The Secret Life Of Arabia

Sembla que a la fi hi ha algun moviment per recanviar l'Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona. Una molt bona notícia, si no fós perquè els possibles recanvis no són per tirar cohets. Tan aviat com siguem independents necessitem una nova llei electoral amb llistes obertes, per favor.

I una pregunta: en què deu pensar Inés Arrimadas, que vagi dient el que diu per la tele? Pobre marit seu, m'ensumo un divorci ràpid. I pobres Mossos que l'escolten.

*****

L'aconteixement d'aquests dies ha estat la meva exposició a l'Ateneu Terrassenc, "La Contradicció Desconeguda". Va ser de nervis preparar-la (només dir que si inauguràvem a les 6, a les 5 era a Francesc Macià a recuperar un dibuix que em faltava i emmarcar-lo), però tot va ser seure a la taula amb el micro i començar un d'aquells moments perfectes. El Josep Sans va fer una molt bona intro. La Marie Lottré va parlar molt bé d'Artteràpia (un concepte clau en l'exposició). La Sílvia Alcàntara va estar sublim (i va llegir un conte meu, amb aquella entonació tan especial que té). I sembla ser que jo també me'n vaig sortir bé, resumint un text que no es va imprimir (única petita falla, el teniu més endavant), parlant de la meva trajectòria vital i la malaltia, i responent a un interessant torn de preguntes, abans de tocar "Shelby Avenue Bridge" amb la Villager i "Andrea Doria" (de To Be Continued) amb el piano.

I m'he passat dues setmanes rebent elogis pels dibuixos. Costa acostumar-s'hi però els agraeixo profundament. Així que ha estat un bon moment en la meva vida.

*****

Una dada considerablement estranya l'he de remarcar. Feia temps que tot de gent em deia coses, i vaig decidir recórrer a la ciència per a demostrar que jo era un burro integral. Vaig fer un test de la manera més honesta que vaig poder. I la memòria de treball la tinc justeta (98), però fins i tot així la mitjana em va sortir de 134, amb una intel·ligència verbal de 146. Em costarà acostumar-m'hi. Vull dir, m'he passat anys treballant de mosso de magatzem, no tinc cap currículum acadèmic extraordinari, vaig aturat per la vida... i de sobte això. Com es menja?

*****

Pot ser la darrera festa, però he pogut incorporar a l'equip un VOX AC15C1 (que sona de fàbula) i la gran sorpresa, una Squier Vintage Modified Jazzmaster en color Sonic Blue. Sabia que seria bonica. El que no sabia era que les pastilles (unes poc prometedores Duncan Designed) sonarien tan bé. És una guitarra de 374€ que sona i es toca com una de 1800. L'única pega és que de moment se'm desafina, he de veure per què, si és el vibrato o les clavilles. O les cordes. Però si només és això, ja hi firmo. És el so que buscava. (I saber que he millorat com a guitarrista i que puc tocar solos senzills però convincents em té entusiasmadíssim. A més, els assaigs amb Visitants estan essent fantàstics. Ens veiem el 25N a La Goleta.)

*****

Amb el que els noms, algunes vendes després, són:

-Squier VM Telecaster: Nashville

-Squier VM Jazzmaster: Pieholden

-Epiphone Riviera: Mythbusters

-Älvian "SG" estéreo: Victòria

-Epiphone Wildkat: Nothammer

-Fender CIJ Stratocaster XII: Califòrnia

-Fender American Series Stratocaster: Antàrtica

-Rickenbacker 330/12: Glendor

-Gibson Les Paul Studio: Schönbrun

-Casio MG-510: Crashbird

-Älvian 335: Connecticut

+++++

-Acústica Storm: Illinois

-Fender Villager XII: Windfall

+++++

-Baix Storm: Barstow

-Baix acústic Academy: Saint Louis

-Fender Jazz Bass Highway One: Sebastopol

*****

Discos meus? Musicalment aturats. Però he escrit ja les lletres de l'Estratègies i el Disfunctional. He provat un munt de coses, a veure si trobo la nova direcció. Ara mateix no estic segur que no hagi trobat la nova hòstia. Però amb dir que un parell de lletres són en castellà i que altres són "collages" de frases apuntades ho dic tot.

*****

What guitarist was most influential to you in your choice of a Stratocaster?

