Antònia Font forever! Dissabte 15 de juliol vam assistir al seu concert a la Rambla del Raval de Barcelona i va ser increïble. Fins i tot vam ser batejats amb aigüa mineral pel Pau Debon... Directe boníssim. Van començar amb Batiscafo Katiuscas, es van mostrar forts amb el repertori d'aquest (gran) disc, van tocar també Loco (estranyament es van oblidar d'Extraterrestres), Armando Rampas (amb esclat eufòric del públic), també Tres Dos Un Ignició, Alegria, Interstellar Overdrive (en homenatge al nostre amic Syd Barrett), A Rússia, algun altre del primer àlbum... Segons el meu amic Ferran Valldeperas, el repertori va ser el de l'Auditori el mes passat, i va sonar tan bé com allà, encara que sense la parafernàlia de llums (tot i que alguna hi havia). El públic, per cert, entregadíssim. L'única pega va ser que estava ple de venedors de llaunes de cervesa i no et deixaven concentrar. Però en fi, estem davant del millor grup en català en dècades. Que continuin així, són genials.

Ha mort en Syd Barrett. Apart de les IV coses que hagués filtrat la seva família, l'última notícia que se'n tenia era de 1975, quan es va deixar caure inesperadament a les sessions de mescla de l'àlbum "Wish You Were Here" dels seus excompanys Pink Floyd, fet una piltrafa, mentre en Gilmour i companya s'anaven dient "però no el reconeixes? Fixat-hi!" Un mal final, molt abans del d'ara, el de la diabetis. És una història trista, però amb el primer àlbum de Pink Floyd aquest home va deixar clar que era un geni. El trobarem a faltar. Un últim interrogant a l'aire: quan es publicaran d'una punyetera vegada les cançons dels Floyd "Scream Thy Last Scream" i "Vegetable Man"?

Reprenem les entrevistes! Aquesta vegada li toca a en Ferran Baucells, ànima de Tired Hippo, solista de To Be Continued i excelent guitarrista.

1. Quin creus que és el teu paper a To Be Continued?
tocar la guitarra... fer soroll...
2. Com definiries Tired Hippo?
no crec que sigui prou objectiu per definir tiredhippo... és massa
personal... intento passar-ho bé fent temes meus i de la itzi (i estem
oberts a aportacions de tothom)... a més d'estar molt content amb la
resta
de gent que ha colaborat i colabora encara amb nosaltres...
3. Descriu-nos les maquetes de Tired Hippo.
'maqueta#12' va ser el primer intent... el todo vale... gravacions
caseres
de les que n'hem anat treient temes posteriorment... massa temes i un
so
massa lo-fi... em quedo amb 'same old crap' d'aquella maqueta... 'minor
songs' va ser la nostra primera experiència a un estudi... un so
bastant
professional... potser massa... vam passar d'un extrem a l'altre i
algun
tema crec que es va ressentir... 'late at night' i 'home' van ser els
que
van quedar millor... a 'another side of tired hippo' em vaig veure amb
més
llibertat per fer el que volia... ho vaig fer i crec que no en va
sortir un
mal resultat... 'otoño' i 'the other side' són dos temes que puc dir
que
m'encanta haver gravat... però amb la propera... 'sweet
après-dinner'...
esperem donar un passet més...
4. Quines guitarres tens? N’hi ha alguna per la que sospiris?
sempre he sospirat per tenir una jazzmaaster del anys '60... aquest
seria el
meu somni en quant a guitarres... tinc una Martin que és la meva joia i
que
penso que em coneix millor que ningú... una fender telecaster americana
perquè després de la jazzmaster sóc un fan de les telecaster i una
imitació
de danelectro que té la seva gràcia però no és molt pràctica...
5. Has experimentat algun cop amb pedals d’efectes?
mai he estat molt interessat en el so de la guitarra... arribar,
endollar-se
i tocar... crec que no tinc molt desenvolupat l'oida perquè no
distingeixo
massa greus, aguts,... i així no em preocupa massa el tema del so de la
guitarra... tot i que hauria de preocupar-me una mica...
6. Quins plantejaments tens a l’hora de compondre?
no acostumo a basar-me en cap plantejament previ... em poso a tocar i a
provar coses... potser en quant a temàtica de la cançó sí que em puc
basar
en alguna frase o idea que hagi sentit però musicalment intento no
tenir cap
plntejament previ...
7. Quina és la teva cançó que t’agrada més?
massa difícil escollir... sempre ve de gust tocar i provar les últimes
que
has escrit...
8. Quins són els teus grups favorits? Hi ha algun àlbum que t’hagi
marcat
especialment?
podria citar-ne tants... el 'without a sound' de dinosaur jr... el
'desire'
del tito... el 'velvet underground & nico'...
9. I quines són les teves pel•lícules preferides? Com et definiries com
a
espectador?
com a espectador la veritat és que sóc bastant bo... puc veure quasi
qualsevol pel.lícula... el ritual d¡'anar al cine m'agrada...
pel.lícules
també n'hi ha moltes... 'primavera, verano, otoño, invierno y
primavera',
'hana-bi', 'el gran lebowsky',... d'aquest any les millors que he vist
fins
ara serien 'caché' i 'el arco'...
10. Com t’ha afectat la febre dels blogs i fotologs?
com tantes coses m'ha afectat amb una mica de retard... ara mateix
estic
enganxat al món del fotolog... ho veig com una forma interessant de
comunicar-se...
11. Fes-nos una reflexió final. Sobre el que vulguis.
doncs t'animo a que el concert del 'corrupció' amb la lluis paloma all
star
band es fagi realitat... a mí em ve molt de gust i crec que en pot
sortir
alguna cosa interessant...

1) Ahir em vaig despedir del Liceu. I, per a fer-me la punyeta, va sonar millor que mai i amb un muntatge perfectament adequat. Especialment, la Madama Butterfly va estar esplendorosa, havent de repetir l'ària del segon acte per petició del públic. És clar, a la tornada tot eren veus que jo havia fet malament de deixar l'abonament.
Però sembla que la temporada que vé hi haurà una bona tungada de muntatges polèmics (per a dir-ho suau). Prefereixo esperar.
2) Consulteu aquesta adreça:
www.jonotespere.org

Ahir va guanyar el sí. Per a mi és trist, perquè sé que ens han aixecat la camisa, i que això pot ser ben bé el principi de la fi. Ara ja no sé què fer. Sóc patriota, però des d'ahir em sento sol, indefens. Els que defensàvem el no des de posicions catalanistes d'esquerres ens hem trobat contra les cordes i amb dificultats definitives per a enviar el nostre missatge als ciutadans i, sobretot, ser compresos. La publicitat pel sí ha estat massiva i, sobretot, el PP, amb el seu posicionament pel no, ha tombat a moltíssima gent cap al sí, cosa de la que també s'ha servit l'Artur Mas. Pot ser, també, que en particular ERC haguem fallat en alguna cosa (sobretot, sembla ser, en el fet d'haver passat del sí a l'Estatut del 30 de setembre al no a l'estatut retallat a través de fases intermitges, cosa que no hem sabut explicar) i haguem de fer algun tipus d'autocrítica. En tot cas, amb aquest nyap aprovat i amb la probable perspectiva del retorn d'Artur Mas a la Generalitat per la porta gran, aquest és el pitjor dels escenaris possibles en democràcia. Estic espantat.

Ahir aní a l'acte d'entrega d'unes entrevistes en DVD realitzades per alumnes de dos instituts de Terrassa a antics represaliats per Franco i lluitadors antifranquistes. Apart de l'interès que té la idea de fer que els habituals treballs d'institut passin a tenir importància i utilitat reals per a la ciutat i per a possibles historiadors forans, els extractes que se'ns van passar per TV (amb un so molt precari) no tenien desperdici. A més, hi ha almenys una persona a Terrassa que va passar divuit anys de la seva vida treballant forçat a la construcció del Valle de los Caídos. Les dades espanten. I és d'admirar el valor que van tenir en el seu moment els entrevistats. En resum, una feina molt bona, que ara està disponible a l'Arxiu Històric Comarcal.

1) Tema Linux: he descobert un petit problema amb la "mescladora" interna de so. Les entrades de micròfon i línia de la meva targeta (una vella Soundblaster Live! 5.1 Platinum) ¡no em són dirigides als programes de gravació d'àudio! Més entretenment per a les tardes de primavera. Linux és genial en alguns aspectes, però la vinculació entre determinats programes podria ésser millor.
2) Ara que hi ha el Bipartit, aquest serà molt ben mantingut per la premsa mentre ERC continuarà rebent de valent pel seu "No" decidit a un estatut de pa sucat amb oli. Bàsicament se'ns dirà que hem de votar "sí" a l'estatut perquè si no som del PP, i que l'estatut és meravellós. Però els que l'hem llegit sabem que no és així, que ens volen encolomar un bluff i lligar-nos de mans i peus vint-i-cinc anys més amb l'excusa que vam votar "sí".

Ahir em van entrevistar a Matadepera Ràdio, al programa "El teler", cap a un quart d'onze de la nit. Va estar molt bé, em van fer sentir molt a gust, i el programa com a tal (que vaig poder presenciar des de la mateixa cabina) mereix un deu. Moltes gràcies!
Parlant ara de Linux, he tornat al primer sistema que vaig tenir, Aurox. Ara el so em va bé, només he tingut problemes amb Noatun, que sembla tenir alguna incompatibilitat amb el driver, però canviant de programes tot em va com una seda. Ja només em manca internet per a tenir el sistema operatiu dels meus somnis, i pel que vaig veure tontejant amb Knoppix.4 hi ha d'haver una manera de configurar el meu modem. Amb paciència...

1) Demà farà 91 anys que un covard comandant de submarí va disparar un torpede contra el Lusitania prop de la costa irlandesa, morint 1198 persones. Hi ha qui pensa que el Lusitania portava una càrrega il·legal de municions i per això hi va haver una segona explosió que va fer enfonsar el vaixell en 18 minuts. En tot cas, els alemanys van comportar-se com uns impresentables en tot aquest afer. Una recomanació: el 1918 un tal Windsor McCay va fer un curtmetratge naïf de dibuixos animats sobre la tragèdia, amb intencions propagandístiques, i realment té el seu sabor.
2) Tinc l'ordinador a ampliar, amb el qual el serial de Linux està interromput. El meu cunyat em va baixar Ubuntu i l'he provat. El so va perfecte, però el sistema operatiu vé tan despullat de programes i codecs que és pràcticament inútil sense connexió a internet (preferiblement de banda ampla) per a baixar-se programes. Almenys m'ha servit per a provar Gnome. És una qüestió de gustos, però em trobo més còmode amb KDE. Segurament em tornaré a instal·lar la distro que ja tenia: he provat també Knoppix.4 i és genial, però no me la puc instal·lar perquè no hi ha cap mecanisme previst per a fer-ho. Linux està arribant a la seva majoria d'edat, però encara li manca resoldre el tema de modems telefònics i alguna dificultat amb les targetes de so. De totes maneres, estic decidit a quedar-m'hi. Com he pogut aguantar tant de temps en entorns propietaris?

1) Fa dos dies va fer 75 anys de la proclamació de la República Catalana per en Francesc Macià. Quanta falta ens fa ara...!
2) Avui, després d'un atac víric que m'ha deixat sense possibilitat d'enviar ni rebre res per internet, i que l'antivirus m'hagi fallat miserablement, he decidit que ja en tenia prou i he instalat Linux. Ha estat al segon intent, perquè el primer cop el gestor de particions no m'ha fet bé la feina (i jo he fet una pífia: ho he posat tot a linux-swamp en tres particions, quan n'hauria d'haver fet dues -una per a cada disc dur- en ext3 i una de 2 Gb en linux-swamp), però ara el meu PC és lliure!!!!!!!!!!! De totes maneres, tinc dos problemes. Un ja el sabia de quan estava provant la distro en Live DVD, i és que el connectador a internet kppp no té una configuració preestablerta per a l'estat espanyol i és difícil de configurar manualment, segurament molt més del que caldria. L'altre ha estat imprevist: l'àudio no funciona, malgrat que sí que em reconeix la targeta. Mira, feina per als propers dies. Però OpenOffice.org va genial, i el lector de diskettes reconeix MS/DOS. Crec que tot plegat valdrà la pena.

Pífia absoluta: en l'entrada d'ahir vaig dir que era aquesta nit passada l'aniversari del Titanic. Doncs no! És la nit del 14 al 15, és a dir, demà. Il·lús de mi, vaig commemorar la falsa efemèride veient per segon cop el Titanic de James Cameron. Efectivament continua tenint molts errors, i passa de sensiblera. Però em pensava que en un segon visionat la pel·lícula m'avorriria, i resulta que no. Per ser de Hollywood està força bé... En tot cas, avisar que al llarg d'aquest any intentaré seguir els aniversaris d'alguns enfonsaments moderns més. Crec que el proper és l'Empress Of Ireland... (À suivre)

Després de llegir el comentari del Ferran de fa dues entrades, el que faré és fer una versió breu del que ell ha llegit. Fa dos dies que he omplert la butlleta d'anulació d'abonament del Liceu. Motiu: disconformitat amb el criteri de selecció dels muntatges escènics de les òperes. No crec que estrafer els arguments i situar-ho tot en escenaris lletjos garanteixi la qualitat del resultat final. Massa vegades he sortit de les representacions amb el cap cot. I també hi ha problemes amb els ballets. No vull dir que no hi hagi hagut algun muntatge bo en cinc anys (sempre recordaré l'Aida de Mestres Cabanes, un símbol perquè estava feta amb decorats antics restaurats), però no em justifica mantenir un abonament. Simplement m'he cansat d'esperar i esperar i esperar. Així que me'n vaig.

Només unes breus línies per a recordar-vos que aquesta nit farà 94 anys que es va enfonsar el segon dels tres vaixells de la classe Olympic, el RMS Titanic. 23:40 hora del xoc, 2:20 se'n va avall partit en dos, iceberg, bla bla bla... Recordeu, no obstant, que això és en temps del propi vaixell, amb 1h:33 de diferència respecte del receptor de ràdio de Halifax, Nova Escòcia. Per tant, no tinc ni idea de quan serà l'aniversari en temps de Catalunya. Encara no sé si veure de nou la peli de James Cameron, tot i que en nou anys s'hi han trobat moltíssimes discrepàncies respecte del que va passar: en Murdock, fora de pifiar-la en el moment del xoc, es va portar com un heroi, el xoc es va produir sota el vaixell i no pel costat, l'alta velocitat (molt relativa: el Lusitania era molt més ràpid) es devia al procés de rodatge dels motors i no a cap intent seriós de guanyar la Banda Blava... En fi, recomano una visita a la Encyclopedia Titanica (busqueu al Google), que malgrat tenir apartats de pagament és molt completa i actualitzada. I també recordar que a 4 Km. de profunditat, enmig de les fredes aigües de l'Atlàntic, menjat pels bacteris, hi tenim un amic entranyable esperant-nos per si hi volem fer una visita amb l'Alvin. Bona humitat!

En l'espai de dos dies he creat dues entrades en aquest blog que després he guardat perquè eren molt dures. No vol dir que tot el que he viscut aquests darrers dies hagi estat terrible exactament, però em noto tens.
Almenys estic ja experimentant amb Linux. No va perfecte des de DVD, però ha millorat força de tres anys ençà. Abans no hi havia drivers de quasi res. Aquesta vegada he pogut escoltar música i veure videus. Com dic, podria anar millor, però estic esperançat. Especialment perquè Windows tampoc és la gran meravella, com tothom ja sap.

Avui se m’ha parat l’olla i vaig a parlar d’una cosa tan inútil com el fil. Quan llegiu l’etiqueta d’una caixa que conté bobines de fil (per exemple, una de la casa Antex, que aparentment són els únics que sobreviuran a la crisi causada per les importacions de tèxtil asiàtic, amb Torcidos Ibéricos com a darrera víctima fins el moment) us trobareu en primer lloc unes xifres estranyes com aquestes:

PES 167/48/1 CS

El “PES” és l’abreviatura de “poliéster”, una fibra artificial feta a partir de components vegetals (per contra, “PA” és l’abreviatura de “poliamida”, una fibra completament química. Altres materials usuals són el cotó o l’acetat, o també la llana). La primera xifra representa el gruix d’un cap del fil en deniers (en proporció directa), i sol seguir uns estàndards (78, 100, 110, 125, 150, 167 i 220 són les més freqüents). La segona, el nombre de filaments de què consta un cap de fil (també estandaritzats. Com més filaments, menys rígid és el fil). I la tercera, el nombre de caps (1, 2, 3 o 4). Aquesta última xifra és important, perquè un fil a dos caps és el doble de gruixut que el seu equivalent a un cap. De fet, uns 167 a dos caps i uns 340 a un cap són matemàticament intercanviables i de fet és possible emprar-los en la mateixa màquina. Finalment, la primera lletra de les dues del final indica la forma d’un filament (circular –“C”- és la més freqüent, però hi ha també trilobal –tres cantons-, octolobal –vuit cantons-, multilobal…) i la segona si és brillant (“B”), semimat (“S”) o mat (“M”). Abans d’abandonar aquest apartat, dir que la casa Antex té el costum d’indicar alguns fils només amb el nombre de deniers, i sovint amb xifres relativament elevades (650, 860, 1200…). Això vol dir que aquell fil és “taslan”, és a dir, tractat amb aigua a pressió per a donar-li textura.
La següent línia seria una cosa com aquesta:

Set Tangli Bicono (Masa)

En primer lloc, es designa com a “set” el fil que ha rebut un tractament per a “compactar-lo” de cara a la fabricació de peces tèxtils, en contraposició a “stretch”, que no hauria rebut aquest tractament. En segon lloc, “Tangli” defineix la unió dels filaments amb injeccions d’aire comprimit, un tractament alternatiu i més barat a la torsió del fil, i amb l’avantatge que el fil no té risc de tenir “ràbia”, és a dir, una tendència a enroscar-se amb si mateix i formar nusos, cosa que l’inutilitzaria per a determinats usos (quan el fil és torçat, s’ha d’indicar les voltes per metre i la direcció de torsió –“S” o “Z”-). “Bicono” indica suport de cartró, contra el “Tub Tintura” emprat per a poder tenyir el fil. “Massa” sol indicar que el fil ha estat tenyit. Altres coses: “Ignífug” indica fil no inflamable, i el fil també pot ser “cationic”, fet amb dos fils diferents del mateix material.
La darrera línia seria més simple: el nombre de partida (Antex segueix una numeració simple, mentre que Tex-Ven numera amb Article i Lot) i, si hi és, el color concret del fil (si no hi és, el fil és “cru”, i sol correspondre a un color blanc per a la majoria de matèries, o un color més “brut” per a certes matèries naturals com la llana). Per cert, el fil pot ser “Master”, que implica que no es pot tintar, encara que normalment ja no van amb bobina de tint. O també “bicomponent”, que implica un fil fet amb dos materials diferents o de diferent color.
Finalment, un requadre de l’etiquetat conté les indicacions de nombre de bobines a dins de la caixa, pes brut (pes total a la bàscula d’aquella caixa), tara (pes del cartró i els suports, a més d’altres pesos morts que hi poguessin haver) i pes net (la resta de pes brut menys tara, donant el pes del fil “per se”).
És important no barrejar partides diferents, especialment de diferents gruixos de fil, perquè el teixit resultant pot ser inaprofitable. El que sí es fa és fer fils de més d’un material o color per a aconseguir certes propietats en el teixit acabat. Hi ha altres possibles “accidents” que poden inutilitzar una bobina: ruptura de part del fil recollit en una bobina (cosa que n’impedeix l’us en la fabricació de teixit), creuaments del fil en una bobina (si són pels dos extrems, només), trencament dels suports, un mal tintat (visible com a degradat de color de la bobina)… Fins i tot he vist bobines de cru guixades! En tot cas, alguna vegada es poden aprofitar restes de fil lligant-les i reenconant-les (l’enconat és el procés de recollir el fil en una bobina o conus), normalment per a usos menors com la fabricació de corda. He vist algunes bobines multicolor molt decoratives fetes d’aquesta manera.
El fil sol sortir de fàbrica en bobines molt grans fetes a propòsit per a la fabricació de teixits. De vegades aparèixen bobines d’un tamany mitjà, degudes a la ruptura del fil durant la fabricació, però un tercer cas més usual són les anomenades “culades”, bobines amb poquíssim gruix de fil, que són el residu de la fabricació de teixit: una peça de roba pot ser fabricada amb, per exemple, cinquanta bobines noves, i quan s’acaba la peça no totes les bobines hauran acabat de lliurar el seu fil, evidentment per molt poc. Aquests i altres factors com la continuitat en el mercat d’una matèria determinada fan que hi hagi cinc categories de venda de fil, de Primeres (fil en òptimes condicions, amb continuitat garantida) a Cinquenes (fil de residu, sense continuitat).
Per acabar, tres explicacions apart:
1)Els “cops” són un tipus especial de suport, de mig quilo de tara cadascun, amb el fil enconat “per sectors”, el que fa que defectes d’enconat en aparença petits puguin inutilitzar una bobina. Solen ser emprats per a poliamides i acetats.
2)El fil “de cosir” de venda a merceries és un fil de fibra vegetal torçat a moltes voltes i amb fibra tallada (és a dir, compost de molts filaments de pocs centímetres mantinguts junts per la torsió), i la seva denominació, en decitex (de proporció inversa), per exemple 1/30.000, s’ha de llegir al revés, 30.000 dtex a 1 cap.
3)Podeu diferenciar el poliéster de la poliamida cremant-en un cap de fil i: A)observant com de ràpid es crema: la poliamida va rapidíssima i a més crea una bola negra, mentre que el poliéster va relativament lent; B) olorant-lo: el poliéster fa una olor relativament “vegetal”, mentre que la poliamida “put” a químic.

Noves sobre To Be Continued! Aquest diumenge 5 de març a les 19 h. toquem a Faktoria d'Arts (c. Bruc, 28, Terrassa, a deu minuts dels FGC). Enregistrarem el concert en videu i regalarem la nostra maqueta a qui la vulgui. També estem semifinalistes al Proyecto Demo, junt amb els Tired Hippo. Tot això, després de l'entrevista que ens han fet a Ràdio Star (100.5 FM, per al Vallès Occidental), on s'han emès "Andrea Doria" i "When The World".

A títol informatiu, reprodueixo el text sencer originalment pensat per al llibret del Corrupció, acabat de redactar l'octubre de 2004, i que inclou lletres de cançons i alguna informació valuosa. Recordeu que té copyright.

NOTES D'ACOMPANYAMENT AL “CORRUPCIÓ“, per Lluís Paloma Sànchez

Sobre aquest projecte

“Corrupció Automobilística A Liechtenstein” és un disc en el qual he treballat els darrers deu anys (encara que la gravació efectiva de les seves cançons no va començar fins el novembre de 1998 / gener de 1999). Fonamentalment es tracta de: 1) un disc en el qual la base rítmica està altre cop integrada dins la música, sortint una mica de l'estètica de les caixes de ritmes; 2) un petit experiment meu: mantenir l'eix tonal de l'àlbum estabilitzat en la tonalitat de mi major (amb dues o tres escapades puntuals al seu quart grau, la major) per a investigar altres formes de varietat; i 3) oferir a l'oient una alternativa accessible i espero que interessant a l'autoanomenada “música comercial” (en els seus vessants oficial i “alternatiu”), segurament massa dirigida a l'escolta ràpida (pocs elements molt reiterats) i en nom de la qual se'ns priva massa sovint de l'accés a tot un univers de músiques accessibles i riques en matisos que fa massa anys que espera el seu lloc a la llum.
És un àlbum de música pop, encara que molt influit per tota una sèrie d'investigacions compositives de, entre altres, Brian Wilson (“Pet Sounds” i, sobretot, “Smile”), Philip Glass (“Music In Twelve Parts” i “Another Look At Harmony, Part 4”), Steve Reich (“Four Organs” i “The Desert Music”), John Lennon (“Strawberry Fields Forever”), Byrds (“The Notorious Byrd Brothers”) i Lamonte Young (a nivell teòric). En algun moment algú m'ha dit que aquest disc és irreproduïble en directe, com si fós un error. Jo me n'enorgulleixo: és el futur. A l'estudi de gravació pots pensar un so, treballar-lo i aconseguir-lo. Tant fa que no hi hagi circ com en el directe: tot va de concepte i pensament. El directe és la religió, l'adoració acrítica de déus (i, de passada, un autèntic destrossanervis per al propi músic). El treball d'estudi és la ciència, l'avançar de manera sòlida cap a noves experiències (si hom està decidit a treballar molt dur, diguem-ho clar).
De fet, considero tota la música com a aplicació de conceptes de física del so, analitzable en termes d'informació discreta en abstracte. No constitueix per si sola cap llenguatge, ni conté cap codificació emocional intrínseca. Molts teòrics s'han radicat en teories “emocionals” de la música, sense adonar-se que les reaccions de cada oient a una peça concreta són sempre individuals i intransmissibles. En aquest àlbum, les pistes instrumentals sovint van ser creades uns quants anys abans que les lletres que se'ls varen adjudicar aleatòriament. El tema dels continguts semàntics de les lletres, aquí o en una altra banda, pertany sempre a un camp diferent, el lingüístic. Lletra i música poden, per tant, simplement discórrer a la vegada. Relacionar-les és, per tant, un acte individual i intransferible.
En tot cas, és curiós que amb aquests plantejaments teòrics hagi acabat arribant a uns resultats tan clàssics i convencionals. Però això últim juga al vostre favor: no us serà en absolut difícil “entrar-hi”. Simplement deixeu-vos emportar: el compositor ha fet tot el treball per vosaltres. Bona audició!

Lluís Paloma, “Patinet”, Terrassa, 24 de juny de 2003 i 11 d'octubre de 2004.

Equipament emprat en la gravació

 Multipista portàtil Fostex FD-8 (8 pistes a disc dur).
 Micròfon de condensador ADK A-51 s Type IV.
 Micròfon de condensador Behringer B-1.
 Previ Behringer T-1953 (híbrid vàlvula tríode/transistors).
 Rack d'efectes Zoom RFX-2000.
 Rack d'efectes Alto AVerb.
 Reverb Roland DEP-5 (només en les primeres fases de la gravació).
 Compressor/Porta Alesis 3630 analògic.
 2 altaveus Dalton D-3500.
 2 altaveus artesanals símil-Tannoy de 1953, cedits per Alfons Cornella.
 Auriculars (últim model emprat, Technics RP-F550).
 Amplificador (últim model emprat, Marantz PM-68).
 Gravador CD àudio Philips CDR 560.
 Lector de CD amb sortida digital òptica (últim model emprat, Marantz CD-67).
 PC clònic amb tarja de so Creative Soundblaster Live! Platinum i gravadora de CD.
 Mescladora Pro.2 M02.
 Midi Thru Box Audio Spectrum MD 80.
 Mòdul sintetitzador Korg 05R/W.
 Sintetitzadors Casio CTK-601 i CTK-611.
 Sintetitzador Yamaha DX-7.
 Guitarra elèctrica-midi Casio MG-510 de tres pastilles.
 Guitarra elèctrica Encore de tres pastilles (model sense especificar).
 Baix elèctric Storm de dues pastilles.
 Guitarra acústica de 12 cordes Samick LW-015G-12..
 Sitar amb dues carbasses de ressonància.
 Flauta de bec Moeck contralt.
 Glockenspiel.

Lletra, música i arranjaments fets per Lluís Paloma.
Veus cantades per Lluís Paloma.
Sintetitzadors, guitarres elèctriques i acústiques, baix elèctric, flauta de bec contralt i sitar tocats per Lluís Paloma.
Enregistrat, mesclat i produit per Lluís Paloma als Kanga Sound Studios de Terrassa entre el 23 de novembre de 1998 i l'1 de novembre de 2004.
Disseny de la coberta i el llibret fet per Lluís Paloma.

Dono el meu agraiment a totes aquelles persones que han escoltat versions prèvies d'aquest treball i m'han animat a seguir, tot donant-me indicacions útils per a millorar-lo. També agraeixo a l'Alfons Cornella Grau els dos altaveus especificats a la llista d'equips emprats. I agraeixo a la meva mare el suport físic que m'ha donat durant la llarga gestació d'aquest disc.

¡El jabón a pista!

Un d'uns quants temes en aquest disc fets pel mètode de “fragments reunits”, amb referències a un subtema lletrístic del disc, la possibilitat de fallada de la ment. La policia també m'obsessiona, i amb certa raó. El títol, de totes maneres, amaga una mica d'enginy sobre el món extraterrestre de la “canción española”...

En la fluent fulgència d'un sitar
l'al·lucinació t'espera, Brian Jones.
Somniant romans paralitzat,
surant en una piscina externa.

Joies i un pentinat eteri,
refugi britànic de porpra oriental.

Ara la policia t'ha detingut,
destruït-te en l'engany de salvar-te,
enterrat cada vegada més lluny,
estàtua en una filmació quieta.

Saps com n'estan de propers
policies, feixistes i assassins.

El terror brillava dins teu,
paranoia en realimentació perpètua.
Mort fora de vista i de llum,
ningú no et va voler salvar.
Tants bojos com tu i jo,
tinc por de seguir-te en la fi.

26 i 30 de setembre de 2004

Marcianitos Con Queso A Les Fines Herbes.

Un tema molt personal sorgit arran d'una greu crisi creativa i mental, conté la meva primera lletra digna de tal nom, sorgida també de l'impactant afirmació continguda en una biografia de J.S. Bach que aquest sentia nostàlgia de la mort. He d'admetre, no obstant, haver-me sentit inquiet en descobrir tot el tema del “Viva la muerte!” dels militars africanistes/franquistes. El riff bàsic de guitarra data de mitjans de 1996, poc abans de compondre de manera histèrica “Misticismes Bizantins, 1683”, que va ser presentada en concert aleshores i que ara veig com una peça menor. La pista vocal ha hagut de ser regravada desenes de vegades, en paral·lel al meu aprenentatge de com cantar, en un intent desesperat per aconseguir claredat i intel·ligibilitat.

Tant, tant de temps sentint la vida com l'etern forrellat,
tant de temps somniant alliberar-me en la teva infinitud,
i poder, així, exhultar per la felicitat de no sentir mai més res.

Si hagués pogut no néixer, mai no hauria arrossegat
la basarda d'existir, la derisió constant de la vida,
ni t'hagués hagut de témer més del que mai no hagi pogut témer res.

Quan penso en la dissort perseguint-me fins a la fi dels temps,
una insondable nostàlgia m'envaeix, tènue llum del capvespre.
El teu record se'm clava dolçament a la carn,
i tot en el més pregon del meu ésser es revolta per caure de genolls davant teu.

Tan de bo jo pogués no ser mai més, esvanir-me per sempre,
i així poder esborrar de la memòria el meu pas per aquesta vall de crueltat.
Si poguessis comprendre com et trobo a faltar...!
Per què ha de costar tant dolor venir-te a cercar?

Vull deixar d'existir.

14 de març de 1999, amb algun retoc posterior.

Dos rellotges fan un litre.

Instrumental. Una de dues cançons en La major incloses per a equilibrar el disc, cronològicament és la penúltima cançó composta per al projecte. Escrita al piano, va evolucionar en poc temps a través de diverses gravacions sintetitzades fins a acabar així: celestes i oboès. Dedicada a la memòria d'en Dimebag Darrell.

14 de gener al 20 de juny de 2004.

Granollers, menú infantil

El moment més “Beatle” del disc, el riff bàsic d'aquest tema va ser dibuixat el 1997, cap a la tardor, quan no tenia cap mitjà per a treure'n alguna cosa aprofitable i jo era encara en plena crisi. La pista instrumental va ser finalment gravada a principis de la tardor de 2000 (amb overdubs definitius el gener de 2004), adaptant força bé la sonoritat que jo havia ideat per a aquest tema als recursos de què disposava. Encara que, com dic, el “toc beatle” li quedaria bé també... Dedicada als republicans demòcrates de cor, vius o morts. I també als óssos de Romania!

Una bala a la recàmera
Ell era amb tu a l'habitació
Més intel·ligent, brillant i superior
Aquell accident va ser la teva salvació

Vius d'ocultar amb la teva premsa el teu passat

Vau transicionar només amb qui volíeu
Mentre fèieu fora republicans i no afins
Ens vas collar a tots, traidor,
Però recorda qui et va anomenar

Vau decidir que el temor era la clau del vostre joc
(On és el teu germà?)
Teníeu pensada la jugada mestra

El teu prestigi de demòcrata és mentida
Sabies del cop i el vares recolzar
Tot es va ensorrar entre un tricorni i el que la va armar
Va ser la gent la que et va veure amb esperança

Què es podia esperar d'un exèrcit com el teu?
(Ets un racista institucional).
Un exèrcit d'ocupació.

Ens parles de concòrdia amb falsedat,
Espanya no és més que un mal miratge feixista.
El castellà sí és llengua d'imposició,
també ho saben els antics esclaus americans.

Cal fer guanyar els que van morir per la República.
(Hem de lluitar fins al final)
Necessitem la independència!

21 de setembre a 19 d'octubre de 2004

Màgia de la C.N.T .: cinta de gra/ Wood Night & Day Ripper.

En aquest tema estan continguts dos dels tres temes (el tercer, i primer cronològicament, era “Raining In Pollito”, exclòs finalment de la seqüència) que, en versions primerenques, varen configurar les “maquetes del '94” que van ser l'inici d'aquest projecte. Assenyalo que la pròpia “Màgia de la C.N.T ...” deu el seu títol al “Cant de maig, cant d'alegria” de Cristòfol Taltabull, sobre un poema de Joan Maragall. La lletra va sobre els fets del 6 d'octubre i l'inici de la Guerra Civil, encara que aclareixo que no he pretès fer-hi cap assaig historiogràfic.

República en perill:
a dalt del centre,
la designació Dollfuss/Roure
igneix el temps en pretèrit.
1934, cal un estat català.

Pels plans diferits
reviuen sobtats
passos d'una altra banda.
Som en terra de ningú,
assetjats entre els dos palaus.
La vista se'ns perd
per vermells de nit
i pantans de metall.

A l'altra riba
del fossar, llums
de guàrdia
de ressò buit.
La sang es prepara
per a deturar-se en els crits
d'alarmes blaves,
allà on el vespre
cau a terra,
emmetzinat de ràdio errònia.

Aeroport.
Absurda meteorització
d'homes brunzint
des de la ciutat dels successos.
L'ordre de retirada
ja és en camí.

Mots de reverberació
inquietant, els micròfons
criden al·lucinacions
dins d'un mur
de visions electromagnètiques.
S'enfonsa el destí
en una fosca basarda.

Armes en plaça, matí,
amb soldats preparant les reixes.
Enrera la nit decisòria,
resten morts els set cossos.

Front Popular, amnistía,
la llibertat de febrer del 36.
U.M.E ., la reacció reacciona:
assasins en dragons ràpids.

Miliciana morta,
els ulls de llibertat roja
buits de llum
massa aprop ens toquen.
Desert en ciutats brillant
amb milers d'estels negres.
Amb fusell d'admonició tràgica,
la no intervenció t'ha finit.
Dins la cremor dels carrers vençuts
les ruïnes et reten homenatge.

Tardor 2001 - 24 de juny de 2004.

El patinet és el principi abstracte del pollastre a l'ast

Dic de la lletra: no podia traçar millor el meu retrat, allò que alguns volien que jo fós i, en canvi, allò que finalment he estat, no sense molt esforç. Ni sense una tèrbola sensació d'avaria. La primera part va de com em percebo jo; la segona, d'allò que he aconseguit rebutjar, exemplificat pels nazis. No deixeu de consultar el llibre “Sobre la psicología de la incompetencia militar”, del doctor Norman F. Dixon.

I

El passat m'ancora,
ara res no em reposa.
He deixat enrera
el temps de ser jo.

Veus en divisió,
desaparició i retorn.
Sóc fet de capes
en confrontació simultània.

Inconscient distorsionant
dins d'una ment fragmentària.
Fred en cristall múltiple,
les emocions s'han aturat.

Difuminació en estats inestables,
terrors dominant-me en el son.
El pretèrit és una arma
feta de retorn constant.

Caient en el buit perpetu,
em cal fugir per a no sentir.
L'ombra d'un record,
un vague instant... res.

Intentaren que jo fós
un boig d'ultradreta.
Vaig escapar, però per molt poc,
i ara ja hi ha molt dany fet.

II

No podem oblidar-ho: el gas actua en un moment.
Trens en la neu, gossos plens de sangs.

Cremor d'uniformes armats, experiments pseudo-mèdics,
les xarxes són electrificades, matar és un refugi.

Dinamitant pobles, fredor, pertorbació.
Disparant amb Wagner, els acords es creuen triomfals.

Electrocució en fugir, Himmler vomità en directe.
Oradour, Malmédy, Lidice, cadàvers en honor de la paranoia.

Cervells esdevinguts fortí, obeïnt gustosos a una superstició.
Reversió, demència central, és aterrador el propi interior.

L'anihilació ens crida per racons inquietants.
És el misteri Dora Mittelbau.

12 de setembre a 31 d'octubre de 2004.

¡Hurra, Burra!

Un petit experiment meu: com que m'agraden les gravacions “del revés”, tot aquest instrumental apareix aquí d'aquesta manera (excepte la reverb!). El meu estudi ha tret fum per a aconseguir aquest resultat, i he hagut de pensar-lo molt bé (cosa que, d'altra banda, és la que pot marcar la diferència). El resultat, en tot cas, reflecteix la mena d'intensitat sonora que cerco (i trobo!) també en l'obra d'altres persones. En fi, que aprofiti.

Octubre de 2000 - 5 de gener de 2004.

Orpheum Blum Music Leath Wards

L'altra cançó en La major d'aquest disc. La lletra és la més lleugera del projecte (en certa manera, un “caramelet” després de temes molt més densos), i en ella recupero una idea filosòfica dels Beatles: la realitat és un estat mental, un de molts possibles.

Resplendent en la llunyania
semblares un somni a l'aire.
Suraves damunt del mar,
llegenda apacible i àurea.

M'he deixat endur per la teva neulia de pau,
guiada per l'ombra del blanc dels remers,
poema de les hores i els anys,
de la llum, l'enyorança i el record.

Banyada en les darreries del crepuscle
mostres la teva faç eterna,
plena d'incandescències daurades
com espurnes d'encís en la mitjanit.

La realitat no és res més
que una vaga il·lusió de la ment,
i tu ets en un altre món,
plena de magnificència i beatitud.

Ara sé que hi ha una ciutat
feta d'aures damunt l'aigua,
de palaus sense temps visible
i d'esglesies inconmensurables dins del sol.

L'atzur onejant m'hi contempla en llibertat,
cristal·lina i espectral com l'univers, i sé
que un dia una góndola m'estarà esperant
per a dur-me de retorn al paradís.

20 d'agost de 2000 - 24 de juny de 2004.

Moscas en Moscú

Aquest tema deu la seva existència com a tal a na Maria Dolors Nogués Vidal, “Loli”, que a mitjans de 1999 em va demanar si li podia crear un tema dedicat (i, efectivament, li dedico) en el projecte de disc i passar-li'n una maqueta per a escoltar què estava fent jo. La maqueta va ser un altre “collage”, fet en aquest cas sobre cinta de caset (i li va agradar!). El tema definitiu té completament canviada la intro, però la segona meitat del tema apenes ha canviat. Gràcies per la teva idea, Loli!

Les bales emeten les teves pors
Inundació amb tu a milers
Celebrant quinquennis a Magnitogorsk
Pocs inicials han sobreviscut

Tens una manera
Màgia amb els Herois del Treball

Bèria és un ego en festival
hi ha absents a les fotografies
Krèmlim en antirrevolució permanent
brandant un martell per a Trotsky

Repartint Polònia en agost
Stalingrad et simula bo
Jugant en una illa amb un món a tres
L'activitat és molt física a Grècia

Tens una manera
Sempre agraït a la mòmia de Lenin

Kominform estatuari en una guerra en fred
L'alegria és un 49 atòmic
Els E.U.A. sempre et condueixen
Baix ets més exterior

Els telèfons han punxat en Sòviet
Es persegueixen errors d'escriptura
de soldats en despatxos estruç-pèlag
NKVD, Gran Premi Unitari

Tens una manera
T'emprenyes i bloqueges Berlín

Estepes de cadàvers nevats
Trenta mil·lions de morts
Els fantasmes són els records
Fa fred a Sibèria

Tens una manera
Gulag, gol!

10 de desembre de 2003 - 27 d'agost de 2004.

La Dolça Torradora En La Primavera Del '65...

El meu cim compositiu, la visió que ja mai no podré superar. Des que tots els elements es van unir en un fragment orquestral la tarda del 23 de novembre de 1998, aquesta cançó em va perseguir com una obsessió. La versió definitiva, resolta en forma de variacions sobre cinc temes, va ser acabada el 12 d'agost de 2003, després de gairebé cinc anys de treball. Per a mí, és màgica.
La lletra que li vaig posar tracta sobre les poques sensacions boniques de la meva adolescència, totes relacionades amb l'art. Els seus episodis són: 1) una postal que em va enviar el meu germà des d'Amsterdam, el 1993: uns bombers treient una furgoneta d'un canal, rodejats de curiosos (foto de Paul Huf, 1966); 2) l'estrena, el 26 de maig de 1993, de la meva “¡2000 mosquitos extraviados en la C.P.U.!”, davant de 700 al·lumnes de l'Escola Pia de Terrassa, absolutament parats davant d'una peça de clusters per a piano a l'altra punta del que és aquest disc (molts encara ho recorden); 3) el pavelló d'en Ludwig Mies van der Rohe a Barcelona, reconstruit el 1986 i que considero el meu edifici favorit (no deixeu de visitar-lo!); i 4) el meu descobriment del minimalisme musical de New York (les quatre ments essent, per ordre de descobriment meu, Philip Glass, Steve Reich, Terry Riley i Lamonte Young, tots ells fonamentals per a qualsevol que vulgui aprendre composició sobre una base correcta).

Reflexos d'un final a l'aigua,
les cadenes inunden l'aire de vermell
glaçat en daurat per la mirada
de divuit silencis en gris.
Amsterdam, 1966,
la visió era enrarida de “flou”.

Trama de tecles violentes,
els llums tallen el negre
de respiracions aturades ahir,
i avui, en la complexitat.
Era el temps de l'hora màgica,
quan el refugi semblava etern.

Blanc en negre sobre verd,
pla sobre piscina vibrant.
Les creus en secció de plata
marbregen l'ombra en net.
Per entre difusions interiors del sol
vaig seure en un silenci amarat d'hipnosi.

Sons en flux brillant,
visions d'iteració en la nit.
Les quatre ments em guiaren vers l'infinit,
naixent a la vida abeurat en el meu destí.

19 d'agost de 2002 / 20 de juliol de 2003

Vinc de la manifestació d'un milió de persones (depenent de qui, dirà que per l'Estatut del 30 de Setembre, per l'autodeterminació del Poble de Catalunya, o directament per la independència). Ha estat genial. Els que no hi hagueu anat us ho heu perdut. Que se n'assabentin els Mas, Zapatero, Rajoy i Ibarra: Som Una Nació!!!!!!!!!!

Segons sembla, el concert de la Massa Coral de Terrassa (on canto) amb el Rèquiem de Fauré es farà el divendres 7 d'abril a la Catedral de Terrassa, si no ocorre cap més cas estrambòtic. Jo ja he acabat la meva part de feina com a membre de junta i "noi per a tot": tenir preparats i guardats en disquet els principals textos per al programa de mà. La meva impressió personal vé de que, encara que al final les traduccions al català dels textos del Rèquiem i del Càntic de Jean Racine (també de Fauré) les he transcrit de textos en paper, en un primer moment, després de fracassar a trobar una traducció del Rèquiem de Fauré en català (recordem que no segueix l'ordre típic "a la Mozart") a interbrut, vaig acabar marcant-me una traducció jo solet a partir d'una traducció a l'anglès. I va ser una mena d'experiència. Em refereixo a que m'adoní que tenim un ego tan gran com per a pensar (vaja, jo no) que hi ha, seguríssim, una forma de vida eterna després de dinyar-la, però en el fons del fons del fons estem absolutament acollonits, implorant a crits a tota mena de divinitats inexistents que ens salvin de la que ens espera. No per esperar-m'ho em fa menys feredat.

Dies densos. 1) L'Artur Mas s'ha venut per un plat de llenties. Tota la feina amb l'Estatut se n'ha anat en orris per les seves presses per a fer-se una foto. Des d'aquí li maleeixo els ossos públicament. 2) Ahir, en teoria, darrer concert de Ménage, a l'Hotel de Matadepera. Una actuació tan bona com les altres que han fet, i un grup enorme que es perd. Com sempre, crítiques més que encertades al fet que les discogràfiques puguin saltar-se a la torera a un grup tan bo com han estat Ménage. En el cas que no s'ho repensin, se'ls trobarà a faltar. 3) Encara que no poguí assistir al seu concert al carrer La Rasa de fa unes setmanes (sí que he pogut experimentar el de Faktoria, amb un control de so deficient), presento els meus respectes als Vidres A La Sang, el millor grup de Trash Metal de Catalunya, amb un primer àlbum senzillament increïble. Mai no se m'oblidarà el primer cop que el vaig escoltar: la nit em va canviar de sobte, a molt millor. 4) I un record a un grup ja perdut, La Fuga (a no confondre amb un altre grup posterior que ha publicat discos), que van representar el que de veritat es podia fer amb un rock sòlid i en català BEN FET i que mai, per variar, van ser reconeguts per una discogràfica. Almenys, em van alegrar moltes nits. Els seus noms, per a la posteritat: Jordio Donadéu, Toni Puig, Miki Rodríguez i Toni Ubach. I una cançó a destacar: Just Money.

El Jordi Ibañez em va demanar que fés un resum de l'any de gràcia (o de sant gervasi) de 2006, i ara m'hi poso. En quan al món, pessimisme absolut: el divorci entre el que necessita el Sistema Capitalista i el que necessita el món és total, i per desgràcia la mentalitat dels poders a l'ombra continua essent que per a estar bé ells la resta del món s'ha de fotre, enlloc de preguntar-se quines oportunitats tindrien en un món més igualitari. Odio el Banc Mundial i l'FMI. En quan a l'Estado Español, resulta que el Parlament de Catalunya, democràticament escollit, aprova amb un vot afirmatiu de prop del 90% un projecte d'Estatut, i no només el govern de Madrid més suau de la Història sembla igualment decidit a tòrcer la voluntat dels catalans en el més pur plan de rebequeria d'en David Crosby quan anava a ser despedit dels Byrds, sino que l'Ejército es posa a gallejar (objecció fiscal, on ets?). I pel que fa als Països Catalans, la situació al País Valencià en especial és traumàtica: la ocupació durant un vespre del Palau de la Música de València per part dels cantautors en llengua catalana/valenciana i el seu públic és, a la vista de les detencions d'independentistes, de l'estatut-titella que està aprovant el Parlament Valencià, de la censura política i lingüística al Canal 9, i de la llibertat d'acció de la que gaudeix l'extrema dreta al País Valencià, un acte molt valent (de fet, gent tan prestigiosa com en Raimon o en Miquel Gil han hagut de traslladar la barraca al Principat perquè a València no hi poden ni sobreviure).
Pel que fa a la meva situació personal, el Corrupció ha patit un revés molt injust (simplement, la indústria catalana oficial no en vol saber res perquè el creuen massa ben fet com per a que la gent l'entengui -us estan dient burros-, encara que sigui el moment d'apostar fort o morir: els Pets o els Antònia Font ho han entès bé en aquests dos últims anys, per no parlar d'en Miquel Gil o la Lídia Pujol) i continua inèdit (i disponible. Estic disposat a treballar dur per a qui em contracti), i per la resta ha estat un any molt difícil, i en molts moments ho he passat malament. Bé, no voldria acabar sense almenys una nota d'esperança: m'encanta estar a To Be Continued i conèixer-los a ells i a la penya de Ménage. Gràcies a ells no he estat tan sol. Envio també records a en Joan Soler, l'Encar Vanaclocha i la Mercè Viñals.
I, bé, quan tinc una estona vaig treballant ja en el meu segon disc (per al qual començo a tenir idees), però més important que això és que quan la gent em diguin que volen començar, el Lluís Paloma Project començarà a assajar per a fer directe, queda promès. Bon MMVI!

Poso a disposició del lector un escrit que em va enviar en Jordi Ibañez Llauradó, cantant i guitarra rítmica de To Be Continued. És l'escrit més perceptiu que s'hagi escrit fins al moment sobre el meu primer treball, encara inèdit, "Corrupció Automobilística A Liechtenstein", i m'ha mantingut amb la moral alta a través de tota la llarga llista de rebuigs que he patit aquest darrer any a mans de les discogràfiques catalanes més importants. Atenció, doncs, que parla el públic.

Consideracions generals

Per fi el “Corrupció” a les nostres mans. Jo que no faig massa que et conec, tenia ganes d’escoltar-lo. Imagino que, per tant, hi haurà gent que l’haurà esperat amb autèntica impaciència. Anem a pams, doncs. Constato l’efectivitat del recurs d’empalmar les cançons; això permet donar-li al disc una tensió i una unitat que la versió anterior del disc no tenia. No deixa de cridar-me l’atenció la manca de percussió (absoluta) i d’instruments de corda (relativa; tot i les guitarres, sitar i potser el baix, no he sentit ni tan sols el piano que tens a casa). I és que, la veritat sigui dita, aquí ets tu qui marques les normes; l’amo i senyor del disc. Aquesta és una gravació absolutament lliure, que és la plasmació màxima de la teva filosofia “perquè em dóna la gana”. Ara bé, estem davant d’un àlbum experimental? Té un to uniforme voluntàriament buscat però, de nou, m’assalta un cert sentiment d’estranyesa per la manca de trencaments, de veritables “bogeries” sonores i estructurals. Suposo que t’has mirat més en Glass i Nyman que no pas en Young o Cage: la racionalitat matemàtica ha pogut amb l’instint iconoclasta. La qual cosa ens pot portar a parlar d’escapisme (sí, hi ha moments de veritable fugida de la realitat en el disc: l’última peça és un celestial però ferm tancament en el món interior de sensacions, records nostàlgics i ambicions artístiques) però això ho deixo per una conversa amb tu, doncs tampoc em sembla correcte psicoanalitzar algú per la seva música (de fet no em sembla correcte, ni tan sols, psicoanalitzar algú). Acabo aquesta reflexió genèrica del disc manifestant quelcom que esperava trobar-me, donats els teus referents, però que no m’ha semblat sentir: l’ús intencionat del silenci (un instrument veritablement eixordador) o d’instruments aïllats (capes sonores modestes o nues, és a dir, pocs canals en joc). Imagino la resposta: aquest és un projecte que cerca més la troballa científica que no pas l’emoció crua.

01 ¡El jabón a pista!

Comença el disc amb una nota que sembla ascendir breument per explotar subtilment al cap d’un instant en un continu d’orgues litúrgics que homenatgen la figura de Brian Jones. Es tracta d’una cançó reposada i d’estructura clàssica, exactament igual que la música d’aquest malaurat multinstrumentista (per més que la seva ment i la seva personalitat fossin més aviat atormentades). Però matisem: als 2’29” comença una secció brillant, amb una instrumentació de fons que fa de coixí imitant una cortina de violins i cordes que fa de preludi a l’entrada, per fi, del necessari toc psicòdelic (encara que no massa, tot sigui dit) que s’anuncia als 3’16” i que es materialitza als 4’04” amb una aclucada d’ull als Iron Butterfly... o són els Doors? La recta final wilsoniana d’aquest segment psicodèlic de la cançó (descaradament “Good vibrations”) ens porta a la coda cantada, més canònica, on es nota que forces la veu (però te’n surts prou bé, la veritat sigui dita) i prepares un final reposat, que voluntàriament trenques amb una polèmica última nota; com passa amb el fragment que fa de frontissa a “Moscas en Moscú”. Diu el manual del rock que el primer tema de cada disc ha de ser el single, una introducció o una anunciació resumida del que trobarem en l’àlbum. Sóc dels que crec que aquest tema pertany a la tercera categoría, encara que amb tota la raó del món podries replicar-me: “és que això és un disc de rock?”.

02 Marcianitos con queso a las finas hierbas

El sitar: és el primer que sobta en aquesta cançó de lluminosa melodia i negres paraules. Una cançó on, estranyament, els teclats (entesos com a instrument amb entitat sonora pròpia; ja sé que en el fons tot, excepte veu i sitar, surt de les tecles del DX7) són bandejats i es limiten a fer un acompanyament prou efectiu. Gran tornada la que entra al minut i mig i brillantment resolta mantenint la mateixa nota que ens porta de nou a l’estrofa. Un tema pop, aquest, sense canvis que espatllin la senzillesa de les bones melodies. Això sí, tot i la senzillesa estem parlant de quelcom molt seriós i per això la cançó té un cert aire litúrgic que no sóc capaç de definir del tot però que constato. La cançó més “cantable” del disc; imprescindible en grans estadis: el single.

03 Dos rellotges fan un litre

Al primer instrumental de l’àlbum ja comencem a trobar canvis d’acords i línies de baix que no volen ser bessones, progressions en espiral i una frase final que surt del laberint matemàtic que és la cançó. Música per ascensors (en el sentit que li donaria Brian Eno) en edificis transparents del futur, quan només hi hagi cyborgs al món. Com que els trajectes per pujar centenars de plantes es faran a gran velocitat, les cançons hauran de ser com aquesta en durada, la més breu del disc. Qui sap si les melodies que entren just abans del minut i mig podran infondre sentiments humans en aquestes màquines.

04 Granollers, menú infantil

L’atac al borbó (“traïdor” i “racista institucional”) sorprén, només d’entrada, pel tractament de la primera veu que sentim, desacostumadament despullada en comparació amb la resta que sentim al disc. Als dos minuts entrem en un jardí d’harmonia oriental, absolutament marcià si el comparem amb la temàtica de la cançó... i precisament per això m’encanta. Un minut després les progressions repetitives menen cap a un passatge quasi de Mike Oldfield, que casa amb el retorn a l’estrofa. Suposo que la pressa per acabar la cançó (i el disc) han afectat les veus i hauria estat recomanable gravar una altra vegada algunes preses (“necessitem la independència”). El theremin (un instrument juganer, un mot que mai aplicaríem al ranci món monàrquic) ens recorda que aquest és el disc d’en Lluís Paloma: marca de la casa... tant com canviar el títol pressumptament poètic de la versió anterior.

05 Màgia de la CNT

La simfonia en dos parts segueix participant de la temàtica política. La felicitat (la república) comença sent el so d’una caixa de música... o d’una nadala? Al desacostumadament força despullat fragment de “1934, cal un estat català” li segueix un fragment que repeteix la sonoritat habitual del disc, però el que trobem després és una ininteligible (fonèticament) i surrealista visió del camp del batalla. La cançó avança mandrosa, potser no tant fluidament com es pretendria, fins arribar als teclats dels 4’12”: aquest cerimoniós orgue dóna pas a la psicodèlia sixties (po po po i “l’ordre de retirada”) de 4’44”. Les veus de 5’32” semblen invertides però no ho són pas. I per fi una mica d’oxigen: la guitarra que entra segons després en el fragment de l’amnistia. La miliciana morta arriba, quasi, a punt de tancar aquesta densa primera part de la cançó, que potser entraria millor si no fos tan llarga. La segona part no té lletra ni veus, però sí que ve precedida per un murmuri vocal que repeteix el motiu musical de la primera amb els mateixos acords. Als 9’21”, canvi total: la segona part deixa molt més a la imaginació de l’oient i podria ser banda sonora de pel.lícula o fenomenal exercici d’estil d’imitació dels teus referents. Un crescendo de teclats primer i una atmosfera més tensa després es resolen amb una brevísima coda que tanca una cançó potser llastrada per la llargada de la primera part.

06 El patinet és el principi abstracte del pollastre a l’ast

Tot i el inici quasi nadalenc, de seguida la cançó posa de manifest la seva complexitat estructural i voluntat èpica: estem parlant d’una de les cançons amb més pistes de veus del disc? Ho sembla. La versió anterior començava amb una secció que podríem anomenar “de justa medieval”, que aquí escoltarem en la segona part de tema. De nou una melodia lleugera per una temàtica feixuga: primer la reflexió resignada però no derrotada sobre un mateix (amb un punt d’esperança: el Jo real no ha acabat sent un “boig d’ultradreta”) i després la críptica descripció de l’horror nazi. És en aquesta segona part on, per fi, tornem a sentir guitarres en aquest disc; unes guitarres amb un desacomplexat regust oldfieldà (just abans dels cinc minuts); recordem que la versió anterior de la cançó (instrumental, per cert) començava amb guitarres elèctriques i aústiques. I el sitar, és clar. Cançó èpica? La que més del disc. Beatleiana? Sí, però jo la veig més simfònica. Sens dubte, en el top 3 de les millors de disc. Dos petits matisos: crec que acaba massa bruscament (potser hauria calgut una volta més instrumental) i que, com passa en altres moments del disc, les melodies vocals queden encorsetades per la rígida sintaxi i excessiva llargària d’algunes paraules, provocant vaivens en les melodies i acceleracions molt forçades en la dicció (per exemple, “sóc fet de capes/en confrontació simultània”).

07 ¡Hurra, burra!

Un tema ambiciós, que cal sentir del dret i de l’inrevés per poder entendre i valorar aquest palíndrom sonor que, fet i fet, és quasi igual del dret que de l’inrevés: la diferència és la sensació d’angoixa i escapisme sonor, superiors en la versió que es presenta aquí, gràcies a la major presència de sons invertits.

08 Orpheum Blum Music Leath Wards

No he detectat cap diferència amb la versió anterior; potser l’únic tema que ha quedat intacte. Un tema purament coral: la instrumentació (canònica en el so litúrgic de teclats i sense sorpreses) sembla quedar en segon pla i no li treu protagonisme a les veus. Com expliques als comentaris, és un “caramelet”. So angèlic, atmosfera etèria i lletra no menys evanescent tot i la temàtica filosòfica. Ara faré de nen dolent i perepunyetes: és una nota desafinada, això que sentim als 1’44”? Molt bona resolució d’aquest fragment per tornar a l’estrofa. Els “mmm” fins i tot són presents a la coda. Com diuen els gourmets llaminers que saliven quan veuen caramelets (i aquí que tothom hi posi el que vulgui; jo hi posaré noies amb gust de maduixa) com aquest: “mmmmhh”.

09 Moscas en Moscú

El meu tema predilecte del disc? Podria ser-ho perfectament, amb permís de “Marcianitos...”. De fet, ho és. Hi ha hagut canvis substancials des de l’edició anterior: abans era un instrumental, que ara constitueix la segona part de la cançó, i ara té un segment anterior cantat. Excepcional inici de cançó, l’única que comença amb veu (i la del Borbó? No és pas una veu que entra nítidament), així com el preciós fragment que fa de pont entre les dues parts cantades. La lletra és cada cop menys obscura, acabant amb una gran estrofa final i un darrer vers desolador (“fa fred a Sibèria”). Aquest és un dels meus moments predilectes del disc: després d’una lletania historiogràfica arribem a una veritat innegable pronunciada líricament que provoca calfreds: “estepes de cadàvers nevats...”; al cap i a la fi això va ser l’inabastable i fascinant somni comunista, tan inhumà i incocebible com les dimensions d’un país excessiu, pervertit per una cursa política amb els EUA i l’autoritarisme demencial que va seguir la mort de Trotski (a mans d’un català, curiosament); el país dels milers de camperols que morien diàriament de fam i fred. Una espiral d’orgues i theremins al que s’afegeixen uns lleus tocs industrials donen pas a la part instrumental de la cançó: el problema rau en la barroera manera en què s’introdueix aquesta segona part (just abans dels cinc minuts); de sobte i amb un “ah” tallat i fora de to. És ara quan sentim l’esperat “gulag, gol”, és ara quan sentim la magnífica secció (6’07”) de pizzicatos en crescendo. En comparació amb la versió anterior s’han afegit unes capes vocals (“mmmh”) que accentúen el caràcter eteri del fragment. I després, el breu interludi invertit que dóna pas a una secció més èpica i a la nova reiteració de la tornada sota una cortina de sintetitzadors amb delay. Un nou canvi de registre orientalitzant acosta la cançó cap a la fi, cap a la reposada coda que tanca la cançó, que és una prova de la teva gran capacitat d’encadenar subtilment fragments en teoría dispars, excepte en el cas anteriorment citat i que, afortunadament, és una petita illa en un oceà. La cançó es tanca amb la mateixa parsimonia, èpica i inevitabilitat amb què es basteixen murs a Berlin.

10 La dolça torradora en la primavera del ’65...

Després de la cançó anterior (exigent amb l’oient per la seva durada i constants canvis però també molt gratificant), escoltar “La dolça...” no és pas fàcil. És encara més llarga i es divideix en seccions; té lletra, i ja sabem que els temes cantants d’aquest disc (amb la possible excepció de “Orpheum...”) són els més densos. La idea de col·locar al final la cançó que l’autor considera millor em sembla correcta: un colofó brillant, un “broche de oro”. Potser és “Moscas en Moscú” que s’hauria d’haver desplaçat a un altre moment. O potser n’hi hauria prou amb que ho fés la secció segona de “Moscas...” (la instrumental, la que trobem a la versió anterior de l’àlbum). Al tractar-se d’un disc que funciona per acumulació de minutatge i capes sonores, l’oient arriba al començament d’aquesta cançó amb manca d’oxigenació: tot àlbum ha de respirar, ha de combinar -com si es tractés d’una peça teatral o una pel·lícula- moments de tensió dramàtica màxima amb algun oasi on reposar les orelles. Sorprén que en un disc tan cerebral i calcul·lat no s’hagi establert una ubicació alternativa a algun dels dos darrers temes, que són, diguem-ho ja, els més ambiciosos de l’àlbum juntament amb “Màgia...”. Pensem, per exemple, en la seqüència “Marcianitos...”-“Dos rellotges...”: qualsevol dels dos podria estar aquí al mig, ajudant a respirar l’oient i preparant-lo pel clímax del disc. Però això no ens ha de fer perdre el bosc de vista: analitzem el tema final, doncs m’he deturat massa en una consideració podríem dir-ne que cronològica i estructural (al cap i a la fi tu ets l’únic artífex d’aquest disc i qualsevol comentari que poguem fer la resta és una lleu nota a peu de pàgina en un llibre voluminós). Acabo, abans d’analitzar la cançó, amb una afirmació solidària: em sembla fantàstic ser exigent amb l’oient; no fer-ho és menysprear-lo i deixar-lo en mans dels executius uniformats i uniformitzadores de les radiofòrmules, que o bé creuen que la gent és estúpida o bé són ells els que no tenen cap sensibilitat musical. La descripció de la postal holandesa és formada per teclats i veus que cerquen una atmosfera màgica. Quan s’afegeixen més campanes i es produeix la primera variaicó, l’atmosfera segueix intacta. Preciós el fragment que entra a 1’40”, molt de músic de conservatori: es tracta de la part del concert de clústers per a piano. A 3’40” una nova i encertada variació. Una altra agradable sotragada a 4’20” fa de preludi al fragment que comença tot just als cinc minuts en forma de vals, que coneixerà una altra variació dos minuts després. S’afegeixen violins: ens acostem al fragment que ret homenatge al famós pavelló van der Rohe. Però encara falta (aquesta transició cap al tercer fragment és el rovell de l’ou de la simfonia, de fet); abans (8’16”) torna a caure la neu en forma de notes d’arpa. Un mantell d’harmoniosa melancolia dóna pas, a 10’35”, a un fragment que sembla a punt de fer-nos recordar l’estrofa d’”El patinet...”. El tercer fragment comença oficialment a 12’15” (compte amb la “t” de “vibrant” o “net”, que explosionen contrastant amb la delicadesa de tot el tema) i s’ajusta a motius que ja hem sentit en la cançó. Amb poc més de dos minuts per evocar el record dels mestres en composició, la melodia vocal d’aquest quart i darrer fragment sembla prendre elements de les tres anteriors (en especial de la primera; pensem que tot són variacions d’un tema) per tancar simfonia i disc amb una afirmació d’egolatria ben entesa. Cim compositiu? Aquesta és la menys cançó de les deu pistes que formen l’àlbum i l’hauriem d’enquadrar en un altre gènere, tant per extensió com per estructura i intenció. Dit això, només cal dir que aconsegueix crear un clima en tot moment i que avança sempre, dins d’una regularitat envejable, a gran nivell.

Conclusió

Suposo que en properes escoltes aniré descobrint matisos, matisant opinions i (per què no?) modificant el meu ranking de predilectes. El que no cambiarà és la meva felicitació per un treball tan llarg, meticulós i reeixit. Espero que això només sigui el (gran) començament d’una llarga col·lecció de cançons, ja siguin fetes en solitari o en col·laboració.

Personatges importants, 2. TonyNoise.

En TonyNoise és guitarra rítmica i teclista del recomanable grup Ménage. També ha produït, entre altres gravacions, la primera maqueta de To Be Continued (maqueta que ha d'estar al caure en el moment d'escriure aquestes línies) al seu estudi de gravació, el Laboratorio Mágico.

1. En primer lloc, per la proximitat, parla'ns del teu treball de producció a la primera maqueta de To Be Continued.

Vaig agafar el projecte de To Be Continued amb moltissima ilusió fa tot just un any, ja que sempre he sigut un fan d’ells i la idea de produïr-los m’atreia molt. He de confessar que ha estat un treball lent donat el ritme de vida que tots portem a sobre, però del qual me’n sento molt orgullós (i espero que ells també). La meva part de feina ha estat bàsicament tècnica (grabar i mesclar), però he fet de tot (recomposar línies de baix, gravar diferents instruments, fer veus, palmes, tranquil.litzar el personal, etc…). No m’agrada dictar una producció concreta, sempre escolto als músics a l’hora de produïr treballs. Crec que es bò escoltar-se i aprendre coses noves mutuament. Les meves cançons preferides del CD són: Andrea Doria (la millor per a mi) i Lullaby (trobo que és una cançó preciosa).

2. Alguna anècdota que te n'hagi quedat?

Mai oblidaré el día que vam quedar amb el Lluís d’una manera una mica informal per gravar algunes guitarres acústiques i va apareixer al Laboratorio Mágico amb tot un munt d’instruments… (guitarra de 12 cordes, violí, sitar, triangle, congas?...). Vam gravar fins i tot el soroll d’una camèra de fotos. :D

3. Com a membre de Ménage, com valores el treball que heu fet durant aquests anys? I les maquetes que heu fet? (I el videu!)

Ménage és un grup que va néixer fa 5 anys i al llarg de tot aquest temps s’ha anat transformant d’una manera força clara. Al principi era un grup que buscava un sò més fosc, sota les influències de Joy Division o Sonic Youth. Jo vaig entrar-hi a l’estiu del 2003 (de manera provisional) en substitució d’un guitarra que havia deixat la banda just abans de 2 concerts força importants, així que en només dues setmanes vaig haver d’aprendre'm el repertori i tocar en 2 festivals d’estiu de la comarca. Des de la meva entrada al grup s’ha anat notant un canvi d’estil una mica més proper al pop, però sense abandonar el sò característic de Ménage. La meva entrada a Ménage va coincidir amb el neixement del Laboratório Mágico i la meva vocació de productor, fet que facilità la gravació de la primera maqueta de Ménage, un treball amb els primers temes més foscos on s’hi veu reflexat (tot i que no al 100%) cóm sonaven Ménage originalment.

Ménage és una banda amb moltes hores d’assaig a l’esquena i això es nota quan sents al grup en directe, sona molt compacte. En el darrer any Ménage s’ha dedicat a preparar la seva segona maqueta i a enrregistrar el primer videoclip, “The Way Back”, amb un sò molt més garagero i un pop rock de més fàcil digestió. En aquests moments s’està acabant de mesclar el segón treball del grup, “Lazy Days”.

4. Una pregunta de fan: aquells finals de concert... quin secret tenen? Com poden ser, tres minuts de soroll canviant sense tocar ni una corda?

No t’ho sabria dir. És una combinació de factors i de pedals. Cada final de concert es nou, diferent i inesperat, i això és potser el que ho fa màgic.

5. Què valores com a més important a l'hora de gravar, sigui sobre el "factor humà" o relacionat amb la teva maquinària?

El factor humà és importantíssim. He après que sense pressió es traballa molt millor, i aquesta tranquilitat és el que intento transmetre als músics quan venen a gravar. M’agrada escoltar als músics i que m’escoltin perque és una forma d’aprendre mutuament. Dono bastanta llibertat a les produccions i m’agrada que la pròpia banda s’involucri en el treball i no es limiti a gravar i marxar. La maquinària és força important també. En definitiva, una bona producció és fruit d’una bona combinació de factors, tant tècnics com humans.

6. I en què et fixes, quan sents les produccions d'altra gent?

Uff, en moltíssimes coses. Sobretot en la mescla i en com sona cada instrument. Els arranjaments també són importants però potser m’hi fixo una mica menys. M’agraden les mescles clares, entenedores, on cada cosa està al seu lloc i la pots discriminar mentalment mentres l’escoltes sense problemes. M’agrada molt escoltar cóm estàn gravades i com sonen les guitarres, potser perque soc guitarrista, no ho sé. Les produccións que més m’agraden són les de: George Martin, Stephen Street, William Orbit, Guille Milkyway, Carlos Hernández, …

7. Ets un apassionat del rock fet a Espanya. Quina cançó (o quin àlbum) és el que més t'ha impactat dels/ de les molts/es que has sentit? Quins mites creus que han de caure sobre el tema? I què diries als que et diguin que realment aquí no hi ha res?

El millor álbum per mí en espanyol es sens dubte “Una Semana en el Motor de un Autobús” (RCA, 1998) de Los Planetas. És un disc que et transmet moltíssim tant a nivell de lletres com a nivell de música i producció. Va ser produït per Kurt Ralske i enregistrat a Nova York. Jo l’anomeno el “disc teràpia” perquè és el millor remei pels pitjors moments.

Els mites que han de caure sobre el tema són moltíssims. Crec que el 99% de la gent de OT, per exemple, tenen un éxit generat per la publicitat televisiva creada pel programa, i ón el físic i la veu és l’únic que compta, deixant de banda, composicions, produccions, etc… La resta de gent que ha arribat a dalt pels seus propis mèrits mereixen el meu respecte tant si m’agrada el que fan com si no.

Aquí si hi ha res. El que passa, es que no s’ha de buscar a los 40 principales, ni a la tele, sinó que requereix un esforç de recerca que la gent (la majoria) no està disposada a assolir. Ara és quan més música hi ha, quan més discogràfiques hi ha. Tenim internet, emisores locals, concerts, etc. Hi ha bona música per donar i vendre, el que pasa es que l’has de buscar, perque la gran indústria no te la portarà a casa.

8. Sorprèn una web tan professional com la que li has dedicat a la Marisol. Què té d'important ella, per a tu o per a algú que no la conegui a fons?

Buenu, diguem que en aquest aspecte sóc bastant freaky. M’encanten les pel.lícules (dolentes a més no poder) espanyoles dels 60. Tot lo retro m’agrada molt, i em crida d’una manera força especial. Suposo que Marisol engloba d’alguna manera tot allò, i el fet de com va anar la seva vida, i les seves ideologies posteriors, totalment contraries al que va viure de petita la fan més especial. La web ja no existeix perquè no es podia mantenir per falta de temps, pero va ser una època maca la de la febre sesentero-rancia.

9. Què diries a algú que et vingui amb que els Beatles estan sobrevalorats? Què te n'impacta més? I què en penses, d'en George Martin, en Geoff Emerick, en Chris Thomas...?

El gran tema. Jo no diré que els Beatles són la millor banda de tota l’història perque aixo és força subjectiu. Pero subjetivament si que ho puc afirmar. Per mi sí que ho són. Parlo de sensacions personals que m’han transmès les seves cançons i la seva imatge. Els escolto desde sempre i desde sempre han sigut un referent per mi. Les produccions dels seus albums (sobretot l’epoca 65-66-67) em semblen excepcionals i super innovadores per l’època. En George Martin i companyia em semblen uns genis, tant a nivel de producció com a nivell tècnic. Amb els medis de l’època van aconseguir fer uns discos increíbles, que es continuen venent com a xurrus avui en dia.

10. El tema de les arts gràfiques, com el portes? El cap t'hi porta, o et porta de cap?

Bé, el cap m’hi porta i també em porta de cap. Però de moment ho porto que és el que compta. Un món nou molt interessant en el que estic aprenent un munt de coses.

11. El teu germà, en Dani, com el veus com a fotògraf? I com a bateria?

El meu germà Dani és un crack en moltes coses (sobretot en dones). Molt bon fotògraf i no menys bon batería. Porta molts anys darrere del bombo i és el batería perfecte per un grup de música més aviat dura.

12. Com el veus, el mullader de l'Estatut? Com està el pati?

El tema de l’Estatut cansa una miqueta ja. El que em sap greu és l’odi que s’està generant a la resta de l’Estat envers Catalunya i els catalans. Ja veurem com acaba tot això. (Espero que bé)

Personatges importants, 1. Ferran Valldeperas.
Obro una petita secció d'entrevistes a gent de l'escena musical terrassenca, personatges amb una ubicació personal important i que tenen alguna cosa a dir, però que normalment no són molt observats pel fet que estan una mica a la reraguarda de muntatges importants amb altres protagonistes. Començo amb en Ferran Valldeperas Mellado, bateria de To Be Continued i Jiggy.

1. A quins grups has estat, abans d'aterrar a To Be Continued? Vas tocar el baix en un d'ells, veritat?

Abans d’entrar a formar part de To Be Continued he estat a nombrosos grups. Vaig començar als 15 o 16 anys tocant els teclats en un grup senzill que es deia Abduction, el guitarrista del qual també coneixes, el Vic, i allà hi tocàvem teòricament trash metal, però al veure que els teclats no hi tenien massa presència i no trobàvem baixista vaig passar-me al baix, em vaig comprar un baix senzillet i un ampli de 100W Fender. Això va durar un parell d’anys. Després el guitarra i jo vam formar un grup que es deia Stimwatts, un grup més madur, amb gent més gran i vam començar a tocar cançons pròpies i alguna versió. Allí encara tocava el baix, però finalment, es va donar la situació que el bateria va marxar i a mi em va entrar la vena percussionista i veia que se’m donava més bé que tots els instruments que havia tocat en anterioritat, així que vaig substituir al bateria i així va començar el camí com a bateria. Después d’Stimwatts va venir Apeiron, un grup de rock dur guitarrero, sempre amb el mateix guitarrista dels tres grups anteriors. Em vaig comprar una bateria Pearl Export Series, de segona mà i de sèrie mitjana per aquelles dates. A Apeiron assajàvem a casa del Lluís Paloma, al Carrer La Rutlla, als estudis Kanga fins que al cap d’uns mesos es va queixar la veina del costat i vam haver de marxar. Una vegada dissolt aquest grup vaig entrar a formar part de Foolish Wives, gràcies a un amic d’EGB que es deia Raül i que era cosí de l’Isaac, un noi que amb prou feines vaig conèixer, i a la vegada aquest Isaac anava a cole amb el Dani Trujillo, teclista aleshores de Foolish Wives, amb Antonio Machado a les guitarres.

