Woody Woodpecker Symphony On The Rocks

La major i millor de les noticies ha ocorregut: amb una mica de col·laboració dels meus antics companys de grup, dimarts 17 a la tarda em vaig posar mans a l'obra i vaig crear un Bandcamp... amb l'obra oficial completa de To Be Continued!!! Està rebent molt bones crítiques. Estic molt content que encara importem. Si ho voleu escoltar, l'enllaç és: https://tobecontinued1.bandcamp.com/

*****

Dijous 19 vaig anar a la Facultat de Medicina de la UAB a llegir la meva història de vida de tres pàgines, en el que suposa el meu retorn a l'activisme en Salut Mental fora de Terrassa. Va anar prou bé, tot i que he de resumir alguns passatges de la meva història.

A la vegada, el passat 25 d'abril vaig entrar com a soci a Activament. Encara no sé què hi faré, vaig molt perdut. Però almenys hi podria fer activitat a Terrassa, cosa que Obertament, amb l'important que ha estat a la meva vida, no ha acabat d'aconseguir (espero que s'hi decideixin ben aviat, hi tenen un cert quòrum).

*****

"Development Hell" ("Infern de desenvolupament") és un concepte que he après de la Viquipèdia fa pocs dies, i es refereix a aquells projectes creatius que s'eternitzen sense ser oficialment cancel·lats. Passa molt a la indústria cinematogràfica de Hollywood, on moltes pel·lícules tenen processos de creació especialment entortolligats i que duren molts anys abans no es conclouen, si es conclouen. També hi ha projectes discogràfics que hi acaben anant a parar, des de "SMiLE" fins al "Chinese Democracy". A mi em passa continuament, però després de l'experiència del "Corrupció" he après a tenir molts projectes a la vegada, i un o altre està més a prop d'acabar-se que la resta.

*****

Pensant en com fer un parell de modificacions al meu rack més important. En concret, posar-hi un amplificador d'auriculars que tinc i fer una minicura al meu patch bay.

*****

El passat 24 d'abril vaig passar-me per El Prat Ràdio a participar per segon cop al programa "Moure Soroll", on vaig presentar la meva recent trilogia de discos instrumentals, en vam punxar set temes, i vaig interpretar "Amsterdam" en directe amb la "Drown", la meva millor acústica. La veritat és que va ser una molt bona estona i agraeixo profundament als responsables del programa que m'hi permetessin aparèixer. Especialment perquè és un dels pocs llocs on els músics independents de Catalunya podem presentar el nostre treball davant de noves oïdes. L'enllaç del podcast és https://www.ivoox.com/moure-soroll-521-24-04-18-audios-mp3_rf_25607985_1.html.

*****

El diumenge 22 d'abril a migdia la Massa Coral vam participar a la Missa de Sant Jordi a la Parròquia de Sant Josep a Terrassa. Hi vam cantar la Suite Litúrgica de Butler, un compositor poc conegut, i algunes peces més (incloent una d'africana amb jo tocant el djembé). Ens va sortir tot molt bé i el públic ho va rebre tot amb delit. Un molt bon matí. Vaig aprofitar per passar un CD d'"Himnes" a una responsable de la parròquia per a que em tinguin en compte si un dia necessiten una composició, i amb permís per emprar "Himnes" si els agrada. És una situació tan peculiar com vulgueu, però es veu que la música religiosa és un dels meus forts com a compositor, i val la pena intentar-ho si em permet eixamplar el meu públic.

*****

La setmana que vaig dur els peus embenats després de la fallada de cames del 8 d'abril la vaig invertir llegint una biografia del Bruce Springsteen. Era per matar l'aranya, però per a mi era important llegir un llibre. Demostrar-me que puc, que per a mi no és un disbarat agafar un llibre. Això sí, sé que fins l'estiu ja no podré llegir més. No m'agrada.

*****

La tarda del 26 d'abril vaig acostar-me a la BD2 (Plaça Roja) a veure com una altra persona guanyava el II Concurs Literari Paraules i Roses del Club Social Egara. Què hi farem!

*****

La nit del 23 al 24 d'abril vaig començar el treball en un nou disc, "Bongo", centrat en ritmes llatins. Encara tinc molts dubtes sobre com enfocar el projecte per a que sigui realment innovador. En tot cas, portarà temps. També tinc una idea per a un EP amb cinc cançons en diferents estadis d'acabament, amb la idea que sigui cantat i que només figuri al meu Bandcamp (dues candidates són "MR Blues", ja acabada, i la base de l'antiga "Crucifixió" amb una nova lletra).

De totes maneres, reconec que estic molt frenat per la meva agenda del dia a dia i que no tinc forces per al projecte que de veritat m'agradaria fer: obrir-me a l'estètica del "Yankee Hotel Foxtrot" de Wilco, aprenent a la vegada noves tècniques de grups tan innovadors com Radiohead, Super Furry Animals o The Flaming Lips, i fent servir a fons el meu rack d'efectes (dos dels meus tres compressors encarta no els he fet servir, i el rack d'efectes Behringer no veu ús des de 2007; el previ Tascam també l'hauria d'aprendre a fer servir). També seria bona idea aprendre a samplejar per a expandir la meva paleta sonora. En suma, treure'm vicis del damunt, renovar-me, tornar a ser experimental i bon enginyer. Com encorseta no tenir espai ni temps...!

Necessito juliol i agost per mi. Com sigui.

*****

Aquest vespre (27 d'abril) he anat a veure el "Dido i Eneas" dirigit per la Rosa Maria Ribera que han fet a l'Auditori Municipal. Musicalment ha estat realment bo (la Maria Mateu, la meva antiga professora de Cant, ha estat superlativa, encantat d'haver estat el seu alumne), i fins i tot la presentació ha estat bona. Ha estat una fantàstica nit per a ser a Terrassa. I hi he vist a força coneguts participant-hi, també. Reconec que, com a compositor, m'agradaria reconnectar amb ells. El que no sé és com. Però, set anys després del "concert del caos", potser ja és hora que ho faci. També estic de força millor humor i més tolerant i obert. Tinc un cert prestigi en el món del pop-rock independent català però als meus quaranta-dos anys el món clàssic encara m'ignora com a compositor, i clar, una estrena pública ajudaria a difondre el meu treball. Així que vaig buscant una escletxa.

*****

Una cosa bona és que m'han proposat que Els Visitants participem al Dia de l'Orgull Boig el proper 20 de maig, i tocarem a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona davant de milers de persones. Estarà molt bé si ens permet significar-nos i connectar amb una certa bossa de públic. Almenys les cançons i el nivell interpretatiu hi són. Ara és aconseguir trencar el mur creat per les discogràfiques i agències de management, i arribar a TV3, on tot es decideix.

Hipnotic Tango

Volem en Josep Lluís Trapero de nou com a Major dels Mossos. El que li han fet a aquest home és una injusticia. És un heroi, i un símbol de tot el que volem que vagi bé al nostre país. Un país patit.
Visca la República!

*****

És Soraya Saenz de Santamaría una alcohòlica? I Jean-Claude Juncker?

*****

El meu primer sintetitzador va ser un Yamaha PSR-6. Molt bàsic, me'l va regalar la meva germana Mercè el 1990, i el vaig preferir a un Kawai que hi havia a la botiga (Casa Farràs) i que sonava massa estrident. El PSR-6 usava síntesi FM de quatre operadors, i no es podia programar. Tenia una estranya polifonia de nou notes, que en sons de vuit operadors disminuia a quatre veus. Hi vaig compondre els "2000 mosquitos", i va romandre actiu fins el 1994 (els meus anys de minimalisme), quan el seu teclat va començar a fallar. Ja no existeix. Reconec que m'agradaria trobar-ne un emulador per a integrar els seus sons en la meva música actual.

