Aquests dies
ha circulat la noticia que s'ha filtrat la llista de supervendes de
Promusicae a nivell de tot l'estat espanyol corresponent a tota la
setmana del 9 al 15 de desembre de 2013. Llista que en si mateixa fa
fer un paperot als poders poderosos de la Indústria discogràfica
establerta: només cal vendre 500 còpies d'un disc per a ser Top 40,
75 per a ser Top 100, i 2000 per a ser Top 10. I, això sí, publicar
en una "major": no hi ha dubte que hi ha artistes
independents que venen més que això però que no surten reflectits
a la llista, i que s'han guanyat les seves vendes per la via dura:
vendre als seus concerts i mitjançant difusió a les amistats i a
internet. La cosa esdevé encara més potent quan se sap que els
discos d'or (20.000 còpies) i de platí (40.000 còpies) no es donen
a discos que hagin venut aquestes xifres, sinó a discos que hagin
estat fabricats i posats al mercat en aquestes quantitats: fabrica
40.000 còpies d'un disc, encara que no en venguis ni una, i serà
disc de platí. Hi ha discos amb aquestes certificacions que estan
molt lluny de vendre els exemplars que en teoria haurien d'haver
venut. Clar, fabricar 40.000 exemplars (o tan sols 20.000) només ho
poden fer les "majors".
I de
publicitar-los a les ràdios, premsa escrita i televisions ja ni en
parlem: la cosa va a cop de talonari i les quantitats a pagar són
astronòmiques. Prou com per a que el sistema sencer estigui, també,
"segrestat" per les "majors", úniques a
poder-se'l pagar. Els desitjos del públic i la necessitat d'un
sistema de difusió/distribució més democràtic se'ls passen pel
forro. Fins i tot les llistes de final d'any de "el millor de
2013" estan controlades per ells. Parlant en plata: al sistema
només hi entra qui es decideix en uns pocs despatxos. Hi ha artistes
o estils que mai no tindran una oportunitat, malgrat tenir un públic
potencial enorme. Els despatxos estan cecs.
I el trist de
la situació és que tot plegat ha creat en el públic la forta
convicció que TOTS els músics som uns ganduls que ens refiem de les
vendes de música i de "mamá discográfica" per a
enriquir-nos sense fotre ni brot. I que si volem viure de la música
no ens queda altre remei que sortir de gira, com si tots els músics
fóssim animals d'escenari. La gent que fem la part més important de
la nostra feina, prou complexa, a l'estudi, ens trobem que hem de
sortir a fer concerts (i concerts per a qui?) encara que no estiguem
preparats o capacitats per a fer-los. Tot perquè els "artistes"
de la Indústria són quasi exclusivament cares boniques que no saben
cantar i que necessiten que tot els ho facin mercenaris. És molt
trist.
Acabo
autocitant-me del dia 31 de desembre passat, comentant un post a Fcbk
que parlava específicament d'un Canet Rock el 1975 (i de la situació
específica de Catalunya, d'aquí que parli de segells de l'escena
oficial catalana):
"Dic el
que crec: aquests darrers vint-i tants anys la música catalana que
ha arribat a coneixement del públic ha estat fermament controlada
per les grans discogràfiques a nivell de país, els Picap, Discmedi,
Global o digueu-n'hi com vulgueu. I aquesta gent han tingut una visió
paternalista i antiintel·lectual dels gustos del públic que s'han
traduït en fenòmens com el del "rock català" i en
concursos pretesament de promoció de nous valors com el Sona 9. I
per desgràcia això ha significat una aposta militant per una música
pobra i basada en modes, potser amb alguna honrosa excepció aquí i
allà (Manel o Antònia Font, anyone?). Això vol dir que actualment
només es publica un dos o un tres per cent de la música realment
bona que s'està fent al nostre país, i que la resta del que es
publica només convenç a un perfil de públic "indepe" i
amb poques exigències a un nivell artístic. I el trist és que gran
part del que no es publica són genialitats una darrera l'altra. Hi
ha una escena impressionant que només pot tocar a bars i que
s'autoedita o publica a segells tan petits que només els coneixem
alguns i de casualitat. Cal un canvi. I tingueu per segur que els
poders poderosos de la indústria no baixaran del burro. Per pur
pecat d'orgull. Encara que al final s'estampin de morros. És així
de trist."
"I
perfectament d'acord a muntar un festival, si això serveix d'eina de
correcció i s'aposta per la música independent enlloc de per les
patums mediàtiques."
"I aquí
només cal dir-ho sense embuts: no coneixien tant el mercat? No
encertaven tant els gustos del públic? No publicaven només allò
que anava a ser massivament comercial? Doncs no per res, però crec
que jo mateix ho puc fer millor ara que tindré una mínima
oportunitat. Riu millor qui riu l'últim."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada