Jordi Ibañez & 1964!

En Jordi Ibañez (cantant i compositor de L'Exèrcit d'Islàndia) ens ofereix una ressenya encertadíssima del "1964"! Pareu-hi atenció, es llegeix superbé:

*****

Per fi ha arribat el “1964”. Per fi un disc no instrumental de Lluís Paloma, per fi (sis anys després del darrer disc amb temes propis) la continuació del “Feina 2.0”, aquella gravació que agrada més als seguidors del Lluís que no a ell mateix. “Himnes” no era instrumental, cert, però sí un disc on la temàtica i lletres condicionaven el contingut musical de manera decisiva.

 “Czeslaw Niemen” comença quasi “in media res”: l’àlbum es destapa i immediatament ja sentim la veu d’en Lluís cantant sobre genis musicals polonesos. I ens adonem que la mescla és arriscada: greus i reverbs xocant, ecos rebotant fins l’infinit (atenció al final). Les veus que canten “Niemen, Niemen” a la coda són novetat en el cànon palomesc: repetició pop i emocional! I fins i tot es trenca la veu, al ser massa alta per la tessitura d’en Lluís. En certa manera, aquesta cançó és una constant en el disc: estructures, arranjaments, instrumentació i temàtiques ja anteriorment escoltats en altres àlbums però un so final spectorià. Digue’m-ho d’entrada: si els anteriors discos de Lluís Paloma eren discos poc mesclats (que semblaven no mesclats, en el sentit que el so de producció semblava el definitiu, ja sigui per la no mescla o per un masteritzat homogenitzador) aquí el mix final és clau, fins al punt de condicionar el so de “1964” de manera significativa.

“Atmosfera” i “Burned’s been everybody” confirmen totes aquestes tendències: inici a sac, veus d’acompanyament, notes altes, greus al màxim… i, en moments puntuals, cert caos entre veus. De fet, com notem a la primera de les dues, durant el disc sentim unes veus principals sovint voluntàriament deixades: aquí no hi ha la regravació constant de veus del “Corrupció”, això és més aviat un “grava, que flueixi i deixa-ho com està”. La segona és novament una declaració científica sobre el fet musical, amb moments d’empantanegament sonor cercats.

“La creu d’en Sigmund” és una de les cançons més straightforward, més directes del “1964”. Els “hey hey” i “paparapapa” del mig ens sorprenen en un primer moment (això no és habitual en un disc de Lluís Paloma) però es convertiran en item constant durant l’audició del disc. Qui és aquest Sigmund, aquest Jesucrist actual també martiritzat? A “La vall dels silencis” notem novament aquesta espontaneitat en les veus: lletres “t” finals marcadíssimes, veu principal una mica fora de pla i seca pels estàndards palomians habituals, alguna lleu desafinació en les notes altes… però el so, com sempre, molt reconeixible. L’addició de percussions ha ajudat a donar matís a la música d’en Lluís però aquests sons de Hammond, Celesta o orgue d’església són marca de la casa. Una altra cançó on la veu comença amb la música, a sac, un recurs molt repetit a “1964”.

“Parquímetres” aporta un to diferent, més juganer, al disc. Una breu postal amb caos de veus quasi final provocat pels delays. Realment als 60 feien aquestes coses? La melodia de veu d’”Els anells universals” avança morosa i lenta, i això combinat amb la repetició constant dels instruments i els “papa” potser massa alts en la mescla en fan una peça espessa, tot i l’efectiu final i la seva ajustada durada. Una altra peça breu, “Ràdio Luexemburg”, confirma que les cançons curtes són les que millor funcionen i s’ajusten al que es feia a l’època homenatjada.

Les veus de “Radioactivitat” (unes harmonies fantasmals de fons i una veu principal que va a la seva bola) i els sons estranys que escoltem entre 1’21” i 1’52” (que al final descobrim que són cotxes passant) la fan una cançó peculiar. De nou una lletra sobre els miracles de la tècnica i la ciència i de nou un final titubejant. “Pripiat” n’és la continuació temàtica lògica però no sonora: aquí trobem de nou la pompa del “Corrupció” i no tantes melodies i tempos ràpids com fins ara. Algun acord inesperat i certa foscor la fan una cançó potser inapropiada en aquest disc però no pas dolenta. Tot i així, la sensació d’escoltar altra vegada una cançó descartada del “Corru” (potser no és així però podria ser-ho) ens fa pensar que el reciclatge, en un projecte conceptual com aquest, potser no s’hi escau tant com en altres ocasions.

“El concert de nit” i “Dibuixar de nit” intenten evocar el sentiment de màgia nocturna que tan bé havia funcionat a “Vol de nit”. La segona torna a invertir la música, recurs habitual en el cànon palomesc. “El buit” també confirma que som en un segment del disc on el concepte original de “1964” sembla congelat: etèria i clàssica, evoca una estètica del passat en la discografia d’en Lluís. Com l’instrumental “Estroboscopi”, que sembla tenir més de Mike Oldfield que de Phil Spector. I el nom d’Spector ens ve de fàbula per parlar de “Yesterday than younger”, que explica com fer un mur de so dels bons. Aquí les veus tornen a agafar protagonisme, especialment en la coda.

Fem una parada: portem 15 cançons ja. Moltes no massa llargues, cert, però quasi totes molt produïdes i denses. No és fàcil escoltar la vora d’hora i quart de música de “1964” d’una tirada: el seu minutatge és excessiu. 25 cançons són moltes, potser la meitat o una mica més de la meitat d’aquesta xifra faríen del disc quelcom més efectiu i amb grapa.

La Rick fa acte d’aparició a “Modulant en DiMaggio”, títol que ens porta a l’època de To Be Continued. Però, curiosament, “1964” no és un disc massa guitarrer, encara que “Filipinki” sí té l’estructura d’un rock clàssic. Temes més distesos com aquest li fan molt bé al disc i el baix de la cançó sembla colar-se en “Sant Llorenç de matinada”, cançó amb moments inesperats (MLK i Terry Riley enmig d’un cant als fenòmens naturals de l’electricitat, amb comunicacions de lletres, tot emmarcat en un lloc proper, que és conegut però està banyat en una aurèola sobrenatural que el fa màgic) i altra vegada un final amb sample de mitjà de transport.

Veu força despullada, seca i de “first take” per “La sinagoga buida”, amb un segment central especialment reminiscent del “Corrupció”. La segueix “Els millors ossos del país”, més lleugera però el doble de llarga: dues cançons que parlen d’estratègies a gran escala, especialment aquesta segona, que acaba de manera sorprenent i que té una lletra talment treta d’una guía per aprendre a jugar als escacs, tot i que parla de la Crisi dels Míssils de Cuba.

“Aquesta és una mà normal” (gran títol i lletra críptica, de fet aquesta paraula apareix a la lletra de la cançó si he escoltat bé) encaixa també en aquesta categoria que deiem abans de cançons de pelatge tipus “Corrupció”, tot i que el seu ritme accelerat (sembla que siguem dalt d’un cavall) i la repetició del títol li donen un sabor més urgent. Tot seguit “1964” parla d’un passat no tan llunyà però en certa manera ja mític i irrepetible; juga al seu favor la seva voluntat de ser, simplement, una cançó bonica. I el fet que funcioni també segurament li atorga la potestat de donar nom al disc.

