Entrevistes 2013, 2.

En 24 hores ens ha arribat també l'entrevista a en Maurici Ribera, "The Missing Leech". En Maurici és molt important perquè és un dels pals de paller de l'escena independent catalana, tant com a músic en actiu com pel seu programa de ràdio i per haver aconseguit que molta gent ens coneguéssim. Llegim-lo:

1. Aparentment, parlar d'antifolk a Catalunya és parlar de tu. Et sents còmode amb l'etiqueta?

- Crec que en el fons gent tan important com el Sisa o el Pau Riba ja estaven fent aquest tipus de música als anys 60s, però no n’eren conscients i l’anomenaven d’una altra manera.

Em sento còmode amb aquesta etiqueta però no voldria encasellar-me en un sol estil. Encara he d’aprendre molt i tot i que som pocs els que estem batallant per a promoure l’antifolk al nostre país, poc a poc fem que tingui el seu lloc.

2. Com vas idear el teu nom artístic, "the missing leech"?

- Volia quelcom irònic i veient l’existència de forces formacions que es deien The Missing Link, algunes ja amb èxit, no em va voler repetir i així que vaig buscar un animal certament irònic i la “sangonella” crec que n’és un clar exemple. Vaig posar-me The Missing Leech, per aquest punt associatiu d’idees. No pots faltar si estàs a l’escenari – contradiccions de l’ofici.

3. A través de El mamut traçut portes ja tres discos autoeditats. Què penses que defineix a cada un d'ells?

- Els discos van de més naïve a més “currat” , però el nexe és el DIY i el fet d’intentar expressar allò que portes dins i procurar ser el més honest possible. Caldria millorar moltes coses de cadascun, però n’estic content igualment i formen part del que he volgut mostrar a la gent.

4. Una demostració que et saps moure és que has actuat a mig món, que aviat és dit. Recordes tots els llocs?

- Sí crec que ho tinc tot força clar, però sempre hi ha alguna sala que el nom et balla una mica abans de recordar-ne el detall complet. Han estat molts països i tot tipus d’experiències; la majoria de les quals molt positives.

5. Quin consell donaries a la gent que no tenim aquesta llibertat de moviments, o que l'hem d'aprendre?

- Què facis el que facis, ni que no sigui extraordinari, arreu hi ha un espai musical pel que vols fer i mostrar. Què val la pena buscar, persistir i poc a poc anar-te guanyant el públic un a un. Sovint tenim por, però no hauria de ser així; mostrem-nos com som i que oferim i continuem insistint sense perdre mai l’esperança, per molt mal moments que s’apropin. 

6. Si no recordo malament, portes 16 anys emetent el programa "Trilogy Rock" a Ràdio Sant Joan, amb en Ferran Sarrió als controls. Quin és el seu objectiu?

- Ara estem en plena feina de la temporada 17, al setembre farà 17 anys en antena de Trilogy Rock. No tenim massa parròquia d’oients, però ho passem molt bé. Veiem que tot i que no canviarem el món, poc a poc si que hem omplert el nostre i programa rere programa continuem gaudint de moments esplèndids i coneixent magnífics músics i fent nous amics. Ja ens agradaria veure un dia la gent mostrant més interès per la música o altres disciplines culturals; però sona a utopia.

7. De la molta gent que has entrevistat al programa, a qui destacaries?

- És una pregunta molt complicada de contestar. Posaria a tothom al mateix sac i mateix nivell. Especial il·lusió van ser els Alice Donut i els Toy Dolls, ja que són els meus 2 grups preferits.

8. I quins especials del programa t'han deixat més content?

- Suposo que la marató de 24 hores de música del Bages, l’especial de bateries discapacitats i l’especial del Mersey Beat.

9. Arran del recopilatori "Hola, com estàs?" vas aconseguir telonejar a Daniel Johnston. Què ens en pots explicar?

- Va ser una molt bona experiència fer-li de teloner i alhora participar, tocant dins dels actes de l’exposició de la seva obra a Barcelona. Ell va felicitar-me per l’actuació i jo vaig entrar en un núvol. Cal veure que aquell va ser un gran dia per mi, però alhora entendre de que l’endemà tornaria a no sé ningú i que hauria de continuar picant pedra.

Sembla ser que les còpies que li havíem enviat s’havien perdut i li vam fer entrega en mà, estava molt il·lusionat.

10. Quina és la teva actitud davant d’Internet? I de la música en suport físic?

- Internet dóna molt bon suport i eines complementàries al que fas i ho pots estendre molt més fàcilment a diferents indrets. Cal fer-ne bon us, no repetir-te, no fer-te pesat i administra-ho bé.  Personalment em va molt bé per a buscar actuacions arreu i amb cost 0.

11. Seguint amb l'anterior: CD, mp3 o vinil?

- El vinil pel plaer, el CD pel cotxe i mp3 per comoditat.

12. Quina gent destacaries del teu entorn musical en aquests moments?

- Tot i cadascun d’ells. Totes aquelles persones que estan fent música i s’esforcen per a millorar i moure-ho.

13. I qui destacaries de l'escena més "professional", també en aquests moments?

- La paraula professional sovint va mal empleada ja que per mi que algú no es pugui dedicar a la música integrament no el fa menys professional que aquell que si que ho fa. Per tant tornaria a dir el mateix que a la pregunta anterior.

14. Quins projectes tens entre mans per al futur més immediat? I quins noms propis hi "sonen "

més, si n'hi ha algun?

- Ara estic lligant gires per Rússia i Japó i estic preparant un compartit en vinil amb en Tim Holehouse del Regne Unit. 

15. Segur que m'he oblidat de preguntar-te alguna cosa molt important. Tens via lliure.

- No he tocat encara a la lluna, però sovint hi passo a omplir el dipòsit. 

Entrevistes 2013, 1.

Inaugurem una sèrie d'entrevistes a grans personatges de l'escena independent catalana que he tingut la sort de conèixer aquests darrers anys. I comencem amb en José Luís Algar, autor de la maqueta "Cuando pasa lo peor" i d'un disc fet en estudi del que encara no en coneixem el destí (en parlava en el post immediatament anterior a aquest). En José Luís ha respost l'entrevista de manera senzilla però emotiva. Llegint-la, és ell. Escoltem-lo.

1. ¿Qué diferencias hay entre “Cuando pasa lo peor” i el nuevo disco que tienes en la manga? ¿Y semejanzas?

La manera de componer las canciones no ha cambiado. Siguen siendo temas sencillos y directos. Lo que es diferente es el sonido; ya no es algo 100% acústico. Hemos tenido de suerte de poder llevar a la práctica todas las ideas que surgieron en el estudio (cuerdas, eléctricas, vientos…).

2. ¿Qué nos puedes decir de la técnica utilizada para grabar el nuevo disco? ¿Hasta qué punto es un apartado en el que te impliques?

Trabajar con Pau Romero, productor del disco, ha sido una gran suerte. No he tenido que preocuparme de la parte técnica. Pau sabe lo que tiene en su estudio, como funciona y para qué sirve. Cuando yo grabo maquetas en mi casa tengo que estar pendiente de que todo funcione bien, pero en el estudio solo tengo que preocuparme de la música. Es lo mejor.

3. ¿Des de un punto de vista de intérprete, como trabajas en el estudio?

Ha sido todo muy sencillo. Yo siempre digo que además de grabar un disco he hecho un curso intensivo de cómo se hace un disco. Pau ha tenido paciencia y pasión con este disco y conmigo. La manera de trabajar ha sido la siguiente: yo entré en el estudio con unas maquetas básicas, hechas en mi casa, de los diez temas del disco y con unos referentes en mente. Luego Pau se ha encargado de ir dándole la vuelta a los temas o de potenciar aún más lo que había en la maqueta. Podría contar una historia sobre que se hizo con cada canción.

4. Hasta ahora te hemos visto tocar en directo siempre en acústico. ¿Te has planteado probar diferentes formatos en el futuro).

Me gustaría poder presentar este disco en diferentes formatos: En acústico, que es lo que vengo haciendo los últimos años, y con banda, que es un formato en el que no tengo mucha experiencia pero que me permitiría tocar este disco siéndole lo más fiel posible.

5. En tu web he visto algo sorprendente: Más de 20 publicaciones, alguna de ellas muy potentes, han reseñado “Cuando pasa lo peor”. ¿Cómo lo has conseguido?

Antes  de sacar mi maqueta “Cuando pasa lo peor” preparé una lista de webs y revistas afines a mi estilo musical y empecé a enviar mails poco a poco… También he tenido suerte y algunas webs y revistas han contactado conmigo directamente. Al final son los diferentes medios los que deciden si te sacan o no.

6. Hay una leyenda que cuenta que tu guitarra te costó solo 15€. ¿Es verdad? ¿Cuán personal es ese instrumento para ti?

Jajaja es verdad. Esta es mi segunda guitarra. La primera es la que me compró mi hermano (guitarra que sigue viva, pero que ya no está en activo). La que tengo ahora es la de los quince euros. Es la guitarra con la que he compuesto mi primer disco y con la que sigo componiendo. Es una todoterreno y no la cambiaría por otra.

7. ¿Trabajas también con otros instrumentos?

A la hora de componer no. Para componer solo necesito la guitarra, un papel y mi voz. Una vez que me doy por satisfecho y la canción está acabada llega el momento de maquetarla. Entonces sí que intento (cada vez más) utilizar más cosas: programaciones, bibliotecas de instrumentos, guitarra eléctrica… lo que haga falta para plasmar lo que tengo en la cabeza. Pero para maquetar soy muy lento. Voy poquito a poco.

8. ¿Cómo enfocas tus letras? ¿Cuán importantes son para ti?

Son muy importantes aunque no lo parezca. No se me da bien la retórica. Intento escribir de la manera más sencilla posible. Por ejemplo; cuando alguien dice “te quiero” en una canción, mucha gente piensa: “¡Ufs! ¡Qué trillado, qué horror!”, pero cuando en tu vida privada la persona a la que quieres te lo dice, ¡te derrites! Eso es lo que intento, no forzar nada, decir las cosas tal y como son (o tal y como las digo yo).

9. ¿Cuál es tu actitud delante de internet? ¿Y de la música en soporte físico?

Internet me ha servido de mucho. Colgué mi maqueta en internet, la mayoría de gente que me ha descubierto musicalmente ha sido a través de internet (y es una herramienta genial para mantenerte en contacto con ellos), actualizo la web con cada novedad… Si le sabes sacar partido es un complemento imprescindible.

10. Siguiendo con la anterior: ¿CD, Mp3 o vinilo?

A día de hoy, vinilo, por un motivo muy sencillo. No hay dinero (o por lo menos yo no tengo dinero) y no me puedo comprar todos los discos que quiero. Solución: comprar solo unos pocos pero en vinilo. El vinilo es más grande, más bonito y creo que le otorga al acto de comprar un disco un aire diferente. Y a nivel de sonido siempre me ha parecido que se escucha mejor. Además, hay tiendas en Barcelona dónde por 2 euros te puedes llevar discazos de segunda mano.

11. ¿A quién destacarías de tu entorno musical en estos momentos?.

Destaco a Los Invasores del Espacio (actualmente Cornelia). Su disco “Despertador” autoproducido, autograbado y autotodo suena muy bien. No tiene nada que envidiar a nadie.

12. ¿Y a quien destacarías de la escena más profesional?

Destacaría al grupo “Ellos” (Guille Mostaza + Santi Capote). Ellos solitos han montado lo que han venido a denominar la “Gira Indi”. Viajan los dos en autobús haciendo conciertos por todo el país. Una guitarra, un teclado, bases y proyecciones. Yo me lo guiso yo me lo como. Y colgando el cartel de sold out. Indie de verdad de la buena.

13. ¿Qué proyectos tienes entre manos para el futuro más inmediato? ¿Qué nombres propios suenan?

Ahora mismo mi prioridad es sacar el disco que ya tengo grabado de la mejor forma posible. Creo que en breve podré anunciar algo en firme. Toco madera.

Insider music

Avui parlaré de tres discos amb una relació directa amb mi i que engruixeixen una certa quantitat de discos notables fets sense el suport de la indústria i que no està clar que mai vagin a ser publicats comercialment, tot i que ho mereixerien. No en parlaré amb un detall increïble perquè aviat els seus autors ens en parlaran en una sèrie d'entrevistes que els estic fent per a ser publicades en aquest mateix blog (i, clar, no vull duplicar continguts).

El primer disc del que parlaré (i del que ho faré més in extenso) és "El regne mineral", el recentíssim primer disc de L'Exèrcit d'Islàndia, que podeu escoltar aquí: http://lexercitdislandia.bandcamp.com/album/el-regne-mineral-2. Vuit temes que resumeixen i tanquen la primera etapa d'aquest grup terrassenc sorgit de les cendres de To Be Continued. Cançons pop convencionals, que a estones sonen properes al rock català però que tenen prou qualitat per a no desentonar al costat de propostes oficials com les de Manel, Mishima o Els Amics de les Arts. Hauria de ser un disc publicable i comercialitzable, per tant. En comparació amb els To Be, falta l'alè experimental (alè que sembla que els està retornant des de la filmació d'"Último peón de reina"), i des d'un punt de vista personal he de dir que jo, que vaig sortir de To Be just quan anaven a refundar-se, no hagués estat més que un entrebanc per a la nova direcció que ells van prendre. Almenys, les cançons aquí recollides estan gravades amb un nivell tècnic força bo, i un avantatge de sentir-les en gravació (tenen un directe amb molt bona reputació) és que s'entenen bé les lletres, un dels seus punts forts. Com he dit més amunt, aviat ells mateixos ens ho explicaran.

El segon disc d'avui és, en canvi, un disc inèdit que he tingut la sort de poder sentir però que només coneixem uns quants insiders: les "bedroom tapes" de Tired Hippo. Començades a gravar el 2007 i avortades aleshores per l'avaria d'un disc dur, el Ferran Baucells i el Miguel les van reprendre més o menys a la vegada que el primer estava gravant amb mi el "petit complot". De fet, les "bedroom" havien de seguir al "complot" de manera força immediata. Però no van sortir. Suposo que el mateix Ferran ens en farà cinc cèntims a l'entrevista que li estic fent. Tal com jo ho veig, les gravacions, força interessants en si mateixes, patien d'un so molt lo-fi que les feia semblar "rough mixes" d'un disc per acabar. Malgrat tot, els resultats eren prou bons. Des d'un punt de vista personal, puc haver contribuït a la història amb la producció impecable i preciosista del "complot". O potser no.

El tercer disc és el primer disc d'estudi (no comptant la maqueta "Cuando pasa lo peor") de José Luís Algar, produït per Pau Romero i gravat als estudis BeatGarden de Barcelona aquest passat 2012. Només l'he pogut sentir parcialment, i en format rough mixes, però puc assegurar que el disc és boníssim i comercial a la vegada. La mena de disc que tots voldríem sentir a la ràdio. Música que t'enganxa a la primera i que a la vegada resisteix moltes escoltes, un disc definitivament ben treballat. Però precisament per això tinc por: un disc així ja hauria d'haver trobat segell. I tant de bo el trobi. Però massa vegades he vist (fins i tot en pròpia carn) com allò que pel món és blanc, per a la indústria és negre. I no pot ser, almenys aquest disc ha de poder veure la llum, el públic té dret a escoltar-lo i delectar-s'hi. Tots els que pogueu, estigueu a l'aguaït.

