15 de novembre: reconec que l'esperpent dels ultres avui a Madrid m'ha decebut. Com a espectador m'ha resultat ensopit. Me n'esperava més. Han estat quatre gats, i no han intentat ni un 23F ni un 6 de gener al Capitoli. Estan en baixa forma. M'han avorrit. Al final guanyarem fàcilment a una patuleia de desinflats. Això no es fa.
*****
He recomençat el treball en el «Nukes, Baby!» enregistrant una resta no emprada d’«El Poble Alemany», un intent estrany de bossa nova que no encaixava i al que, quan l’he enregistrada, li he tret de mescla quasi tota la percussió excepte per un plat i llavors uns jingle bells per capes afegits en el moment d’enregistrar. És la primera cançó del material disponible en funcionar a la primera, i duu el títol de «Superscapy Boom», ‘jazzy’, suau i superballable. L’he posada en una subcarpeta de bones junt amb «Prioritat al Priorat» que, tot i no ser tan rematadament bona, funciona bé en els seus propis i suaus termes. També he creat una subcarpeta de temes a no emprar amb dos temes (un perquè no funciona i l’altre perquè relativament funciona però no m’agrada), que he acabat movent a la carpeta general de «Restes» descartades d’àlbums. Hi ha dos temes en demo que he d’acabar i enregistrar. Per la resta, hi ha quasi trenta minuts de temes que poden arribar a funcionar, sempre que els afegeixi algunes pistes i en tregui d’altres, eliminant el «mur de so» i aconseguint per a elles un so més nítid i càlid. Diria que tinc tots els multipistes i midis necessaris. Un cop hagi acabat els dos temes en demo, ja és qüestió d’aplicar-li medicina a la resta de temes un a un. En teoria estic a temps d’acabar-lo prop de Nadal, però no dono la garantia al 100% que ho faci així, no m’agraden les carreres estúpides perquè son contraproduents. En tot cas, pot ser que el resultat de tot plegat sigui suau com la nata, i que fins i tot hagi de deixar reposar el resultat perquè jo no hagi arribat realment on volia. Només el temps ho podrà dir. Ara com ara no estic amb forces per a tornar a ser radical (2023 ha estat un any molt tens per a mi, amb temes judicials i una total manca de diners), però no vol dir que no vulgui provar d’alterar una mica la recepta: mirar de no fer «murs de so» fins i tot encara que segueixi treballant amb moltes capes. Fins i tot faig servir poc la reverb, ara.
*****
Ara mateix, fora de la carpeta 41 del «Nukes, Baby!», les carpetes que tinc son una mica absurdes. La carpeta 42 son les demos de guitarra, 57 minuts totals, no tocades des de 2015, i que seran un experiment fal·lible però interessant a fer quan m’hagin operat el canell esquerre (i de moment el traumatòleg no diu res, i no puc tocar la guitarra). La 43 son idees de sintetitzador que de moment no veig com rescatar, no son gaire bones, només 7 minuts i una mica. La 44, l’àlbum del Monstre, és buida excepte pel treball de portada, que dubto que pugui fer servir degut a un possible tema de drets comercials. La 45 és un altre àlbum buit, «Andorra», una idea per a més endavant i segurament amb àlies o per a un intèrpret, no n’existeix música. La 46 és la carpeta més interessant, «Trance», amb un conjunt gens integrat i molt desigual de cançons amb un concepte «techno» o de club, des d’alguna cançó acabada molt bona fins a demos agafades de cassettes, més una subcarpeta amb pistes de ritme sense música (exacte: verdíssim, però si n’agafés les set primeres cançons, ara mateix impublicables excepte per una o dues, ja em sortiria un àlbum de rareses molt desparell de 47 minuts). I la 47 son «Restes»: uns altres 47 minuts, setze temes, en diferents estats d’acabat, dels que no crec que mai arribi a saber què fer-ne (i sí, Lluís Paloma també pot crear desferres inaprofitables).
*****
Ara mateix tinc poques partitures parades. En el fons, les úniques obres acabades en format partitura que tinc (descomptant algun desastre de quan jo era adolescent) son el «Sanctus» i la partitura de concert de «Hymns», més una peça per a veu i piano dedicada a la meva antiga professora de cant Maria Mateu i amb lletra de Maria Tatcher, «Amb un cel ample i blau». Dec unes peces a un senyor de Sueca des de 2019, de manera que vaig bé, trobo, però per sort em vaig repensar d’acabar el que li anava a enviar, doncs ara està a la carpeta de «Restes» i és força inmenjable (però reconec que li voldria enviar alguna cosa molt bona i que de moment no trobo què). Apart, hi ha dues peces fetes per a la coral, però que estan una mica verdes i pendents de revisió. I llavors una carpeta amb tot d’idees per a orgue, amb la idea de fer una peça en diversos moviments per a cor i orgue sobre extractes de les Odes d’Horaci en llatí, amb vistes a la coral, per a la que una de les peces curtes a mig podria fer de gran final. Finalment, tinc a mig sis breus peces per a veu i piano sobre uns poemes d’una senyora de Can Anglada. Potser quan hagi acabat de debò el «Nukes, Baby!» serà el moment de mirar d’acabar almenys part de tot aquest enrenou.
I potser llavors serà el gran moment per a mirar com publicar partitures digitalment d’una manera coherent. Necessito ingressos i crec que com a compositor de partitures n’he après prou bé.
*****
Si més no, he decidit que durant les vacances de Nadal m’aïllaré i escriuré narrativa, curta o llarga. Vull tenir tot de textos a punt per a diversos premis, alguns d’ells fora de Catalunya o de l’estat espanyol: no vull obstacles dels despatxos. En tot cas, en part, serà cerca de diners: 2023 ha estat l’any en què certes decisions de les que em vaig deixar convèncer el 2021 m’han dut a la ruïna més absoluta, mentre al meu compte hi tinc una fortuna a la que no puc accedir. Si m’he trobat tan malament aquest darrer mes, la raó és aquesta: tensió induïda per total pèrdua de control de les meves finances. I ara hi ha el «puzzle» de com m’ho he de fer per a escapar d’aquest infern. Espero que, malgrat tot, 2024 sigui l’any de la meva llibertat definitiva i de poder trobar un lloc on viure, sol i tranquil, amb un lloguer raonable, és a dir, social. I que mai més ningú no em foti la vida enlaire, que no he fet res per a merèixer aquest tracte.
*****
He estat llegint sobre un àlbum d’U2 anomenat «Songs of Innocence» i la manera com es va publicitar. No he escoltat l’àlbum, pel que no puc dir com sona, només que van ser pocs els crítics que no el van posar a parir. I que el fet que iTunes el descarregués de manera automàtica a milions de telèfons mòbils «gratuïtament» va generar moltes protestes per invasió de la privacitat dels usuaris. L’àlbum va vendre molt poc, fins i tot pels estàndards habituals d’uns Wilco o uns Son Volt. Reconec que no sé si esperar un àlbum mitjà o alguna cosa tipus l’«Around the Sun» de R.E.M. En tot cas, s’havien passat cinc anys enregistrant àlbums quasi complets només per a acabar-los descartant per no prou bons. Si el que van acabar publicant no quallava, d’això se’n diu una sola cosa: crisi creativa, augmentada per una quantitat de compromisos inassumible i factors constants de distracció. En el fons és gran buidar-se l’agenda.
*****
A l’octubre vaig redactar tot un informe per a preparar un debat a la ràdio, sobre què necessitem la gent del col·lectiu per a poder relacionar-nos i trobar parella de manera segura entre nosaltres. Cap dona no ha comentat l’informe. He pres una decisió: no buscar en absolut, a la manera dels homes nord-americans que, farts que els busquessin només per a aprofitar-se d’ells, han marxat del mercat per a viure als seus cotxes i tendes de campanya però amb seguretat i sense perdre el poc que tenen. Penso igual: pel que hi ha ara... De fet, considero els meus trenta anys llargs de cerca (força interrompuda ja l’agost de 2020) el major error de la meva vida: malgastar un munt d’energies en algú que no ha existit mai en primer lloc, i llavors trobar-me només rebuigs salvatges. Doncs és això, surto del mercat, i que hi surti perdent un altre. Realment m’ho han fet avorrir. Per cert, quan s’abolirà el matrimoni com a document civil? Ningú no l’està fent servir pel que toca. També seria bo prohibir totalment les apps de cites, grans nius de delinqüència i males intencions. En tot cas, quin desastre de societat som. Això és un manicomi.
*****
Una última cosa a buscar amb calma és alguna web on publicar vídeos gratuïtament i sense algoritmes. No eliminaria el meu compte oficial de Youtube però en faria un duplicat, de manera que en algun lloc les meves cançons poguessin prosperar.
Com dic, he d’organitzar un parell d’audicions d’«El Poble Alemany»: entrar en contacte amb un mínim públic i que puguin ballar lliurement, sense despatxos pel mig. És un disc que m’agrada. Mentre, el «Side 1 Stereo» ha sortit prou bé per a ser el millor d’un mal àlbum previ, però és més del mateix i tinc clar que he de buscar un nou so. El nou «Nukes, Baby!» naixerà condemnat, però almenys puc treure-li el «mur de so» i que de moment respiri. I llavors prendre’m uns mesos sense enregistrar res. En realitat, en un bon any, ara estaria en plena revolució i mirant de mesurar-me amb els grans. Dèbil com estic, faré molt si al llarg d’aquest curs aconsegueixo posar ordre a la pròpia casa, tant pel que fa a obra pendent com pel que fa a tornar a tenir una vida digna de ser anomenada vida.
En tot cas, seguiré ajudant a molta gent que necessita i mereix ajuda. Com ha de ser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada