Avorriment

Finalment ha quedat avortat i per oblidar el que podia haver estat un gran canvi a la meva vida: entrar en hipoteca per a un pis. El pis me'l van triar la familia i no era el meu favorit, però almenys era un sostre com un altre. Ara quedo molt, molt en precari. Almenys, els culpables de la debacle no som nosaltres, sinó el banc. Un banc on hauré de seguir dos anys, però que pel que fa a mi està ara a l'alçada del betum. Bé, almenys puc dedicar els propers mesos a acabar de pagar coses amb tranquil·litat.

*****

Somniar en nou equip? Sí. Però ho tinc pelut de veritat. Per una banda, una guitarra portuguesa i un sitar electrificat són el final somniat del meu equip acústic. Per l'altra, em sap greu no poder aprofitar el meu descobriment de Squier com a marca barata-però-bona: una VM Jaguar (segurament en Olympic White amb placa "closca de tortuga") i un baix-baríton Squier VI... Potser una Eastwood Classic 12, i en algun lloc tinc vista una Cozart Telecaster de 12 que podria ser una "guitarra de projecte" ideal per a una 12 estéreo. Igualment ho tinc fotudíssim.

Igualment toca fer neteja. El piano de la botiga caurà (venda) junt amb la bateria Tempo (regal), i potser l'Epi Dot (venda).

No em calen més amplis. Estic content amb els que tinc.

*****

L'habitació on visc és tan densa, que hi ha el risc que esdevingui un forat negre, amb horitzó de successos i tot.

*****

A Barcelona, el 40% de les vendes de pisos són per a inversió. Els preus tornen a ser els de 2008. Estem en plena bombolla, amb els jubilats estrangers com a víctimes buscades. No hem après res.

*****

Vull butà.

*****

L'ordinador em fa el tonto. Un xoc de programes. Espero no haver de reinstalar el Windows. Per cert, l'interface Tascam encara no l'he muntat ni estrenat. Coses d'esperar un pis que no s'ha materialitzat.

*****

Creativament parat. Només l'ocasional text curt per a Un Munt De Mots. També, coses d'esperar un pis que no s'ha materialitzat.

*****

Vaig fer una portada per a oferir-la a Wilco, però l'operació no ha sortit bé. Almenys estic lliure per a oferir-la a algun amic. Sembla que malament no està.

*****

Impossible començar a Catalunya. Només reben atenció els que han signat contracte. Penós.

*****

"El mercat immobiliari actual és com una “sitcom” americana: se suposa que és una comèdia, però no fa riure. Impossible comprar, impossible llogar, i aquí ningú no és prou intel·ligent per a trobar el desllorigador. Mai no hauríem d’haver arribat aquí."

The Secret Life Of Arabia

Sembla que a la fi hi ha algun moviment per recanviar l'Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona. Una molt bona notícia, si no fós perquè els possibles recanvis no són per tirar cohets. Tan aviat com siguem independents necessitem una nova llei electoral amb llistes obertes, per favor.

I una pregunta: en què deu pensar Inés Arrimadas, que vagi dient el que diu per la tele? Pobre marit seu, m'ensumo un divorci ràpid. I pobres Mossos que l'escolten.

*****

L'aconteixement d'aquests dies ha estat la meva exposició a l'Ateneu Terrassenc, "La Contradicció Desconeguda". Va ser de nervis preparar-la (només dir que si inauguràvem a les 6, a les 5 era a Francesc Macià a recuperar un dibuix que em faltava i emmarcar-lo), però tot va ser seure a la taula amb el micro i començar un d'aquells moments perfectes. El Josep Sans va fer una molt bona intro. La Marie Lottré va parlar molt bé d'Artteràpia (un concepte clau en l'exposició). La Sílvia Alcàntara va estar sublim (i va llegir un conte meu, amb aquella entonació tan especial que té). I sembla ser que jo també me'n vaig sortir bé, resumint un text que no es va imprimir (única petita falla, el teniu més endavant), parlant de la meva trajectòria vital i la malaltia, i responent a un interessant torn de preguntes, abans de tocar "Shelby Avenue Bridge" amb la Villager i "Andrea Doria" (de To Be Continued) amb el piano.

I m'he passat dues setmanes rebent elogis pels dibuixos. Costa acostumar-s'hi però els agraeixo profundament. Així que ha estat un bon moment en la meva vida.

*****

Una dada considerablement estranya l'he de remarcar. Feia temps que tot de gent em deia coses, i vaig decidir recórrer a la ciència per a demostrar que jo era un burro integral. Vaig fer un test de la manera més honesta que vaig poder. I la memòria de treball la tinc justeta (98), però fins i tot així la mitjana em va sortir de 134, amb una intel·ligència verbal de 146. Em costarà acostumar-m'hi. Vull dir, m'he passat anys treballant de mosso de magatzem, no tinc cap currículum acadèmic extraordinari, vaig aturat per la vida... i de sobte això. Com es menja?

*****

Pot ser la darrera festa, però he pogut incorporar a l'equip un VOX AC15C1 (que sona de fàbula) i la gran sorpresa, una Squier Vintage Modified Jazzmaster en color Sonic Blue. Sabia que seria bonica. El que no sabia era que les pastilles (unes poc prometedores Duncan Designed) sonarien tan bé. És una guitarra de 374€ que sona i es toca com una de 1800. L'única pega és que de moment se'm desafina, he de veure per què, si és el vibrato o les clavilles. O les cordes. Però si només és això, ja hi firmo. És el so que buscava. (I saber que he millorat com a guitarrista i que puc tocar solos senzills però convincents em té entusiasmadíssim. A més, els assaigs amb Visitants estan essent fantàstics. Ens veiem el 25N a La Goleta.)

*****

Amb el que els noms, algunes vendes després, són:

-Squier VM Telecaster: Nashville

-Squier VM Jazzmaster: Pieholden

-Epiphone Riviera: Mythbusters

-Älvian "SG" estéreo: Victòria

-Epiphone Wildkat: Nothammer

-Fender CIJ Stratocaster XII: Califòrnia

-Fender American Series Stratocaster: Antàrtica

-Rickenbacker 330/12: Glendor

-Gibson Les Paul Studio: Schönbrun

-Casio MG-510: Crashbird

-Älvian 335: Connecticut

+++++

-Acústica Storm: Illinois

-Fender Villager XII: Windfall

+++++

-Baix Storm: Barstow

-Baix acústic Academy: Saint Louis

-Fender Jazz Bass Highway One: Sebastopol

*****

Discos meus? Musicalment aturats. Però he escrit ja les lletres de l'Estratègies i el Disfunctional. He provat un munt de coses, a veure si trobo la nova direcció. Ara mateix no estic segur que no hagi trobat la nova hòstia. Però amb dir que un parell de lletres són en castellà i que altres són "collages" de frases apuntades ho dic tot.