Miscel·lània de discos

Avui la cosa anirà de discos d'altres. En primer lloc parlarem de The Primrose League. No, no és el moviment conservador, sinó un aparent grup d'estudi del que no n'he trobat cap disc a Amazon i que bé pot ser un grup sense discogràfica que ha posat els seus tres discos per descarregar aquí: http://primroseleaguemusic.blogspot.com.es/p/album-downloads.html. Els seus tres àlbums serien "Stigmata Playing Up Again", "Letters To Cyril Connolly" i "Havoc Monk Unseen". El seu autor intel·lectual: Daniel Earwicker. Els temes funcionen a base d'entortolligar diferents línies de guitarra (tres guitarres, entre elles una Rick de 12 amb toasters) i de baix (també un Rick), amb una bateria que sol complicar encara més el ritme. Tant rítmicament com harmònica, les sorpreses són continues. El so és força brillant, i la producció és magistral. Si no l'ha descobert ningú, no sé a què esperen les discogràfiques. Encara no ho he escoltat tot, però tot el que porto escoltat és excel·lent. Si llegiu aquest post, escolteu la seva música (i lletra: la de "Watchtower" és literatura en estat pur) i difoneu-la. Que corri la noticia. Per cert, de cada tema també n'hi ha video a YouTube.

*****

L'altre disc a comentar ja el vaig escoltar (comprat en mp3 a Amazon, única vegada que ho he fet) a finals de l'any passat: “Music for Heavenly Bodies”, de Paul Tanner, Andre Montero and his Orchestra, i arranjat per Warren Backer. És un disc curiós, força agradable de sentir, però el que el fa important històricament és que és el primer disc on sona l'anomenat Electro-Theremin, un aparell interpretat per Paul Tanner i construït per Bob Whitsell el 1958 (va acabar de ser construït la nit abans de la sessió). Paul Tanner va tenir-ne la idea quan, com a trombonista, va participar en una sessió on es va tocar un Theremin, i es va fixar en com n'era de difícil de tocar. L'Electro-Theremin aconseguia un so similar, però prescindint de les antenes i substituïnt-les per una resistència i un contacte, fent efectivament més fàcil controlar l'afinació i els staccatos. I, sí, aquest va ser exactament el mateix instrument, físic, que el 1966 va fer el riff de “Good Vibrations” dels Beach Boys. Tornant a “Music...”, la valoració que se'n faci dependrà de què s'hi busqui. Va ser projectat com un àlbum de “música espacial”, i un es pot preguntar si fer un àlbum de standards amb orquestra és la manera més adequada d'aconseguir-ho (aquí, l'Electro-Theremin seria l'únic element prou avantguardista com per a justificar l'àlbum). Però si l'escoltem només com a àlbum de standards “easy listening” d'una determinada època (va ser gravat el 1958 i editat l'any següent a Omega; els mp3 estan trets del vinil original), la veritat és que és prou correcte, amb bon so, uns arranjaments cuidats, més l'element de l'Electro-Theremin que sona prou atractiu (l'únic error és un passatge de congues no prou precís). En el fons, tot es redueix a si un se sent prou còmode amb aquesta mena de propostes “jazz-pop” d'una altra era (jo m'hi sento), i crec prou eloqüent assenyalar que el 1958, fins i tot per a llançaments aparentment rutinaris com aquest, els productors es prenien la molèstia de llogar un arranjador i una orquestra. Això ens hauria de fer pensar. (Per cert, per què a Amazon han hagut d'associar el disc a una imatge d'una estàtua neoclàssica quan la portada original ja estava prou bé?)

1F13

Primer de tot, què pretenen els del PPSOE? Que es produeixi una confrontació armada? Aquí no se'n salva ni un. El govern ha de dimitir en ple, però ¿algú ha pensat que els poders poderosos a qui volen és al tecnòcrata Almunia, per a acabar de trinxar-ho tot? No ens mereixem el que estem passant. Vergonya, senyors polítics, vergonya!

*****

I un breu apunt sobre una decisió més personal. Aquest darrer mes he intentat muntar un concert d'"Himnes" i, encara que un parell de persones m'han intentat ajudar passant-me algun contacte o almenys estant receptius a la idea, tot ha fallat perquè la resta del món clàssic local ha fet orelles sordes a base de no donar-se per al·ludida. A la vegada, un projecte de peça per a orquestra que volia completar sobre encàrrec i pel que tenia més de 25 minuts d'idees també s'ha esfondrat perquè dues orquestres a qui he escrit ni han contestat (per tant, toca no malgastar-hi temps sota pena de tenir una altra obra per desar al calaix). Tot això, després de deu anys de cantar a tots els concerts on se m'ha demanat, m'anés bé o no. Em sembla una presa de pèl, i per tant he pres una decisió que faig pública: a partir d'ara, tot aquell que em vulgui fer cantar en un concert clàssic haurà d'incloure en el programa una peça meva. I si no és així, jo no canto. Suposo que això vol dir que la carrera de cantant de Lluís Paloma s'acaba ara mateix, però mira, menys nervis i més temps per compondre. I una reivindicació que no sóc un cantant sinó un compositor. És la meva última paraula.

*****

La bona noticia és que dimecres em va arribar un mòdul de so Casio GZ-50M. Crec que el van fabricar el 1996, però m'ha arribat per estrenar, i per 20 € més transports. I funciona bé, el punyeter. Content de tenir-lo, benvingut a la família.

Apunts ràpids per a començar un any.

Acabo de torrar un CD àudio, de 27 pistes i 79:12 de durada, amb totes les bases instrumentals existents i útils del “1964”, tal i com ha existit aquests darrers dos anys i mig. Només una excepció: com que no trobava la base de “La nit dels aminoàcids” sense les veus, l'he haguda de gravar de nou, en una sessió de força hores de durada per un problema amb el midi. Però no es notarà la diferència: “1964” és, de moment, el disc que volia que fós el meu homenatge-i-aprenentatge de Phil Spector i Leiber and Stoller (productors dels Drifters), i que no va acabar de quallar, bàsicament perquè no podia destinar-hi el temps i les energies necessaries. Però que pot esdevenir una cosa bastant més radical i interessant si, a partir de l'estiu, li incorporo totes les idees tècniques que he anat recollint en un arxiu de text al llarg d'aquests darrers dos mesos i mig. Donant-li una oportunitat, em dono a mi mateix l'oportunitat de vèncer, de dir la darrera paraula sobre el caos en què he viscut permanentment aquests darrers deu anys. És l'hora de l'estudi.

*****

El que no acaba d'arrencar és la part literària del “1980” (i, subsegüentment, del “Santuari”). Al voltant del canvi d'any, en dos o tres dies vaig escriure prop de deu lletres de les quinze que necessita el projecte. Això sí, amètriques. No me les he tornades a mirar, necessito tenir bé les cinc que em falten abans d'afrontar qualsevulla desil·lusió. Em convindria escriure tant com pogués amb mètrica definida, i aquí és on se'm complica la vida. En concret, estic encalladíssim amb “Edimburg” (necessita un replantejament total), “General Belgrano” (temàtica triada, però no em surten bons versos i la temàtica és molt complexa), i “Rates sobre ADN” (tres quarts del mateix). Clar, no voldria fallar, és un disc que em pot sortir molt bé si supero aquest escull. I a la vegada, és un disc que em podria marcar clarament el rumb a adoptar amb el “Santuari” (el mateix: bases gravades en la seva totalitat, però necessitaria força més calma per a abordar-lo amb garanties). Si trobo espai, temps i rumb, tots dos podrien sortir aquest 2013. Tant de bo sigui així. Almenys tinc ja portada definitiva pel “1980”: la de fa un any, però virada a vermell i reduïda a les millors fotos, amb vistes a una edició en CD físic que igualment no podré abordar fins, com a mínim, el mes de maig.

*****

I el que ni tan sols comença és una idea que ho té molt negre. Fa unes setmanes vaig començar a pensar a ressucitar i completar la “Torradora 2”, no per a disc, sinó per a orquestra en concert. I entre aleshores i abans d'ahir, vaig acumular en el disc dur tot de demos fetes amb l'mm6 i en format wav que havien de servir per a delimitar uns altres moviments i així poder fer una peça d'uns quaranta minuts de durada. En la seva major part sonen bé, les punyeteres. Però el cert és que estic intentant bellugar això i un eventual concert d'”Himnes”, i de moment no he arribat enlloc. I tinc molt clar que sense concert en ferm no hi ha peça acabada. No puc perdre més temps ni dispersar-me més. Diguem que m'estic plantejant seriosament el tema de, cada cop que em diguin de cantar, condicionar-ho a que es faci una peça meva. Així no cantaré mai, tot sigui dit, i no ho trobaria pas a faltar. Tot i que he començat classes amb un professor particular per tal de rescatar la meva veu, que d'ençà de l'afonia de l'hivern passat ha perdut la posició (es nota en alguns moviments del CD d'”Himnes”, sobretot l'últim). I no és qüestió de gravar malament.

*****

Almenys, amb Els Visitants hem començat a assajar temes del “Corrupció” com “Marcianitos” o “Granollers, menú infantil”. Aquest darrer és el més difícil que hem intentat, i encara no ho hem tret tot. Si comptem que els altres estan amb ganes d'escenari, s'acosta una primavera mogudeta...

*****

Divendres 18 vaig assistir al concert dels deu anys de la coral de Gospel Tons & Sons, al Principal. Ple fins a la bandera, i un gran espectacle que com a espectacle només va fallar una mica per la durada (dues hores i mitja) i per un grupet convidat concret que no va acabar de tenir el dia. Bon ambient a la sortida, de fet. Això sí, llàstima que el concepte (i que el tècnic, a qui jo coneixia, no pogués donar-los tot el volum per problemes de realimentació amb els micros) es mengés una mica a la pròpia coral que, excepte per un número que van cantar només ells (sense solistes externs ni instrumentistes, per tant) i que va ser el millor de la nit, la resta del temps va quedar reduïda a cantar “coros” per a la resta dels presents a l'escenari. I és una llàstima: els Tons & Sons són una bona coral, entre les millors de la ciutat, i tinc entès que fa uns anys feien concerts més ben equilibrats en aquest sentit. Esperem que aquest equilibri retorni en properes actuacions (i en un disc que estan acabant de preparar i que en teoria hauria de sortir a l'abril).

*****

Per acabar, reconec una certa decepció amb com estan anant les coses al Parlament i a la política en general. No és que vagin terriblement malament, però se suposava que després de l'11 de Setembre els catalans anàvem a menjar-nos el món i, en canvi, amb aquesta composició del Parlament hem entrat en el país de les negociacions (i sembla que els únics que saben pactar són el Mas i el Junqueras). Reconec que, sense ser extraordinari, el Junqueras no em cau malament, i certament ho està fent molt millor del que ho van fer el Carod i companyia (suposo que sense el Carod jo encara seria a ERC). La CUP em deixa força desconcertat: idees brillants, però ho desmunten amb la seva mania de voler-ho tot exactament com ells diuen. Si aprenguessin a pactar, crec que aconseguirien més coses. Tot i que em sembla bé no condicionar-ho tot a la carta europea o l'OTAN. El Mas continua sense caure'm bé, sobretot per coses com l'euro per recepta (ara suspès): entenc que la Generalitat s'ha de finançar d'alguna manera per a contrarestar l'ofensiva escanyadora del govern del PP, però cal posar impostos als malalts crònics i pensionistes, entre els quals m'hi compto? No seria més lògic posar uns impostos concrets a les grans fortunes, que sí que poden pagar? Per altra banda, m'agradaria saber per què no ha trencat encara amb Unió: el Duran és home de Madrid, i està fent tot el que pot per boicotar el procés d'autodeterminació.

Tots els altres partits no em serveixen, ho sento.

Resum d'un estat de coses.

Avui ens posarem franctiradors, des d'un punt de vista cultural. Fa uns dies una amistat de Facebook va penjar una d'aquelles fotos que circulen de mur en mur amb missatges profunds. La foto era en realitat un dibuix que representava una pila de llibres vistos pel cantó i apilats. Els títols eren tots de Grans Obres Mestres Que Tothom Hauria De Llegir, així, per obligació (com quan se suposa que tot escriptor s'ha de llegir El Quixot). Jo li vaig deixar aquests dos comentaris (són en castellà perquè aquella persona viu fora dels Països Catalans):

"Y sin embargo... hay algún libro que esté muy bien pero que no haya entrado en esta o cualquier lista "de indispensables", sea porque no haya tenido éxito comercial o porque directamente no lo haya publicado nadie? Ese me gustaría leer."

"Lo que quiero decir es que parece haber un dirigismo sobre qué productos culturales debemos consumir, una estandarización del gusto. Es algo que me tiene incómodo."

Fa poc, també vaig crear, per primer cop, un d'aquests dibuixos, amb el següent text:

"¿Os habeis dado cuenta de que desde que Facebook es Facebook todo el mundo cuelga y comparte imágenes con grandes citas de grandes personajes y meditaciones filosóficas sobre los grandes temas de la vida, frecuentemente acompañadas de fotografías muy cuidadas? Eh, esto antes no pasaba, ¿qué sucede aquí?"

I fa tot just uns parell de dies vaig piular a Twitter (aquest cop en català, veient la de llistes de "millors de..." oficials): "Segur que junt amb la llista de millors discos publicats de 2012 no n'hi hauria d'haver una de discos inèdits? Aquesta voldria escoltar."

Totes aquestes frases resumeixen força bé el que estic pensant aquests dies sobre cert estat de coses. El dirigisme de què parlo pren diverses formes, però totes tenen a veure amb com operen les diferents indústries culturals (i la crítica establerta, que d'alguna manera en depèn). I bàsicament el que pretén és que un nombre relativament reduït de productes culturals siguin consumits pel major nombre de persones possible. I les formes van des de l'establiment d'una èlit de Grans Obres Mestres (de la pintura, de la literatura, de la música...) que qualsevol persona que es pretengui culta ha de conèixer, fins a les modes de baix nivell cultural que són publicitades pels mitjans de comunicació de masses i que tothom ha de consumir (comprar el CD, aprendre el ball, veure tots els capítols de la sèrie de TV... Digueu-n'hi com vulgueu) sota l'amenaça de ser considerat "demodé", fora d'ona i tancat en una torre de marfil (o fins i tot exclòs socialment en els casos més extrems).

Aquesta situació ha dut a certs extrems que només puc qualificar d'absurds. I fonamentalment prenen dues formes: 1) la generació d'icones-resum amb molt poca profunditat i independents del que hi hagués darrera dels artistes o obres originals: sóc fan dels Beatles, fins al punt d'haver-me llegit llibres molt profunds i documentats sobre com gravaven, però la cosa entra en un terreny força més alarmant quan cada vegada que a la TV et parlen dels anys 1960 el primer que fan és posar-te unes imatges dels Beatles en concert durant la Beatlemania. Ni Byrds, ni Beach Boys, ni Jimi Hendrix, ni apostes més exploratòries com Margo Guryan o Soft Machine. A veure, els Beatles han de ser entesos en un determinat context històric i cultural. Als anys 60 hi havia molts més músics i grups que van fer aportacions fonamentals que sovint van arribar a orelles dels Beatles: el Sgt. Pepper no va caure del cel. Però es veu que això els mitjans de masses ho han oblidat. I el mateix passa amb la pintura (sembla com si Picasso i Dalí haguessin estat els únics pintors vàlids del segle XX) o amb el cinema (tot i reconèixer que era molt bona actriu, l'Audrey Hepburn-mania que hi va haver fa dos o tres anys, amb les seves fotos comercialitzades en format de quadres de manera massiva, va ser molt desproporcionada). 2) el sistema de "singles", no només limitat a la música, pel qual un artista pot haver creat milers d'obres, però sovint només una arriba al coneixement del públic i a més ho fa de manera massiva i repetitiva. Picasso només sembla haver pintat el Guernica, els Beatles semblen definir-se només per Yesterday (o per alguna més, però certament "Rain" no està entre elles), Antonio Vivaldi podia haver-se estalviat la molèstia de compondre qualsevulla altra obra que no fós "les Quatre Estacions", i així anar fent.

Però darrerament m'he adonat de coses encara més potents. Literatura: fa potser tres anys, la llibreria on solia anar a comprar els llibres va canviar de mans dues vegades, d'un negoci familiar a part d'una megacadena de llibreries "sense rostre". I una de les raons per les que he deixat d'anar-hi és que de sobte a tots ens han d'agradar les novel·les, i com més gruixudes millor. Hi ha una quantitat de novetats en aquest camp que és difícil de controlar. I el divertit és que, si mires les bandes de paper posades per a orientar al públic, totes elles són obres mestres indiscutibles i a més tenen unes vendes absolutament massives. Mentre, els llibres més especialistes (historiografia, divulgació científica, arquitectura...) han quedat força reduïts a uns mínims racons no prioritaris. També, impossible encarregar llibres de l'estranger (abans es podia fer). Música: cada vegada queda més clar que el mercat mundial de música gravada i circuits professionals de concerts està jerarquitzat en la forma d'un domini aclaparador de tot el que vingui dels Estats Units, bo o dolent, complementat amb una sèrie de mercats estatals tancats i fonamentalment incomunicats entre ells perquè se suposa que tothom està interessat només en la música dels EUA i de l'estat concret on resideixen. Trascendir les barreres estatals és molt difícil i no depèn de la qualitat de la proposta sinó de què es consideri que vendrà massivament. Per exemple, no tinc pas un gran record de la ràdio grega, però segur que Grècia pot presentar al món propostes molt més convincents que Nana Moskouri.

Davant d'això, és difícil prendre consciència de la situació i desenvolupar estratègies individuals per a superar les limitacions que ens imposa tot aquest sistema d'uniformització cultural. Jo puc comentar les decisions que he pres fins allà on he estat capaç, purament a tall d'exemple concret. El tema llibres l'he resolt de dues maneres: quan es tracta de llibres especialistes en anglès, els compro a llibreries anglosaxones amb pàgina a internet (o, ocasionalment, aprofitant viatges a l'estranger), i quan es tracta de llibres en català o castellà (sovint llibres d'edició local) vaig a un parell de llibreries petites, negocis familiars, una de les quals, al carrer Pitàgores de Terrassa, és prou seriosa i ben organitzada com per a poder-hi localitzar els pocs llibres que pugui necessitar en aquesta àrea. El tema discos l'he resolt directament a través d'internet, perquè no queda cap botiga especialista a Terrassa i els pocs punts de venda localitzats en comerços generalistes estan focalitzats quasi exclusivament en discos del Top 40 i algun recopilatori de venda fàcil. I aquí faig notar que és molt més fàcil i barat comprar-te clàssics nord-americans i anglesos del rock que discos d'artistes polonesos

Però a la vegada, en l'aspecte concret de la música, m'he trobat gaudint sovint de la música d'artistes catalans fonamentalment desconeguts, gent que per a aconseguir els seus discos els has de conèixer directament o anar als seus concerts. I m'adono que m'omplen molt més que el que la indústria oficial catalana publica com "la millor música que es fa a Catalunya en aquests moments", fins al punt que fonamentalment he deixat de comprar música en català de les grans discogràfiques. I a la vegada m'he començat a interessar, de moment de manera temptativa, per l'anomenada "outsider music", música feta fonamentalment fora de les grans indústries de la música, de qualitat molt diversa, però que sempre sorprèn i és diferent. I aquí podem parlar tant de noms consagrats que van començar gravant i difonent casettes (Daniel Johnston) com de gent no capacitada per a la música que han deixat gravacions dificilíssimes de reproduir per part de músics preparats pel les vies convencionals (per exemple, The Shaggs). I almenys aquí la meva actitud en alguns moments és: "escoltaré música que la indústria no necessàriament vol que jo escolti". Una actitud que estic segur que en el futur em serà molt útil.
I el que vull acabar de dir és que no ens ha de fer mai por enfrontar-nos a la "sabiduria convencional". La que sigui. Sobre qualsevol tema. La història només va en un sentit: cap endavant. Tinguem-ho molt present.

Harpsichord's Summer Pizza

Acabo d'escoltar a la fi el primer EP de Celesta Grupo (entregat en mà pel teclista del grup, Toni Noise, gràcies infinites). Val la pena ressenyar-lo. Això sí, deixa una sensació estranya. Però val la pena anar per parts. Celesta és un grup que, sortit del mateix ambient alternatiu que qui escriu, està fent tots els passos possibles per a entrar en el mainstream, entès de la manera més professional possible. I l'aspecte que més en destaca és el seu directe, cuidat, enèrgic, dens i ple de matisos. Els d'en Juanma Villanueva no escatimen recursos per a sonar en un altre nivell. Instruments de gama alta, efectes, tècnica interpretativa... Des d'un punt de vista de directe ho tenen tot. I aquest saber fer ha aconseguit sobreviure en gran mesura al pas a l'estudi. Digui el que digui jo a partir d'ara, el disc té, ho dic d'entrada, alguns moments molt bons, crescendos que donen una certa idea del que aquesta gent són capaços de fer a la que prenen per sorpresa un escenari.

