Escric al final d'un any horrorós, caòtic i salvatge. Úniques alegries (admeto que no és poc), la pensió, el vídeo d'en Dani del Sol per a “Automatic Day”, i la Stratocaster: l'Antàrtica, en Olympic White i amb el màstil d'auró. Però tota la resta ha estat patir i patir. La gent es pregunta què em passa. Jo també m'ho pregunto, ha estat tant el propi caos del curs com que feia tres anys que no podia descansar. No podia parar, no podia fer plans perquè l'agenda se m'omplia a només dos dies vista. He tingut canvis d'horaris permanents durant gran part del curs, fos al matí, a la tarda o a la nit. Concerts perpetus. He arribat a odiar l'escenari i la rutina d'assaigs que comporta. L'escenari és la mort. Un dia no hi pujaré més. No entenc aquesta obsessió del món clàssic amb el directe. Estem al segle XXI, amb gravadores, micròfons, ordinadors, sintetitzadors, guitarres elèctriques... El món ha canviat, per què no canvia el món més reduït de la música clàssica? Per què han de fer de reducte? Total, els concerts són perdre el temps: ho sentiries millor en un CD i sense tos ni mòbils per part del respectable. Respecte de l'òpera, els directors d'escena en plan prota l'han distorsionada tant que ja no val la pena anar-les a veure. Et fas amb el CD i el llibret o amb un antic vídeo de la Renata Tebaldi i ho veus o imagines en condicions, tal i com ho van pensar els autors d'aquestes obres.
El “Partisà!” continua encallat. Vull treballar-hi durant l'estiu, ja amb més calma... però és que fins i tot estic ja treballant en un projecte que no sé quina forma tindrà, que sembla ser més un sac de neteja que una altra cosa, que en té per un any abans de sortir (i encara està una mica “verd”), que es dirà “(Ja no) busco feina”, que contindrà dues gravacions conegudes en la seva forma definitiva (“Automatic Day” i “Amsterdam” remix -a l'espera de la versió To Be Continued en estudi, que pot ser completament diferent), més les quatre cançons que he compost pel concurs del conservatori (presentades com a cicle), una gravació definitiva dels “Misticismes bizantins, 1683”, una altra dels “2000 mosquitos”, i una àrea de cançons a determinar (“Oda” i “Andorra Dream” entre elles? Qui sap.). Bàsicament servirà per a dir la darrera paraula sobre l'avortat “Busco feina” de 2006, que com a conjunt em sembla un disc fallit i fet de mala gana, encara que amb algunes cançons rescatables si es graven correctament. “Grace” i una reescriptura de “Bonneville Salt Flats” aniran a bord del “Partisà!” en mescles molt millorades, i dues cançons més queden penjades però tinc interès a fer-ne alguna cosa quan trobi on i com presentar-les, “George Harrison (We Can't It Out)” (a regravar) i “1 de maig” (aquesta darrera, en la seva mescla original de quasi deu minuts en plan destroyer i cutre). Temes com “Sobre un Estatut” i “El cotxe del gat” són més difícils de rescatar, encara que no voldria condemnar-los, i sé que algú dirà “i “Down Down Blues”?”, però crec que aquest és dolentíssim. La resta ni els comento, de tant patètics o inacabables que em semblen. Va ser una cosa feta depressa i corrents per a intentar colar-me en el món de les discogràfiques. Ara que tinc una pensió, penso fer les coses a la meva manera, prenent-me el meu temps i mirant d'oferir qualitat a qui es vulgui acostar al meu treball. A l'inici del text en poso una possible portada: la recordareu, però no essent un projecte trascendental pot anar bé, m'agrada l'expressió que tinc en aquesta foto i n'he pogut treure els detalls cutres (a canvi de perdre una mica de definició, això sí). Per a portades seriosotes, la del “Partisà!”