It's a complex story in which neither of the usual famous guitarists had a direct involvement (but maybe an indirect one). I bought a "Strat-like object" in 1995 after listening to the "Bleach" album by Nirvana, and during many years I had only that guitar and a Casio one, both with a Strat-like body, etc. My first real Strat was a CIJ XII that I bought instead of the Rickenbacker 12-string I wanted but couldn't locate at the time, and so it was bought under the Byrds and Beatles influence. But some months later I decided that I wasn't satisfied with my existing 6-string electrics, so I bought an American Series Strat. And it was chosen because I wanted the real thing. Another reason was that I was in a group playing keyboards, I wanted to play some guitar, my friends complained about the crappy guitars I had, and they all played Telecasters, so at the time I wanted something different. It was only when trying my new guitar at home that I realized what a fabulous guitar I had bought. So long live the Stratocaster.

*****

Lluís Paloma, "Patinet": La contradicció desconeguda.

En mirar la meva obra gràfica d'aquests darrers anys, m'adono que gira a l'entorn de dues capes que sovint es contradiuen, perquè no poden tenir orígens més oposats. Jo mateix no he après encara com conduir ambdúes capes cap a un resultat lògic i coherent, com sí que he aconseguit en un altre camp, la música. Les dues capes són:

1) L'obra com a absolut inert. Amb això em refereixo al fet ineludible que un cop feta, l'obra existeix durant un temps indeterminat com un fet objectiu, sense contenir en si mateixa cap interpretació.

b) Un camp potencialment infinit, extern a l'obra però que potencialment tothom l'hi pot projectar, que és el de l'interpretació o la reacció més o menys emocional.

Jo sempre separo ambdúes capes i em centro en la creació d'obres d'una manera tan objectiva com m'és possible. Tothom serà, llavors, lliure d'interactuar-hi com li plagui. I aquí faig notar que, davant de l'obra objectiva, tots la percebem i la sotmetem a processos d'associació i memòria a dins del nostre cervell. Qualsevol resultat d'aquest procés és aliè al que és la pròpia obra, però és perfectament legítim, sempre i quan es tingui en compte que és altament individual -i per tant no es pot generalitzar- i que en el fons tot es pot reduir al gust individual lliure -però que una crítica basada només en el "m'agrada/no m'agrada" no li serà útil a ningú-. A la vegada, el que ens motiva a buscar aquella obra és el seu nivell d'informació, que es pot adequar més o menys a les nostres necessitats individuals, i aquest nivell d'informació, en art i a diferència de disciplines més científiques o d'investigació documental, l'hem d'entendre com a suma d'elements discrets i no gramàtics, a la vegada que el factor novetat reforça aquests nivells (sempre ens impacta més allò nou, allò que no coneixem).

Clar, en un nivell objectiu la meva obra és força mecànica: dibuixos fets amb més o menys rigor i basats en l'ús constant de la perspectiva, amb un horitzó i un o dos punts de fuga. Art figuratiu, quasi sense excepció, i amb tota la càrrega d'il·lusió òptica que hi volgueu aplicar. No té més.

Però hi ha un altre nivell, clarament interpretatiu i amb significats que se m'escapen. I aquí cal dir que des que vaig reempendre el dibuix el 2009, i especialment des que participo a classes d'Artteràpia (2014), m'adono que hi ha un element que no controlo i que sembla generar imatges un punt estranyes. Hi ha moltes imatges de focs i explosions en la nit. De monòlits que no semblen emetre cap missatge. D'ulls que no veuen. De persones que ens van oferir la seva millor obra en moments de cruïlla i de profunda inseguretat. De cerca d'un territori nou. Només recentment he començat a entendre d'on poden venir. I per això, en dibuix, he cremat l'escola on vaig anar de petit. La vida pot fer molt mal.

A la vegada, hi ha la definició de què faig quan dibuixo. I dibuixo figuratiu, però a la vegada és una figuració informada per les avantguardes del segle XX, enteses com experimentació amb l'estructura de les imatges (o dels textos, o dels paisatges sonors). Simplement abordo cada dibuix com una forma de pensament. I això és important. En un moment de crisi de les avantguardes, cal reivindicar-ne el seu caràcter de catalitzador, d'eina valuosa que posa en qüestió molts dogmes que ens vénen dels segles XVI a XVIII (l'art com a còpia o simple imitació d'allò quotidià, com a guardià de valors conservadors, com a simple rutina d'imatges banals). Simplement, ha passat alguna cosa que no pot ser ignorada, negada i oblidada. Hi ha gent que voldria tornar al segle XVIII perquè perceben el segle XX i l'art actual com un carreró sense sortida. Doncs jo dic: l'únic que hem d'aturar és l'art com a simple inversió econòmica. Per demés, la manera d'imaginar l'art abarca ara moltes més possibilitats, possibilitats a les que no vull renunciar. Si tota aquesta gent volen tornar al passat, allà ells, però amb mi que no hi comptin.

