"No tens la sensació que ens estan esborrant la música dels
últims 60 anys i el marc sociocultural associat?" Jo sí. És
una decisió de la gran indústria musical: el rock, tot i que
domesticable, de tant en tant tendia a agafar la pròpia indústria
amb el pas canviat (Nirvana és el cas més paradigmàtic), i això
no agradava als executius. Ara han trobat el recanvi perfecte:
reggaeton, que per moltes subtileses que pugui amagar a la
reraguarda, és totalment conformista pel que fa a la seva escena
oficial: no hi haurà sorpreses. I amb això s'ha fet fàcil un canvi
de cultura. Jo mateix preveia que aviat caldria alguna cosa nova, el
que no preveia era que qui decidiria aquest afer seria la gran
indústria, i musicalment parlant penso que hi hem sortit perdent.
Això sí, més que lamentar-nos, hem de mirar de contraatacar, i jo
ja vaig rumiant des de la meva habitació en una ciutat dormitori en
els confins de l'imperi. Mentre, uns altres elements de reflexió:
als fils d'internet sobre guitarres han circulat abastament titulars
com "estan venent els fabricants de guitarres tota la seva
producció a guitarristes de dormitori?", que vol dir que de
sobte no hi ha nous guitarristes famosos que mantinguin les vendes; a
la vegada, tot nou guitarrista es compra tal guitarra per a tocar tal
cançó (Les Paul: "Sweet Child of Mine"; Stratocaster.
"Couldn't Stand the Weather" i "Another Brick in the
Wall Part 2"; Telecaster: qualsevol del Bruce Springsteen), però
sense pensar en compondre'n de noves, i només ens faltava que els
grups de tribut es posessin de moda, amb el que tenim "lo nunca
visto", un rock convertit en un passat gloriós però sense que
ningú no li prevegi un futur (és a dir, en no res veurem a Led
Zeppelin a la mateixa estanteria que Cole Porter o Duke Ellington, i
és com a mínim estrany); i a la vegada, la generació jove ha
entrat en una dinàmica de camins marcats, emprant aparells
dissenyats per a donar-los allò que volen apretant un parell de
botons, i reciclant la música del passat com a Gran Benedicció que
ha esgotat totes les possibilitats i per tant ja no cal crear res de
nou, només repetir i refregir allò ja existent: els autèntics
compositors són els enginyers que dissenyen sintetitzadors i caixes
de ritmes, i jo mateix admeto la meva sorpresa perquè el meu sinte
Yamaha MODX, un sintetitzador amb infinites capacitats, ve amb tot de
presets de fàbrica ja programats amb ritmes i acords que són
autèntiques composicions, preparades per a que productors i DJs
creïn milers de cançons originals idèntiques. Fins i tot el propi
reggaeton fa servir quasi sempre les mateixes dues o tres seqüències
d'acords a tot estirar. Amb el que la creació i la generació
d'idees queda relegada a quatre rebels als seus domicilis, sense cap
efecte en un mainstream que ja quasi és l'únic corrent que queda.
Quan Nirvana van canviar les normes per sorpresa, les grans
multinacionals es van conjurar per a que allò no tornés a passar, i
els resultats són així de tristos. Q? Només en tinc un vell
exemplar de 1992 que ni vaig comprar jo, però em crec que fos una
revista digna, a UK porten des de 1958 tenint molt més bon gust que
aquí i això s'ha de notar per alguna banda. En tot cas, curiós que
m'arribi la notícia del seu tancament just l'endemà que a la fi em
pogués comprar el darrer número de Rockdelux i el darrer especial
de Rockdelux (nov. 2019). Seran assaborits.
*****
Només
manca afegir la meva observació del darrer post sobre que en la
cultura de «singles» virtualment tots els grans artistes són «one
hit wonders» per a, a la llum del que heu llegit (escrit com a
resposta a un post sobre que la revista britànica «Q magazine»
tanca, com fa tres mesos va tancar Rockdelux), per a tenir el retrat
complet: la cultura de «singles» ha guanyat, ha guanyat en la
versió més mainstream i dirigista possible, i tot hi sortim
perdent. Cal fer alguna cosa, i ràpid.
*****
Mentre,
a casa nostra TV3 és en caiguda lliure, una sucursal de TVE, com
també Catalunya Ràdio, on la marxa sobtada de Mònica Terribas ha
obert la caixa dels trons. Algú allà dins ho està fent fatal. Serà
veritat que la versió original de la CCMA va néixer ja viciada
políticament, i que tots els problemes que Catalunya arrossega a
nivell cultural provenen d’aquestes males decisions fundacionals? I
el pitjor és que ningú no et deixa millorar-ho: el mur està
fermament construït. Jo mateix ja fa algun temps que dic que allò
que podria salvar la llengua i la cultura catalanes seria un grup amb
la potència internacional creativa i massiva d’uns Beatles o uns
ABBA, cantant en català, però que mentre això depengui dels
actuals responsables culturals del país, això simplement no passarà
mai. És a dir, tenim molta gent a l’escena independent que pot
intentar-ho amb garanties, però això als polítics i executius de
torn plim. I, admetem-ho, amb les «estrelletes» que publicita la
CCMA l’únic que s’aconsegueix és reduir el públic a un nucli
dur d’indepes essencialistes sense exigències culturals més enllà
de la llengua. La resta de la població fuig espantada i se’n va a
allò que li arriba via les televisions i ràdios estatals. Llavors
passa el que passa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada