Actiu

Només dir que he acabat les bases de sintetitzador de l'"Estratègies". Un dissabte-diumenge molt actiu. Fins i tot tinc fets els backups. Per la banda bona, quasi en tinc les lletres fetes per a totes les cançons, i el duríssim esforç per dur uns temes així al terreny de la respectabilitat ha donat fruit. Per la banda no tan bona, hi hauré de posar algunes guitarres per força, l'estil conjunt és una mica monòton, i no sé si realment hauré arribat al mateix nivell del "Disfunctional", disc que marca un cim en el meu estil de producció. (Això sí, a aquest darrer encara li falten algunes lletres.) Almenys dimecres vaig recollir la Viking. I la Casio està arreglada: selectors de tres posicions.

*****

Amb un govern espanyol tan inepte com el del PP, la nostra independència està cantada. Són una colla d'aficionats.

*****

Escoltant en CD el "Thriller" de Michael Jackson. No el meu favorit, però considero que l'havia d'escoltar per a poder-ne opinar. I té certs mèrits.

Enyorant els "filipinos" i els croissants de xocolata

Aquestes darreres setmanes m'ha passat una cosa estranyíssima. Fa anys que a Artteràpia tenim a l'aula del costat a un grup de música. El cas és que fa tres dimecres un d'ells es va venir a queixar que fèiem soroll i la meva profe va haver d'anar a l'altra aula a parlamentar... trobant-se que de fet eren gent molt maca. Estan refent el grup perquè els membres de més edat ja no poden assajar i ho han deixat. "Ah, doncs a la classe tinc un músic!" Mentrestant, arribo a classe (força tard), i un moment després apareix la profe, "et volen conèixer", i em porta ben confós a l'altra aula. I per escurçar-ho, ja estic acceptat dins del grup. El divertit és que és un grup de boleros, valsos, etc. i que hi tocaré la guitarra... amb una Les Paul Studio! Veurem com surt tot. Miraré de ser professional.

*****

Aquest gener passat vaig estar a punt de ser operat del tabic... però em van trobar sucre i de sobte no baixaven del burro! Va ser un dels dies més negres de la meva vida. El dia 28 em punxaran com un pneumàtic, i el 6 d'abril vaig a saber els resultats. Porto un determinat telèfon memoritzat al mòbil, i si la metgessa diu que sí, trucaré des de la consulta mateix exigint que se m'operi ja. Això sí, si no se m'opera i per demés no tinc afonia (aquest és el primer any des de 2011 que sobrevisc més o menys intacte a l'hivern, tot i que ara mateix tinc una lleu afecció per alèrgia primaveral), per setmana santa gravo veus de tres discos. Que n'estic fart de no acabar obra.

*****

Una sorpresa no musical em va venir el setembre passat per accident. El cantant de Visitants em va dir que segons la seva dona jo havia de ser un Asperger. Vaig demanar de fer-me unes proves i falsa alarma. Però a la vegada, hi havia molta gent segura que jo havia de ser qui sap què i què sé jo a nivell intel·lectual. I com que em tenien negre, vaig demanar d'aprofitar per fer-me un test i que la ciència parlés i em declarés un pardillo qualsevol, com jo em sentia. Doncs m'ha sortit un QI mitjà de 132. I és una xifra molt tocada perquè la memòria de treball està molt afectada per la meva malaltia i és només de 98 (la mitjana és de 100). Clar, hi ha aspectes com la intel·ligència verbal que pugen molt més que 132. Et reconec que se'm fa estrany, com haver de ser un Ferrari quan sempre has estat un 600 i ja t'hi trobaves bé. Tot i que almenys en un aspecte és una vindicació: que jo hagi plantejat la música en termes exclusivament tècnics i n'estigui sortint música de molt alta qualitat vol dir que estic sobre una bona pista. Vull dir que molta gent s'ho planteja en termes d'emocions, sensacions i imatges, i massa sovint allò no xuta ni al Camp Nou. Alguna cosa dec estar fent bé.

*****

I, per cert, el mes passat vaig assistir amb un amic a un Barça-Athletic, i per primer cop em va resultar una experiència gaudible. Només havia estat al Camp Nou dos cops, només un dels quals amb Barça, i sempre en partits mediocres i sense saber què hi feia jo allà.

*****

Tinc reunides tot d'idees en una carpeta del meu disc dur, idees de regust clàssic. Després de descartar tot de projectes que no quallaven, he deixat apuntada una idea que ara no puc fer, però potser sí que em puc plantejar a un parell d'anys vista: una òpera. Els màxims problemes (i no són menyspreables) són que: 1) per temes de drets d'autor, he d'escriure jo mateix el llibret, i estic en una nebulosa pel que fa al tema -he estat intrigat per la crisi dels míssils d'octubre de 1962 i la carrera nuclear, però no sé què més afegir a allò ja dit en pel·lícules mítiques com "Punt Límit" (Sidney Lumet, 1964) o "Telèfon vermell? Volem cap a Moscou" (Stanley Kubrick, 1964)-; 2) necessito un argument que pugui ocórrer en un decorat mínim, per reduir al màxim els costos; i 3) tinc pensat tirar pel dret i compondre per a soprà, contralt, tenor i baix, sense cor pròpiament dit, i per un conjunt de sintetitzadors,que a priori sembla que hauran de ser sis o set, cosa que em preocupa perquè si "Himnes", la meva composició religiosa semiclàssica de 2012, necessitava només tres teclistes i no l'he poguda estrenar mai en directe, set teclistes em poden fotre la barraca enlaire. Clar, el problema de fons és que el món clàssic català (i potser més dramaticament en el cas de Terrassa) té nul·la receptivitat a una nova obra si el compositor no ha aconseguit prèviament un gran triomf comercial, no és professor de composició en un conservatori, o no es diu ni Mozart ni Beethoven. En el meu cas s'hi afegeix que he abraçat les noves tecnologies i he apostat seriosament pel pop-rock independent, cosa que m'ha condemnat també als ulls d'una indústria musical catalana incapaç de veure-hi més enllà del rock català i els grups cumbaià. Amb el que sóc prestigiosíssim entre els músics independents del Principat, però el gran públic em desconeix i, lamentablement, ni jo ni cap dels meus brillants companys (és una escena boníssima) no tenim accés als grans canals de difusió (especialment la CCMA) o als grans escenaris on va el públic majoritari (des de Razzmatazz o el Primavera Sound -rock- fins a l'Auditori o el Liceu -clàssic-). De manera que no m'enganyo sobre les meves possibilitats reals d'estrenar, i l'únic que puc fer és mirar de no complicar-me la situació encara més amb exigències dramàtiques i compositives que ho encareixin tot. El meu únic argument només pot ser el "quasi gratis".

*****

Quasi no escolto clàssica fora de la Massa Coral. Encara necessito oxigenar-me. I reconec que estic buscant nous missatges, nous algoritmes. Potser per això escolto molt rock independent, sobretot nord-americà, tot i que també català (i, inesperadament, pop polonès dels anys 1960 i 1970). Exploro per internet i, també, compro discos en CD. Hi ha molta varietat estilística, i molts estils de producció. A més, ho admeto: que gran que es escoltar discos d'algú, sabent que està viu i encara pot fer aportacions. Amb això no vull condemnar la música clàssica (no sé si tot hi és increïble, però hi ha moltes grans obres mestres allà dins, descobertes i per descobrir), és només que m'hi costa trobar nous missatges. Potser és perquè en un determinat moment de la meva vida me'n vaig saturar. En tot cas, espero que tot el que faci d'ara en endavant hi estigui a l'alçada (o almenys ho intenti).

