigui una bona cacofonia enlloc d'un simple (i fred) farciment.
2) Dissabte passat vam escoltar el Miguel Ballester tocant la bateria al Crossroads. Un trio d'instrumentistes del copón, tocant megabé, pel que va ser una bona nit. Única pega, que va ser un concert de versions, el qual li treia una mica de factor sorpresa. Però va estar bé de totes maneres, i ho vam gaudir.
3) No em puc treure del cap el "Sanctus" de la Missa Op. 11 "Cum Jubilo" de Duruflé. La idea bàsica és supersenzilla, però (almenys en la versió orquestral amb timbals) l'ambient que crea és increïble. Només una decepció: he descobert que Duruflé harmonitzava cants gregorians enlloc de pensar melodies pròpies. Però fins i tot així són les millors harmonitzacions de la Història.
4) El dia 9 vaig començar una nova cançó... que allà s'ha quedat. No sé com acabar-la. I amb el Toni Noise vam descobrir el "Scary Monsters and Super Creeps" de David Bowie, i reconec que en puc aprendre coses, que va més enllà del que feien els mestres dels 1960es. No sé com fondre-ho tot. I vull anar una mica més enllà en la meva obra.

Breu entrada per a dir que m'he animat i he anat al concert de D'callaos a Faktoria. Musicalment crec que, fins i tot comptant que és un grup ostensiblement "de festa", allò és sòlid, seriós i ben interpretat. La sorpresa és bona, i he decidit mirar de seguir-los en el que pugui. També m'ha agradat sentir algun passatge de "La leyenda del tiempo" (encara que sigui fonamentalment el hit "Volando voy"). Valen la pena.
Això sí, no m'imaginava que hi aniria tanta gent. I no m'ha agradat constatar que la gent que tenia al voltant havien pagat 10 € per a... xerrar, cridar-se, xiular, obrir-se pas a empentes... Això ho podien fer al carrer tranquilament i deixar-nos tranquils als que volíem escoltar (tot i que és cert que al grup les entrades extra li aniran bé). Per a mi, la música és santa, i quan es va a un concert es va a escoltar. Més relaxadament o més concentradament. Per a mi el problema és que, fins i tot amb la megaamplificació de Faktoria, amb tota aquella remor de fons la música sonava plana, es perdien els passatges més tranquils i no hi havia manera d'entendre res del que cantava o deia la cantant. Confesso que per aquesta part m'he posat una mica nerviós, i que fins i tot m'he mogut una mica per la sala buscant un racó més tranquil, sense acabar-ho d'aconseguir.

Comento ara el concert que Tired Hippo (en la seva encarnació mínima de Ferran Baucells a la guitarra i veu i la Mireia fent segones veus i alguna veu a solo) van donar el 30 de gener passat a L'ovella negra del Poblenou. Va ser una actuació mínima de 20 minuts on van estrenar "Tant pis" (jo creia que es titulava "Tampi"), però va tenir el que li havia faltat a l'actuació anterior a FNAC de l'Illa, i va ser una llàstima que de tots els que seguim habitualment a TH només hi anés jo (tot i que el públic que hi anava pel grup principal van aplaudir i sumar-se a la festa com pocs; llàstima que el concert comencés tan tard).
*************************
I ara, el que queda és fer ressenya d'una sèrie de discos que he adquirit recentment o que almenys he escoltat a Spotify. Donat que no són gaire coneguts, pot ser útil que en parli, i en tot cas tinc ganes de parlar d'alguna cosa més que de mi mateix.
-------------------
Archibald Joyce: Toto/Dreams Of You/ A Thousand Kisses. RTE Concert Orchestra. Andrew Penny, conductor. Naxos, 8.223694. Aquest disc és una descoberta que vaig fer a Spotify. A través de la web Encyclopedia Titanica ( www.encyclopedia-titanica.org/ ), cercant dades sobre el Titanic, vaig anar a raure a una secció de "música del Titanic" que, entre d'altres coses, contenia una sèrie de gravacions antigues de cançons relacionades amb el vaixell. Entre elles, una gravació de 1912 de "Songe D'automne" (d'Archibald Joyce, ho heu endevinat), realment fascinant. Vaig passar-me anys buscant una partitura de la cançó, o almenys una gravació moderna de qualitat (ho sento, les versions jazz de la peça simplement no sonen com haurien de sonar, inclosa la de Django Reinhardt). Bé, aquesta s'hi acosta bastant. Són gravacions modernes de les peces més importants del Sr. Joyce. En les millors, l'ambient eduardià de la seva música hi és capturat molt bé (tant fa que el compositor no es mogués ni un mil·límetre del seu estil inicial, fins i tot quaranta anys després de la seva època de màxim èxit). A bord hi ha les excel·lents "Dreaming" i "Songe D'automne", i això el fa interessant, sobretot per a fans del Titanic. Punts negres: la decisió del director de suprimir certes repeticions en la música (originalment era música per a la pista de ball de just abans de la I Guerra Mundial, i en aquest aspecte la gravació de 1912 mencionada captura millor aquesta intenció), i el fet que intentar una retrospectiva àmplia de la música d'aquest autor obliga a incloure músiques per a cinema mut i peces de música descriptiva anecdòtica que estan molt per sota dels valsos que li van donar fama, i que fan que escoltar el disc en la seva integritat sigui una mica dur. Millor centrar-se en les peces curtes i fer servir el botó de skip.
-------------------
Ketèlbey, Piano Music, Vols. 1 i 2. Rosemary Tuck, piano. Naxos, 8.223699 i 8.223700. Buscant informació sobre l'anterior compositor, vaig trobar-me referències sobre Ketèlbey, i vaig cercar-ne música a Spotify. I vaig trobar aquests dos volums de música per a piano. En aquest cas són força recomanables. Sonen a música romàntica, i realment hi ha idees, amb el que fan de bon escoltar. Única pega: es colen alguns intents descriptius del seu compositor (especialment una suite una mica anecdòtica amb fragments com "Look! What's That?" o "Oh, Look at the Rabitts!"), que en aquest cas no fan baixar tant la mitjana... perquè estan tocats al piano i encaixen bé (res molt greu... de moment). Vé a compte, perquè sentir "In a Monastery Garden" al piano no fa imaginar el malament que va suportar aquesta peça el procés d'orquestració.
-------------------
Albert Ketelbey: Cockney Suite/Jungle Drums/Fiddle Fun. Orchestras conducted by the composer. Historical recordings 1908-1940. Naxos, 8.110869. Aquest disc me'l vaig comprar, físicament, animat per la bona experiència amb els dos discos de piano esmentats. La nit i el dia. Encara que aquí Naxos acompleixi amb el deure moral de preservar una sèrie de gravacions antigues, el cert és que el material recollit aquí sona pobre i avorrit, una sèrie de gravacions que sonen en la seva majoria com música per a pel·lícules barates dels anys trenta del segle XX. Poques d'aquestes gravacions (o directament cap) mereixen més que una primera escolta.
------------------
In a Monastery Graden. The Immortal Works of Albert Ketèlbey. Royal Philarmonic Orchestra & Chorus. Eric Rogers (chorus master: John Alldis). Decca 444 786-2, Londres, 1969. Ja tenia encarregat aquest CD i sorpresivament va arribar... només que no es tractava d'aquest CD ben bé. En fi, ho vaig descobrir quan ja el tenia obert i sonant, així que ja està fet. I és una mena de fregit. En realitat conté el contingut de dos LP's de 1969 no relacionats entre ells, que semblen haver estat reunits en una mateixa placa per a sumar els potencials clients d'un i de l'altre, una estranya decisió editorial que sembla haver estat presa per una qüestió de costos. També comparteixen l'haver estat gravats amb un procés anomenat "phase 4 stereo" amb el que Decca va gravar una sèrie de discos conservadors i anecdòtics als anys seixanta del XX i del que no s'ha tornat a sentir a parlar (entre d'altres coses perquè no sembla afegir res a un estéreo normal de l'època). El primer d'aquests discos reuneix les peces més conegudes de Ketèlbey, amb les orquestracions originals. I els resultats són tirant a espantosos. Kitsch pur. Un intueix que un orquestrador decent podria treure molt més partit d'unes melodies que de vegades no estan tan malament, però sentir "In a Monastery Garden" amb sons d'ocells i cors de monjos és simplement ridícul. No tan immortal com diu el títol, i una mostra del poc criteri de la discogràfica (que simultàniament estava prenent decisions editorials pèssimes respecte dels Rolling Stones, recordem-ho). Només val la pena comentar que el director del cor, John Aldis (escrit "Alldis" al CD), va treballar l'any següent en "Atom Heart Mother" dels Pink Floyd i Ron Geesin. L'altre LP és encara més desconcertant: "Great Violin Encores: Josef Sakonov with the London Festival Orchestra". El tal Sakonov hi demostra ser un molt bon violinista, però no hi ha gaire més. El disc consta de diverses peces, algunes conegudes, altres que no, reunides aquí amb la finalitat de fer una mena de música de fons per a oients conservadors. Quasi totes les peces han estat rearranjades per un tal Sax de qui no coneixerem mai el nom, i no entenc per què s'ha de rearranjar a Massenet si l'original ja estava bé i igualment no fa cap diferència. Més escoltable que l'altre LP, però banal. Aquest cop he llençat els diners. I aquí un es pregunta: si els distibuidors importen discos tan anecdòtics com aquest, de veritat surt tan poc rendible importar les edicions més interessants?

Abans de passar a d'altres assumptes més agraïts (en un altre post), començo comentant (per a qui no li ho hagi comentat) que he deixat Reagrupament. El numeret de fa una setmana no em va fer ni punyetera gràcia, ni per part dels quatre "resistents" ni per part del sector oficialista majoritari. I tinc clar que això significa la fi de Reagrupament com a moviment assambleari sense distorsions. I no vull participar en això, prefereixo mirar-ho des de fora i no tenir-hi cap responsabilitat. A ERC ja em van fallar una vegada i no vull tornar a trobar-me igual. De totes maneres no vull trencar amb els reagrupats de Terrassa, no hi tenen cap culpa i, qui sap, potser en el futur ens retrobem en alguna altra banda. En tot cas, tinc prou motius per a continuar essent independentista. Espero que no tot acabi aquí.

