El dia 9 de gener al matí he publicat “Auschwitz”, el llibre amb part de les fotos de la meva visita l’abril de 2012. Moltes de les fotos amb només un balanç de blancs, unes poques amb reenquadrament, evitant cares de turistes. Ho he posat al mínim preu que em deixava Amazon Kindle, i si ho hagués pogut posar gratis, ho hagués fet. No deixa de ser una mena de tema. De fet, he posat que no era per a menors de divuit anys. No vull traumatitzar ningú.
Amb això, només em queden dues tasques específiques de 2022: traduir l’Estàtica a l’anglès, i completar amb més esforç el «Shut Down»: veus parlades i guitarres. Ho deixo per a la setmana que ve. Aquesta setmana hi ha concert de la coral, i reconec que em fa el mateix efecte de sempre: un altre termini bloquejant-me. En fi, aprofito per a escoltar discos.
*****
La caixa de «Revolver» dels Beatles no decep. Algun detallet de la mescla estèreo, potser, però en general és una gran mescla. Giles Martin sol ser molt bo fent mescles que no es podien concebre a la segona meitat dels Seixanta (la seva mescla del Sgt. Pepper m’encanta i la considero definitiva). I les sessions aporten moltes sorpreses. També ha estat interessant escoltar la mescla mono de 1966, molt bona. Em falta mirar el llibret.
*****
Tinc avaria al mòbil. Quan hagi recuperat les targetes que em van caure i vegi si reposicionades funcionen, decidiré si em cal mòbil nou o no. Tot i que, tal com m’ha funcionat aquest darrer mig any, considero que el meu mòbil actual és un desastre, i probablement sigui només culpa del mal programat que està el seu software de sèrie: desconnexions de la targeta SIM, encallaments continus quan escric (sobretot a Whatsapp), saturacions de l’escassa memòria RAM que duu instal·lada... Crec que em convé un mòbil més decent. Això sí, hagués preferit esperar a liquidar crèdits, cosa que hauria d’haver pogut fer d’aquí a un trimestre.
*****
He llegit el llibre de Fender de Dave Hunter en castellà. Dintre d’explicar-me una història que conec molt bé, m’ha explicat algunes coses que no sabia, i això és bo. La pitjor part és la posterior a 1985, en què progressivament va caient en el publireportatge. En això no és molt diferent d’altres llibres que he llegit sobre el tema (Tom Wheeler semblava especialment teledirigit en aquest aspecte), però és cert que a aquestes alçades cal una mica més de reflexió, especialment perquè la ràpida rotació de models de l’actual Fender significa que sovint un es perd models que li interessen o encerta un model per pura casualitat. La primera cosa em va passa fa pocs anys amb la Sixty-Six i la reedició de la Electric XII, que m’interessaven molt però no tenia diners i me les vaig haver de perdre. La segona, amb la meva American Professional Telecaster que vaig haver de lluitar per a poder-la pagar i que és boníssima, diria que el canvi forçat a la sèrie American Professional II per la sobtada manca de freixa dels pantans va significar un petit empitjorament, de so i de materials. Però un voldria no haver de patir tant. Tenir temps, poder planificar. Ara no crec que compri gran cosa, però hi ha algun model del passat que m’hagués agradat poder intentar. I el que sí espero amb paciència és una versió Squier de la Meteora, un disseny fantàstic. En tot cas, no oblidem que Fender és una empresa que ho fa molt bé, però que no crec que eviti completament els errors, i que pren les decisions des d’un punt de vista econòmic i empresarial. Va bé recordar-ho.
*****
Lentament vaig delimitant una llista d’equipament per a quan tingui uns mesos lliures abans d’intentar la casa. Dues guitarres: la Wildkat i una Hartwood Revival en negre. Pastilles per a la Gretsch (Filtertrons) i pel baix Höfner. Una taula de mescles acceptable (a ser possible, una taula digital Presonus StudioLive 16.0.2 USB, no em puc permetre res més car però no voldria haver de comprar desastres mai més). Vàlvules 6386 + 6N1P pel Tubecore 3U. Un compressor estèreo Warm Audio Bus-Comp. I un ampli Vox AC15C1 com el que em vaig vendre (em va bé haver-ne prescindit una temporada, però potser no per sempre). I alguns estoigs per a instruments.
