Gibson Super Gastric

 

Els plans pel curs 2021-22 són molt senzills, creativament parlant: intentar acabar les lletres del “Charleston” i gravar-ne les veus que en falten (un bon moment pot ser la primera setmana d’octubre, si la tinc raonablement lliure); escriure un llibre sobre els àlbums dels Beatles (em durà tot el curs); i escriure una obra en diversos moviments per a la Massa Coral i orgue per a la que ja tinc les idees de base (tot i que aquesta darrera només la intentaré si aquest curs no es converteix immediatament en un caos: aquests darrers divuit mesos els enyoraré moltíssim).

Si he de fer un altre àlbum «de midi i sintes», ha de ser la continuació de l’«Estratègies al Paradís». De moment està negríssim que hi pugui tenir èxit, pel tancament en banda de la gran indústria musical catalana. Però si per alguna enorme casualitat «GBGB» quallés, em convé tenir un àlbum molt similar a la recàmera, potser amb una o dues balades per a anar preparant a tot un públic per a la resta de la meva obra.

*****

He llegit el llibre de Tony Bacon sobre la Gibson SG. Típic d’ell: força dades interessants, però mira de dissimular quan hi ha algun buit. M’agrada que parli in extenso de Dave Gregory dels XTC, però en canvi només es menciona a Jeff Tweedy en una frase-paquet quan és realment un usuari molt important de la SG. De manera que es parla dels típics. A la vegada que no s’analitza massa què passava a la Gibson moderna, malgrat la gran quantitat de treballadors clau que apareixen al llibre i dels que es menciona que en el moment de la redacció del llibre (2015) ja no treballaven a Gibson. És cert que el patafi que anava a seguir (el poc fiable sistema Min-eTune, la conversió a Gibson Brands, la quasi fallida, el vídeo de Mark Agnesi pels nous inversors, el vídeo de la trinxada de guitarres) no es veia a venir el 2015, però reconec que el llibre de guitarres que em falta està encara per escriure: una anàlisi en profunditat de Gibson com a empresa de 1985 fins ara.

Tinc una Gibson SG Standard Ebony de segona mà des de 2019 -un fet afortunat-, i diria que tindrà ús amb Els Visitants junt amb la Sterling Stingray. No menysprearé la meva Les Paul Studio, és una molt bona guitarra. Simplement, m’estranya que s’hagi emprat tant en rock: per a mi, és la guitarra de jazz perfecta. I, encara que la diferència de so és subtil, per a mi la guitarra de rock és clarament la SG. Més lleugera, més fàcil de tocar, amb més actitud.

Però també m’he recordat aquests dies d’un fet més personal: del primer grup independent que em va agradar, La Fuga (a no confondre amb el grup d’èxit). I, precisament, m’he recordat de com el Jordi Donadeu tocava aleshores una Gibson SG Cherry Red, i de com d’impactant resultava ell amb la SG sobre l’escenari. Bàsicament els seguíem gent de l’Escola Pia, d’on veníem tots, però entre nosaltres aquella SG va esdevenir mítica. La meva és significativament diferent de la seva (color negre, colpejador gran tipus 66), però admeto que tenir una SG tots aquests anys després... és molt impactant...

*****

L’altre llibre que he llegit aquest estiu és una bio manufacturada de Pink Floyd que va ser ràpida de llegir i que malgrat tot em va aportar alguna informació nova sobre les dinàmiques de personalitats dins del grup. Una família disfuncional que malgrat tot va aconseguir fer quallar força grans discos i innovar a l’estudi i a l’escenari. I que és una de les meves grans influències.

En tot cas, feia molt temps que no aconseguia asseure’m a llegir res. M’agradaria poder mantenir la carrereta. Em costa llegir, però a la vegada ho trobo tan a faltar...

*****

Diumenge al vespre he comprat un últim llibre electrònic: el segon llibre de Jeff Tweedy, «How to Write One Song». Al límit. Se suposa que aquest setembre començarà a funcionar efectivament la curatela, i vull haver de fer tan poques coses pel banc com sigui possible. De fet, la idea és gastar només per nadal i quan arribin els endarreriments. I que sigui el moment final abans d’anys de tornar deute i intentar anar a pel terreny i la casa.

La ¬#$¡*`&»!!!!!! a Luís de Guindos i les «recomendaciones del Banco de España».

*****

És divertit perquè els grans triomfadors dels «bestsellers» nord-americans de la dècada de 2010, Dan Brown i E.L. James, en realitat són escriptors mediocres en el millor dels casos, però amb títols com «Inferno» o «Fifty Shades of Grey» qualsevol cosa vendria milions d’exemplars. Se’n diu saber vendre. Espero saber-ho fer.

Tot i que em meravella com ha pogut fallar tant literàriament una novel·la amb un argument tan prometedor com «Fifty Shades of Grey». En mans d’un bon escriptor comercial, podia fins i tot haver estat un clàssic. Tal com és, és un «bestseller» amb molt d’èxit comercial però nul·la reputació. Un llibre que ha estat de moda. Un exemple de bon llibre comercial és «Il nome della rosa» d’Umberto Eco. Un autor bo i a la vegada comercial, Raymond Chandler.

Tot i que quan estudiava italià ja em vaig veure forçat a llegir tot de novel·les italianes actuals i, amb l’excepció de la interessantíssima «Seta» d’Alessandro Baricco, totes fallaven en aspectes crucials fins i tot en el millor dels casos. I quasi totes eren el pitjor dels casos. La segona millor arruïnava una interessant trama amb un final que no tenia ni cap ni peus i que no calia. Un altre exemple pitjor era la primera novel·la d’un periodista, novel·la on el protagonista aprofitava sobreviure a una catàstrofe per a simular la seva mort i desaparèixer, però el que fallava era que l’autor no s’havia planificat la novel·la i, simplement, anava creant sobre la marxa situacions que el duien inevitablement a un atzucac, atzucac del que se’n sortia via la primera idea que li venia al cap, tingués sentit o no respecte d’allò que ja duia escrit, amb el que fins i tot hi havia una trucada a un funcionari d’una ambaixada en un altre país, funcionari que ni coneixíem abans ni en tornem a saber mai més res (una companya de classe em va dir que allò no era una novel·la sinó un encadenat de titulars). I la pitjor de totes ocorria en una guerra, i només amb la violència tan extrema de les dues primeres pàgines tancaves immediatament el llibre. Totes tenien errors així de greus, i només explico les que em van quedar a la memòria per alguna raó. D’altres van resultar-me tan grises que com a molt em recordo del títol (potser no cal posar-lo aquí). En tot cas, l’únic que en vaig treure va ser que els grans editors italians no saben realment què han de publicar i què no, i que si realment publiquen el millor que els arriba, vol dir que Itàlia ha mort, culturalment parlant.

En tot cas, és cert que havia d’escollir entre una llista tancada de novel·les. No podia llegir el que a mi em pogués interessar. I el trist és que, amb l’italià avortat i rovellat, l’única vegada que m’he pogut acostar a un text en italià va ser quan, conscient que m’era impossible llegir-me tota la novel·la per assaigs i concerts, vaig llegir-me’n només el pròleg. Aquell era l’italià que jo volia llegir! Culte, intel·ligent, raonat, preciós! La novel·la, que m’he promès llegir tan aviat com se’m deixi prou temps lliure, era «I promessi sposi» d’Alessandro Manzoni. I ja només el pròleg és una raó definitiva per a estimar els llibres. Els bons llibres.

Partitures mínimes

 

Les partitures que vull comprar, segurament ja al desembre, són:

Philip Glass:

Einstein on the Beach

Steve Reich:

Drumming

Six Pianos

Music for 18 Musicians

Sextet

Know What Is All Above You

Les partitures que ja tinc d’aquests dos compositors (els meus tótems) són:

Philip Glass:

Another Look at Harmony, Part 4

Early Works (1+1, ,Music in Contrary Motion, Music in Fifths, Music in Similar Motion)

Dance #2

Steve Reich:

Piano Phase

Four Organs

Music for Mallet Instruments, Voices and Organ

The Desert Music

Admeto la meva frustració per no poder comprar «Music for a Large Ensemble» (lloguer) i «2x5» (lloguer) de Steve Reich, així com, sobretot, «Music With Changing Parts» (lloguer) i «Music in Twelve Parts» (no disponible en absolut) de Philip Glass. «Music in Eight Parts» me l’he realitzada jo mateix, però no vol dir que si la publiquen no la vulgui comprar. Totes elles són obres bones. Admeto que m’hagués agradat poder incloure en el meu disc inèdit d’obres de Philip Glass «Music in Twelve Parts, Part 1», que ha estat gravada tres vegades per The Philip Glass Ensemble, però sempre empalmada amb la Part 2, mai com a obra independent tal i com va ser inicialment concebuda el 1971 (amb la història coneguda que va ser una amiga seva qui, en escoltar una gravació de la peça en un assaig, li va dir que li havia agradat i que com serien les altres onze parts, el que li va donar a en Philip una idea molt interessant, però que inicialment les parts es referien a dotze veus independents en orquestració oberta, tal com passa a «Music in Eight Parts»).