Veu en primeríssim pla (i amb diversos moments de desafinació) “Cau la nit sobre el Wavel”: la instrumentació sembla tapada per la veu, el seus delays i els efectes de so; és una llàstima perquè aquesta arpa i aquesta guitarra espanyola mereixien ser escoltades millor. Tot i així aquest és un dels plats forts del disc. “Impacte brutal a Park Lane” té una base antiga i ja coneguda però la superposició de veus és nova i també caòtica per moments. I arribem a la cançó final, “La nit dels aminoàcids”, que també és una base musical invertida, com a “Dibuixar de nit”, amb lletres d’inspiració soviètica: territori patinesc ja conegut.

Què podem concloure de tot plegat? Que el desitjat canvi d’estètica (pel mateix Lluís i pels seus seguidors) ha començat, i ho fa per on menys ho esperàvem: les veus. El desig de deixar de cantar del Lluís, però, ens fa pensar que aquest és un canvi potser només temporal i que el canvi instrumental està costant. I és evident que no és fàcil fer-ho: jo mateix dono fe de com és difícil canviar de so per més que vulguis. Potser imaginava un disc més guitarrer i no tan dominat pels mateixos sons de teclat de sempre. Pel que fa a les veus, la buscada deixadesa les fa més immediates i càlides, tot i que potser algunes desafinacions s’haurien de corregir. Aquest és un projecte interessant (instrumentació gestada durant un llarg període de temps i veus gravades de manera voluntàriament més precipitada, potser pel fet que aquesta no és en el seu millor moment), d’homenatge a una època, però la personalitat musical de Lluís Paloma és tan forta que s’acaba imposant al pastitx o al retrohomenatge. Dit d’una altra manera, si algú escolta aquest disc sense saber què pretén li agradarà igualment si coneix la teva obra. La pregunta és: el disc es queda tal com està o hi haurà una voluntat de polir-lo, tal com va passar amb el “2.0”? Les dues opcions em semblen vàlides. Si s’aposta per la primera, es podrà passar pàgina definitivament cap a nous projectes i si és la segona reduïnt minutatge, retocant veus i potser tirant més de guitarra s’aconseguirà un resultat millor. Jo optaria per aquesta segona possibilitat (potser sóc un malpensat, però em fa l’efecte que molt poca gent l’ha escoltat sencer degut a la seva durada). Disc sense singles ni hits clars (és força homogeni), en destaco “Burned been’s everybody”, “La creu d’en Sigmund”, “Parquímetres”, “Ràdio Luxemburg”, “El buit”, “Modulant en DiMaggio”, “1964” i “Cau la nit sobre el Wavel”. Em queda una sensació de disc agradable, correcte i al mateix temps inofensiu. Potser li calen unes hores més per esporgar-lo i pentinar-lo… o potser l’exercici d’estil ja era això i no cal donar-hi més voltes.

Jordi Ibañez Llauradó.

Discoverer

El passat dilluns 15 de febrer a la tarda vaig portar tres guitarres a Casa Farràs amb motius ben diferents. Una, una Daytona electroacústica, una guitarra que tinc des de fa un any i que no tenia catalogada, és allà per a una reparació menor (acabar-li d'ajustar l'ànima del màstil-pal, el que us agradi més dels dos, i retocar-li un petit trencat en un marge del claviller). Les altres dues (la Rickenbacker 330/12 "Glendor" i la Älvian SG "Victòria") hi són, en canvi, per a convertir-les en guitarres estéreo (una pastilla a cada canal). Jo pensava en un sistema tipus Rick-O-Sound, però el tècnic prefereix instal·lar-m'hi un connector de jack estéreo, i llavors soldar-me dos o tres cables estéreo o estéreo-a-mono. Esperem que tot sortirà bé.

I dimecres 17 hi vaig dur el baix acústic Academy, no me'n sortia d'encordar-lo. Ara ja rutlla.

Somniant amb un sitar elèctric...

*****

Només apuntar que el Marc Campins va molt estressat i que l'"Estratègies" el cantaré jo, ell ja serà a temps d'adaptar-s'ho per a Visitants. El "1980" continúa essent un projecte col·lectiu. Encara no m'he posat amb les veus del "Requiem", tampoc.

A la vegada, he aprofitat per a recollir més rareses en una carpeta DD4, però en aquest cas el resultat està tan per sota dels DD2 i DD3, i fins i tot del DD1, que he decidit no publicar-lo, emprant-lo si de cas com a repositori d'idees per al futur.

Almenys el DD3 existeix...

*****

Les metadades ja estan actualitzades per a tot, a falta d'arribar a alguna web en concret. Tinc vuit àlbums publicats, més els dos junt amb Tired Hippo (amb cançons del Ferran Baucells i meves, més "You" de la Itziar Goñi i "Winter Boots" de la Mireia Pasqual "M").

*****

M'han publicat la carta sobre el desastre de música als supermercats! Espero que algun directiu de supermercat s'ho llegeixi...

*****

S'ha mort Umberto Eco. "Automatic Day" és filla de l'"Apocalíptics i integrats". El trobarem a faltar, tot i que crec que ell mateix es creia molt intel·ligent.

També la Muriel Casals. Per una bicicleta. Es fa estrany. Vagi el meu homenatge des d'aquí.

Aquest és l'any de l'escabetxina generalitzada.

*****

Llegint sobre la proposta Varoufakis. Em sembla bé. Cal refundar Europa. Vull una Europa unida i en pau. No vull l'Europa de la Comissió, l'Europa del Capital.

*****

A la fi em vaig escoltar el CD de Shakira de fa un any i mig! Sense ser una obra mestra, l'he trobat prou correcte. El punt àlgid és, evidentment, el "cover" de "Boig per tu" que va resultar tan polèmic a les espanyes. El punt més fluix, la cançó del Mundial del Brasil. Però no hi ha cap autèntic desastre, i això és de destacar en un disc de l'escena oficial. Sembla ser que és el millor que ha fet la Shakira. Suficient com per a respectar-la d'ara en endavant.

 

 

Out Of The Picture (Jay Farrar)

Començo per les informacions de seguiment:

-Duncan Drawings III: Encara no sé si és publicable o no. Està acabat, almenys tenint en compte que és un recull de restes, ben produïdes, de l'era Corrupció, del concurs del centenari del conservatori, i del Requiem. L'he passat a tres persones de confiança per a que em diguin si el veuen factible o no. Apart, l'he passat a una amiga meva d'artteràpia amb la que he fet amistat (res més que amistat), i la veritat és que la seva resposta ha estat molt positiva. Així que una publicació és possible en els propers dies, encara que en vull estar més segur. Dura aproximadament 45 minuts.

A la vegada he intentat recopilar un Duncan Drawings IV, però no l'editaré perquè és un fracàs, molt per sota del que va ser el Duncan Drawings original (recull de rareses que, recordem-ho, ajuntava alguns singles meus amb descartats del projecte Feina i les "cintes de 1992", amb un resultat inevitablement desparell). Únicament haurà servit per a juntar i acabar una sèrie de coses que en algun cas dataven de 1990 i existien només en paper pautat. Sempre les puc fer servir de repositori d'idees. Però ara mateix són dramàticament impublicables.

-Requiem: Les bases existeixen des de l'anterior post i sonen molt bé. També vaig fer una mescla on afegia a aquestes bases una pista de strings del Korg 05R/W reproduïnt les quatre veus del cor mixte, i durant 24 hores la vaig considerar candidata a mescla definitiva o almenys el Pla B davant la possibilitat gairebé segura que la gravació vocal naufragués miserablement només començar. De totes maneres, havia anunciat tant que gravaria les veus (després de concloure que no podia pagar cantants professionals, encara menys un cor o un estudi professional) que ho havia de provar. Vaig buscar a internet, trobant pel camí un VST anomenat KoVee... vaig gravar un tros del Sanctus "a pelo" a 4 veus, dues d'elles passades pel KoVee aquest... noia instantània... un parell d'amics i la meva mare dient-me que havia trobat la solució... així que ara toca gravar-ho tot amb les bases. Potser aquest cap de setmana... Creuem els dits.

-Peça no titulada: Quan estava per escriure una peça per a orquestra (cap orquestra no s'hi va interessar i allà es va quedar), vaig gravar demos d'una sèrie de trossos amb dos pianos i cordes. No serà urgent, però a mig plaç intentaré acabar-ho i treure-ho, en el que serà el final de "Lluís Paloma sonant un altre cop com fa 12 anys". Després toca experimentar, ja amb la bossa buidada del llast del passat. Sí, el Volkswagen Passat. O el Volkswagen Pesat.

*****

Dilluns 8 de febrer em vaig vendre tres guitarres (o tres morts), incloent la primera guitarra que vaig tenir, una Encore cutríssima. He fet espai i uns pocs diners (60€) que majorment em van servir per donar, menys d'una hora després, una entrada per a una mandolina electrificada que dimarts ja va tenir ús a can Visitant. Certament una bona maniobra.

*****

Notícia del dia: tenim ones gravitacionals! Ja només falta passar-les per flanger i per delay! En fi, que Einstein tenia raó una vegada més. Només una vegada va fallar: la Teoria de Camp Unificat, teoria que mai no va aconseguir acabar perquè, simplement, la Teoria de la Relativitat General i la Mecànica Quàntica van néixer destinades a fotre's d'hòsties constantment. Tenim ones gravitacionals, tenim bosó de Higgs... però el Gran Disseny se'ns escapa. Ni que fóssim a Can Brians. En fi, suposo que igualment al CERN se'ls girarà feina per una raó o altra. Perquè aquesta gent serveixen tant per a un banquet com per a un càtering (una manera com una altra de dir que són realment bons).

*****

Recentment he assistit a un parell de sessions de formació d'Obertament a Sabadell, a petició d'una persona a SMT. Al final m'he excusat, donat que ja vaig fer aquesta formació l'estiu de 2014 i fer-la de nou no tenia sentit. Almenys m'ha servit per conèixer un parell de persones.

Mentre, miro de fer alguna aportació útil a la Taula de Salut Mental de Terrassa. Amb quin grau d'èxit, no ho sé. Suposo que igualment m'ho he de treballar.

*****

He escrit una altra en la meva llarga llista de cartes al director, queixant-me de la tortura amb què ens delecten als grans comerços via "fil musical". Si no me la publiquen, queda pel proper post. I, sí, la música de fons a comerços hauria d'estar prohibida per llei. Hi pensarà algun polític?

*****

I tot just ara m'assabento del merder de fa uns dies a l'homenatge a Dimebag Darrell, on Phil Anselmo va aparèixer begut i llançant proclames d'extrema dreta. Mai no ha estat un minyó molt pensador, però dóna la sensació de ser al punt més baix de la seva vida i d'estar-se convertint en un Mike Love II. Pantera queden molt enrera. Trist.

Tenerife, 12 a 19 de gener de 2016

Dimarts vam arribar a l'aeroport de Los Rodeos, autocar, i arribar a l'hotel concordia playa. Habitació comfortable. Per omplir una hora lliure, vam fer una breu sortida per a comprar-me unes xancles del 44 (sí, el 1944 feien xancles) i un banyador. Sopar i a mimí.

Dimecres, la típica reunió sobre sortides. Després vam sortir a passejar... i vaig acabar el dia amb càmera rèflex nova. Localitzar l'estació d'autobusos (un carrer), sopar, i assistir a l'interessant espectacle "Pieles - canto al trabajo": música tradicional de Tenerife, molt ben arranjada i tocada, junt amb una posada en escena molt cuidada i amb vestuari i tot. En guardaré sempre molt bon record.

Dijous al matí vam anar a Santa Cruz. L'auditori del Calatrava era maco i el mercat de la "Vírgen de África" tenía cert sabor, però la resta era lleig. Fa la pinta que fa 60 anys Santa Cruz era molt bonic, però pel mig hi va haver els anys 1970 i el resultat va ser luctuós. A l'arquitecte en qüestió l'haurien d'haver fotut a la presó. De fet, l'edifici més bonic de la resta era El Corte Inglés, i amb això ho dic tot. Em sap greu pels que hi viuen, això sí.

Divendres, La Laguna va resultar força millor, malgrat ser al costat mateix de Santa Cruz. A la tarda, descans.

Dissabte matí, infructuós intent de banyar-me a la piscina. Estava al zero absolut menys unes dècimes. I no hi havia cap piscina climatitzada a tot Puerto de la Cruz. Saudade. Vam invertir el matí a llegir, i a la tarda, passeig.

Diumenge matí també ho teníem lliure, i vam anar una estona a la platja del costat de l'hotel... on vam veure un munt de gent fent parapent, una visió espectacular. A la tarda, sortida organitzada al Teide (+ museu de l'Aloe Vera: van molt a la pela del turista). I a la nit, astronomia al parc del Teide, a ull nu. Un gran moment.

Dilluns matí, visita a una plantació de plàtans, i a Garachico, a la casa de los balcones, vaig comprar un timple. A la tarda, un darrer passeig per Puerto de la Cruz. Vam visitar una galeria d'art, on no ens vam quedar un quadre. Finalment, un refresc en un bar i cap a l'hotel.

I dimarts, tornar. En conjunt, un bon viatge, amb només dos punts negres: Santa Cruz, i el menjar (en general algú els hauria d'ensenyar a fregir pollastre, entre d'altres coses). Una illa molt, molt interessant.

*****

M'he passat els darrers dies gravant decentment tot de inacabats que tenia, de cara a un "Duncan Drawings III". Només em falta gravar bé "Oda"... però no tinc clar que hagi de treure res de moment, molt del material disponible és fluixot. Diguem que hauré fet arxivística i que tinc acabades i en una sola carpeta les poques gravacions que em faltava polir i gravar. Me'n faré un CD, però per la resta es tracta d'un repositori d'idees i de gravacions. No puc fer-ne pagar un preu.

Sobre el "Requiem", diguem que faré dos intents: a) veus tractades electrònicament; 2) uns simples strings. I el que quedi millor va a missa (hu, hu...).

*****

I ja tinc el "Todxs vosotrxs", el llibre del José Luís Algar. Només l'he pogut fullejar, però les il·lustracions ja us dic que són "top nocht".

All The Right Friends

Mentre no trobo temps per narrar amb tot luxe de detalls el meu viatge a Tenerife (ho sento, no hi va haver escenes eròtiques), faig una entrada sobre les novetats.

*****

Espanya és un estat de la Senyoreta Pepis. Dinamarca s'hi comença a acostar amb la seva nova llei d'estrangeria. Europa és cada cop més lamentable. I wanna cry...

*****

Després d'una aferrissada lluita amb les metadades, la meva obra a interbrut tindrà un convenient rentat de cara, amb tres àlbums nous i les dades correctes als existents. Els ja aprovats són:

Corrupció Automobilística A Liechtenstein

Alt Bee's Rage

Duncan Drawings

Duncan Drawings II

1964

Santuari

Mentre, hi ha hagut diferents graus de feina amb dos clàssics meus + els dos discos junt amb Tired Hippo, dels que espero que es podran buscar en una sola cerca:

Feina 2.0 (una evolució)

Himnes

petit complot (+TH)

Lonely Watcher Of The Skies (+TH)

Del "Feina 2.0", dos canvis: "La crucifixió dels Beatles" n'ha estat eliminada definitivament (ja tornarà a emergir, però amb una lletra que no estigmatitzi), i "George Harrison" passa a titular-se "We Can't It Out" per petició expressa de la web (podria interpretar-se com intentar sortir a les cerques dels Beatles). I diria que seran la darrera paraula sobre aquest disc ja antic (2010).

I ja només falta que tot plegat vagi apareixent a serveis com Spotify, iTunes, Deezer...

*****

Fa dues nits ( nit del 25 al 26 gener de 2016) vaig animar-me a preparar uns midis del meu Requiem revisat (2014) i en 12 hores tenia totes les bases gravades, més una maqueta de demostració amb veus suggerides via VSTi. Sona megabé. Però hi havia un problema: necessitava quatre veus per a gravar les parts de cor, amb lletra en llatí. Una veu la podia gravar jo, la de baix, però les altres tres, incloent soprano i contralt, no. I gravar a cantants professionals implicava una despesa que jo no podia fer ara mateix. La idea bona a provar me l'ha suggerida el Dani del Sol aquest vespre passat: provar a processar la meva veu (pitch shifter, vocoder, formants...) per a poder-ho gravar tot jo, donant de passada un toc més experimental a la gravació. No sé com sortirà, però val la pena intentar-ho. L'única despesa a fer seria fer-me imprimir la partitura i fer-me-la enquadernar. 30€? Continua essent molt més barat que tot el procés d'assaigs i sessions amb cantants professionals. I si surt bé, en dos mesos obra major a disposició de tothom.

*****

Amb el que només faltaria acabar tot d'inacabats que tinc pul·lulant per l'ordinador. En sortirà un "Duncan Drawings III" instrumental? O no quallarà? Només ho sabré provant-ho. I també toca impulsar l'"Estratègies" i el "1980". Notícies aviat.

*****

I espero posar-me a escriure aviat, hi ha ganes de llibre... Segurament un recull de contes. Tot i que un llibre sobre teoria de la música mínimament científic també seria interessant. Una novel·la, només més endavant, quan ja no tingui tanta pressió al damunt.

I vull llegir. Costarà trobar temps i calma per fer-ho. Si no tingués una concentració i una memòria tan disperses...

*****

Casa, res. Almenys amb el préstec he fet el primer pas per a normalitzar la meva economia. Aquest any m'equiparé bé, i el 2017 em concentraria a pagar ràpidament el deute. I llavors, en lloc de Rick, tocaria estalviar per una entrada d'una casa. Els preus són insanament alts, espero que el 2018 ja hagin tancat totes les immobiliàries i tots puguem simplement entrar en una casa i convertir-la en la nostra llar, sense preus-obstacle pel mig. Com sempre hauria d'haver estat.

Comentari agre a una derrota

Començo l'any irat i frustrat al màxim. Jo també estic que trec foc pels queixals (i sí, sóc el drac de festa major). Així que no faré presoners, li pesi a qui li pesi.

Sí, per una banda el Sr. Mas ha demostrat un ego del copón: primer dir que ell aniria l'últim, que no li importaria cedir el pas a algú altre... anar el quart a la llista per Barcelona de Junts pel Sí... i de sobte només podia ser el Mas.

Però admetem-ho, JxS ha fet un esforç negociador enorme, tenint 62 diputats.

La CUP només en té 10, i mai no s'havia vist una criaturada així al Parlament, entre les files (suposadament) independentistes o almenys catalanistes. Aquí hi havia un procés d'independència en marxa, procés que recolzàvem uns dos milions de persones pel cap baix. I se n'ha anat a can pistracs per la decisió de 29 persones. Jo no en diria democràcia, no per res. Així, anem a eleccions i resolem la "falsa majoria". I decidim si pesa més l'ego d'Artur Mas o la criaturada de la CUP. En qualsevol cas, això és un desastre.

Sí, el Mas té un ego que se'l trepitja, però JxS no és només Mas, i tots els altres allà dins ja han entès que si cedien en el tema Mas, la CUP no s'aturaria allà, perquè del que es tractava era de fer descarrilar el procés en nom de no s'entén bé quina revolució. I dins d'Espanya, on sembla que romandrem, és impossible fer una revolució. Per tant, tot és molt frustrant. Jo mateix estic molt frustrat, perquè vaig votar a la CUP i no precisament per al que han fet. No els votaré mai més.

I el problema és realment greu: que el Mas cedeixi davant la CUP implica que no eliminem la variable CUP de la política del procés. I els que queden ara dirigint la CUP són els pitjors espècimens possibles, gent que no han dubtat en carregar-se les il·lusions de milions de persones tan sols pel seu gaudi personal. Què no faran contra un hipotètic successor de Mas si veuen que la tàctica els funciona? Sí, podem perdre unes noves eleccions al març. Però almenys podem aprofitar per a enviar a aquest personal a casa, on ja no puguin fer més mal.

El que vull és la independència, i amb jugades com la que ens ha fet la CUP, la independència ens la pintarem a l'oli. I sense independència no hi podrà haver revolució. Tingueu-ho tots ben clar. I no per dir-ho sóc menys d'esquerres.

Almenys, una dada de darrera hora: Antonio Baños, descontent amb la decisió presa, ha renunciat a l'acta de diputat i se'n va a casa. És un gest que arriba tard però que l'honora.

