Personal Sneeze

"Acabo d'escriure a la Comissió Europea, en anglès, per a preguntar com renunciar a la ciutadania europea. Em pot portar alguna complicació burocràtica, però no em sento bé essent ciutadà europeu en aquestes circumstàncies. Si sabeu com transformar-ho en una campanya, compteu amb mi."

I la Comissió Europea em contesta que la ciutadania europea vé inclosa amb el fet de ser un ciutadà d'un dels països de la Unió. Que per a renunciar a la ciutadania europea hauria de renunciar a la ciutadania del país al que pertanyi (en aquests moment, Espanya; ben aviat, Catalunya, que és on pertanyo de cor). Hauré de buscar una altra manera de demostrar el meu desacord amb la política exterior de la Unió, especialment amb el vergonyant tractat amb Turquia d'expulsió de refugiats. I mentrestant, dimarts 22 tres bombes a Brusel·les. Tristíssim. Per cert, algú li pararà alguna vegada els peus a Qatar i a l'Aràbia Saudí?

Ah, i quan podrem votar la resta de la Humanitat a les eleccions dels EUA? Crec que tots volem que surti en Sanders, però ens poden encasquetar o la Hillary Clinton (pur sistema a l'estil de l'Obama I El Decebedor) o Donald Trump (pur feixisme). Així que no sóc optimista. De fet, estic espantat.

*****

Dziwny jest ten świat, dziwne jest, że rząd kataloński. Nic nie rozumiem.

*****

D'alguna manera, ha succeït: tinc el "Beastiality" de The Handsome Beasts en CD. Via HDS Records. Un exemplar d'un total de 500. I reconec que com a disc m'agrada. No la superobra mestra, però per a gent tendra com jo té una accessibilitat que no té el metal més modern, i això és bo. Vull dir que m'he escoltat via YouTube el "Supercollider" de Megadeth i no entenc tampoc per què tothom "raja" tant d'ell. És com si el metal només pogués sonar molt extremista. Ja posats, el "St. Anger" de Metallica sí que és més notable pel "making of" ("Some Kind Of Monster", un clàssic) que per l'àlbum en si (sense solos, i eixut com una mala cosa). Tornant al "Beastiality", és un àlbum de 1981 enquadrat en la New Wave Of British Heavy Metal, i com em va dir el Maurici Ribera, aquesta gent s'ho feien tot ells a casa (al més pur estil antifolk, per cert). Així, no és un prodigi de producció. Però el material en si mateix és prou bo, rock dur elemental a l'estil dels 1970. Els Sex Pistols tocaven molt pitjor que ells. L'únic que els va impedir ser presos seriosament és, clar, la portada. Com molta gent, és el primer que en vaig conèixer, i és estrafolària per dir-ho moderadament. Però con no gaire gent més, vaig fer el pas d'escoltar-lo per YouTube. Don't judge a book by its cover...

També hi he localitzat els dos darrers àlbums de The Doors, ja sense el Jim Morrison. L'últim, "Full Circle", està totalment mancat de focus, però "Other Voices" està prou bé, mostra bé què podien fer com a instrumentistes i en alguns moments m'agrada més que la "carrera oficial" (Morrison) del grup. "Carrera oficial" que tinc també en un petit box set de sis CDs, amb el que de moment ja puc dir que he escoltat almenys un cop tots els discos d'estudi del grup (em faltaria una curiositat: "An American Prayer", un disc de 1978 de poemes de Jim Morrison recitats per ell mateix sobre un fons musical dels Doors; i els diversos directes, de qualitat variable). Un grup que no em diu molt, però que té alguns moments força dignes.

"Also", després de molts anys, a la fi m'he comprat el "Get A Grip" d'Aerosmith. Suposo que ja estic prou madur per a aquesta mena de passos. I és un disc molt divertit, el recomano.

I, clar, el "Blackstar" de David Bowie. Aquest l'havia de tenir. Només l'he escoltat un cop. Encara no me l'estimo, però és la seva darrera obra mestra, precisament pel desafiant que és. I convertir la pròpia mort en una obra mestra... Sí, David Bowie era molt, molt gran.

I estigueu al lloro: tant Son Volt com Wilco treuran disc aquest 2016. Estic molt esperançat...

*****

La història comença el 4 de març al vespre.

"Quatre dies de feina. Li falten les guitarres i les veus. I serà el causant que l'"Estratègies" també tingui guitarres. Es diu "Disfunctional West Coast Promotion" i farà una mena de doble àlbum en dues entregues, junt amb l'"Estratègies". I serà "pop". Si surt bé, mostrarà com volia que sonés el "Feina 2.0". Estic cansat i amb son, però són temps molt bons." (Dimarts 8)

"Passen coses interessants a la Unitat Mòbil. Tot i que encara no sé quan li podré donar el toc final i treure-ho. Paciència..." (També dimarts 8)

El "Disfunctional" és, per tant, un nou projecte basat en idees remanents. Fa dues setmanes ja li vaig gravar les acústiques amb la Fender Villager "Windfall", via piezo. La Unitat Mòbil no em permet gaire luxes. Necessito una casa i no me la puc pagar. Tornant al projecte, la seqüència de títols està establerta i gairebé tancada, a falta de veure com queda l'actual track 8, una cançó a l'estil d'"El cotxe del gat" però millor produïda. Ja tinc portada feta pel projecte i tot.

L'"Estratègies al Paradís" està de moment intocat, fora d'haver-hi incorporat la base remesclada de la suprimida "Crucifixió". Queda molt bé com a segona cançó del projecte. I a fer-li una lletra nova que no li compliqui la vida a ningú. De totes maneres, a l'Estratègies li falta més d'un toc...

*****

El "Requiem" i el "Duncan Drawings III" han estat publicats a internet fa uns dies, de manera simultània. El "Requiem" ha aparegut (després de set anys i mig d'escriure'l per primer cop i de dos anys de completar-lo) en format instrumental, amb el cor substituït per un so de strings: no em podia pagar un cor professional, tres instrumentistes, un enginyer de gravació i un estudi professional on gravar. Però no volia deixar-vos sense. El "Duncan Drawings III" ha vist avançada la seva publicació perquè el "Requiem" el cobriria bé i perquè part dels descartats que presenta (molts d'ells regravats en condicions) corresponen al llarg procés de composició del "Requiem", amb el que són dos llançaments que es complementen.

*****

Notes per acabar d'arrodonir la història del "1964" (i que el Jordi Ibañez no sabia):

"Pripiat" no data de l'època "Corru". Va ser feta el 2010 per al TAC d'aquell any, i sempre m'havia frustrat la lletra que li vaig posar aleshores. Ara està molt millor... però hi ha un fet que la fa diferent: és anterior, per molt poc, al "concert del caos", i era un intent de començar el meu camí cap a l'atonalitat, una cosa que molts "clàssics" em deien que havia de fer. És un camí que després va quedar interromput (ja sabeu la història), però el detall és: em vaig inspirar en la Simfonia dels Psalms de Stravinsky, que presenta un ambient similar, encara que la meva certament és una cançó Lluís LaPoma. Així que hi havia el risc que no sonés gaire "pop"...

Sobre les veus, vaig emprar molts delays, a més de gravar-les amb compressió analògica a càrrec del meu vell Alesis 3630. La idea era aconseguir un gran canvi "a la manera dels 1960", és a dir, pensant en com canviar els sons existents amb les eines disponibles. Que era quan es dedicaven a posar el micro dins d'un got de llet (en una bossa), passaven el senyal per una gravadora mono amb "celo" a l'eix capstan, la passaven per un Leslie en un altre estudi i després per dues cambres d'eco, tres o quatre compressors, EQ, plate reverb, i saturant el previ de la taula per acabar. I llavors ralentitzaven el multipista. I tot això, disposant només del Leslie del Hammond, uns pocs micros, una taula de mescles, els compressors disponibles i totes les gravadores de l'estudi.

*****

He fet transformar l'Älvian SG "Victòria" en una guitarra estéreo. Està en un estat provisional. L'he de provar. I treure-li el màxim de suc. El problema és que ara com ara no és compatible amb mono, que és el que jo volia que fós. I això atura l'experiment amb la Glendor. Em temo que un any d'aquests m'hauré de comprar una Rick amb Rick-O-Sound, i això vol dir molts diners que ara com ara no tinc. Merdeta.

Almenys ja he decidit que no em vendré la Casio i que li faré posar pastilles bones, serà una manera de fer ampliació interna de la col·lecció, i amb possibilitat MIDI ja instalada.

*****

Amb el que només em queda fer una petita elegia per aquells instruments i aparells que no m'he pogut comprar mai i que per diverses raons ja no compraré mai. Començo per dos racks de la Behringer (amb vàlvules posades allà per fer bonic): els T1951 i T1954, descatalogats fa anys.

Segueixo amb dues guitarres que ja no es fabriquen, la LTD Viper-1000 i la Takamine EG523SC-12 NT.

I acabo amb instruments que, fins allà on sé, segueixen en fabricació però que no cobreixen res de nou amb respecte dels que ja tinc i que a més em resulten molt cars per al pur caprici: la Epiphone ES-175 Premium, la Epiphone Casino "i.b. Lennon" i la Fender MIM Classic Player Jaguar HH.

P.D.: Què hi fa en Patinet creant 18 portades de CD en 4 dies?