*****

What guitarist was most influential to you in your choice of a Stratocaster?

It's a complex story in which neither of the usual famous guitarists had a direct involvement (but maybe an indirect one). I bought a "Strat-like object" in 1995 after listening to the "Bleach" album by Nirvana, and during many years I had only that guitar and a Casio one, both with a Strat-like body, etc. My first real Strat was a CIJ XII that I bought instead of the Rickenbacker 12-string I wanted but couldn't locate at the time, and so it was bought under the Byrds and Beatles influence. But some months later I decided that I wasn't satisfied with my existing 6-string electrics, so I bought an American Series Strat. And it was chosen because I wanted the real thing. Another reason was that I was in a group playing keyboards, I wanted to play some guitar, my friends complained about the crappy guitars I had, and they all played Telecasters, so at the time I wanted something different. It was only when trying my new guitar at home that I realized what a fabulous guitar I had bought. So long live the Stratocaster.

*****

Lluís Paloma, "Patinet": La contradicció desconeguda.

En mirar la meva obra gràfica d'aquests darrers anys, m'adono que gira a l'entorn de dues capes que sovint es contradiuen, perquè no poden tenir orígens més oposats. Jo mateix no he après encara com conduir ambdúes capes cap a un resultat lògic i coherent, com sí que he aconseguit en un altre camp, la música. Les dues capes són:

1) L'obra com a absolut inert. Amb això em refereixo al fet ineludible que un cop feta, l'obra existeix durant un temps indeterminat com un fet objectiu, sense contenir en si mateixa cap interpretació.

b) Un camp potencialment infinit, extern a l'obra però que potencialment tothom l'hi pot projectar, que és el de l'interpretació o la reacció més o menys emocional.

Jo sempre separo ambdúes capes i em centro en la creació d'obres d'una manera tan objectiva com m'és possible. Tothom serà, llavors, lliure d'interactuar-hi com li plagui. I aquí faig notar que, davant de l'obra objectiva, tots la percebem i la sotmetem a processos d'associació i memòria a dins del nostre cervell. Qualsevol resultat d'aquest procés és aliè al que és la pròpia obra, però és perfectament legítim, sempre i quan es tingui en compte que és altament individual -i per tant no es pot generalitzar- i que en el fons tot es pot reduir al gust individual lliure -però que una crítica basada només en el "m'agrada/no m'agrada" no li serà útil a ningú-. A la vegada, el que ens motiva a buscar aquella obra és el seu nivell d'informació, que es pot adequar més o menys a les nostres necessitats individuals, i aquest nivell d'informació, en art i a diferència de disciplines més científiques o d'investigació documental, l'hem d'entendre com a suma d'elements discrets i no gramàtics, a la vegada que el factor novetat reforça aquests nivells (sempre ens impacta més allò nou, allò que no coneixem).

Clar, en un nivell objectiu la meva obra és força mecànica: dibuixos fets amb més o menys rigor i basats en l'ús constant de la perspectiva, amb un horitzó i un o dos punts de fuga. Art figuratiu, quasi sense excepció, i amb tota la càrrega d'il·lusió òptica que hi volgueu aplicar. No té més.

Però hi ha un altre nivell, clarament interpretatiu i amb significats que se m'escapen. I aquí cal dir que des que vaig reempendre el dibuix el 2009, i especialment des que participo a classes d'Artteràpia (2014), m'adono que hi ha un element que no controlo i que sembla generar imatges un punt estranyes. Hi ha moltes imatges de focs i explosions en la nit. De monòlits que no semblen emetre cap missatge. D'ulls que no veuen. De persones que ens van oferir la seva millor obra en moments de cruïlla i de profunda inseguretat. De cerca d'un territori nou. Només recentment he començat a entendre d'on poden venir. I per això, en dibuix, he cremat l'escola on vaig anar de petit. La vida pot fer molt mal.

A la vegada, hi ha la definició de què faig quan dibuixo. I dibuixo figuratiu, però a la vegada és una figuració informada per les avantguardes del segle XX, enteses com experimentació amb l'estructura de les imatges (o dels textos, o dels paisatges sonors). Simplement abordo cada dibuix com una forma de pensament. I això és important. En un moment de crisi de les avantguardes, cal reivindicar-ne el seu caràcter de catalitzador, d'eina valuosa que posa en qüestió molts dogmes que ens vénen dels segles XVI a XVIII (l'art com a còpia o simple imitació d'allò quotidià, com a guardià de valors conservadors, com a simple rutina d'imatges banals). Simplement, ha passat alguna cosa que no pot ser ignorada, negada i oblidada. Hi ha gent que voldria tornar al segle XVIII perquè perceben el segle XX i l'art actual com un carreró sense sortida. Doncs jo dic: l'únic que hem d'aturar és l'art com a simple inversió econòmica. Per demés, la manera d'imaginar l'art abarca ara moltes més possibilitats, possibilitats a les que no vull renunciar. Si tota aquesta gent volen tornar al passat, allà ells, però amb mi que no hi comptin.

De fet, hi ha una tendència inquietant en molta de la gent que pinta i dibuixa junt amb mi a la classe de dibuix: tothom copia. Tots i totes no semblen saber treballar sense una foto al costat que els indiqui què han de fer. I és una llàstima, perquè tenen un gran talent dibuixant o pintant. Però d'alguna manera sóc l'únic de la classe que prescindeix de fotos per a dibuixar el que tinc dins del cap en un dia determinat. I això té meravellat tothom, malgrat que em podrien superar amb una simple empenta. Però no. I aquí i per acabar, he de fer notar un detall: massa vegades a les escoles, els professors descriuen l'art als nens, no com a "aquests pinzells, llapis, pintures i cartolines us permetran llançar-vos a l'aventura", sinó com a "Velázquez! Rubens! Rembrandt! Leonardo! Miquelàngel!", i llavors els nens queden tan aturats davant de tota aquesta perfecció que decideixen que mai no ho podran fer tan bé i abandonen abans de començar. I aquí han mort uns artistes. No deixeu que us ho facin. El meu missatge és: llanceu-vos i creeu! Que les vostres obres arribin a existir, perquè mai no us deixaran sols.