Decepcions 2015

Carta no publicada a un diari:

"Els pisos apugen preus com abans de la crisi", però sobre quina base? Avui ja ningú no pot comprar una vivenda. Ningú, excepte els fons voltor. Anem a un mercat en què les vivendes seran comprades per fons voltor, que les vendran després a d'altres fons voltor, i així fins a l'infinit, sense que mai les vivendes no arribin a un usuari final que les empri pel que es van fer: viure-hi. És com si tot el drama que portem anys vivint no els hagués ensenyat res als poders poderosos. Suposo que a la gent que portem tota la vida sospirant per una casa on viure però no vam arribar a temps no ens queda cap més remei que anar a viure sota el pont o en albergs. Sense hipotecar-nos, això sí, perquè d'aquesta manera potser encara en tindrem per menjar cada dia. Els que es van autoenganyar i van contractar una hipoteca no tenen ara ni això. Absolutament trist.

*****

I decepció política per acabar l'any. M'emprenya haver hagut d'anar a votar el passat dia 20. M'emprenya haver de votar a uns per a que no guanyin els altres i no pas pels seus mèrits. Cap partit no té mèrits. Estem acabant de viure la "falsa majoria". Però l'absurd pot seguir igual durant anys. Diuen que l'anarquia seria el caos, però no veig que tenir un estat sigui gaire millor...

El resum anual d'en Patinet, 2015

(Un equip de Tivizrí arriba a la Unitat Mòbil)

-Però, Patinet, on vas amb aquest àlbum???

(En mode ego:) El "1964"? És l'àlbum més poderós que he fet fins ara. Mur de so i tal. Aparentment no hi ha ningú ara mateix a Catalunya que ho estigui intentant. I és només saber com fer-ho. M'estranya que en això estigui sol, doncs és facilíssim de fer. Doblatges, reverb, delays i castanya als greus de la percussió. Phil Spector ja ho feia el 1963. Si ell podia, perquè no nosaltres els catalans? Així que el "1964" consisteix només a deixar clar a tothom que és possible.

-Però, tio, això és una puta bola de greus! Tot es fot d'hòsties amb tot!

Així ja heu entès l'àlbum.

-Què???

Sí. Contundència absoluta. Més densitat que a un estel de neutrons. Súperenfocat. Poder absolut.

-Però quines emocions vols transmetre?

Ho dic sempre. La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

-I això t'ho creus de veritat?

Sí, m'ho crec, i per una bona raó: aquí l'únic que està fent un "Corrupció", un "Himnes", un "Alt Bee's Rage" o aquest "1964" és un servidor de vostès. Crec que tota la gent que es manté en l'àmbit conceptual del Conservatori i el segle XVIII (cels blaus, paisatges, emocions...) no paren de negar el valor de la pura tècnica o l'afirmació que la música no és un llenguatge perquè en si mateixa no significa absolutament res, però llavors es pregunten per què els àlbums que fan no xuten, es limiten a dir "que gran el Sgt. Pepper" perquè no tenen ni idea de com replicar-lo... quan un simple canvi de xip i posar-se a llegir llibres d'enginyeria de gravació o descripcions tècniques de com es van gravar certs àlbums i singles (els Beatles són una mina en aquest sentit) els hi canviarien els resultats i la vida. Jo mateix estic content de ser el primer a arribar-hi en l'àmbit català, però no vull ser l'únic, i estaré encantat de compartir els meus coneixements per a que altra gent hi pugui arribar. De fet, m'encantarà si un dia les discogràfiques oficials catalanes han de començar a publicar obres mestres perquè ja ningú no els envii maquetetes de rock català avorrit o música cumbaià d'estar per casa. Em crec la música. I em crec el país i la seva projecció internacional. Tenim una cantera magnífica, i quasi ningú dels que la formen ha pogut fer el pas de ser publicat oficialment i publicitat als mass media del país. No és pas que jo vulgui fer el pas sabent el que sé sobre contractes discogràfics, però el dia que hi hagi programes a la CCMA dedicats a potenciar la cantera (no concursos, sinó programes) tot farà un tomb radical.

-D'això se'n diu potència...

Sí. Tants anys de ser menystingut "pels que manen" m'ha deixat amb opinions fortes, i estic decidit a donar la volta a aquesta situació, pel bé de tothom. Absolutament tothom. N'estic fart que el gran públic pensi que la música en català és una merda, només perquè els arriba allò pitjor. Quan vaig entrar a To Be Continued vaig descobrir que hi havia tota una escena amb gent que ho feia molt bé, però que tots es passaven al castellà o a l'anglès perquè el que s'escoltava en català era de vergonya aliena. Jo mateix vaig fer el meu primer àlbum en català per a canviar-ho tot al meu país en matèria cultural, però després he tingut una actitud molt descuidada cap al tema en descobrir que, simplement, és impossible debutar a Catalunya amb un bon àlbum. El "Feina 2.0" té tres temes en anglès. "Himnes" agafa textos d'himnes protestants en anglès. L'"Alt Bee's Rage" és instrumental. Fins i tot el "petit complot" amb Tired Hippo no és completament en català. "1964" és el meu primer àlbum completament en català des del propi "Corrupció" el 2004. 11 anys. Molts haurien de pensar sobre això.

-Faràs algun projecte en castellà?

Un de breu, segurament no de distribució en general. És per qui l'ha de rebre i potser emprar. Seria ara, i després deixaré de cantar als meus discos.

-Deixar de cantar??

Sí, deixar de cantar. Per una banda he hagut de fer massa concerts, audicions i assaigs quan estudiava cant, i potser he començat a recuperar-me una miqueta però m'he passat anys odiant fer concerts per tot el caos que vaig viure entre 2003 i 2011. Per una altra, tinc problemes de carnots i no projecto bé a màscara, amb el que tota l'estona forço la veu i ningú no entén res del que dic. De fet, a Visitants recordaven el meu tema amb To Be Continued "Buy Guitars", i allà estava tan bé de veu que es van pensar que punxant-me una mica cantaria rock'n'roll total. Només van aconseguir que em sentís pressionat i perdés la veu. Les meves pistes vocals a la primera versió de la demo de Visitants són el meu punt més baix pel que fa a veu gravada. I això em va fer odiar encara més cantar. Per sort, el maig passat va entrar al grup un nou cantant, en Marc Campins, i no només té una veu molt més adequada pel que fem sinó que m'ha permès centrar-me a tocar instruments, descansant la veu. He pogut gravar les veus del "1964" gràcies al temps i l'espai que m'ha donat ell. Així que estar en silenci vocalment m'anirà megabé en els anys (almenys dos) que encara falten per a que m'operin els carnots.

-Va en aquesta línia la teva altra aportació d'aquests dies, el "Santuari"?

Sí. He descobert que gravar instrumentalment les melodies em permet acabar els discos directament en el domini de la connexió per línia, a l'hora que vulgui i sense necessitat de res més que uns auriculars, sense soroll pels veïns. És genial. Ja sempre gravaré així.

-No tens por d'una certa falta d'identitat en els discos?