*****

Recordo quan anava a per una elèctrica de dotze cordes. Volia una Rickenbacker 370/12, o almenys una 360/12, però va resultar impossible encarregar-la des de Terrassa a finals de 2006. Fustrat, estava mirant Danelectros barates de dotze per internet quan em vaig trobar una imatge d'una Fender Stratocaster de dotze, vaig comprovar que estava a la venda, i vaig anar a Casa Farràs a encarregar-la. Va trigar bastants dies (només en quedava una al magatzem de Bèlgica), però el 27 de febrer de 2007 va arribar i la vaig anar a buscar. Per mi va ser un impacte. Tots aquests anys després, la puc resumir com una guitarra amb un molt bon moble acabat en Lake Placid Blue (fabricada el gener de 2005 al Japó) i amb una pastilla de pont fantàstica, encara que les altres dues pastilles tenen massa greus (totes tres són ceràmiques, i només el tema col·leccionisme m'impedeix fer un experiment amb pastilles Fender Custom Shop). En tot cas, em va motivar a buscar també una Strato de sis, americana, que quan la vaig recollir el 16 d'octubre de 2007 va resultar ser espectacular, tant més quan reconec que no sabia com sonaria, només volia una Strato "de veritat" després d'anys tocant amb guitarres "amb forma de Strato" però que no arribaven a quallar.

Al final, inundat per la mística d'"has de tenir una Rick, la guitarra dels grans", el 25 de febrer de 2016 vaig entrar en financiació i vaig sortir del Guitar Shop de Barcelona amb una Rickenbacker 330/12. Una bona guitarra... però no tan millor que la Fender Stratocaster XII com per a justificar l'enorme esforç econòmic que em va requerir. Així que he deixat de mitificar Rickenbacker com a marca (tampoc no sóc molt fan dels propietaris de l'empresa i les seves decisions). Conservaré la que tinc, però no m'imagino comprant-ne una altra. Especialment amb els pocs diners que tinc sempre.

*****

El millor baix que tinc és un Fender Jazz Bass Highway One de 2007, que no vaig poder adquirir fins a la tardor de 2015. Desconec el seu nivell real de qualitat, i el cert és que la sèrie Highway va rebre molts pals en el seu moment. Però me n'encanten el seu so (especialment amb pua i "palm muting") i el seu màstil. Únicament li canviaria que tingués un sol volum i un selector de pastilles de tres posicions (els dos volums no són molt útils en un circuit passiu, i quasi sempre els tinc els dos al màxim, sense canviar a una sola pastilla com sí faria d'una altra manera). Per la resta, un "top loader" amb acabat "sunburst" satinat no molt resistent, però reconec que no miro excessivament l'estètica en comprar un instrument.

*****

-Squier VM Telecaster: Nashville

-Squier VM Jazzmaster: Pieholden

-Fender CIJ Stratocaster XII: Califòrnia

-Fender American Series Stratocaster: Antàrtica

-Epiphone Riviera: Mythbusters

-Epiphone Wildkat: Nothammer

-Epiphone Dot Studio: Scarlett

-Gibson Les Paul Studio: Schönbrun

-Rickenbacker 330/12: Glendor

-Hagstrom Viking Deluxe 12: Searcher

-Casio MG-510: Crashbird

-Älvian 335: Connecticut

-Älvian "SG" estéreo: Victòria

-LAG Arkane 100: Dimebag Darrell

-Samick Flying V: Fairchild

-Yamaha Pacifica 112v: Firebird

-Ibanez Talman 302 IV: Audiodelia

-Sterling Stingray SR-50: Mississipi

-Admira Paloma: Pigeon

-Acústica Storm: Illinois

-Fender Villager XII: Windfall

-Yamaha LL16ARE: Drown

-Guild M-240E: Westerly Archback: Airportman

-Baix Storm: Barstow

-Baix acústic Academy: Saint Louis

-Fender Jazz Bass Highway One: Sebastopol

-Warriors P-Bass: Pink Floyd

-Höfner 500/1 Ignition: Beatle

Johnny 99

I ♥ Puigdemont. I ♥ Trapero. Només espero que aviat el tinglado espanyol se'n vagi a terra: a ulls estrangers ja ho està fent. No trobarem a faltar Espanya.

Això sí, encara no entenc què fan al Parlament. És molt avorrit.

*****

He consultat amb el banc com finançar un pis de màx. 40.000€. Ha de ser hipoteca, i es pot estudiar de fer-la al 100%, però he de disposar de 6.500€ per les despeses. Són diners, la veritat. Però reconec que em pensava que serien 12.000. Així que aquest 2018, l'any de pagar crèdits, serà també l'any de mirar com posar-me a to i a més reunir tots aquests diners. Sigui com sigui, m'he de poder plantar a gener-febrer de 2019 en condicions. I llavors mirar si puc fer el pas, que em cal moltíssim. Serà l'any dels concursos...

*****

El "Harbingers" està tenint una bona acollida. M'agrada. En total, una trilogia de discos instrumentals amb bons resultats.

El següent, això sí, ha de ser cantat. Això ja em costarà més.

*****

El passat 2 d'abril vaig gravar noves veus per a les pistes 1 i 15 d'Himnes. No sé quan ho podré continuar.

*****

Diumenge 8 al vespre em van fallar les cames a l'estació de Terrassa Rambla, tornant de veure "Attila" de Verdi al Liceu (una gran nit), i ara escric amb els peus embenats per esguinç. Seran unes vacances de deu dies, que encara no sé fins on em rendiran. De moment he començat una biografia de Bruce Springsteen que tenia voltant (amb una infància i adolescència duríssimes, vagi des d'aquí tot el meu reconeixement). I després aniré a per la seva autobiografia, que tinc en anglès i que em diuen que és molt bona. Però tinc una pregunta: fa servir pedals Boss?

*****

A la vegada, la rondalla del matí està ja tranquil·lament difunta. Hi havia dos projectes allà dins, i portàvem temps sense avançar. En fi, quan estigui bé aniré allà a recuperar un ampli que hi tinc i tornar la clau de l'armari. Almenys el grup Harmonia continua, i fem concerts. No té res a veure amb la meva obra més creativa, però almenys m'ha servit per entrar en contacte amb un repertori que abans menystenia. I crec que aviat tornaré a ser segon baixista en el grup... He descobert que m'agrada tocar el baix, i que hi tinc un toc personal i únic. Vull perseverar-hi.

*****

L'abril de 1995 vaig comprar-me el "Bleach" de Nirvana, i em va impactar moltíssim. Tant, que el 27 de juny següent em vaig comprar una elèctrica Encore "SSH" de tipus Stratocaster. En pocs dies l'Òscar Roig em va regalar una acústica seva que ell no feia servir per res i que li havia fet un luthier, segurament en algun moment dels anys setanta. No conservo cap de les dues, les meves dues primeres guitarres.

