Hummm...

 

El Xavi d’Els Visitants ja no hi és. El trobarem a faltar, ha estat un capítol major de la història del grup. Ens en queden dues cançons molt bones que espero que puguem treure aviat, s’ha perdut un bon compositor.

Ara quedem els dos Marcs i jo, en acústic.

*****

El judici a Can TJUE no ha començat amb el millor peu. A veure si els espanyols encara se’n sortiran. Si és així, ja podré ser obertament euroescèptic. Ja ho sóc una mica, però fins ara semblava que valia la pena esperar perquè els diferents tribunals europeus bufaven al nostre favor. Però si de veritat la UE està tan podrida com per a que no ens puguem refiar ni tan sols del TJUE, jo vull sortir de la UE i que se’n vagin a pastar fang.

Mentre, al Principat molts tenim clar que hem de fer fora als tres partits, o no farem res.

*****

Mentre faig backups, he fet una carpeta per a un possible àlbum, «The Next Ruidito Party». No deixa d’estar molt verd, però és on hi ha les idees vàlides. Amb això, la carpeta «Reservori d’idees» l’estic salvant en un disc dur, però no la faré servir més. En realitat, el que tinc són cinc carpetes d’àlbums, i quatre d’elles no estan gens clares: «Shut Down, Vol. 3», «Jazz», «The Next Ruidito Party», «Good Earthquakes» (pistes de bateria), i un projecte que em motiva més, unes demos per a orgue romàntic que m’agradaria convertir en una peça llarga en diversos moviments per a la Massa Coral. Igualment, toca descansar. El projecte musical més urgent és la carpeta de Sueca. I he de revisar tot de coses que vaig fer per a la Massa Coral però que no quallen del tot. M’agradaria compondre alguna cosa per a la Coral Renaixença, també. Compondre, però no de cara a gravació. Realment he de descansar i refrescar idees. I treballar certes gravacions de guitarra amb vistes a Visitants. Serà una Setmana Santa interessant.

I també he de repassar i traduir a l’anglès l’«Estàtica». És el Gran Pendent en la meva obra. I llavors ja passaria al llibre de teoria musical i a sortir a fer fotos a altres ciutats. I a llegir, que ja toca.

Tinc una cançó nova, feta, pel Next Ruidito. És bona, tot i que no aporta novetats. Es titula «Helados Sintéticos», i és la primera cançó que gravo per a mi, per a mantenir-me en moviment.

*****

He repassat a fons certa llista. Si la fundació l’aprova, ja és qüestió d’esperar...

Sobre sintetitzadors, tinc una certa llista. Però l’he reduïda a tres elements, dos d’ells alternatius: 1) Medeli A100SW (nous sons per molt poc preu); 2) Korg EK-50 (alternatiu al Medeli, una mica més car i potser amb una mica més de qualitat; 3) Roland JD-08 (mòdul que recrea un sintetitzador de 1991). No afegeixo sintes més cars tant pel preu com perquè de cars ja en tinc dos.

Guitarres, només he deixat fora de la llista una Ibanez AF75-BS. No molt cara (si estalvio durant un any), és pel fet de tenir una guitarra de jazz, res més. Per la resta, guitarres cares, excepte per dues Harley Benton i una Fender Sonoran. I he descobert que la Yamaha Revstar és disponible en groc. Estic somniant...

Em cal una taula de mescles decent, però ho tinc negre per a anar a una SSL BIG SiX. Hauré d’acabar amb una Mackie o una Behringer. Part de la necessitat és que necessito abordar els meus compressors amb un nivell decent de senyal.

Mentre, començo a plantejar-me el pas immobiliari en la seva més mínima expressió. Tot esperant a que dos deutes es resolguin sobre el 5 de maig. Tot plegat serà difícil, però ho he d’intentar en algun moment dels propers mesos. Tenir on caure mort.

*****

No tinc diners per a comprar-me el nou de Rosalía. Fora d’això i d’algun disc independent, noto que m’estic replegant en singles dels Seixanta i una mica de disco. Hauria d’obrir-me més, però no acabo de trobar on.

Estic redescobrint a The Chiffons, amb molt bons singles.

*****

He decidit substituir un conte a l’«Estàtica». Un conte no em queda clar com seria rebut, i prefereixo fer un últim esforç i garantir un llibre ben enfocat. Prou controvertit que serà. També el llançaré primer en català: no em sento segur de com el traduiré a l’anglès. Serà una setmana santa que no me l’acabaré.

Yesterdays

 

Després d’uns deu dies de treball, la matinada del 28 de març he acabat «Uns Temps Més Feliços», el meu trentè àlbum, i l’últim que anunciaré, apart que probablement serà l’últim en un quant temps. Em passaré a l’escriptura, on ningú s’atrevirà a demanar-me que toqui en concert la meva última novel·la. Reivindico el treball d’estudi i el de despatx, al meu ritme, lent i sense pressions. Abandono la cerca de discogràfica perquè vagi on vagi em demanaran que faci molts concerts. I no puc aguantar-ho més: ja n’he fet diversos centenars i només m’han fet perdre el temps i la salut mental. Quines ganes d’aïllar-me del món. De manera que a partir d’ara passaré a tenir un perfil musical molt baix, tot esperant que de mica en mica la gent s’oblidi de mi com a músic i vagi baixant la pressió per a fer concerts. El 2008 no hauria d’haver cedit. L’escenari és la mort.

Només donaré alguna veu a allò que gravem Els Visitants.

I espero poder tornar a fotografiar.

Amazon és el lloc on publicar. Hauré d’escriure llibres en anglès...

*****

El 26 de març a les deu de la nit una mica passades vaig assistir amb alguns amics i coneguts a l’últim concert de L’Exèrcit d’Islàndia abans de dissoldre’s. Un concert prou bo, malgrat que el Jordi estava afònic. Va ser una nit memorable, amb un punt de nostàlgia. No érem molta gent, però la suficient, tots amics i coneguts. Vaig marxar de la sala Fred Astaire amb dos CDs: l’últim dels islandesos i el primer del Raúl en solitari. Seran escoltats. Un últim detall: era el primer cop que anava a la sala Fred Astaire... el que implicava entrar per primer cop en una versió una mica remodelada de l’antiga discoteca No Name, la mateixa que em va amargar l’adolescència amb soroll de motos i mal ambient diversos dies de la setmana al carrer Sant Francesc una mica més avall de casa. De fet, només he estat un cop en una discoteca «en nit de discoteca», amb els d’italià quan tenia trenta-dos anys, i no vaig poder-ho aguantar, marxant esverat als vint minuts d’entrar. Però, tornant a la nit del 26 de març passat, l’encontre amb aquella sala va ser agredolç però pacífic, i jo mateix no aconseguia fer-me una idea de com aquella sala, ara maca i tranquil·la, devia haver estat en aquelles antigues nits de música màquina, cerveses, massificació i motos a la porta.

*****

El 29 de març vaig aconseguir muntar tres llibres, incloent els dos de fotografia i el «Pastissos», i pujar-los a Amazon. Comença el canvi de carrera.

*****

El duo escocès The McKinleys, vocalistes dels singles de 1964 «Someone Cares for Me» i «Sweet and Tender Romance», són la canya.

*****

El problema de la UE és que està mal feta. És un nyap jurídic, polític i econòmic des de Maastrich el 1992. Afegim-hi la tendència de tots els països de la Unió a enviar a Brusel·les a tots els polítics inútils per a desfer-se d’ells, més l’acaparament de l’organigrama de la UE per part dels espanyols, i som en una pel·lícula dels Germans Marx, i dolenta. L’administració von der Leyen es una mala broma. Ja només el fet que els presidents de la Comissió, del Consell i del Banc Central Europeu els votin els estats de manera gens transparent (enlloc dels ciutadans europeus per sufragi directe sense correcció) és un escàndol. I, a sobre, no existeixen mecanismes per a garantir que les democràcies liberals de la UE romanguin sempre com a democràcies liberals. El 1992 què feien, cimeres polítiques o festes psicodèliques?

*****

Necessitem saber qui ens queda com a partits independentistes. Necessitem saber a qui poder votar les properes autonòmiques. A la vegada que ja podem anomenar autonomistes els Tres Partits, i llavors no se’ls vota i en pau. Però admeto que si tot el que ens queda per votar són partits identitaris, malament anem.

A la vegada que no sé què votar a les municipals. Toca votar, però no em surten els números.

*****

Ha mort un dels compositors que em van fúmer la salut mental enlaire amb el Concert del Caos. No me n’alegro, però estàvem barallats des d’aleshores. Crec que és l’única vegada que algú m’ha tancat una porta musical que jo tenia oberta, en aquest cas el de la música clàssica atonal. Vaig passar en sec de «Pripiat» (del 1964) a «Hymns» que va ser la resposta més adequada: tonalitat clàssica, melodia, acompanyament, sons volgudament bonics... I des d’aleshores he seguit així. Tinc inacabada alguna cosa més arriscada, però per exemple tinc una carpeta amb idees fins i tot atonals que vaig fer als inicis de gravar el «Corrupció», i admeto que no intento acabar-les perquè se m’han fet insuportables. No he escoltat més la Segona Escola de Viena. El Concert del Caos va ser així de desagradable. L’única cosa bona que en vaig treure va ser una obsessió autènticament paranoica amb que les meves obres de concert fossin fàcilment interpretables: recordo aquells assaigs en què tots acabàvem nerviosos i de mal humor perquè allò, apart de ser un desastre artístic, era ininterpretable i no hi havia qui s’orientés en una partitura tan mal plantejada (conservo la partitura amb tot de trossos tatxats a llapis perquè s’havia substituït aquell passatge per un recitat, cosa que no va impedir que al concert féssim el ridícul). En fi, queden dos compositors vius. Per sort no me’ls he trobat mai més. El que ja no hi és no me’l trobaré pel carrer. No hi ha més. Espero, com a compositor de concert, no fer-ho mai tan malament com ells. De fet, la raó principal per a avortar el Rèquiem meu de 2008-19 va ser que mai no acabava de resoldre totes les pífies que havia comès quan el vaig compondre. Més el fet que l’hauria hagut de passar a un sol teclat i així perdia tota la força, però això és una altra història. En queda, com a moviment autocontinent amb una partitura definitiva i ben feta, el «Sanctus», estrenat per la Massa Coral el 24 de novembre de 2019 en una versió quasi definitiva retocada poc després (just escriure millor quatre compassos, encara l’hem de cantar amb aquests retocs. La Massa Coral és gran). I, òbviament, de les cendres reorganitzades a fons d’aquell Rèquiem en va néixer el meu tretzè àlbum: «Boomsday!» Un àlbum molt millor que l’obra d’origen i un triomf de producció. Admeto estar orgullós dels meus trenta àlbums. No puc seguir com a compositor públic perquè la pressió per a que fes molts concerts estava acabant amb mi, però sé que un dia algú es trobarà amb la meva obra a Spotify i es preguntarà com és que no havia sentit a parlar mai de mi. I aquell serà el meu moment.

Gurulàndia

 

Reconec que m’agradaria tenir una Strato amb humbucker al pont i dues single coils, específicament en color groc llimona, tapa blanca i diapasó d’auró. Fender fa anys que no en fabrica cap. I el més a prop que fa és una Squier amb aquesta configuració de pastilles, en altres colors... i de la sèrie Bullet, que em consta que és ben bé per a començar, res més. Vol dir que hauré de buscar i buscar fins a trobar alguna guitarra més semblant a la sèrie Classic Vibe, d’una altra marca. No estic tenint sort. I, si surt i la puc arribar a comprar, hauré d’afegir-hi el cost de fer-la pintar de groc per un luthier. I sí, Ibanez fa una superstrat de sèrie mitjana en groc, però amb el sempre problemàtic vibrato amb anclatge, i no exactament barata. No el millor, ara que no tindré un cèntim en anys. Sempre puc esperar si un any d’aquests m’arriba una Yamaha Pacifica 112v (necessitada de pastilles decents) i fer-la repintar: no seria genial, però és el que més s’assembla per un preu que algun dia pugui pagar.

Mentre, no descarto en cap moment la Epiphone Wildkat Antique Natural. Que no la pugui comprar indica com és de radical la meva situació econòmica.

I la Sire H7 Larry Carlton en Cherry Sunburst és un somni llunyà, la perfecta substituta de l’Älvian de semicaixa. Almenys tinc assegurada la Squier Starcaster i la Harley Benton CST-24 P90, que no és poc. I la Telecaster es va pagant, fins a principis de maig que estarà pagada del tot. Descansaré...

Em faltaran pastilles Filtertron per a la Gretsch. Pensava en una pastilla SD pel baix Austin APB-200, però l’he tornat a provar i sona molt millor del que vaig creure en un primer moment, tot i que el diapasó necessitaria algun retoc. Igualment, Austin és una marca interessant per a baixos.

Renuncio de moment a estoigs.

*****

Deixo apuntat un mòdul Roland JD-08, versió en mòdul del vell Roland JD-800 de 1991. És fer-me amb sons diferents. Mentre, també em fa falta una taula de mescles digna. I alguns discos durs. Sóc ric i em puc comprar un Rolls.

Que no vull comprar-me un cotxe, però he estat mirant per curiositat i hi ha certs Rolls moderadament antics de segona mà per preus semblants als d’un cotxe nou de gamma mitjana-baixa. És per a pensar-s’ho, qui els necessiti.

I un dia, d’aquí a uns anys, miraré d’anar a per un Vox AC-30. Això serà quan hagi assegurat el terreny i la casa on hi cabrà. Em vaig vendre l’AC-15 pels diners, però també perquè no sabia on fotre’l. Visc en una mansió de 233 habitacions a Beverly Hills, sabeu?

*****

Almenys la decisió la he presa, com a objectiu prioritari: un terreny ben lluny, i una caseta prefabricada de fusta que pot ser de segona mà, més un o dos trasters i una piscineta de fusta. I a viure, completament aïllat del món excepte per una connexió a internet. Que no em conegui ningú de la zona, i mirar de tenir un perfil baix excepte per l’obra que vagi publicant. Escriure, gravar, llegir, veure vídeos, fer alguna fotografia, fer-me portar el menjar del supermercat més proper...

Falta saber quan podré començar a concretar-ho. Segurament hagi d’esperar almenys a l’estiu de 2023, amb els deutes del banc liquidats. M’agradaria tant poder disposar d’alguna cosa més que almoina...

*****

Gwenno ha tret nou disc. Sven Väth està per treure nou disc si no l’ha tret ja. I jo sense un cèntim per a comprar-los el CD. El mateix amb el meu antic company de To Be Continued Raúl Barbero, que s’ha llançat en solitari amb nou disc i projecte. I en Maurici Ribera té material per treure. Mentre, Aneurisma d’Emocions va treure disc a finals de l’any passat, i diria que és el que li vaig masteritzar pel Mamut Traçut. Estic molt als marges del sotabosc ara mateix, però amb ganes de seguir lluitant. Tota nova informació serà ben rebuda.

Tot i que no deixo de pensar en anar publicant nous discos, però sense publicitat. És llàstima, però n’estic fart de rebre pressions per a fer molts concerts. Puc assumir algun concert esporàdic amb els amics i companys de Visitants, però decididament no sóc el millor a l’hora de funcionar sota pressió. I cada vegada em pregunto més si les discogràfiques són discogràfiques o simples agències de management de concerts amb alguna màquina de publicació en un racó. A la vegada que veig tothom tan obsessionat amb «només concerts» que tinc la sensació que estic en un món sense sentit.

*****

Tinc molta afició a la font Engravers MT, perquè és 1960 instantani. La Magneto també em mola perquè és retrofuturista.

Diria que l’única portada de disc meu que no he reciclat és la de l’antic «Duncan Drawings II». Era molt divertida (roba estesa a la Terrassa de 1900), però no està a l’alçada de les que he fet aquests darrers dos anys.

*****

Porto tres temes pel nou disc, un d’ells llarg. Són bons, però estic encallat. I he d’apostar per les balades i alguna cançó diferent. Estic escoltant funk i disco, per si trobo alguna cosa a intentar.

(La matinada del 14)

Acabo de fer un prodigi dels meus: fondre dos discos en un. I així he acabat el «Charleston», que ve a ser tres EPs combinats en un àlbum que funciona i que és «maco». No li demano més. 29 àlbums. M’ha fallat el 30, però ja arribarà. En fi, estic de festa: el «Charleston» el vam publicitar molt durant l’hivern i la primavera de 2019, però aleshores va ser impossible concretar-lo. En fi, ja era hora.

I, si m’ho agafo en plan de trigar, el 30 pot ser el «Shut Down». No deixo de tenir tot de lletres reciclables, i puc provar de fer tot un disc en català. Llavors, m’han sobrat alguns temes, que de moment deixaré reposar i que totalitzen 25 minuts (més, pendents de regravar, «Vull ser lliure», «1 de maig» i «Tot Ficció/Salvador Allende»).

(El matí del 14)

29 àlbums. Aquest darrer ha recollit el que faltava. Ara, queden les restes. Ja pensaré. Almenys el «Charleston» comença a tenir benvinguda. Ara, com sempre, qui fallarà són les discogràfiques i la premsa. Toca convertir-me en escriptor...

(El matí del 15)

Dues bones gravades aquest matí, «Hill Street Blues» i «California Sound». Tinc dues bones acabades, sis que requereixen d’uns pocs retocs, i cinc demos. Seran pel «Uns temps més feliços», que pot existir en unes dues setmanes com a disc instrumental, segona part del «Charleston».

*****

Mentre, a Can Vilaweb han arribat on sóc des de març de 2021: no votar a cap dels tres partits. No sé com es pot provocar un avançament electoral, perquè falten tres anys per a les següents. Però l’any que ve hi ha les estatals, i aniran bé per a enviar un primer avís. No se m’acut res que pugui espantar tant els tres partits com trobar-se de sobte sense representació parlamentària a la seva estimada Madrid. Ara falta convèncer els que no volen deixar de votar-los per por als partits unionistes. Però si ho són tots, d’unionistes!

De fet, l’espectacle del 97% a ERC ha estat patètic. Que bé que vaig fer de marxar-ne, fa anys.

Phones

 

«Òmnium s’acomiada de Cuixart amb l’objectiu de doblar els socis en quatre anys.» Clar, n’han perdut tants que n’han de recuperar. Jo no hi penso tornar.

Mentre, en Vicent Partal a la fi ha arribat a on jo sóc des de fa mesos: als tres partits se’ls ha d’enviar a casa. Hi ha qui proposa votar en blanc. Jo sóc més de quedar-me a casa.

Pere Aragonès segueix fent el ridícul, com sempre. Josep Borrell també.

El concert econòmic consisteix a veure Metallica en directe per dos euros.

*****

Crec que tinc portada pel «Pastissos». I hi he agregat l’últim conte, posat quasi al final. Em falta maquetar-lo. I fer-me una sessioneta de fotos per a la contraportada, on deixaria caure el per què del canvi de carrera: mai més concerts.

*****

(Diumenge 6 de març)

Després de tres dies de treball he fet un tema amb les mateixes tècniques que la «Torradora», tot i que més variat, titulat «Sílvia, ets el desembre». Ha estat pura casualitat que hagi acabat durant exactament 17:14. Molt em temo que mai sonarà en un esdeveniment indepe. Ara tinc exactament quatre idees viables per a la resta del disc, que ja té portada i es titula «Uns temps més feliços». Junt amb el «Charleston», seran els meus últims discos publicats abans de passar a gravar per a mi i passar-me a l’escriptura com a carrera pública. Ningú et pot fer tocar en concert la teva darrera novel·la...

I sí, el nou tema conté tot el material que guardava per a l’òpera-musical. Així no quedarà per escoltar. No té sentit escriure un musical que no voldrà interpretar ningú.

*****

(Dimarts 8 de març)

O potser no seré tan radical. Però deixaria de fer publicitat als àlbums. I estaré un temps sense publicar-los, després del «Charleston». És baixar el meu perfil, perquè rebo massa pressions per a fer concerts. I necessito calma. I espai i temps. Viure. De moment no he gravat res més.

El 2008-9 em vaig trobar amb una pressió enorme.

Els meus tres llibres publicables, mentrestant, es troben amb el mateix problema: dificultats a l’hora de muntar l’arxiu final per a poder-los pujar a Amazon. Em trobo amb lletres que es poden invertir de color i lletres que no, per exemple. I necessito hores per endavant per a batallar-m’ho. Tinc les eines, però no em responen com jo voldria.

De moment, es tracta de guanyar tot el que pugui, amb la feina que puc fer a casa. Si no guanyo tant perquè no surto a fer la mona on no toca, doncs no ho guanyo i punt. En el fons és l’esperit de La Gran Renúncia: la vida és massa curta per a perdre-la fent coses que no t’agraden. I en el meu cas... fent la mona no hi guanyava gaire, no?

I em dec, també, començar a llegir. Ja he perdut massa temps.

*****

Me n’he adonat que molta gent puja «covers» de cançons conegudes a YouTube. No dic que sobrin tots, i de fet alguns estan molt ben fets. Però quan tot el que l’algoritme em mostra són «covers» o vídeos de «com tocar tal tema», m’adono que ningú està component i tenint difusió a la vegada. És molt regressiu.

I és una autèntica pífia que la publicitat sempre quedi a càrrec d’actors privats, resultant molt costosa. La gent no ens ho podem permetre, i llavors la CCMA és de facto un altre agent privat pels quatre segells de sempre. Aquests dies s’ha mort en Pau Riba, i a la ràdio la meva mare va sentir com deien el mateix que jo: què ens queda? Oques Grasses? Faria riure si no fos tan trist.

*****

Admeto la meva confusió sobre la guerra d’Ucraïna. A veure, tinc clar que el «malo» és el Putin, i que Ucraïna es defensa com pot. El que em confon és: 1) la reacció de la gent aquí, amb prorussos i proucranians a parts força desiguals (estic en la minoria); 2) el fet que no hi ha manera de tenir informació fiable (no ajuda que en una zona tant retorçada es detingui i empresoni a periodistes com per exemple Pablo González a Polònia); 3) que hi hagi una alarma tan generalitzada a nivell polític quan hi ha almenys tres guerres més al món igual de dramàtiques i aquí no ens en diuen ni A; 4) que a més les mesures contra Rússia siguin tan contradictòries. Tinc clar que no sabrem res del cert en anys. En tot cas, la meva preocupació és la quantitat de centrals nuclears que hi ha en aquelles delicioses contrades, així com la pura incompetència de l’exèrcit rus en aquesta mena de matèries: serà un miracle si tot aquest folklore no acaba amb un nou Txernòbil encara pitjor que l’original.

Formatge

 

La matinada d’ahir la vaig destinar a reformar el meu primer llibre de fotografia (just cinc fotos... un espai amb el que no vull tenir-hi res més a veure) i a traduir els textos dels dos llibres de fotografia (així com els seus títols) a l’anglès. Ara mateix tots dos estan acabats a nivell de «làmines» (les pàgines, com a arxius jpeg de gran definició numerats per ordre), i falta muntar-los en un format que em permeti pujar-los a Amazon per a la seva venda.

Em falta traduir a l’anglès el meu llibre de contes dramàtics. En parlar molt dels Estats Units, és prou apropiat per a la transformació. I amb l’ajuda del Traductor de Google quan tingui alguna dificultat, em veig amb cor de fer-ne una traducció bona, destinada a ser la versió original a nivell comercial.

La idea de traduir a l’anglès és facilitar-ne la localització quan el pugi a Amazon. I la tria d’Amazon no es deu a una particular afinitat amb Jeff Bezos, però és un lloc on tinc entès que és molt fàcil publicar i on, sobretot, hi ha una comunitat potent de lectors i força possibilitats que una obra ben identificada aparegui en cerques i trobi una petita quantitat de lectors. Almenys, és com ho he viscut quan n’he pogut ser client, tenint la meva pròpia biblioteca Kindle.

I, sobretot, el canvi d’idioma de català a anglès es deu a què necessito desesperadament fer-li el bypass a unes indústries culturals catalanes mediocres, endogàmiques i basades exclusivament en el famoseig i el passat. Necessito escapar de Catalunya, editorialment i discogràfica. No podem dependre tots de la sort i de viure a Barcelona ciutat.

*****

Ja veig que el «Charleston» haurà d’esperar. Confiava a fer-lo amb calma durant la setmana, però quina setmaneta. I clar, prefereixo centrar-me en les traduccions.