*****

I a veure si puc escriure un llibre amb el que he après sobre teoria de la música. Igual em serviria per començar a tenir partidaris en aquest sentit. En tot cas, ja hi ha tot de gent que em diu que escrigui el que sigui, però que escrigui. I ho vull intentar: al juny tinc reunió de projecte d'Un Munt de Mots i he de dur quaranta pàgines escrites d'una novel·la que no tinc ni començada. He decidit acceptar el repte.

*****

Han obert un super molt a prop de casa. Dues frustracions: 1) no tenen res per a diabètics; 2) vaig felicitar les caixeres per l'absència de musicotes de fons, i em van respondre que n'hi haurà. Això em va deixar fotudíssim. Han perdut un client.

*****

Ja ha sortit "L'hereu", en segon disc oficial de Ran Ran Ran, i el primer a ser enregistrat com a tal. És bo, i el single, "I un vers", és boníssim. Això sí, recorda moltíssim al seu disc amb Tired Hippo "Sweet Àpres Dinner", del que musicalment n'és un refinament. En fi, en pocs dies ja en va fer un primer concert a l'Hotel de Matadepera, que em va agradar força. Crec que el seu proper moviment, quan el faci, serà el que realment definirà Ran Ran Ran com a entitat amb veu pròpia. Mentrestant, espero que la discogràfica recolzi "L'hereu" com cal. Per la meva part, reconec sentir una mica de nostàlgia de quan als Tired Hippo els hi produïa coses.

*****

Procuro escoltar discos nous. Que ara tingui el "Clarity" de Jimmy Eat World, entre d'altres, apunta a nous territoris.

*****

Espero tenir prou bé la veu com per gravar veus per setmana santa. El "Partisà!" és a punt. El "Disfunctional", quasi, a falta només d'unes poques lletres. En canvi, l'"Estratègies" se'm resisteix. Crec que ja tinc mig disc vàlid, però el mig que queda demanarà moltíssima feina, incloent tasques de reescriptura, i és frustrant com de lent i esgotador és consolidar-ne cançons. I no és que em calgui tenir-les acabades per setmana santa, però sí que almenys necessito que la seva estructura sigui la definitiva, i que sigui viable. Diumenge al vespre em preguntava a mi mateix, fins i tot, si valia la pena tot plegat, o si m'estava autoenganyant. No estic gens segur de mi mateix.

Almenys ja he gravat totes les meves contribucions a la nova demo de Visitants. Serà austera, però ja és el que volem, doncs el que volem "demostrar" és el so actual del grup, per a amos de bars i mitjans locals. La nostra primera demo, "Automatic Day" (2014), ja no serveix.

*****

He definit els meus objectius guitarrístics per 2017 (segurament a partir de l'estiu): una Hagstrom Viking 12 (no vull posar en risc ni la Califòrnia ni la Glendor en concert, i necessito una 12 per Visitants), una Cort Yorktown (reconec que em fa tilín una guitarra de jazz, ni que sigui bàsica) i un baix Höfner 500/1 Ignition (sembla que sonen bé, i és el baix Beatle). Havia mirat una Gretsch G5422G-12, però la nova política de vendes de Fender m'ho ha impedit. De fet, per això miro noves marques: és el que tinc a l'abast a Terrassa.

You told a fib

El propòsit d’aquesta entrada és posar ordre en tots els canvis de projectes que he operat aquest darrer mes.

1) Àlbums en marxa? He fet el darrer toc a les bases del “Santuari/Partisà!”, gravant baix autèntic (Jazz Bass) a Rockin’1 i Country & Western. Tinc escrites totes les lletres, només em falta operar-me del tabic i gravar en condicions.

El “1980” està intocat i li falten les lletres. No el cantaré jo, sinó amics.

El “Disfunctional” ha tingut molts canvis. “Groupies Online” és a bord, i les bases més fluixes han estat mogudes a una altra carpeta, substituïdes per tres noves cançons, deixant un tracklist de 14 cançons. Falten tres lletres, revisar-ne una o dues més, i gravar veus després de l’operació de tabic. Almenys aquest disc promet. I hi he gravat les guitarres, per cert.

Anem per l’”Estratègies”. És el disc més confús de tots. Recordem que moltes de les cançons provenen d’aquell dissortat “Busco Feina/Accident” de 2006, però amb noves gravacions, molt més dignes, mentre la resta són regravacions de demos de 1998-99. El tema és: les regravacions són molt millors que els originals, però no tinc clar que hagin arribat a l’objectiu, és a dir, que la seva qualitat sigui comparable a la dels altres tres àlbums que tinc en marxa. Així que he acabat amb una carpeta on hi ha catorze bases pel projecte, més set bases descartades del “Disfunctional” i numerades diferent. Les catorze primeres tenen totes lletra escrita, almenys. Però tot és tan confús que he enviat aquestes vint-i-una bases a alguns amics per a que me’n donin la seva opinió i m’ajudin a triar (o a saber què he de regravar). Perquè ja no sé com més regravar, o què tinc. L’única decisió bona és que l’antiga “Down Down Blues” és bona i fa pinta que serà el single, amb una lletra diferent. És un bon blues.

2) Estava per fer un “Himnes 2” només jo i piano, amb vistes a fer el tan postergat concert de compensació pel “concert del caos”. Però no trobava idees prou bones, i al final he d’admetre que ha passat massa temps des de 2011. A la vegada, tenia unes idees apartades per a una mena de simfonia o digueu-n’hi com vulgueu. Ho he posat tot en una mateixa carpeta. Tinc una idea: una òpera (per a sintetitzadors i veus individuals). Problema: he d’escriure un llibret. Vull dir, he de trobar un argument i escriure un determinat nombre de pàgines. De moment, ni idea de què fer. Però potser, si un dia puc viure sol…

*****

Plans de modificació de la guitarra Casio, destinada a ser la meva sis cordes de referència per a Visitants. Té tres selectors que trien una bobina o l’altra de cada una de les tres humbuckers que hi ha ara a la guitarra. Són, per tant, selectors de dues posicions. La meva idea és fer-los posar selectors de tres posicions, de manera que a la posició del mig les pastilles actuïn com a humbuckers. La guitarra dels mil sons, vaja.

*****

El 4 de febrer passat vaig ser a can Barça veient un partit. Era només el tercer cop que anava al Camp Nou en tota la meva vida… i va ser el primer cop que ho vaig gaudir. Això sí, era un Barça – Athletic de Bilbao, i pobre Barça. Va ser un partit duret. Sort que el Barça va guanyar.

*****

Escrit a can Squier:

“What happened to Graffitti Yellow? It would be such a great colour for a maple neck Strat, but I can't locate it anywhere in the Fender/Squier catalog. It's as if I should contact the Custom Shop only to get a run of the mill Strat in that colour. It doesn't make sense.”

*****

Carta no publicada a El País:

A los responsables: ¿por qué se juzga a gente por poner urnas? ¿Y encima pretender que impidiendo votar se está defendiendo la democracia? ¿De verdad creen que se pueden resolver temas políticos vía el uso exclusivo de la policía y del Tribunal Constitucional? ¿Que censurando notícias se va a solucionar todo? ¿Que se puede presumir de democracia cuando se aplica un doble rasero según se sea afecto o no al régimen? ¿Que un estado que nunca ha emprendido una desfranquización va a actuar de manera no continuista con el franquismo? ¿Que se puede expoliar a una parte de los habitantes de su territorio estatal sólo porque ahí se habla una segunda lengua que no es el castellano? ¿Y que se puede despilfarrar el dinero expoliado en la España Radial, en lugar de en hospitales y planes de vivienda social? ¿Que los pensionistas pueden vivir con unas pensiones de hambre? ¿Que se puede montar toda una trama de corrupción al más alto nivel? ¿Y que total ya lo pagarán todo los habitantes de una comunidad muy concreta, y siempre a cambio de insultos y menosprecios? Y, por cierto, ¿de qué sirve a la gente la unidad de España? ¿Acaso de algo?

American Doom

Trump porta només deu dies com a president dels EUA i ja ha horroritzat a tot el món amb mesures que només poden dur el caos. En què pensaven els que el van votar? A sobre, corren rumors sobre irregularitats a les eleccions de novembre passat. Hi haurà tercera guerra mundial? Hi haurà món d'aquí a quatre anys?

*****

Passo gana. Quasi no puc menjar, gentilesa d'una doctora que m'ho va prohibir quasi tot. La meva opinió de la professió mèdica ha passat a ser molt baixa. El pitjor és que m'aprimaré.

*****

I no tinc un duro. I he d'acabar de pagar el Vox. Estic molt nerviós.

*****

Dissabte 28 vaig tocar al concert dels 10 anys de The Missing Leech. No la meva millor actuació, però tots els demés ho van fer de faula, i va ser una gran nit plena de moments intensos. I sempre recordaré a en Maule demanant-me la Strato XII i tocant en plan sitar a "Unicorns psicodèlics". Genial. Gràcies també al propi Maurici per tot el que ha fet i fa pel sotabosc. Sempre serà un dels grans.

*****

Enllaço l'entrevista de El Periódico: http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/entre-tots/no-vull-ser-europa-contra-persones-lluis-paloma-5756070 Merci! Miraré de ser-hi conseqüent.

*****

Encantat amb la "conferència Puigdemont" a Brusel·les. Decebut amb Santi Vidal pel seu poc rigor. Almenys hi ha remor que no haurem d'esperar al setembre. Millor, ja no puc aguantar més el mal rotllo franquista.

*****

I wanna write...

*****

... Gretsch (dream) G5422G-12 (dream) Electromatic (dream)...

The Lost Chord

(Segueix)

-Què t’ha portat d’instrumental el 2016?

És cert que almenys en això ha estat un any interessant. El vaig iniciar a Tenerife amb un “timple Canario” (18-1-2016), tot i que va ser la compra menys afortunada de l’any, doncs era un instrument “de turista”, no apte per a la mena de treball profesional que jo hi volia fer. Més afortunada va ser la compra d’una mandolina electrificada a Casa Farràs (8-2-2016), una Johnny Guitars que sí ha vist una mica d’activitat. Aquesta darrera la vaig sufragar en part amb la venda al Second Company de la meva primera guitarra (una Encore desastrosa) i de la Samick acústica de 12 de l’era “Corrupció” (La Fender Villager és molt millor). Ha estat un any de vendre’m coses (al juliol li vaig vendre la XP acústica blanca a l’Albert Bonnin, i el 9 de setembre em vaig vendre la Daytona acústica en veure que no li treuria suc).

L’única guitarra nova de l’any ha estat una Squier Vintage Modified Jazzmaster en color Sonic Blue, el 13 d’octubre. Meravellosa. 374 € que sonen com 1800. A la vegada, m’ha posat en alerta que l’autèntica sèrie barata de Fender és Squier i no Fender Ensenada (d’aquestes darreres en vaig probar unes quantes el 2015 i no valien res).

Amplis? Dos de bons: un Roland Blues Hot Cube de 30W (23-7-2016), de transistors, no arriba a sonar a vàlvula però hi ha qualitat, i un VOX AC15C1 (10-10-2016), encara estic a mig pagar-lo però és sensacional. Especialment el trémolo.

Racks? Un compressor Alesis 3632 (l’evolució del 3630, del que fa 15 anys que en tinc un), un compressor DBX 266XS, i un interface multientrada Tascam 16x08. I herències sorpresa de Paramètric Estudis (in memoriam): una pletina de cassette Tascam 122, un MOTU Midi Timepiece, i uns samplers Akai S1100 I S4000. Això darrer ho he de posar en marxa.

Pedals? Un multiefecte BOSS ME50 i un Electro-Harmonix Mel9 (Mellotron de guitarra). Ah, i un E-bow! Amb el que tinc una bona pedalera per a Visitants.

-Hi ha ja idees pel 2017?

I per més enllà I tot, si les economies ho permeten. Les apunto, simplement, doncs a la pràctica tindré l’economia molt limitada. Tema guitarres: Fender Stratocaster SRV, Squier VM Jaguar, Squier VM VI, Eastwood Classic 12, Maton MS500-12 Mastersound, Gibson J-45, Duesenberg Paloma, Fender Electric XII, i una Cozart Telecaster XII per a un experiment estéreo. Apart, dos instruments inusuals: un sitar electrificat i una guitarra portuguesa de Coimbra.

-Com ho portes com a intèrpret?

He millorat substancialment. No sóc un guitarrista ràpid, però: a) he après a no equivocar-me i a tocar dins d’una escala; b) aplico bendings i vibrato; c) diría que no tinc el canell tan encarcarat com fa uns anys; d) me les arreglo per arpegiar molt més que fa uns anys. Què em falta? Saber com tocar escales ràpides, aprendre’m més escales, i aprendre a tocar “fingerpicking” (tinc relativament controlada “Blackbird” dels Beatles però res més). Tan aviat com em millori l’economia vull tornar a estudiar amb el David García, és un bon profesor i jo no hauria arribat on sóc sense pasar per les seves mans (a més, no ho vaig deixar per voluntat pròpia).

-Llegeixes revistes de guitarra?

Sí, i sobre una base regular. Opinions? M’encanta llegir proves d’equipament, tot i que les més fiables sempre seran en anglès. També m’agrada llegir articles sobre història i tècnica de la guitarra elèctrica. En canvi, reconec que les partitures de pràctica que solen incloure aquestes revistes no em són útils, tant perquè ja requereixen un generós nivell de partida com perquè van molt encaminades a que agafis “l’estil de” (i aquí reconec que estic buscant una manera pròpia). I les entrevistes… reconec que en general m’agraden per si mateixes, però llavors escolto als guitarristes i rara és la vegada que no em deceben. No em refereixo a la seva tècnica, que és acollonant, sinó als discos com a tals, que solen ser comercialots. Si voleu els dos exemples més estridents: a) a Robert Cray el van fitxar perquè era guapot, les noies s’excitaven amb ell, i les seves lletres anaven sobre sexe. Incidentalment, tocava bé la guitarra. I clar, els seus discos continuen essent molt avorrits; b) Stevie Ray Vaughan tocava molt ràpid i tenia un to. Però n’he escoltat unes quants gravacions i sempre m’hi falta alguna cosa. Vull dir que imita a en Jimi Hendrix però no deixa de ser molt més convencional que ell. Diria que aquell tràgic accident el 1990 és el que l’ha convertit en mite.

Apart, hi ha tots aquests guitarristes tècnics (Steve Vai n’és l’exemple més conegut) que fallen en tot el que no sigui la pròpia tècnica. Vale, aquí estic essent una mica dur. Diguem que me’ls miro amb ulls de compositor i enginyer de gravació, i admiro quan un guitarrista fa una gravació que funciona en termes musicals (Eric Clapton té una obra molt irregular, però escolteu-lo al “Beano album” i a “Laylah and Other Assorted Love Songs” i us en fareu fans). En aquest aspecte, admeto que un John Petrucci ja ha aconseguit perdre’m abans de començar, amb el ridícul argument de l’àlbum de Dream Theater “The Astonishing”. Difícilment la música hi podrà sobreviure.

Clar, jo voldria que no sortissin sempre aquests guitarristes tècnics a les entrevistes. Vull dir que, per exemple, un Thurston Moore o un Nels Cline tenen molt més a dir en termes de to i d’experimentació sonora. Així que tinc molt clar què tenir per a un bon to bàsic (pastilles amb especificacions vintage + amplis de vàlvules), però a partir d’aquí vaig molt venut de cara a arribar on realment vull arribar. Bé, almenys sé que no vull fer el típic solo metàl·lic…

-Finalment, on t’ha dut tota aquella experimentació amb pastilles i circuiteria?

M’ha dut a una bona guitarra de treball on menys me l’esperava: la Casio MG-510. Les seves pastilles originals eren fluixotes (no entenc per què certa gent les té molt mitificades), i em vaig decidir a fer-les canviar (si no recordo malament, una Seymour Duncan Little '59 Strat -SL59-1n- al màstil, una Seymour Duncan Duckbucker Strat -SDBR-1b- al centre, i una DiMarzio Evo 2™ Bridge al pont). El divertit és que vaig demanar uns selectors extra per a poder escollir entre humbucker i single a cada pastilla, el tècnic no em va entendre bé… i he decidit donar per bo aquest accident genial: “sis” pastilles single, a escollir una de cada dos, i les dues del mig sonen superexcèntriques. A la vegada que el so general és boníssim. Si hi afegim que no n’he tret la pastilla i circuit MIDI, aquesta és la perfecta guitarra experimental.

A la vegada que hem donat el toc final… a l’Älvian estèreo! No pot funcionar en mono per si mateixa, però en estèreo és genial. A més, les pastilles que duu ara són un parell de Seymour Duncans Seth Lover, magnífiques per a Alt Country. Ara hi he de gravar… I fer-me amb una 12 elèctrica, barata, per a repetir l’experiment però amb 12 cordes (definitivament desisteixo de comprar-me una altra Rick de 12, només per l’estèreo).

L’Älvian de semicaixa ha acabat també amb unes Seth Lover, i l’empraré amb Visitants.

Ofegant-me al Pantà de la Xuriguera

(Segueix)

-Què va passar ahir?

Ahir, 10 de gener de 2017, va ser un mal dia. Estava preparat per a que em diguessin que m'operaven del tabic, i de sobte... sucre! No hi va haver manera de fer-los raonar. Així que la resta del dia, perdut, el vaig passar entre la fúria i la melanconia. Ara, anar el 26 al metge de capçalera a fotre'ns crits. No penso acceptar cap règim, ja en vaig fer un el 2013 i va ser un temps terrible.

-I en què afecta a la teva obra?

En què havia estat ajornant algunes sessions vocals per a després de ser operat. De manera que ara perdo la paciència i gravaré, com a mínim, les veus del "Santuari/Partisà", tot retirant-ne d'internet la versió instrumental, que no em convenç gens. Em falta provar l'interface Tascam. Si funciona bé, em posaré a la feina (2.0).

-I com han anat els Visitants aquest 2016?

En diferents moments han abandonat el grup el bateria, el Mario, i el baixista, l'Albert. En tinc una mica d'enyorança. L'Albert, almenys, ha acabat anant a petar a una de les meves bandes catalanes preferides, els Morgan Jr., i crec que li està anant de faula, pel que m'alegro molt per ell. El Mario també va anar a parar als Spoilers... que pocs mesos després es disolíen, pel que ara està en "Stand by". Espero que no sigui per molt temps. Tots dos són instrumentistes fabulosos.

Així que ens hem quedat a Visitants els dos Marcs (sí, és un grup marxista!) i jo, i a falta de trobar un percussionista, hem començat a canviar la direcció del grup. El Marc Casulleras toca megabé la guitarra, el Marc Campins canta megabé, i jo faig de multiinstrumentista senzill, recolzant els meus companys allà on cal. Ara hem de buscar concerts, però crec que en trobarem de bons. Especialment per certa visita meva aquest dissabte passat (dia 7) a la Terra Alta, on hi ha Corbera d'Ebre...

(À suivre)

Quin any el d'aquell dia!

Terror... Sí, els soferts periodistes de Tivizrí estem espantats: en Patinet continúa a la seva habitació de sempre! En fi, som uns "mandaos" i l'hem d'entrevistar. Hauríem d'haver-li posat una espelma a santa Oprah Winfrey.

Què t'ha passat? Fa un any estaves seguríssim amb el "1964" i ara...

Teniu raó. Ha estat un any absurd. Tot plegat és molt depriment. Necessito que el 2017 sigui millor. Tots ho necessitem. Odio el segle XXI.

Tan agressiu ha estat?

Potser ara estic una mica més calmat. Necessitaria tres mesos així, i poder centrar-me en la meva obra. Si tingués diners, me n'aniria un parell de mesos a un lloc apartat, i escriuria, compondria amb midi, i em banyaria a la piscina de l'hotel, o bé a la platja del davant. És el segon any que no puc anar a la piscina de Vallparadís, i ho noto.

Però t'ha portat coses bones aquest 2016?

Algunes. Quasi arrodonir el meu instrumental (i arrodonir-lo pel que fa a estudi i a Visitants), una visita a Tenerife el gener, una càmara de fotos com Marx mana, una exposició de dibuixos, i una visita a La Goleta amb Visitants. I l'escalf dels amics. També un amic nou, fantàstic, a Granollers, que em va conduir a un 1 d'octubre a Pamplona, cantant cançons patriòtiques basques i tocant la Fender Villager. I, curiosament, un concert de la Massa Coral fa pocs dies, el 17 de desembre: repertori diferent (Britten!), ho vam fer bé, Sant Pere quasi ple, i el públic encantat. Ja era hora.

I l'exposició?

Va tenir molt ressò i molt bones crítiques. No m'ho esperava. L'inauguració també va ser un breu moment de "tot funciona". No m'ho semblava uns pocs segons abans de començar. Però la conjunció de Josep Sans, Marie Lottré i Sílvia Alcàntara va ser imbatible. Sobretot la Sílvia, que va llegir un conte meu amb aquella entonació tan seva, transformant en màgia un dels meus escrits apanyaets. Públic càlid, fotos, emotivitat... Sempre ho recordaré. Moltíssimes gràcies a tots/es.

I l'article del Diari de Terrassa?

Em van contactar, i em van venir a entrevistar i fotografiar. L'entrevista és un extracte del que vaig explicar, i és millor per això. Per mi va ser una tarda normal, sense més. No m'esperava que tindria tant d'impacte.

I quines coses no tan bones t'ha portat?

Tota la resta. Ha estat un any molt confús. Porto molts mesos sense treure disc. Tot just ara començo a posar-me a la feina, i n'estic fart que mai no pugui tenir la garantia de tenir un determinat temps per a mi. Des d'abans de l'estiu que ja van començar a sortir-me responsabilitats tontes. Amb el que he estat distret de la meva pròpia feina. I he estat molt nerviós. Apart, l'economia no em va bé.

Allò del pis...

La frustració més gran de l'any. Els meus germans triant-me un pis (una mica petit), jo signant tot de documents entre banc i immobiliària, tots buscant certs documents com micos... de sobte, silenci... i al final el banc va decidir modificar unilateralment les condicions, fent-les molt més oneroses. Vam haver de dir que no (a sobre, es veu que la meva pensió no és embargable, que divertit). Allò interessant és que fa pocs dies que tinc un préstec preconcedit per una quantitat ridícula (insuficient per a una casa, però). En què quedem?

Ens pots resumir l'any polític?

Divendres 16 de desembre vaig anar a donar suport a la Carme Forcadell. I Madrid vol fer coses pitjors encara. El bo és que com més escarafalls fan, més s'adonen les cancelleries de mig món que Espanya és democràcia-ficció, prenent el pèl a tothom qui pot. Seria divertit que, el dia que Catalunya esdevingui independent, la UE la rebés amb els braços oberts mentre feia fora una Espanya corrupta, pobra i súbdita fervorosa d'una monarquia bananera i d'una constitució incanviable i escrita entre sabres.

Això sí, tot podria ser millor si la representació actual de la CUP no fós tan matussera. Porto tot l'any penedint-me d'haver-los votat. No els votaré mai més. Quin disgust.

Rajoy? Un pallasso. Oblidem-lo.

Trump? Ell sol pot acabar amb tota la civilització occidental. Pot deixar el món pitjor del que l'han deixat Bush fill i Obama, que ja és dir (quins pallussos!). Que per què l'han votat? Una forma de protesta d'una classe obrera nul·lament formada i que no sap com ha de canalitzar el seu ressentiment cap a les anteriors administracions. És un problema escolar: mentre l'educació universitària és caríssima i t'endeutes per tota la vida, l'educació primària i secundària és tan dolenta, que bàsicament aprens que vius als Estats Units, que vius en una gran nació, que aquesta nació es governa des de la Casa Blanca (i aquí t'aprens la llista dels presidents, sencereta) i que Déu existeix i ens governa, Bíblia i Creacionisme inclosos. I res més. La gent surt de l'educació secundària (si hi arriben) amb una mena de núvol confús. No estan preparats per votar. Es creuen qualsevol cosa que els expliquin per la tele o a l'esglesia local. Les conseqüències les anem a patir tots, a partir del 20 de gener de 2017. Psicopatia pura.

Discos descoberts?

Molt bo el nou disc de l'Exèrcit d'Islàndia, "Atraccions", amb producció estelar de l'Albert Palomar i uns islandesos en estat de gràcia. The Harlock també han tret disc, "Love Sex Hate", potser sense un single clar, però el tot és més que la suma de les parts, pel que també és una novetat important.

Passant als EUA, he descobert el "Clarity" dels Jimmy Eat World (1999), no exactament punter però sí una perla que per aquí no sembla haver descobert ningú. Wilco han tret "Schmilco", i musicalment té els seus moments però reconec que no m'agrada tant com "Star Wars" (2015), tot i que em perdo les lletres, que pel que he sentit són molt bones i frapants. I tot just estic assaborint el "Hardwired" de Metallica, que vaig comprar el dia que va sortir (3 CD!).

També he encarregat el "Notes of Blue" de Son Volt, tot i que aquest no sortirà fins el febrer.

I en mp3, el "Poppy Nogood – SUNY" de Terry Riley, un directe valuosíssim de 1968.

Discos creats?

Des de la primavera que està tot aturat, i la darrera cosa a sortir va ser el Duncan Drawings IV, així que no ha estat un bon any. Tampoc no he pogut promocionar el "1964", i em reca, sé que tinc un disc bo i arriscat i voldria que se n'assabentés tothom, a veure si enterrem d'una vegada el rock català i la música cumbaià. Que la independència és a tocar i no podem fer el ridícul.

Almenys aquests darrers dies hi ha hagut petits moviments. Les lletres del Santuari estan acabades, a la fi. I segurament tornarà a dir-se "Partisà!" Ha estat un concepte dur d'escriure, però he aconseguit millorar-lo substancialment respecte del cicle original de 2008. El disc ha arribat a sortir en instrumental com a "Santuari", però aquesta versió la retiraré aviat, tan bon punt m'operin del tabic, que pot ser molt aviat. I vull gravar amb la meva nova veu, i que s'entengui tot.

També he recuperat tot de MIDI files que tenia en formats de Cubasis VST de fa 15 anys. Alguns amb SysEx i tot. Tot i que musicalment poc puc aprofitar. Si més no, hi ha l'arranjament MIDI per a "When The World" de To Be Continued que no es va fer servir (mea culpa). Puc plantejar-me de fer-ne una cara B per a quan les nostres dues maquetes surtin a internet (en tinc ganes, falta que tots trobem el format adequat).

Amb el que falta escriure les lletres del "1980" i posar en condicions les bases del "Disfunctional" (n'hi ha de molt bones, un parell que no acaben de caminar, i en general falta gravar guitarres elèctriques, les acústiques i mandolines estan gravades en els multipistes incomplets) i de l'"Estratègies" (que és ja un avenç notable sobre els despropòsits del "Busco Feina/Accident", però això no vol dir que sigui prou bo, i estic barrinant des de fa mesos com salvar el projecte i dur-lo al meu nivell habitual). Les lletres d'aquests dos darrers àlbums ja són escrites (amb una lletra revisable, però sé d'on parteixo i que no li falta molt).

I pel 2017 tinc tres projectes que tant poden dur a alguna banda com acabar en foc d'encenalls: 1) una òpera de butxaca (però no tinc ni la idea clara del llibret; això sí, pocs instruments, i alguns d'ells elèctrics); 2) uns "Himnes II" només per a piano i veu, per a així poder fer jo solet aquell concert de compensació pels que van sofrir la tortura del "concert del caos"; 3) un "Te Deum" breu per a la Massa Coral (no me n'acaben de sortir les idees); i 4) una novel·la, de la que tinc una idea difusa però amb força elements a lloc, ara cal trobar un lloc per a concentrar-me i escriure, i crec que l'escriuré amb un vell tablet que tinc, a la Biblioteca Central, perquè a casa no tinc manera de concentrar-me.

Apart, he treballat tot l'any en un llibre de fotografia. Els pocs que l'han vist m'han dit el mateix (i prenc nota): que hi ha molt nivell, però que sobren algunes fotos i que convindria fer-ne de noves, ajustant també el nombre de pàgines. Per tant, aviat faré més sortides per a fotografiar coses noves.

Sobre art...

La gent se m'esvera tant demanant-me emocions, que en algun moment m'ho he cregut, i els resultats han estat molt discutibles. 1) No sóc un tio emocional; 2) em reafirmo en què la música no és més que un fenòmen de física. De fet, els meus millors discos han sorgit quan he volgut aprendre tècniques noves, i el seu sentit real és aquest, "1964" inclòs.

Una altra cosa és la literatura. Qualsevol idioma té un component emocional. I reconec no estar ben situat per a afrontar-ho. Igualment, no em vull quedar quiet. L'únic que té sentit és el canvi.

I les dones?

Un fracàs, com sempre. Si em moc, només obtinc que frustració. Si no em moc, ninguna no em vé a buscar. I totes van amb mala cara pel carrer, com ofeses que els homes existim. Em tenen fart.

Clar, és cert, ara tinc una bona amiga. Però és això a petició d'ella: amiga. Cap intimitat. I fa quasi tres anys hi va haver una noia a Artteràpia amb la que durant dos mesos i mig vam parlar molt, només per a desaparèixer de sobte i que ningú no n'hagi sabut mai més res. Ni tan sols no sabem si és viva. Estava prou malalta com per a poder-se haver fet mal a si mateixa. Estic trist.

I el temps va passant.

Has pensat a buscar parella per internet?

Sí... i no vull saber-ne res. No, no ho he provat. Però sí he llegit les notícies sobre com tothom hi menteix, i dels disgustos que molta gent s'hi ha endut. Allò és la selva, precisament perquè a davant no hi tens una persona a la qual puguis calibrar. Només un perfil amb una foto. T'hi poden posar el que vulguin. I t'hi posen el que els dóna la gana, tant la gent insegura de si mateixa com els psicòpates. Tot plegat no és per a mi, gràcies. Així que a seguir com sempre, sense nòvia.

(to be continued)

Avorriment

Finalment ha quedat avortat i per oblidar el que podia haver estat un gran canvi a la meva vida: entrar en hipoteca per a un pis. El pis me'l van triar la familia i no era el meu favorit, però almenys era un sostre com un altre. Ara quedo molt, molt en precari. Almenys, els culpables de la debacle no som nosaltres, sinó el banc. Un banc on hauré de seguir dos anys, però que pel que fa a mi està ara a l'alçada del betum. Bé, almenys puc dedicar els propers mesos a acabar de pagar coses amb tranquil·litat.

*****

Somniar en nou equip? Sí. Però ho tinc pelut de veritat. Per una banda, una guitarra portuguesa i un sitar electrificat són el final somniat del meu equip acústic. Per l'altra, em sap greu no poder aprofitar el meu descobriment de Squier com a marca barata-però-bona: una VM Jaguar (segurament en Olympic White amb placa "closca de tortuga") i un baix-baríton Squier VI... Potser una Eastwood Classic 12, i en algun lloc tinc vista una Cozart Telecaster de 12 que podria ser una "guitarra de projecte" ideal per a una 12 estéreo. Igualment ho tinc fotudíssim.

Igualment toca fer neteja. El piano de la botiga caurà (venda) junt amb la bateria Tempo (regal), i potser l'Epi Dot (venda).

No em calen més amplis. Estic content amb els que tinc.

*****

L'habitació on visc és tan densa, que hi ha el risc que esdevingui un forat negre, amb horitzó de successos i tot.

*****

A Barcelona, el 40% de les vendes de pisos són per a inversió. Els preus tornen a ser els de 2008. Estem en plena bombolla, amb els jubilats estrangers com a víctimes buscades. No hem après res.

*****

Vull butà.

*****

L'ordinador em fa el tonto. Un xoc de programes. Espero no haver de reinstalar el Windows. Per cert, l'interface Tascam encara no l'he muntat ni estrenat. Coses d'esperar un pis que no s'ha materialitzat.

*****

Creativament parat. Només l'ocasional text curt per a Un Munt De Mots. També, coses d'esperar un pis que no s'ha materialitzat.

*****

Vaig fer una portada per a oferir-la a Wilco, però l'operació no ha sortit bé. Almenys estic lliure per a oferir-la a algun amic. Sembla que malament no està.

*****

Impossible començar a Catalunya. Només reben atenció els que han signat contracte. Penós.

*****

"El mercat immobiliari actual és com una “sitcom” americana: se suposa que és una comèdia, però no fa riure. Impossible comprar, impossible llogar, i aquí ningú no és prou intel·ligent per a trobar el desllorigador. Mai no hauríem d’haver arribat aquí."

The Secret Life Of Arabia

Sembla que a la fi hi ha algun moviment per recanviar l'Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona. Una molt bona notícia, si no fós perquè els possibles recanvis no són per tirar cohets. Tan aviat com siguem independents necessitem una nova llei electoral amb llistes obertes, per favor.

I una pregunta: en què deu pensar Inés Arrimadas, que vagi dient el que diu per la tele? Pobre marit seu, m'ensumo un divorci ràpid. I pobres Mossos que l'escolten.

*****

L'aconteixement d'aquests dies ha estat la meva exposició a l'Ateneu Terrassenc, "La Contradicció Desconeguda". Va ser de nervis preparar-la (només dir que si inauguràvem a les 6, a les 5 era a Francesc Macià a recuperar un dibuix que em faltava i emmarcar-lo), però tot va ser seure a la taula amb el micro i començar un d'aquells moments perfectes. El Josep Sans va fer una molt bona intro. La Marie Lottré va parlar molt bé d'Artteràpia (un concepte clau en l'exposició). La Sílvia Alcàntara va estar sublim (i va llegir un conte meu, amb aquella entonació tan especial que té). I sembla ser que jo també me'n vaig sortir bé, resumint un text que no es va imprimir (única petita falla, el teniu més endavant), parlant de la meva trajectòria vital i la malaltia, i responent a un interessant torn de preguntes, abans de tocar "Shelby Avenue Bridge" amb la Villager i "Andrea Doria" (de To Be Continued) amb el piano.

I m'he passat dues setmanes rebent elogis pels dibuixos. Costa acostumar-s'hi però els agraeixo profundament. Així que ha estat un bon moment en la meva vida.

*****

Una dada considerablement estranya l'he de remarcar. Feia temps que tot de gent em deia coses, i vaig decidir recórrer a la ciència per a demostrar que jo era un burro integral. Vaig fer un test de la manera més honesta que vaig poder. I la memòria de treball la tinc justeta (98), però fins i tot així la mitjana em va sortir de 134, amb una intel·ligència verbal de 146. Em costarà acostumar-m'hi. Vull dir, m'he passat anys treballant de mosso de magatzem, no tinc cap currículum acadèmic extraordinari, vaig aturat per la vida... i de sobte això. Com es menja?

*****

Pot ser la darrera festa, però he pogut incorporar a l'equip un VOX AC15C1 (que sona de fàbula) i la gran sorpresa, una Squier Vintage Modified Jazzmaster en color Sonic Blue. Sabia que seria bonica. El que no sabia era que les pastilles (unes poc prometedores Duncan Designed) sonarien tan bé. És una guitarra de 374€ que sona i es toca com una de 1800. L'única pega és que de moment se'm desafina, he de veure per què, si és el vibrato o les clavilles. O les cordes. Però si només és això, ja hi firmo. És el so que buscava. (I saber que he millorat com a guitarrista i que puc tocar solos senzills però convincents em té entusiasmadíssim. A més, els assaigs amb Visitants estan essent fantàstics. Ens veiem el 25N a La Goleta.)

*****

Amb el que els noms, algunes vendes després, són:

-Squier VM Telecaster: Nashville

-Squier VM Jazzmaster: Pieholden

-Epiphone Riviera: Mythbusters

-Älvian "SG" estéreo: Victòria

-Epiphone Wildkat: Nothammer

-Fender CIJ Stratocaster XII: Califòrnia

-Fender American Series Stratocaster: Antàrtica

-Rickenbacker 330/12: Glendor

-Gibson Les Paul Studio: Schönbrun

-Casio MG-510: Crashbird

-Älvian 335: Connecticut

+++++

-Acústica Storm: Illinois

-Fender Villager XII: Windfall

+++++

-Baix Storm: Barstow

-Baix acústic Academy: Saint Louis

-Fender Jazz Bass Highway One: Sebastopol

*****

Discos meus? Musicalment aturats. Però he escrit ja les lletres de l'Estratègies i el Disfunctional. He provat un munt de coses, a veure si trobo la nova direcció. Ara mateix no estic segur que no hagi trobat la nova hòstia. Però amb dir que un parell de lletres són en castellà i que altres són "collages" de frases apuntades ho dic tot.

*****

What guitarist was most influential to you in your choice of a Stratocaster?

It's a complex story in which neither of the usual famous guitarists had a direct involvement (but maybe an indirect one). I bought a "Strat-like object" in 1995 after listening to the "Bleach" album by Nirvana, and during many years I had only that guitar and a Casio one, both with a Strat-like body, etc. My first real Strat was a CIJ XII that I bought instead of the Rickenbacker 12-string I wanted but couldn't locate at the time, and so it was bought under the Byrds and Beatles influence. But some months later I decided that I wasn't satisfied with my existing 6-string electrics, so I bought an American Series Strat. And it was chosen because I wanted the real thing. Another reason was that I was in a group playing keyboards, I wanted to play some guitar, my friends complained about the crappy guitars I had, and they all played Telecasters, so at the time I wanted something different. It was only when trying my new guitar at home that I realized what a fabulous guitar I had bought. So long live the Stratocaster.

*****

Lluís Paloma, "Patinet": La contradicció desconeguda.

En mirar la meva obra gràfica d'aquests darrers anys, m'adono que gira a l'entorn de dues capes que sovint es contradiuen, perquè no poden tenir orígens més oposats. Jo mateix no he après encara com conduir ambdúes capes cap a un resultat lògic i coherent, com sí que he aconseguit en un altre camp, la música. Les dues capes són:

1) L'obra com a absolut inert. Amb això em refereixo al fet ineludible que un cop feta, l'obra existeix durant un temps indeterminat com un fet objectiu, sense contenir en si mateixa cap interpretació.

b) Un camp potencialment infinit, extern a l'obra però que potencialment tothom l'hi pot projectar, que és el de l'interpretació o la reacció més o menys emocional.

Jo sempre separo ambdúes capes i em centro en la creació d'obres d'una manera tan objectiva com m'és possible. Tothom serà, llavors, lliure d'interactuar-hi com li plagui. I aquí faig notar que, davant de l'obra objectiva, tots la percebem i la sotmetem a processos d'associació i memòria a dins del nostre cervell. Qualsevol resultat d'aquest procés és aliè al que és la pròpia obra, però és perfectament legítim, sempre i quan es tingui en compte que és altament individual -i per tant no es pot generalitzar- i que en el fons tot es pot reduir al gust individual lliure -però que una crítica basada només en el "m'agrada/no m'agrada" no li serà útil a ningú-. A la vegada, el que ens motiva a buscar aquella obra és el seu nivell d'informació, que es pot adequar més o menys a les nostres necessitats individuals, i aquest nivell d'informació, en art i a diferència de disciplines més científiques o d'investigació documental, l'hem d'entendre com a suma d'elements discrets i no gramàtics, a la vegada que el factor novetat reforça aquests nivells (sempre ens impacta més allò nou, allò que no coneixem).

Clar, en un nivell objectiu la meva obra és força mecànica: dibuixos fets amb més o menys rigor i basats en l'ús constant de la perspectiva, amb un horitzó i un o dos punts de fuga. Art figuratiu, quasi sense excepció, i amb tota la càrrega d'il·lusió òptica que hi volgueu aplicar. No té més.

Però hi ha un altre nivell, clarament interpretatiu i amb significats que se m'escapen. I aquí cal dir que des que vaig reempendre el dibuix el 2009, i especialment des que participo a classes d'Artteràpia (2014), m'adono que hi ha un element que no controlo i que sembla generar imatges un punt estranyes. Hi ha moltes imatges de focs i explosions en la nit. De monòlits que no semblen emetre cap missatge. D'ulls que no veuen. De persones que ens van oferir la seva millor obra en moments de cruïlla i de profunda inseguretat. De cerca d'un territori nou. Només recentment he començat a entendre d'on poden venir. I per això, en dibuix, he cremat l'escola on vaig anar de petit. La vida pot fer molt mal.

A la vegada, hi ha la definició de què faig quan dibuixo. I dibuixo figuratiu, però a la vegada és una figuració informada per les avantguardes del segle XX, enteses com experimentació amb l'estructura de les imatges (o dels textos, o dels paisatges sonors). Simplement abordo cada dibuix com una forma de pensament. I això és important. En un moment de crisi de les avantguardes, cal reivindicar-ne el seu caràcter de catalitzador, d'eina valuosa que posa en qüestió molts dogmes que ens vénen dels segles XVI a XVIII (l'art com a còpia o simple imitació d'allò quotidià, com a guardià de valors conservadors, com a simple rutina d'imatges banals). Simplement, ha passat alguna cosa que no pot ser ignorada, negada i oblidada. Hi ha gent que voldria tornar al segle XVIII perquè perceben el segle XX i l'art actual com un carreró sense sortida. Doncs jo dic: l'únic que hem d'aturar és l'art com a simple inversió econòmica. Per demés, la manera d'imaginar l'art abarca ara moltes més possibilitats, possibilitats a les que no vull renunciar. Si tota aquesta gent volen tornar al passat, allà ells, però amb mi que no hi comptin.

De fet, hi ha una tendència inquietant en molta de la gent que pinta i dibuixa junt amb mi a la classe de dibuix: tothom copia. Tots i totes no semblen saber treballar sense una foto al costat que els indiqui què han de fer. I és una llàstima, perquè tenen un gran talent dibuixant o pintant. Però d'alguna manera sóc l'únic de la classe que prescindeix de fotos per a dibuixar el que tinc dins del cap en un dia determinat. I això té meravellat tothom, malgrat que em podrien superar amb una simple empenta. Però no. I aquí i per acabar, he de fer notar un detall: massa vegades a les escoles, els professors descriuen l'art als nens, no com a "aquests pinzells, llapis, pintures i cartolines us permetran llançar-vos a l'aventura", sinó com a "Velázquez! Rubens! Rembrandt! Leonardo! Miquelàngel!", i llavors els nens queden tan aturats davant de tota aquesta perfecció que decideixen que mai no ho podran fer tan bé i abandonen abans de començar. I aquí han mort uns artistes. No deixeu que us ho facin. El meu missatge és: llanceu-vos i creeu! Que les vostres obres arribin a existir, perquè mai no us deixaran sols.

Lluís Paloma Sànchez, Terrassa, 25-7-2016.

Breu explicació de cada dibuix:

1. Venècia. O una possible Venècia fundada sobre 1950.

2. Mèdic. Està inspirat en el Centre Mèdic que una vegada dignificà el carrer Baldrich de Terrassa, encara que aquest edifici és molt més gran.

3. Bàltic. La veig com una possible casa alemanya, excepte per estar ubicada al mig del mar.

4. Havana. Una simple part d'un jardí, amb un cotxe imaginari d'inspiració cubana. Fi de la primera sèrie: arquitectures.

5. Biblioteca. Inspirat en Blake & Mortimer, és una biblioteca d'estil anglès amb un monòlit al mig. La llatinada la vaig treure de la missa de Rèquiem, que he cantat massa vegades i tot.

6. Intriga de palau. Té bastant d'improvisació. El cert és que em preocupa la facilitat que tenen els exèrcits per a fer cops d'estat.

7. Els soldats innocents. Una cúpula, desenvolupant iconografia dels dos dibuixos precedents. Inclou el títol d'un àlbum de White Fence que em té enganxat.

8. El gran concert al cel. Inclou iconografia de #5 i és la contrapart lògica de #7. I amb això acabo les dues sèries de perspectiva.

9. Ciutat. Fragment d'una ciutat imaginària i amb poca gent (o almenys quasi tothom és a casa).

10. 1960. La casa la vaig dibuixar de memòria d'un llibre d'arquitectura de 1960 que tinc per alguna banda. L'interessant són les llums. N'hi haurà més.

11. Alabama. En aquest cas la llum, en ple dia, és una explosió. Confesso el meu interès en els EUA.

12. Autopista. Una llum més tranquil·la, la d'un peatge en una autopista catalana (però pregunto: quan els treuran?).

13. Monòlit. Sense ser el meu millor dibuix, sí que és el que millor em defineix. No sé quina funció té aquesta plataforma, però el seu absurd pot ser significant.

14. Roswell. Un exercici afortunat d'Artteràpia: les cames estan copiades d'una foto i hi havia de dibuixar un personatge al meu aire. Les cames van sortir tan grans que vaig decidir improvisar. Més EUA.

15. Tres compositors. Un altre exercici afortunat d'Artteràpia. Havia de seure tres persones de lliure elecció en tres cadires. Vaig escollir tres músics (Paul McCartney, John Lennon i Brian Wilson) i els vaig acompanyar de tres fragments de lletra, reveladors que, mentre estaven fer la millor música de les seves vides, vivien temps dramàtics.

16. Anglaterra. Una casa anglesa. Aparentment, algú està preparant un viatge.

17. Escola Pia. En plena Artteràpia dibuixo la imatge més personal possible. El nen que cau sóc jo (realment ho vaig fer, una empenta d'un altre nen el dia de Corpus de 1979), l'escola que crema és la que vaig suportar durant catorze anys, i una patrulla de policia s'ho mira.

Bummer In The Summer

El de 2016 ha estat un estiu absurd. Moltes feines tontes sense sentit. I mentrestant, la maquinària creativa quieta, com no havia de ser. No he fet vacances. Ni tan sols no m'he pogut banyar a Vallparadís. No estic relaxat.

(I que se'm vagi desmaiant la mare i fent-se tantos no ajuda. Em té inquiet.)

*****

Política? L'Onze vaig ser a Berga. El Jordi Sánchez sembla guanyar potència. Ara, a que passin coses, que tothom deia "és l'últim any que faig el gilipolles". I per començar, la qüestió de confiança del Puigdemont. Començo a olorar-me que la CUP votarà contra ell, i això voldria dir eleccions. En mala hora vaig votar la CUP. Almenys aquesta vegada ja estaria avisat. Estic disposat a votar Puigdemont, per una vegada. El tio sembla controlar. En canvi, l'Homs no controla gens, i en aquest cas val més votar Joan Tardà i Gabriel Rufián, que estan fent molt bona feina. Pels dubtes, miro de definir-me a la vegada com a independentista i esquerranós. A la vegada, dono molta importància a les personalitats. Per això he fet aquesta distinció entre Puigdemont i Homs: el primer ja fa temps que va de debò, mentre que el segon ja ens ha acostumat a tota mena de sorpreses, des de barallar-se amb qui no toca en plena campanya electoral a fer concessions a altres formacions polítiques sense que tot plegat li rendeixi. Avui mateix ens ha deixat ben confosos amb la seva proposta a Pedro Sánchez (PSOE), proposta que podia no incloure un referèndum a Catalunya. Per després dir que sí que havia d'incloure'l. Que tingueu un bon maldecap.

*****

Apunteu-vos-ho: dilluns 17 d'octubre a les 6 de la tarda inauguro exposició de dibuixos a l'Ateneu Terrassenc. Tant de bo s'ho miri algú...

*****

Àlbums? Pràcticament igual, tot i que lentament em vaig posant a la feina. Pendents:

-Santuari: tornar a escriure la meitat de les lletres, basant-me en la feina feta el 2007-8. Gravar les veus... i llavors treure la versió actual de tots els llocs d'internet i, uns dies després, treure la nova versió, que seria a tots els efectes acabar el projecte del "Partisà!" sota un altre nom. Instrumentalment hi és tot, tot i que igual afegeixo el Jazz Bass a un parell de temes que ara van mancats de greus. Tot es farà.

-Estratègies: a falta de corregir una lletra en occità (traductor automàtic de la Generalitat de Catalunya: vaig a cegues), totes les lletres estan escrites. Falta gravar veus... i treballar les bases, que no acaben de ser.

-Disfunctional: hi ha força lletres per escriure. Veus, i algunes guitarres. Els sintes hi són tots.

-1980: escriure lletres, i gravar les veus dels meus amics i amigues. Les bases estan completes.

Almenys ja estic escrivint lletres, lentament i amb calma. Tota la calma que permet un moment tan dolent econòmicament com ara.

*****

Tinc ja l'interface Tascam 16x8. L'estudi, incloent les compres de juliol, ja és complet.

I també tinc un ampli de transistors Roland Blues Cube Hot de 30W. No sona a vàlvula per res, però com a ampli és de qualitat.

M'he permès de fer posar pastilles bones a les dues guitarres que faltaven. L'Älvian 335 té dues Seymour Duncans Seth Lover, boníssimes. I la Casio MG-510 ha tornat a la vida amb un muntatge excèntric però ple de possibilitats. Espero poder-li fer honor.

*****

Somnis? Una Squier VM Jazzmaster Sonic Blue (a la que posar pastilles Fender bones) i un ampli Vox AC15. Potser també una Eastwood Classic 12-string. Trigaré...