Lluís Paloma Sànchez, Terrassa, 25-7-2016.

Breu explicació de cada dibuix:

1. Venècia. O una possible Venècia fundada sobre 1950.

2. Mèdic. Està inspirat en el Centre Mèdic que una vegada dignificà el carrer Baldrich de Terrassa, encara que aquest edifici és molt més gran.

3. Bàltic. La veig com una possible casa alemanya, excepte per estar ubicada al mig del mar.

4. Havana. Una simple part d'un jardí, amb un cotxe imaginari d'inspiració cubana. Fi de la primera sèrie: arquitectures.

5. Biblioteca. Inspirat en Blake & Mortimer, és una biblioteca d'estil anglès amb un monòlit al mig. La llatinada la vaig treure de la missa de Rèquiem, que he cantat massa vegades i tot.

6. Intriga de palau. Té bastant d'improvisació. El cert és que em preocupa la facilitat que tenen els exèrcits per a fer cops d'estat.

7. Els soldats innocents. Una cúpula, desenvolupant iconografia dels dos dibuixos precedents. Inclou el títol d'un àlbum de White Fence que em té enganxat.

8. El gran concert al cel. Inclou iconografia de #5 i és la contrapart lògica de #7. I amb això acabo les dues sèries de perspectiva.

9. Ciutat. Fragment d'una ciutat imaginària i amb poca gent (o almenys quasi tothom és a casa).

10. 1960. La casa la vaig dibuixar de memòria d'un llibre d'arquitectura de 1960 que tinc per alguna banda. L'interessant són les llums. N'hi haurà més.

11. Alabama. En aquest cas la llum, en ple dia, és una explosió. Confesso el meu interès en els EUA.

12. Autopista. Una llum més tranquil·la, la d'un peatge en una autopista catalana (però pregunto: quan els treuran?).

13. Monòlit. Sense ser el meu millor dibuix, sí que és el que millor em defineix. No sé quina funció té aquesta plataforma, però el seu absurd pot ser significant.

14. Roswell. Un exercici afortunat d'Artteràpia: les cames estan copiades d'una foto i hi havia de dibuixar un personatge al meu aire. Les cames van sortir tan grans que vaig decidir improvisar. Més EUA.

15. Tres compositors. Un altre exercici afortunat d'Artteràpia. Havia de seure tres persones de lliure elecció en tres cadires. Vaig escollir tres músics (Paul McCartney, John Lennon i Brian Wilson) i els vaig acompanyar de tres fragments de lletra, reveladors que, mentre estaven fer la millor música de les seves vides, vivien temps dramàtics.

16. Anglaterra. Una casa anglesa. Aparentment, algú està preparant un viatge.

17. Escola Pia. En plena Artteràpia dibuixo la imatge més personal possible. El nen que cau sóc jo (realment ho vaig fer, una empenta d'un altre nen el dia de Corpus de 1979), l'escola que crema és la que vaig suportar durant catorze anys, i una patrulla de policia s'ho mira.

Bummer In The Summer

El de 2016 ha estat un estiu absurd. Moltes feines tontes sense sentit. I mentrestant, la maquinària creativa quieta, com no havia de ser. No he fet vacances. Ni tan sols no m'he pogut banyar a Vallparadís. No estic relaxat.

(I que se'm vagi desmaiant la mare i fent-se tantos no ajuda. Em té inquiet.)

*****

Política? L'Onze vaig ser a Berga. El Jordi Sánchez sembla guanyar potència. Ara, a que passin coses, que tothom deia "és l'últim any que faig el gilipolles". I per començar, la qüestió de confiança del Puigdemont. Començo a olorar-me que la CUP votarà contra ell, i això voldria dir eleccions. En mala hora vaig votar la CUP. Almenys aquesta vegada ja estaria avisat. Estic disposat a votar Puigdemont, per una vegada. El tio sembla controlar. En canvi, l'Homs no controla gens, i en aquest cas val més votar Joan Tardà i Gabriel Rufián, que estan fent molt bona feina. Pels dubtes, miro de definir-me a la vegada com a independentista i esquerranós. A la vegada, dono molta importància a les personalitats. Per això he fet aquesta distinció entre Puigdemont i Homs: el primer ja fa temps que va de debò, mentre que el segon ja ens ha acostumat a tota mena de sorpreses, des de barallar-se amb qui no toca en plena campanya electoral a fer concessions a altres formacions polítiques sense que tot plegat li rendeixi. Avui mateix ens ha deixat ben confosos amb la seva proposta a Pedro Sánchez (PSOE), proposta que podia no incloure un referèndum a Catalunya. Per després dir que sí que havia d'incloure'l. Que tingueu un bon maldecap.

*****

Apunteu-vos-ho: dilluns 17 d'octubre a les 6 de la tarda inauguro exposició de dibuixos a l'Ateneu Terrassenc. Tant de bo s'ho miri algú...

*****

Àlbums? Pràcticament igual, tot i que lentament em vaig posant a la feina. Pendents:

-Santuari: tornar a escriure la meitat de les lletres, basant-me en la feina feta el 2007-8. Gravar les veus... i llavors treure la versió actual de tots els llocs d'internet i, uns dies després, treure la nova versió, que seria a tots els efectes acabar el projecte del "Partisà!" sota un altre nom. Instrumentalment hi és tot, tot i que igual afegeixo el Jazz Bass a un parell de temes que ara van mancats de greus. Tot es farà.

-Estratègies: a falta de corregir una lletra en occità (traductor automàtic de la Generalitat de Catalunya: vaig a cegues), totes les lletres estan escrites. Falta gravar veus... i treballar les bases, que no acaben de ser.

-Disfunctional: hi ha força lletres per escriure. Veus, i algunes guitarres. Els sintes hi són tots.

-1980: escriure lletres, i gravar les veus dels meus amics i amigues. Les bases estan completes.

Almenys ja estic escrivint lletres, lentament i amb calma. Tota la calma que permet un moment tan dolent econòmicament com ara.

*****

Tinc ja l'interface Tascam 16x8. L'estudi, incloent les compres de juliol, ja és complet.

I també tinc un ampli de transistors Roland Blues Cube Hot de 30W. No sona a vàlvula per res, però com a ampli és de qualitat.

M'he permès de fer posar pastilles bones a les dues guitarres que faltaven. L'Älvian 335 té dues Seymour Duncans Seth Lover, boníssimes. I la Casio MG-510 ha tornat a la vida amb un muntatge excèntric però ple de possibilitats. Espero poder-li fer honor.

*****

Somnis? Una Squier VM Jazzmaster Sonic Blue (a la que posar pastilles Fender bones) i un ampli Vox AC15. Potser també una Eastwood Classic 12-string. Trigaré...

Tame Bland and the Apalling Boredoms

Purament per a fer neteja i inventari, en aquesta entrada hi inclouré tres textos/lletra que no aprofitaré, per motius obvis.

El primer text és el de "Down Down Blues", un moment involuntàriament còmic del "Busco Feina" de 2006. Estic retreballant la música. Moment genial, doncs, per a prescindir d'un text força fluixot.

Down Down Blues

Down down,

it's coming down down,

the ceiling down down,

my home comes down down.

Down down.

My money down down,

my poor job down down,

my life goes down down,

I'm much poor down down.

Down Down.

My own faith down down,

my broken heart down down,

it's a pity down down,

I'm feeling down down.

Down down.

I'm a worker down down,

I'm a loser down down,

I'm defenseless down down,

don't feel free down down.

Down down.

El segon text és, sorprenentment, en portuguès, una llengua que no domino. La composició a la que pertany era un dels punts més baixos del “Busco Feina”. Així que no importava massa què hi posés.

Ondas do mar

Bahia para viver,

bonita no infinito,

a felicidade

na madrugada.

Ondas do martes

na noite que nasce,

alem da brisa,

pranto de saudade.

Você dança,

você canta,

você homem,

você poeta.

A luz assim rompeu

o caminho azui

da melancolia

do passo de História.

O despertar do tempo

fala e abraça

a beleza atlántica

do dormir do mar.

Você dança,

você canta,

você homem,

você poeta.

El tercer text és un poema, força infumable, que vaig escriure en el punt més àlgid de caos, cap a finals de la carrera de Cant, quan no podia fer plans ni descansar. La tensió es nota.

Sospirant per Candlestick Park

Les imatges filmades

s'han fet massa reals.

Els escenaris fan vertigen,

em deprimeixo i ploro.

Ni tan sols ressonen

els crits de noies bullents.

Un vehicle, un camerino,

un escenari, la mort.

Escortes a Tòkio,

persecucions a Manila.

Concerts militaritzats

on ets un número més.

Proves so i et sents com un

imbècil perquè és inútil,

el concert sempre surt pitjor

i has de veure les ciutats de nit.

Et dirigeixen, t'anul·len,

no pots decidir sobre res.

He presenciat catàstrofes.

És el caos però a qui li importa?

Llegeixes a vista en directe

i segueixes sonant tan malament

com els Beatles aquell dia trist

al Budokan el '66.

Cada nit t'ho manen tot,

cada nit has d'assentir.

Has de vestir uniforme,

has d'obeir uniforme.

Ets un zero a l'esquerra

unit a tots en la reverència.

Junts hem d'emocionar-nos,

junts podem fer el ridícul.

Sospiro per Candlestick Park,

vull que arribi el meu

Candlestick Park.

Lluís Paloma Sànchez, abril-agost de 2009.

The Outsiders

Amb els reculls de rareses "Un diumenge electoral..." i "Duncan Drawings IV", posats a internet el 20 de juny passat, ja he donat sortida a quasi tot el meu fons de composicions de difícil catalogació. "Un diumenge electoral..." és una mena d'EP amb gravacions massa poc polides o aconseguides com per a alliberar-les al gran internet, pel que només estarà disponible al meu Bandcamp i a 0€. A dins, el més important de les "maquetes del '94" (1-3, 8-9), dues peces minimalistes que m'havia deixat al tinter (4-5), i dues restes del "Corrupció" de les que no he trobat què més fer-ne (6-7). Allà estaran per a qui les necessiti.

Mentre, el "Duncan Drawings IV" acaba la sèrie en un to una mica confús. Crec que és millor que l'I, però potser no iguala el II i el III. De totes maneres acompleix uns mínims, i potser és el que m'ha portat més feina, ja que moltes de les demos originals d'aquest material eren un desastre, cançons improvisades amb el Casio CTK-601 l'estiu de 1998 mentre buscava desesperadament el meu so. Ara llueixen força més bé. Igualment no és material molt cohesiu, especialment per la inclusió de quatre rockers estil 1955 que he tret dels meus projectes actuals, on no encaixaven.

I això em deixa una mica més lliure.

*****

Crec que va ser diumenge passat que va morir l'Esther Gago. Només hi havia coincidit un parell de vegades, una a "La nit estèrica" i una altra al Bartinis, les dues vegades amb els Visitants. Aquesta darrera vegada va ser quan vam parlar de veritat, i vaig veure que tenia idees molt bones i molt combatives sobre la música independent i el fet de programar-la. Se la veia molt plena de vida, tot un personatge. No li ha durat. Potser he tingut una reacció més freda que d'altra gent, de vegades em pregunto què hauria passat si m'hagués estat permès de no apagar els meus sentiments. En tot cas, fa uns minuts he estat mirant el seu perfil de Facebook. Desenes de persones deixant-li emocionats missatges de record. M'adono de l'onada de dol i d'amor que ha recorregut Terrassa aquests dies. Vagi des d'aquí el meu record a una dona que ara m'hagués agradat conèixer més.

*****

Dimarts 21 hi va haver la festa de fi de curs de l'Ateneu Terrassenc. Hi vam participar els d'Un Munt De Mots, amb una lectura de contes (hi vaig llegir "El Silenci Absent", el meu conte més curt) i, com a final, la lectura d'un conte de la Merche, la Mercè Martínez Salvador, la primera companya d'UMDM en morir (de càncer, el passat 4 març). En vam passar un breu powerpoint amb fotos i una mica del concierto de Aranjuez com a homenatge. Estem totes tristes per la seva pèrdua. I sembla que en tinc un munt d'obres mestres al meu disc dur. N'estic fart d'aquest 2016. No som ningú.

