Fa molts anys, en un intent
per transformar la meva lamentable veu en una d’aprofitable, així
com de resoldre la inintel·ligibilitat perpètua de la meva parla,
vaig emprendre el camí d’aprendre a cantar. I el cert és que vaig
aprendre a cantar, encara que el currículum acadèmic impliqués
tantes audicions, assaigs i concerts que, quan vaig acabar amb èxit
els estudis, el juny de 2010, jo estigués al límit (que certa
curiosa cantant de Bach formés part del mobiliari no em va ajudar).
I llavors, en un espai total de tres anys, van passar tres coses
estranyes que em van dur a prendre decisions una mica radicals.
La
primera, certa cantata ecumènica força bèstia, en un concert força
bèstia, i amb cert orador una mica espès dient-li al públic que la
cantata en qüestió la van encarregar «als tres compositors
professionals de Terrassa» (com si gent com en Raimon Romaní o
l’Òscar Roig no fossin professionals, sense comptar que jo mateix
em vaig oferir a compondre un sisè moviment amb una mica més de
punch, sense aconseguir-ho), el que em va deixar en un estat de
col·lapse nerviós (i va fer que encara ara no escolti res serial ni
de la II Escola de Viena, quan abans n’era un ferm defensor).
La segona: un concert on jo vaig fer de solista... però no comptàvem
amb l’afonia de desembre, una cita anual que fa que cada
hivern, durant un parell de setmanes, torni a mirar-me els discos
d’aquell gran grup que va ser Nirvana. De moment, la meva carrera
de solista s’havia acabat. I la tercera, conseqüència de la
primera, va ser la meva decisió de compondre un cicle d’himnes
protestants i estrenar-lo a la mateixa església de la debacle,
probablement per al mateix públic, com a compensació per la nit
terrorífica d’un o dos anys abans. I aquí el que va passar va ser
que, després d’anys de participar en els concerts de tothom i
deixar-m’hi els nervis, quan jo vaig necessitar just tres teclistes
(amb jo posant els teclats) ningú no em va voler ajudar, amb el que
«Himnes» mai no ha existit més que com a disc. Clar, aquí vaig
pensar que si tothom al món clàssic terrassenc es desvivia per
interpretar almenys un cop a l’any les mateixes poques obres massa
conegudes (Requiems de Mozart i Fauré, Gloria de Vivaldi, Carmina
Burana de Carl Orff, Messies de Haendel, i alguna de les famoses de
J.S. Bach) però després deixaven tirats als compositors emergents
amb bones obres, potser que ho engegués tot a dida i apostés pel
rock experimental independent, on precisament el que és apreciat són
les noves idees i els conceptes ambiciosos on demostrar com ha
canviat la ciència de ser compositor de 1945 cap aquí, amb l’estudi
de gravació i la síntesi sonora com a nous instruments de potencial
infinit.
De
manera que m’he passat sis anys en els que potser he escoltat
clàssica un dia a l’any (i sempre tirant més a la banda de la
Simfonia dels Salms de Stravinsky o a desconeguts com Archibald Joyce
i la seva «Songe d’Automne» que a qualsevol dels estàndards).
Però a la vegada he estat en plena exploració no química: tant
coses molt experimentals com cantants mexicans (Jorge Negrete o Pedro
Infante, que per cert us recomano moltíssim), estrelles del rock que
no havia explorat abans (Michael Jackson, Elvis Presley), canción
española (normal: porto dos anys tocant en rondalles amb gent
andalusa), flamenc del bo (Camarón, Rosalía), jazz que no tenia al
radar, country de molts tipus diferents (no us perdeu ni «I Walk the
Line» de Johnny Cash ni «Annie’s Song» de John Denver ni
«Stratosphere Boogie»de Jimmy Bryant i Speedy West -tocada amb una
guitarra Stratosphere de dotze cordes afinada en una afinació per
terceres i quartes «de doble solo» que només Jimmy Bryant va
dominar-), música de la Polònia comunista (i
si no heu
descobert a Czeslaw Niemen no heu
viscut), música tradicional japonesa... I a la vegada tirava
endavant uns Visitants que aquest darrer any han quallat i estem fent
uns directes brutals, a la vegada que estic fent molta ràdio de la
mà d’un amic que mou coses de management a un nivell
semi-independent i a qui també he demanat una segona campanya per a
promocionar la meva obra mestra perduda, el «Corrupció». Mentre,
segueixo a la Massa Coral, encara que m’estic havent de perdre
molts concerts perquè no paren d’involucrar-nos en concerts a
diversos cors però sempre en un pack amb la Coral de Matadepera, on
canta un senyor que va fer tant per a que jo emmalaltís mentalment
que no suporto estar a prop d’ell, i clar, m’he de quedar a casa.
Però quan cantem sols, som molt bons. Fins i tot cantant a la missa
de TVE2, com el febrer passat. Fora d’això, l’únic bolo
semiclàssic que faig és la missa del gall a Can Colapi, que faig
mogut no per una gran fe cristiana, sinó perquè si no faig alguna
cosa que em permeti veure ninots aquella nit, m’enfonso i entro en
un estat presuïcida (i aquest hivern no ha estat molt bo en aquest
sentit).
I
ara apunto una idea que darrerament em balla pel cap. Fa un any vaig
assistir als Tallers d’Òpera 2018 amb l’Elisir d’Amore. I va
ser una gran funció. I apart de recordar que malament em va sortir
el febrer de 2007 (potser per estar sotmès a massa pressions, però
el cas és que no ha estat sinó aquest darrer any que, com a actor
aficionat del Grup de Teatre de Salut Mental Terrassa, he descobert
que de fet puc actuar i no ho faig malament del tot, però el nivell
d’exigència és molt diferent, i per això ho faig), vaig començar
a pensar que potser em perdo alguna cosa pel fet de no fer cap
concert clàssic. Que potser ni ho pensaria si tots aquests anys
m’hagués pogut tancar a l’estudi i compondre, gravar, escriure,
fotografiar... però ja estic fent tanta feina de directe que no ve
d’aquí.
De
manera que em plantejo, un moment o altre, «retornar a la feina»
des d’una posició independent. Diguem que el que no busco és fer
de solista a les mateixes obres de sempre sinó, amb calma i
paciència, trobar alguna entitat molt petita (un pianista, un grup
de veus solistes) que pogués veure’m una utilitat com a cantant, i
que investigués repertori. I amb això darrer vull dir, no
necessàriament coses molt avantguardistes, sinó simplement
desconegudes del públic terrassenc. Eduard Toldrà és un compositor
superlatiu i el coneixem quatre gats. Dietrich Buxtehude és
formidable i si l’anomenes la penya es creu que t’has empassat
una espina. Hi ha un munt de repertori dels segles XVI al XVIII mort
de riure. Amb Leonin i Perotin es pot fer molta feina. El mateix amb
soferts desconeguts com Santiago de Murzia. O Germaine Tailleferre. O
Elizabeth Maconchy. O Teresa Borràs (tot i que no sé si té obres
vocals). Fins i tot un es pot posar alcohòlic amb el «Prohibition
Blues» que un oportunista va publicar el 1919. La idea és
descobrir-li repertori al públic terrassenc, i apostar per formats
distesos com concerts en jardins o cafès. Vull dir, no deixa de
semblar-me estrany que els concerts clàssics s’hagin de fer sempre
en esglésies o en sales molt formals, mentre els concerts de pop
s’han de fer sempre en sales petites amb lavabos lletjos, o a tot
estirar en tarimes en places veïnals. I m’agradaria trencar
aquesta dinàmica. Tots dos tipus de música es beneficiarien
enormement de començar a freqüentar-se: els clàssics agafarien un
sentit de la textura que els aniria molt bé, i la gent del pop
podrien beneficiar-se d’accedir a tot un corpus teòric i d’obres
molt ambicioses que els podrien servir de model en una manera molt
més interessant que simplement tocar l’Himne de l’Alegria en
plan petardero. Com sempre, l’important és trencar motlles.
I
ara tindré un «Charleston»
que serà un altre «Feina 2.0». Però almenys aquest cop la
producció serà tot el professional que toca. S’acabarà al
juliol. I tampoc no tinc tan clar que tingui farciment...
*****