De fet, hi ha una tendència inquietant en molta de la gent que pinta i dibuixa junt amb mi a la classe de dibuix: tothom copia. Tots i totes no semblen saber treballar sense una foto al costat que els indiqui què han de fer. I és una llàstima, perquè tenen un gran talent dibuixant o pintant. Però d'alguna manera sóc l'únic de la classe que prescindeix de fotos per a dibuixar el que tinc dins del cap en un dia determinat. I això té meravellat tothom, malgrat que em podrien superar amb una simple empenta. Però no. I aquí i per acabar, he de fer notar un detall: massa vegades a les escoles, els professors descriuen l'art als nens, no com a "aquests pinzells, llapis, pintures i cartolines us permetran llançar-vos a l'aventura", sinó com a "Velázquez! Rubens! Rembrandt! Leonardo! Miquelàngel!", i llavors els nens queden tan aturats davant de tota aquesta perfecció que decideixen que mai no ho podran fer tan bé i abandonen abans de començar. I aquí han mort uns artistes. No deixeu que us ho facin. El meu missatge és: llanceu-vos i creeu! Que les vostres obres arribin a existir, perquè mai no us deixaran sols.

Lluís Paloma Sànchez, Terrassa, 25-7-2016.

Breu explicació de cada dibuix:

1. Venècia. O una possible Venècia fundada sobre 1950.

2. Mèdic. Està inspirat en el Centre Mèdic que una vegada dignificà el carrer Baldrich de Terrassa, encara que aquest edifici és molt més gran.

3. Bàltic. La veig com una possible casa alemanya, excepte per estar ubicada al mig del mar.

4. Havana. Una simple part d'un jardí, amb un cotxe imaginari d'inspiració cubana. Fi de la primera sèrie: arquitectures.

5. Biblioteca. Inspirat en Blake & Mortimer, és una biblioteca d'estil anglès amb un monòlit al mig. La llatinada la vaig treure de la missa de Rèquiem, que he cantat massa vegades i tot.

6. Intriga de palau. Té bastant d'improvisació. El cert és que em preocupa la facilitat que tenen els exèrcits per a fer cops d'estat.

7. Els soldats innocents. Una cúpula, desenvolupant iconografia dels dos dibuixos precedents. Inclou el títol d'un àlbum de White Fence que em té enganxat.

8. El gran concert al cel. Inclou iconografia de #5 i és la contrapart lògica de #7. I amb això acabo les dues sèries de perspectiva.

9. Ciutat. Fragment d'una ciutat imaginària i amb poca gent (o almenys quasi tothom és a casa).

10. 1960. La casa la vaig dibuixar de memòria d'un llibre d'arquitectura de 1960 que tinc per alguna banda. L'interessant són les llums. N'hi haurà més.

11. Alabama. En aquest cas la llum, en ple dia, és una explosió. Confesso el meu interès en els EUA.

12. Autopista. Una llum més tranquil·la, la d'un peatge en una autopista catalana (però pregunto: quan els treuran?).

13. Monòlit. Sense ser el meu millor dibuix, sí que és el que millor em defineix. No sé quina funció té aquesta plataforma, però el seu absurd pot ser significant.

14. Roswell. Un exercici afortunat d'Artteràpia: les cames estan copiades d'una foto i hi havia de dibuixar un personatge al meu aire. Les cames van sortir tan grans que vaig decidir improvisar. Més EUA.

15. Tres compositors. Un altre exercici afortunat d'Artteràpia. Havia de seure tres persones de lliure elecció en tres cadires. Vaig escollir tres músics (Paul McCartney, John Lennon i Brian Wilson) i els vaig acompanyar de tres fragments de lletra, reveladors que, mentre estaven fer la millor música de les seves vides, vivien temps dramàtics.

16. Anglaterra. Una casa anglesa. Aparentment, algú està preparant un viatge.

17. Escola Pia. En plena Artteràpia dibuixo la imatge més personal possible. El nen que cau sóc jo (realment ho vaig fer, una empenta d'un altre nen el dia de Corpus de 1979), l'escola que crema és la que vaig suportar durant catorze anys, i una patrulla de policia s'ho mira.