A la vegada, admeto que vaig realitzar «Music in Eight Parts» a partir de l’esquema que es va subhastar el 2019 i que va sortir fotografiat a la web de la casa de subhastes, i que va poder recomprar el propi Philip Glass (que va haver de vendre’l el 1976 per a ajudar a eixugar el deute de 90.000 dòlars que els va deixar a Robert Wilson i a ell «Einstein on the Beach»). Vaig gravar-la (i dues peces més per a acompanyar-la) en l’error que havia de provar de convèncer en Philip (a qui no conec personalment, ja m’agradaria) que era una bona obra (creia que en Philip no la gravava perquè li havia agafat mania). Li he enviat el disc un parell de vegades, però diria que ni l’ha rebut. En tot cas, The Philip Glass Ensemble van publicar la seva versió gravada la tardor de 2020: sembla ser que és molt fidel a com van tocar la peça el 1970-71, amb un tros lent i tot, però hi ha moltes llibertats. La meva gravació és tota ràpida i fidel a la partitura, revelant la peça d’en Philip més propera a la «música com a procés» del seu encara amic Steve Reich (es barallarien el 1971) i també el seu primer -i exitós- intent de combinar estructura rítmica i estructura harmònica. Tal com la vaig gravar, via sintetitzadors, midi i partitura electrònica com faig en els meus discos, «Music in Eight Parts sona en tota la seva majestuositat i potència. Una obra imprescindible. (La meva no és la primera gravació, ni tampoc la del PGE: apart de la demo de 1970, un altre fan va fer un midi de la peça el 2019. La diferència amb la meva gravació és que aquest fan va fer un àudio automàtic amb l’editor de partitures i a més el va penjar a YouTube, on el vaig poder escoltar en el poc temps que van trigar a esborrar-lo. En tot cas, confirmo que el meu Yamaha MODX6 té molt bones mostres de Farfisa Mini Compact.)

M’agradaria poder fer-li arribar a en Philip la meva gravació. Jo no la puc publicar, i a més m’agradaria que la monetitzés ell, doncs li dec molt com a compositor.

A la vegada que m’agradaria poder fer arribar alguna gravació meva a Steve Reich, La Monte Young i Terry Riley, pel mateix motiu.

A la vegada que, si Els Visitants tornem alguna vegada a tenir baixista, «2x5» podria ser un repte interessant a marcar-nos i tindríem els instruments: és una peça de Steve Reich per a grup de rock i gravació d’ell mateix. Ens faltaria la partitura.

No sé fer música mínima per si mateixa (el 1990-94 m’hi vaig estavellar de mala manera), però no deixa de ser un ingredient crucial en la meva música més «pop». Allò que ha fet la diferència.

Village of Stars

 

Esperant els endarreriments per a pagar tot de coses i comprar les dues guitarres i el mesclador en rack que necessito. I certes quatre partitures. Tinc tota la llista feta. Igualment la curatela és a punt de començar a actuar. Tardor de pagar els deutes més urgents, a l’espera de veure com planifico 2022 de cara a terreny i casa. Les guitarres serien una Harley Benton HB-35Plus Black i una Harley Benton CST24 P90. El mesclador en rack, un Behringer RX1202FX V2, per a lluitar contra l’abundant pols del carrer.

*****

Entre dimecres i dissabte vaig comprar llibres. Curiós que encarregués «Rolling Stones Gear» d’Andy Babiuk just abans de saber de la mort de l’enyorat Charlie Watts. També hi ha tot de llibres sobre els Beatles, per a cert projecte que aniré fent durant el curs. En fi, en detall:

Llibres de finals d’agost:

Llibres físics:

Village of Stars, de David Beaty

Gibson SG Manual: How to buy, maintain and set up Gibson's all-time best-selling guitar, de Paul Balmer

The Americans, de Robert Frank

The Art of Fugue, de J.S. Bach i Donald Francis Tovey

Rolling Stones Gear, d’Andy Babiuk

Anthology, de The Beatles

Revolution in the Head: The Beatles Records and the Sixties, d’Ian MacDonald

Perséfone, de Ricardo Emilio Bofill

Llibres electrònics:

Little Girl Blue: The Life of Karen Carpenter, de Randy Schmidt

Riding So High: The Beatles and Drugs, de Joe Goodden

The Velvet Underground, de Michael Leigh

The Beatles, de Hunter Davies

Llibres de principis d’agost:

Llibre físic:

Revolver: How the Beatles Re-Imagined Rock 'n' Roll, De Robert Rodriguez

The SG Guitar Book, de Tony Bacon

Llibres electrònics:

The Manchurian Candidate, de Richard Condon

Night of Camp David, de Fletcher Knebel

Hitchcock Lost: Hitchcock Lost Silent Film and Frenzy 1967, de Dan Auiler

Admeto haver comprat de quinta mà «Perséfone» de Ricardo Bofill Jr., volent-lo llegir per com de mal escrit està. Sembla ser que és una obra mestra d’humor involuntari. Certament voldria llegir «Leti la horrible» de Letícia Sabater pel mateix motiu, només que el vull comprar de segona mà per a que no ingressi drets d’autor (entre altres coses és anticatalana). I només en trobo exemplars nous. Tinc la sospita que ha venut poquíssim.

*****

He estat uns quants dies revisant i polint el contingut dels antics tres volums del «Duncan Drawings». I el que en va sortir entre el cap de setmana i dimarts és:

1) un àlbum real equivalent (més o menys) al DD2, però acabat i millorat, titulat «Calm Waters Ahead?» A la fi és l’àlbum que em sospitava que era, però que en el seu moment va fallar a materialitzar-se, per això el vaig treure com a DD2: no deixava de contenir força fragments d’arxivística. Com l’àlbum acabat, només que ara fins i tot el descartat del «Corrupció» no sembla tan vell. Un àlbum que es nota antic, però que és bo.

2) «Duncan Drawings» (així, volum únic). Segueix essent un recull de rareses, però a la vegada és un àlbum: totes les cançons incloses acompleixen uns mínims, fins i tot «1 de Maig», i a més inclou novetats com l’instrumental «The Load's Player», basat en la meva primera idea, tocada al piano de casa els avis a finals de 1984 o inicis de 1985, i que mostra una influència synth pop i italo disco, que era el que escoltava a casa. O també un parell de restes d’un àlbum, «Level Playing Field», que he decidit no acabar per innecessari.

3) «Buy Guitars EP»: inclou «Buy Guitars» en la versió de To Be Continued (per això no va qualificar pel «Duncan Drawings», però és una bona gravació i no la volia treure del meu Bandcamp. La resta són tres cançons de rock cinquantes que no eren prou bones pel «Duncan Drawings» però que no volia treure del «Bandcamp» per diverses raons, i que no deixen de ser divertides. Com a EP de restes «només pel Bandcamp» acompleix prou bé.

Mentre, les pitjors cançons dels DD originals les he retirades i, junt amb els àlbums descartats «Level Playing Field» i «The Disclosure Shortfall», han anat directes a la meva carpeta d’idees inusades, on descansaran una temporada mentre m’ocupo d’acabar àlbums més prometedors.

El 2 i el 3 ja són al meu Bandcamp. El 2 m’espero a més endavant per a posar-lo al gran internet. I l’1 el guardo per a gener de 2022: serà una primera novetat més calmada abans dels àlbums més potents d’aquest darrer any i mig, i igualment significarà treure de nou cert material, ja ordenat a la fi. I això em deixa amb una reserva de catorze àlbums pendents de publicar.

Queden tres àlbums en marxa: el «Charleston», el «Shut Down» i el «Jazz». Ja no sé quan els podré acabar. Aquest agost ho hagués pogut intentar amb el «Charleston», però necessitava unes vacances. Pinta que setembre i tardor en general seran potents en tot d’altres àrees.

Steamboats

 

(21 d’agost) Darrers retocs: he incorporat «MR Blues» al «Duncan Drawings» en la seva versió original cantada. I a l’«Irving Park», «Information About the Trinity» passa a ser una cançó nova i un final de disc molt millor.

Queda sempre la intriga de com podria convertir el contingut de l’antic «Duncan Drawings II» en l’àlbum que havia de ser si no m’hagués rendit massa aviat. No és fàcil. Però me’l dec.

*****

Instruments? Tenia un pla A: una Squier Classic Vibe Starcaster i una Epiphone Casino. He desenvolupat un pla B que em costaria la meitat, un detall molt important. I aquest pla B és una Harley Benton HB-35plus BK (tipus 335) i una Harley Benton CST-24T P90 (tipus PRS) –o una Harley Benton SC-450 P90 GT Classic Series (tipus Les Paul Goldtop, més barata)–. Dubte sobre un sumador Behringer RX1602 V2 de setze entrades molt econòmic. Quan ho tingui... hora d’atacar la casa. Si un dia tinc casa, aniria per millorar una mica l’estudi. Però de moment tindré força feina, en part per a resoldre coses aquesta tardor i època nadalenca, en part de cara a 2022.

Entremig, una nit mirant instruments Grote. Però no són fàcils de comprar des de Terrassa, malgrat ser molt econòmics. El problema, venir de la Xina.

I reconec que seria divertida una Harley Benton Traveler-Steel (59€). Per a tenir una guitarra diferent.

Per a quan hagi assegurat la casa: SSL Fusion i AMS Neve 8816 Summing Mixer.

*****

Veient vídeos de Youtube sobre coses a no fer amb la guitarra, se m’acudeixen aquests cinc consells: no tocar-la amb les mans plenes de nata, no ingerir-la amb salsa romesco, no coure-la al forn, no deixar-la caure sobre els vianants des d’un quinzè pis, i no estavellar-la contra la paret enmig de fantasies Pete Townshend.

*****

M’ha fallat la tramesa del llibre «Revolution in the Head» d’IanMacDonald. Ho intentaré al desembre, junt amb l’edició anglesa de tapa tova del llibre «Anthology» dels Beatles. Ara mateix vaig massa curt. Miraré si hi ha algun llibre més que necessiti dels Beatles. No he començat a treballar en el meu propi llibre perquè necessito aquest agost per a descansar.

De guitarres, només em falta el llibre de Paul Balmer sobre la Gibson SG i com arreglar-la. Completisme.

Ho hauré de comprar a Amazon España. Iberlibro (també d’Amazon) opera amb llibreries angleses, i he descobert que em costa una fortuna en impostos per a entrar-ho a la UE.

*****

Trapero és una decepció. Ho sento, però hauria de dimitir i anar-se’n a casa. Com Pere Aragonès i la resta del Desgovern. Tampoc m’agrada l’actual Jordi Cuixart. Ens han traït.

Vull la independència. No acceptaré menys. Als traïdors els votarà Rita.

*****

Afganistan és un drama. Però és curiós que de sobte els mitjans generalistes s’hi hagin obsessionat.

*****

Ha arribat la famosa lectura de la llum. M’estranya que la gent no estigui sortint als carrers.

Plymouth

Porto un parell de dies llegint sobre els assassinats de Plymouth, Anglaterra. Hi ha articles perceptius sobre el tema incel. M’ajuden a situar-me i explicar-me. Evidentment, condemno tot atemptat contra vides humanes, atemptats que mai no resoldran res. Tampoc no crec en cap teoria tipus «80/20» ni en cap estereotip. Com també condemno el masclisme, i aquí sempre em disculparé pel parell d’anys en què, d’adolescent, presumia de ser-ho (el que era era un imbècil, però no sabia que en un parell d’anys viuria un autèntic infern mental, sols agreujat per aquell dia en què vaig seguir una noia, sense cap intenció de mal, i la cosa va acabar amb policies escridassant-me i fent-me sentir un cuc). Però a la vegada no puc sinó sentir-me un incel en el sentit literal, sentint tot el tema dones com a només conflicte. No voldria que fos així, però mai ningú m’ha explicat per què només se m’ha dit que no. Si intento comunicar-me, en surto escaldat. Si només espero, ningú em ve a veure. No tinc clar què pot pintar el feminisme, i el cert és que com a teoria és lloable, fins i tot m’estranya que no sortís abans. Però a la pràctica no s’ha aconseguit la igualtat, només una guerra entre masclistes i femellistes, amb tot de gent enmig (entre ells, jo), atrapada. No ajuda que tothom hagi fiat la cerca de parella a unes apps que no sóc l’únic a descriure com un infern. Estem en plena contrarevolució sexual. Només puc descriure-ho com que, en un món on tothom intenta aprofitar-se de tothom i on els fracassos són la norma, només sembla sensat aïllar-se i refugiar-se. Fa un any que, després de trenta-un anys de cerca cada cop més desesperada i totalment inútil, vaig deixar-ho estar. Avui ho he reconegut en el terme incel «black pill». Simplement, no sé què passa per a que se m’hagi bandejat completament, ningú m’ha explicat quin és el motiu, si és que n’hi ha un. Però a la vegada, admeto que m’han matat alguna cosa dins meu, i que més d’un cop aquest darrer any he tingut petites actuacions de venjança, res il·licit o violent, però eren noies que m’havien manifestat la seva profunda hostilitat, i vaig tenir la breu oportunitat de posar-les al seu lloc amb un gest totalment legítim i dins de norma. Però que m’hagi sentit així resumeix molt bé l’estat d’hostilitat generalitzada que hi ha. No sé si en altres llocs del país hi ha millor ambient, i potser si realment arribo a poder viure a la Catalunya buida em puc arribar a trobar amb què realment algú m’hi està esperant, amb totes les seves imperfeccions i bona voluntat. Però a Terrassa (i a tota l’àrea metropolitana) és inútil buscar, apart de perillós. En tot cas, he decidit parlar-ne amb la gent del CSMA: estaré content de donar-los totes les dades que em demanin, puc ser útil, i m’anirà bé poder expressar tota la foscor que m’han introduït dins meu. Perquè mai no havia vist cap altre problema tan insoluble. Que malament ens ho hem muntat com a societat.

*****

Segueixo mirant instruments, amb la impossibilitat de moment de comprar-ne cap. Fart de ser maltractat econòmicament per l’estat. En tot cas, he pres una decisió: encara que no esborro de la llista ni la Squier Starcaster ni la Epiphone Casino, miraré de comprar, de cara a final d’any, la Harley Benton HB-35plus, encara no sé l’acabat. Veient vídeos (especialment el de Darrell Brown), veig que l’electrònica és prou flexible com per a cobrir per pocs diners (248€) la majoria de sons de les altres dues guitarres, més cares. L’únic problema és que no és tan maca. Però la necessito allà. Que em compensi de les conseqüències d’haver-me vist forçat a vendre’m guitarres que no em volia vendre. Tenir una sensació de reparació. I poder-la tenir sense complicar-me l’altra part del pla: un terreny i una casa prefabricada de fusta. I un banc que no m’ho foti tot enlaire com els bancs de l’IBEX-35 i el Banco de España. Només vull deixar de ser un pària, poder escapar de ser un «homeless». Tenir un lloc on poder-me refugiar i treballar mentre espero la mort.

*****

Es veu que fa pocs dies hi va haver una jornada de portes obertes a Abbey Road. M’hagués agradat ser-hi. Veure un dels llocs més importants per a la meva vida. Veure micròfons molt bons. Veure els Fairchild 660 i els Altecs. Veure la maquinària moderna. Assaborir un ambient inigualable. Em declaro afortunat d’haver-me pogut muntar un estudi on treballar i viure. Però jo mateix admeto que no és el mateix, i que sempre em faltarà Abbey Road entre 1966 i 1969. L’ambient clau. Igualment, l’altre ambient crucial, Gold Star, ja fa dècades que l’hem perdut. Els grans estudis de gravació haurien de poder existir per sempre.

*****

Escoltant «Lithium» de Nirvana. Parla de no tenir res on agafar-se, excepte la il·lusió de Déu. És una cançó molt trista, però increïblement real. Crec que la gent s’agafa tant a la religió i a les teories «new age» perquè si bé ho mirem, vivim en un món tan demencial que si no ens autoenganyem només podem experimentar una profunda infelicitat. La gent necessita un amic imaginari. No podem estar tan sols com ho estem realment.

*****

Alguna vegada ho he dit: no crec en el pensament prefabricat. La gent va a repositoris plens de cites i memes i els comparteix a les xarxes socials. És totalment mecànic, però la gent es creu increïblement profunda i intel·ligent pel fet de compartir frases identikit tretes de context i signades per un nom famós del que normalment no saben res. Admeto que em resulta enervant, i que quan, mirant la línia de temps a Facebook em trobo una d’aquestes frases identikit donant-me ordres, entro en un exasperat estat de rebel·lió mental. Prefereixo pensar pel meu compte, gràcies. De fet, ja ho vaig començar a fer una llunyana tarda de dissabte de 1988 quan, amb dotze anys, vaig apagar el televisor i no vaig mirar enrere. Si algun cop m’arribo a sortir de viure a la meva casa, lluny del caos, admeto que no em compraré televisor. No és que no tingui ordinador amb la seva pantalla, però almenys tinc una mica més de control, escollint les meves fonts d’informació i triant una programació que seria la desesperació de qualsevol directiu de TV.

I no, no trobo a faltar companyia quan estic amb les meves màquines.

 

Writing

 

Dijous 5 d’agost vaig corregir dos errors al Pastissos. Tinc estats definitius del Pastissos i de l’Estàtica. Ara, a moure’ls. He de mirar on. De moment he fet una primera provatura.

*****

De moment, el meu primer àlbum de guitarres és «Groc». I és un autèntic desastre. Però precisament. L’he passat als amics per a riure. És això, m’agraden els desastres. Perquè fan riure. Evidentment, ni compta a la meva discografia. Com tampoc hi compta l’àlbum d’Aristòtil Sud o el de Stars and Stipes.

Diumenge 15 vaig digitalitzar dos cassettes. Un, la maqueta «Paranoia» de La Fuga (a no confondre amb un grup posterior més famós). L’altre, un assaig de To Be Continued circa 2008, capturat amb un pobre walkman patint sota la piconadora d’una bateria i diversos amplis a tot drap. Sona tan distorsionat que sembla un assaig de The Velvet Underground.

A la vegada, en un DVD vaig descobrir tot d’esbossos en audio als que havia perdut la pista, idees de fa vint anys quan gravava el «Corrupció». Aleshores no sabia com gravar des d’una DAW emprant midi, amb el que idees mal gravades quedaven sense aprofitar. He decidit donar-los forma. Amb el detallet: com que no necessito més àlbums «només amb sintetitzadors», el que faré serà el que ja he començat a fer a la carpeta «Level Playing Field»: fer les partitures electròniques més els midis, però llavors fer-ne només wavs automàtics, sense fer tot el procés de compressió i multipista àudio. Únicament vull tenir idees a punt per si un dia em fan falta o descobreixo una manera diferent de dur-les a terme. De fet, la idea de fer àlbums de guitarra «com toca» és allà i és el camí a seguir, tot i que sense data: és entrar en un territori on més d’una vegada m’hi enganxaré les mans. De moment, una primera prioritat serà gravar veus i acabar el «Charleston»... que ja d’origen inclou algunes guitarres.

*****

A un dels meus clients de correu hi tinc una carpeta, resultant d’un correu que a mitjan presidència de l’anterior pallús vaig enviar a la Casa Blanca. Em van agregar automàticament a la seva llista de correu, i jo vaig decidir automatitzar els resultats. Ahir al matí em vaig adonar que hi tinc una gran quantitat de correus per obrir, l’últim dels quals... és del passat 20 de gener. I entre finals de novembre i el 20 de gener, res. Tampoc res de Joe Biden.

*****

Això sí, Biden, contra les seves paraules del juliol passat, ha repetit el 30 d’abril de 1975 a Saigon, Vietnam. L’aeroport de Kabul és ara mateix un caos, amb milers de persones tractant de pujar a qualsevol avió per a poder salvar la vida. Centenars de milers de persones tracten de fugir per terra, el 80% d’elles dones. Un dia negre en la història tant d’Afganistan com sobretot dels Estats Units. Biden és un fill de la gran puta i hauria de dimitir si tingués la més mínima dignitat.

*****

Canviant de registre, el nou tema de Guns’n’Roses és... absurd. 4/5 de la formació original es limiten a fer un riff força facilongo pels seus estàndards, un petit pont que no ve a conte, més riff, cap solo... No dic que no sigui almenys una gravació professional, però certament no és el tema que els fans de la formació original han esperat durant vint-i-vuit anys. Izzi Stradlin deu estar rient d’allò més. Ja posats, prefereixo amb molt el «Chinese Democracy». «Absurd» em recorda al «Lulu» de Lou Reed i Metallica. Aquest és el nivell.

*****

Recordo una novel·la, de les que ens feien llegir a Italià, que aconseguia que no passessis de la pàgina 2 a base de concentrar-te en dues pàgines més violència que a tota la segona guerra mundial.

Una altra fallava en què l’autor no parava de trobar-se amb atzucacs, i en lloc de treballar-s’ho, recorria a la primera idea que li passava pel cap per a sortir endavant, amb el que els problemes de construcció eren evidents i ensorraven la novel·la, plena de personatges i situacions que només apareixien uns pocs paràgrafs per conveniència de l’autor.

Certament els editors italians actuals semblen no tenir ni idea de què publiquen. Almenys, m’he adonat que el mètode quan he d’escriure un relat llarg és fer-me primer una sinopsi i estudiar-ne els punts flacs. Simplement escriure un primer capítol i tractar de seguir a partir d’aquí només m’ha dut a no-novel·les que s’estampaven a principis del segon capítol, bé perquè em trobava que totes les possibles continuacions tenien una solució simple i no hi havia novel·la, bé perquè la realitat històrica em xafava tots els aspectes de la trama i m’impedia explicar una bona història. De fet, el relat llarg de l’»Estàtica» no és cent per cent perfecte, però almenys atenir-me al pla de treball m’ha permès acabar-lo, el meu primer text que, si bé no és molt llarg, almenys depassa significativament les cinc pàgines que fins ara semblaven el meu límit com a escriptor. Una altra cosa és que semblin costar-me menys els relats còmics breus, doncs en humor no necessàriament necessites una bona trama, només necessites una bona idea. Els mateixos «Mortadelos» funcionen extremadament bé malgrat quasi no tenir ni trama.

*****

A un nivell, tota l’escena psicodèlica d’entre 1966 i 1969 es pot definir com un gegantí experiment amb la informació. I va ser exitós: tots aquests anys després encara en parlem.

A la vegada, la informació és el que falla en tota la música «de discogràfiques» dels darrers trenta-cinc anys: molt poca informació, molt repetida, sons estèrils, exclusivament per a ballar. Clar, jo vull escoltar, no ballar. De manera que tot el que faig va dirigit a demostrar que una música feta per a escoltar és més comercial i capta més l’atenció del públic que la «música de ball» necessitada de suport publicitari per a generar unes mínimes vendes (és a dir, quan la publicitat cessa, cessen les vendes).

Molt poca informació, molt repetida, és la manera que escoltis un tema cinquanta vegades en una primera escolta. Componen entre dos i quatre segons i els van repetint. I si no, agafen una d’unes poquíssimes progressions estàndard. Tema de les lletres: sempre, amor ideal. Sinó, ball, festa o fruites. I que tot soni igual. És molt depriment i terriblement regressiu.

al-Jwārizmī

 

En un article a Politico (https://www.politico.eu/article/coronavirus-laboratory-leak-theory-china-wuhan-who-investigation-ben-embarek/) mencionen a la World Health Organization, però cal fer la pregunta: com poden parlar de “The WHO” sense mencionar a en Pete Townshend?

*****

Tinc el nou de Son Volt, “Electro Melodier” (Transmit Sound, 2021). Una mica sedat pels seus estàndards. Molt bones primeres quatre cançons i prou bona cinquena. A partir d’aquí l’interès és intermitent. A en Jay Farrar li està costant compondre, és el tercer àlbum irregular que fa. Igualment li compraré cada nou disc en agraïment a les moltes bones hores que m’ha donat. I Son Volt, com a intèrprets, són magnífics.

(I sí, l’interès de l’obra actual de Jeff Tweedy també és molt intermitent.)

*****

Una mica de trastejat amb bases i idees ha donat dues carpetes. Una, un «Charleston» viable al que li falten la majoria de veus i una mica de treball amb les lletres. L’altra, un no-àlbum titulat “Level Playing Field” (a falta d’un títol millor), compost per unes poques bases de resultat discutible més demos «automàtiques» de moltes idees romanents. Aquest darrer no està pas malament, però no és tampoc de primera línia. I sí, el proper pas ha de ser la guitarra. De fet, és per això que parlo d’un no-àlbum: em preocupa quedar-me tan estancat com el Jay Farrar de 2021. No he de fer àlbums perquè sí. En tot cas, una de les cançons, molt vuitantera, data en part de sobre 1984-85, quan tocant unes poques notes al piano de casa els avis la cosa sonava a «synth pop». Una idea oblidada durant dècades i que vaig recordar fa poc. Està bé tenir-la en demo.

Això sí, em pregunto què fer amb guitarra. I com.