Pot ser que hagi de comprar quatre clavilles pel baix Austin APB-200. Es desafina amb certa facilitat. Igualment m’haurà sortit a compte, doncs diria que sona a Precision per un terç del preu incloent clavilles. L’AJB-300, mentre, ja és perfecte. Un altre baix a repassar és el Höfner, no només per les pastilles: diria que trasteja una mica, i necessitarà clavilles. En una era anterior, m’hauria passat tot 2022 fent fer reparacions. En l’actual, sense accés al compte, estic eixugant deute molt ràpid, a costa de tenir molts pendents de compra i reparació d’equipament. I això últim ho vaig notant: gravar sense taula de mescles és força inconvenient, i tenir instruments a mig em té inquiet. Una altra cosa és que ja no hagi de pensar en Els Visitants a l’hora de decidir compres. Soc un gran fan d’Els Visitants, sempre que pugui estar darrere del grup i no a dalt d’un escenari. De fet, aquest darrer mes i mig he notat la diferència: de sobte puc fer feina, i ho necessitava.
En tot cas, pel meu compte, buscaré una Harley Benton HB35 de segona mà i un baix Harley Benton JB40FL, aquest darrer la manera més barata de provar l’experiència fretless i amb marques al diapasó.
*****
«Son Volt: From The Vaults, Vol. 1, Demo Recordings» és un CD de venda només a la web de Son Volt (hi ha volum 2, de versions). Conté demos de diversa fidelitat de cançons de Jay Farrar amb ell a l’acústica. De manera accidental, recorda a un disc del seu antic company i rival Jeff Tweedy, «Together at Last», de 2017. Les dues diferències son que el d’en Jeff és un àlbum fet a propòsit (mentre la d’en Jay és una entrega d’arxivística situada entre «Electro Melodier» i l’àlbum que tenen planificat per a aquest 2023), i el mateix to distintiu dels dos (en Jeff va fer versions intimistes que eren una relectura total d’alguns dels seus clàssics, mentre que en Jay fa demos que no difereixen substancialment del que fa amb Son Volt al complet i que sempre sonen a ell, un bon intèrpret però no molt versàtil). De manera que estic escoltant una entrega per a completistes, però no pas inferior als discos que Son Volt ens ha entregat després d’aquell «Honky Tonk» de 2013 amb cançons country excel·lents que potser no haurien d’haver estat a la mateixa rodanxa. A partir de «Notes of Blue» Jay Farrar s’ha conformat a gravar una cançó excel·lent per disc i la resta com sortissin, recolzant-se en la potència d’una banda d’excel·lents intèrprets. Però reconec que m’agradaria sentir-li una altra entrega com «American Central Dust», de 2009. Dit això, en Jay mai no m’ha decebut ni molt menys tant com Wilco a «Cruel Country» (que a veure, no és que el consideri pitjor que el regaeton o que els discos del «boom» del rock català, que quedi clar; simplement, Wilco ens ha entregat discos absolutament mestres amb qui jo mateix hi tinc un gran deute intel·lectual, però com és que amb un passat així han acabat entregant un disc tan pla i musicalment conservador? Si volien tornar a fer alt country, ja tenien un model molt bo en «A.M.», de 1995, i no calia que ensenyessin en públic una total falta d’idees, de fet no entenc què hi fa Nels Cline en un grup com els Wilco d’ara, com no sigui «todo por la pasta»).
*****
Estic tornant a escoltar la caixa d’«Abbey Road» dels Beatles. També aquí aprenc.
I és molt bo aprendre dels mestres. Diguem-ho amb humiltat.
*****
El 12 a la nit, amb el mòbil provat de nou, he conclòs que cal comprar mòbil nou, a veure si dimarts puc, seria a Barcelona i amb la idea de no comprar qualsevol merdeta, sinó un mòbil de gamma mitjana i amb garanties de funcionar com Marx mana. Sobre el concert, tindrà bons moments segur, però admeto no tenir-les totes. Una combinació de neures personals i d’alguns detalls que no veig prou clars.
Almenys els Wilco de quan eren molt grans m’estan fent més suportable una setmana miserable. Parar màquines no era el que jo necessitava en aquests moments.
«Yankee Hotel Foxtrot» sona ara mateix pels meus auriculars. Necessito tant fer un disc així de bo...
I sento tanta fúria envers els polítics...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada