Patata Brava Blues

Tancant equip. Només em falta un micro AKG D-112 Mk II per a gravar bombos i baixos. Ja arribarà. Per demés, és l'important moment d'haver vençut a la pobresa, malgrat que continui essent pobre. Però puc fer coses. Puc fer-les.

*****

Descartem la vaga general: ningú no hi està disposat, i amb bons arguments. Què fem, doncs? Toca fer bullir el tupí (el tupé en el cas de l'Elvis Presley). Estic cremadet i sucarrimadet, així que trobar sol·lucions aplicables corre pressa. Molta pressa. Les manis de dissabte no ens acaben de menar enlloc.

Mentre, tindrem tres llistes. Ja, ja, ja! (Ah, i segons Rajoy no votarem fins d'aquí a 95 anys. Bufff...)

I 10 persones són a la presó injustament. Indignant.

*****

Amb els preus pujant, passo d'intentar res més amb bancs i immobiliàries. Espero que s'estavellin aviat. Aquesta segona bombolla no trigarà tant com la primera a petar. Tots som pobres. I punt.

*****

Aquelles demos midi s'han anat acumulant, i ara tinc un protoàlbum sencer de demos titulat "The Random Rain Intrigue". Falta veure què en pensen unes poques persones que em fan de betatesters. A una li ha agradat molt.

Mentre, espero que m'arribi cert pedal per a intentar unes gravacions amb guitarres. No sé com aniran, però és per canviar de mètode.

*****

M'ha d'arribar un llibre usat i descatalogat que em pot ser molt útil: "Microphones", de Martin Clifford. Té moltes fórmules i descripcions de tipus de micròfons. I reconec que em voldria posar a escriure els meus "apunts per a una teoria de la música", un llibre exclusivament sobre tècnica i possibilitats.

*****

Tinc una temporada Eric Clapton. Em falten moltes coses per sentir, però tinc la sensació que, almenys en estudi, el seu darrer disc important és "Slowhand" (1977). Una llàstima, doncs té uns 1960 superbs, i uns 1970 que no són tan brillants però que realment tenen els seus moments. Per exemple, "There's One in Every Crowd" és rutinàriament posat a parir, i en canvi jo trobo que és fins i tot millor que el "461 Ocean Boulevard", encara que tots dos siguin discos "soft". Sempre ens quedaran "Bluesbreakers-John Mayall with Eric Clapton", "Disraeli Gears" i "Layla and Other Assorted Love Songs" per flipar de valent. I aquell toc que li dóna a la guitarra: ara pot semblar normal, però el so d'una Les Paul passada per un Marshall saturat el va inventar ell. Un mestre.

*****

Que què separa a en Jimi Hendrix d'altres guitarristes "mil dits"? Simple: ell tenia una visió, habitava un món diferent al nostre, i ens n'enviava notícies a cada gravació o concert que feia. Molts que han vingut després s'han centrat a tocar molt ràpid, i es nota.

*****

Mentre, a Jeff Beck i a Robert Fripp els hauria de seguir més la pista. També a Adrian Belew. Sí que he escoltat molt a David Gilmour, i es nota quan toco la guitarra: tot em sona una mica a Pink Floyd. Una altra cosa és que el seu so s'hagi quedat al 1979, tot i que no crec que cap dels seus fans ho vulguem diferent.

I com a independents, Lee Ranaldo, Thurston Moore o, a casa nostra, Ferran Baucells o Marc Casulleras.

*****

I per acabar: quan remuntaran el vol definitivament els Wilco? Hi ha el potencial, però no acaben d'arrencar. Tot i que admeto que el darrer disc de Son Volt és el pitjor que han fet, no un desastre però li manca moltíssim focus, com si al Jay Farrar li hagués costat moltíssim posar-se a escriure cançons.

I el darrer de Father John Misty no em crida tant com els altres dos. Un tema de so, suposo.

Em deixava de dir que el disc de Filipinki i Bez Atu es titulava "Nie wierz chłopcom". I aquest sí que és un exemplar mestre. No he perdut el temps.

*****

I ja no recopilaré més. Començo a pensar en passos futurs. 2018 serà un any de pagar, però també vull que sigui un any de creativitat i nous horitzons.

Tot sobre el Patinet

Sí, som els periodistes de Tivizrí i tornem a casa d‘aquell experiment estrany anomenat Patinet. Per si de cas, fem notar que ja hem fet testament.

Ja hi caps aquí dintre?

No. Necessito un pis, però bancs i immobiliàries m‘ho han prohibit. Així que aguanto sota una pressió enorme. Almenys he arribat a tenir tot l‘equip, i ara ja dono per tancats tots els temes i a tornar diners, que ja em convé. És un esforç que ja hauria acabat fa molts anys si hagués cobrat una pensió normal. L‘estat espanyol es pensa que amb una mica d‘almoina ja podrem viure. Almenys puc dir que m‘autofinanço la meva carrera de compositor/productor/enginyer de gravació. Completament independent.

Segur que no et queda cap pendent?

Bé, dos. Un és important i és l‘ordinador, quan s‘espatlli. Recordeu que és de 2011, i n‘estic molt content, però tinc la sensació que amb ell estic al temps de descompte. I l‘altre, per més endavant, és una taula de mescles més gran i amb alguna funció més, tot i que per l‘espai que tinc ara la taula que tinc ja em permet fer força feina.

I de les guitarres?

N‘hi ha una, una Samick Flying V a la que més endavant li voldré posar unes Seymour Duncan Seth Lover, cares però molt bones, que ja faig servir a la meva Epiphone Dot Studio “Scarlett“ amb excel·lents resultats. I hi ha dubte de si posar pastilles Fender Custom Shop a una Ibanez Talman tipus Telecaster. Però són detalls menors i no imprescindibles. Potser en algun moment llunyà aposti per una guitarra electroacústica Recording King, però queda lluny. Vull descansar.

On vas estudiar enginyeria de gravació?

A CRASH de Manresa. Tenien un programa molt comercial i vaig sortir-ne amb una bona nebulosa al cap. Però ara estic agraït d‘haver-hi passat, perquè tots aquells conceptes em van orientar molt quan vaig començar a muntar-me l‘estudi circa 1999, i també m‘han ajudat a treure-li el màxim partit al que no deixa de ser un home studio amb les seves ambicions. Impossible anar a per taules Neve, compressors Fairchild o Urei, o micròfons Neumann U-87. En tot cas, sóc un tècnic, i considero que el meu avantatge sobre molts dels músics del nostre país es deu precisament a això: un bon coneixement del so i de la tècnica d‘estudi, i res de tonteries.

Quin és el teu mètode?

El meu mètode habitual parteix de crear una partitura electrònica amb un editor de partitures, guardar-ne el resultat en un “MIDI file“, que obro després amb una DAW, i llavors disparar els sons en un sintetitzador via MIDI i regravar-ne el resultat en audio, pista per pista, i mesclar el resultat. En aquest resultat també hi puc incloure guitarres o baixos quan calgui. En tot cas, sempre mesclo tota la base, i ja hi posaré veus en un altre multipista quan em vagi bé. Finalment masteritzo el total. Dos detalls importants són que, com que la meva reverb favorita és en un rack (el Zoom RFX-2000, programa 01), solc gravar cada pista amb reverb. I que de vegades edito trossos junts en plan “Good Vibrations“. També experimento amb variacions de velocitat i amb la “marxa enrera“, així com amb línies de retard. I he descobert que la meva veu sona molt bé passada per flanger, cosa que en el futur faré moltíssim.

I això també ho vas fer al teu primer disc?

Només a “Dos Rellotges Fan Un Litre“ i gravant el MIDI via teclat. També vaig emprar el seqüenciador d‘a bord dels meus Casios CTK 601-611 per a parts d‘“El Patinet...“ i de la “Torradora“. Però tota la resta ho vaig tocar manualment, i culpo d‘haver trigat tant amb aquell disc al fet d‘haver-lo de gravar manualment i sense la maquinària adequada: primer amb una Fostex FD-8, i a partir del 7 de juliol de 2001 vaig tenir ordinador, però havent d‘aprendre-ho tot de nou i amb només una sortida MIDI no vaig començar a aprofitar-ne les possibilitats fins a finals de 2002 (audio) i mitjans de 2004 (MIDI). De fet, els dos primers usos que vaig fer del MIDI van ser els “Dos Rellotges“ (2004) i “Automatic Day“ (2005). En tot cas, vaig haver de regravar moltes coses, doncs al principi disposava de molt pocs instruments i alguns d‘ells eren molt dolents.

Fas servir sons molt complexos. Com els crees?

Mitjançant capes de sons, una tècnica on el MIDI m‘ajuda molt. Dispares el mateix MIDI amb sons diferents en pistes diferents, o en dos o tres sintes diferents en la mateixa pista estéreo. I el resultat és un so molt més complex i dens que si em limités a dir “un instrument fa aixó, un altre fa això altre“ per separat. Una tècnica que m‘agrada molt emprar consisteix a disparar mostres del mateix tipus d‘instrument a dos o tres sintetitzadors de diferents marques, distribuïts per l‘estéreo. Hi ha el risc de tenir problemes de fase, i un tema que em reca és no disposar de botó d‘escolta mono a la meva DAW. Però si es fa bé, és una manera de crear sons en estéreo sense els problemes de passar una mostra mono per un chorus lateralitzat. També he aplicat de vegades una tècnica semblant a les bateries de kit, amb tres kits de bateria a la vegada, tot i que s‘ha de fer amb tres sintes i vigilar igualment amb el tema de fase, i aquí no panoramitzo. Finalment, també solc fer capes amb els orgues, i aquí faig servir des d‘un Casio WK7500 fins a VST‘s d‘orgues Farfisa Mini Compact.

Empres equalització?

Sí. Però m‘ha portat anys deixar de ser purista en aquest aspecte. Abans l‘emprava només a la veu, per a que se m‘entenguessin més les lletres. Ara és part indispensable quan vull intentar la tècnica del “mur de so“, com al “1964“ o el “Biedroneczki“.

Dobles la veu en diferents pistes?

Sí, quasi sempre. I de vegades la comprimeixo amb un compressor analògic (fins ara, l‘Alesis 3630, un compressor polèmic, però que ben emprat fa la seva feina).

Què en penses de l‘Univibe?

Que és el meu efecte favorit per guitarra. Sempre sona bé.

Què ens recomanaries per a aprendre a gravar?

Recomano intentar gravar com als 1960. Recordeu que aleshores només disposaven de cambres d‘eco, micròfons i gravadores de cinta. I amb això es van arribar a crear sons increïbles. Gravar així et fa pensar molt, i aprens. De fet, és important que les fonts sonores sonin el millor possible, i això et fa treballar amb el músic, l‘instrument i els micròfons abans de tornar a la taula de mescles i posar-te a gravar. També és bona idea llegir com s‘han gravat certs discos, perquè et dóna idees per intentar al teu estudi. I sí, ara tot és molt fàcil, però és una molt bona idea no aconformar-se amb posar quatre sons de sinte i una mica de reverb. Et perds gran part de la diversió, i el teu públic ho nota. També recomano llegir llibres en anglès sobre com gravar, i sobre com es van gravar discos clàssics del rock. Dic el rock perquè els enginyers de clàssica són massa conservadors i els he sentit discos molt pobres per la part audio, obsedits com estan en la puresa sonora. Els efectes han arribat per quedar-se.

Què en penses de l‘autotune?

No sé si té alguna possibilitat interessant que se‘ns estigui passant a tots per alt, però el cert és que amb la utilitat que li dóna la Indústria, simplement em posa molt nerviós: veus robòtiques i sense res del que se suposa que fa gran a un cantant. Si hi he experimentat? Alguna vegada, sí. Però no ha arribat mai a un dels meus discos. Raó? El meu vibrato natural es fotia d‘hòsties amb la manera de funcionar dels VST correctors que he provat, i el resultat era inescoltable, era com sentir una alarma d‘un edifici. Al final prefereixo regravar una pista vocal fins que quedi bé. I sí, almenys faig “comping“: gravar diverses preses d‘una mateixa part vocal i llavors sel·leccionar-ne i muntar junts els millors trossos.

Fas servir poc la guitarra...

Cert. És una pura qüestió de manca d‘espai, no em puc deixar l‘equip muntat per quan vulgui gravar, màxim un multiefectes BOSS ME-25 que tinc muntat però que he de reprogramar quasi per complet. Amb les acústiques el mateix: quan les gravo ho faig via piezo. Tinc bons micròfons, però muntar-los amb tan poc espai disponible és directament impossible. És molt frustrant. Sobretot perquè he millorat força a la guitarra, i m‘agradaria experimentar-hi. Tampoc no trobo el meu pedal BOSS Blues Driver Waza Craft, la millor disto de què disposo, i no voldria haver de gravar amb distorsions pitjors, almenys no les guitarres principals.

Has provat de gravar amb micròfons i amplificadors?

Almenys un cop, en unes cançons del “1964“, amb el Twin-Amp. Va ser molt interessant.

Què tal et trobes amb els baixos elèctrics?

Molt bé! No pretenc ser un virtuós, però el cert és que vaig tenir els baixos aparcats durant molt temps perquè em tenia per un baixista mediocre, fins que fa cosa d‘un any i mig vaig provar-ho i em vaig adonar que totes les hores amb la guitarra m‘havien servit per ser conscient de què estava fent, i ara hi ha contextos on toco el baix. Per tocar per Terrassa, tinc el nivell.

Alguna tècnica que tinguis pendent de provar?

Una que vaig llegir en un dels llibres de Bobby Owsinski: una tècnica de compressió de mescla en què el senyal de mescla es divideix, amb un canal estéreo essent comprimit analògicament i un altre sense comprimir, i llavors es mesclen. Això permet una presència màxima, però conservant els transitoris. Potser ara sigui una tècnica antiga, amb programes com Wavosaur permetent retallar la forma d‘ona de manera molt efectiva, però no deixo d‘estar intrigat.

Finalment, quins són els teus enginyers de gravació favorits?

El meu gran tótem és en Geoff Emerick, l‘enginyer de gravació del “Revolver“ i el “Sgt. Pepper“ dels Beatles, així com de l‘“Odessey and Oracle“ dels Zombies i de l‘“Imperial Bedroom“ de l‘Elvis Costello. Era un gran amant de l‘experimentació àudio, així com de no repetir-se, i més d‘un cop es va arriscar a que el despatxessin de la feina perquè per a obtenir el so perfecte necessitava fer coses força discutibles amb el material de gravació del que disposava. Un altre enginyer molt bo és Michael B. Tretow, l‘enginyer d‘ABBA i un factor decisiu en el bon so de la discografia d‘aquest admirable grup. També m‘agrada molt el treball de Stephen Barncard a l‘“If I Could Only Remember My Name“ de David Crosby, increïblement net i present per a 1971, i Eddie Kramer va fer una molt bona feina amb els discos de Jimi Hendrix. Dels enginyers que van treballar amb els Beach Boys, em quedo de lluny amb en Stephen Desper, clau en els àlbums “Sunflower“ i “Surf‘s Up“. I no sé si Daniel Lanois és enginyer apart de productor, però admiro el so que li ha tret a discos favorits meus de Bob Dylan i U2.

Equipament de la Unitat Mòbil, novembre de 2017:

 Micròfon de condensador AKG C-3000.

 Micròfon de condensador ADK A-51 s Type IV.

 Micròfon de condensador Behringer B-1.

 Previ Behringer T-1953.

 Rack d'efectes Zoom RFX-2000.

 Rack d'efectes Behringer Virtualizer Pro.

 Compressor/Porta Alesis 3630 analògic.

 Compressor/Porta Alesis 3632 analògic.

 Compressor DBX 266XS analògic.

 Auriculars,

 Patch bay Behringer Ultrapatch.

 Amplificador d‘auriculars Alto HPA6.

 MOTU Midi Time Piece.

 Interface Tascam US-16x08.

 PC clònic amb tarja de so Creative Soundblaster Fatal1ty i gravadores de CD/DVD.

 Mescladora Behringer Xenyx X1832USB..

 Midi Thru Box M-Audio Midisport 4x4.

 Mòdul sintetitzador Korg 05R/W.

 Sintetitzadors Casio CTK-601 i CTK-611, i WK-7500.

 Sintetitzadors Yamaha DX-7 i MM6.

Pedals principals d‘efectes:

BOSS ME-25

BOSS ME-50

BOSS Blues Driver Waza Craft

BOSS Metal Zone

BOSS CS-3

BOSS FDR-1

Electro Harmonix Ravish Sitar

Electro Harmonix Big Muff Tone Wicker

ZOOM G1X-N

Guitarres i baixos, novembre de 2017:

Squier VM Telecaster: Nashville

Squier VM Jazzmaster: Pieholden

Fender CIJ Stratocaster XII: Califòrnia

Fender American Series Stratocaster: Antàrtica

Epiphone Riviera: Mythbusters

Epiphone Wildkat: Nothammer

Epiphone Dot Studio: Scarlett

Gibson Les Paul Studio: Schönbrun

Rickenbacker 330/12: Glendor

Hagstrom Viking Deluxe 12: Searcher

Casio MG-510: Crashbird

Älvian 335: Connecticut

Älvian "SG" estéreo: Victòria

LAG Arkane 100: Dimebag Darrell

Samick Flying V: Fairchild

Ibanez Talman 302 IV: Audiodelia

*****

Admira Paloma: Pigeon

Acústica Storm: Illinois

Fender Villager XII: Windfall

Ashley: Habanera

*****

Baix Storm: Barstow

Baix acústic Academy: Saint Louis

Fender Jazz Bass Highway One: Sebastopol

Warriors P-Bass: Pink Floyd

Höfner 500/1 Ignition: Beatle

També tinc un parell de mandolines, una de les quals electrificada.

Too Much Monkey Business

Aquests dies estic posant fi a moltes coses i preparant-me per retornar deute durant un temps llarg. És un final de cicle. Ja tinc tot el que necessitava, a excepció d'una casa pròpia, que els bancs i immobiliàries m'han prohibit. Però per la resta, puc treballar, encara que sigui en un espai mínim. I ara em toca buscar-me la vida. No puc tenir un treball com a tal, i per tant no tinc manera de tenir cada mes el que necessito. I ara vaig amb mentalitat de "només pagar" i intentar quedar en paus amb la meva mare tan aviat com pugui. Concursos? És una idea, però em costa trobar el què, ningú no sembla voler la mena de coses que sé fer.

*****

Madrid és el nostre pitjor malson. A aquest pas ens fotran a tots a la garjola. No vull ser espanyol. Ni europeu: la Unió m'ha decebut fins a extrems.

El Ballart i cinc regidors han dimitit pel 155. Això els honora.

Visca la República Catalana.

*****

Encallat amb la novel·la. Massa temps parat. També vull posar-me en feina amb la reescriptura del Requiem per a piano i veus.

*****

Estic força ficat en Eric Clapton darrerament.

*****

Necessito relaxar-me, m'estic repetint. També musicalment.

I no trobo el BOSS Blues Driver Waza Craft.

*****

Almenys tinc partitures de Philip Glass. Preparant-me per analitzar-les.

*****

Hi ha certa política que físicament em recorda a certa noia que em va dir que no. I no crec que sigui una casualitat que també les digui i faci de l'alçada d'un campanar.

*****

La Les Paul té dos grans defectes: 1) el pal encolat és molt difícil de reparar en cas d'accident; i 2) el punt d'unió entre el pal i el claviller és diabòlicament feble, i és una reparació freqüent per luthiers.

Talismán

La nit passada he compost un tema pel nou disc, però el cert és que es fot d'hòsties amb la resta de temes, pel que en quedarà fora. Però entronca amb unes gravacions que vaig fer a l'època del Corrupció i que també van quedar fora del disc acabat perquè s'hi fotien d'hòsties. Està sorgint un nou disc? Si de cas, podria ser el primer cas d'un disc meu que no arribés a publicar. És una direcció que em recorda al que vaig haver de cantar al concert del caos i em reca, em té insegur. No sé què fer.

*****

Demà podria ser la declaració d'independència. Volia ser al davant del Parlament, celebrant-ho. Tinc assaig. Em faig fúmer.

*****

Somniant en un baix Höfner Beatle. I en una casa.

*****

Un record pel Tom Petty. En tinc tots els discos. Només me'n falta "Waiting for Tonight". Bé, i els discos de The Traveling Wilburys. En tot cas, sóc fan confirmat. Se n'ha anat massa d'hora. 2017 és també un any força tètric.

*****

Tinc el disc de Filipinki! I, com intuïa, és una obra mestra perduda. Filipinki ja no són un plaer culpable: estan allà amb Czeslaw Niemen.

*****

El Lluís Roca exposa els seus mandales al bar restaurant del carrer Volta. Vaig tocar a la inauguració. Si podeu, aneu-hi, estan molt bé.

Thunder Road

Aquestes darreres setmanes he emprès i culminat el que he donat en anomenar "Operació Overhaul". Què és? Doncs, mentre deixava intactes els Duncan Drawings II i III, he fet un treball de refosa dels Duncan Drawings I i IV (l'"I" em tenia molt insatisfet), considerant-lo "I", pujant-lo al gran internet en substitució dels antics, incloent-hi algun extra nou i extreient-ne els "collages" sonors, que ara conformen una compilació titulada "Les cintes de 1992". També he reunit totes les versions alternatives del material del "1964" (2015) en una compilació titulada "Quan encara érem al 1963". I, en diverses etapes que ja han conclòs, he compilat "Corrupció, els tempteigs", més de tres hores de demos i versions alternatives del material del "Corrupció Automobilística A Liechtenstein" (2004). Aquestes tres darreres compilacions només estaran disponibles al meu Bandcamp. Un gran esforç d'arxivística digne d'un "box set", si alguna vegada n'hagués calgut un. I de sobte tinc ordenat tot el meu catàleg.

Només resten (que sigui material vell) dues cançons per treure, i les dues necessiten treball extra. Una és "La crucifixió dels Beatles", i no la puc treure sense una nova lletra. L'altra és un invent del TBO anomenat "Vuelve el miedo", i aquesta necessita d'un replantejament total: la lletra original és un desastre, i hi ha alguna cosa en la música que no em satisfà. En fi, ja pensaré com les soluciono.

I a partir d'aquí, regravar les veus d'"Himnes" i gravar les del "Santuari/Partisà". I passar a acabar material més recent, of course.

I, mentre no trobo el meu estimat pedal BOSS Blues Driver, estic fent midis per un àlbum que crec que acabarà essent bo però que no aporta res de nou. No sé ben bé com el presentaré. Toca rumiar...

*****

Per cert, no seria ja hora de posar a internet les velles maquetes de To Be Continued? Les crec prou significants com per a merèixer estar disponibles per a qui les vulgui escoltar. Estic molt orgullós de la meva feina amb aquell grup, i hi vam coincidir tanta gent interessant que valdria la pena que el nostre treball junts es pogués donar a conèixer i ser reivindicat.

*****

"El mundo sin escuelas sería maravilloso. La infancia es para jugar y descubrir mundo, no para hacer deberes encerrado en un aula con cuarenta niños que te odian."

*****

Una vegada jo estava davant de l'aparador de Casa Farràs i un nen es va aturar a mirar guitarres. Primera reacció del seu avi: "no t'hi aturis, ja saps que no t'agrada la música". Així segur que mai no li agradarà, oi?

*****

Començo a pensar que el que vol l’estat espanyol és una guerra. Encara pensen com la Unión Militar Española el 1936. Raó de més per a que nosaltres marxem pitant: tenim coses millors i més importants a fer que entrar en una dinàmica de violència amb aquests elements.

I una independència que és a un pas, però que ens farà suar. L'1 d'octubre vaig votar "Sí", però tot va ser força inquietant. Espanya ens odia. És la dinàmica del maltractador.

*****

Encara voldria fer aquell projecte d'òpera. Em falta fer, primer de tot, un llibret. Això vol dir que és un projecte que començaré l'any que vé. La idea és compondre per a entre quatre i sis cantants solistes i tres sintetitzadors, sense cor. I pensar un disseny d'escenari que es pugui fer amb molt pocs diners. Al final el tema que veig més viable és la reunió d'estat major a la Casa Blanca durant la crisi dels míssils l'octubre de 1962. Té tot el drama possible, em permetria analitzar els mecanismes del poder i la dinàmica de la presa grupal de decisions, no deixa de necessitar tan sols un escenari, i també té la virtut d'evitar els típics arguments romàntics, que ja em tenen ratllat.

Bé, suposo que és fer una obra sense tenir garantit que s'estrenarà: és el problema etern de no poder començar perquè no he començat ni tinc un nom. Almenys tinc força idees musicals, i encara no tinc garantit l'èxit artístic de la proposta amb això, però almenys puc dir que serà un caramelet. No és el pitjor balanç possible. Però ho tinc pelut per estrenar-la a Terrassa.

Mentre, la novel·la està paralitzadíssima.

*****

Necessito una casa. Necessito financiació. Estic nerviosíssim. És ser conscient que tinc tota una sèrie de problemes, conèixer-ne la solució, i no poder aplicar-la perquè tot depèn d'uns diners que no arriben. És terrible. No m'agrada la meva vida. Ni la meva pensió, per cert. Independència, arriba!

Mushroom Dream

L'altre dia vaig escriure a l'Acadèmia Catalana de la Música per fer unes consideracions sobre què falla al món musical català. En la línia que ja coneixeu: grans segells miops, TV3 inaccessible pels músics independents, crisi permanent de la nostra escena, risc cert de fer el ridícul com a país ben aviat. No sé si aquesta situació és, com em diu algú, un projecte polític, però molesta ho és un munt. Especialment als actes de l'ANC: reconec haver-me avorrit moltíssim el passat dia 11 amb Els Amics de les Arts. Prefereixo l'entitat terrassenca, no per res.

*****

M'oblido de retocar el Corrupció. Hauria de retocar tantes coses que ja no seria el mateix disc. I igualment aquell disc em va costar molt de fer, i precisament per això és molt valuós. Però reconec que amb certes pistes vocals la vaig pifiar, i que no és l'obra mestra per la que tant vaig lluitar. Tot i que estic molt content amb "Moscas en Moscú" i "La Dolça Torradora".

Tampoc no val la pena retocar el "Feina 2.0". Però és l'àlbum no de rareses fet per mi que menys m'agrada, tant perquè alguns temes hi són per omplir com perquè ben produïdes només hi ha "Automatic Day" i "Amsterdam".

Sí que regravaré les veus d'"Himnes". De fet, aquest estiu ja en vaig regravar algunes. Però trigaré. Cantar se'm fa una muntanya.

Mentre, els discos "Estratègies", "Disfunctional", "Santuari" i "1980" estan parats. Segurament faré un altre disc instrumental titulat "The Random Rain Intrigue", però està verdíssim. I mentrestant no trobo el meu pedal BOSS Blues Driver Waza Craft, amb el que voldria començar un disc de guitarres amb el qual canviar d'hàbits. És la meva millor distorsió i no voldria haver-ne de prescindir.

*****

Novel·la parada, també. I no acabo d'acabar el Te Deum per la Massa Coral. No són bons temps per mi. Esperant l'1 d'octubre i la possible llibertat... Voteu "Sí".

*****

Vull una casa. Vull una pensió que no em deixi indefens. I vull perdre de vista Mariano Rajoy i tota la seva tropa de trinxeraires. I want to be free.

No he anat a UniPost. No estava ben informat. Ara em sap greu. No vull la Guàrdia Civil a Terrassa.

*****

D'Eric Clapton em falten el "Five Live Yardbirds" (1964), el disc amb Delaney and Bonnie, el primer seu en solitari, alguns discos dels 1970, i potser arribaré al "Just One Night" i l'"Another Ticket". Però després ja no li veig la punta. Això sí, amb discos com el Beano Album, els de Cream, el de Blind Faith, el Layla o el Slowhand, s'entén que ara mateix hi tingui una certa obsessió. Ha estat un estiu d'explorar clàssics i concomitants, des de Metallica a Michael Jackson. En l'estat de nervis en què he estat aquest estiu, no podia fer més que escoltar discos. Impossible crear.

També, "If On A Winter's Night..." de Sting és un molt bon àlbum.

*****

Somnio amb equip, sense tenir els diners. I no necessitaria molts diners, excepte potser per a un ordinador nou, no vull tirar amb qualsevol desferra. Voldria un xassís de rack de 16 unitats. Voldria un baix Höfner 500/1 Ignition i una guitarra Ibanez Talman 302 en Blanc Ivori (un bon substitut de Telecaster tradicional). Més alguns estoigs. Individualment no són coses molt cares, però no tinc un duro.

Out of Time

A petició d’un amic, avui parlaré de música clàssica. És conegut que el món local clàssic fa sempre les mateixes obres d’èxit provat, i precisament per això m’he acabat distanciant d’aquest món i d’aquest repertori. Però tot s’acaba aquí? No! Hi ha molt per descobrir. I aquí comentaré les quatre campanes que he sentit.

Recomanació absoluta: Leonin i Perotin, directes des del segle XII. Especialment els organa «Viderunt Omnes» i «Sederunt Principes» del darrer són escolta obligada. No he escoltat quasi a Guillaume de Machaut ni a Josquin Desprez, però conec la seva importància.

Tomás Luís de Victoria? Un clàssic.

Més cap aquí, un predecessor molt afortunat de Bach va ser Dietrich Buxtehude, de qui tot el que n’he escoltat és bo. Schütz és més primitiu, però té els seus moments. Com el Te Deum de Marc-Antoine Charpentier, de reminiscències eurovisives.

L’Orfeo de Claudio Monteverdi és de difícil digestió, però és una obra clau, tot el barroc arrenca d’aquí. No he pogut escoltar quasi res del turmentat príncep Gesualdo da Venosa, però em consta que és un compositor clau, el primer avantguardista, segles abans de les avantguardes.

A partir d’aquí entrem en territoris més familiars. He escoltat coses fantàstiques de Scarlatti. Henry Purcell és un imprescindible, sobretot per Dido and Eneas, però no exclusivament, i la seva manera d’emprar els acords és única en tot el barroc. En canvi, no he escoltat res de Couperin ni de Telemann, que devia tenir una Telecaster.

De Haendel sé que són molt valuosos els oratoris, però només he pogut prendre contacte amb el típic, el Messíes, que vaig cantar diversos cops el 1997. També en valen molt els Coronation Anthems. De totes maneres, les seves òperes es reposen perquè són de Haendel, però hi va perdre el temps.

Bach era incapaç d’equivocar-se. Les obres mestres són multitud. El clave ben temperat en dos volums, La Passió Segons Sant Mateu (i la Sant Joan té els seus moments), L’Oratori de Nadal, les 200 cantates religioses més un petit grup de cantates profanes, l’Art de la Fuga, les Variacions Goldberg, l’Ofrena Musical, les sis Suites per a Violoncel Sol... De totes maneres és música que depèn molt de la interpretació, i tant et pots trobar gravacions grandioses (les Goldberg tenen versions espectaculars de Glenn Gould i Wanda Landowska) com trobar-te interpretacions en directe que assassinen vilment les obres interpretades. I un problema amb Bach és que hi ha una certa varietat dins de cada obra, però no en el conjunt de la seva obra. I hi ha una obra que desmereix segons tots els testimonis: una Passió segons Sant Lluch que està escrita en part per la mà de Bach però que probablement és només una còpia d’una obra d’un compositor antic molt inferior, despertant la pregunta de què hi pretenia fer un Bach. Finalment, alguns dels seus fills van ser compositors en una línia molt més de classicisme mozartià, i potser s’haurien d’escoltar més.

Haydn pot ser fins i tot una mica millor que Mozart, sobretot pels seus quartets de corda. Mozart està sobrevalorat, en la meva modesta opinió: tenia unes capacitats excepcionals, però poques vegades les va aprofitar al màxim. Potser el KV364 i les variacions sobre Quan les Oques Van al Camp s’han de rescatar, però reconec estar molt decebut amb les seves òperes (en especial La Flauta Màgica) i amb peces com l’Exhultate Jubilate. El Requiem? Anava a ser fascinant, però va Mozart i es mor (moralitat: no vagis), amb el que, a partir del Domine Jesu, el que tenim és el molt menys interessant Requiem de Süssmayer, un pegat de difícil digestió. Una pena. En fi, em consta que Salieri era força figura per l’època, però com de costum no sona gaire. El món de la clàssica és massa conservador a l’hora d’escollir repertori.

No tinc molt dominat el Romanticisme, faré el que pugui. No sóc molt fan de Beethoven, però és just dir que la 9^a és més que una partitura feta en plena sordera, i que és molt més que l’Himne a l’Alegria. De fet, qualsevol oient es dispararà al peu si només vol escoltar el final: l’estructura de la 9^a és complicadíssima i imprevisible, i a la vegada sona completament natural, amb el que CAL escoltar-ne seguits els seus 80 minuts. Amb el que podem especular que els grans genis no ho són tant pel seu material de base com per com el treballen.

Schubert és bo, tot i que no crec haver-lo entès en absolut. On va brillar més és amb els seus cicles de Lieder, i reconec que encara he d’escoltar el cicle de La Bella Molinera. Mendelssohn-Bartholdy? El poc que n’he escoltat (sobretot el Psalm 42) és fantàstic. Diria que no he escoltat res de Franz Liszt, però em consta que va ser el músic total del segle XIX. El mateix sobre Schumann (i sobre Clara Schumann, per cert). I Johannes Brahms és molt important per una obra en concret, el Rèquiem Alemany, a la vegada que té obres tan recomanables com els Liebesliede i Neue Liebesliede, música coral de màxim nivell. Finalment, Richard Strauss és tan important per les seves Quatre Últimes Cançons com per les òperes Salomé, Electra, Ariadna de Naxos, La Dona Sense Ombra, i El Cavaller de la Rosa. Llavors hi ha els típics: Txaikowsky, Dvorak... i la recomanable El Moldava de Bedrich Smetana.

Més moderns? Debussy té com a grans hits el Preludi a la Migdiada d’Un Faune, El Mar, l’òpera Pelleas i Melissande, Syrinx per a flauta sola, i força coses amb piano. Ravel i Poulenc no els tinc tan apamats. Fauré només va fer una obra llarga, el Requiem, que sol ser emparellat en concerts amb el Càntic de Jean Racine. En la mateixa vena, Maurice Duruflè té dues obres magnífiques, el seu Rèquiem i la Missa Cum Jubilo. I Erik Satie pot ser força desconcertant quan vol. César Frank potser no rendeix tant, tot i ser bo.

Més a l’est, Janaceck, que té unes quantes òperes molt interessants però del que sobretot m’encanta la Missa Glagolítica, d’una modernitat sorprenent. I Bartok, amb una Música per a Cordes, Percussió i Celesta absolutament imprescindible. No ens oblidem de la Segona Escola de Viena: Schönberg (Pierrot Lunaire), Berg (Wozzeck) i Webern (Variacions per a Piano opus 27). Igor Stravinsky té molta obra (La Consagració de la Primavera, Petrushka, Simfonia dels Psalms). I a Amèrica un contemporani increïble, Charles Ives (Central Park in the Dark, Three Places in New England, The Unanswered Question, Concord Sonata, i també en recomano els Psalms).

Post-1945, reconec no estar tan interessat en els atonals (Boulez, Berio, escola de Darnstad, Milton Babbitt, John Cage, Iannis Xenakis, Stockhausen, Varèse, Alfred Schnittke). Benjamin Britten té bons moments, sobretot A Ceremony of Carols. I Samuel Barber s’ha de mencionar, junt amb Leonard Bernstein i George Gerswin.

Sempre seré un fan del minimalisme nord-americà: La Monte Young (The Well-Tuned Piano, Trio for Strings), Terry Riley (In C, Poppy Nogood and the Phantom Band), Steve Reich (Music for 18 Musicians, Sextet, Different Trains, Four Organs), Philip Glass (Music in 12 Parts, Einstein on the Beach, Another Look at Harmony Part 4, Dance Nos 1-5), John Adams (Shaker Loops, Nixon in China), Alvin Lucier (I Am Sitting in a Room), Tony Conrad (Four Violins) o Tom Johnson (potser el més discret del grup). Reconec que Michael Nyman va deixar d’interessar-me fa temps i que Wim Mertens em sembla molt sobrevalorat. Tampoc no connecto amb el «minimalisme sacre» d’Arvö Part i Sofia Gubaidulina. Des d’Holanda, Simeon Ten Holt té algun moment bo.

Òpera? Wagner (tot, excepte Cola di Rienzi i ell com a llibretista), Puccini (molt, molt gran), Verdi (més irregular, però té moments molt bons, potser trobareu «Falstaff» una obra difícil), Catalani (La Wally és molt bona), Bellini (Norma)... Hi ha autors més senzill com Bizet, Donizzetti o Rossini, que solen enganxar força però que potser no són essencials.

Dels d’aquí? Ferran Sors, Joan Cererols, Benet Casablancas, Robert Gerhard, Enric Granados, Isaac Albeniz, Xavier Berenguel, Felip Pedrell (més pels seus llibres que per la seva música), Frederic Mompou, Eduard Toldrà, Rosa Puig, Cristòfor Taltabull, Gabriel Brncic, Josep Soler, Teresa Borràs, Ricard Lamote de Grignon, Lluís Millet, Enric Morera, Joan Guinjoan, Xavier Montsalvatge, Josep Maria Mestres-Quadreny... No tot el que han fet és excepcional, però val la pena investigar. Dos que sí que em tenen decebut són Manuel Oltra i Ramon Carnicer, i per desgràcia el primer és molt cantat a les corals. (I no us incloc els perpetradors de cert concert de 2011 perquè allò no són compositors, per molts títols que tinguin.)

De manera que hi ha molt per explorar, especialment als arxius, però desgraciadament als conservatoris sempre s’acaben fent les mateixes quatre o cinc obres, amb concerts altament redundants, sobretot perquè ja n’existeixen molt bones gravacions de referència. A veure quan mouen el cul.

War in Peace

2a meitat d'agost poc productiva. Sobretot amb la de notícies que ha generat l'atemptat del passat dia 17 d'agost. Uns fets tristíssims, que a la vegada han estat el catalitzador de moltes coses. Felicitats a la Generalitat i en especial als Mossos des d'aquí. Jo he passat tots aquests dies a Terrassa, sa i estalvi. L'excepció, dissabte passat que hi havia mani i que hi vaig assistir. Jo estava massa lluny com per xiular el Borbó jove, però vaig dur igualment un cartell denunciant el paper del Borbó com a traficant d'armes. Va ser una tarda intensa.

Mentre, ben poc hi ha fet de la novel·la: quatre pàgines.

*****

Comentari a un altre text:

Jo també trobo que aquesta llei de transitorietat, com a poc, és molt tímida, i que calen canvis. Com a poc, ja hauríem de passar a tenir vegueries, el model espanyol de províncies és dramàticament inefectiu. També cal plantejar com començar una descentralització, doncs el model centralista espanyol ens ha portat a una Catalunya centralitzada amb una supercapital, Barcelona, envoltada d’una àrea metropolitana considerada de segona -una simple agregació de ciutats dormitori que ni tan sols no tenen tots els serveis que caldria esperar-hi-, i d’un país de tercera que només és útil per posar-hi centrals i abocadors o per a anar-hi de vacances, un model de país que també es reflecteix en una xarxa de transports pensada per a anar només a Barcelona i on poblacions molt pròximes necessiten d’unes voltes enormes per a desplaçar-s’hi en tren, mentre que comarques llunyanes en l’espai i el temps com la Terra Alta són invisitables si no és en cotxe particular. (Un detall d’ordenament també: de veritat cal que dues ciutats tan importants com Terrassa i Sabadell comparteixin capitalitat de la mateixa comarca enlloc de tenir cada una la seva comarca i disposar de tots els serveis necessaris?)

Finalment, reconec que m’agradaria tenir notícies de com quedaran sous i pensions al nou país. Sabem que el nou estat es farà càrrec de pagar les pensions, i això és bo. Però com quedaran finalment les pensions, i ara parlo de quantia? Recordem que a la Llei de Renda Bàsica Garantida les pensions queden expressament fora de consideració. I com quedarà el sou mínim interprofessional? Això és important, doncs tal com estan aquests dos factors en el marc de la legislació espanyola, molta gent no arribem ni al dia 2 de cada mes. A la vegada, també cal entrar en profunditat en el tema de l’habitatge, doncs fa anys que, tristament, els preus de lloguer i compra són tan desproporcionats com per a ser directament prohibitius per a la immensa majoria de la població. No pot ser que gent de quaranta i tants encara estiguem a l'”hotel mamá” perquè no tenim ni per pipes ni els bancs no ens consideren elegibles per a una hipoteca (amb la seva abusiva legislació actual).

En fi, sota el poder espanyol hem arribat a una situació insostenible, i de la nova República de Catalunya n’esperem un munt de solucions. Hi ha molta feina a fer, i hagués estat bo que la Llei de Transitorietat hagués apuntat ja algunes solucions mentre no disposàvem d’una constitució pròpia i d’un munt de legislació pensada amb el cap.

*****

Carta no enviada:

Era sobre lo del informe de la CIA. Sois un periódico de lo más interesante, teneis intuiciones periodísticas únicas, pero reconozco que todavía no le he pillado el truco a esta curiosa técnica de inventaros las pruebas por la patilla. Quizás deberé ir a la universidad a estudiar periodismo, igual aprendo algo apasionante...

*****

També he comprat algun CD aquests dies. Sobretot el "Rumours" de Fleetwood Mac i el "From Elvis in Memphis" de l'Elvis Presley. Bons tots dos. I ha estat un mes de fer primeres escoltes de Michael Jackson. Intentant posar-me al dia.. Seguim:

"Ja m'he escoltat els Load i Reload de Metallica. Són llarguets, però t'admeto que no entenc per què la gent els hi té tanta tírria. Sí que ho entenc amb el St. Anger: és un àlbum valent que necessitaven fer per treure d'ells tota la negativitat que va estar a punt d'acabar amb ells com a grup, i com a malson és realment efectiu; però és cert que és un àlbum difícil d'escoltar tot seguit, i que la completa absència de solos més el so de caixa tan impenetrable converteixen el malson en una mica massa efectiu i tot, fent-lo un àlbum desagradable i dur de revisitar. El "Lulú" és directament problemàtic, però és més problema d'un Lou Reed que com a amo i senyor de l'àlbum no toca ni quarts ni hores. A més, la seva veu es fot d'hòsties amb la música d'uns Metallica que ho entreguen tot però que estan constrenyits per les composicions d'un Lou Reed que ja no era ni l'ombra del cantant de la Velvet. M'agrada el Death Magnetic, i el Hardwired té els seus moments també. No cal dir que els 5 primers són perfectes. I m'acaba d'arribar el Garage Inc.😊 "

*****

El 12 d'agost vaig assistir a un concert de la Jordi Savall All Stars (o com es diguin) a Poblet. El concert va ser duret, però era el que havia de ser i van tocar molt bé. Però una estona abans en Jordi Savall i El Filòsof Desconegut (encara no en sabem el nom) van donar una conferència en la qual gairebé no van parlar de música i en la que a més es van presentar com els últims europeus pre-1914, dient tot de sentències sobre política sense tenir-ne ni punyetera idea, i ficant-se a més amb els nacionalismes com a origen de tots els mals. Això va ser molt, molt avorrit. De fet, en Jordi Savall faria bé de limitar-se a callar i tocar.

*****

Però, mentrestant, cap notícia de Filipinki.