He de reconèixer que va ser el grup més fructífer del que portava fins ara en el panorama musical. Vam fer un concert al pati de l’institut Can Jofresa i a mesura que passava el temps ens vam anar disgregant.

Después de Foolish Wives jo em vaig vendre la bateria, hi van haver uns intents, però, de refer grups, projectes no reeixits com versionar els sagrats Beatles o menudències de poca creativitat.

Finalment en una trobada atzarosa als FGC entre el Jordi Ibáñez i jo un servidor va fer que entrés a formar part de TO BE CONTINUED, que buscaven per aquella època un bateria. I aquí estic, fotent-li canya en la mesura de les possibilitats.

2. Quin consideres que és el teu paper a To Be Continued? I com veus l'equilibri de personalitats i funcions dins del grup?

El meu paper a To Be és el d’intentar encaixar determinats ritmes a cadascuna de les nostres cançons, el problema és que tenim cançons que de vegades sonen molt semblants amb guitarra neta, i això fa que hagis de variar el ritme o efectes de percussió perquè no sonin tan repetitives. S’ha d’aportar el màxim de riquesa rítmica per no caure en ritmes bàsics poc creatius i que no quedin estrofes o ponts massa buits, així com omplir parts amb diverses “floritures” per aquest mateix motiu, donar un caràcter personal i singular a la cançó i que no sigui una més del montón del repertori.

L’equilibri de personalitats al grup és força bo, hi ha gustos per a tot, des de heavy melòdic o rock dur o clàssic, com és el meu cas, fins a l’altre extrem, hi ha varietat de gustos com dic i crec que això és positiu en un grup, ja que no té un caràcter homogèni (encara que algunes cançons semiacústiques ho semblin) alhora de treure cançons o fer arranjaments.

3. Fora de To Be Continued has trobat una mena de "segon canal" en el grup Jilly. Com va anar, això? I què penses que et pot aportar?

Pel que fa al grup Jiggy podriem dir que sí, és un segon canal, bastant més comercial que To Be Continued, però a nivell personal tampoc resulta molt enriquidor. Penso que has de composar la música o tocar la música que t’agrada, però no per interessos comercials, perquè sempre es disfruta en menor mesura. A To Be Continued m’ho passo més bé, li donem força canya a les cançons, i dóna joc a fer més coses amb la bateria, ja sigui a nivell d’efectes amb els plats de sonoritats especials, i en un grup de pop acaramelat no pots jugar tant en aquest aspecte, sinó que et trobes més limitat a estructures rítmiques més pausades, calmades, a mig gas, tret d’algunes excepcions, però sense poder oferir una bateria suficientment contundent ni fer tants jocs d’efectes.

Al grup Jiggy vaig entrar-hi per un anunci a Internet i em van trucar, és un grup amb moltes ganes de treballar i aspiracions, això si, no paren de moure’s a nivell de concursos, aconseguir concerts o gastar-se pasta en locals d’assaig. Crec que és una experiència agradable i curiosa, encara que no sigui l’estil de música que estic acostumat a escoltar.

4. Hi haurà alguna vegada un "Ferran Valldeperas Project"? T'has plantejat compondre?

No sé si hi haurà un Ferran Valldeperas Project, de moment no m’ho he ni plantejat i per ara no m’ho plantejo...Crec que estic bé on estic mentre les coses vagin com ara, és a dir, ambient de treball, assajos constants, concerts a la vista, etc. Tampoc em considero una persona egocèntrica, perquè no ho sóc, i un Ferran Valldeperas Project implicaria un grup subordinat a les meves directrius, tant a nivell compositiu com musical, i tampoc em considero un músic professional com permetre’m el luxe i la petulància de formar una cosa d’aquest estil, sona una mica star system el plantejar-se aquest tema.

Compondre? De vegades ho he intentat, a nivell de teclat o amb una guitarra, però sento molt respecte al fet de compondre cançons, no és una cosa fàcil i com he dit abans no sóc un músic professional ni he acabat els estudis de conservatori. Sempre que ho he fet he acabat sonant com sonen les meves influències i això no crec que sigui bo, s’ha de tenir molta creativitat per ser un bon compositor i no caure en paralel.lismes o semblançes o perquè no....PLAGIS. Crec que es pot escriure cançons, però s’ha d’haver escoltat molta música prèviament, i tenir certs coneixements musicals teòrics.

5. Parla'ns de la teva nova bateria.

La meva bateria és una Pearl Session Custom, de gamma alta, de color blau turquesa i negra, amb un bombo de 22”, dos toms, un goliath flotant i una caixa. Utilitzo normalment Zildjian, em resulten molt bons en quan a sonoritat, però de vegades també cau alguna marca diferent. Tinc uns crashos Zildjian A Custom, un Paiste Dimension, ambdós de 18”, un crash de 16” Avedis Zildjian, un Z Custom de 16”, un Ride 21” AAX de Sabian, un charles Avedis de 14” i dos crashos Meinl de 18”.

6. Veus l'ordinador com un amic o com el teu problema de companyia? I internet?

Faig servir l’ordinador com una eina, basicament. Com una eina per piratejar pel.licules d’internet o música, en menor mesura, ja que ja tinc moltíssim material musical i no dóno l’abast a escoltar-lo i no en baixo tant. De problema de companyia no en tinc perquè ja tinc la meva nòvia, així que més aviat seria una eina útil per poder descarregar-me música, buscar informació a internet o pel que la majoria de mortals fa servir l’ordinador, per treballar o confeccionar treballs, etc.

7. Em crida l'atenció el teu interès per grups no molt comentats en ambients alternatius, encara que no siguin específicament mainstream. Anem per parts: sé que ets un fan de tota la vida d'Aerosmith. Què et sembla que aporten? I quin és el teu àlbum preferit d'ells?

Certament, Aerosmith és un dels meus grups preferits i més escoltats. Fa temps que els segueixo, tot i que últimament n’estic una mica distanciat, estic veient coses que no m’acaben de fer el pes d’ells. Són uns americans molt patriotes, han tret dos darrers discos i ni tan sols s’ha mencionat la possibilitat de venir a Europa, sinó que les seves gires ara mateix queden reduïdes a Nord-Amèrica per petites ciutats que siguin i a diferents estats, i això no m’agrada si es tracta de rendibilitat. El meu àlbum preferit d’ells potser és, juntament amb el Get a Grip, el Nine Lives.

Apart d’Aerosmith escolto bastant rock dur i no tan dur, i alguna cosa concreta de heavy-metal pel que aporten de tècnica a nivell d’instrumentistes, melodia, producció i sò potent, potser no són molt comentats com dius tu en “ambients alternatius” lògicament, que és l’ambient dintre el qual es mou l'ona To Be, és lògic, en ambients més rockers si que són comentats, i en altres no, com tot.

8. També, Stratovarius sembla haver-te introduït en tot un món de rock ampul·lós que t'agrada. Què te'n crida l'atenció, d'aquest grup? En recomanaries algun tema o disc?

Stratovarius és un grup que escolto des de no fa masses anys, tot i que vaig fer un primer tast quan anava a l’institut on em van deixar un disc d’ells. És un estil anomenat “power-metal” conegut dintre de la ona heavy com la vessant musical amb ritmes ràpids, accelerats de bateria, bons instrumentistes, tècnica, cert virtuosisme i coneixements musicals clàssics a nivell de formació. Per poder tocar aquest estil cal tenir una certa tècnica, sense la qual podries fer una mica el titella a l’escenàri, se n’ha de saber, no crec que ni hagi prou amb comprar-se un doble bombo i comprar-se una ESP o una Jackson i fer xivarri al garatge. Stratovarius és un grup finlandès, m’atrau perquè ofereix un sò contundent, una bona producció i arranjaments, un bon directe molt calculat i assajat, i una melodia atractiva en els “estribillos” també.

Et recomanaria el disc “Episode” de principis dels 90, tot i que ara el grup ha decidit fer un gir de 180 graus, variar i apostar més pel rock dur i molt guitarrero, així que els ritmes ràpids han desaparegut en el seu darrer disc.

9. I Nightwish? Sé que t'atreia la seva combinació de so potent amb una veu clàssica. Són potser el grup definitiu per a tu? Com veus tot el tema de la ruptura entre el grup i la cantant? Té sentit na Tarja Turunen fora de Nightwish?

Exacte, m’atrau la combinació de sò potent amb veu clàssica, com és el cas de la cantant del grup, mezzosoprano, descartant vulgars imitacions com Within Temptation o Evanescene, amb tots els respectes. No és el meu grup definitiu, de fet no tinc cap grup definitiu, i espero que un bon músic no tingui cap grup definitiu, perquè personalment crec que si es té un grup definitiu, més enllà d’aquest grup no hi ha res millor, i és una mica estúpid. Un pot tenir gustos i influències amb major grau que altres, però no quedar-se definitivament amb una cosa. Sobre la ruptura entre el grup i la cantant crec que ells sabràn el que es fan, tenint en compte les raons d’un costat i de l’altre potser sí que la cantant hauria de vigilar més amb les seves ambicions econòmiques i egocèntriques, i més estant en un grup. El grup pot trobar una nova solista, serà complicat perquè la noia tenia una bona tècnica i cantava força bé, a més, en bona part de les cançons dels primers grans èxits hi ha la presència de la veu mezzosoprano més accentuada i no sé com s’ho faràn per trobar una cantant d’aquestes característiques. Serà complicat acostumar-s’hi, això si no fan les paus.

10. Quins són els teus mitjans d'informació preferits? T'agrada estar sempre al dia, o va a temporades?

Llegeixo molt la premsa escrita, preferentment l’AVUI, després El Periodico, El Pais i la Vanguardia, respectivament; en segon lloc les notícies de la televisió, preferentment les del pais i finalment Catalunya Radio amb el Bassas. M’agrada estar sempre al dia, cert, a més ara disposo d’una feina on tinc temps per llegir els diàris que em doni la gana i tots els articles d’opinió.

11. Com veus tot el tema de l'Estatut? Hi ha alguna raó per la qual el defensaries, o certament tiraries per una altra banda?

El veig bastant negre, a Madrid no els interessa massa que Catalunya tingui massa autogovern. Aquesta pregunta donaria per a una tesi doctoral i no val la pena extendre’s aquí. Evidentment el defenso, però ha arribar un moment en que la gent, i jo m’hi incloc, estan una mica ratllats d’Estatut, tant pels mitjans de comunicació com per qualsevol altre mitjà. Jo voldria una Constitució per Catalunya i no un Estatut, però si només ens podem quedar amb un Estatut doncs que almenys no estigui retallat per cap costat.

12. Fes'nos una reflexió final. Sorpren-nos.

Una reflexió final? “La feina ben feta no té fronteres”