Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

dimecres, de febrer 22, 2023

Anotyad

 

Porto setmanes amb part de la mà esquerra adormida. En el que més m’afecta és amb tocar la guitarra: sembla que sigui el meu primer dia com a guitarrista i és molt incòmode i frustrant. Ara que començava a despuntar com a guitarrista. Tinc nostàlgia.

Temps de dentistes, també. Adéu, euros, adéu.


*****


Quan em vaig comprar la Encore el 1995, sempre la tocava amb el selector a la pastilla d’aguts (una humbucker petardera sense coberta) perquè era la única pastilla amb un so acceptable. Fins i tot la posició mig-pont sonava matada, i les altres dues pastilles eren musicalment inservibles. Res m’hagués fet pensar aleshores que ara tocaria quasi sempre la pastilla del màstil, amb un so molt més melós. Val a dir que tinc millors instruments ara, especialment perquè avui en dia hi ha millors instruments econòmics, i es nota. (Sempre que no et compris una Daytona, clar.)


*****


Aquest dissabte, en una sessió de catorze hores que s’ha allargat fins la matinada de diumenge, he compost vuit cançons per al «Around The Fun». Existeixen en demo i en midi. Amb això tinc compost tot un àlbum. Un altre tema és si és prou bo. Diguem que ha estat un bon exercici i que pot arribar a funcionar, sempre i quan li trobi un so distintiu, que és el que de moment no acaba de tenir. Oscil·la entre la «síndrome Mur de So» i certa influència del primer disc de Black Sabbath. Ara toca deixar-lo reposar. I, mentrestant, intentar rematar el disc més prometedor. I anar llavors pel «Shut Down»: veus. De moment no publicaré res, vull fer un últim intent de trobar segell i necessito una mica de material a sota del braç, bo.

Mentre, una possible segona part del «Suburbia» es podria titular «Side 1 Stereo». En Toni Noise em va donar la idea.

(Segona part:)

Una idea per a l’«Around The Fun» és buscar sons en els meus sintetitzadors que puguin acomplir la funció d’algun dels meus «sons de sempre», però essent diferents i, si els localitzo, rematadament «de sintetitzador». En el fons, hi ha alguns sons del Roland D-05 que podrien funcionar bé, també hi ha sons molt analògics en el Roland INTEGRA-7, i la intriga és què hi pot haver en el Yamaha MODX6, on hauria de resistir certes temptacions, doncs cal canviar de so. No dic guitarres perquè ara mateix, com he dit, tinc impedida la mà esquerra, cosa que m’està frustrant les ganes de tirar també endavant amb el «Shut Down», un disc on les guitarres seran fonamentals.

I hauria de mirar què més tinc.

Estic com REM el 1988: cansat del meu so de sempre i una mica encallat.

El disc de so més tradicional té 25 minuts de bases molt bones, dues bases bones però que sé que he de reconduir una miqueta, un tema que he de regravar i reestructurar i que pot arribar a ser bo, i uns minuts que ja he intentat omplir, sense èxit. I em tocarà cantar-lo i en català, cosa que em té dubtant: més acusacions de «veus de coral»? Diria que com a cantant no valc res.

(Dimarts)

Per l’«Around The Fun» tinc un pla esquemàtic: estar uns dies programant i localitzant sons. Hi ha d’haver unes memòries buides al Roland D-05 on inserir «patches» baixats d’internet, i veig unes «memòries d’usuari» al Roland INTEGRA-7 amb les que hauria de saber què puc fer (apart que ja he après com explorar aquest últim, i conté molts «presets» amb sons de sintetitzador analògic). Apart, necessitaria trobar un VST de Korg M-1 o Trident, per a buscar nous sons. I potser tornar a programar amb FM. Finalment, provar a gravar amb la Roland TR-08,

He de mirar en quin estat estan el Waldorf Streichfett i el Korg 05R/W, també. I com connectar-los.

I procedir a fer els multipistes per capes, col·lectivament. Ara un sintetitzador, ara un altre.


*****


He retocat la «Llista». Incorporo una taula que no havia mirat i que estarà prou bé, la Presonus StudioLive AR16c. I canvio la secció guitarres: torno a la Epiphone Wildkat Antique Natural (la Casino és massa cara), i incorporo una guitarra que havia mirat fa temps i que fa el paper que necessito, per un preu raonable, i és la J & D SH 40 NT Natural del Music Store. Reincorporo a la llista l’ampli Vox AC15C1 (per a quan es pugui) i, més important, un compressor Warm Audio Bus-Comp. I ja tanco l’etapa de decisió. Ara toca obtenir els diners. Això serà la part difícil.




Com a espectador habitual de Youtube, m’adono que quasi no veig vídeos en català. De fet, només segueixo el compte del Canal Terrassa, el compte del programa El Submarí, el compte de Carles Puigdemont, el compte de Semifusa Televisió, i potser algun músic independent. Fins i tot els vídeos d’Aviram Estudis estan explicats en castellà. A veure, no crec en absolut que no hi hagi una certa quantitat de comptes de Youtube en català. Però hi ha canals en català amb continguts prou variats i de qualitat com per a què els catalans i els no catalanoparlants ens acostumem a rebre el català informacions que siguin del nostre interès? Jo mateix admeto que estic molt més assabentat de Catalunya via Vilaweb que via Youtube, on fins i tot em trobo molt més contingut de l’altra banda de l’Atlàntic que d’Europa. Però, per exemple, a nivell musical necessitem youtubers, i youtubers capaços de penjar altres continguts que no pas Lildami o Oques Grasses. I qui diu música diu història o moltes altres coses. Dóna la sensació que el contingut de Youtube en català és fet i consumit només per les direccions d’Òmnium i de l’ANC. És força absurd.

A la vegada, porto ja un temps entenent quan un amic meu em va dir que el centre de Terrassa només produïa cultura pel centre de Terrassa. Precisament ocorre que els ajuntaments des de 1979 han procurat que els barris estiguessin desconnectats de la realitat catalana, i part d’això ha consistit que la cultura andalusa fos reduïda als tòpics que ja havia potenciat el franquisme: cultura col·lectiva sense expressió individual. Als barris hi ha gent que fa cultura individual, però sense suport ni manera de presentar-la en públic. M’he adonat que cal potenciar aquesta cultura individual si volem una integració mútua. Portar la cultura del centre als barris és equivocar-se totalment. I m’adono que he de potenciar jo mateix a tot de gent. I ho faré.