*****

Reconec estar en un estat de sordera emocional respecte de la política. Evidentment, vull la independència de Catalunya, doncs és l’eina imprescindible per a resoldre els milions de problemes que Espanya manté deliberadament enquistats mentre en crea milers de nous cada dia. Però també tinc clar que el major obstacle per a ensorrar Madrid és la nostra classe política: simplement, ens governa una corrua d’imbècils. Fins i tot en Jordi Cuixart m’ha decebut. Contra Espanya no serveix de res ser happy flowers. És la guerra, i l’hem de guanyar. Em declaro moralment exclòs del govern Aragonès, dels contemporitzadors col·laboracionistes i del centralisme barceloní.

*****

En aquesta línia està la marxa de Messi cap al PSG. Bartomeu va matar el Barça i tot el que li queda a Laporta és fer el ridícul. Però això seria només futbol si no resultéssim tenir unes indústries culturals com les que tenim. Només teníem el Barça per oferir al món. Ja no tenim ni això. Quasi quatre anys després de l’1-O, Catalunya és el cul del món i no interessem a ningú. I sí, tenim un munt de talent... completament desaprofitat. L’ombra de Jordi Pujol és molt llarga.

En tot cas, diria que Messi se n’hagués anat al Martinenc si hagués fet falta.

*****

Darrerament em noto en mode intel·lectual tipus Umberto Eco. Ja sé per què: trobo a faltar tant una mica d’intel·ligència...

Tinc la sensació de viure en un país de troglodites.

*****

R.E.M.: Ratolins Electrònics Modificats.

Electric Landlady

 

Vaig fer un darrer canvi de detall a l’Estàtica: treure un tros de frase i que tornés al final original. Distreurà menys.

*****

«Siempre me maravillaré de todos los obstáculos que nos llegan a poner para acceder a una vivienda. Creo de verdad que bancos e inmobiliarias quieren quedarse sin clientes. ¿Resultado? Millones de ocupas en pisos de bancos mientras hay cantidad de deshaucios cada día, y las ventas por los suelos mientras nadie puede ni empezar porque le niegan el crédito. Genial, ¿no?»

*****

Instruments en ment: baix Harley Benton HB-60, guitarra Squier Classic Vibe Starcaster en natural, guitarra Epiphone Casino (potser la versió en satinat blau, per raons de preu). Deixo córrer l’acústica, puc afinar una elèctrica en DADGAD i ja em farà el fet. Vull acabar col·lecció en poc temps i centrar-me a aconseguir casa, segurament via terreny llunyà i casa prefabricada.

Potser hagi de comprar també un minimesclador de rack, seria un Behringer RX1602 V2 de baratillo.

*****

Equips per si un dia sóc ric? Uns quants, però essencialment:

-Rack SSL Fusion

-Rack minimesclador Neve 8816

-Potser un parell de racks Universal Audio 6176.

-I potser algun equip Chandler Limited si realment sóc molt ric (2x RS 124, 2x REDD.47)

És perfeccionisme, però no em rendeixo en la meva ambició de ser conegut pel gran públic. I per a això cal ser seriós.

*****

A primera hora del matí del 3-8-2021 he fet un darrer retoc: he unit el «1980». Res de dos volums. Són quasi 86 minuts però funciona millor així, junt i en l’ordre original. Igualment s’editarà en l’era en què només té sentit editar directament en digital. He aprofitat per a reanomenar una cançó, «19 Plum Nuts»: el nou i millor títol és «Impossible Germanium». El canvi d’LP seria entre «Dibuixible» i «Toritos tangleados». Al final tinc fets 23 àlbums. Ara descansaré una mica i escriuré. Un tercer àlbum sortirà amb el Mamut i té tots els números de ser l’«Estratègies».

*****

Aquest matí (3-8-2021) m’he equivocat d’autobús i he acabat fent un viatge matutí cap a Can Gonteres, a uns pocs quilòmetres de Terrassa. Crec que no hi havia estat mai. N’hauré de mirar preus, no crec que m’ho pugui permetre però almenys no és al casc urbà. Tampoc forma part de Matadepera. I seria una manera d’aïllar-me, però no tan radical com anar a la Catalunya buida.

Com la sospiro, la casa.

*****

He retocat la meva «wish list». Allò més factible seria un mesclador de rack (1U) Behringer RX1602 V2. No una superpeça d’estudi (l’equivalent en bo i car seria el AMS Neve 8816, per 3000€), però suficient per a connectar i premesclar els meus sintes sense ser invasiu (i, desenganyem-nos, no val la pena comprar el gran mesclador tenint un carrer transitadíssim al costat). Instruments? Prescindeixo de cap més guitarra acústica (puc afinar una elèctrica en DADGAD i fer el fet), i llavors, quan hi vagi havent diners, anar a per un baix Harley Benton HB-60, una guitarra Squier Classic Vibe Starcaster en acabat natural, i una guitarra Epiphone Casino (segurament la variant en blau, sense descartar de tot l’acabat natural). I tancar llista.

*****

M’he escoltat a Spotify el nou de Son Volt, «Electro Melodier». Força correcte, tot i que li trobo a faltar xispa. Almenys sembla que aquest cop ha cuidat les lletres, un pendent dels dos anteriors àlbums. Esperem que en Jay Farrar torni a trobar el focus. Crec que ho farà, és un dels grans.

Mentre, n’espero el CD, així com, aquest divendres, la caixa de 50 aniversari d’»All Things Must Pass» de George Harrison, i a final de mes hauria d’arribar la caixa dels Beach Boys «Feel Flows», que ja hauria de ser aquí però Mike Love ha hagut de potinejar.

Bushíbrid

 

Dijous 22 a l’albada vaig gravar un darrer tema per l’Officials. El vaig posar al principi, i vaig moure un tema del Duncan Drawings a l’Officials. Ara funciona, i el dono per acabat. En tot cas, el tema nou era molt semblant a un que ja era al disc, pel que els he fet part 1 i 2. Crec que he explorat tant un sistema que n’he arribat al final. Ara, torn de guitarres, i aniré a cegues i descartant molts temes.

*****

Divendres al matí he revisat el primer llibre, el «Pastissos». He tret dos contes, he modificat un conte que sempre m’havia semblat inacabat, i hi he posat dos contes revisats que havia escrit pel grup literari i he escrit dos contes més en un matí, del milloret del llibre. No dic que sigui la meva millor obra, però li he resolt moltes fissures i ara pot anar als correus de les editorials petites.

I a la tarda he repassat contes escrits fa un mes pel llibre dramàtic. Amb la feina feta, en tinc la primera part completa. Només 28 pàgines, però molt potents. No és molt comercial precisament, però deixa molt clar quin és el meu potencial com a escriptor. Tindré feina a superar-ho.

*****

Dissabte, dia de segon llibre. He completat diversos capítols en ordre no cronològic. De fet, tinc fins al capítol 6 completat, més els dos darrers capítols, i el 8. Tinc la part més essencial del 7, tot i que em falla com començar-lo. Sé per sobre què passarà al capítol 10, encara que estic massa cansat com per a escriure’l després de tantes hores. I del 9 tinc el principi, però no sé què m’espera amb ell. Intentaré acabar-ho tot demà, potser amb una lectura de revisió si m’oloro que fallen coses.

Tinc previst dedicar algunes tardes d’agost a preparar una sinopsi desenvolupada per a un tercer llibre que potencialment podria ser novel·la, encara que no tinc ni idea de si ho aconseguirà ser. I no puc preveure’n la qualitat. És purament no quedar-me parat i sense pla B.

I en un futur em dec escriure sobre teoria musical i sobre els Beatles.

*****

Diumenge, segon llibre completat. Ja el dono per bo. Tot i que són dos llibres curts. Però no volia escriure només per a omplir. Jo crec que funcionen bé. Si hi ha d’haver alguna correcció, prefereixo que la decideixi un hipotètic editor. Perquè l’1 de setembre em moc. Durant l’agost prendré decisions. I també escriuré sobre els Beatles.

En tot cas, aquest segon llibre va sobre la presència o absència d’emocions.

I ha estat tot un repte escriure’l.

*****

Amb les modificacions d’aquesta setmana que acaba, tinc 24 àlbums acabats, sense cap doble en dues parts. Estic prou satisfet del nivell conjunt. I a l’Officials, la primera cançó, «Superxip britànic part 1», m’encanta i a més dóna sentit a tot l’àlbum. En tot cas, pararé tot l’agost per a escriure el llibre sobre els Beatles. Vull arribar a l’1 de setembre amb un màxim de feina feta, per a llavors moure-la. Ja acabaré els àlbums que em queden en marxa en un altre moment.

*****

Això sí, es nota quan no tens casa pròpia. No puc equivocar cap pas a partir d’ara. Necessito casa.

I no voldria dependre mai més d’un banc gran per a aconseguir-la.

Aquest estiu i tardor seran època de resoldre deutes. Però no voldria entrar gaire al 2022 sense resoldre el tema d’una casa. Que mal fetes estan les lleis espanyoles, que barren el pas a milions de persones. Espanya és el cul del món. No m’estranya que milions de persones visquin ocupant pisos de bancs, i que no hagi d’acabar fent-ho jo.

Moll Flangers

 

Admeto la meva desconnexió mental amb el Govern de la Genialitat. Amb Torra no va ser bo, però des que hi va entrar l’Aragonès és un desastre, i encara més des del 14F. L’últim editorial d’en Vicent Partal traspua frustració, i així em sento jo. Part del problema és com la gent considera d’esquerres qualsevol partit que dugui la paraula «esquerra» al nom, o la paraula «obrer». Llavors passa el que passa: tant ERC com Junts són de dretes, enlloc de ser una d’esquerres i l’altre de dretes. I, mentre, Waterloo ha quedat marginat: no és perfecte, però són els únics que han assolit alguna victòria.

La Comissió Europea segueix fent el ridícul.

I jo, mentrestant, veig que en dos anys m’he sortit tant de l’ANC com d’Òmnium. Només mantinc la quota de la Plataforma per la Llengua, cosa no gens d’estranyar des del moment que cada cop em costa més mantenir una vida normal en català. Que no vol dir que no tingui bons amics castellanoparlants. Però ja no és tan agradable quan m’assabento de fatxes anant a veure catalanoparlants per a dir-los «¡eh, en este barrio se habla castellano!» o preguntar-los desagradablement per què no voten a Vox. Si hi afegim el mal ambient a la Rasa i la Rambla els caps de setmana (certes nits he sentit autèntiques baralles mentre anava per carrers laterals), així com la quantitat de dones a la cerca de diners i cases via matrimoni i herència o divorci, viure a Terrassa comença a no agradar-me gens.

*****

«Undercover» i «Dirty Work» són millors que no pas em pensava. El darrer té algun tema fluix, però no és ni molt menys el desastre que diuen els crítics. Si de cas, un problema és la veu carrasposa de Mick Jagger, el primer signe que els Stones començaven a envellir.

«Steel Wheels» té alguns temes fluixos, tot i que els temes bons són molt bons. «Continental Drift» és de destacar com l’última reminiscència de Brian Jones en la seva discografia, encara que l’experiment falli una mica per les tècniques vuitanteres de gravació.

Curiosament, el seu disc més setantero en molt temps, «Vodoo Lounge», és el que més falla des del «Goats Head Soup» de 1973. «Love Is Strong», «New Faces»... i no molt més. Entenc per on van els meus amics quan diuen que no és tan dolent: és classicista, i és el primer disc dels Stones en molt temps on la seva interpretació no està adulterada amb tècniques de gravació molt polides. Només que això no podia passar en un moment pitjor: decididament els Stones no sonen gens inspirats a la majoria de temes, i encara que reconec el so d’una caixa de bateria passada per un 1176, la veritat és que tot ha estat deixat tan natural com per a deixar el so sense costures. És com veure passar una mosca, i és curiós que tot un Don Was falli tant com a productor en aquest disc. També és un disc molt llarg pel poc que té per oferir. En tot cas, admeto que el 1994 el vaig escoltar en un altre exemplar en CD, un exemplar que vaig parar a mig en un similar estat d’avorriment. Però em sorprèn que ara també sigui un disc que «m’hagi fallat», doncs per la resta reconec estar xalant fins i tot amb discos que han rebut pallisses monumentals per part de la crítica especialitzada, i fins i tot el «Goads Head Soup» falla més per la producció que pels temes (entre ells la grandiosa «Angie»: els Stones podien estar cansats però impossible estavellar-se del tot venint de l’«Exile»). I a la vegada tinc uns gustos i cultura musical molt més oberts ara que el 1994, un any on per exemple em va dur els seus dos mesets comprendre lentament «The Piper At The Gates Of Dawn» i «A Saucerful Of Secrets» de Pink Floyd, dos discos essencials en la meva formació com a músic però que la primera tarda que els vaig escoltar em van fer sentir fatal i en rebel·lió contra el que estava escoltant. Definitivament no he tingut una mentalitat oberta des de sempre. El que vull dir amb això és que ara hauria d’haver percebut diferent «Vodoo Lounge».

(A la vegada, el primer CD que em vaig comprar dels Stones va ser el del «Rock’n’Roll Circus», i ells mateixos van considerar la seva actuació substàndard, amb el que és normal que el disc no m’impressionés. No va ser fins anys més tard que em vaig comprar la mateixa tarda el «Sticky Fingers» i l’«Exile On Main Street» a l’hiper de Can Parellada, i allà va ser on vaig començar a percebre els Stones com un grup a explorar -discos imprescindibles, per cert-).

«Bridges To Babylon», almenys, restaura l’entusiasme. Sense ser una obra major, és un disc amb molta més xispa, més ben produït i més modern i aventurat, tot i que no sempre consistent (especialment per «You Don’t Have To Mean It», un dels experiments de Keith Richards amb el «reggae»; també peca de llarg, però m’ha agradat veure a Blondie Chaplin als crèdits).

Ja fa anys que tinc «A Bigger Bang», amb el que el comento per un tema de continuïtat: un gran single («Rough Justice»), un àlbum prou consistent com per a ser el millor disc dels Stones des de «Tatoo You», però l’absència d’un parell de balades folk en la gloriosa tradició de «Lady Jane» o «Ruby Tuesday» li impedeixen arribar a l’estatus de clàssic (en el seu lloc, «reggae»).

I arribem al «Blue & Lonesome» de 2016. Els Stones tocant blues. Gravat en tres dies, és un àlbum de versions prou decent, tot i que la pressa es nota en un disseny de so poc característic d’un gran llançament, amb la majoria de sons sonant en mono i com si haguessin estat tots gravats majorment via el micròfon d’en Mick Jagger, l’autèntic rei de la festa. Està entre la celebració que en va fer la crítica espècialitzada i els comentaris avorrits que en van fer molts fans. Decent, com dic, però té una qualitat de «bootleg» (pels estàndards de 2016) que no l’ajuda. I és el seu únic disc sense cap original: sense la característica veu de Mick Jagger, és un àlbum que hagués pogut ser gravat per molta gent.

Directes? «Stripped» és un disc en directe que funciona millor en la teoria que en la pràctica. Com també «Flashpoint», en directe excepte les dues darreres cançons. Tots dos són discos professionals, consistents, perceptiblement retocats en estudi. Dit això, no aporten res en tema de novetats. Cap directe d’ells des de «Love You Live» el 1977 aporta res, fins allà on sé. Fa temps que van passar de ser la millor banda en directe del món (coetàniament amb The Who) a ser una empresa molt rendible, i reconec no tenir interès a veure’ls en directe. El major atractiu ja no hi és: Brian Jones.

Tinc esperances en «Charlie Is My Darling» en DVD.

(Em falten cinc discos, tots en directe, a partir de 1977. Sona que serà molt reiteratiu.)

*****

Alguns llibres m’arribaran. El primer ha estat «The Love You Make», de Peter Brown i Steven Gaines. El vaig llegir a setze anys traduït al castellà, i va ser instrumental a fixar-me en els Beatles d’una vegada per totes, en un moment en què m’havien captat momentàniament l’atenció el 1988 amb el Pepper i el Revolver, però després els havia perdut la pista, fins al punt de fixar-me més en la carrera de John Lennon en solitari sobre 1990. En fi, volia tenir l’original, per un tema d’historiografia. El mateix em passava amb «Revolution in the Head» d’Ian MacDonald: llegit en traducció al castellà, l’he encarregat en la darrera versió en anglès. Fora d’això, he de rebre el llibre de Tony Bacon sobre la Gibson SG: no l’autor més fiable, però és el que hi ha. No és que acabi la meva llista d’interessos (hi ha un llibre de Paul Balmer sobre manteniment de la Gibson SG, per exemple, i hi ha un parell de novel·les en anglès per les que tinc curiositat, apart també de tenir un exemplar de «The Americans» de Robert Frank), però serà l’última cosa a no discutir amb la fundació.

*****

El proper novembre farà deu anys que no vaig veure en concert a Wilco al Palau de la Música. L’entrada no ha aparegut mai. En fi, segur que Wilco hauran donat bon us a aquells 70€. Dubto que mai més tingui diners com per a veure’ls en directe, i certament ja no tinc la urgència. Això sí, «Ode to Joy» segueix essent el millor disc de l’etapa post «Sky Blue Sky», amb «Star Wars» com a segon d’a bord. «Schmilco», en canvi, mai m’ha quallat, i «Wilco (The Album)» i «The Whole Love» són més notables per l’acabat professional que per les cançons.

*****

Esperant «Electro Melodier» de Son Volt, la caixa de 5 CDs d’«All Things Must Pass», i la caixa «Feel Flows» dels Beach Boys. Tindré els diners a mitjan agost.

I diria que hi ha caixa d’«Electric Ladyland» de The Jimi Hendrix Experience. No sé si podré.

*****

Els projectes a desenvolupar a partir d’ara són:

1) «The Disclosure Shortfall»: setze idees noves i velles, més «Vull ser lliure». Totes inclouran guitarres en un grau molt important, i algunes inclouran veu segur. No estic gens segur de quina serà la qualitat final, però serà un primer intent de fer un disc «guitarrero» i elèctric. Cap idea no és tancada, com tampoc la llista d’idees.

2) «Charleston Valentine Stone», el disc que no acaba mai. Només conté ara mateix «Polskie Nagrania», «A Church Is Burning» i «The River Flows». Tot contindrà guitarres... acústiques, més mandolines i potser baix acústic en alguns casos. La idea és compondre amb la guitarra acústica. Hi haurà sintes, però amb la idea de complementar les guitarres, no a l’inrevés com fins ara.

3) «Neykülli ta Mapu», un disc sobre Xile. Tinc sis bases i una idea. Necessitarà veus, clar. Alguna guitarra, sense ser imprescindible. La dificultat és que no estigui desfasat quan l’acabi. Tot això va per llarg.

4) «Shut Down, Vol. 3», que està molt avançat però que no he tocat en mesos. Necessita guitarres elèctriques i veus processades.

5) «Jazz» només necessita lletres i veus. Un altre tema és que un àlbum així no el puc treure com a àlbum normal. És bo, però és el «patito feo».

Sempre, amb el tema que no em sento relaxat com per a gravar veus. Com graves veus en un metre quadrat i amb el carrer al costat?

A la vegada, «Officials Dodged The Idea» és un disc acabat i publicable... si no fos perquè sona com un àlbum de més. Temes bons, però sonen a dejà vu. No hi veig guitarres ni mandolines, però és un àlbum a deixar descansar i, quan tingui alguna idea de producció, rebre un toc final.

L’última gran decisió és que el «1980» ja no és més un àlbum doble, si més no oficialment. Movent tres cançons, ara el projecte passa a ser el «1980» (disc únic) i el «Calm Waters Ahead?» (disc únic, reaprofitant l’antiga portada del «Duncan Drawings III» liquidat). Com a doble sonava més ambiciós, però ara tinc la llibertat d’editar cada àlbum independentment quan vagi bé. Un criteri purament pràctic.

Not quite

 

Tinc “nou” àlbum, “Officials Dodged The Idea”, fet amb una barreja de temes del Duncan Drawings III i idees sobreres. Funciona prou bé. Però és un adéu a una manera de gravar que m’ha donat molt bons resultats però que comença a sonar molt igual. En tot cas, la idea és mantenir igual el Duncan Drawings I i allargar el II amb sobres de l’actual III i un tema romanent, prescindint de l’actual III. El III era prou bo, i m’he adonat que era una llàstima tenir-hi temes prou bons com per a aparèixer en un àlbum «de veritat». Sí que l’àlbum contingut dins del volum II segueix sense ser viable. Demà, ben dormit, acabaré de polir el Duncan Drawings II. Trigaré un temps a fer efectiva la substitució a internet i al Bandcamp. I un dubte és si treure els Duncan Drawings del gran internet, mantenint-los només al Bandcamp.

I amb això tinc 24 àlbums (o 23, un és doble).

El vell Feina l’he de fer treure d’internet.

*****

«M'he comprat els dos discos que em faltaven dels Stones. Llavors hi ha molts directes, però no em preocupen tant. També m'he comprat cordes de guitarra. Un dels jocs és per a la Strato americana: aquest agost gravaré sessions a la babalà, "buscant". L'altre joc és per a la Squier Telecaster: en posaré cinc, GDGBD. Exacte: Keith Richards.»

«O fer el burro amb guitarres. Però recordo que durant els meus anys de crisi, abans de poder-me muntar Kanga, només tenia pletines de cassette, guitarres tronades i un multiefectes zoom. I feia això, tocar a la babalà. Si sobre 1996-97 m'hagués pogut gravar en multipista digital, m'hauria sortit un Corrupció molt Jimi Hendrix-Nirvana-Sonic Youth. No dic que vagi a ser això, però fa temps ja vaig provar de gravar cançons amb guitarra i em va sortir sosso, per ser tot estructurat, amb acords, i amb so net. Així que vaig rumiant.»

Aniré a cegues, estaré canviant de mètode. Guitarra? Gravaré amb la Strato.

*****

Tinc el llibre dramàtic dividit en dos arxius: contes acabats i contes nous pendents de revisió. No crec que m’hi pugui posar abans del dia 19.

*****

El «Charleston» és l’àlbum que mai no surt, que mai no acabo. Ara està conformat per tres cançons.

*****

Tinc projecte de fer un altre «vals llarg»... en partitura.

*****

Diumenge al vespre, he creat a Bandcamp un únic Duncan Drawings amb els continguts dels tres àlbums originals excepte la part del III que ha anat a l’Officials i amb dos petits afegitons (un d’ells, un sobrant de l’Officials). I acabo de demanar retirar els Duncan Drawings del gran internet. Vull que tot el que estigui a Spotify sigui d’alt nivell.

*****

Escoltant Rolling Stones per un tub. El seu material dels inicis és molt bo. El de mitjans dels setanta és més irregular, però té moments. Ara ja quasi aniré pels 80. Això sí, no trobo els meus CDs de Some Girls, Tatoo You i A Bigger Bang. La resta ja ho he posat en un arxivador, des del qual picaré com una gallineta.

*****

Crec que ja tinc el pla: un «Charleston» com a disc cantat, arranjat i ple de guitarres acústiques i mandolines, classicista i amb reminiscències de John Cale; i fer experiments elèctrics apart, buscant una nova direcció.

Pensant en quan pugui compondre a la guitarra, amb la gravació en marxa.

Reconec que m’aniria bé un diapasó amb trasts pel meu vell violí, a arreglar per a que sigui tocable.

I al «Officials» no descarto donar-li un toquet. No sé de què, però un toquet. Perquè és bo, però no puc evitar la sensació que és un àlbum de més. I un motiu per a fer petits tocs aquí i allà és fer alguna cosa diferent a la resta d’allò fet aquests darrers setze mesos.

Pegaso

 

(Restes de quan anava a ser un post diferent)

«Aquest matí (sobre 1 de juliol) he pres una darrera decisió sobre la composició del “Charleston”: afegir-hi un altre instrumental, “SRCT Olympics”, convertint el disc de 13 a 14 cançons, amb uns 44 minuts de durada. Qualla.»

«Mentre posem en marxa la (relativament) llunyana edició de l’”Ambiofonies”, he muntat un EP de Visitants amb directes i semidirectes: «Evil/Live». (De la que, a dimecres 7, no se n’ha tornat a sentir a parlar.)»

*****

He decidit trencar en tres el «Charleston»: a) un «Charleston» amb guitarres a tots els temes, i de moment són els tres temes estrella més «Vull ser lliure», a regravar des de zero; 2) «Officials», un típic àlbum midi instrumental meu, amb quatre temes; i 3) un àlbum sobre Xile, tot cantat, i amb el que aniré lent, esperant aconteixements, perquè per exemple el tema estrella ja ara podria estar-se quedant desfassat (i el motiu és bo: nou procés constituent, que no sé com acabarà).

En tot cas, si faig un «Charleston» guitarrero és perquè escolto les crítiques que em demanen més guitarres. Tot i que això voldrà dir anar molt lent. El «Shut Down» també necessitarà algunes guitarres. La meva era de màxima productivitat acaba aquí, i el dolent és que no puc garantir el nivell. És honest reconèixer la meva inseguretat.

Cert és que m’he de moure.

I que estic redescobrint a Jimi Hendrix i als Rolling Stones.

*****

Almenys hi ha novetats literàries: 1) si els puc retocar de manera efectiva, afegiré dos contes al llibre còmic, més un possible conte de nova creació; 2) aquest passat cap de setmana he treballat fort en el llibre dramàtic: encara falta molta feina, però la que he pogut fer és crucial i fa viable acabar el llibre. De fet, sobre aquest darrer, ara tinc dos arxius per a la primera part (els contes breus que ja havia escrit, acabats, i els nous contes breus, prometedors però necessitats de posada a punt), i primers redactats dels trossos més essencials de la segona meitat de la narració llarga. Com dic, tinc molta feina per davant, però fa una setmana no sabia ni si el podria acabar. Ara, espero a les sis setmanes d’estiu...

*****

Reconec que un dia m’agradaria ser mestre d’escriptura per a algú que ho necessités. De moment no he trobat ningú ben predisposat.

En general tinc la sensació d’estar infrautilitzat.

I que em coneixen a casa meva.

*****

Pegaso

Era un migdia de sol i pells recremades, i a fora d’aquell magatzem havíem acabat de carregar el camió. Els meus caps van agafar el cotxe per a tornar a Terrassa, i a mi em van dir que anés amb el camió, fent companyia al conductor. I hi vaig pujar. Un Pegaso, d’aquells de 1950, de color blanc. Obrerisme pur, com ha de ser. Vam xerrar tot el viatge amb el conductor, i després de tot un matí de carregar pesos i suar dins del magatzem, aquella estona de viatjar assegut i còmode no tenia preu. Ho recordaré sempre.

Voldria viure en un Pegaso.

Studio 54

 

Ja havia plegat el tema de premsa. I he rebut una altra mala notícia al respecte. És com si mai no pogués enlairar-me. Tinc amics, molt bons amics. Però els despatxos ens fan a tots la vida impossible. L’ombra de Jordi Pujol és molt llarga...

A ala vegada, assabentat que ho tinc magre per a cobrar més pensions. Es veu que està superbé si em passejo pels carrers pidolant.

*****

És tenir 12 àlbums a punt, un d’ells doble, i que no valguin res malgrat ser molt bons. Com els dos llibres de fotografia o el llibre de contes còmics. I em comença a faltar temps per a acabar el llibre de contes dramàtics. Almenys m’han donat la idea de fer dibuixos pel llibre de contes còmics, cosa que podria salvar el llibre. I seria una manera de salvar el meu output més artesà. La idea de tot plegat: supervivència, i trencar el mur. O almenys saltar-me la frontera amb Europa.

*****

Ahir (aquesta tarda passada) vaig comprar de cop 18 CDs i un DVD dels Rolling Stones. Un d'ells és la compilació "Flowers" (tots són àlbums americans) i l'estic escoltant ara... després de saber per un grup de Facebook que ahir aquesta compilació va acomplir 54 anys, cosa que ahir jo no sabia. És bastant potent saber-ho ara. (Almenys tot plegat em deixa amb una interessant col·lecció dels Stones, dels que ja tenia els grans clàssics i un parell de compilacions -entre els que tenia hi ha les edicions americana i britànica de Between the Buttons, així com versions en estèreo i mono de Beggars Banquet i l'edició britànica d'Aftermath-. Quasi que només em falta buscar Get Yer Ya-Ya's Out! i potser algun directe més, igualment en tinc uns quants. Ah, i el Blue & Lonesome de 2016!)

*****

Un dia he de fer una llista de què val per a ser un molt bon fan meu. I una de les coses serà ser un bon fan del pare Pio di Peltrecina: conec a dues persones que en són seguidores, així que ja és com de la família. De fet, una de les coses incongruents-en-retrospectiva que m’han passat a la vida és que la meva darrera tarda a Roma el 1987 vam anar amb la mare a una missa d’ordenació de capellans a Sant Pere del Vaticà i amb Joan Pau II oficiant. I això ho vaig mencionar fa poc a una d’aquestes persones -simplement va sortir a la conversa- i em va dir, tota il·lusionada, «que bé, has estat a la missa d’un sant!» És això, els catòlics són així. I jo segueixo bandera.

*****

Pensant seriosament en el tema de comprar un terreny a la quinta punyeta i una casa prefabricada de fusta. La idea de dividir-ho així és: 1) trobar un terreny molt barat que fins i tot pugui pagar al comptat si puc guanyar o estalviar els diners en un termini factible; 2) el possible estalvi en temes notarials i fiscals; 3) hi ha cases prefabricades de fusta a preus pagables, si l’empresa m’ho deixa pagar a terminis. Sí que primer m’he de recuperar, i de fet aquest 2021 va per pagar les coses més urgents, les que no van per banc (la més difícil i important: la Telecaster). Però si el 2022 tinc una mica de marge, establiré una partida per a compra de terreny. Un detall important serà que no m’importarà aïllar-me si amb això aconsegueixo espai, temps i tranquil·litat. Tot i que serà important que ja disposi d’una petita xarxa de difusió de la meva obra, vital per a justificar posar-me a la feina i també vital pel factor drets d’autor. Impossible fer-ho tot només amb el que cobro.

*****

Almenys, una cosa que vaig encarregar divendres és un ukelele groc, barat. Última oportunitat...

I aquesta tarda, junt amb els CDs, he pagat i recollit quatre llibres de música i alguns cotxets. Reconec que m’agrada comprar algun cotxet en maqueta de tant en tant, i la raó és que, a la vegada que tinc clar que no vull ni treure’m el carnet de conduir i que apart del tema seguretat viària hi ha el factor sagnia econòmica, en anys recents m’he adonat que els cotxes tornen a interessar-me -sobretot els cotxes antics-, i que els cotxets en miniatura em permeten tenir tants cotxes com vulgui, incloent els meus models favorits -tots antics-, a un cost molt reduït i sense pagar impostos més enllà de l’IVA en el moment de la compra. No és mala idea, doncs igualment la decisió de no conduir mai un cotxe és ferma: a mi m’agrada mirar cotxes o informar-me sobre ells. Punt.

I ara, a esperar com es resol el tema curatela. Ja hi ha sentència ferma a favor, però hi ha embolic sobre l’últim pas.

*****

«Emotion», cantada per Samantha Sang i escrita pels Bee Gees, és força interessant. Començo a pensar que s’ha de rescatar la música disco, que hi ha prou interès contingut en el seu llegat.

*****

A inicis de setmana vaig estar a punt d’iniciar un altre àlbum amb la meva fórmula de sempre. Però només una cançó va funcionar, una d’excel·lent. Però ho vaig comentar amb els íntims i: 1) vaig decidir incloure aquest sol bon tema com a un instrumental enmig de l’encara inacabat «Charleston», on encaixa prou bé; 2) vaig decidir descartar la resta d’idees, en estadis que anaven del simple apunt al midi complet o, fins i tot, una segona cançó gravada que no funcionava, i ho vaig moure tot a la meva carpeta d’idees junt amb les idees per a l’òpera mai començada; i 3) faré cas i el nou àlbum el gravaré amb guitarres, baixos i algun teclat tocat a mà, conservant el títol de l’àlbum descartat... però apuntant els problemes que han fet que no hagi intentat res així en molt temps (o sí, i descartant els resultats): a) en un estudi tan petit com el meu és impossible tocar la guitarra amb comoditat o deixar-ho tot muntat de manera permanent per a quan sorgeixi la màgia; b) és terriblement fàcil caure en la monotonia tímbrica; c) hauria d’estar relaxat de partida, doncs no sóc Steve Vai i gravar a mà em requerirà d’un procés molt més llarg i difícil que la meva fórmula de sintetitzadors i partitura midi, increïblement eficient; d) tot això em requerirà pensar un mètode que em permeti suplir les meves mancances i el llarg procés que impliquen amb algun tipus d’ajuda de les noves tecnologies, segurament fer cançons basades en riffs repetitius que pugui gravar una vegada o elements rítmics curts (no es tracta de demostrar que sóc el proper Jimi Hendrix sinó de trobar un simple element de renovació). Tot plegat vol dir que els meus millors dies acaben de cop i que vés a saber quan podré iniciar -o acabar- un nou àlbum, més el risc que hagi de començar a llençar àlbums a la paperera en cerca d’alguna cosa que no sé ni què és. L’únic que hi ha a lloc és un petit reguitzell d’influències (des de Daniel Earwicker i el seu mètode de superposició de guitarres a Jimi Hendrix, Nirvana o els Beatles de 1964-65) i, clar, la meva col·lecció de guitarres i baixos, tot i que alguns instruments crucials necessiten petites reparacions i, per tant, un cert grau de despesa que de moment no puc fer. Almenys el baix adequat el tinc des de fa temps i és en perfecte estat de revista: un Fender Modern Player Telecaster Bass fabricat a la Xina el 2011 (i, creieu-me, sona tan bé i és tan sòlid que apallissa fins i tot el meu Highway One Jazz Bass fet a Corona el 2007 i que ja és un molt bon baix). Però les guitarres a emprar ja em fan dubtar més. I segurament hauré d’incloure algun teclat aquí o allà si no vull sonar monòton, encara que estarà molt bé no preprogramar-los.