Al final de l'acte hi va haver un concert prou agradable de músiques dels segles XVI a XVIII.

*****

Ahir dissabte dia 2 vaig passar el matí a Granollers cantant cançons patriòtiques amb gent d'allà (una molt bona experiència, decidida en veure que un acte de salut mental a Tàrrega "no comptava amb mi" i no hi anava a fer ben bé res), i a la nit concert de la Massa Coral, molt ben rebut, tot i que a mi se'm va fer difícil d'empassar. I ara, vacances de coral i de dibuix fins al setembre.

*****

Dimarts 28, al final d'un dia innecessàriament complicat, els Visitants ens vam reunir al bar Apol·lo. La notícia: el nostre baixista, l'Albert, ens diu adéu. Vol parar de tot el tema musical durant una llarga temporada. El cert és que jo ja m'ho veia venir des que se'n va anar a viure a Barcelona per tema laboral. Fer tant recorregut amb tren cansa. Bé, ens ha fet de baixista, i molt bé, durant quatre anys. Al setembre li gravaré una cançó que m'ha demanat de gravar-li, cosa que faré encantat. I per la resta, descansarà, que ja li toca. Amb el que quedem només tres Visitants (els dos Marcs i jo, recordeu que el Mario va canviar a Spoilers a principis de Febrer, una meravella sonoritzar-lo), amb ganes de continuar i de buscar un nou camí que de moment no acabem de concretar. Espero que la meva nova pedalera hi ajudi... (Més sobre ella, més avall.)

*****

Continuo alarmat pels preus dels pisos, tant de compra com de lloguer. La meva situació és: ja quasi estic de l'estudi i del meu arsenal de directe, aquest juliol quasi ho he deixat tot acabat. De fet, a l'agost aniré més per llibres que per una altra cosa. I a partir del setembre em posaré a estalviar. Però estalviar per a què? Vull dir, els lloguers del mercat lliure em resulten inabastables, i demanar una hipoteca és quasi un impossible, per les condicions de les hipoteques disponibles i pels propis preus dels pisos. Estem tots amb l'aigua al coll i les immobiliàries continuen tractant-nos com a milionaris despreocupats. No ho entenc. I ells haurien de tenir clar que sense preus assumibles no hi ha negoci.

Apart que he demanat totes les ajudes demanables als organismes públics i privats i res. M'han deixat sol. Es veu que per a que algú t'ajudi ja t'has de trobar vivint sota el pont. És absurd.

*****

Política? Quin merder. I com que analitzar el caos no és massa factible, millor que ho resumeixi amb les meves decisions personals. 1) Sóc pro-Brexit. Odio la Unió Europea. En vaig voler deixar de ser ciutadà i no me'n van permetre de deixar de ser-ho sense passar a ser un apàtrida. Que se'n vagin a can pistracs i així ens treiem del damunt a aquella colla d'imbècils de Brusel·les i el seu pèssim comportament amb els refugiats sirians o la classe obrera europea. 2) Odio la CUP i espero que a les properes eleccions al Parlament de Catalunya (eleccions que poden estar a una qüestió de confiança de distància) no els votin ni els seus familiars. De fet, estaré encantat si algun dia no molt llunyà l'Anna Gabriel es troba entre reixes. És el mínim, després del que han fet ella i els seus. 3) Segur que no hi ha hagut tupinada electoral aquest passat 26 de juny? Que el PP hagi tret tants escons amb les barrabassades que han fet és per anar-se'n a casa i tancar la porta. Espanya és irreformable. I l'únic bo de tot això és que grans federalistes que no podien deixar de pensar en reformar Espanya ja han vist la llum i s'han passat a l'independentisme, ni que sigui com a mal menor. Benvinguts siguin. I ara, a marxar pitant. 4) Per tant, RUI, o encara millor, DUI. Impossible negociar res amb Espanya. I votaré "RUI" a la consulta de l'ANC. 5) Podemos? "Trompasso"! No podem saber quanta part es deu al ministre de l'interior espanyol fent de les seves, però espero que reconeguin que prometre un referèndum i després desdir-se'n, tornar-se'n a dir, etc., no els deixa amb un bon retrat. Ni pels "indepes" ni pels "espanyoleitors". I això es paga.

*****

Compositivament tot continúa igual. L'"Estratègies al Paradís" segueix igual. Diria que té lletres, però trigaré uns dies a comprovar-ho. I necessita de guitarres i algun orgue, ara mateix sona inacabat i fred. El "Disfunctional West Coast Promotion" no té cap lletra de moment. Sí té guitarres (no totes), i les parts de sinte són definitives. En uns dies hi tornaré.

El "1980" està intocat. Instrumentalment hi és quasi tot, potser pugui gravar algun solo aquí i allà. També li falten lletres. I la idea és que el cantin amics meus. Vindrà després.

L'única sorpresa és que a finals de 2015 vaig treure el "Santuari" com a disc instrumental. I no em convenç. I existint lletres (amb algun pendent), crec que he d'intentar un "take 2" vocal. En tot cas, toca esperar a que arribi la Tascam: la targeta Audiophile 2496 és ja tranquil·lament difunta, i les altres dues targetes a bord del meu PC no acaben de col·laborar bé. Normal que vulgui assegurar-me que tot rutlla en sincronia abans de posar-me a gravar veus i les guitarres que faltin.

*****

I sobre idees de composició, estic en una nebulosa. Tenia pensat de proposar a certa persona a l'esglesia Bethel de fer un "Himnes II" només amb veu i piano, per a poder-lo tocar tot jo. Però hi ha dos problemes que m'estan refredant: el fet que de moment "no m'he trobat" com sí ho vaig fer amb l'"Himnes" original, i que em costaria explicar el meu projecte a persones molt distants de mi ideològicament, tots aquests anys després. Tampoc no estic 100% de poder-ne fer una bona interpretació en directe. En fi, no tanco del tot la porta, però potser és un projecte una mica "verd" i necessito estar més relaxat per a que tot flueixi.

Almenys hi ha la idea de fer un "Te Deum" per a cor i orgue, per a la Massa Coral, per qui també vull harmonitzar un vell tema de Bob Dylan, "Changing Of The Guards", que em té molt enganxat.

En fi, suposo que tot es redueix a relaxar-me, tornar de nou a la piscina de Vallparadís (dos anys després), i deixar-me anar.

I escriure. Vull escriure un llibre. Però alguna cosa em diu que no me'n sortiré mentre no pugui viure sol i al meu aire. I això està fotudíssim.

*****

Novetats d'equip? Primer de tot, una càmera de videu senzilleta, però que em pot servir per a filmar concerts de Visitants o petits videus de jo parlant... o fins i tot un programa monogràfic de Lluís Paloma per difondre a YouTube. (I un projecte personal: filmar a la meva mare parlant de totes les anècdotes que recordi dels nostres avantpassats. No ho difondré, és per a salvar la memòria de la família.) El millor de la càmera? Filma a memòria interna o a targetes SD. Adéu, doncs, a aquells incòmodes miniDVD. (Per cert, no sé on para aquella càmera, aquell trípode, i la gorra de Visitants 2007. M'ho devia deixar a algun lloc. Tinc trípode nou, pels dubtes.)

Dimecres 22 de juny vaig comprar de 2ª mà un multiefectes BOSS ME-50. És mica antiguet però està en molt bon estat i el preu em convenia molt més que el del ME-80 (multiefectes actual molt bo però que costa massa per a la meva butxaca). I aquests dies he adquirit algunes coses més, en part per a donar un darrer toc al meu estudi, en part per a acabar de dissenyar i muntar una pedalera plena de sons marcians. Vull sonar avançat i trencar els meus vicis.

I no tinc clar que m'ho pugui permetre, però fa un parell de dies que penso en tornar a estudiar guitarra. M'anava bé, i ho vaig haver de deixar pel tema econòmic. A veure...

Blind Office

Tres dies dedicats a la paperassa per a un lloguer social m'han deixat tocat per a dues setmanes. Això va incloure una baralla amb un funcionari prepotent el tercer dia. Quines ganes tinc de marxar d'Espanya.

I total no me n'he sortit. Es veu que t'has de morir literalment de gana i estar dormint a la intempèrie, per a que et concedeixen un lloguer així. Amb fer curt amb la teva pensió no n'hi ha prou. (I llavors... per a què se suposa que hi són, els de Serveis Socials?)

Demà passat jugaré la carta de Prodis. No tindran el que necessito, però s'ha d'intentar. Suposo que el problema és que no sóc el que esperen. Estan acostumats a gent empastillada i amb la vida destruïda per la malaltia, i de sobte els hi apareixeré amb el meu activisme en 1ª persona, el meu estudi de gravació, els meus escrits i la meva càmera réflex. Clar, l'autèntica raó per a anar allà és que l'única part del retrat que coincideix és que el govern de Madrid considera que com a malalt em puc morir de gana, i sobretot res de voler complementar els meus ingressos amb uns drets d'autor que fins ara ningú no m'havia qüestionat. I clar, de sobte em trobo en la necessitat peremptòria de llogar una casa per a mi, i estic atrapat perquè els preus i condicions del mercat lliure estan impossibles si no ets un directiu de banc (just la gent que no necessiten en absolut un lloguer, per cert). Llavors els prepotents es pregunten per què la gent ocupa. La resposta evident, "perquè no els queda cap més remei", els entra per una orella i els surt per l'altra. I així anem.

*****

Trist el paperot que està fent, ben de gust, la CUP. Anem a unes altres eleccions? Si és així, un no sap què votar, però amb una mica d'intel·ligència ens podem desfer d'aquesta penya tan obtusa. Perquè així no podem seguir. Una altra cosa és que és cert que les esquerres independentistes estem orfes en aquests moments.

*****

El Duncan Drawings IV ha resultat ser el més difícil de fer. Regrava-ho tot, i de 48 minuts només 34 estan mínimament bé. Ara mateix el percebo incomplet. I la tarja Audiophile m'ha fallat, diria que per vella. Ho he de recablejar tot. Frustrant.

La resta de projectes estan intocats des de fa tres mesos. Massa caos a l'agenda. I a la vida.

*****

Almenys vull deixar constància del meu projecte de llibre de fotografies sobre Terrassa. Està a mig, amb unes 60 fotografies viables fins al moment. Hi tinc entusiasme... moderat pel fet que Madrid en complicarà la publicació pel motiu (drets vs. pensió) exposat més amunt. L'única possibilitat és convèncer algú a l'ajuntament. Perquè l'altre motiu per a publicar-lo és el de començar a tenir una notorietat a Terrassa, almenys per un altre motiu que pel meu activisme en 1ª persona.

*****

Almenys m'he escoltat l'Amnesiac de Radiohead. Les restes del Kid A, interessants pel simple fet de ser-ho, i hi ha alguns bons moments que el fan recomanable. També els dos Use Your Illusion de Guns'n'Roses (força bons, si bé mancats de focus en alguns moments), i un directe (probablement pirata) de Bob Dylan i Tom Petty en directe el 1986, amb un masteritzat pèssim.

*****

Almenys vull deixar constància del triple cartell del primer dia del Micro Clima 2016, amb Masfarreras (i un Ferran Baucells pletòric), El Sistema Suëc (més irregular, però els dos darrers temes em van deixar contentíssim de sentir-lo per primer cop) i... Visitants! El grup diu que a l'assaig abans havíem sonat millor, però per primer cop vam ser escoltats pel nostre públic natural i l'atmosfera va ser calidíssima.

*****

I el dimarts 24 de maig, xerrada sobre Artteràpia. Hi vaig quedar molt bé, però apart de venir el Dr. Flo la resta van ser els ja coneguts, i alguns van marxar a mig i per separat. :(

Telecasters al vent

A un fan de Podemos, pel Fcbk fa uns dies:

"Jo ja porto setmanes dient que tots votem el mateix que el 20D i així els tindrem bloquejats indefinidament. Això sí, t'admeto que dintre de no refiar-me de Podemos, potser és la menys dolenta de les opcions espanyolistes. No és bona ni de conya, però prefereixo Podemos al trio de les Aço... de la benzina. Ara és veure què faran els partits independentistes. És per on deurà anar el meu vot, però t'admeto que, essent millors, tampoc no em convencen. El partit que de veritat em representaria no existeix. I a veure què fan a l'ANC, perquè des del 12-9-2015 que està més morta que Sagasta..."

