Em sap greu de dir-ho pels que conec, però estic esparverat de com de baix han caigut els Mossos. Si els queda un mínim de dignitat, millor que pleguin. No els necessitem. Ens cal una policia democràtica al servei del poble, no de Madrid.
*****
Pot semblar una poca-soltada, però la meva experiència a l’escola, fa més de trenta anys, no va ser gens bona, i clar, em pregunto per què tothom ha de perdre quinze anys de la seva vida en un lloc tan… discutible. Jo n’arrossego moltes mancances, i en realitat ho he hagut de desaprendre i reaprendre tot des que en vaig sortir. Fins i tot ja vaig decidir no tenir fills per a no haver-los de dur a l’escola. De manera que l’informe PISA no m’afegeix res de nou: no cal intentar millorar el model existent perquè el problema és estructural i cal canviar de model, totalment. Entre quatre parets no s’aprèn res.
*****
Si m’ho permeteu, aprofitaré per a dir que Lluís Llach ha fet molt bé la feina, no només políticament, sinó també a nivell musical. Tota la seva generació musical pot presumir de la feina ben feta, i a fora en son molt més conscients que aquí: ens diuen que els catalans vam fer una cosa única. Ningú de fora menciona res des del “boom” del “Rock català” fins ara, i això ens hauria de fer pensar. Molta gent volem aportar alguna cosa substancial a la cultura europea, però qui no pot emigrar no pot ni començar: se’ns falla des del propi país. I aquí cal una cosa que la generació de Lluís Llach va saber entendre i va fer molt bé: la partida per a la cultura catalana es juga a fora i cal que aquesta tingui nivell i sigui exportable. I avui el talent hi és, però sense suport de cap mena i totalment fora dels canals oficials. Com podem sortir-nos-en així? Catalunya no se’n sortirà a base d’autogols. I segurament el que acabo de dir es pugui aplicar molt bé a d’altres camps: la política de caire autonòmic ha fet molt mal al pais (a tots els Països Catalans, de fet).
*****
El Consell per la República no ha estat capaç de fer la feina o ni tan sols no ho ha intentat? Perquè entre les dues coses hi ha una distància sideral. Em sembla que ha estat això darrer. I no, no tenim cap partit realment independentista. Si de cas, cal parlar d’autonomisme o de regionalisme. ERC i Junts no son partits independentistes, per raons diferents en cada cas. ERC és un partit que diu una cosa per a poder fer la contrària, l’encarnació mateixa de la hipocresia, la traïdoria i la rendició. Junts és exactament això: dos partits amb programes fins i tot enfrontats sota unes mateixes sigles i una mateixa estructura, estil “pa amb suc”. De la refundació de la CUP no n’espero res de bo. Al carrer estem units, però em sembla que millor que prescindim dels polítics i, simplement, comencem.
*****
Costa tant trobar, en sèries o pel·lícules amb actors i argument, alguna obra que no l’espifii espectacularment en molts detalls! Part del problema és com sintetitzes en dues hores fets molt complexes, el que t’obliga a resumir, comprimir i desplaçar per a que no sembli que estàs fent un guió experimental sota algun tipus de substància. L’altra part del problema és que un guionista professional sol tenir un termini per a presentar el guió, i quasi mai és un termini prou ampli com per a que el pobre guionista pugui llegir-se almenys tres o quatre bons llibres sobre el tema i a més poder-los recordar, abans d’escriure una sola línia. També hi pot haver biaixos per part dels productors. I, clar, no tots els dies son igual de productius per a un guionista, per més bo que sigui. Un compendi de tot el que pot passar a partir d’aquí és una recent sèrie britànica sobre Cleopatra que va rebre moltes crítiques, tant per presentar una Cleopatra negra a partir dels biaixos de la productora executiva com perquè sembla que com a sèrie dramàtica només se salva el primer capítol, amb tot l’apartat històric convertit en un despropòsit monumental. Aquestes coses poden passar, i passen: el rellotge dels diners tictaqueja…
*****
«Los Americanos» (La Fábrica, 4ª edició, 2022) és la traducció al castellà de «The Americans» by Robert Frank, un llibre... que m’ha arribat aquesta setmana. N’he mirat les fotografies: el nivell és molt elevat, i hi ha fotos imprescindibles (de fet, tot el llibre és imprescindible). La que més m’ha impactat és la d’un sacerdot afroamericà amb una creu a la vora d’un riu. És una de les no tan conegudes, i per si sola val tot el llibre. Et passes dies pensant en aquella foto. El primer clau en el taüt dels Estats Units va ser l’esclavisme seguit de segregació racial. El segon, la Segona Esmena. Estimo els Estats Units, però son una societat que se n’ha anat de mare, i a Europa faríem bé de buscar la nostra pròpia identitat cultural. Sobretot a Catalunya, on estem perdent el tren.
M’ha agradat el pròleg de Jack Kerouac: primer analític, cap al final comença a anar-se’n de l’olla, i és fantàstic. Prenc nota: l’he de llegir. (I quina nostàlgia tinc de quan podia llegir.)
L’únic detall a criticar en l’edició castellana és que un parell de llegendes no casen bé amb les seves respectives fotos. El llibre ha estat imprès a Alemanya, hi té alguna cosa a veure?
*****
M’he escoltat el «Hackney Diamonds» dels Stones, a la fi. De moment, en mp3: el CD és força car i no disposo de diners (enyoro quan podia resoldre els problemes enlloc que aquests s’anessin acumulant davant la meva impotència). Els Stones, dintre de la nostàlgia, s’hi han esforçat força i és un disc amb bons temes en general («Depending on You» sona fins i tot bonic). Escoltat en el context de l’àlbum, «Angry» guanya (la noia del vídeo és molt bonica, però li treu potència i protagonisme a la música). El que no m’acaba d’agradar és la part tècnica: molt processat i limitat, sonant una mica a plàstic. «Hackney Diamonds» necessita urgentment una remescla i un remasteritzat que el deixin respirar una miqueta. Ara mateix sona a bolla.
*****
Estic escoltant ara un intrigant àlbum de Depeche Mode, «Music for the Masses». El títol és irònic perquè de comercial no en té res, és fosc i auster. La recepció del públic també va ser irònica, perquè realment va ser el seu primer àlbum a arribar a les masses (curiosament, no a la Massa Coral). Vaig per la meitat i m’està costant una mica d’empassar, però fa uns dies vaig escoltar-ne algunes cançons a l’atzar i em va intrigar. En tot cas, és un àlbum amb bona premsa, i diria que és per això mateix que el 1987 ni en vaig sospitar l’existència més enllà del nom del grup.
En realitat, cap a 1987 m’estava cansant dels anys Vuitanta. Ja no només per l’escola: travessar els anys Vuitanta al costat d’un radioreceptor en una ciutat perduda i tancada en si mateixa va ser avorrit de collons. L’últim àlbum bo al que vaig estar exposat va ser el «Nothing Like the Sun» de Sting, i sí, vaig veure a la tele els vídeos de «Bad» de Michael Jackson... que em començava a cansar. Però 1987 va ser per a mi també l’any de visitar per primera vegada el Pavelló Mies van der Rohe i d’escoltar per primera vegada en LP el «Sgt. Pepper» dels Beatles, junt amb quedar-me una còpia que voltava per casa d’un recopilatori molt irregular, «Nostálgicos Carrozas», que de totes maneres em va exposar per primer cop a com de bé sonaven les guitarres elèctriques a principis dels Seixanta. També em van passar un llibre de 1960 amb plànols de cases típiques de l’època o una mica anteriors. Recordo 1987-89 com els anys de començar a replegar-me en mi mateix. I clar, el maig de 1989 vaig escoltar per primera vegada el «The Photographer» de Philip Glass i a l’agost, «Eistein on the Beach». Sempre més he seguit un camí diferent i he tendit a ser una mica aïllacionista. No dic que sigui bo, però reconec que em costa estar en sintonia amb el sector més «fester» de la població. I sempre valoraré la tranquil·litat i la feina ben feta.
La cançó «I Want You Now» sí que m’ha agradat força.
*****
No hi ha res pitjor que l’estigma en salut mental. De sobte, tothom s’atreveix amb tu. És desesperant i et fa cremar un munt d’energies tan sols per a tractar de defensar-te i que se’t deixi tenir una vida normal. Quanta feina queda per fer.
*****
Potser hauria de fer tot un àlbum només per a tres pianos. O per a tres pianos i poc més. Amb el Roland INTEGRA-7 s’enregistraria ràpid i podria sonar molt bé. En tot cas, començo a sospitar que un possible canvi podria venir de fer discos més mínims, donant una mica d’aire. Això, mentre espero i espero que m’avisin per a visitar el traumatòleg i que em digui què s’ha de fer amb la meva mà esquerra. A principis de febrer farà un any que no puc tocar ni guitarra ni baix, i és molt frustrant. Hi voldria fer tot de feina.
I potser sí que puc anar fent alguna partitura. Tot això, mentre espero, un dia, poder fer arreglar tot d’aparells. Em sento incomplet. No soc lliure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada