Ha arribat el theremin! Muntat pel mestre Adrià Font. Una obra d'art. Única cosa, l'antena de volum funciona més com un switch que com un regulador. De totes maneres m'ho ha fet notar ell mateix, i tenint en compte que s'hi ha tirat prop d'un mes se li perdona. Això sí, el bichu té la seva dificultat, sobretot perquè tot el registre agut es mou en un radi d'1'5 cm. al voltant de l'antena de freqüència i és complicadot obtenir la nota que tu vols. De totes maneres pot quedar imponent en un concert de To Be, ni que sigui com a màquina dels sorolls.
Per cert, a l'anterior entrada m'oblidí de comentar l'audició de cant de dimarts passat, 29-G. Just abans estava nerviosíssim, perquè una (que vaig haver de fer amb partitura) era un lied de Schubert molt bonic però EN XINÈS!!!!! O almenys és la sensació que em va donar, i és clar, era dificilíssim de pronunciar (gofeschrügenlibenaufdoitscheinaugen...). I l'altra (una d'en Sinatra) era moralment obligat cantar-la de memòria (i ara em venen a la ídem aquelles delicioses frases sobre els nostres amics els coladors). D'alguna manera vaig sortir-me'n amb una certa dignitat, però en un escenari prefereixo el DX-7... Això sí, el Dani García és un megacrac al piano.
Ah, i per acabar, recordeu-vos que avui fa 125 anys que va néixer James Joyce! N'he llegit (traduït) el Dubliners, el Retrat, l'Ulisses (que no veig que sigui tant caòtic, però és millor el capítol 18 que l'1) i, en euroanglès, dos capítols del Finnegan's Wake (arriba un moment que et perds, aquest llibre sí que és caòtic). També algun que altre poema (més per l'ona Syd Barrett de Golden Hair que pel mèrit intrínsec). I no sé res d'Exiles, sóc innocent. En tot cas, per a mi és una mena de Jimi Hendrix de la Literatura, obrint moltes i noves possibilitats i marcant a molta gent, tot i que potser sense les llumenetes que feien tan accessible aquest darrer.