Dies rúfols

 

Resum de punts sobre gestió de la informació:

-Ens expliquem a partir de la informació que rebem. Si aquesta informació no és bona, no encertem a explicar-nos.

-Part de gestionar la informació que rebem passa per triar bé quins canals emprem. I això vol dir també mirar d'apagar els canals per on sapiguem que només rebrem desinformació.

-Això és, a la vegada, potencialment conflictiu amb el fet que cal mirar d'evitar ser en una bombolla informativa. I només amb les xarxes socials un pot ser en una bombolla sense adonar-se'n.

-Les bombolles informatives es poden produir fins i tot via idioma. El castellà a Espanya n'és un molt bon exemple: amb tots els grans mitjans repetint el que digui l'estat i els principals cercles espanyolistes, qui només sàpiga castellà tan sols rebrà el que diguin ells, i es trobarà "confirmació" per part dels altres castellanoparlants, amb el que acabaran creient coses aberrants. Aprendre idiomes és, des d'un punt de vista d'informació diària, vital. (hi ha més exemples d’això al món, sovint en zones on quasi tothom ja pensa el mateix d’entrada, també.)

-A un nivell més humà, privilegiar sempre la mentalitat oberta per damunt de la tancada, i aplicar-s'ho un mateix. Trobar maneres de no acalorar-se en una discussió accidental (costa aprendre'n). I mirar d'aprendre a pensar "amb mètode", com si un estigués permanentment escrivint una tesi universitària o un bon llibre historiogràfic.

-I, quan calgui, aprendre a "desconnectar" dels mitjans o les xarxes socials quan estiguem passant una mala ratxa. Reservar les energies per a allò que ens estigui passant personalment i mirar de resoldre-ho. Valorar la possibilitat de demanar assessorament, i a la vegada saber detectar qui ens assessorarà bé, o si algú ens suggereix una autèntica bajanada. Qui assessora ha de ser conscient de quins temes domina i quins no, i no dir coses per dir-les: en això, sempre hi haurà un potencial problema d'autopercepció.

-En tot cas, aprendre a replantejar-se coses un mateix de tant en tant. Ningú no té la veritat absoluta, i a la vegada té molt mèrit equivocar-se en tot. Per poc que sigui possible, viure i deixar viure. I només radicalitzar-se contra qui objectivament t'estigui fent mal: en aquests casos, parar l'altra galta no és un bon consell. Però sempre, mirant de mantenir la sang freda, dintre que som humans. I valorant qui té empatia i qui no, que això ja és de per si tot un tema sobre el qual cal documentar-se molt bé i amb temps.

Hi afegiríeu o corregiríeu alguna cosa?

*****

És cert que pensar a treure la classe política de l’equació i reemplaçar-la per democràcia directa s’ha de plantejar, paradoxalment, des d’un profund pessimisme sobre l’espècie humana. Però és el que no s’ha provat mai. És el que ens queda per provar. I igualment, voler evitar els buits de poder a base de donar el poder als pitjors elements de cada societat ens ha dut directament al feixisme. Això és invivible. I va a pitjor. Ara mateix ja es port dir que l’estratègia de la dissuasió ha fallat completament. És una catàstrofe.

*****

Jo no sé si estem vivint el col·lapse del mercat immobiliari, doncs aquest sembla aguantar a base només d’inversors i inversions, amb tot l’aspecte de la mare de totes les bombolles. Sí que es pot dir que el mercat immobiliari ha perdut tot el sentit des del moment que ha deixat d’haver-hi usuaris finals i que les poques transaccions que es produeixen ocorren perquè algú que ja tenia casa la canvia per una altra. Però pels que no tenim res d’entrada ja és impossible entrar al sistema. Es pot resumir en: a) preus desproporcionats per a un habitatge normal, i el preu només comença a assemblar-se a un preu pagable amb molta dificultat si l’habitatge en qüestió està en estat de ruïna, ocupat o en una situació legal laberíntica, i això darrer s’aplica també a terrenys, amb el que l’opció de terreny més casa prefabricada és també prohibitiva; b) màxim 80% del menor de dos valors de, amb el que les hipoteques han deixat de tenir sentit, doncs si un ha de reunir el 30% del valor del pis abans de demanar-les amb la que està caient, els potencials usuaris d’hipoteques no les podran demanar mai; i c) amb preus de lloguer que superen pensions i sous sencers, llogarà sa tia. En aquestes condicions, es pot afirmar sense embuts que Gobierno, Govern, bancs i immobiliàries ens estan implorant a crits que ocupem. Això sí, ens acabaran enviant la policia a desallotjar-nos, i llavors no se’ns donarà cap alternativa perquè el parc públic d’habitatge és ínfim i està saturat. Però qui ha d’escoltar està massa enfeinat amb balanços comptables com per a fer-li una ullada a la realitat. Se’n diu feixisme.

*****

Bona part del problema amb les tuteles i curateles és que, malgrat que la llei com a tal ha millorat (sense ser ni molt menys el que hauria de ser), a la pràctica hi ha massa professionals que actuen com si la llei fos l’anterior, i ho fan des d’un paternalisme ple de ressentiment i mala intenció. A la vegada, que puguin ser les famílies les que sol·licitin l’obertura de processos de dictat de tuteles i curateles converteix aquestes en l’excusa perfecta per a «vendette» familiars. La maledicció de tenir un diagnòstic no és la malaltia, sinó el fet que passes a ser imbècil, inútil, indefens, decidible i, en males mans, abusable impunement. I això, malgrat que tothom allà fora s’adoni que el que t’han dictat no t’hauria d’haver passat mai i que portes molt temps contribuint positivament a la societat. Quanta feina queda per fer, i quanta gent està patint i pagant els plats trencats de la mala idea de qui mai no hauria d’haver pogut decidir res.