La Encore, malgrat que el 1995 em semblava un somni, era molt problemàtica. El selector de pastilles es desajustava cada un cert temps i havia d'obrir la guitarra per a arreglar-lo. El vibrato em desafinava la guitarra, i això que era una còpia del d'una Strato de veritat. A la vegada que el pont em petava les cordes (no hi ajudava que per a obtenir distorsió hagués de passar el seu senyal per la gravadora de cassette saturada i tocar molt dur, a joc de cordes cada setmana). Les clavilles eren dolentes. Sonava a "damn cheap banjo". I a més hi vaig fer tots els experiments possibles amb l'acció i l'alçada de les pastilles, que per a sonar prou fort havien d'estar molt altes, el que va fer que no sonés mai afinada degut al "string pull" magnètic. De fet, les alçades de les pastilles van acabar determinades pel meu gust per emprar les de màstil i centre com a "trasts" per a sons superaguts i tocar com els Sonic Youth. Normal que el 2007 li comprés la Casio a l'Òscar, no era perfecta però era una millora (i ara, tunejada, és un gran instrument, potser el més personal que tinc). Ambdúes van sonar una temporada a través d'un ampli Crate defectuós que mai no va funcionar bé i que ja no existeix.

L'acústica, al seu torn, era una guitarra a l'estil "petite bouche" de les Maccaferri emprades per Django Reinhardt. Li vaig haver de posar cordes i celleta només començar (això, amb els meus nuls coneixements de lutheria, va conduir a una acció altíssima). El cas és que el luthier que la va fer no era ni de bon tros el que la seva fama indicava, i la guitarra va resultar un desastre. El so era mat, acartronat i sense greus, encara que potent. El diapasó estava esquerdat. Hi havia defectes d'acabat per tot arreu. A sobre, al cap de poc va rebre un cop accidental i es va esquerdar per darrera, amb jo intentant una reparació amb enganxador Imedio que no va sol·lucionar gran cosa. Almenys mereix menció com la meva primera acústica, com la guitarra on vaig compondre les línies mestres dels "Misticismes" i dels "Marcianitos", i com la guitarra que se sent en algunes mescles molt primerenques del "Corrupció", disc on hagués acabat sonant si no hagués comprat per casualitat la Samick de dotze cordes que hi vaig emprar (i que ja no tinc, havent patit una ruptura al claviller i, molts anys més tard, havent comprat la Fender Villager que li dóna mil voltes; la Samick me la vaig vendre).

Els seus finals van ser: la Encore la vaig vendre de segona mà i té segon propietari, amb el que almenys algú hi està aprenent com tocar la guitarra; l'acústica anònima ja ni la vaig vendre, simplement la vaig deixar al costat del container el novembre de l'any passat i no sé si algú la va agafar o dorm el son dels justos en algun abocador. Cap d'elles no era com per morir per ella, però reconec que són un bon record nostàlgic. Almenys van ser les guitarres amb les que vaig iniciar-me en l'instrument. I quan vaig estudiar a Crash, un dels meus companys em va donar un bon consell: tractar de sonar bé a pastilla neta o acústic, sense distorsió o efectes. Clar, al principi era molt desmoralitzador comprovar que malament sonava. Però avui en dia toco força bé en net (i amb millors guitarres i amplis), i faig servir poc els efectes (amb els meus preferits essent la compressió -en estudi- i el Univibe; faig poc ús de les distorsions, amb la meva favorita essent el Boss Blues Driver).

Brescia

Acabo d’acabar el «Rainbow Harbingers in Teledysk»

i n’estic fent els backups. És cert que és un altre

disc instrumental i que no ofereix sorpreses. Però

en si mateix és bo. Simplement, no crec que pugui

acabar els àlbums vocals pendents abans de l’estiu:

«Disfunctional» (amb lletres i tot), «1980» (sense

lletres encara, segurament seran en anglès) i refer

«Himnes». L’»Estratègies» requereix de molta feina

encara, i serà el darrer de la cúa (vull gravar els

cantants sense pressions). (I el "Santuari"...)
I ara em queda una carpeta titulada «Wendoline» i

plena de restes de tots aquests anys. En poden

sortir moltes cançons, però sense cap garantia de

qualitat. La deixaré reposar. Com la carpeta de

temes per guitarra: sona força decebedora.

*****

Amb el tema de l’habitatge no sé si estic fent

plans o m’estic autoenganyant. Ho tinc fotudíssim.

Almenys no és culpa meva.

*****

Pobre Puigdemont, pobres consellers a l’exili, i

pobres presos polítics. I mentre això passa, al

Parlament encara juguen a veure qui la fa més

grossa. Per primer cop des de 2001, no sé a qui

votar. O si anar a votar.

*****

Que poc que m’he pogut concentrar. Volia escriure

durant aquest pont, però la son em mata.

*****

El festival per la llibertat d’expressió està

congelat. Mala pluja ens el va espatllar.

*****

El Frontman és a arreglar. Com la «Audiodelia»,

amb problemes de massa.

*****

Almenys em va anar molt bé «explotar» fa un mes.

He pogut acceptar el meu destí. I ara em vull centrar

en construir-me una vida només per mi. Per sort sé el

que vull, i no vull haver-me de discutir amb ningú

pel que vull fer a la vida.
Bé, per sort tinc els amics. I això és molt bo.

*****

A veure si el satèl·lit xinès ja és el barret d’algú.

In the Upper Room

Destaco aquesta entrevista a Carme Trilla (20-3-2018), https://www.vilaweb.cat/noticies/carme-trilla-hem-regalat-el-nostre-futur-als-bancs/, pel seu encertadíssim diagnòstic d’un problema que ens ha dut al penya-segat i sobre el qual s’ha de fer moltíssima pressió perquè literalment ens hi pot anar la vida.

*****

Mentre, i aprofitant aquest any de pagaments i de pausa forçosa, vaig rumiant. La meva amiga María Luisa m’ha ensenyat (20-3-2018) un vídeo xilè sobre cases fetes amb containers. Això ha engegat la meva imaginació, coneixent jo de primera mà com d’espaiós és un container. Al final, mirant per internet m’he adonat que difícilment sigui la millor solució a aplicar a Terrassa, 25 Km. terra endins. Però he mirat dues coses seguint aquest fil mental, i m’adono que la millor opció per a mi depèn de dues possibles variables: 1) un terreny a prop de la ciutat però fora del casc urbà, i aquí el problema no és el preu per metre quadrat, força baix, sinó que no sé veure terrenys prou petits com per a poder-ne comprar un amb una mica d’estalvi o un simple préstec personal (tots els terrenys que hi veig són de proporcions ridículament grans i preus no massa assequibles en conjunt); de totes maneres, un terreny a les Martines o a Can Palet de Vistalegre surt molt més bé de preu que un pis de 30 m2 dins del casc urbà; i 2) una casa prefabricada, i aquí els preus, sense ser assequibles, recorden més al d’un Audi que al d’un Ferrari, tot i que requeririen d’un préstec important o una hipoteca, l’obstacle de sempre. Però car per car, veig més factible això que l’insostenible mercat de pisos a Terrassa ciutat. Ara la feina i trencaclosques és com obtenir almenys part d’aquests diners sense recórrer a préstecs o hipoteques, doncs el meu autèntic obstacle és el banc. I la Pensió 0’25.

*****

Si tot això m’ho permet, admeto que a principis de 2019 m’agradaria intentar un últim afegitó a la meva col·lecció: una guitarra baríton, amb el seu to propi i intransferible. Tiraré pel barat, de manera que si és viable, la meva tria és entre el Squier VM VI i el seu equivalent Harley Benton (del Thomann). Una altra cosa és que sigui viable, amb plans tan potents com un habitatge. Per una vegada, renunciaria a un instrument en favor d’un lloc on viure, si això darrer es pot intentar de manera realista.

*****

Necessita el Philip Glass dels 1980 una revisió? Rotundament sí. És cert que la part més important de la seva obra, i la que a mi em va dur a compondre, és la que va fer als anys 1970, amb «Music in Twelve Parts», «Einstein on the Beach», «Another Look at Harmony, Part 4» i «Dance Nos. 1-5» com a cims més destacats. Però és als 1980 quan estrena estil neoclàssic... i està també molt inspirat, amb partitures com «Koyaanisqatsi», «The Photographer», «Mishima», «In the Upper Room», o fins

i tot obres infravalorades com «Akhnaten», «Powaqqatsi» o «Songs from Liquid Days». I és aquesta part de la seva obra la que ha marcat més al gran públic, i també la que li va obrir la porta a rebre encarrecs posteriors com «The Hours». Una altra cosa és que just a l’inici dels anys 1990 abaixés la guàrdia i no hagi acabat d’encertar el rumb des d’aleshores. Però els 1980 de Philip Glass són l’època crucial en què va demostrar que les seves noves inclinacions neoclàssiques podien ser tan atractives com la seva obra anterior i, a més, arribar a molt més públic. De manera que reivindico també aquests anys del compositor que, per a mi, ho va començar tot.

*****

Dir també que, així com tinc les partitures d’»Another Look at Harmony, Part 4» i «Dance 2», de Steve Reich en tinc les de «Four Organs» i «The Desert Music». Però d’aquest segon encara tinc pendent les de «Music for 18 Musicians» i «Music for a Large Ensemble». I d’en Philip em manquen «Music with Changing Parts» (disponible) i, importantíssima, «Music in Twelve Parts» (no disponible, i em fa molta ràbia no poder tocar la Part 1 als meus concerts ni poder-la analitzar amb tot el detall que voldria). Un cop dit això, reconec que un altre somni seria que ells dos fessin les paus i fessin una composició conjunta. Junts ho podrien encendre tot, fins i tot als seus vuitanta i pocs d’edat.

*****

Fa unes setmanes, esperant per l’assaig de la Massa Coral, vaig trobar els programes d’un concert que s’havia fet poques hores abans, dedicat a la memòria de la Madrona Elias, clavecinista, morta el 2017. Em va saber greu, doncs ella va ser la meva professora de primer i segon d’harmonia, pla de 1966. El temari era bastant peculiar, però ella era prou metòdica i enfocada com per a que jo n’aprengués tot el que se suposava que n’havia d’aprendre. I al final de tot, vaig compondre i estrenar la primera versió dels Misticismes, en plena crisi personal i creativa. En alguna cosa em va motivar, doncs. Vagi des d’aquí el meu homenatge.

Key to the Highway

Dissabte 10 vaig ser al Trilogy Rock amb en Maurici Ribera i en Jordi Ibañez, i la meva part d'especial va versar sobre Mike Love dels Beach Boys. Encara va sortir prou bé, tenint en conte que el material audio que duia no era exactament "la crème de la crème". De fet, reconec que darrerament he escoltat bastant el "Summer in Paradise" dels Beach Boys però que això és perquè m'hi he acostumat. En realitat és un desastre, sobretot "Summer of Love" i el "cover" de "Remember (Walking in the Sand)" amb una veu robòtica pèssima. De fet, és difícil d'entendre com un tio tan negat per a la música pot haver format part d'un grup tan imprescindible (en la seva bona època) com els Beach Boys. En fi, encara no he pogut llegir la seva autobiografia (amb "negre"), però la tinc i valdrà la pena que la llegeixi i faci un informe aquí.

*****

Bona tarda al Liceu amb Andrea Chenier. Admeto que el Liceu ha millorat des dels temps en què n'era abonat i tot era... "bizarre", sortir de cada representació amb el cap tocant a terra, i després no recordar més que barrabassades. Em van fer avorrir l'òpera. Dies com avui m'hi reconcilien una mica, encara que m'he de limitar a escoltar la música sense imatge ni subtitulat, o em sentiria malament.

*****

El juny em reservo data per a anar a veure els tallers d'òpera. L'elisir d'amore. Sé que ho faran molt millor del que ho vaig fer jo fa onze anys. Reconec que em va superar, i tampoc no vaig poder aportar res a Belcore: massa limitat per un director d'escena que no em deixava iniciativa, i, siguem justos, jo estava en una mena de pànic. És lògic que no hagi fet òpera més endavant. Un es pot preguntar què hagués estat de mi si no hagués estat sota tanta pressió. Almenys la meva veu post-operació és millor, ara falta trobar temps per a gravar veus de discos, discos que porten anys esperant...

*****

Tinc el meu projecte d'òpera aturat. Almenys sé de què vull tractar: el comitè de crisi durant la crisi dels míssils l'octubre de 1962, amb l'amic JFK per allà al mig. Un escenari únic, essencialitzable a una taula, unes cadires i un plafó amb un mapa mundi. Sintetitzadors i potser una elèctrica de 12. I tot el drama possible, sense necessitat d'històries d'amor massa vistes. Però possiblement sigui en anglès, i segur que hauré d'anar a Londres a buscar una companyia petita que ho vulgui fer. Aquí l'escena oficial és tan tancada i endogàmica que no hi tinc cap possibilitat. A l'estiu em posaré a treballar en el llibret, i que sigui el que Marx vulgui.

*****

Almenys escolto molta música nova. Sempre pop-rock, però és que és on hi ha les novetats. I necessito novetats. Podeu dir que el problema amb el món clàssic és que sempre es fa el mateix, almenys quan el concert és de gran format, i jo necessitava nous aires. En fi, us convido a llegir el Blog d'en Patinet i a participar de la polèmica. Intentaré que sigui una polèmica útil.

I no us perdeu el disc "John Mayall and the Bluesbreakers with Eric Clapton", de 1966. És una festa. Clapton és Déu. (Com al "Layla and Other Assorted Love Songs", que també és un monument.)

*****

I em va anar bé "explotar" emocionalment fa dos posts. Estic molt millor i més relaxat. I estic en un moment d'acceptació: el meu somni de trobar parella és impossible, però almenys hi ha coses que m'omplen i són factibles, com compondre, escriure i la meva col·lecció de guitarres. L'únic que és impossible i a la vegada és imprescindible i urgent és trobar casa. Espero que hi hagi revolució aviat...

*****

R.I.P. Stephen Hawking. No puc aportar molt, a l'escola es van assegurar de fer-me avorrir les mates i ara em trobo que quan es tracta de ciència sempre faig el paperina. Sé sumar, restar, multiplicar i dividir, i com funciona una potència. I punt. Això vol dir que no sé ni el corresponent a l'antiga EGB. Quan es tracta de coses potents com l'Anàlisi de Fourier, la Retícula de Gauss o els fractals, navego per internet o directament he de deixar el llibre. Em sento un imbècil.

*****

Des de la tardor passada que em manca per arribar l'AKG D-112, micro que és l'estàndard de la Indústria per a gravar bombos i baixos, i que vull tenir com a part d'una minicol·lecció de micros per a emprar com a enginyer de gravació, col·lecció que per la resta és ja sencera, i així anar tancant temes. En un o dos anys també m'agradaria tenir un parell de rèpliques del compressor UREI 1176, sé que n'hi ha una de molt bona per 500€ (el WA76 de Warm Audio) i vull poder-hi experimentar. Per desgràcia, no hi ha rèpliques accessibles del Fairchild 670...

*****

Mentre, reconec que no sé què se n'ha fet de tres pedals que aprecio moltíssim i que són segur a la meva habitació, però que ho dissimulen molt bé: els BOSS Metal Zone, CS3 i Blues Driver Waza Craft. Aquest darrer l'he substituït per l'Angry Driver, però és difícil de fer servir en directe. Un pedal només per a estudi, i... "angry a lot".

*****

I des d'aquí un homenatge a la versió orquestral d'"Isn't It a Pity" de George Harrison, al meu entendre la cançó més perfecta que hagi fet mai un beatle. Profundament inspiradora.

Inici de març confús

No hi ha tractament mèdic pel caos que descrivia al darrer post. Molt, molt trist. Però almenys em va anar bé explotar d'una punyetera vegada. És una cosa que hauré de fer periòdicament, donat que ningú no m'ho voldrà solucionar.

"Creo que lo mejor es no tener pareja y punto. Nadie necesita un ego desatado en casa. De hecho, es genial no tener que darle explicaciones a nadie si te da por comerte una pizza mientras ves boxeo por la TV a las tres de la mañana."

"Admeto que ser pare és una cosa que m'estalviaré, no ho hagués fet gens bé en tot cas."

*****

"No acabo de trobar temps per a continuar la meva novel·la. Però almenys la decisió d'emprendre una segona carrera com a escriptor està presa. Ni que sigui perquè podria ser la manera de signar un contracte sense comprometre la meva música. I a més és un repte personal, una manera de créixer cap a una altra banda."

*****

Estic en dues rondalles de cançó espanyola (tot un món si es fan ben fetes, tot i que de moment molt ben fetes no estan), i a més he entrat al grup de teatre de l'associació de familiars, on em diuen que sóc molt bon actor i és una sorpresa. Clar, la darrera vegada que vaig fer un treball de tipus teatral va ser a l'assignatura de Tallers d'Òpera fa onze anys, i va ser un desastre que em va fer creure que no tenia cap capacitat com a actor. Així que m'estic redescobrint, i sorprenent-me amb mi mateix. De passada, està molt bé veure actuar, i actuar bé, gent que té altres motius per actuar que no pas sobrecompensar els seus egos i les seves inseguretats. En aquest sentit, al conservatori vaig conèixer a gent força preocupant que en algun cas m'ho va fer passar realment malament.

*****

Molt decebut amb els que haurien de ser els nostres partits. El que estan fent és de vergonya aliena. Adonar-me que l'únic motiu que hi ha per a votar-los és no regalar un vot al bloc del 155... Em sento estafat, i no sóc l'únic. Som més de dos milions de persones convençudes que a dins d'Espanya no tenim més futur que ser maltractats, i que volem marxar. Com podem saltar-nos el Parlament i les seves colles d'idiotes? En tot cas, fins i tot Carles Puigdemont ha admès que va ser un error no implementar la República el del d'octubre de 2017. Però almenys ho reconeix. Al Parlament no admeten res que valgui la pena. I a Madrid encara riuen ara. És aterridor.

Una pregunta: a Terrassa encara tenim alcalde?

*****

Puja el preu de l'habitatge. No han après res. I el problema és per a tota la societat. Les meves condicions són un habitatge per un màxim de 21.000€, amb una hipoteca pel 100% del valor de la transacció incloent impostos i gestions, i que la concessió de la hipoteca estigui garantida. Sinó, no hi ha tracte, i això no ho diu la meva imperiosa necessitat de trobar habitatge propi sinó que amb els seus preus i barreres no hi ha tracte possible. Vull pagar pel meu habitatge, però necessito poder-ho fer, ha de ser factible. I res d'això no apareix a un horitzó immobiliari caracteritzat pels castells a l'aire i els fons voltor.

*****

No puc dir què, però he estat component com a intent de trobar algun caler, cosa que pot fallar. Deixem-ho aquí. Si falla, ja tinc compost (no gravat) mig Duncan Drawings IV. És el moment de buscar-me la vida...

Àlbums? Encallat en què no trobo temps per a gravar veus en els vells projectes que les esperen. Com a possibles nous projectes, un de segur és treballar les restes que van quedar del "Random Rain" per a fer un darrer àlbum instrumental. És factible, i una via per a poder presentar àlbum a la primavera, o almenys de tenir feina feta per a quan la necessiti si mentrestant puc acabar vells projectes com el Disfunctional, el 1980 o el Santuari (més la regravació de veus d'Himnes, les originals tenen massa defectes). També penso en fer àlbums de guitarres, però aquí ja he fet algun intent de demo i reconec no acabar de veure el camí. Vull dir que sí, em veig amb cor de gravar rítmiques, però no tinc manera de garantir un àlbum amb la meva qualitat usual. I no vull fallar, no vull avorrir. Almenys sé que he de trobar un nou camí i que la via MIDI es pot esgotar molt aviat.

I També he de localitzar una antiga base, la de la "Crucifixió", a la que he de posar una nova lletra i títol. Com "MR Blues", és una cançó que queda penjant, possible carn de DD4.

Almenys el "Te Deum" està acabat des de finals de desembre. Només sis minuts, però pot impactar. I està emparaulada amb la Massa Coral per a 2019, en el 75^è aniversari. Si tot acaba bé, podria ser el moment en què el públic terrassenc em notés com a compositor per primera vegada. Estic esperançat...

També m'agrada el moment pel que passa Visitants, que és una unitat d'èlit i a més ens compenetrem molt bé com a persones. Pega? No surten concerts. Però és que no surten per ningú, excepte que siguis un grup de tribut, la darrera plaga a espatllar-ho tot.

Fart

Nota del 5-8-2018: El que segueix és un text que no esborraré per sinceritat. No vull arribar més a aquests extrems. Una altra cosa és que sé que sempre estaré vivint les causes que van generar aquesta explosió de violència verbal. I que va ser necessària per a poder viure almenys uns pocs mesos de relativa calma i racionalitat. Només trobo la solució de buscar-me una casa i tancar-m'hi per sempre. Tot és molt trist.

*****

Ja m'estic plantejant demanar que se'm castri de la manera més radical i a la vegada més mèdicament segura que existeixi. La supressió del desig seria per a mi un alliberament. Totes m'odien, i si això segueix així acabaré fent una bestiesa i anant a presó per un motiu no polític. Cal posar fi a tot aquest drama. Mentre, us deixo que gaudiu d'aquest Sant Valentí amb aquest text que segueix i que fins fa una hora havia de ser la meva Gran Declaració sobre el tema. Crec que parla per si sol.

*****

Franctirador

Sí, franctirador. Fa un parell de dies que vaig llegir l'article que enllaço al final d'aquest text. I em sembla el moment, aquest 14 de febrer dia dels enamorats, de deixar clares una sèrie de coses, com a franctirador i a la vegada com a objecte d'una situació desagradable i terminal. L'article en si mateix intenta ser objectiu, està respectuosament escrit, i crec que pot ser d'interès per a molta gent. El que jo vaig a escriure, en canvi, serà polèmic, però crec que ha arribat el moment d'exposar amb claredat un determinat estat de coses per a que ambdós bàndols, sempre de manera reposada, pensin una estona i treguin conclusions.

No busco. He desistit. I això és perquè de les dones no he rebut més que rebuig i condemna. De fet, se suposa que hauria de tenir una gran confiança per a atraure les dones. I és just la confiança que he perdut a base de rebre hòsties per part d'elles. Fins al punt que he hagut de sortir definitivament del mercat d'homes, cosa que ningú no notarà si no és per textos com aquest. I després de sortir-ne, la conclusió és que estic molt incòmode perquè cap ésser humà no està dissenyat per a viure sol tota la vida, però que aquesta incomoditat em segueix resultant molt més fàcil de portar que l'arriscar-me a un altre rebuig o fins i tot a ser denunciat per algun delicte imaginari.

I, a la vegada, m'he adonat d'un fenomen imparable: ara hi ha internet a casa, i amb ell una festa fotogràfica i videogràfica de dimensions incalculables. I elles hi són felices. Per contra, un veu una noia pel carrer i el màxim que pot fer és intentar mirar-la de reüll i amb discreció mentre ella continua el seu camí, sense cap possibilitat de poder establir un contacte -s’entén que benintencionat i profund- i amb la possibilitat real de ser denunciat. I a sobre un s'adona que aquella dona SEMPRE va pel carrer amb una perpètua cara d'emprenyament i hostilitat envers el món. Què triaríeu?

En canvi, quan ho comentes, et trobes amb un munt de gent que sembla trobar-li gust al cantó erroni d'internet, en forma de Tinder i altres portals similars. Portals on un no interacciona amb persones sinó amb perfils, perfils que oscil·len entre el perfil on aquell/a usuari o usuària menteix deliberadament per a encaixar dins d'un determinat patró socialment acceptable i sense pensar en què passarà quan se l'enganxi mentint (aquelles fotos de models masculins i femenins, per exemple, o aquells currículums amb tres màsters), i els perfils falsos creats per la pròpia empresa per a incentivar l’interès dels/les usuaris/es reals. Sense comptar els perfils darrera dels quals hi ha autèntics/ques psicòpates en cerca de víctimes. Tot junt no pot ser descrit més que com un camp de mines on un no pot sinó trobar-se en problemes. I val quartos. Però ja fa temps que la interacció natural entre éssers humans ha cessat, precisament perquè tot el personal (bé, jo em quedo fora) prefereix la incògnita d'un perfil web a la certesa desmoralitzadora d'una cara hostil. Evidentment, ningú no sembla adonar-se que darrera dels perfils que funcionen és segur que també hi haurà una cara hostil, i el més normal i habitual és que la penya tingui experiències traumàtiques. Som una societat disfuncional.

El fet és que el cicle de llibertat encetat als anys 1960 s'ha acabat, i com diu l'article, estem en una contrarevolució. Contrarevolució que està ja conduint a milions de persones a no trobar parella en sa vida (és el meu cas, i és dur, però no em queda cap més alternativa), i recomano llegir l'article per a saber cap a on duu tot plegat, especialment al Japó. De fet, faig l'observació que, tot i que per la resta crec que tots ens podem felicitar perquè l'home dictador de fa seixanta anys ja no hi sigui, un aspecte bo que la gent es casés "com a part de la vida" era que s'incentivava que els i les joves es relacionessin. I era molt difícil trobar-se sol a la vida (ara no entro en com les receptes d'aleshores no serien adequades per nosaltres, o en com la vida per elles era particularment injusta). La terrible situació social de les dones necessitava ser compensada, i el feminisme, durant el segle XX, ha tingut una potent raó de ser. Però ha arribat un moment en què aquest mateix feminisme ha mantingut posicions molt dures quan potser ja no feia tanta falta (i forçant legislacions encara més dures), o almenys hagués convingut delimitar molt bé els problemes reals per a no fer estralls on no calia. I precisament, admeto que estic molt emprenyat amb el feminisme, no perquè no siguin justes la majoria de les seves reivindicacions o perquè els homes del passat no hagin estat el que tots sabem que van ser, sinó perquè el seu pressupòsit que tot allò que té a veure amb els homes és negatiu i condemnable està duent a la criminalització d'absolutament tot el desig masculí per una dona, incloent aquell que no hauria de tenir res de condemnable perquè parteix d'unes intencions la mar de nobles i elogiables, a la vegada que a totes les dones se’ls ensenya a tenir por fins al punt de la paranoia. Clar, ara els homes ens trobem amb tots els nostres objectius prohibits. El feminisme ha esdevingut un monstre completament incapaç de pensar en què sentim la majoria d’homes o ni tan sols en si alguna cosa ha canviat per part nostra. I ara ja no queda cap més remei que tancar-se per sempre a casa, plorar en la intimitat, i llavors procedir a protegir-se de totes les maneres possibles, sota pena de veure tota la pròpia vida anorreada davant tota la societat. És molt trist però aquest és l'extrem al que hem arribat.

Sobre quina era la meva posició de partida, he de dir que hi va haver uns anys de la meva vida en què vaig buscar parella amb tota la meva voluntat, i amb la intenció que fós la meva igual, compartint amb ella tots els aspectes de la meva vida de manera profunda. El que va passar després ja ho he explicat. Clar, la pura veritat és que ara tinc molt clar que he de ser feliç basant-me en els meus recursos, sense dependre emocionalment de ningú. Elles mateixes s’han barrat el pas cap a mi. Cap dona no em pot prometre res ja. El cercle s’ha tancat.

https://www.politico.eu/article/too-much-netflix-not-enough-chill-why-young-americans-are-having-less-sex/

Mississipi floods

Divendres a la tarda vaig anar amb els d'artteràpia a veure l'exposició de l'Ocaña a la Sala Muncunill. Vaig sortir una mica trist, però no per cap mancança de l'exposició, molt bona, sinó pel molt que li va costar sortir endavant, només per morir d'aquella manera tan estúpida, amb el que va morir quan li esperaven els millors anys de la seva vida i de la seva obra. Una obra que sempre estarà a mig construir, i el món sempre la trobarà a faltar. Per si de cas, vaig comprar el catàleg, a un preu més accessible que els dels museus de Barcelona, on has de ser ric per poder comprar-te un catàleg.

*****

Documento aquí un fet estrany a finals de l'any passat: la meva assistència al programa de TVE-Sant Cugat "Ara i Aquí", on vaig assistir com a convidat per a expressar-me sobre no voler la UE... i vaig marxar de l'estudi sense haver pogut dir ni piu. De fet vaig demanar poder assistir a un altre programa, però diria que ho tinc pelut. Tot i que no vol dir que no estigui agraït per l'experiència...

*****

Dilluns vaig acabar el "Random Rain" i dimarts el vaig penjar al Bandcamp. Altres llocs estan a l'espera. En tot cas, reaccions força bones. Els que volien bona música estan encantats, realment he pogut redreçar l'àlbum. Els que volen que canti, menys, no estan tan satisfets. La pega per cantar és que ho he de fer de dia, i de dia no puc per agenda plena. I encara no tinc la veu prou neta després de l'última afonia. Em preocupa la picor al meu coll, també. Però tocarà acabar els àlbums cantat que tinc pendents: 1980, Santuari, Himnes refet... I també dedicar hores a fer un àlbum amb guitarres que em té insegur però que pot estar bé d'intentar per a un canvi de mètode.

I em guardo les restes descartades del "Random" per si en algun moment cal un "Duncan Drawings IV".

*****

No deixeu d'assumir el desafiament d'escoltar el "Cottonwood Hill" de Brainticket (1971).

*****

Una guitarra que m'havia fet somniar per les seves opcions de color ha estat descartada: la Epiphone Les Paul SL. Raó? Està tenint unes crítiques terribles. No vull llençar els diners.

Mentre, l'Angry Drive ha arribat després de molt temps, i sona bé (l'AKG D-112 encara s'ha de materialitzar).

Em recomanen una Fender PM-1 com a acústica de sis cordes. Prenc nota. Però reconec que trigaré a poder-la comprar. Aquest 2018 serà l'any de pagar...

*****

Dimarts baixo a Barcelona. Sé que baixo a que em pegui la policia espanyola, però per a ells serà el final, facin el que facin, i això és bo. Molt bo. Benvinguda, República.

*****

Que mediocre que és M. Rajoy. Que mediocre.

1941

Hipoteca? Necessitem: 1) que es detingui a tots els promotors, agents immobiliaris i banquers de l'estat, per destrucció econòmica de tota una societat; 2) que baixin radicalment els preus dels pisos fins a que una persona normal amb un sou o una pensió baixos puguin pagar-se un pis en no més de dos anys; 3) que a més els preus de l'habitatge siguin fixos (i sé que se'm dirà que això no pot ser, argument que jo contesto dient que desnonar a milions de persones tampoc no és una cosa la mar d'intel·ligent: si es vol que la gent pagui per una casa, els preus han de ser pagables. Jo mateix porto 17 anys buscant casa i de moment el més calent és a l'aigüera).

*****

Necessitem que es detingui els ministres corresponents del govern de Madrid, pel que estan fent amb les nostres pensions.

Quines ganes que demà tot surti bé al Parlament.

Quines ganes de no ser espanyol. I que no se sàpigui mai més res de M. Rajoy.

"Només tinc ganes que perdem de vista Madrid i siguem lliures. Vaja, també vull poder-me pagar una casa amb la meva pensió. Les dues coses estan connectades."

*****

La matinada de diumenge a dilluns (ahir) me la vaig passar fent midis. I he fet una carpeta amb aquests midis, els descartats del Random Rain, i un tema sobrer que encaixava. I té problemes similars al Random Rain, però sona a àlbum. Així que toca fer sessions de regravació, assumint que no en sortiran gravacions completes en elles mateixes, però que pot sortir-ne una bona base de treball. El mateix Random Rain no és tan dolent, i veient-lo després de dues setmanes de descans forçat per afonia, és més un cas de gravacions incompletes que de desastre total. Això sí, s'ha de treballar. En tot cas, el millor de tot això és que estic convertint en cançons vàlides els vells esbossos de l'era Corrupció que sempre havien estat allà tocant-me els nassos. Encara en queden, però són diferents. I mereixen el seu propi projecte, ni que sigui el Duncan Drawings IV.

I una nit m'he de posar a gravar bases de guitarra per a un projecte diferent: vaig compilar i editar demos de guitarra aquest desembre passat, però per si soles no tenen la qualitat necessària com per a basar-hi produccions completes, i són una mica avorrides. He de poder ser més lliure i impactant.

*****

Tinc completat el tercer capítol de la meva novel·la, i començat el quart. Són capítols curts, de dues pàgines o poc més, i la novel·la no serà gens extensa. Més val, perquè m'està costant molt d'escriure i és, per ser sincers, "la repanocha". No descarto escriure un llibre de contes en els moments en què m'encalli més: representa que sé què passa a cada capítol, però convertir-ho en un text i uns personatges amb vida és el major repte de la meva ídem. (Tinc també una idea per a una segona novel·la, però no l'he pretreballada.)

*****

Un àlbum que vinc escoltant aquests darrers dies és "Pandemonium Shadow Show" de Harry Nilsson (1967). Una mena de "Sgt. Pepper II" deliberat per part del seu autor... i no desmereix. Tema clau: "1941". De Harry Nilsson també en recomano el tema "Black Sails", produït per John Lennon el 1974: Dennis Wilson té temes en aquesta línia i és un puto geni.

*****

"El moment en què un admet que ni sabia que existien The Cranberries. Sóc alternatiu, alternatiu..."

Ufff II

El recopilatori "República o República", en el que he participat amb el tema "MR Blues (Mal Karma)", ha punxat. Hi ha dos o tres temes realment bons que fan que s'hagi d'investigar, però la resta és fluix, la gent no se l'ha pres amb ganes, i les lletres consisteixen majorment en repetir una vegada i una altra les consignes de les darreres "manis". És com si no poguéssim fer obres mestres com a país. En fi, si hi ha segona part, m'hi afegiré amb tota l'empenta, esperant que aquest cop es convoqui la màgia...

*****

Esperant la màgia Puigdemont. Sé que arribarà. De totes maneres, reconec que voldria que Madrid no existís. No hi ha qui els aguanti. I n'estic fart que anem amb el lliri a la mà. Són els nostres enemics i punt.

*****

Trump és un perill. Kim Jong Un, també. I els seus botons nuclears, encara més. Octubre de 1962.

*****

Afonia durant totes les festes. Encara no puc gravar veus. Almenys tinc clar que és millor gravar veus i acabar discos que venen de lluny, més que no fer discos instrumentals MIDI. El que no vol dir que no tingui pressa: el "Random Rain" és una punxada, i rescatar-lo implica convertir-lo en un disc cantat. Un altre problema.

*****

Reflexions depriments sobre el món femení:

1) Reconec el meu cansament que tots els problemes del món se'ns atribueixin als homes mentre totes les qualitats del món s'atribueixen a les dones. Suposo que hi ha de tot, com a tot arreu. En tot cas, els i les psicòpates suposen un problema molt més greu que la resta de la població combinada. Ho dic demanant una mica d'exactitud. El feminisme hauria de revisar certes tesis.

2) Estem en un món peculiar on intentar conèixer dones presentant-se un en persona és equiparat a agressió. Mentre, tothom es veu forçat a emprar Tinder, una aplicació de contactes, i no per res però és el major club de psicòpates del món, és un camp de mines on tothom menteix i tothom procura fer mal, i els pocs que hi van amb el lliri a la mà en surten traumatitzats. No m'hi veureu.

3) Està clar que una vida com la meva sense un sol èxit amorós i amb un munt de rebuigs i maltractes psicològics, en una ciutat on totes van pel carrer amb cara d'agressió, no és agradable. He hagut de deixar-ho córrer. És trist, perquè a l'escola se'm va prometre que trobaria una dona amb la que seríem feliços i durant molts anys la vaig buscar amb la intenció de fer-la la meva igual, però vist el pati només puc fer que tancar-me a casa i tallar totes les connexions amb l'exterior. Protegir-me. Defensar-me. Mirar de no pensar. "Hotel Renaissance".

4) Estic fart dels "memes" que es gasten les dones per internet, definint-se com les més perfectes, les més boniques i les més simpàtiques, mentre asseguren que només acceptaran homes perfectes i guapos que facin tot el que els diguin. No per res, però així prefereixo viure sol. No necessito egos descontrolats a casa. Han acabat amb la meva paciència. És la guerra.

Ufff

De Madrid només puc dir que són un dels grans centres de la maldat en aquest món. Només espero que acabin tots a la presó, i que els "nostres quatre" en surtin per a comandar el nostre dissortat país cap a la República i tota la seva promesa de llibertat i dignitat.

*****

Terrassa Griposa Blues. I jo he hagut de perdre el Nadal a darrera d'una afonia. Tot està per acabar. Molt fustrant. Almenys l'altra nit vaig estar programant el meu multiefectes BOSS ME-25 i crec que ja ho tinc tot ajustat per gravar i treure bons sons de guitarra. Especialment la"Glendor".

*****

La matinada del 5 vaig llegir dos articles de Politico sobre Donald Trump i la veritat, em temia el contingut però és que encara és més terrible del que em pensava: tot un aparell de govern actuant per frenar el seu president enlloc d'ajudant-lo, buit de poder, política exterior caòtica, i un president tan famós per les seves sortides de to a Twitter i a importants reunions que el seu equip no para de dir als seus equivalents d'altres paÏsos que es fixin en el que realment s'implementi i no en el Twitter del seu president... Fins i tot un dels articles parlava del seu estat de salut mental. I això amb ell presumint que el seu botó nuclear és més gran i funcional que el de Kim Jong Un. Així que el pitjor escenari possible s'està esdevenint. Ha ocorregut. I ningú no sap com sortir-ne, especialment sense grans danys. I no és que sigui molt fan de la Casa Blanca, però Trump està aconseguint que, en comparació, George W. Bush i Barack Obama siguin grans estadistes amb mandats plens d'èxits. Molt, molt depriment.

*****

Tinc a la llista de pendents els cofres de "Sgt. Pepper" dels Beatles i de "Made in California" dels Beach Boys, així com les reedicions d'"AM" i "Being There" de Wilco. I els llibres "Beatles Gear" i "Terrassa recull gràfic 1865-1965". No és molt, però no sé d'on treure els diners.

*****

Tres capítols de novel·la fets, però és massa dur de fer, per a pocs avenços. No és el meu millor moment.

Time of tides

Avui hi ha hagut un gir inesperat consistent en 70 diputats indepes. I en l'Albiol quedant reduït a 3 diputats (que compartiran grup mixt amb la CUP: passaran estones entranyables junts). Pels pèls, però s'ha fet justicia. Ara a veure què fa Rajoy (res de bo). Únic punt negre, els 37 diputats de C's: les mentides dels mitjans estatals han fet efecte, i un s'espanta en pensar que hi ha força personal a Catalunya que no només no està horroritzat amb els cops de porra de l'1-O sinó que fins i tot s'hi diverteix. I a Terrassa en són molts. Sento vergonya de ser terrassenc en aquestes condicions.

*****

Ara sí, l'altra decisió del dia: he decidit que bona part del problema amb el "Random Rain" es deu a que necessita molt més treball. Tant com per a alterar-ne en concepte: calen guitarres, mandolines, baixos, possiblement sitars i djembés... i la meva veu cantant lletres. El qual és un problema, perquè no trobo quan gravar veus durant el dia, i de nit no puc, les nits a Kanga es van acabar el 2005 i no tornaran mai més. També hi ha el problema que hauré d'escriure lletres, i no tinc idees per a lletres des de fa temps, és un món que ja es va acabar. En tot cas, se suposa que Lluís Paloma instrumental és Lluís Paloma en estat pur, però em costa de vendre la idea. En fi, estic desesperat per donar-li un fil al "Random Rain" que sé positivament que ara no té i que em demanarà rumiar molt.

I havia pensat de començar a treballar en els ritmes llatins de "Bongo", però havia de ser cantat també. No vull dispersar-me més. Apart del "Random Rain" (en treball), hi ha pendents el "Santuari/Partisà", el "Disfunctional West Coast Promotion", el "1980" i l'"Estratègies al Paradís" (aquest darrer, amb veus convidades que no sé ni quan ni on les podré gravar, més que en una habitació visc en un caos). I he de regravar les veus d'"Himnes". Massa feina, i un bon coll d'ampolla. Començo a no saber com tenir un projecte que pugui gravar i acabar de nit.

*****

Passo nits en blanc perquè necessito estones d'estar amb mi mateix. Sense telèfon. Sense whatsapp. Sense agenda. Sense obligacions exteriors. Sense assaigs ni reunions. Sense tensió.

Tides of time

Estic una mica més animat en aquest moment, dintre que no serà el millor Nadal de la meva vida (si és que hi pot haver un Nadal bo). Aquest matí passat hem tocat nadales en una guarderia als grups Sant Llorenç, i reconec que escudat per gent amb simpatia pels nens ho he disfrutat i tot, improvisant també "El noi de la mare" a pelo. La sorpresa ha estat al sortir, quan m'han dit que es passen els assaigs de diñlluns i dimecres al matí a divendres i dissabte al matí... quan no puc. Pot ser que se m'alliberi horari, però em sap greu perquè ja hi havia invertit hores de feina i podia rendir. En fi, he de buscar substitut, i em queda el primer grup, igualment càlid, però instrumentalment més problemàtic. Almenys en aquest darrer sembla que seré definitivament el tercer guitarrista, cosa que no sé si serà bona però almenys em permetrà centrar-me. I aprofundir en un repertori que m'estic aprenent de cop als meus 42 anys, i que té els seus punts d'interès, especialment l'havanera "Torrevieja", coneguda però no per això sense possibilitats.

*****

Després de la cancel·lació del "Random Rain" (per una raó, és el primer àlbum que acabo sense que hi hagi cap avenç o cap canvi d'òptica a oferir al meu públic, i no estic en un moment com per rebre crítiques adverses), estic pensant l'estratègia a seguir. Tinc tres fronts: 1) acabar els àlbums amb lletres que tinc pendents, i això vol dir gravar de dia, cosa que no veig molt factible mentre visqui a l'hotel mamá; 2) preparar i gravar dos àlbums instrumentals més -no necessàriament de midis- amb idees incompletes que tinc en una carpeta i que són descartats-amb-potencial que abarquen molts anys, des de 1992 fins al propi "Random Rain", i amb l'avantatge que molts no tenen molt a veure amb el meu estil de sempre (pot sortir malament, però si funciona pot ser un canvi refrescant i tot); i 3) un àlbum amb guitarres i baix elèctric, i aquí m'estic figurant un esquema: posar el meu petit ampli Roland Blues Hot Cube de 30W a sota dels meus sintetitzadors i, quan hagi de gravar guitarres, connectar-ne la sortida d'auriculars amb la taula, blocant de passada l'altaveu. Per què? Perquè he descobert que el multiefectes BOSS ME-25 que he estat fent servir de previ no rendeix adequadament amb sons nets, fent sonar guitarres bones com guitarres dolentes per un tema d'impedàncies. A la vegada, crec que faré servir molt més l'ME-25 si el tinc a l'abast que no pas si continua penjat a sobre d'un dels mobles de rack. I un dia m'arribarà l'Angry Drive, en substitució del Blues Driver Waza Craft que vés a saber on és i que sempre recordaré amb afecte. L'àlbum no el tinc ni planejat, fora d'una carpeta amb idees al meu disc dur, però la idea és provar si és factible, simplement per a canviar de mètode i buscar altres resultats. Perquè la millor lliçó del "Random Rain" és com d'avorrit pot resultar gravar un àlbum de midis si només l'impulsa la necessitat de tenir producte per a no estar massa temps fora del mercat, en un moment particularment enervant de la meva vida adulta.

*****

Reescoltant el "Rubber Soul" dels Beatles. Recordo com em va impactar quan tenia 20 anys. No només em vaig acabar comprant un sitar: els "Misticismes" van ser compostos en la seva primera versió en resposta als fantàstics ambients acústics de l'àlbum i a la introspecció de les seves lletres (que no vaig poder replicar: la dels "Misticismes" va ser una lletra molt frustrant). Favorites meves de l'àlbum: "Norwegian Wood" i "Girl". Descartat favorit: la primera versió de "I'm Looking Through You".

*****

Podria haver-la encertat provant amb el grup de teatre de l'associació. No es tracta de res molt ambiciós o exigent. Però hi ha bon ambient... i sembla ser que acompleixo amb els mínims exigibles com a actor, cosa que fa deu anys estava completament en entredit. És una bona notícia.