-No. Ocorre, simplement ocorre. Però igualment quan cantava no se m'entenia un borrall, pel que no cal malgastar escriptura. I m'agrada que la gent es trobi només amb música, fa que s'hagin d'adonar que allà només hi ha so, construït d'una determinada manera. Discos com el "Kid A" de Radiohead m'agraden precisament perquè estan construint sons tot el temps. Realment no cal res més.

-El "Santuari" és el tercer disc instrumental que fas en un any. I són molt semblants.

Exacte. Aquesta semblança és un problema que en un moment comentaré. En comparació amb el "1964", el "Santuari" és un disc menor, però només per comparació. En realitat, entre 2007 i 2010 me'l vaig currar moltíssim, molt més que el "Feina 2.0." Aquí el tema és que durant anys, sota molta pressió personal i d'agenda, vaig anar iniciant projectes sense poder sortir del motlle del "Corrupció". I eren projectes que anaven quedant a la cuneta perquè, o bé havia de donar prioritat a "x" ("Feina 2.0" tallant-li les ales al "Santuari", per exemple), o bé ocorria qualsevulla permutació de "assaigs/concerts/compromisos/afoniaterrible/nervis". És ara que els puc anar acabant. I clar, estan sortint juntes coses que haurien d'haver estat separades per anys. Bé, almenys dos dels quatre discos que tenia empantanegats ja han sortit. És un alleujament.

-I el "1980"?

Un brancal del "1964" que va prendre vida pròpia. He de mirar si té lletres per a totes les cançons. Un cop fet aquest pas, hi ha una idea brillant que va tenir el Jordi Ibañez: fer cantar cada cançó a una persona diferent, cap d'elles jo. I així serà. Encara no he pogut asseure'm a planificar el qui i què, li dedicaré els dies que queden de Festes. Pot quedar molt bé, i m'estalvio de patir cantant.

-Queda parlar de l'"Estratègies al Paradís"...

Un "Estratègies" que vull que gravi el Marc Campins de Visitants. Igual surt a nom de tots dos, encara no li he comentat aquesta possibilitat. Són cançons regravades, que originalment van formar part del "Busco feina" (i així el liquido definitivament). Que on hi entra el Marc Campins? Doncs en què és un disc que serà carn de Visitants, demos no declarades, pel que té més sentit que ho canti ell ja d'entrada. Raó? Som tan diferents com a cantants, que si li ho canto jo el desoriento. Prefereixo que s'ho faci a mida. Per cert, mira't el nostre Bandcamp, cinc de les set cançons originals que vam fer amb mi les canta ell ara, i és molt millor. Sí, en general aquestes cançons m'agraden molt més aquí i amb el grup que no pas al Feina 2.0. I en general feia temps que jo patia quan cantava aquestes cançons. M'he tret un pes de sobre.

-Abans de passar al resum de l'any, fem una última miradeta a allò que ja duies publicat?

El "Corrupció" ha envellit una mica, però continúa sonant molt bé per a estar fet en les condicions en què el vaig haver de fer. El "petit complot" està força bé, excepte perquè les dues contribucions compositives femenines no hi encaixen i no haurien de ser allà. He trobat manera de treure com a rareses moltes composicions que tenia desperdigades o per realitzar ("Alt Bee's Rage", els dos Duncan Drawings, l'àlbum gratuït de composicions minimalistes de quan tot just començava...) i s'aguanten força bé. "Himnes" és una de les grans coses que he realitzat, espero que algun dia tindrà la seva oportunitat, potser la decisió de musicar textos d'himnes protestants li ha fet perdre públic. En general estic molt content d'allò que he tret. Única gran excepció: el "Feina 2.0". L'únic motiu per buscar-lo és el "one-two punch" inicial d'"Automatic Day" i "Amsterdam". En general la producció és fluixa, feta en un moment de crisi tecnològica, i és un disc amb l'únic propòsit de muntar un repertori per a un concert que tothom, inoportunament, no parava de demanar-me o s'ensorrava el món. I això vol dir que fins i tot hi ha farciment. O en tot cas, és en general un material al que li hem tret moltíssim més partit amb Visitants. Això vol dir que hi ha cançons amb potencial, però que aquest potencial no es pot cercar aquí. Fins i tot "Amsterdam" no sona tan bé com sé que la podria haver fet sonar. Realment hagués pogut ser un gran àlbum si l'hagués pogut preparar sense presses per a treure'l a finals de 2010, potser 2011 i tot. Tal com va prendre forma pel desembre de 2009 i, corregit dels errors més obvis, pel setembre de 2010, és un simple "might have been". I punt.

-No exageres?

Mireu, vaig fer una lletra, "La crucifixió dels Beatles", de la que ara m'avergonyeixo perquè és estigmatitzant, just allò que estic combatent ara. La gravació val la pena, almenys, perquè la bateria, real, està tocada pel Ferran Valldeperas, primer bateria de To Be Continued i home clau en la meva vida, autèntic amic. Però fa unes hores he fet el pas: la cançó ja no és ni al Bandcamp ni al meu Onedrive, i he escrit a Routenote per si em poden retirar la cançó de tot arreu. És cert que ja hi ha en circulació tot de CDs on hi figura la cançó. Però almenys puc evitar que més gent l'escolti tal com està, perquè la lletra no té ni una mínima presentació, no vull passar vergonya per ella. Significa que es perdrà la música? No, en absolut. La idea és: he localitzat una base que m'havia fabricat per a tocar sol la cançó a llocs com l'Antic Forn de Vallcarca o El Almacén Gayolá. És una base quasi completa de la cançó tal com figurava al disc, sense tres pistes de guitarra distorsionada. Segurament les reemplaçaré per pistes sintetitzades fetes amb gust i cura, i llavors inclouria la cançó a l'"Estratègies...", amb una nova lletra amb més "punch". Amb el que seria una pífia menys en una carrera que no n'hauria de tenir cap.

-Precisament tenim un dubte: i el "Busco feina" original de 2006?

Era un desastre, un disc fet de mala gana per a ser comercial i així obtenir el favor del patafi de discogràfiques que hem de sofrir al nostre país. Quan els amics em van dir que no era comercial, el vaig avortar i enterrar, fent-lo servir de repositori d'idees pel "Feina 2.0" i altres àlbums... i aquí hi ha novetats: ja he tret moltes de les cançons en remescles o regravacions molt millorades al "Duncan Drawings" original o al "Santuari", més una que es va convertir en el darrer moviment del meu Requiem. I tinc ja les bases molt millorades de les set que falten, les que cantarà el Marc Campins, són carn de Visitants i ell hi pot fer una molt bona feina. De manera que sortiran de cop, com a "Estratègies al paradís", en algun moment d'aquest 2016 que anem a estrenar. Valdrà la pena, d'una manera que el "Busco feina" no la va valer mai.

-I el Requiem?

L'any passat el vaig refondre i reescriure parcialment. Està madur per a ser interpretat en concert... però tornem a allò que a Terrassa és impossible estrenar res si no tens contactes a la cúpula del conservatori. I el Reinaldo, el director de la Massa Coral, el veu com a massa complicat per a la coral, especialment per necessitar dos organistes i un trompetista (li compondré una peça més curta, només amb orgue, ja hi estem d'acord). Sobre gravar-lo, espereu almenys tres anys, els orgues es poden fer via MIDI sense problemes però gravar una coral i un trompetista serà molt car. I un té limitacions en aquest sentit. Sobretot perquè no ingresso diners via gravacions a internet.

-Com definiries aquest 2015 que s'acaba?

Com l'Any del Gran Lletot. L'11 de Setembre érem tots a la Meridiana, se suposa que amb un gran entusiasme, i en canvi... algú els podria fotre unes quantes hòsties a les cúpules de la CUP (1515+1515, uau!) i de Junts pel Sí? Em sento estafat. Que ens tornin els diners. Única conclusió en net de tot plegat: un vot és una cosa massa incontrolable. Tristíssim, però és així. (En un altre ordre de coses, ha estat l'any en què he usat el meu pitjor mòbil; ja l'he canviat per un d'una altra marca, que va molt millor).

-Discos?

Almenys això ha funcionat. Discos com "Whish You Were Here" dels Badfinger, "El Mirage" de Jimmy Webb, "Failer" de Kathleen Edwards, "For The Recently Found Innocent" de White Fence, "Fear Fun" i "I Love You Honeybear" de Father John Misty, "Alone In The Universe" de la ELO, "Alpha Mike Foxtrot" i "Star Wars" de Wilco, "El Camino" de The Black Keys, "Niemen" de Czeslaw Niemen, "Macroscope" de The Nels Cline Singers, les edicions amb extres de "No Depression" i "Trace", els clàssics "Gene Vincent and the Blue Caps" i "The Chirping Crickets", acabar la "cole" de REM... De somni. M'han deixat inspirat i ple d'idees. Coses que vull provar...

-Literàriament?

Ben poc he llegit, per variar. Almenys el "Domini màgic" de Joan Vinyoli i l'"Itineraris poètics" de Pep Cortès. Vull agafar l'hàbit de llegir, però. Igual dedico el 2016 a això. Recordeu que "Els dies sense Glòria" de la Sílvia Alcàntara surt el 4 de març i no me'l vull perdre. I aquest 2015 ha sortit el "Todxs vosotrxs" de José Luís Algar, aquest l'he demanat per reis.

-Pictòricament?

L'any d'acabar i exposar la sèrie de quatre edificis imaginaris sobre perspectiva tècnica. M'agraden, són la primera vegada que dibuixo al nivell que sempre havia volgut. Ja he començat a treballar en una segona sèrie, amb les mateixes tècniques però imaginant interiors. M'agradaria exposar-los junts algun dia. I potser els acabi donant al Museu de Terrassa.

-Com a escriptor?

He fet plans per a dos o tres llibres en solitari, de moment no concretats. Igual dedico 2016 més a escriure que a gravar. Veig més vendible un llibre meu ben triat que uns discos que interessen molt al públic però no als poders poderosos. És el problema, trist, que en aquest país o esdevens un mediàtic o no se't deixa fer res. (Ah, m'ho deixava: article meu al TERME núm. 30!)

-Com a activista?

Ha estat l'any del Gran Canvi. Estic igual d'ocupat que en d'altres anys, però per motius molt millors: enlloc de perdre temps en concertots clàssics sobats, he estat a conferències, ràdios, platós... he escrit cartes a diaris, he escrit cançons-poema ("Polskie Nagrania", sobre "La sopa de l'avi" de Mario Satz, per un acte el 29 d'octubre al CC Montserrat Roig), he tirat endavant associacions, he parlat amb gent... tot gràcies a Salut Mental Terrassa i Obertament. És una feinada, però m'ha donat grans moments i a sobre estic essent d'ajuda. Això és increïble.

-Instrumentalment?

He anat improvisant segons el que es necessitava i segons el meu migrat pressupost. Però acabar l'any amb un Jazz Bass (amb el que tanco el tema baix) deixa bon sabor de boca. Especialment perquè l'Albert de Visitants ja no ha de dur el seu des de Barcelona...

-Com preveus el 2016?

A nivell d'equip miraré de fer-me amb dues o tres coses que em falten (Rickenbacker 360/12 i així poder convertir la Glendor a 6 cordes, mandolina electrificada, BOSS ME-80, càmera reflex). I ja estaria. Anar a per una guitarra elèctrica de jazz no té sentit: totes les pastilles humbuckers sonen més o menys iguals. No val la pena l'esforç. Almenys aquest desembre ha estat quan he aconseguit poder demanar un préstec potent per a pagar-li el deute a la meva mare. Però les novetats les hauré de cobrir amb els meus propis mitjans, sense endeutar-me de nou, i serà molt dur... perquè seré pobre de fet (Adéu, sopars amb els amics! Adéu, concerts espontanis per veure!).

A nivell polític ja no espero res. D'aquí a dues o tres dècades hi tornarem, i aleshores jo insistiré molt que al nostre moviment els polítics no hi pinten res. Hi ha la temptació anarco, i per una molt bona raó: els polítics ens ho han trinxat tot.

A nivell literari he de buscar estones per llegir i escriure. Tinc potencial, però necessito espai i temps. I em falta voluntat a la que l'agenda es complica.

A nivell dibuix, completar la sèrie d'interiors imaginaris i pintar un o dos olis més el millor que pugui. I començar a plantejar-me una exposició no comercial a partir del proper setembre.

-A nivell d'estudi, gravar veus i acabar l'Estratègies i el 1980. No crec que engegui res mentrestant. Bé, vull gravar-li un disc al Quico Palomar. A veure què en surt.

-Fora de l'estudi, compondre per la Massa Coral.

-Amb Visitants, acabar cançons per ells i anar a concert, la part més difícil. Ens hem adonat que quan la gent vol que toqui (en un programa de ràdio, en un concert...), el que volen és que toqui sol, només amb una acústica, i això per molt que jo mencioni a Visitants i avisi del gran grup que som. Pel que toca canviar d'estratègia, tant pel bé del grup com perquè ja n'estic fart de no poder anar als llocs a, simplement, punxar-hi aquestes meravelloses creacions d'estudi que tant m'han costat de fer.

-Què tal al Trilogy?

Amb l'ubiquu Jordi Ibañez i una noia que jo no coneixia de res, vam fer un triple especial el 28 de novembre, amb la benedicció del Maurici. La meva part va anar tota de Czeslaw Niemen, un músic polonès extraordinari... i almenys una parella de Polònia ens estava escoltant! El Jordi va parlar de grups d'Austràlia i de Nova Zelanda, rotllo neopsicodèlic. Una molt bona tarda.

-Ran Ran Ran han fitxat per Bankrobber i han tret el seu debut oficial en CD...

L'he demanat aquest disc per Reis! :) Significa un reconeixement a un bon amic que a més resulta ser un dels millors músics del Principat, un guitarrista enorme que a més compon molt bé i té un cert punt d'experimentador. És un reconeixement que ha trigat, però que almenys ha arribat, a la fi.

-Et veurem mai amb discogràfica?

Ho dubto molt. Reconec que ja li he trobat l'encant a anar per lliure, autogestionant-me, publicant quan vulgui i el que vulgui.

-Et veurem mai amb parella?

No. Ja m'han deixat clar que no em volen. Ara jo deixo clar que tinc altres prioritats. Res més.

-Ha estat un any complicat interpersonalment?

No gaire més que altres anys, excepte per dos fiascos puntuals: un amb una nena que va intentar prendre'm el pèl pel carrer, l'estiu passat (no una cosa molt trascendent en retrospectiva, excepte per la de crits que hi va haver, que faran que aquella nena es recordi de mi tota la vida, em temo), i un altre arran d'uns coneguts que em van proposar una data per una filmació a cert programa local (i la cosa va acabar en punxa per culpa dels del programa, però la ruptura amb els coneguts és un fet, i em té trist però ja no puc fer res més que posar-m'ho a l'esquena i tirar endavant). Aquests dos casos m'han fet una mica amarg un any que d'una altra manera hauria estat fins i tot triomfal per a mi, perquè he conegut a molta gent fantàstica. Estic una mica insegur, tant de bo 2016 sigui millor i pugui tornar a ser el Lluís segur d'aquests darrers anys. Sobretot ara que la meva relació amb el Conservatori és mínima.

-Conservatori? No es parla ja d'un Requiem de Mozart participatiu per l'any que vé?

Em temo que sí, i em preocupa. I certes persones properes a mi hi estan molt il·lusionades... Almenys tot fa la pinta de ser el típic muntatge de les patums clàssiques a Terrassa: a l'inici tot són discursos triomfals, però de sobte no hi ha diners i al final tot acaba aguantat amb xinxetes. De fet, hi havia moltes patums darrere l'operació però quasi totes han plegat de l'assumpte, suposo que perquè no hi ha manera de quadrar els números ni fent participativa també l'orquestra. Amb una mica de sort la cosa se n'anirà en orris soleta, i aviat tot plegat no serà més que un mal record. Tot i que no crec que n'aprenguin mai. Lamentable.

-Et sembla també lamentable aquest article de la BBC britànica? http://www.bbc.com/culture/story/20140917-can-any-composer-equal-bach

El que em sembla és increïble: un article sobre per què J.S. Bach és el més gran compositor de tots els temps... i ni una sola lletra sobre les seves tècniques, la construcció de les seves peces, o què se suposa que va fer que no puguem superar tranquil·lament en aquesta era post-1966 amb els seus estudis de gravació i els seus nous instruments que permeten un control sense límits que entre tots estem aprofitant al màxim. Et resumiré el meu modest punt de vista sobre l'assumpte: ja és hora que ens marquem una nova frontera. Ja és hora de superar a Bach.

Ten Years After

És curiós que avui hagi de fer una entrada mínima, perquè avui precisament...

... FA 10 ANYS QUE VAIG FER LA MEVA PRIMERA ENTRADA EN AQUEST BLOG!!!

Això, doncs que tan aviat com pugui faré una Gran Entrada com l'ocasió es mereix (apart de l'entrada del passat dia 7 de novembre amb la megaentrevista que em va fer el gran Jordi Ibañez de L'Exèrcit d'Islàndia: http://lluispaloma.blogspot.com.es/2015/11/entrevista-dels-quasi-deu-anys-daquest.html). Només indicar que avui a les 18 h. participo a un acte sobre Drets Humans a la plaça dels Drets Humans per a commemorar el Dia Mundial dels Drets Humans. Diverses persones de diferents col·lectius llegirem un Dret Humà cada una, amb un servidor de vostès llegint el Dret 22, a la Dignitat. Un acte interessant, tot i que hagués preferit ser amplificat per un equip més adequat que no pas l'ampli de baix de la 0P1 (cosa que sé perquè ahir hi comptava per a tocar el baix a l'assaig de la Massa Coral i al final vaig haver de tocar la part amb el piano; us convoco a la pl. Torre del Palau el proper 19 de desembre a les 20:30 per a que pugueu treure'n l'entrellat).

A relaxing CUP of café con leche in Plaza Mayor

29 de novembre de 2015: la CUP anuncia que l'assemblea a Manresa ha votat Mas no. I aquí em cago amb tots dos bàndols per no voler arribar a cap acord. El procés d'independència ha quedat definitivament aturat. Anem a eleccions al març. Hem perdut. I a sobre els meus amics em critiquen quan exposo que tenim un problema, i gros, dient-me si m'he passat al Mas. Reflexions durant el dia:

"Eleccions al març. - El Debat Nacional de la CUP vota No a la proposta d’investir Artur Mas"

"Estic experimentant la major destrempada de tita de la meva vida. M'estic plantejant no tornar a votar en ma vida. Imbècils. #etfelicitofill"

"Tinc una idea genial: i si el Parlament en ple dimiteix, se'n va a casa i la gent del carrer tirem endavant el procés sense més entrebancs?"

"Reconec estar desmoralitzat fins al punt de no retorn. Se suposa que el març he de votar per a no regalar el vot a partits espanyoleitors tronats, però què punyetes voto? Tres partits que se suposa que estan per la independència, tres partits que a l'hora de la veritat ens fallen miserablement. L'únic que queda és dissoldre definitivament el Parlament, enviar els polítics a casa i, entre la gent del carrer, intentar qualsevol darrera possibilitat que ens pugui quedar, o bé salvar els mobles i organitzar-nos el millor possible per a la travessa del desert. Decidits a no deixar mai més cap decisió sobre la nostra causa en mans de politicots de la Senyoreta Pepis. Estic molt trist."

"I ara què se suposa que hem de fer els catalans? Riure? Em sento fatal. Tenim uns polítics ridículs i infantils. Potser que prescindim d'ells la propera vegada. Perquè aquest cop el bròquil is over. "

"N'estic fart! Odio al Mas i al Junqueras i a tot Junts pel Sí i a la CUP i als espanyoleitors de merda! Decidit! No tornaré a votar en ma vida! I a qui no li agradi que em bloquegi, però deixeu-me en pau amb les ideologies! Totes!!!!!!!!!"

"Només era per a comunicar-vos que, en vista del ridícul espantós a què ens heu abocat tots plegats com a país, he decidit deixar de votar. Per sempre. Lluitaré per la llibertat del nostre país, excepte a les urnes. Em sento enganyat i decebut. No em representa ningú. Ja us ho fareu."

*****

Acabo de llegir (matinada del 3 de desembre) que en David Fernández recolza que dos diputats de la CUP votin a favor d'Artur Mas com a presidenciable, a canvi del Pla de Xoc. Això ja ho veig més viable, però no ho podia haver dit molt abans? El mal ja està fet, i Madrid ha tingut uns dies per a organitzar-se megabé per a fer-nos la punyeta.

*****

I no, no votaré mai més. És ferm.

*****

Un jove votant de la CUP s'adona de com la va pifiar el 27-S. #etfelicitofill (I, sí, jo també la vaig pifiar).