Això, per a demostrar-vos la confusió que sento davant del 26J. No descarto ni al Pokemón, per una sola vegada (oh, no! És l'Homs!). Això, perquè al Junqueras el veig amb els papers mullats. I, com acabo d'escriure-li a cert articulista via Twitter, dels polítics ens n'hem de protegir. En tot cas, el meu vot serà pel que vegi que pot fer la màxima punyeta al trio de les Aço... de la desgràcia: PP, PSOE, C's.

Sort que ells foten la pota encara més que nosaltres. Estelada, I love you!

*****

Mentre, visca l'Otegi.

*****

Odio el govern de Madrid, per voler deixar-me sense drets d'autor si no vull perdre la pensió. Només ho puc qualificar de xantatge i d'anar contra els meus drets. FDLGP...!

*****

Fa poques hores s'ha sabut que el Jordi Sànchez continúa presidint l'ANC. Un any més d'anar a dormir. No n'estic gens content.

*****

M'operaran del tabic! Estic en llista d'espera. Això sí, tres anys... Deurà ser un com l'anterior vegada (cornets, deu mesos, 18-4-2016), però estic impacient.

*****

La càmera reflex que vaig comprar a Tenerife el passat gener és màgica! Al principi hi feia fotos molt temptatives, intentant entendre com funcionava. Però des de finals de febrer que no només he tornat al meu nivell de 2001-2004, sinó que l'he depassat amb escreix. I tinc un projecte ja endegat: un llibre de fotos de Terrassa, no a l'ús. L'únic que no sé és com publicar-lo: Madrid...

*****

Moment ambigu del "Duncan Drawings IV". Consistirà tot en regravacions de velles idees perquè les seves demos originals no tenen massa presentació que diguem. 24 minuts estan ja consolidats. Però no acabo de veure com omplir l'altra meitat. Tinc tres idees de 1990 que vull transformar en cançons, però tinc un problema tècnic: la tarja Audiophile 2496 ha passat a millor vida, i això ha afectat a tot el sistema, amb el que el Cubase no m'aguanta molta estona obert i el Finale PrintMusic ja ni s'obre. És molt frustrant.

Com frustrant és el poc espai que tinc per a gravar guitarres. Necessito una casa.

Hi ha una idea per a una nova obra: un "Himnes II" en català, amb una sola guitarra o un sol piano, i veu. La idea és fer-m'ho tot jo, doncs vull fer a la fi un concert a Bethel i no puc comptar amb ningú del conservatori. Toca reivindicar-me.

*****

Aquests darrers dies estic escoltant molt, via Spotify, l'últim disc oficial de Village People, "Sex Over The Phone". Village People és un grup molt més important pel seu proselitisme gay que per la seva música. Però, bé, m'adono que hi ha una connexió entre la meva vestimenta d'escenari (i potser, un dia, de carrer) i tot el seu número visual. I, si els seus àlbums de música disco no em diuen molt, admeto estar força enganxat a aquest àlbum en concret, de 1985 i amb un so força menys estèril que el que els havia definit fins a 1981. No és que sigui cap obra mestra, siguem sincers. Però és un so que enllaça amb certes sintonies Bond de l'època, o amb "True" de Spandau Ballet: so comercial, no massa apassionant, però cuidat. Es pot dir que m'interessa com a productor.

*****

I una bona notícia: hem fet les paus amb LMALF.

East Bethel

Dilluns 9 vaig portar tot de fotos i negatius a l'Arxiu Històric Comarcal... i va ser un fracàs. Un pur ridícul. Hi ha tot de fotos que no sé on són i amb les que comptava. Espero que almenys la setmana del 24 em vagi millor amb els dibuixos que vull donar al Museu de Terrassa...

*****

Ahir vaig votar a les eleccions de l'ANC. Cap dels 22. Ni tampoc el Jordi Sánchez. Per culpa dels partits se n'anirà tot en orris. Estic emprenyat.

I després de la Plataforma per la Llengua, m'he subscrit al Vilaweb. Tant perquè em semblen fiables, com per un possible blog des d'on defensar l'escena catalana independent. Toca pencar...

A la vegada, rebo moltes crítiques per posar al Fcbk notícies del Directe.cat sobre la Colau. I aquí he de dir: a) és cert que els del Directe són uns esverats, però no menteixen mai; b) les notícies que m'arriben d'un familiar a Barcelona són realment alarmants; i c) tinc molt bon record del 15-M original, però hi ha una sèrie de personatges (especialment Pablo Iglesias) que l'han aprofitat per a escalar en política, a la vegada que en traïen els principis. Evidentment que ningú amb dos dits de front vol un retorn del Trias, però em sembla que la Colau és on és perquè ha agafat milers de persones amb la guàrdia baixa. I recordem que no n'hi ha prou amb dir-se d'esquerres: cal també demostrar-ho amb fets. I demostrar també que un/a és competent. Al meu entendre, ella ha fallat en tot això. Miserablement.

De fet, cada cop estic més distanciat dels polítics. No és pas anarquisme clàssic, però tinc la sensació que certes tasques (comandar els cossos de seguretat, regular el preu de l'habitatge, tirar endavant el procés d'independència, fer polítiques culturals menys "mediàtiques"...) les faríem molt millor la gent del carrer.

*****

Visc en massa poc espai. I això no m'ajuda. De fet, m'és un obstacle. Si pogués, si tan sols pogués...

*****

He sortit aquí: http://www.xiptv.cat/obertament/capitol/salut-mental-i-adolescencia. Ho vaig penjar ahir a Fcbk. No em pensava que tindria tant d'impacte...

*****

Només em falten dues guitarres per condicionar. Una és la Casio MG-510, a la que li vull fer posar unes pastilles decents i revisar el vibrato. L'altra em té insegur: l'Älvian de semicaixa, on instalar-li un parell de humbuckers seria una millora òbvia però on hauria de fer ajustar molt bé el màstil, sobretot de cara a que quinti.

I algun dia demanaré el BOSS ME-80, però crec que els meus dies de tocar la guitarra a Visitants s'han acabat, passant a teclista tot el temps, i llavors em resulta molt més difícil de justificar. Igualment fa pinta que aquest any res.

*****

Dimecres vaig saber que la coral cantarà a Bethel. L'esglesia on es va esdevenir el trist concert del caos. I serà també en un acte ecumènic. He demanat de poder-hi cantar "a pelo" un número d'"Himnes". Per a mi és molt personal.

*****

East Bethel! East Bethel! You know my name!

*****

Ahir concert del Boss al Camp Nou. A mi m'agrada el Boss. Especialment el Blues Driver Waza Craft, que empro molt amb Visitants.

Junts pel Vi!

Crisi tecnològica: he estat força dies sense ordinador per una fallada al sector d'arrencada al disc dur C. Ja està arreglat, però ho he passat tot a un disc dur extern, nou, de 2 Tb. Toca fer back-ups...

*****

De la nova Rick, res de res. No tinc un duro, les coses se'm poden complicar molt econòmicament, i els de Guitar Shop no me l'han trobada a NY. Pleguem veles, doncs.

*****

Únicament deixar constància de l'EHX mel9. Un pedal que imita el mellotron i que ja no arribarà. Tant pel pobre que sóc com perquè apartentment passo a tocar només teclats amb Visitants (potser alguna mandolina, però cap guitarra, el que ja és potent).

*****

I alguna cosa em diu que aviat hauré de volar fora del niu. De moment no puc concretar més.

*****

Estic gravant un "Duncan Drawings IV". Si l'arribo a acabar, i a acabar bé, seria l'últim de la sèrie. Les darreres cançons pendents de millora. Li falten 16 minuts com a mínim. Serà instrumental. Serà més difícil de gravar allò que falta perquè diria que la targeta Audiophile ha passat a millor vida.

*****

I estic pensats de refer el "Santuari". Mateixes bases, però amb veu. Era com l'havia pensat originalment, i per un cop l'acabat instrumental no m'acaba de convèncer.

Amb el que: "Santuari Vocal", DD4, Estratègies, Disfunctional i, amb l'ajuda d'altres veus, 1980.

*****

Ahir em vaig fer soci de la Plataforma per la Llengua. I em falta fer-me subscriptor del Vilaweb. A veure què.

*****

Massa difícil anar en bicicleta per Terrassa.

Dimarts 24 a 2/4 de 6, a la Biblioteca Central, xerrada-col·loqui sobre Artteràpia. N'he fet el cartell i hi participaré.

I l'operació de carnots ha estat no fer res. Dimarts 17, si em donen l'alta, demanaré que em posin en llista d'espera per a operar-me del tabic. Ja no puc més.

*****

Llibres nous: La plaça del diamant de Mercè Rodoreda, Els dies sense glòria de Sílvia Alcàntara, La nena de la casa de la bauma de Marienka Bellostas, poesia completa de Lluís Solà, La catedral del mar d'Ildefonso Falcones i, anterior, Incerta glòria de Joan Sales. També, Els menjadors de parvulari d'Àngels Geis, que és una companya de la Massa Coral i clar, havia de tenir aquest llibre, encara que sigui una mica improbable. Bé, aquest estiu tinc lectura... i vull escriure. En pensi el que en pensi el govern del PP. No poder ingressar drets d'autor... quina barra. Fotem el camp!

*****

Junts pel Vi!

On a Rick

"Tengo que hacer un disco de divorcio. Te has fijado que, mientras que los discos con canciones de amor suenan sobados y dejà vu, los discos de divorcio són casi siempre obras maestras?"

*****

Comencem a tenir notícies del govern Pokemón. Pinten força bé. El dubte és: serà aquest govern el que a la fi ens porti a la independència? Ho dic perquè no fa pinta que JxS sigui una familia entranyable i en harmonia. També em preocupa l'ANC, perquè fa mesos que no fa res. Diumenge no vaig poder assistir a l'AOG de Manresa, però no em vull perdre les eleccions al secretariat. Sobretot per a no votar Jordi Sánchez. La Carme Forcadell serà irrepetible, però era perfectament possible evitar tant contrast.

*****

Dilluns passat, radiofreqüència de carnots. Operació brevíssima, estic superbé... però continuo tenint veu de refredat, no se m'entén... Si tot va bé, a mig maig em donaran l'alta, i llavors m'he d'assegurar que m'operin el tabic, que el mateix cirurgià em va dir que estava molt tapat. I de fet tinc quasi tapat el forat esquerre del meu nas. És com si no m'hi haguessin fet res, tot i que sé que s'havien de fer les dues coses i estic agraït als metges per haver-me fet aquesta primera intervenció.

*****

Un disc que m'ha arribat per casualitat és el debut homònim d'Aqualung. Cançons lentes boniques a pinyó fix. Està prou bé, tot i que tants temes en la mateixa línia s'anul·en entre ells.

També he localitzat "The Spaghetti Incident?" de Guns'n'Roses. És divertit, però menor. Almenys si considerem que és una banda amb un disc com "Appetite for Destruction" i que per tant són capaços de més.

*****

Concert força interessant de Visitants diumenge passat al Bartinis, que ara porta l'Ester Gago. Una Ester amb opinions força interessants. Sobre el concert, jo personalment vaig tocar molt millor del que m'esperava, especialment en un "cover" de "Personal Jesus" que ha estat el primer que hem fet en tota la nostra història i que als assaigs m'havia fet patir de debò. Els altres també van estar a nivell. Només ens va fallar "We Can't It Out" (antiga "George Harrison"), on vam perdre el compàs. De totes maneres, un èxit artístic... que va ser presenciat per IV gats. Entre ells el Mario i la Raquel. Hi ha gravació d'àudio, que encara no tinc.

*****

I ara, equipament. Vaig fer transformar l'Älvian SG en estereo... però no ha estat compatible amb mono. I això ha fotut per terra els meus plans d'estereo amb la Glendor (Rickenbacker 330/12). Pel que cap al juny m'arribarà a Casa Farràs una Rickenbacker 360/12 amb Rick-O-Sound. I a pagar la resta de l'any.

A la vegada, somnio amb moltes coses, tot i que la primera la tinc decididíssima: un multiefectes BOSS ME-80, per a tocar amb Visitants. Ja tinc l'ME-25, però no té massa maniobrabilitat i prefereixo tenir-lo on el tinc ara: fent-me de DI de luxe per a guitarres a la Unitat Mòbil.

I espero que algun dia un sitar electrificat, el BOSS ME-20 de baix, el sinte BOSS SY-300 i el compressor Janglebox JB-3 arribaran a les meves mans... (I potser un ampli Fender Bassman '59 reissue, però realment m'haurien d'anar molt bé les coses, pel que és una simple idea apuntada.)