Un “momentum” menys

«Si fins i tot ha de sortir La Vanguardia amb enquestes dient que ERC arrasarà en vots, és que la nata serà antològica. Del PNC no en sento ni parlar. Em sembla que ni l’unionisme no hi confia. El podem donar per kaputt.»

Tinc una proposta: posem-nos tots els independentistes d’acord en un sol partit, i a les eleccions el votem tots. No vull dir que n’hi hagi cap de perfecte, però ja s’ha vist que la dispersió de vot en tres partits ha estat suïcida. Donat que els partits no volen la unitat, més val que només hi hagi un partit.

*****

Acabat el “Disfunctional”, el meu àlbum núm. 19. Crec que és bo, i com a “segona part” del “Corrupció” salva bastant la cara, apart de ser el meu disc de “baroque pop” definitiu. Una altra cosa és quina rebuda tindrà, perquè és instrumental. No li calen veus i encara menys sense res a dir, però percebo que la gent té ganes que canti a cada disc meu, i em cau un pes a sobre. En tot cas, als sobrants del projecte sí que els podria anar bé alguna veu, així com a l’actualment conegut com a “1959” (títol de treball).

En tot cas, el “Disfunctional” és el meu primer disc a fer servir vàlvules en el seu circuit. Al “1964” hi havia vàlvules també, però només a l’ampli (el Fender Twin Pro Tube”) a les comptades pistes de guitarra. En canvi, al “Disfu” he fet servir l’IGS Audio Tubecore 3U en un 80% del “tracking”, connectat també als meus més econòmics Klark Teknik EQP-KT, també amb vàlvules. Encara no sé si es nota o no en el producte final, doncs he gravat amb el MODX6 i l’Integra-7 (aquest darrer, via ASIO i sobretot els pianos SuperNATURAL, molt bons), i no em surt un so molt “Sixties”, la veritat. Si de cas hauria de ser la sensació final que tinguin els oients la que ho determini. La meva meta és un so molt càlid.

En tot cas, l’àlbum reflexa el fet d’haver escoltat a The Left Banke i a gent com Robin Ward, Gwenn Stacey o The Tammys. A la vegada que si el considero la segona part del “Corrupció” és perquè moltes de les idees de partida eren demos que vaig fer fa més de vint anys i que no havia conclòs fins ara, aturat pel fet de no tenir-ne midis i per la disbauxa d’agenda que han estat aquests darrers catorze anys. 2020 és el meu any de la llibertat, realment.

Ara manca fer el disc de restes, anomenat provisionalment «Pareidolia». En tinc 28 minuts confirmats però en un estat no del tot definitiu, i no vull córrer, sobretot perquè aquest necessita veus sí o sí, i de moment no sona tan bé. Apart, hi ha una última idea sobrant del «Corrupció» que hi vull incloure, i la demo en àudio és prometedora però és essencialment dos trossos bons connectats per dos minuts de pífia dissonant, la implicació d’intentar gravar diverses pistes midi d’una tirada sense les idees clares i sense ni multipistes (ordinador, encara menys).

Per tant, aquest final d’any treballaré intermitentment en el «Pareidolia», i el «1959» serà el meu projecte complex pel 2021.

*****

Segueixo escanyat econòmicament, però fent plans per si tot millora. Dues guitarres em servirien per a arrodonir la col·lecció. Una és la Epiphone Casino, disponible en natural, i que seria una bona substituta de la Wildkat. Aquesta la fabriquen. L’altra seria l’Epiphone Dot, en natural, però en aquest acabat han deixat de fabricar-la, i és important per a mi. Una opció més cara és la Epiphone Sheraton II, que sí ofereix acabat natural. I llavors posar-li unes pastilles Seymour Duncan Seth Lover (falta poder reunir més de 600€).

Un possible apartat si em van bé les coses és afegir a la llista una LAG Arkane 100 en negre com la que em vaig haver de vendre a principis d’agost (no és una guitarra molt cara i en tinc bon record), i una Yamaha Pacifica 112V Red Metallic (tampoc no molt cara, i a aquesta li posaria SD SSL-1 a màstil i centre, més una humbucker a determinar pel pont). I, sense ser essencial, reconec tenir simpatia per la Fender Meteora. I per la Squier Starcaster.

Clar, no em volia vendre cap guitarra, i de fet ja no compto amb poder reconstruir mai l’Älvian tipus 335 amb les seves SD més senzilles. Però vull reconstruir el que em falta de col·lecció, és la meva vida i no vull seguir sense elles. Les trobo a faltar.

Almenys no m’he venut l’Epiphone Dot Studio amb pastilles SD Seth Lover daurades, i tracto de resistir pensant en si les coses em surten molt millor a partir de l’any que ve.

*****

Apart, penso en un afinador de veu. Amb el dubte entre el Tascam TA-1VP (essencialment un Antares Autotune amb prestacions extra, en format rack que em convé molt) i el pedal Zoom V6 (amb més efectes, però el format no em convé tant). I potser em caldrà un Vocoder, si en trobés un de barat. I sí, em sento molt insegur de la meva veu i la seva estabilitat.

En un món ideal, donaria la benvinguda a dues unitats de cada dels Chandler REDD.47 i RS124. Però no tinc una fortuna. Necessito diners urgentment.

*****

A la vegada que fa vint anys que busco casa, i no he pogut ni començar. És la prioritat número ú, però tinc massa obstacles en contra, des de la dificultat de trobar res per sota de 30.000€ fins a la negativa del banc a finançar res o la complexitat legal i impositiva de tot plegat. Crec que volen que tots acabem vivint a sota d’un pont, les nostres vides destruïdes i l’economia estatal sota mínims.

*****

Segueixo preguntant-me sobre què escriure un llibre.