Amb uns auriculars decents, m’he adonat que mesclar amb auriculars barats m’ha dut a posar molt pocs greus a la mescla de l’«Ill Inois». Sona dolcet i maco, però sense ous. És un àlbum correcte, però dèbil. En canvi, «El Poble Alemany» sona genial, és definitivament el meu millor àlbum, fins i tot encara que els meus millors temes individuals [«La patateta fregida lives on», «Around the fun» i «(I wanna be) Bobby’s girl»] estiguin en altres àlbums. Però he aconseguit que el meu millor àlbum sigui també el més comercial.
Precisament, davant del tancament en banda de Barcelona, he enviat «Els berlinesos del futur» a un programa de maquetes a Madrid. Un pas que m’havia resistit a fer durant anys, però que ara em considero autoritzat a fer. Igualment, hi ha eleccions al Parlament el 12 de maig. A la fi...
*****
He fet tot de carpetes amb restes. Cap de conclusiva, però les poques idees tradicionals meves son arraconades en una, i no m’inspiren, ni vull repetir-me. Una idea per a elles és fer-ne peces petites de música clàssica, i una peça que segur que voldré fer amb unes altres demos és una per a la Massa Coral més orgue. Ara estic de parada temporal de la Massa, degut a curatela. Massa fronts oberts, massa caos. Mentre, les altres dues carpetes decents son una amb restes per a un disc «ambient» i una altra amb riffs per a un disc rock, amb almenys un midi complet molt prometedor. Però està verd, i jo mateix m’he promès no acabar res de moment. Necessito oxigen.
Sobre llibres, una idea és escriure’n un sobre com enregistro, en anglès. No serà un èxit, però potser el pugui escriure sense haver de pensar massa. No em sento prou concentrat com per a escometre la novel·la en anglès, tot i que em cal fer-la, m’hi jugo el pa.
*****
Plantejant-me venjar-me de tot un estat de coses amb el meu vot. Se’n diu fúria, i no és agradable. Els polítics se’ns pixen a la cara i diuen que plou. Convido a tothom a convertir les institucions en una permanent batalla campal amb cadires volant i majories impossibles. Almenys que ens facin riure. Perquè son tots uns degenerats. No hi ha res pitjor que els polítics.
Si tingués els quartos, me n’aniria a viure a un altre país. Mentre, que no em comptin per a aquesta culturota catalana. Vull formar part d’una cultura digna, exportable, excel·lent i democràtica.
I no vol dir que no vulgui la independència dels Països Catalans. De fet, vull la dissolució d’Espanya, directament. Però tot això ho hem d’aconseguir des del carrer. No esperem messies salvadors, perquè no n’hi ha ni n’hi haurà. Esperar-los és autoenganyar-se i perdre miserablement el temps. Que no ens prenguin més el pèl.
Que tancada és, Barcelona. I Terrassa s’hi assembla cada cop més. També en tiroteigs.
*****
Porto uns dies escoltant a Wanda Jackson i a Lesley Gore. La primera, un cop m’he acostumat a la seva veu, té enregistraments impecables (la seva versió de «Fever» és magistral). I la segona va cantar amb seguretat temes amb progressions d’acords força complicades (apart que n’he sentit un àlbum no editat de 1967 i és molt bo).
*****
Dilluns 19 haurà estat dia de descomprimir els arxius de la meva carpeta de programes. S’ha reduït força. Però també haurà estat el dia dels virus localitzats. N’hi havia moltíssims. Hauré posat ordre.
*****
He estat refent àlbums meus a l’ordinador. En la major part de casos és un tema de reestructurar el que hi ha. Sobretot el munt d’àlbums «típics meus»: convertits majorment en àlbums dobles, menys algun tema dèbil, no donaran tanta sensació d’haver-me apalancat. Al Feina 2.0 tinc previst refer les veus dels dos darrers temes, amb lletra nova a una d’elles (la lletra que hi ha no s’entén). El Charleston el reestructuraré per a que respongui més al projecte original, amb vuit temes molt bons i algun d’afegit per tema de minutatge. «Estratègies al Paradís» a la fi sona a àlbum integrat. «Ill Inois» el remesclaré. Quedarà «Yr Widdfa» com a àlbum problemàtic que ara mateix no sé com resoldre, apunta direccions interessants però només tres dels temes son impecables. He acabat fart de treballar sota pressió i sota mínims. En tot cas, «Horns in the U.S.A.» i «Duncan Drawings» desapareixeran, m’he adonat que reunint el millor dels tres rareses al «Pentimenti» em surt un disc rodó, i de fet és en realitat el millor de dos discos: «Horns in the U.S.A.» va ser un error, consistent a publicar el que en el fons eren maquetes i demos.
(I no, no tocaré el «1964». És imperfecte, però és com ha de ser. Ja se suposa que m’ha de mostrar aprenent una tècnica crucial, i prou que em va costar arribar al resultat final. Sempre preferiré que estigui allà, desafiant als meus seguidors. Com el «Shut Down, Vol. 3», d’altra banda. M’he proposat que no siguin els únics. I el nou d’Aristòtil-Sud, «Els fugitius», mostra on soc dins meu ara mateix. Visc un infern, però estic disposat a emergir-ne amb tota la fúria del món. Disposat a guanyar.)
Trigaré un o dos mesos a poder implementar tots els canvis. De fet, he de recuperar el control del «Feina 2.0», del «Somnis» i de la tercera maqueta d’Els Visitants. Hi ha hagut certs canvis i prefereixo aprofitar.
*****
I sí, ja he sentit el rebombori sobre en Puigdemont a Elna. Reconec que em fa dubtar més que una altra cosa. Per tres raons: 1) Puigdemont és intel·ligent, però l’ha pifiada més d’un cop, i per tant ens equivocarem si tornem a confiar en ell només perquè és ell, ens cal aprendre a ser escèptics i no dir blat que no sigui al sac, pequem massa de necessitar un Messies per a moure’ns, and that ain’t good; 2) Puigdemont confia molt en l’amnistia-de-la-punyeta per a poder venir a cos gentil, i em sembla que si de cas a tres milions de catalans se’ns gira feina de custodiar-lo durant mesos o anys non-stop si volem que els dolents de Madrid no el detinguin només travessar la frontera, que ja els coneixem; i 3) Puigdemont dóna la sensació d’estar convençut que arrasarà, i aquí discrepo, no pas perquè les enquestes donin com a vencedor Salvador Illa del PSC (recordem que les enquestes son el mateix que l’horòscop, i un horòscop precuinat), sinó perquè Junts mateix té a dins una bomba de rellotgeria que tirarà enrere més d’un votant: la vella Convergència, no gaire present a les bases de Junts però absolutament dominant a la cúpula del partit, sota Jordi Turull. I això és potent, perquè Junts son dos partits diferents, amb programes conflictius entre ells, compartint una mateixa estructura de partit i una mateixa cúpula directiva. I això Puigdemont no sembla haver-ho valorat. De manera que una victòria de Junts, apart d’apalancar a certs senyors que no ens convenen, acabarà depenent que PSC i ERC s’ensorrin simultàniament. I ERC em crec que se’n va directa a la nata del mil·lenni (per una raó contundent: son uns inútils), però el PSC, sincerament, es mantindrà en el pitjor dels casos (i això que Salvador Illa sembla estar emmerdadíssim en el cas Koldo, però no comptem amb els mitjans de Florent... d’àmbit estatal per a explicar-nos-ho).
*****
They sentenced me to 20 years of boredom
For trying to change the system from within
I'm coming now, I'm coming to reward them
First we take Manhattan, then we take Berlin
...
Well, it's Father's Day, and everybody's wounded
(Leonard Cohen. I sí, ho aprofito
per a dirigir-li una invectiva
al meu desastre de pare,
i al meu desastre d’avi patern també.
Sincerament, no puc presumir de família.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada