Fulfillingness' First Finale

Rebo un correu: Finale, el programa de notació musical, cessa d’estar disponible. Dóna la sensació que tanquen. Sempre diré que era massa car. Però almenys ja en tinc diverses còpies, i pel que el necessito ja em van bé. És un bon programa, I l’únic inconvenient és que cada vegada que creo un arxiu MIDI he d’acabar netejant-lo d’un munt de codi. Però no m’acabo de trobar bé amb els altres programes disponibles, de vegades fins I tot perquè et volen cobrar mensualitats quan se suposa que son lliures. En fi, espero poder aguantar força temps amb Finale...

*****

Per què els músics de bon nivell que han aconseguit reconeixement son tan incontactables? Sempre hi ha algú pel mig que no els hi passa els missatges. És molt frustrant. Ni que fossin estrelles de rock.

*****

Hi ha alguns músics als que no els agraden els Beatles. Penso que és com jo amb Mozart: te’ls foten tan a la cara per tot arreu que entenc que algú se n’atipi. La sobreexposició té aquestes coses. De manera que soc un beatlemaniac fervent, però entenc a qui no ho sigui. Jo mateix també soc un fan absolut dels Beach Boys, però em té més enganxat el que produeixen des del seu propi camp que no pas cap gran moda a Youtube o similars. No n’hi ha tanta informació disponible. És injust. I el mateix serveix per a moltes altres bandes valuoses d’ahir i d’ara.

*****

Buscant pis amb un pressupost ridícul. Encara no sé si me’n sortiré, i serà havent d’acceptar alguna cosa molt llastimosa. Els preus per un pis normal ja no els pot pagar ningú, tant de venda com de lloguer. I jo ja porto vint-i-tres anys i mig de cerca. Quan penso que els meus pares van trobar lloguer en una setmana a finals de 1959 i que era raonable...

*****

He acabat i publicat el meu àlbum 41, “Silence in the Cold of Dawn”, en realitat la possible primera entrega d’un grup pseudònim, The Eerie Foreboding (però l’he tret al meu nom, després de molt dubtar i de quasi no acabar l’àlbum). El nom no és casual. Els títols, tampoc. No estic en un moment de bon rotllo, i es nota: quatre marxes fúnebres, i llargues. Els detalls:

The Eerie Foreboding - Silence in the Cold of Dawn

1. Kevin Gately Never Returned Home

2. Dark Was that Night in Drew

3. The First Funeral Protest, 1977

4. 450 Mulberry Street, Memphis, Tennessee

En algun moment n’hauré de fer una segona part: no hi ha dones, i n’hi ha de pendents, com Aurora Picornell, per exemple. I Guillem Agulló també mereix entrar-hi. Com Lluís Companys. Una altra cosa és que trigui una mica a fer-ho. Un disc com el “Silence…” és un trinxanervis.

Almenys li he resolt la portada amb una foto… feta amb IA! L’he retocada una mica, doncs tenia algun petit error de perspectiva, i també li he augmentat el contrast. Sí que he hagut d’agafar una imatge que no obeeix del tot al meu concepte original, però m’he adonat que la IA no era ben bé capaç de crear el tipus d’imatge que jo buscava, i que a sobre m’introduïa estranys errors de detalls (cotxes no proporcionats o estranyes marques de cotxe, per exemple). Bé, si més no tindré tot d’imatges gratis disponibles per a futures portades...

*****

Vint-i-quatre hores després d’acabar el “Silence”, he recomençat el treball en el “Horns” amb una versió instrumental en Mi Major del meu “Sanctus” (en el disc de demos original hi havia una mena de “Sanctus marxa enrere” molt bàsic, i he decidit que més valia enregistrar el “Sanctus” del dret). M’agrada tant com ha quedat, que l’he pujat com a “single” a Routenote. I un cop sigui a Spotify, l’enviaré a llocs, alguns de catòlics, d’altres més musicals i culturals. Tractant d’evitar llocs amb mentalitat comercial… i també qualsevol entitat relacionada amb els poders poderosos a Barcelona. L’únic que pretendré serà que a uns pocs llocs s’assabentin que existeixo i que estic fent un treball interessant. Aquest “Sanctus” d’estudi, amb el so a tota potència, és una carta de presentació inigualable.

*****

El que em deixa amb un “Horns” que couré a foc lent i replantejant-me decisions. Ja tinc quaranta-un àlbums, no em cal córrer a fer el quaranta-dos, vull pujar-lo quan realment funcioni. Igual l’he de subdividir una mica, però ja es veurà. Fer el “Silence” m’ha servit per a clarificar-me el concepte. I, per uns pocs dies, estic relaxat. Igualment, faré feina per a dos amics músics, serà interessant.

*****

Igualment, també he d’acabar l’Estàtica i traduir-lo a l’anglès, el que requereix concentració. Si més no, he consultat de nou a la IA i tinc tres imatges possibles pel treball de coberta del llibre, una de les quals ja he decidit que l’arxivaré. Per tant, una imatge per a la portada i una altra per a la contraportada. Han quedat prou bé, encara que he hagut de fer alguns petits retocs: la IA tendeix a cometre petits errors que després em toca corregir, intentant que no es notin els retocs. És molt estrany.

*****

Fa una setmana vaig tenir un cert interès en una determinada app de cites durant una hora i mitja, ja acabada. Es deia Bumble Date, i la premissa era que un cop es produeix un match, qui ha d'iniciar la conversa és ella. Perfecte per a mi, doncs m'estalviaria iniciar converses per a ser rebutjat com sempre. Però a Wikipedia descobreixo que fa pocs mesos ho van canviar a que pot iniciar conversa qualsevol dels dos, amb el que tornem als vells estereotips que el primer a parlar ha de ser l'home. Fi de l'afició. Vull dir, igual si trobo on viure em poso en alguna app ben triada, però la primera a parlar ha de ser ella o no jugo. En el fons, el meu escepticisme sobre les apps de cites continua, tot i que m'anima que vagin de capa caiguda i que potencialment no hi hagi tants estafadors en uns mesos. Però em puc equivocar.

I això no vol dir que no hi hagi dones a qui admiri: valentes, fermes davant l’adversitat, generoses i empàtiques. Simplement son dones d’una edat força superior a la meva. A la que miro la meva generació o generacions més joves, fan por. Exacte: crisi permanent de confiança. No val la pena.

*****

Sobre la famosa Declaració de Prada:

«Per la meva part, sempre em queixaré que a Barcelona hi hagi tants despatxos tancats a l’autèntica creació cultural en català, fent en canvi tot el possible per a que allò que arribi al públic sigui terriblement mediocre en el millor dels casos (i, això sí, amb una sobreabundància d’amics dels partits). Això ho dic perquè això també està invisibilitzant i matant la llengua: com voleu que, per exemple, surtin grans autors en català si tractar de seguir escrivint o component en català només els servirà per a no poder començar mai? El proverbial senyor en un despatx que et diu que no (i és que no) ha fet molt de mal a milers de persones. De fet, ja hi ha dues generacions perdudes de creadors. I tot, manat des de dalt. Trobo una hipocresia que antics polítics signin un manifest contra una situació que una bona part d’ells van contribuir a crear, i jo mateix reconec que si no he marxat a viure a algun lloc del nord d’Europa és perquè no em puc permetre el viatge. Paradoxalment, pots fer més per Catalunya escrivint en anglès i podent començar i significar-te des de l’estranger que no pas quedant-te aquí i trobar-te condemnat a l’oblit per les mateixes institucions i empreses que haurien de tenir com a prioritat fer-nos brillar a tots. I no tinc proves que així sigui, però cada cop tinc més la sensació que l’únic que importa a certs despatxos és que el que es faci a Catalunya no pugui fer mai ombra a allò que es faci a la villa y corte, perquè d’una altra manera no entenc tanta incompetència. I, mentrestant, anem perdent la llengua, la cultura i el país.»

«Els creadors culturals catalans ens sentim completament sols i abandonats. Prou.»

Entre nosaltres, en quin país més carca vivim. I em refereixo a Catalunya. Terrassa inclosa.

Past Orius

He tret els meus llibres d’Amazon Kindle. No els estava buscant ningú. En total hauré venut un sol «exemplar» del Pastissos a una companya d’Un Munt de Mots, i això, quan el vaig publicar. El problema és el de sempre: com voleu que se’m trobi entre milers de milions de llibres digitals essent jo un perfecte desconegut escrivint en una llengua no estatal i sense cap possibilitat de donar-me a conèixer degut a la pèssima estructura política del país on visc i les decisions antipersones que s’hi prenen? Vull dir, estic esperant per una última gestió que vaig fer a principis de juliol, però si no hi ha novetat ja puc anar-ho traduint tot a l’anglès i escrivint només a Europa. En el fons ja he decidit fer-ho per a tot, buscant també llocs on se suposi que no hi haurà «haters» moguts per estranys interessos. Necessito ser detectat, fins i tot encara que això no em comporti una difusió real. Però almenys que algú, en alguna institució acadèmica perduda, sàpiga que existeixo, i que si no ho ha sabut abans és perquè estic atrapat al pitjor lloc possible.

A la vegada, he decidit escriure una mica més de text per l’«Estàtica», de moment en català, i retocar l’últim conte que vaig afegir. Tinc clar, però, que és acabar el llibre en català de cara a tenir-ne un «màster» i poder comprovar que tot funciona. Llavors el traduiria a l’anglès, i si em sento insegur, m’esperaria a poder pagar un traductor professional per a que s’ho repassés tot. I a enviar-ho a Europa, a buscar la vida intel·ligent que no hi ha a cap despatx de Barcelona o de Terrassa.

I el «Pastissos» necessitaria també d’una revisió, però segurament es limiti a afegir-hi tres contes i a expurgar-ne uns pocs passatges redundants. I segurament quedarà sense publicar en la seva versió definitiva: per tota la seva experimentació formal, és un llibre molt específicament català, i molt em temo que seria molt per a unes iaies convergents amb les que aquests darrers dos anys he pres molta distància. Simplement no veig que pugui funcionar bé en anglès, no només per la dificultat de traducció de certs passatges humorístics, sinó perquè no hi ha res en ell que pugui connectar amb el lector britànic, nord-americà, canadenc o del nord d’Europa (ni segurament de la resta del món, amb cultures molt diferents que no tinc ben controlades). Cert que jo mateix estic prenent molta distància respecte del meu propi país. Mentalment ja soc un exiliat interior.

Molts altres llibres no els tornaré a publicar, i em refereixo específicament als de poesia. No els considero prou bons. És a dir, no son pas dolents, però me n’adono que per a poder-me anomenar poeta m’ho he de treballar, i que això necessita de temps, espai, calma i concentració.

*****

He decidit parar el «Horns». «No estava passant». És a dir, en tinc una demo completa, en tinc tots els MIDIs, en el fons és disparar-lo i passar-lo a net... però que fred i avorrit. Tinc clar que aquest projecte necessita que hi posi els cinc sentits des d’un estadi de relaxació absoluta. No puc fer-lo amb la meva vida convertida en can pixa només perquè a Terrassa mateix veig que, a ulls d’unes quantes persones, sobro. Quin atac. En tot cas, l’única gravació bona del Horns en realitat no encaixa amb la resta, pel que ja li he començat a crear un àlbum específic, amb les meves tècniques de sempre però amb un concepte no tan distant de «Jazz». I m’apunto de provar a enregistrar unes bases amb el MODX6 de guitarra acústica, baix, caixa de ritmes i potser algun piano elèctric, per a cantar-hi a sobre i amb un rotllo molt dark (encara tinc la mà lesionada). En tot cas, totes aquestes idees responen a un fet inqüestionable: el Horns son un projecte de 2020 en ple 2024, i son per a mi dos anys antagònics. Necessito fer alguna altra cosa: 2024 és ara per ara un any horrible en la meva vida. I reconec que a Terrassa ja no m’hi trobo bé. Necessito recomençar en un altre lloc, i amb el màxim anonimat possible de cara a la pròpia Catalunya.

*****

Haurà estat un estiu de moltes entrades al blog escrites i no publicades. La darrera era molt explícita. No crec que la pugui publicar mai, no hi ha llibertat. En tot cas, no vull tornar a conèixer un sol polític o militant de partit en ma vida. Reconec que el que està passant amb ERC i Illa em fa fàstic. No és l’únic partit que me’n fa. Han aconseguit que deixi de creure en la Humanitat. I que fins i tot no segueixi les notícies. Necessito pau i tranquil·litat.

*****

He decidit que, un cop retirats, modificaré dos llibres de fotografia meus. Un serà «Terrassa i la llum», una molt bona col·lecció, excepte per una foto que es nota molt «trucada». Planejo buscar amb calma entre els meus arxius i mirar de trobar-hi una foto de més o menys la mateixa època però amb més «punch». («Conspiracions a mitjanit» m’encanta tal com és, és el meu millor llibre de fotografia.)

L’altre llibre és «Auschwitz». Les fotografies estan bé, únicament retocaria una mica la portada, una mica anònima, i, això sí que és important, deixaria el prefaci només en anglès. No té cap sentit incloure’n l’original català des del moment que ningú a Catalunya no el voldrà publicar ni veure’l publicat. Reconec que si tingués els diners me n’aniria a viure al nord d’Europa, i aquí es quedava tothom. No em sento català, i amb això no vull indicar cap trencament amb la lluita per la independència o cap enemistat amb el català en si mateix, que és una llengua que estimo. Però sí que vull dir que ara mateix a Catalunya m’hi sento com un pop en un garatge. No reconec el meu país. En el fons, aquests anys vinents seran un intent continuat d’establir contacte amb algú a Europa. Algú tan acadèmic i poc competitiu com pugui trobar. En la meva situació, cada nova persona allà fora serà un triomf, i la necessitaré per a la meva supervivència i la de la meva obra.

(Els altres tres llibres els he de repassar. Segurament no calgui canviar gran cosa a «Vivències d’un altre temps» i «Challenging Taxis Overnight» – sí que aquest darrer necessita un nou treball de portada –, però sí que a «May in December» vaig arribar a incloure tot de fotos preses amb la meva primera digital i amb molt processament per a que arribessin a funcionar, i té bon aspecte... quasi sempre, però és comprensible que consideri que «May in December» sigui un llibre molt discutible tal i com està ara mateix. Espero que tots aquests llibres es puguin publicar a Europa algun dia, amb l’excepció del darrer si no el puc arribar a modificar extensament. «Auschwitz», a la vegada, té més sentit com a PDF de lliure circulació via correus electrònics. En tot cas, fa almenys un any que no faig fotografia a aquest nivell, i semblo dependre d’un canvi d’aires per a tornar a posar-m’hi. També em suposa una limitació molt forta no poder fotografiar persones: el to «solitari» de «Conspiracions a mitjanit» no és cap elecció estilística meva, em vaig haver d’adaptar a les limitacions legals vigents. No puc sinó queixar-me’n.)