Avui la cosa va per entregues, estic tocant moltes tecles (figuradament i literal):

Assaigs pel concert

Fa una setmana tot just, vam fer un primer assaig per a un concert acústic meu (o més d'un, però no hi ha res concretat). Els arranjaments semblen quallar, però vam gravar una demo (per un lloc on me la demanen) i definitivament no la escoltaran a cap altre lloc perquè el so resultant és, malgrat que hi toquin bons músics, substàndard (encara l'he d'acabar, hi ha dubtes en dues cançons). En fi, quan sàpigui alguna cosa del cert aniré avisant.

Yamaha PSR-E413

Al final, desencantat amb l'mm6 (té alguns bons sons de piano elèctric, però és bàsicament un banc de sons amb teclat i poques funcionalitats, una mica car pel que és), he comprat un altre cop el PSR-E413. Suposo que el problema de mapejat midi hi deu ser igual, però per la resta m'aporta molt més que l'altre, per menys diners (tot i que tenint els dos m'hauré gastat una pasta, a la llarga). En certa manera el vaig comprar per un sol so que enyorava (el clavicèmbal de "They Came From Above"), però m'he descobert fent molta feina, provant sons i coses, explorant l'arquitectura del sinte... I això sense comptar que té dos altaveus que aniran genials per a no haver de traginar amplificadors.

Disc TH

Dies intensos treballant en l'EP (o LP!) amb TH. Hi ha versions acabades de "29 de febrer", "Tampi" i "Brillant", així com de quatre transicions breus. M. aporta "Winter Boots", que està bastant avançada, tot i que pendent d'una pista de banjo i d'un parell d'indicacions per a la mescla (almenys ja sé què fallava en la primera mescla que en vaig fer, i la mescla actual sona substancialment millor). Les meves estan bàsicament igual... però no del tot. "Ruidito" sona massa plena, ara que he fet tots els overdubs de base que creia convenients, i queda pendent de remescla. No acabo de saber com acabar "Nashville C.", tot i que he decidit fer una segona mescla enterament acústica pel meu Myspace. I almenys sembla que uns pocs tocs a la guitarra acústica per part del Ferran Baucells em salvaran les altres dues. Això sí, encara no he trobat temps per a escriure les punyeteres lletres. Però l'única que continua com a gravació simple de guitarra i veu és la cançó de la Itzi. No és tan fàcil de tocar com sembla, i li vull fer justícia.
(Bé, no la única: el Ferran B. m'ha proposat de gravar una última cançó, que encara no he pogut sentir).

Concert Fiodor

Força bo, amb tot l'humor que es gasten sempre. Una bona estona. Únics problemes, que M. tenia la veu fora de joc (tot i que des del públic no s'ha notat, la veritat) i que el novíssim piano digital del pianista ha anat pel terra per culpa d'un suport de teclat en X (són horribles, eviteu-los). I una pregunta apart: per què tots els locals nocturns estan pintats de negre? ( Dades del concert: No Nos Llamamos Fiodor, Seven Sins, Muntaner, 7 BCN, 22'30 (han començat puntuals)).

Dies de producció: estem treballant en un EP conjunt amb els Tired Hippo. Bastant avançat ja. El que està menys a punt és el meu material propi, però almenys una cançó, titulada temptativament "Nashville C.", em manté esperançat. Les tres del Ferran Baucells estan mesclades i tot, i li he proposat incloure'n una quarta, pendent de gravació. Jo també n'inclouria una quarta (originalment n'havien de ser tres i tres). A això s'hi afegeix l'addició al projecte, diumenge passat, de dos temes, un de M. i un altre de la Itzi (enviat des d'Amsterdam), que encara estan pendents d'arranjament. Amb el que hi ha la possibilitat d'acabar en un CD de deu temes, una bona xifra. Això sí, em vaig immergir tant en la producció que a mitja setmana he hagut de parar a prendre aire (a més, no falta un excés de feina però pot ser crítica pel que fa a mi, així que vaig amb fars antiboira).
Ahir, de fet, hi va haver concert de TH a FNAC de l'Illa Diagonal. Concert que va estar prou bé, tot i que per alguna raó no van pitjar l'accelerador com en altres concerts recents seus. En sortir del concert, dues compres: un triple CD de gravacions d'estudi de Bill Monroe (entre elles "Blue Moon Of Kentucky") i una caixa que diria que és una integral de Mendelssohn (encara no sé què faré amb 40 CD's, un DVD i un CD-ROM). Diria que 45 CD's de cop és el meu rècord.
Darreres audicions: bastant material de Charles Ives (entre ell el CD "Psalms" amb algunes coses bastant boniques; per la resta he tirat molt de Naxos i tot just ho he escoltat tot, falta païr-ho), i el Stabat Mater" de Karl Jenkins (2008) que vaig sentir en concert a Berlin. En general està millor el disc que el concert. La peça com a tal és irregular. Hi ha moments molt bons (la idea de les percussions està superbé), algun que altre passat de sucre, i un moviment que sobra ("Incantations"). En general, l'obra és una fusió entre clàssic i New Age que majorment funciona. Jo la defineixo habitualment com una obra clàssica per als fans de Nightwish i altre material especial per a la Terra Mitja (no del tot, però és el que més s'hi aproxima). Ara em queden pendents un CD de Smetana ("Má Vlast", la seva típica, amb el que tanco un cercle iniciat a les classes de la Rosa Alamany a l'Escola Pia) i un doble amb "La fanciulla del West" de Puccini (obra que no conec).
Aprofito per a posar enllaç a dos videos. El primer és el video clarament amateur (i que va rebre certes crítiques en el seu moment) d'"Amsterdam", fet fa mig any. El segon és una primicia: "Hotel Renaissance" en un video molt anat de l'olla però que m'encanta com ha sortit, especialment per haver estat fet de manera molt senzilla. Els propers els faran amics meus.

(Videus retirats. A 2016, prefereixo deixar-ho tot en mans de RouteNote.)

Apart d'algú a qui haig de passar un CD, es pot dir que la saga del "(Ja no) busco feina" toca a la seva fi amb la tramesa de còpies a dos mitjans de comunicació i, per indicació d'uns amics, a un petit segell discogràfic, l'últim a tenir una oportunitat amb mi. A partir d'aquí, si passa res ja ho comentaria, i si no doncs tranquils. Apart, el disc ja és a Myspace i a Goear.
El projecte important ara és l'EP conjunt amb Tired Hippo, amb almenys una cançó realment bona per autor i un nivell mitjà prou bo. Però hi haurà feina. En Ferran Baucells ja té quasi a punt el seu material, que venim gravant d'unes setmanes ençà. Jo vaig més endarrerit, tot i que també anem gravant el que hi ha amb ell (entre altres, unes pistes d'armònica). Trigarem una mica, però les perspectives són bones. El que ja no sé és com anirà amb les pistes d'M. Vaig fer un recompte i sortien 11 originals (algun encara sense veu), més un possible "cover", però ja no sé si depèn d'ella. Almenys he de dir que, de continuar, jo li donaria prioritat.
I resumim el moment actual del "Partisà": és, a partir de fa uns dies, un simple títol de treball, doncs he abandonat el concepte i cicle inicials (publicat en algun post d'aquest blog en algun moment ca. maig de 2008) per haver-se quedat vells i per massa histèrics (certament jo estava en tensió quan ho vaig escriure), i perquè, havent mogut "Vull ser lliure" al "Feina", certament quedava lliure per a parlar del que volgués en les cançons inèdites. Així, doncs, el propòsit és compondre mètricament per a una melodia i, a més, combinar alguns sub-conceptes amb material de lliure elecció com ja he fet al "Feina", però de manera més controlada. Em prendré el meu temps. Ja avisaré quan m'hi posi.
I acabo amb una pregunta: admeto que he posat un munt de posts a Facebook aquestes darreres 24 hores i que quasi no han interessat a ningú. En què fallo? Voldria resultar més interessant. Aquest blog sol funcionar com el meu autobombo, però igualment voldria ser més amè, aquí i a Facebook. No us priveu de deixar comentaris, em poden ser útils.
I ja sé que tothom odia el Nadal, però igualment Bon Nadal i Feliç 2010 (i a pendre vent amb el Niño Becerra!).

A la fi. Existeix. Ni que sigui en forma de quatre exemplars i una sèrie de back-ups. El "(Ja no) busco feina" em retorna a la vida (musical) després de cinc anys de caos i amargor. Algun d'aquest caos s'ha colat en algunes lletres ("Llàgrimes", "Funeral"), algun altre (el text-lletra "Sospirant per Candlestick Park") no hi ha arribat perquè hagués sobreescalfat el resultat final. En tot cas, què és? És un disc que: 1) intenta acabar amb els dubtes que en diversos sentits havia despertat l'avortat "Busco feina" de 2006, oferint també una casa per a "Automatic Day" i "Amsterdam"; 2) recull temes de diversos origens, unint-los amb temes fets expressament per al disc; 3) mira de fer-se abastable per a un sector de "fans" que desconeixia i que volen temes més ballables o almenys més curts enlloc de grans èpiques, i per tant no és gens ambiciós, més enllà de ser digne i no tractar d'enganyar ningú. No és un "Corrupció II" (això ho tinc a mig preparar en algun racó del meu disc dur, tot i que trigarà perquè he decidit començar de nou amb les lletres), però sí que almenys és un disc diferent del "Corrupció" (2004!) i com a tal em permet temptejar territori nou per a mi. I tenir algun que altre tema tocable en directe (quin o quan, encara no se sap i m'ho prendré amb una certa calma).
Per ordre:
1. Automatic Day: l'únic tema que està idèntic a com va aparèixer als pocs CD's de demo que van circular del "Busco feina" original, és el single evident. En podeu mirar el video (els que no ho hagueu fet) a: http://www.youtube.com/watch?v=s_syahA_GDo .
2. Amsterdam: també provinent del "Busco feina", pero molt refinat el 2008, és un dels millors temes del nou disc.
3. Llàgrimes: creat per al disc, parla d'un concert que va sortir malament, en una certa part per culpa d'una persona que, pel que sé, després no va acabar els seus estudis de música (i per la que admeto no tenir simpatia, per altres raons, d'aquí el to dur).
4. La crucifixió dels Beatles: potser el tema clau del disc, va ser creat com a maqueta per a To Be Continued, i després indicat per a iniciar un nou disc (aquest). La recent bateria d'en Ferran Valldeperas li ha donat força profunditat. Inaugura també una certa temàtica Beatle en aquest disc.
5. George Harrison: continua el tema Beatle. És una de les cançons-demo del "Busco feina" original, prou ben acondicionada com per a aparèixer aquí. Sona una mica com la música de l'homenatjat (sense voler comparar-m'hi).
6. U.F.O.: feta expressament per al disc, és una reescriptura d'un tema que vaig presentar a un concurs del Conservatori. Tot i que el vaig guanyar, l'original no s'ha estrenat mai. Mentre esperem a sentir-lo algun dia amb una massa de músics, aquest substitut més que acompleix. No prenc drogues, però crec que mereixen una defensa, ni que sigui en termes de llibertat d'expressió.
7. Tot el que s'ha perdut: bastant nova, no puc menys que ser crític amb un cert estat de coses a la ciutat.
8. John: ha quedat força decent per ser una cançó que va estar a punt de caure del projecte. No la millor melodia, però crec que la pista base i més referències Beatle més que compensen.
9. Somni Andorrà: una altra resta del "Busco feina", la part de caixa de ritmes em va portar molta feina, era insincronitzable. Per això l'he posada aquí. Per això i per ser una mena de cara B d'"Automatic Day".
10. Vol de nit: és l'estructuració d'una improvisació, amb una lletra "suau".
11. Hotel Renaissance: el segon single claríssim, i una cançó bonica que va sortir durant les sessions.
12. Hindemburg: oferta com un tast de com podria ser el meu projectat "disc de vaixells" (així podreu opinar), és l'estructuració d'una demo de guitarra que tenia en un DVD-ROM.
13. Misticismes: la versió definitiva d'un tema que va tenir estrena el 1996 quan encara no estava complet. N'estic molt orgullós, si em permeteu dir-ho.
14. Funeral: un altre tema "crític", val per la part de piano, un primer intent meu de complicar-me la vida amb acords tensos.
15. Vull ser lliure: importat aquí per indicació d'un amic, admeto que m'ha resolt el final de l'àlbum. Originalment va ser un encàrrec per al TAC 2007, i continuo subscrivint la lletra, especialment pel que fa al dirigisme polític.
(30 segons de pausa i)
Pista falsa: ¡2000 mosquitos extraviados en la C.P.U.! enllaçada amb "El cotxe del gat" (1999, també una resta del "Busco feina"). Un medley sorpresa, separat de la resta del disc, per a acabar de fer bona mida.
Avui ja començaré a donar còpies en CD pels amics més amics, espero que en dos o tres dies estigui a internet per a tothom (seria a http://www.myspace.com/lluispaloma ). Bona escolta!

Dilluns a la tarda hi va haver una sessió de gravació excepcional en termes de la meva carrera: amb l'Òscar Roig als comandaments, el Ferran Valldeperas va gravar bateria a "La crucifixió dels Beatles", substituïnt la poc efectiva bateria midi de la mescla original de 2008. Gràcies infinites a tots dos. Això converteix la cançó en la primera meva en solitari que compta amb participacions d'altres persones en la seva gravació. I sembla ser que els resultats finals són bons, malgrat la crítica (que no vam acabar de resoldre) que la bateria real segueix molt a l'original midi. Però m'encanten aquells plats.
Dissabte a la tarda es va produir una inesperada (per a mi) sessió que bé podia haver-se anticipat a la de dilluns en el mateix aspecte, si no fós que en Ferran Baucells només va poder gravar les seves tres cançons (d'un total de sis d'un projectat EP conjunt) en no tenir jo a punt les meves tres (les vaig començar en una quasi immediata sessió nocturna, i encara estan per acabar com a cançons). En conjunt fa bona pinta, tot i reconèixer que hauré de ser meticulós amb la producció en barrejar dos estils de composició molt diferents. A més, no vull repetir-me com a productor, després de la jugada rodona de "Febrer" (l'EP de Tired Hippo de 2008 del que haurem parlat en aquest blog en almenys una altra ocasió). Però compartir disc amb en Ferran Baucells és un honor.
Acabo parlant d'un fet diferent. Fa un parell de mesos vaig sentir per primer cop la cançó de Coldplay "Fix You", amb la seva preciosa intro de Hammond... i em vaig alarmar molt en semblar-me molt semblant a un tema meu (creia, la Torradora). A la fi he pogut resoldre l'enigma de què va passar: fa dos anys hi va haver un concurs de versions d'estudi de cançons de Bob Dylan en el que uns quants de la colla vam participar (apart de mi, recordo la magnífica versió dels TH de "Ballad of Frankie Lee and Judas Priest" produïda per Toni Noise). Jo vaig versionar "Standing in the Doorway" del "Time Out of Mind" (1997), basant-me en un so tipus "Won't Get Fooled Again" (The Who, cal recordar-ho?) que havia creat en el meu DX-7. Preciosa... fins que la vaig trinxar amb la meva pitjor pista vocal des de 2000 (sembla fàcil cantar Dylan, oi? Doncs no ho és!). Bé, el cas és que m'he adonat que, encara que estan separades tonalment per un semitò i que gradualment se'n van en direccions molt diferents, les dues cançons comencen amb els mateixos acords. I aquí hi ha la sol·lució: res a veure amb la Torradora, però jo havia tocat efectivament aquests acords... en la cançó d'un altre.
I sí, sembla que revifo de mica en mica.

Avui tinc una notícia important a donar, si bé amb retard: ja no formo part de To Be Continued. La separació ha estat amistosa, ho faig constar d'entrada, i pot ser que a alguns d'ells els retrobi més endavant en cert projecte del que de moment no en puc donar més detalls. Bàsicament, el que va passar és que el bateria que teníem ho tenia complicat per a pujar a Terrassa cada diumenge per a assajar, la seva sortida ens obligava a buscar un nou local, i jo, amb certes perspectives de pis per confirmar, ho tenia xunguíssim per a pagar la meva part. Ara la tensió s'ha esvaït. He acceptat. I almenys tindré moments com els d'aquest diumenge passat, en què encara ens vam trobar 4/5 del grup original per a sentir uns premasters de la imminent segona maqueta del grup.
O com el meu darrer concert amb ells, a la sala BeGood de Barcelona. Vam ser els que vam tenir més públic, potser una quarantena de persones, i personalment vaig cantar bastant, una cosa que no solia fer abans. A més, vaig tenir el privilegi de veure en acció als Sugar Overdose, i en especial al seu guitarra solista. Tocava amb molt feedback, potser això no era molt original per si mateix. Però és impossible exagerar l'esforç i l'energia que hi va destinar. Tocava com si cada nota anés a ser la darrera que anés a tocar, com si mai més anés a pujar a un escenari i volgués deixar escrit el seu Manifest. Ell em va ensenyar què era la Passió, viure la música. Oblideu-vos dels conservatoris, la música de veritat la coneixen gent com ell.
Estic parat. No he gravat des d'agost passat, excepte unes veus per a "Tot el que s'ha perdut" tan horribles (no s'entenia paraula) que m'estan fent replantejar el futur d'aquest tema, i potser el del "feina" en conjunt. No tinc prou forces per a acabar-lo, ni estic realment convençut que sigui això el que vull donar al món. Intentaré acabar el projecte de M., que té millor material que el meu, però després necessitaré parar. Definitivament? No ho sé. Però només aillant-me durant anys del món podré fer el pas que necessito fer i pel qual encara no estic preparat. Ha arribat el moment de replegar-me. Estic massa revolucionat. Almenys puc dir-vos que tinc un exemple a seguir, algú que ho va deixar obert tot i que m'ha aportat la seva llum, esperant-me al final del camí: Charles Ives. http://www.musicweb-international.com/Ives/index.htm

Estic reescoltant el nou disc de The Big Head Troubled Boy, “Broken”, gravat aquest mateix any a Londres i publicat per Guerrillasound. I hi estic enganxat. M., l'autora del disc, es mostra aquí com l'última sofisticada, amb uns temes intransferibles amb aromes de jazz (“Paris Reminds Me...” té un passatge concret que podria haver estat signat per McCoy Tyner) però també amb moments inesperats (el final de “Stoke Newington”, no diré què és). Cada tema té el seu propi aire, malgrat que tots han estat compostos a la guitarra (que M. toca molt bé). Cal destacar també el bon treball de la seva banda d'acompanyament (recordem-ho: Nick Kaçal tocant un esplèndid contrabaix elèctric i produïnt el disc, Barren Altman a la bateria, i Sean Hargreaves al piano). Tot el disc flueix molt bé, tot i que si hagués de destacar dos temes, aquests serien “Gotta Go To Bed” (té video, simple però efectiu) i la pròpia “Paris...” Dues observacions: 1) el tema núm. 10 és “We Are Stars”, un “cover” molt interessant d'una cançó de Tired Hippo (=Ferran Baucells, un dels habituals d'aquest blog), on M. deconstrueix i torna a construir la cançó basant-se quasi exclusivament en la seva veu (molt personal, es basa en breus emissions de veu que la fan aparentar fràgil -només aparentar-); i 2) resulta curiosa la manera en com s'ha gravat la “pista falsa”, gravant en analògic (cassette?) i masteritzant per a retornar al nivell tècnic de la resta del disc però amb petits “defectes”. En tot cas, és un dels discos més importants que tinguin alguna cosa a veure amb Terrassa (potser parlar d'escena terrassenca respecte d'un disc gravat i publicat a Londres sigui forçar una mica les coses), i tan de bo es distribueixi d'una manera digna, doncs mereix l'èxit.
Només he pogut assistir al tercer dels tres concerts de presentació que se n'han fet aquests dies passats a Barcelona i a Terrassa (al Pupil·les). M. s'havia torçat el turmell el dia abans i va aprofitar per a fer molta broma amb el públic sobre el tema. El Nick Kaçal, vingut expressament de Londres, estava en estat de gràcia, i en Miguel Ballester tocà la bateria amb la seva professionalitat habitual (si bé una mica més tímid: havia disposat de molt poc temps per a “fer-se” amb les cançons). Tenint en compte que el Pupil·les no disposa de grans equips de sonorització, era més important el fet d'estrenar un repertori i crear un clima relaxat que el d'intentar igualar les versions d'estudi, però es va agrair igualment.

Avui faig un experiment que igual dono l'excusa a altres per a que ho facin: una autoentrevista. Hi ha el risc que acabi essent una demostració d'ego elefantiàsic, pero d'altra banda també hi ha la possibilitat que trasllueixi algun matís de mi que abans no s'havia percebut, sigui positiu o negatiu. Recomano guardar-lo i llegir-lo amb calma, m'ha sortit llarguet.

-Hola, som els reporters de tivizrí i ens hem plantat amb els nostres micros a la remota habitació d'aquesta entel·lèquia anomenada Lluís LaPoma. I, d'entrada, un enigma: què hi fa algú tan alternatiu com ell escoltant el Brothers in Arms de Dire Straits?

Doncs mira, intentar aprendre com es fa un disc comercial amb una certa seriositat. No parlo d'Operación Trueno, parlo d'un paio que va anar seguint el seu camí fins a trobar-se de sobte amb un èxit de masses com aquest, que encara es continua venent. Per suposat, m'he despertat tard: tinc el disc des de 1996, i aleshores estava tan fart dels '80 que el disc em va avorrir quantitat. El mateix dia m'havia comprat el Communiqué, que potser em va agradar una mica més, però durant onze anys els vaig deixar aparcats. I, de sobte, per l'època en què em vaig comprar la Strato, vaig començar a reescoltar vells discos de Pink Floyd perquè tenien solos de Strato, i em vaig adonar que el Communiqué també tenia sons de Strato. I lentament m'he acabat fent amb els discos d'estudi de Dire Straits, fins i tot l'On Every Street, del qual recordo que la crítica el va deixar a pa i aigua quan va sortir (i que ara m'agrada força).

-Però se suposa que ets alternatiu!

Que tinguem una indústria disfuncional no vol dir que tot el que en quedi fora hagi de ser retorçat o inescoltable. Jo tinc tantes ganes d'agradar com el que més.

-Deixa'ns ser punyeteros i anar al gra: ja fa prop de cinc anys del Corrupció i tu adormit.

Adormit, precisament, no. Però encara no m'explico com se m'ha pogut omplir tant l'agenda. En essència, massa concerts i assaigs. Alguns els he fruït, però d'altres se m'han fet massa carregosos, especialment quan cantes coses hiperescoltades. Prefereixo descobrir nou repertori, o crear-ne amb els meus amics. En tot cas, he acabat sortint del món coral, a veure si aconsegueixo calmar-me i posar ordre a la meva vida. Però hi ha bona música a Terrassa, saps?

-Vols dir que no estàs mitificant una mica el que passa fora de l'escena?

De quina escena? Només és escena el que sona a la ràdio? Espero desfer el teu malentès ràpidament: hi ha moltes escenes, de les quals la oficial és només una, i no de les més interessants. De totes maneres, hi ha una fractura entre la oficial i les altres. Fins i tot hi ha gent que et mira amb estranyesa si en algun moment escoltes alguna cosa molt “mainstream”, així com una incomprensió total envers músiques més refinades per part dels que entenen la música com un soroll per a ballar. Però jo crec que la davallada en vendes dels CD's i el pas cap a baixar-se la música d'internet ve de què la música “supervendes” no rep valor per part de la mateixa gent que diu que li agrada, mentre que alguna de la música que més justificaria el preu d'un CD costa molt de trobar i eMule o Rapidshare són més ràpids per a trobar-la, especialment quan un disc important està descatalogat.

-Critiques molt la indústria.

És cert. I també és cert que un parla de la fira segons com li ha anat. Jo em vaig tirar deu anys en el Corrupció perquè volia atènyer els més alts estàndards de qualitat per a garantir el futur del meu disc i la possibilitat de poder treballar en més obres sense interferències (el Corrupció es va fer a base de mesos d'agost intensius perquè la resta de l'any treballava al magatzem i estudiava a l'universitat o al Conservatori, una mica per obligació). No el vaig fer per a guardar-me'l al calaix, i el rebuig de la indústria al meu disc al llarg de 2005 va deixar ferides profundes. Jo no sé si alguna vegada trobaré un motiu per a intentar-ho de nou, però hauria de ser un motiu molt fort i clar, i ara puc viure d'una pensió minsa, però que segurament sigui més del que guanyaria signant un contracte discogràfic que em podria complicar molt la vida. I jo tinc molt clars els meus interessos.

-Permete'ns insistir: hi ha un buit de prop de cinc anys en la teva obra.

Buit més aparent que real, però és cert que alguna cosa s'ha interposat en el camí i no he arribat a treure res de nou. Intentaré resumir, perquè certes coses les he comentat en altres llocs i estan disponibles amb una cerca a internet. Certament, només he acabat el Requiem, que només existeix com a partitura irrealitzada. I apart d'això, tot inacabats. El que està més a prop de ser acabat, i hi he treballat a l'agost, és el “(Ja no) busco feina”, que no és més que intentar acabar amb dignitat i prescindint de les males idees la saga d'aquell embriònic “Busco feina” de tant mal record. Després, no sé què fer del “Partisà”. Té millor material que l'altre, però l'actualitat ha deixat velles les lletres referents al moment de l'independentisme el 2007 i això qüestiona el mateix concepte del disc i la seva utilitat (apart de necessitar de molta feina pendent, però això ha passat a ser secundari). He quedat prou impressionat amb el concepte proposat per Joan Carretero com per a apuntar-me a Reagrupament, i encara no sé si tindrem èxit, però de sobte hi ha una possibilitat a intentar. I cal intentar-ho. I a més hi ha tot aquest aroma a Arenys de Munt. Però no puc escriure sobre això al “Partisà” sense saber on ens conduirà tot plegat.

-I el “disc de vaixells”? Molta expectació, però no surt.

Me n'adono que només m'hi podré posar quan aconsegueixi acabar els meus compromisos (sortir del món coral és només un primer pas, però per sort l'he pogut realitzar). Està per recomençar, i no vull començar a delinear-lo mentre no pugui desenvolupar una sèrie de noves tècniques, especialment pel que fa a fer servir acords més tensos. Aquest curs treballaré en la “Torradora 2” i vull que signifiqui el final de l'estètica Corrupció a la meva obra. He deixat d'escoltar als Beach Boys, necessito renovar-me. En tot cas, una cosa que sí que estic fent és intentar llegir la literatura que he col·leccionat sobre vaixells. No sé quan podré posar-me a escriure les lletres i serà un procés d'anys, però és el primer que faré. Tot i que he de reaprendre a escriure... Almenys, la meva primera intenció (abandonada) d'incloure-hi versions de “Nearer, My God, To Thee” i de “Songe d'Automne” m'ha conduït a escoltar una quanta música popular de principis de segle XX, especialment a Archibald Joyce (apart de “Songe” té “Dreaming” i “Dreams Of You”, que estan molt bé) i Albert Ketélbey, irregular però autor d'una “Reflections” fantàstica. Digues-n'hi nostalgia.

-Hi ha alguna cosa que es coli a la teva torre de marfil?

A veure, des de 2004 he sentit de tot, i podria haver escoltat més encara si el meu pobre cervellet donés per a alguna cosa. Primer premi de directe més contundent per als Nueva Vulcano, els vaig escoltar pels volts de 2005 en un concert amb Ménage de teloners i especialment el bateria era increïble. Vaig una mica perdut amb el que he escoltat a la sala La Clave, però almenys puc recordar els Niño y Pistola, de Galicia, que em van deixar un bon record, i New Raemon, que van tocar fa poc. També, grups que s'han quedat pel camí: el meu més emotiu homenatge a Ménage, el millor grup que hi ha hagut a Terrassa (amb una excel·lent segona maqueta de la que no n'existeixen més de dues o tres còpies al món, entre elles la que tinc jo); torno a recordar al primer grup local que vaig descobrir, fa quinze anys: La Fuga (no confondre amb un grup del mateix nom que anys després va treure un disc amb una independent), un grup sense ambicions però amb un tema tan bo com “Just Money” (cantaven en català, per cert, i eren un bon exemple del que podia haver estat el rock en català dels '90 si no hagués quedat en mans de directius sense criteri, fins i tot recordo a un japonès amb trajo que va marxar d'un dels seus concerts perquè no havien omplert la sala). Més curiós és el cas de les Sybil Vane, i aquí diguem la veritat: eren un grup molt irregular, capaces de fer mig concert genial i l'altre mig desastrós (com va passar a FNAC quan van adonar-se que no havien de tocar vint minuts si no quaranta), cosa que també passava amb les seves gravacions (em quedo amb l'EP en vinil vermell “Consumir preferiblemente”). No eren un bon grup, però eren diferents i mentiria si no digués que el seu concert a l'Apolo 2 em va deixar molt content.
A partir d'aquí, grups que he conegut per mitjà del boca a orella. Les meves més sinceres felicitacions a Nisei pels seus dos discos, “More Light” i “Continents”. Són molt bons, el que pasa és que la vaig pifiar escrivint-los sobre la mescla de “Continents”, que m'havia sobtat en un primer moment, i diria que no els vaig fer cap mena de gràcia. Les meves més sinceres disculpes, també. Sempre seran un gran grup. Aprofito per a dir que trobo fort que només trobés els seus discos a un comerç determinat de BCN i que el dependent no sabés ni de qui li parlava. El toc grotesc el va donar que també m'hi comprés dos discos més, creient que eren de El Guincho (van resultar ser del Sr. Chinarro). Al Guincho només l'he pogut escoltar pel seu Myspace, i també val la pena.
En Toni Noise (un dels millors productors de Terrassa, per cert) s'ha convertit recentment en el meu proveidor de referències sud-americanes. Està en una ona molt diferent de la de Víctor Jara, Violeta Parra o Quilapayún (que era el que jo coneixia i apreciava d'entrada). La cosa va començar amb la Javiera Mena (que amb el temps va conduir a una mare i una cançó), una cantant i songwriter xilena que, movent-se en cercles alternatius, ha tingut la sort de veure el seu disc vuitantero “Esquemas juveniles” publicat per EMI a Mèxic. No és que hi hagi molt, però de tant en tant l'encerta (sobretot amb el tema “Cuando hablamos”), i ara estem amb l'intriga de com serà el seu segon disc, que inclourà secció de cordes i que està gravant sense contracte previ, per a entregar un producte acabat a qui el sàpigui apreciar. El Toni em va passar referència de dos artistes més (el grup Matorral, amb un doble de regust setantero que podia haver estat simple però que té alguns bons temes, i el primer disc de la Ximena Sariñana, molt ben produït per cert), però la sorpresa me la va donar amb la Natalia Lafourcade, una jove prodigi autora d'un EP que no es troba en CD físic (llàstima!) i que és una obra mestra, “Las 4 estaciones del amor”, un conjunt de quatre peces amb orquestra, d'uns set minuts de durada cada una, en plan música pictòrica. No sé si el va arranjar ella o si va comptar amb un arranjador professional, però aquest impactant disc és un dels secrets més ben guardats de la música actual, una obra que la situa com la Brian Wilson de Mèxic, directament. Per demés, és tan capaç d'acabar un tema amb una bola de so amb ecos de la Björk o de fer temes llargs amb molts episodis com de fer una versió de la bossa-nova “El pato” (amb un dels videos més divertits que es recordin). Tot això encara cobra més valor si pensem que ara té vint-i-cinc anys i que les “estaciones” les va gravar amb vint-i-tres, havent començat la seva carrera quan era adolescent.

-Sona interessant, però... no hi ha cap disc conegut?

A veure, fa poc li vaig comentar al Toni Noise cinc discos que per a mi eren imprescindibles, i t'hi remeto per a no repetir-me. La llista es podria expandir amb tres discos més, “I Hear a New World” de Joe Meek & The Blue Men, que vaig comentar al meu blog fa un temps; “Sweetheart of the Rodeo” dels Byrds, que em va interessar en el country i que és bastant conegut; i “All Things Must Pass”, del George Harrison. Dels minimalistes de Nova York n'he parlat sovint, i potser un matís important és que em van fer escoltar la música com a so i informació, cosa que m'ha permès escoltar molta més música i més diversa que si hagués conservat l'enfocament “emocionant” tan típic del Conservatori i amb el que havia crescut de petit. Per exemple, m'encanta “Four Organs” de Steve Reich, però només us funcionarà si l'escolteu analíticament i sabent que és un procés musical que implica una transformació del material molt profunda però molt lenta i gradual. La meva profe de cant se la va escoltar fa poc esperant una cosa típica i es va passar l'estona esperant coses que no hi eren i passant-ho malament. Llavors, jo prefereixo la meva manera d'escoltar, encara que signifiqui haver de discutir llargament amb professors que et demanen “sentiment”, cosa que per a mi és només una projecció altament individual de funcions cerebrals sobre la música, que en si mateixa és només so, amb les seves lleis físiques. L'absurd és encara més patent quan els directors fan peticions “emocionals” sobre partitures orquestrals o de cor, que en realitat són puzzles que s'han de muntar amb precisió mil·limètrica. Jo sempre seré el primer a reconèixer que la música és un absurd en el qual participo perquè em permet tenir la ment ocupada. I això no fa que m'agradi menys. I si algú hi busca significat, més val que miri cap a d'altres arts (o ciències) com l'escriptura o el teatre.

-Però t'has apartat de la pregunta.

OK. Et puc parlar de bossa. Quasi tot el que tinc a la fonoteca en aquest gènere està bé, potser et destacaria “Os afrosambas de Baden & Vinicius” (que necessitaria una remasterització), “O canto livre de Nara”, de Nara Leão, o “Wave”, d'Antonio Carlos Jobim. Tots ells coneguts, crec. També me n'intriga “João Gilberto”, de 1973, per com pot resultar d'interessant una cosa tant mínima. En altres gèneres, et puc parlar de “Katà”, del Miquel Gil, o dels dos discos de la Franca Masu, així com de “Baraka”, de l'Orquestra Àrab de Barcelona. I, en el món de la clàssica, et puc parlar de descobriments recents meus com el Requiem de Maurice Duruflé (1947), amb un últim moviment bonic com pocs, o del meu descobriment gradual de Charles Ives, potser el millor compositor de tots els temps. La “Missa Glagolítica” de Janaceck és també una obra potent i original per a descobrir. I podríem parlar de Julius Röntgen...

-Podries fer-te crític (je, je...), però... no estàs tractant d'imposar un determinat model de música a la gent?

Sincerament, no, almenys ara. Però... sabeu que heu apuntat en la bona direcció? Hi ha gent que es pensa que així és. I ara recordo que una de les motivacions per a començar a treballar en el meu primer disc (estem parlant de quan les “maquetes del '94” en caset) era que en aquell moment estava envoltat de gent que escoltava “bum-bum-bum” (exactament la mena de soroll que em posa dels nervis, tant de bo Roland no hagués inventat mai la TR-808) i vaig arribar a la conclusió que criticant-ho cada dia només em faria antipàtic i que convenia que els mostrés que podia existir una música millor creant un exemple propi. Incidentalment, en el procés vaig deixar enrera aquella gent i vaig trobar amics de veritat que m'entenien. Però per a mi també va significar un canvi profund de ser un paio tirant a intolerant a ser algú molt més amigable i amb mentalitat oberta. Per poc que una cosa sigui bona, la provaré. Amb dir-te que també he provat el flamenc, que amb tretze anys no aguantava...

-Una cosa que ens té intrigats, per a canviar de tema. Al teu Facebook de “Patinet” vas penjar, fa uns mesos, quatre poemes, una mica peculiars. Ja saps on et fiques?

Ben bé no. Aquesta és la part intuitiva de la meva obra. I de moment continua parada perquè ara mateix escric fatal. Crec que he de trobar temps per a llegir nous llibres i intentar capir noves maneres d'enfocar l'escriptura. No vull dir que el que ja tinc escrit sigui un desastre, si ho cregués així ho hauria deixat estar. Però tinc limitacions molt òbvies. Per a mi, escriure és el que he de fer per a expressar-me, i de vegades pot ser una cosa molt urgent. Reconec que tinc dificultats amb les rimes i la mètrica, que per a mi són un simple mitjà d'escriure frases ridícules (“Si no fem electricitat / com costarà que es mogui el gat”, etc.), o un impediment seriós de cara a dir el que vols. El problema és que per a molta gent la poesia es redueix a això, i em talla les mans. El juny passat, mentre col·leccionava mal de peus als museus de Berlin, vaig intentar fer un text sobre Wilco, i per un cop aconseguia respectar bastant una determinada mètrica, però el text em va sortir bastant buit de contingut, la veritat. Aquí puc fer una mena de manifest i dir que per a mi la poesia és experimentació amb les estructures del llenguatge, i que una de les possibilitats que me n'interessen és la d'expressar pensaments molt profunds amb molt poques paraules. A la vegada, en el context de la meva obra la poesia ocupa el lloc diametralment oposat al de la música, com a art basada en el contingut semàntic, amb una porta oberta a l'irracional. Fins i tot quan escrius frases sense un sentit convencional i lògic estàs dient alguna cosa. I, sense pretendre autoanalitzar-me en profunditat, em resulta estranya l'aparició de grans explosions sobtades en la meva obra. Hi ha textos meus que parlen literalment de “alguna llei física o lògica canvia, i tot degenera en catàstrofe”. No sé què significa això.
Sobre el poema en italià, és una excepció en la meva obra. Va ser creat en el marc d'un univers referencial (els meus estudis avortats d'italià) que ja ha desaparegut, i mai més no podré crear-ne cap de semblant. En tot cas, no crec en les traduccions en poesia. No m'atreviria a traduir a Antonio Machado al català, com tampoc no podria traduir a Espriu al castellà o a qualsevol altre idioma. És la mateixa raó per la que no llegeixo poesia alemanya. Fins i tot hi ha una instància d'haver tingut el mateix comportament en prosa, en una llunyana edat en la qual encara no m'havia radicalitzat nacionalment: a setze anys, a l'assignatura optativa de Creació Literària, vam llegir dues novel·les de Miguel Delibes (Las ratas i Los santos inocentes, molt bones totes dues) i, a l'inrevés que quasi tota la resta de la classe, jo em vaig adonar que si volia imitar bé l'estil de Delibes en un escrit propi havia de fer-ho en castellà i amb el Diccionario de la Real Academia al costat (a casa teníem l'edició de 1970, incidentalment). Pel que recordo, no eren pas del pitjor que he escrit, i l'únic que s'oposa a la seva publicació a “Patinet” és que van ser escrits a màquina i no acabo de veure com passar-los a un format informàticament acceptable.

-I no has pensat a fer una novel·la, ja posats?

Sí. I no sé ni si val la pena que ho intenti: no em surto amb les trames. El més lluny que he arribat és “Somniant amb demà (1901)”, i es tracta d'una idea senzillíssima. Però no he pogut bastir mai un esquema prou fort com per a poder-se estendre durant cent o cent-cinquanta pàgines. Les idees que he intentat estructurar van del tètric al ridícul, però no ha quallat res. El més sòlid que n'ha sortit té alguna cosa a veure amb una rierada, però no se m'integra en un esquema, són tableaux vivants que em persegueixen des de fa dècades i als quals no aconsegueixo conferir una lògica. I necessito aquesta lògica per a explicar una cosa tan horrible sense caure en el ridícul o la incoherència. Amb l'òpera em passa el mateix: una sèrie d'imatges inconnexes. Potser això últim no suposi una gran pèrdua per a la Humanitat, perquè quan vaig entrenar un fragment de Wozzeck fa més d'un any em vaig adonar que Alban Berg havia resumit en dos minuts i mig tot el que jo pensava explicar en una hora i mitja. I això vol dir que és millor plegar.

-I aquí volem confirmar un rumor: estaries preparant una mena de retorn a la pintura.

Encara és aviat per a dir si hi tornaré. Hi ha, però, una part de veritat en el rumor. Vam saber d'una conferència sobre artteràpia que es va fer a la Biblioteca Central el juny passat, hi vam anar, i he decidit intentar-ho. Però no garanteixo res. He de preparar algun dibuix o pintura per a presentar el primer dia, i em noto tens. No és només triar un tema (sempre puc copiar alguna foto del Lusitania), és tornar al nivell que tenia el 1993-94, quan a la Facultat de Belles Arts Sant Jordi es van encarregar de fer-me avorrir una de les meves màximes passions en només tres mesos. Quin caos. Cada professor anava per un camí diferent, algun només apareixia de tant en tant a la classe, et feien treballar massa i massa ràpid, i això sí, tots preguntaven “què és l'art?” Estic segur que ho feien perquè ni ells mateixos no ho sabien. Després d'abandonar la facultat encara vaig fer una última pintura, per a un concurs a on vaig descobrir que no havia estat seleccionada... per la grandària! I no era una pintura petita. Ho vaig deixar. Em van tallar les ales. I ara em costa, no estic relaxat. Per sort, també podré ensenyar la música que porto feta, i aquí ja em veig més segur. De totes maneres, el que busquen és analitzar la teva obra i trobar-hi coses. Amb la meva música es trobaran amb un buit, però no crec que passi el mateix amb altres branques de la meva obra. És la diferència entre un sudoku i un manifest.

-Però per què analitzar-te? Sembles bastant normal.

No ho sóc. Fa anys que estic diagnosticat com a esquizofrènic. Pel que sé, crec que tinc raó en considerar que els meus anys a l'Escola Pia van suposar la meva destrucció per part d'una gran part dels meus companys de curs, mentre els professors miraven a una altra banda. Està clar que si un energumen comença tirant-te daltabaix d'una paret (vaig patir commoció cerebral, i la meva mare em va haver de mantenir despert tota la nit a la Mútua perquè si no jo hagués entrat en coma), més de mitja classe es passa tota la EGB insultant-te, fent befa de tu i agredint-te físicament, i un altre impresentable t'ensenya el membre, és que alguna cosa no va gens bé. I el resultat va ser que a dotze, tretze anys jo tenia tots els trets de la extrema dreta (incloent una doble vida pel que fa a certs temes), i a catorze anys vaig acabar petant. Estava començant un canvi pendular cap a l'altra punta de l'espectre polític, però no sense esculls (en especial, encara vaig estar uns mesos proclamant-me orgullosament masclista i tenint a les dones per monstres estranys. He canviat, però diria que hi ha gent que encara em veu així). Una psicòloga a la que em van portar a petició meva no em va saber diagnosticar correctament el que em passava, malgrat els seus esforços. A més, a tretze anys vaig trobar-me amb el meu pare accidentalment. Ell estava boig. No em va fer mal, però jo sabia què havia fet als meus familiars i vaig tenir por. Per primer cop, no ho vaig dir: havia après que tot el que digués seria immediatament emprat en contra meva. A sobre, a divuit anys em vaig enamorar d'una impresentable que es va casar amb un altre, i pot haver estat un altre factor en què des de finals de 1994 patís una important disminució intel·lectual. Mai no he estat res de l'altre dijous, però era com si de sobte tingués un CI de 15. Anava pels carrers tòrpid, veient el món a través d'un tel, odiant a tothom i incapaç de reconèixer a ningú o de pensar: tots els pensaments eren simultanis en mi i no podia articular res. Només em mantenia viu el record de les “maquetes del '94” que havia gravat just abans de la debacle. La meva relació amb les noies era caòtica i agra, sense aconseguir res. I llavors va passar el pitjor. El 27 de juny de 1996, sortint de fer unes fotocòpies, una noia em va mirar malament. No vaig poder fer més que seguir-la, sense saber en realitat què estava fent. Jo no duia males intencions. El cas és que em va veure, va entrar en un banc i, sense que jo em pogués imaginar què estava fent, va trucar a la policia municipal, que van venir en dos o tres minuts (jo, mentrestant, estava molt frustrat). De sobte els vaig veure arribar, un agent em va demanar el carnet d'identitat amb molt males maneres, i va seguir mitja hora de terror, amb els agents escridassant-me en plena Rambla i amenaçant-me amb la presó (cosa que no podien fer perquè jo no havia fet cap delicte, només havia perdut el control de mi mateix però sense mala intenció). Quan em van deixar anar, jo era un altre. Procurava no sortir de casa, girava cap a un altre carrer si veia policies de patrulla, i durant set o vuit anys vaig posar una barrera profunda entre jo i les dones. Només pensava a matar policies i estava situat en un anarquisme irreflexiu i apartat del món. A vint-i tres anys, quasi vint-i-quatre, vaig començar el tractament que probablement m'ha salvat i lentament vaig anar adoptant idees més moderades i sociables. Però el mal està fet. Probablement el meu cervell hagi perdut massa, i jo em trobo en perpètua contradicció. Una última vegada em vaig enamorar. Endebades. El mur va caure, i porto un parell d'anys intentant reconstruir-lo. No em val la pena tenir sentiments. No he trobat parella, ni crec que la trobi ja. Seria incapaç de fer feliç ningú. Sóc incapaç de cuidar de mi mateix. Tot és molt trist.

-Hi té a veure tota la teva obsessió amb el militarisme i els uniformes?

Pot ser, però l'abast de tot plegat se m'escapa. Aquests dies he anat recordant com va començar tot: quan jo devia tenir dotze o tretze anys, un diumenge vaig veure, en un suplement dominical de La Vanguardia (a la que estàvem abonats), tot de fotos propagandístiques de Franco, i per alguna raó em van imposar molt. Sabia que havia d'odiar aquell impresentable, però se'm va quedar l'uniforme. D'alguna manera, els uniformes – no Franco - m'han aclaparat la ment des d'aleshores, i els “uniformes de broma” que duc als concerts de To Be Continued no són si no exterioritzar això en una situació en què no ha de suposar cap problema per a ningú. De fet, els aconteixements m'han conduït a ser un pacifista, però un de molt peculiar que de tant en tant llegeix llibres sobre batalles i que ha vist les seves opinions sobre política modulades pel llibre del Dixon. De fet, diria que tinc coneixements sobre geoestratègia molt inferiors als d'un general però molt superiors als de bastants polítics. Una altra cosa és en què s'ha d'aprofitar aquest coneixement. Penso que exèrcit significa risc de cop d'estat, i això és el que em fa por.

-Per què no mires programes roses a la tele?
Per una banda, em costa posar-me a veure la tele, per a mi és un soroll que té engegat la meva mare per a dormir. I per l'altra, fa molts anys un familiar em va fer llegir premsa rosa. Això em va deixar en una mena de nebulosa en què no sabia molt bé el que sentia... fins que em vaig adonar que quasi tothom allà era de simpaties monàrquiques o directament ultres. Aquí vaig parar, i no n'he volgut saber mai més res. Una colla de vividors a qui hem de riure les gràcies, una autoèlit. Que no comptin amb mi.

-D'aquí la teva afiliació a Reagrupament?
Potser hi hagi més algun motiu relacionat amb haver estat educat per la meva mare, haver tingut un pare quasi absent i poc presentable, i l'ambient estrany a Corrales, on el meu avi patern va ser (per poc temps) cap de Falange. Sóc l'únic de la familia a no haver trepitjat aquell poble, i el que en conec és a través de la familia (materna i paterna: la part Sánchez és ara molt reivindicable) i d'internet (et puc dir que fa tres mesos el pis més barat de Corrales valia 78.000 €, i que hi ha una seu important de FE-JONS, els que han portat problemes a Arenys). Però també hi tenen a veure les conferències d'Òmnium Cultural i llegir els llibres correctes. I el meu desengany amb ERC, on vaig militar entre 2001 i 2007. Vull la independència, no tant perquè l'espoli fiscal m'afecti directament (sóc pensionista, de fet) com perquè veig que els espanyols s'estan sortint amb la seva d'acabar amb el català (un conegut m'ho va resumir l'altre dia amb què “Terrassa és l'estranger”) i perquè no vull ni veure'm amenaçat pels ultres espanyols ni córrer el risc d'un altre cop d'estat per l'estil del del 23-F (que va tenir molt més èxit del que es diu: va acollonir tothom). Som la darrera colònia d'Espanya, i ens tenen una paranoia terrible, junt amb ganes de fer-nos mal. I no vull que torni el PP.

-No vols dir que ets sempre massa dens?
Seguríssim. Ocorre que durant anys no sabia què dir, i vaig intentar sol·lucionar-ho documentant-me sobre una sèrie de temes. Tot plegat per a trobar-me que les converses solen anar de futbol o de programes televisius (dos temes que m'avorreixen, sincerament). Així que al final continuo estant callat quan som tres o més persones a la taula.

-Tornem a la música. Què ha passat amb el Requiem?
Allà està, amb les demos al Myspace per sort. De moment sé que no s'estrena. No exactament culpa de ningú. Però m'estic repensant el meu vell pla d'escriure peces per a concert clàssic, perquè si no et dius Mozart o Beethoven tothom passa de la teva música. I n'estic fart que em diguin que la meva música és estranya. Faig servir els acords de sempre. I no hi ha res estrany en això, oi?

-Passem al nou disc. Una pregunta obligatòria: què ha passat amb “Sospirant per Candlestick Park”?
Certament és la explicació més clara de per què no hi ha hagut cap gran concert de Lluís Paloma. Estic cremadíssim. Com he dit abans, he deixat la coral i he hagut de demanar a altres persones que conec que no em facin fer més concerts corals. Simplement és massa per a mi. Et mates a assajar, fas concerts on ets dirigit -no sempre bé-, i tornes a casa, on t'espera una feinada de compromisos que has hagut d'anar ajornant perquè tenies concerts. I quan creus que has acabat te'n venen de nous (de concerts). Estic havent d'aprendre a dir que no, realment no puc amb tot. Havia de ser la lletra de “John”, però era tan potent que l'he haguda de treure del disc, per a no enemistar-me amb ningú ni alienar cap fan. No sé què fer-ne.

-Quan estarà el disc?
Tornem al de sempre: em cal temps. Pot ser que ara en trobi. En aquest moment, deu de les cançons estan acabades. Sis més tenen la pista base acabada o quasi, la partitura feta, i esperen la meva veu. Creia que el tindria per a finals d'agost. El cansament i els nervis l'han posposat. Finals de setembre, potser? No falta molt, però s'ha de fer ben fet.

-Fes-nos un comentari dels “tracks” del nou disc. “Automatic Day”?
És la única coincidència total entre el “Busco Feina” original i el nou disc. Va ser gravada cap a mitjans de 2005, potser al juliol, i en aquell moment la odiava, l'únic propòsit d'aquesta cançó era demostrar que es podia fer una cançó així en tres hores d'estudi, incloent la lletra i tot (bé, en dues sessions). Un any després, per demanda popular, vaig afegir veus a la tonada, sumant mitja hora d'estudi. L'entusiasme dels meus amics m'ha fet reconsiderar la meva posició envers ella, sobretot en comparar-la amb el lamentable material de farciment que constituïa la major part del projecte original abortat.

-“Amsterdam”?
No em pensava que generaria tant d'entusiasme. El seu lloc aquí estava assegurat. Això sí, el 2008 vaig dur a terme un laboriós treball d'acondicionament de la demo de 2006, que havia estat gravada amb molta pressa. No sembla notar-se molt, però la intro sincronitzada i un orgue molt fluix darrera les veus del final són maneres de distingir les dues versions. Però originalment va sortir bé per casualitat. Ha estat tocada en directe amb To Be Continued.

-“Tot el que s'ha perdut”?
Fideus, atanseu-vos.
…..?
Fa alguns anys que tenim a sobre un problema molt gros. I tant fa que aquest problema s'atreveixi a fer el ridícul amb sentències... una mica substàndard, perquè sap que no hi perdrà res. Res, excepte un munt de gent. Us puc dir que no vull tornar a actuar en llocs de culte.

-“La crucifixió dels Beatles”?
Originalment pensada per a To Be Continued, la demo que vaig preparar (i que sentiu al disc sense modificacions) era tan completa que el Jordi Ibañez em va dir de fer-la servir per a un nou projecte meu enlloc de per al grup. No només parla dels Beatles, sino també d'en Dimebag Darrell de Pantera. Els sons de guitarra es van obtenir amb la Strato de 6 passada per pedals Boss Metal Zone i FDR-1, i de fet el baix de la tonada està gravat amb un d'aquests dos pedals per cada canal respectiu.

-“George Harrison”?
Quasi directa del “Busco feina”, però ben condicionada, de manera que no ha calgut regravar-la. Sona com la música del biografiat, i per això l'he inclosa.

-“U.F.O.”?
La lletra va sobre l'underground londinenc el 1967 i com la policia i l'”establishment” es van carregar injustament un moviment perfectament inofensiu, en una de les pitjors actuacions policials de la història (de fet, al sergent Norman Pilcher el van condemnar anys després). Musicalment és una reescriptura desvergonyida de “Masia Freixa”, una peça de circumstància que va guanyar un premi al Conservatori fa uns mesos, però que no he vist portada a escenari i que durant un temps té els drets compromesos amb el Conservatori. Per sort no perd molt amb la comparació.

-“John”?
Originalment havia de ser “Candlestick”. He hagut d'alterar molt la melodia per a encaixar la nova lletra. No n'espero molt. La pista base és un sobrant del “Partisà”. Del montón.

-“Llàgrimes”?
Pot semblar inusual. Parla del primer concert al que vaig saber dir que no malgrat que tothom m'hi esperava, i al que vaig anar, però com a espectador. I de sobte sento a una de les sopranos carregar-se ella soleta tot un número, per pura inseguretat. T'admeto que no em vaig privar d'escriure certs comentaris perquè en altres àmbits no interactuàvem bé. Jo sóc molt insegur, però almenys ho admeto d'entrada. Musicalment, però, no és una cançó que em cridi massa.

-“Somni Andorrà”?
Una altra cançó del “Busco feina” original. Em va costar molt posar els sons de bateria, perquè no està a una sola claqueta i vaig haver de fer l'operació manualment, cosa que no he aconseguit fins després de molts intents (ara, el 2009). És com una “cara B” d'”Automatic Day”, però no ha aconseguit el mateix reconeixement.

-“Vol de nit”?
Un mica de sons planadors i una lletra lleugera. No te res més.

-“Hotel Renaissance”?
No ocorre a Chicago. Més aviat en un hotel lluny de l'agitació mundana (quin, no ho diré. Per a evitar polèmica). Un home escapa a un present angoixant tancant-se en una habitació de l'hotel, en secret. Jo mateix sé el lliure que em sentia quan estava sol vivint a Kanga. Aquelles matinades del Corrupció, sentint que per primer cop la meva vida tenia algun propòsit... Vull tornar a allò. Sobre la música, per un cop n'estic content, sens dubtes. Vaig regravar una idea d'una demo que tenia i que havia agradat al Jordi de To Be, i de sobte tot encaixava, no sobrava ni faltava res. No és la Vuitena de Mahler, però és la cançó que està agradant a tothom, i això era el que buscava.

-“Hindemburg”?
Una mena de “disc de vaixells” en miniatura. La lletra és el que faria amb aquell tema, així que podeu dir si va la pena intentar-ho o no (igualment, “vaixells” està aturadíssim, així que va per llarg). La pista base és una idea que el Jordi (sí, el mateix d'abans!) em va dir de rescatar, i el so de trompa és la Strato de 6 en so cancel·lat (4) passada per reverb sense so directe.

-“Misticismes”?
N'he parlat altres vegades. Composta el 1996 i reescrita el 2004, en proposo aquí una versió definitiva d'estudi.

-“Funeral”?
Tenia els acords de piano, amb pretensions d'inestabilitat tonal, però tonals a la fi. La lletra és la primera que he escrit mai sobre noi-noia. Una noia m'havia putejat, i el problema era que me la trobava molt sovint, i em sentia fatal. Ara estic més distanciat, amb l'estiu pel mig, però amb el curs poden tornar els problemes.

-“2000 mosquitos...”?
Regravada, per sort. Data de 1993. Crec que és prou bona, però està aquí per completisme.

-I la “pista fantasma”?
Es titula “El cotxe del gat”, i és una cançó que en si mateixa és discreta, però que va aportar bona part del material harmònic de la Torradora. Gravar-la va ser difícil (el 1998-99 no disposava de multipistes) i va implicar sincronitzar manualment els seqüenciadors d'a bord dels meus dos Casios, disparar des d'un d'ells un clavicèmbal del DX-7 i passar el senyal resultant per dos faders (per a obtenir un bon fos final), EN DIRECTE. Va sortir al segon intent. Admeto que també aquesta està aquí per completisme (com hi estava al disc original). No sé on més l'hagués poguda posar. Però li tinc un cert afecte.

-Per a acabar: estàs treballant molt amb guitarra. No és extralimitar-te?
Potser sí, però crec que ho he de provar igualment. Estic molt frustrat perquè aquest curs, d'entrada, no havia pogut entrar a Guitarra, presumiblement per edat (bé, de fet ja he hagut de renunciar a les altres coses que volia fer i centrar-me a acabar Cant, per les raons mèdiques que ja he explicat). Realment em considero un guitarrista presoner en un cos de manasses integral. Molts dels meus músics preferits són guitarristes. I vull aconseguir una mica de reconeixement en aquest sentit, ni que sigui el mínim per a poder proposar idees a la guitarra i gravar-les jo mateix, en la situació que sigui. M'he preocupat d'aconseguir un bon to amb uns equipaments mínims. I solc gravar els meus solos sense correccions. Amb una sola excepció: a “Hotel Renaissance” hi ha dos petits editatges. Però no et diré quins: serà part de la màgia.

-I la teva col·lecció de guitarres...
Tota fotografiada a “Patinet”. La major part no val gran cosa. Bàsicament empro les dues stratos, més l'acústica de 12. I a “Hotel Renaissance” em vaig sorprendre del bon to que em donava una imitació de SG baratíssima. Sigui com sigui, no consideraré acabada la col·lecció mentre de tant en tant pugui reunir els diners per a una guitarra més (tot i que no podrà ser gaire sovint).