Però també he pres una decisió. Essent el «Charleston» un de dos àlbums que em falten per a arribar als trenta àlbums a Spotify, he decidit fer un àlbum instrumental de sintetitzadors més. I ja no és només que tingui tot d’idees sobreres que no voldria deixar inacabades... és que no deixo de tenir tot de bones idees que guardava per a l’òpera-musical, i clar, val la pena no malgastar-les, no? En tot cas, amb la resta d’idees, la intenció és aprofitar-hi el Roland D-05 que em va costar uns diners i que quasi no he emprat des de les sessions originals del «Chicago».

I després d’aquests dos àlbums, baixaria molt el perfil de la meva carrera com a músic. Cal poder anar abandonant els escenaris...

*****

Com amb cada guerra, impossible saber-ne la veritat mentre passa. Estic en contra de Putin perquè és perillosíssim però, dit això, no penso que hi hagi cap actor net en tota aquesta història. I encara menys la OTAN. Mentre, les sancions són que Rússia no participi al Festival d’Eurovisió i que la Final de la Copa-no-sé-qué es jugui a París i no a Sant Petersburg. Això no és seriós. Ens estan amagant alguna cosa.

*****

Darrerament estic veient molts vídeos sobre avions. Això, evidentment, no em qualifica per a pontificar sobre el tema. I tinc clar que poc podré saber només amb vídeos de YouTube, tot i que em mantenen entretingut. Però potser sí que pontificaré, des de dos elements indubtables: 1) la meva ignorància quasi total, només quatre idees mal païdes; 2) el fet que l’aviació comercial és a dia d’avui una de les indústries més contaminants del planeta. A partir d’aquí, apunts desordenats, que en el fons són preguntes que llanço a l’aire per si algú que en sàpiga més que jo me les pot aclarir. Si els motors turbohèlix són força més econòmics i (relativament) nets que els turbofan, per què no hi canviem per als trajectes curts i mitjos? Com està el tema dels combustibles sintètics i què pot resoldre a nivell de contaminació? Sobre motors elèctrics, em consta que el tema està verdíssim, però no sé si és perquè les bateries no donarien ni per a vint quilòmetres (no en tinc ni idea), o per un tema de potència, tant si és insuficient per a enlairar res (no en tinc ni idea) com si és un tema de lentitud en el viatge (no en tinc ni idea, excepte per a dir que bé val sacrificar la velocitat si amb això podem ajudar el planeta). Ni sé com resultaria econòmicament i ecològica el tema de fer servir avionetes lleugeres (i amb potencial per a rebre abans motors elèctrics) per a trajectes que poguessin fer. Més que res, a on apunto amb tot això és a què cada dia hi ha una quantitat descomunal de vols a reacció a tot el planeta, i només en l’enlairament un avió comercial de passatgers contamina el que milers de cotxes de combustió en un any. I sí, es va molt ràpid i s’arriba molt lluny. Però Henry Ford també va potenciar el motor de gasolina pels cotxes perquè permetia anar més ràpid i arribar més lluny, i ara estem corrent tots a tractar d’implantar el cotxe elèctric. En tot cas, li prenc al ja difunt Arcadi Oliveres una idea que li vaig sentir en una conferència: enlloc de viatjar a l’altra part del món per a anar a la platja, anem a la platja a la costa catalana que té platges ben maques, i en lloc de comprar-nos una segona residència que haurem de pagar i netejar, aprofitem que hi ha hotels i anem a un d’ells, on mantindrem llocs de treball i els treballadors cuidaran que tinguem una estada fantàstica. De fet, tot i que amb ma mare hem vist món i fins i tot hem volat en avió comercial, he de dir que les úniques vacances que he fet jo sol les vaig fer a una pensió a Tarragona, i en tinc un record fantàstic. És a dir, si vols veure Sidney a Austràlia te n’hauràs d’anar a Austràlia a veure Sidney o conformar-te amb veure’n un vídeo. Però certament podem plantejar-nos si de veritat necessitem anar al Carib només per a banyar-nos a la platja i prendre’ns un gelat...

Sobre que l’alternativa a les centrals de combustió sigui l’energia nuclear, no n’aprenem. És com si Txernòbil o Fukushima no haguessin passat, o com si no tinguéssim el planeta prou ple de cementiris nuclears. Si un dia es descobreix com fer passar la decaiguda d’un material radioactiu de 24.000 anys a quinze minuts, endavant, però em sembla que si això fos possible no s’haurien gastat un fortunot en un nou sarcòfag pel reactor 4 de Txernòbil. Siguem seriosos.

Matinada del 25 de febrer de 2022

 

Veient una entrevista a un d’una editorial, fa unes hores els he volgut escriure per a enviar-los els meus llibres, ja com a darrer recurs... i en entrar a la seva web, junt amb un correu, hi havia una nota que no accepten llibres que no encarreguin ells. Com que n’estic fart de la prepotència i l’endogàmia famosera de les indústries culturals catalanes, no m’he privat d’enviar-los un correu informant-los polidament que se’n podien anar a pastar i que prenia nota mental de no comprar-los cap llibre en el futur. Hi tinc tot el dret.

Amb el que la decisió està presa. Serà laboriós, però toca traduir un dels meus llibres a l’anglès i publicar-lo digitalment a Amazon. I escriure el meu llibre sobre teoria musical avançada directament en anglès, i publicar-lo digitalment a Amazon, amb l’esperança que trobi un públic, ni que sigui minoritari, però ben informat. I les lletres catalanes hauran perdut un autor: com a país som un desastre.

*****

També he estat reflexionant sobre la meva dedicació a la música: suposo que compondré mentre visqui, però m’estic rumiant seriosament publicar només dos àlbums més, fins a trenta rodons, i després gravar només per a mi, perquè tota l’estona rebo pressions per a tocar en directe. Just el que més m’ha fotut la salut mental enlaire aquests darrers dinou anys. Sóc compositor, productor, enginyer de gravació, i això no té res a veure amb ganes de pujar a un escenari. Però la gent té l’obsessió de l’escenari, i fins i tot es veu que la música gravada no és cultura perquè no és presencial, i els discos no valen perquè... saps tocar-ho en un escenari? En fi, és absurd. Amb el que crec que em passaré a escriure com a carrera pública: és impossible tocar la teva darrera novel·la en un escenari, i si publico digitalment i sense editorial reconeguda, potser no hagi de fer ni presentacions o signatures públiques. Que bé que s’està a casa, sense agenda...

*****

A la vegada que tot això em duu a abandonar la idea de l’òpera-musical. És molt senzill: si no me la muntarà mai ningú, per a què fer la feina? A Catalunya és inútil intentar res si no ets famós. He nascut al pitjor país possible. Tinc la sensació de viure entre troglodites amb ego.

*****

Hauré assistit a l’inici de la III Guerra Mundial, totalment innecessària. Putin és un fill de Putin. Dit això, Joe Biden és l’excusa perfecta per a que el fill de Putin brilli: dèbil i senil. I mentrestant, la UE fa el ridícul, el més semblant al pacte de Munic de 1938, i ja sabem tots com va acabar la comèdia. Espero ser a temps de trobar lectors abans no esclati la guerra nuclear, que precisament escriuré per a trobar lectors: escriuré per a tothom, però a la vegada l’acte d’obrir un llibre implica un grau d’implicació més alt que encendre el televisor o anar a una discoteca, amb el que compto que, junt amb la massa de lectors de només «Fifty Shades of Grey», també hi haurà un nucli de lectors amb curiositat pel que escriguin petits escriptors anònims perduts a les àrees metropolitanes de les capitals-amb-ego de països que ni formen part del mapa. No deixo de voler deixar petjada, ni que sigui com a assagista. Tot això, si em deixa el fill de Putin, que ja és molt suposar ara mateix.

Ara que hi penso, el totpoderós Ministre d’Exteriors de la UE és el magistral i brillantíssim Josep Borrell. Què pot sortir malament?

(I la proclama de Pere Aragonès també ha estat de traca i mocador. Sí, també tinc la sensació inequívoca que ja no ens governen troglodites, sinó ximpanzés.)

*****

De manera que aquest cap de setmana em toca enregistrar a tota pressa les veus del «Charleston». Volia fer-ho amb calma durant la setmana, un parell de cançons cada dia, però quina setmaneta. Quasi no he pogut estar a casa, excepte per a dormir. Decididament, m’encantaria viure al bell mig del desert, i així poder recuperar la fe en la vida.

De fet, no seria molt diferent si me’n puc anar a viure en una caseta prefabricada de fusta en un terrenyet als afores d’un poble perdut on no hi vagin ni turistes. I tractar de no relacionar-me amb ningú, o com a molt amb els del transport del supermercat de la capitaleta. Reconec estar molt cremat amb la Humanitat. I amb l’obsessió pels concerts, que m’encantaria poder prohibir. Ja és un tema de salut mental.

In a bad mood

 

(Diumenge 13-2-2022)

Nit de programar el MODX6. El millor: me n’he sortit de recuperar els vells backups del DX7, i ara els vells sons de l’era «Corrupció» tornen a sonar en tota la seva glòria, al MODX6. En canvi, poc he tret dels bancs de sons preparats per Yamaha. De manera que en el fons és dependre de la meva capacitat de programació.

A la vegada que vull treballar més amb el Roland D-05.

I no tinc diners, però un bon objectiu per a aquest 2022 seria un Roland JD-08, una versió evolucionada de la tecnologia D-50 amb nous sons.

Amb FM ja només em queda recrear els sons 40 i 86 del Yamaha PSR-6 amb el que em vaig estrenar i que fa anys que va passar a millor vida. Sé que ho he de fer amb dos operadors, però que poden tenir una forma d’ona diferent de la senoidal. Toca rumiar...

******

Diria que la gent creu de veritat que sóc Superman i diposita en mi unes expectatives irrealment elevades. No puc fer més que fallar. I llavors sóc el dolent. És molt frustrant. Estic molt desanimat. També amb la música. Miraré d’acabar el «Charleston» aquests propers dies, potser un àlbum més per a fer els trenta, i llavors em dedicaré a escriure. Escriure té un gran avantatge: no has de sortir a tocar la teva novel·la en un escenari. I, si puc publicar digitalment i esquivant les editorials tradicionals, potser pugui evitar fins i tot les presentacions. Realment, m’encantaria tancar-me a un lloc al mig del no-res i limitar-me a escriure i llegir. I gravar, però per a mi. Estic molt desenganyat.

*****

Aquests dies, com he dit, gravaré les veus pendents del «Charleston». Potser gravaré guitarres, tot i que aquí no espero obtenir més que demos. Però segurament les gravaré de manera que les pugui passar a Visitants. Amb ells la cosa pot sortir bé, i a més fa temps que els vull escriure material nou i que no puc.

A la vegada, m’adono que tinc idees per a un nou àlbum de sintetitzadors. Si el faig, miraria de fer-lo amb el D-05, el Streichfett, i el MODX... però només sons FM i sobretot els vells sons del DX7. És a dir, res de les arpes i strings d’aquests darrers dos anys. M’he de renovar...

*****

Durant anys vaig expressar contínuament a qui estava buscant per a compartir la vida. Des d’agost de 2020, això s’ha acabat, i certament només penso a aïllar-me i que se’m deixi en pau. Això ve de com de desagradables són les dones de la meva ciutat, però també de la consciència que ni encaixo en la vida de ningú, ni ningú encaixa en la meva vida. Així que per uns minuts vaig a jugar a l’egotista immadur i deixar per escrit totes les meves línies vermelles. Serà divertit.

-Res de fills. Res de cuidar fills d’altres. Res d’adoptar.

-Res d’animals domèstics, especialment gossos i gats.

-Res de plantes. Només faria una excepció amb plantes de plàstic.

-Res de cotxes.

-Res de televisió ni ràdios. M’agraden els entorns controlats. La música, sempre amb auriculars.

-Res de manifestos egòlatres amb potes.

-Devoció a la rutina i la vida a casa. Ni restaurants, ni bars, ni discoteques, ni grans celebracions familiars, ni cinemes...

-La meva obra, i el meu espai i temps, són prioritat.

-Res de casaments. Per aquí és per on et roben.

-A casa es parla català.

-I res de «memes» amb frases altisonants sobre l’amor i la vida. A casa es crea contingut original.

Exacte. Jo mateix m’adono de com amb tot això em toca estar-me sol. I ho he assumit. El meu futur passarà pel més semblant a un refugi antinuclear que em pugui pagar amb els meus pocs diners. No només no m’espera ningú, sinó que jo mateix ja no espero ningú. És el temps de l’autodefensa...

*****

Vaig fer un single amb «Automatic Day» i «CBGB», per a Spotify. En un país normal seria un èxit. Però no som un país normal. I enlloc de polítics i empresaris tenim freaks que treballen contra la gent.

Esperant avançament d’autonòmiques, per a no anar a votar. Pere Aragonès és ridícul, i els tres partits ens han traït i no serveixen de res. Fem neteja.

Esperant també maig de 2023 i les municipals. Temps per a rumiar com convertir l’ajuntament en ingovernable: no farà cap diferència al carrer, i pot ser divertit veure com els plens es converteixen en un combat de boxa. Jo almenys riuré de gust. Clar que m’anirien bé algunes enquestes sobre intenció de vot a Terrassa, i el problema és que a Catalunya les enquestes es solen estructurar en «Barcelona ciutat» i «territori» (caníbals ballant al voltant de l’olla). Amb el que els votants anem venuts. Això, vivim en una pel·lícula dels Germans Marx, i dolenta.

Hymn to a tape generation

 

Arribo a dissabte amb quasi tota la maniobra feta. Només falten dos àlbums per autoritzar. Un àlbum antic (el Biedroneczki) té alguna cosa a mig de fa anys. Tots els vídeos pujats, incloent dos de millorats just abans de procedir. Hi ha la frustració d’estar sol com sempre, però la setmana que ve podré, almenys, enviar tot d’enllaços a Spotify amb el titular «Lluís Paloma treu divuit àlbums de cop». A veure qui més és capaç d’això a Catalunya.

La frustració de viure en aquest desastre de país és brutal.

*****

I a dijous 3 de febrer hi arribo amb tots els àlbums autoritzats. I rematant la maniobra dels vídeos. El de «Hotel Renaissance» es basa en les mateixes imatges, però amb un parell de passos més de postproducció per a que no es veiés tan desastrat.

*****

(4 de febrer de 2022)

Segona sessió per a «Hymns». Quasi he acabat la feina amb les bases, tot i que descanso i ja miraré si tinc «pentimenti». Però el 98% de la feina és feta. I he aconseguit que guanyi molt amb el canvi.

Ara he de recuperar les veus originals, corregir detalls, i segurament gravar des de zero les veus de quatre temes.

A migdia, tinc totes les bases bones excepte potser les dues últimes, que cal remesclar.

Al vespre, amb aquesta última feina feta, escolto les bases en seqüència i faig un parell de darrers retocs. Tinc bones bases.

(5 de febrer de 2022)

Dia d’anar a buscar els màsters de 2012 de «Hymns» i recuperar-ne quasi totes les pistes de veu. Amb això he començat el procés de mescla... i a la matinada del 6 ja es veu que serà un procés molt frustrant. Ara es veuen les inconsistències. Acabo amb onze mescles bones, però quatre cançons necessiten de més atenció, i caldrà una etapa general de masteritzat.

*****

Tenim uns polítics que fan vergonya. Laura Borràs també. Ja posats, que tanquin el Parlament, se’n vagin tots a casa i ens estalviin una morterada de diners. Perquè són una colla d’inútils. Em nego a anar a votar. Tant esforç per a arribar a votar l’1-O, per a res. Colla d’imbècils.

*****

(7 de febrer de 2022, matinada)

He acabat «Hymns», pinta que definitivament. Prenent-me llibertats amb la partitura, he aconseguit un disc a l’alçada de la resta de la meva obra. Falta veure com serà rebut. No deixa de ser una obra peculiar.

*****

(8 de febrer de 2022)

Tinc ja els 18 àlbums al gran internet, tot i que a tal lloc en falta un, a tal lloc en falta un altre. «Hymns» refet està pujat i esperant el seu torn.

Ara toca, com a feina més urgent, gravar les veus que falten del «Charleston». Llavors queden «Jazz» i «Shut Down», però no penso córrer. Especialment perquè toca fer experiments amb guitarres.

A la vegada que tinc idees suficients per a un altre àlbum amb sintetitzadors a la vella manera. Però no veig com fer-lo i que aporti alguna cosa nova. És cert, és el moment de canviar de mètode.

Cert que treure els 18 àlbums i completar el «remake» de «Hymns» m’ha tret molta pressió de sobre. Però és molt frustrant no tenir suport. Sé que ho estic fent molt bé, però admeto la meva sensació que visc al lloc equivocat.

I em falta enviar els meus llibres a dos llocs. Quan hi hagi silenci administratiu, miraré com autopublicar-los digitalment.

Estic fart de no importar.

Not in my best moment

 

(24 de gener de 2022)

Primer dia del “remake” de “Hymns”: 23 de gener. He fet molta empenta amb les bases, tot i que manca feina. Almenys he fet feina sobre la qual puc construir. El millor: he resolt bé la base de «Enthroned on High», que sempre havia resultat problemàtica. De moment he fet una carpeta amb totes les bases en el seu estat actual. De la 3 a la 6 hi ha les originals, on potser hi intervindré amb algun afegit. La part bona de tot és que he decidit afegir pistes i detalls a la partitura: un disc d’estudi, sense lligams amb una situació d’escenari.

La part dura serà obrir l’armari per a buscar les veus originals: no les tinc totes al disc dur. I les tres últimes cançons potser les hauré de cantar des de zero.

*****

Porto un parell de dies baix d’ànims. A 46 anys encara no em coneix ni el Tato. Impossible trobar cap escletxa per on travessar el mur. Es veu que només ens poden agradar Oques Grasses. En fi, segurament a principis de febrer publicaré tot el meu material acabat, intentaré acabar el meu material inacabat durant el que queda de curs, i ho deixaré estar. N’estic fart de treballar sense resultats. Si tingués diners me n’aniria a passar dos anys a Chicago o Los Angeles, on ho tindria molt més fàcil per a fer-me respectar. Vaig néixer al país més equivocat possible per a ser compositor. Als Estats Units fins i tot el tio més perdut té exposició internacional garantida. A Catalunya, en canvi, has de ser ben mediocre per a ser fitxat.

Què faran, quan ja s’hagin mort tots els famosos d’aquest país?

*****

Em vaig equivocar recolzant TxT. No tornaré a cometre aquest error. Ha estat com quan vaig militar a ERC i vaig acabar estripant el carnet. De moment, em toca substituir algunes fotos al meu primer llibre fotogràfic, inèdit. Ja és un tema de salut.

*****

No m’atreveixo ni a fer l’òpera-musical. Per a què pencar, si mai m’ho muntarà ningú?

*****

I vull escriure, però em sembla que faré bé de trobar com publicar digitalment. I de traduir-me jo mateix a l’anglès. Aquí perdo el temps.

*****

(25 de gener de 2022)

18 àlbums. Els acabo de publicar, de moment a Bandcamp i en uns pocs dies al gran internet. Mostren tot el meu potencial i són el resultat de dos anys de treball. Dos anys que han coincidit amb el meu pas per El Mamut Traçut (gràcies infinites, Maurici!) i en part també amb el meu pas per La Música Amanseix Les Feres (gràcies infinites també!). Desgraciadament, la resta de segells catalans semblen simplement ignorar-me, i això m'ha impedit començar la carrera professional per la que tant he lluitat. Però aquests 18 àlbums mostren tot el que sóc capaç de fer. Opineu, i si us agrada el que sentiu, difoneu! Com tants companys del sotabosc, no em sentireu gaire a les radiofórmules...

He aprofitat per a retirar temporalment "Hymns", que ja estic regravant des de zero, de cara a resoldre un munt de problemes de producció i interpretació.

Ara, a veure què tal li va a «CBGB»...

A Million Units in January

 

(11 de gener de 2022)

Amb les noves-velles cançons quasi al sac, m’he parat a pensar sobre «Hymns». És l’àlbum que queda més despenjat en producció, i per tant el que ho té més fàcil per a ser vist com el pitjor de la meva carrera. Amb el que acabo de decidir que el reproduiré, que no és el mateix que una regravació completa. El pla és senzill: agafar les mescles originals i afegir-los pistes aquí i allà, de manera que no sonin terriblement antigues. I només caldria afegir una nova veu a «Hail Thou Once Despised Jesus!», on la veu ja començava a patir. No deixo de tenir a l’abast els màsters necessaris per a dur aquest procés a terme, i amb èxit. (El per què les gravacions originals van ser fetes amb un so tan bàsic es deu a dues raons: 1) comptava amb sintetitzadors molt bàsics; 2) «Hymns» era un treball compost per a ser estrenat en directe a una església evangèlica, pla que es va frustrar perquè no m’hi va voler ajudar ningú, amb el que ja no val la pena reduir-ho tot al que es pogués fer en una situació de concert.)

De fet, la meva intenció és que els meus pitjors àlbums passin a ser el «Corrupció» (on l’únic que ara voldria canviar és la lletra de «Marcianitos» i un tros vocal a «Màgia de la CNT», coses que no puc fer sense desmuntar tot el disc, que igualment és un clàssic de l’escena independent catalana) i el «1964» (que sí que el subscric tot i on ja em va bé que sigui així de desafiant, doncs es tractava d’aprendre una nova tècnica i transformar-me). I convindreu amb mi que això ja és deixar les coses a un nivell molt alt. Just el que estic buscant: predicar amb l’exemple.

*****

Mentre, segueixo escoltant als R.E.M. post-Berry, «Up» especialment. Busco un nou model. I sí, he fet tota la feina d’acabar les gravacions que necessiten del meu «sistema MIDI» per a que així no quedi cap pendent i, llavors, canviar el cablejat de l’estudi i començar a fer sessions de guitarra, algunes d’estructurades i d’altres en plan «jam» exploratòria. Sessions on segurament m’estavellaré, però que val la pena intentar perquè igualment tinc força bons discos a la recambra. I jo mateix començo a cansar-me de fer sempre els discos igual.

«Up» és, de fet, un nou model per a mi, junt amb el «Yankee» de Wilco, el «Soft Bulletin» de The Flaming Lips i el «Kid A» de Radiohead. Discos amb solera, però encara a l’avantguarda tots aquests anys després. «Up» el vaig rebre molt malament quan el vaig comprar el 1998, i no ha estat fins 2020-21 que l’he entès. Ara l’escolto junt amb els altres discos post-Berry i el «New Adventures in Hi-Fi». I un «Monster» abreujat. Estic tractant de canviar les meves preconcepcions i trobar un nou mètode.

*****

(17 de gener de 2022)

Tinc 24 minuts de música amb les vuit cançons més una que potser regravaré perquè no acaba de rutllar. Ni idea de com fer setze minuts més i estrenar àlbum nou aquest febrer.

Però ahir vaig trobar una tàctica interessant amb el MODX6: programar múltiples capes del mateix so a diferents alçades, de manera que em donin un acord fixe. És un clàssic de la síntesi analògica, però em pot donar resultats nous pel que respecta a la meva obra, especialment si faig jo mateix intervals o acords amb la meva mà. De fet, ja vaig intentar una cosa semblant amb el Stratosphere Tuning. L’avantatge aquí és la possibilitat de programar MIDI i fer la jugada amb diferents sons.

*****

Que per què no fer un concert amb bases pregravades i jo cantant «Hymns»? Doncs perquè ja he fet massa concerts a la vida i vull pau. A la vegada, la idea d’estrenar «Hymns» en concert el 2012-13 era la d’oferir un concert de compensació pels que van haver d’aguantar certa cantata de certs compositors el 2011. Fa onze anys gairebé. No té sentit. De totes maneres, tot plegat serveix per a il·lustrar per què prefereixo molt l’estudi: la música arriba a existir. Vull dir que Els Visitants valen molt la pena, però llavors toquem pel personal dels bars, i és molt frustrant. Com també és frustrant que disset anys després del «Corrupció» jo encara sigui un emergent. Mentre, anem perdent la llengua.

*****

(18 de gener de 2022)

Tinc onze cançons, trenta minuts. No sé quina és la qualitat. Sí sé que la qualitat de gravació és molt superior a les gravacions existents. La propera nit provaré a gravar dues idees.

(19 de gener de 2022)

Catorze cançons, totalment a punt, i bones. Nit creativa. Només em falta regravar «Tarde a Reacción» i fer una portada definitiva. La resta funciona. M’estic recuperant, i a més és relativament comercial, sense deixar de ser jo. Excepte per les de moment descartades «Vull ser lliure» i «1 de maig» (que aquí no encaixaven), ja no tinc desastres a la meva obra. Estic content. Però tinc son, i serà un dia dur.

(20 de gener de 2022)

No vaig aconseguir dormir fins al vespre, i fins i tot vaig gravar malament un tema nou. Però avui m’he despertat inspirat i he solucionat aquest tema, «FM 1960», i «A Merry Free For All». He canviat la portada per una de negra. Tinc un molt bon disc. Amb sintetitzadors ja només em queda refer «Hymns», les mateixes cançons però ben gravades. I a per veus i guitarres. Al vespre he remasteritzat «Eerie Burger» que sonava amb fregit al final, un tema de mala limitació.

*****

Amb el que no queda massa a dir. El «Duncan Drawings» l’editaré com a rareses, com també el «Horns in the U.S.A.», via RouteNote (a Bandcamp ja hi són). I com a regravar, ja només queda «Hymns»: molt bones cançons, però pateix per la producció, i quan el tingui regravat el republicaré traient de circulació la versió antiga. I a gravar veus del «Charleston».

El «Duncan Drawings» i el «Horns in the U.S.A.» rebran un parèntesi en el títol de «Rarities nos. 1 & 2», de manera que puguin córrer món sense patir. El «Buy Guitars EP» serà el «Rarities no. 3», però no el publicaré al gran internet: són gravacions que per diverses raons he de tenir disponibles, però que no acompleixen estàndards (excepte «Buy Guitars», clar! És un tema de To Be Continued que va funcionar gràcies als meus companys, simplement no és un tema meu en solitari, amb el que l’ofereixo al meu Bandcamp per un tema de completisme).

The Shepherd Men

 

(1-2 de gener)

El balanç de les primeres hores de 2022 és prou bo. Dues bases (o instrumentals complets) són al sac de l’«Electric Landlady»: «M Ipad Renoe» (Enya version) i «I’m Cooking Through You». Tres desastres són pendents de dur al següent nivell: «¡Grande la UUUUU!», «Monstruitos Antes del Naufragio» i «¡Viva la Batidora!». I tres idees són en esquema. El que dic, pot ser un àlbum, pot no ser-ho. La idea, més que res, és quedar-me sense desastres. De fet, aniria tocant revisar «Vull ser lliure» i «1 de maig». «El cotxe del gat» és ja la penúltima pista de la compilació «Corrupció, els tempteigs», i de fet és la cançó del «Corrupció» que no podia entrar al disc definitiu per no encaixar-hi, però que va formar part dels back-ups en CD.

«Vull ser lliure» té lletra revisada, però no m’agrada la nova base i l’he de repensar. I «1 de maig»... no sé si fer unes demos de «metal» i incloure-la allà. I no sé què fer amb la «Sintonia 23-G», doncs és una històrica que no encaixa enlloc.

(Després d’això, parada. No acabo de veure-li una direcció que ho justifiqui, excepte això: acabar amb una bona recambra, i eliminar els desastres de la meva discografia. Dintre de tot, no deixo d’haver après una bona manera de fer les coses. Però n’he d’aprendre una altra i té un nom: guitarres elèctriques com a centre de l’ensamblatge. Necessitaria temps i espai.)

(10 de gener)

Sis cançons refetes: «M Ipad Renoe», «Eerie Burger», «I’m Cooking Through You», «¡Viva la Batidora!», «Monstruitos antes del Naufragio» i «¡Grande la UUUUU!». Dels desastres només em queda recuperar «El Cotxe del Gat», i tindré una cara d’LP. «1 de Maig» i «Vull ser lliure» les he juntat amb unes demos metaleres per a més endavant. En tot cas, la part dura ha estat fer midis per a cançons que no en tenien i que s’havien de millorar molt. De moment, les sis refetes llueixen molt bé, i estic aprenent a programar sons al MODX6.

*****

Mentre, tinc una idea molt patillera pel llibret de l’òpera-musical. Res excepcional, però acompleix amb els requisits econòmics i, sobretot, ho puc anar improvisant i afegint-hi idees sobre la marxa. Pot fallar, però fins ara no tenia res. Em baso en una escena d’una obra que hem descartat al grup de teatre i que era responsabilitat meva.

*****

Estic escrivint a llocs web sobre música amb el «Feina 2.0» com a notícia. No sé si a algun lloc m’obriran la porta a canvi d’un determinat import. Si el puc pagar, no em fa res, tot i que tinc molt pocs diners. Però precisament el que més necessito és publicitat. Sobretot ara que oficialment el Mamut ha anat a dormir excepte com a «inprint» del Maurici, a qui estic molt agraït. No és gens segur que torni a trobar segell. Em preocupa que, precisament per haver-ho fet bé i tenir música professional i exportable, ningú em deixi entrar enlloc. Es veu que només es pot fer rock català i festa major. Estic molt espantat. (I per això endego una segona carrera com a escriptor, per a la que em falta espai, temps i calma.)

*****

Els meus objectius per a 2022 són: 1) el menys prioritari, una Epiphone Wildkat Antique Natural com la que em vaig haver de vendre el 2019 (i que em pot ser molt útil per a solos amb feedback); 2) dues percussions «minitongue» en La i en Si, molt econòmiques, a fer servir com un sol instrument (ja encarregades); i 3) una de no material, molt important: almenys una entrevista en un mitjà amb públic, segurament a internet. Necessito que circuli la notícia que existeixo i treballo. Segurament hi haurà despesa econòmica, i això serà si me la puc permetre. Serà un any de ser pobre.

De moment no faré res respecte del baix Squier VI. Tinc altres prioritats, i una llista que podria treballar per a mi.

*****

Visita al Museu Picotasso, amb bones exposicions sobre Lola Picasso i joies. I admeto que no tinc ni idea de com fer joies, però no deixa de ser una possible idea a explorar. Falta el temps i l’espai, com sempre. Però no deixaria de ser impactant vestir les meves pròpies joies.

*****

Em pregunto què votaré a les municipals de maig de 2023, però no serà el que vaig votar el maig de 2019. No puc entrar en detalls ara mateix, però estic molt decebut. I reconec que bona part de la meva decisió es basarà en la impossibilitat de pacte amb dos partits molt concrets. I, evidentment, després ja no penso tornar a tenir res a veure amb polítics. De fet, el meu somni és arribar a veure l’ajuntament paralitzat pel caos i la inestabilitat.

I certament ja no és una notícia a aquestes alçades, però no penso votar a les estatals i autonòmiques en com a mínim molts anys. Manera de fer neteja d’indesitjables.

Els sistemes de govern són de naturalesa psicopàtica. Només serveixen per a fer mal a grans masses de població, d’aquí la seva preferència per exèrcits i cossos policials i la seva propensió a acumular dirigents psicopàtics a les seves cúpules. Manera més ràpida de convertir les societats en totalment disfuncionals.

End of the Year

 

La nit de Nadal l’hauré passada compilant un «àlbum» de cançons mal gravades i d’idees «verdes». La idea és regravar-les i veure si de tot plegat en puc treure un àlbum decent, l’últim que faria amb sintetitzadors en una temporada, i amb idea de fer servir el Roland D-05 en part de les gravacions. No substituiria del tot el «Buy Guitars EP», però sí en part.

De fet, el 26 he fet portada pel nou projecte: «Electric Landlady». Això ja ha implicat moure pistes fora del «Buy Guitars EP» a Bandcamp, i ja el tanco: un EP d’allò que seria millorable però que cal que segueixi essent com històricament ha estat, des de la versió original de «Vull ser lliure» fins a «El cotxe del gat» (una cançó menor la gràcia de la qual és com de complicat va ser gravar-la).

I el 29 he ampliat el «Shut Down» amb dues bases. Una feia uns dies que voltava. L’altra, millor, l’he creada en 24 hores, es diu «Aeroport», i parlarà d’un tema que no vull deixar que es perdi.

En tot cas, m’he adonat de la influència que té l’editor de partitures en la meva música: en haver-hi disponibles només els instruments tradicionals, componc per a ells. No me n’havia adonat perquè en el fons he estat molt temps fent arranjaments volgudament «acústics». Però quan vull fer una cosa més avançada, de sobte costa molt pensar.

*****

He revisat el disc per a Philip Glass. «Dance No. 2» és ara més ràpida, i es nota. I, sobretot, he afegit una versió de «Montage» més llarga que l’original. Ara el disc té cara i ulls.

*****

Finalment hauré penjat dos vídeos musicals el 28. N’havien de ser quatre, però dos contenen algun tros d’altra gent i l’algoritme me’ls va desgraciar, amb el que vaig haver d’eliminar-los només pujar-los. Llàstima. Podia ser espectacular.

*****

El Maurici «tanca» el Mamut. D’ara en endavant només hi publicarà la seva obra. Sé que se li feia molt costa amunt. Li estic molt agraït per aquests dos anys, i per haver-nos donat una oportunitat a tanta gent que d’una altra manera no haguéssim pogut ni fer un primer pas. Gràcies també a Hidden Track per la seva part de feina.

Ara, és veure si puc anar a algun altre lloc o si m’ho he de batallar tot sol. Catalunya és el pitjor país per a ser músic, especialment si un es basa en l’estudi com jo faig.

Mentre, només Lluís Llach atrau gent. La resta de l’escena oficial és un desastre.

*****

M’ha arribat un regalet de la fundació amb una carta molt bonica, de les que donen moral. El regal? Un doble CD amb «Drumming» de Steve Reich en directe al Town Hall de Nova York el 16 de desembre de 1971. La gravació és excel·lent, i les notes del fullet van ser escrites per Steve Reich, amb una cal·ligrafia exquisida, per a un doble LP publicat privadament el 1972 pel galerista John Gibson, i reeditat ara en CD per Superior Viaduct. Coses així t’alegren el dia.

*****

El fill de Putin amenaçant amb una nova crisi dels míssils. El que faltava pel duro.

Mentre, Madrid pot fer tan el ridícul com vulgui perquè sap que amb Pere Aragonès Catalunya està parada. Admeto que m’està pujant la mosca al nas amb els resultats del 14F i com es foten d’hòsties amb el que veig tant a Twitter com al carrer. I no deixa de cridar-me l’atenció l’absència total d’enquestes sobre intenció de vot a Catalunya (a Madrid n’hi va haver una fa poc).

L’any que ve, Any Fuster.

EAJ-25

 

He fet recensió de «certa llista» i també del que espero trobar per la meva banda més endavant, durant 2022. Guitarra: Epiphone Wildkat Antique Natural. Baix opcional: Squier Classic Vibe Bass VI. També, un estoig per a 335. Pedal opcional: un segon Ibanez MiniTubescreamer. Dues percussions «tongue» en La i en Si per 40€ cada una. I, ja com a objectius ara mateix inassequibles, una taula SSL Big SiX i un rack SSL Fusion.

La Sire H7 Larry Carlton Cherry Sunburst, en el fons, no és essencial, doncs a «certa llista» ja hi ha una tipus 335 en un altre color. Per tant, descartada.

I he estat mirant una guitarra en groc. Fender no en fa ni per error. Només he trobat, assequible, una Ibanez JEM-JRSP-YE, i assequible encara vol dir quasi 500€ com a molt barat. Per tant, res. Suposo que el que faré serà, quan tingui diners per a mi, comprar una guitarra barata tipus Strato i pintar-la de groc en plan aficionat, encara que no sigui una meravella. Per sort tinc guitarres que sonen bé. Només ho faria pel color.

Això sí, cert que el cervell encara em va a mil per hora en aquest tema. Però per això m’anirà bé la fundació: establir prioritats.

*****

I ara la prioritat, apart de pagar deutes, és el tema del terreny i la casa. La casa, pensant, pot ser un sistema: una casa com a tal d’uns 45 m² i una o dues casetes més petites per a mals endreços o per a espai extra (per exemple, si vull dibuixar o pintar). La idea és subdividir la despesa tant com em sigui possible, de cara a esglaonar-la. I trigar a anar-hi a viure, per raons econòmiques. Tot, per a allunyar les excuses del banc i els seus 80%.

*****

He cobrat els endarreriments. Reduir deute comença a ser viable. Això sí, em faria falta més pensió.

*****

Feina preparatòria pel Charleston. «Tot Ficció» passa a ser «Salvador Allende», es manté «Tots aquests anys després», i es consuma la substitució de la regravació de «Vull ser lliure» per una nova, «Vilnius». Lletres en anglès i català. Deuré gravar veus durant les festes, sempre que pugui estar despert de dia.

Amb el que tinc complets dos cicles de lletres, Charleston i Jazz. Pel Shut Down no tinc absolutament res, i admeto que abans de fer res en aquell àlbum prefereixo gravar veus i acabar la feina.

Ara, la connexió serà via el Zoom V3, usb, i el meu micro Shure SM58. Tractar de cantar còmode i relaxat. Vaig a fer una cosa que em costa molt de fer.

Esperant ser ja al dia 27. I que 2022 no sigui un desastre. Necessito tanta pau...

*****

No és que m’entusiasmi la TV en cap cas, però diria que si substitueixen Vicent Sanchís per Rosa Romà deu ser per a fer la CCMA encara pitjor. Admeto la meva decepció i fúria amb els polítics.

També a Terrassa.

Tinc la sensació de viure a les ruïnes d’un país.

*****

Vull aprofitar aquests dies per a buscar un argument per a l’òpera-musical. Quatre personatges (dues dones i dos homes), escenari mínim, i segurament molt més diàleg que no pas acció. M’adono que tinc una idea abandonada que podria servir. Però, per exemple, no té final.

Viking Deluxe

Al final els concerts de la Massa Coral s’han cancel·lat, per indisposició del director. Ja veuré què faig demà diumenge.

*****

Sento a tothom plorar pel desastre en què Vicent Sanchís i els seus còmplices han convertit la CCMA, amb TV3 com a plat fort. Sort que no la miro, però igualment he d’aguantar a tothom plorant. Em sembla que faríem bé marcant-nos una TV catalana privada, cooperativa, dedicada a contrainformació i sense els obstacles actualment aixecats contra els creadors independents. Llavors sí que es faria feina. Tot i que potser caldrà emetre via internet...

*****

Esperant un nou confinament amb ambivalència. La situació és greu, però a la vegada necessito temps per a treballar a casa. El març de 2020 tenia tal endarreriment, que a principis de setembre em faltaven coses per fer. Somnio amb una vida apartada, tancat a casa i amb l’agenda buida. I viure. «Hotel Renaissance» no va de broma. De fet, fa temps que dic que el març de 2020, quan tothom es va posar a plorar perquè no podien fer concerts, no podien anar a concerts, què farien sense concerts... jo em vaig posar a gravar i he acabat amb molta feina feta. Feina que en circumstàncies normals no hagués pogut ni somiar amb fer. Diria que vaig ser més llest.

Admeto que la mania que li va agafar a tothom el 2008-9 que jo havia de fer un concert continua essent per a mi un record negre. Només vull pau i tranquil·litat.

*****

Estic apuntant idees per a llibres no de narrativa. Com he dit en algun moment, vull escriure un llibre sobre teoria avançada de la música. A això s’hi afegeix que, en cerca d’un possible post aquí, he acabat amb un document de quatre pàgines i mitja on comento breument tots els àlbums d’estudi dels Beach Boys. I això m’ha donat la idea d’un llibre. De fet, ja existeix un vell llibre així, escrit en anglès per dos autors per a una col·lecció estàndard de llibres sobre estrelles del rock, i en tinc un exemplar. Però té tot d’errors de documentació i a més està molt desactualitzat. En tot cas, amb la velocitat a la que escric darrerament, no és una tasca impossible fer un llibre on comenti totes les cançons, si més no si tinc temps durant les vacances de Nadal.

*****

De fet, seran uns mesos d’escriure. La gravació pendent són les veus del Charleston. No m’atreveixo a fer-les demà perquè és massa poc temps. Voldria tenir dies per davant per a gravar amb tranquil·litat i sense pressions.

De fet, per això no solc gravar veus: manca de temps. No puc gravar-les de matinada, i durant el dia no solc poder estar-me a casa. I això quan no dormo. M’encantaria tenir veus electròniques per a confiar-los aquesta tasca: pistes vocals amb lletra. I poder-ho fer tot per línia, amb auriculars.

*****

Quan internet no es dutxa... és interbrut?

No és el mateix ambivalència que ambibarcelona.

Cuando cae la noche, se pega un tortazo.

Demoscopia: cuando no te pueden dar el original.

El contrari del Wasabi és el Waburro.