Faig un primer comunicat del disc en el que estic treballant, el “(Ja no) busco feina”. Com el títol indica, hi ha una relació entre aquest projecte i l'avortat “Busco feina” original. No és directament el mateix projecte. Ni tan sols les intencions són idèntiques. El “Busco feina” era jo fent desastres, desesperat, amb l'objectiu clar de fitxar per una de les inefables discogràfiques del nostre maltractat país, tant per a trobar una nova feina com per a posar-me en una posició des de la qual poder defensar el “Corrupció”. El “(Ja no) busco feina” és jo, tres anys després, vivint d'una petita pensió, adonant-me que el futur passa per internet, sense cap gana de fitxar per una de les inefables discogràfiques del nostre maltractat país, i adonant-me mentrestant que al “Busco feina” hi havia molts desastres, però també un petit grup de cançons que, adequadament produïdes, eren prou dignes (dues més sortiran més endavant al “Partisà!”, i una última ha estat inclosa -en una partitura millor- al Requiem).
El que es tradueix en un llistat de cançons que n'inclou cinc del “Busco feina” (retreballades, a excepció d'”Automatic Day”; una d'elles és dubte), tres d'anteriors a 2006, i vuit fetes a partir de 2007 (i quasi totes aquestes darreres fetes expressament pel projecte). De moment, i d'un total de setze, nou estan ja completades, i les altres set estan en diversos estadis de completació, però totes tenen iniciada o directament feta la pista instrumental i tenen atribuïda una lletra (que pot tenir algun retoc, però vaja...). Acabar el disc abans de final de mes em requerirà un esforç concentrat que almenys vull intentar. El “Partisà!” l'he de deixar per durant el curs... Pendent de cert esforç per evitar el caos d'agenda que ha engegat a dida les meves intencions d'acabar qualsevol projecte durant aquest temps. Almenys, sembla que la meva intenció de trobar una casa per a “Automatic Day” i “Amsterdam” està reeixint i que, si bé no el presentaré mai com un segon “Corrupció”, almenys aquest disc té prou probabilitats de reeixir on el “Busco feina” original va fracassar estrepitosament.

Degut a un canvi de plans (que implica que probablement no se n'estrenarien en concert més de dos o tres números) he pogut “alliberar” les demos sintetitzades d'el Requiem, que a partir d'avui podeu escoltar al meu Myspace, http://www.myspace.com/lluispaloma. No és la millor manera d'escoltar-ho, però és la que em queda disponible. I, fora de certa cançó inacabada que per uns motius concrets ha de ser presentada en format de partitura orquestral, crec que he de desestimar tornar a compondre per a alguna altra formació orquestral que no sigui la meva col·lecció de gravadores, sintetitzadors, guitarres i unitats d'efectes. Puc fer alguna excepció amb obres de petit format destinades a amics, però diria que no em té molt a compte compondre específicament per a una situació de concert.
Almenys, us puc fer una miniguia de cada un dels moviments, que en el pitjor dels casos us pot entretenir. Per a situar-vos, l'obra va ser composta entre el 7 de setembre i el 4 de novembre de 2008 intentant que no m'enganxés la temporada de concerts que semblen obligatoris quan estudies al conservatori. Tot el que diré parteix d'aquest fet. El text és el de la missa de difunts canònica en llatí, i l'elecció es va deure tant a la meva familiaritat amb el text com a la facilitat amb què una peça religiosa es pot “vendre” en els ambients de la música clàssica, amb molts concerts fets en esglésies.
-Requiem: Altres compositors l'anomenen “Introitus”. Mozart i Fauré l'havien escrit en Re menor i jo he acabat fent el mateix.
-Kyrie: El tercer moviment en ser compost, és com una segona part del tercer moviment per ordre de text, el segon en ser compost.
-Dies Irae: Un dels millors moviments de tota l'obra, deu part de la seva força a una seqüència d'acords més complicada del que sol ser consuetudinari en mi.
-Tuba Mirum: Acaba el primer conjunt de quatre moviments. Bo, tot i que amb deutes amb Fauré.
-Rex Tremendae: Inicia una llarga secció intermitja en l'estructura de l'obra en què cada moviment sembla anar pel seu compte, i de fet el principi és com un segon inici.
-Recordare: No el meu moviment favorit, és un recordatori del just de temps que vaig anar.
-Confutatis: Fet per a sonar suau, és una preparació del següent moviment.
-Lacrimosa: Construït a l'entorn d'una sèrie d'”acords de Tristany”, és el moviment més sofisticat de tota l'obra, i potser el millor. Indica una direcció que voldria emprendre amb més força més endavant.
-Domine Jesu: En essència, un recitatiu coral sobre l'únic text sense mètrica fixa de tota la missa. Va ser compost en un cert estat d'emergència, i no sé com funcionaria en directe, amb les dinàmiques especificades a la partitura (en format midi els canvis són molt barroers).
-Hostias: Molt millorat respecte dels primers esbossos, tanca la secció intermitja i ens prepara per al...
-Sanctus: Si aquesta obra hagués estat un disc, aquest moviment n'hagués estat el “single” evident. Tornant a passatges típics en mi, va ser compost en un sol dia i en un primer moment era molt més curt, fins que vaig trobar que algunes repeticions li anaven bé. Inicia la darrera secció de moviments “com un bloc”.
-Benedictus: Un exemple típic d'estructura complexa dins d'aquesta obra. M'agrada el final.
-Agnus Dei: Destaca sobretot per un passatge que estava pensat per a ser interpretat amb tota precisió i que intenta imitar les textures amb eco electrònic de Pink Floyd i Terry Riley, però sense emprar cap unitat d'efectes.
-Lux Aeterna. El gran final per a una estructura no premeditada, és una reescriptura molt millorada d'una (originalment desastrosa) cançó descartada del “Busco feina” original. Està clar que el vers de Requiem final està molt més a casa aquí que a la versió original del tema, tot i que el final em sobta fins i tot a mi.
Algú m'ha suggerit orquestrar la peça per a cor i orquestra “de debò”. És una idea que retinc, però que només podré fer si trobo un forat suficient a l'agenda, i que potser no valgui la pena si no surt ningú disposat a interpretar-lo. De fet, l'avantatge de la formació original (orgue de tubs, orgue elèctric, trompeta en Si bemoll i cor mixte amb baríton solista) és que es pot resoldre amb pocs diners i només amb la dificultat de trobar un orgue de tubs disponible (jo acceptaria fins i tot “repartir-lo” entre dos sintetitzadors, donant un total de tres teclats comptant el que faci d'orgue elèctric).
Per a acabar, us facilito un document poc comprensible a primera vista, però que potser algú trobi útil: l'arxiu on vaig anar apuntant els progressos que anava fent mentre componia l'obra. Una dada que pot ajudar a interpretar-lo és que del 3 al 10 d'octubre de 2008 vam fer una escapada a Lanzarote amb ma mare, i em vaig endur un quadern de paper pautat i un llapis per a seguir component (molt poca d'aquella feina va acabar a la partitura final). També, mentre treballo en una obra solc emprar títols per a petits fragments-en-cerca-de-cançó, títols que no solc retenir en l'obra acabada, d'aquí la menció a "Clusters Cloisters".

7 setembre 2008, 1, 3 i 4 començats.
8 setembre, treball en mov. 1. 2 començat.
9 setembre, treball en 1 i 3.
10 setembre,3 acabat, treball en 1 i considerar convertir l'últim tros en el Kyrie.
11 setembre, 2 descartat, recomençat i acabat. Es manté l'ordre previst inicialment.
12 setembre, inici moviment inatribuït. Modular de Rem a Do m a l'inici del Kyrie (solo de trompeta?).
13 setembre, matinada, acabat el Kyrie amb el solo i també el retoc al final amb trompeta... reescrit durant el dia. 3 moviments complets. Més treball en el 4.
16 setembre, començades simples idees. El cap de setmana i dilluns han estat com per a matar algú. A la nit, primera part del 5, amb dubte sobre la segona, sobre "salva me, fons pietatis".
17 setembre, acabat el 4 sota una certa pressió.
20 setembre, apunts d'idees, Dia poc productiu.
21 setembre, treballats el segon tros de 5 i l'inici de 6.
22 setembre, treball notable en 6, sobretot parts d'orgue a partir del primer minut.
23 setembre, més treball dur en 6, estructura establerta.
25 setembre, 14 acabat si no hi ha repensades, i fet solo d'orgue de 5.
27 setembre, 7 fet i acabat. Afegitó a 5.
28 setembre, buidat del final de 14, afegit un pedal al principi de 7.
29 setembre, començat treball en 9 i afegit un tros de la idea Clusters Cloisters (de destí desconegut).
2 octubre, 8 estructurat i avançat.
12 octubre, 10 passat a Finale i acabat.
14 octubre, 8 i 6 acabats.
17 octubre, separat 5 en inici 5 i final 11(?).
18 octubre, transcrits 12 i 13 de quadern de Lanzarote, s'han de corregir coses.
20 octubre, mirats tots els moviments restants. Principi d'estructura a 5. Confusió pel demés. He reunit el 12 i el 13 en 12, queda 13 per començar de nou (de moment).
21 octubre, iniciat i completat el nou 13. Afegida una idea de Lanzarote al borrador de 12.
23 octubre, iniciat de nou 12, recomençat i acabat 11, i reformat 10.
24 octubre, treballs menors d'estructuració de 9 i 5.
25 octubre, fet 9 des de zero, acabat, i retocs a 10, 8 i 4.
26 octubre, retocat 2. Treball d'esbós i reunió d'idees a 5 i a 12.
27 octubre, últim retoc (un moment) a 8.
2 novembre, treball en les estructures de 5 i 12, bones. Manca fer algunes parts d'orgue i repassar acords a totes dues.
3 novembre, acabat 5. Fet tros orgue i trompeta al final.
4 novembre, acabat 12. Fi de la composició. Fetes també les partitures de reducció pel registre i els cantaires, a falta d'imprimir.

Nou "video", jo cantant un breu fragment del Requiem, per a obrir boca. Toquen en Dani García (piano) i en Pere Cornudella (vibràfon). Audició de cant, 2-6-2009.

(Videu retirat. Podeu sentir-me cantar el mateix "Sanctus" en millors condicions a: https://lluispalomapatinet.bandcamp.com/track/sanctus-del-requiem)

També, avisar que m'he fet de Reagrupament.cat . Motius? N'estava fart de no poder fer res pel meu país, i almenys sembla que en Carretero té ganes i interès a moure's per les seves idees i que té un pla. Que hi hagi sort. Visca Catalunya Lliure.