La sensació estranya vé de dos factors. Un és que, tenint en el grup a dos tècnics-productors de tant nivell com el propi Juanma o el Toni Noise, sobta una mica que, sobretot a la primera cançó, l'acústica de la sala sembli haver colorejat la gravació d'una manera no del tot favorable. És una sensació que va desapareixent amb l'estona, però aquesta primera cançó ("el rey") perd una mica d'eficàcia precisament per aquest tema. Curiós, tenint en compte que aquest disc no té res a veure amb una típica gravació "en directe a l'estudi i com soni", que hi ha feina i pistes a darrera, i que en principi qui grava aquí sap el que es fa. L'altre factor són les pròpies cançons. No estem parlant ni molt menys dels típics desastres de grups punkarres o de cançons del nivell d'OT. Totes acompleixen amb uns mínims. Però potser hi falta alguna cosa. Si exceptuem la tercera cançó ("No necesito mucho más"), que sembla estar dirigida a algú de la indústria, la resta de lletres no tenen massa focus, i la sensació de la música com a tal és la d'uns grans intèrprets amb molt saber fer però també amb la "síndrome dels grans intèrprets", consistent en què no acaba d'importar molt què s'interpreta mentre permeti pujar a l'escenari amb una excusa per tocar i fer un show. En directe la cosa funciona, degut a què els equips de PA dels llocs on toquen i els propis instruments del grup sonen molt bé, i també al carisma que els propis Celesta desprenen, que és molt. Però en disc l'equació no es resol tan bé. A veure, expliquem clar que aquí el que falta per a arribar a la perfecció absoluta és només un 3%, simplement crec que això s'ha d'apuntar per a assegurar que en el seu pròxim projecte d'estudi ells arribin a rendir al 100% i a entregar alguna cosa propera a un clàssic. Potencial en tenen. De sobres.

*****

I, afegint breument que l'altre dia em vaig oblidar d'afegir el Yoshimi a la meva llista de grans discos que he escoltat aquest any (així com el primer disc de Pegasvs, quasi l'únic disc que he escoltat calent de fàbrica aquest any, apart del de Celesta), passo a ressenyar un disc que m'ha impactat molt i que vaig anomenar de passada a l'anterior post "de resum de l'any" (que això que estic escrivint ara completa en cert grau), però que mereix un apunt per si sol.

El disc és "American Central Dust", de Son Volt (2009). Son Volt (en aquest cas la formació 2.0) és el vehicle grupal d'en Jay Farrar, antic compositor principal d'Uncle Tupelo, que amb el primer disc de Son Volt "1.0", "Trace" (1995), va impactar amb un cicle de cançons alt country d'altíssim nivell (i va deixar els embrionaris Wilco en una posició molt dèbil durant un any amb "A.M.", un disc que ara s'hauria de reevaluar però que aleshores va ser vist només com un moviment de pànic del Jeff Tweedy). Però aquí he de dir una cosa important: la crítica s'ha dedicat des d'aleshores a comparar cada disc de Son Volt o del Jay Farrar en solitari amb "Trace" i deixar-lo pel terra de manera rutinària, potser no tant amb els últims però sense que la síndrome arribés a desaparèixer.

I jo dic: almenys pel que fa a "American Central Dust" estan molt equivocats. ACD és tranquil·lament comparable amb "Trace" i fins i tot el guanya en alguns moments. És una autèntica lliçó de com partir d'elements de "roots music" americana per a arribar a un so únic i personal, amb lletres serioses i capacitat per a crear una atmosfera. Potser per afinitat amb el que jo faig jo en destacaria la cançó "Sultana", amb una part de piano senzilla però antològica. Però en realitat totes i cada una de les cançons estan a un nivell envejable, essent ACD un dels clàssics per descobrir d'aquests darrers anys. Una llàstima que Sony/BMG fés fora el Jay després de vendre poc amb el seu anterior àlbum, "The Search", i que ell hagi hagut de treure aquest ACD amb una independent modesta, Rounder Records, amb un pressupost molt baix. També, crec que bona part del problema vé de la lletania de la crítica amb "en Jay ja no sona com havia sonat", lletania que sembla haver allunyat a quasi tots els possibles fans que aquest home podia haver tingut i l'ha privat d'una carrera internacional comparable a la de Wilco (un grup que sembla haver-se centrat a tocar en directe davant del fet innegable que el Jeff Tweedy porta dos àlbums en una certa sequera creativa). Però el temps posarà les coses on toca. Val la pena acostar-se a "American Central Dust". Jay Farrar mana.

De fet, fa poques setmanes em va passar una anècdota molt divertida amb ACD. Com cada dimecres, vaig anar a dibuix al C.C. Francesc Macià, una classe que vaig passar preparant un escrit de la meva profe amb el meu tablet. I mentrestant ACD sonava al radiocassette. I quan va acabar, se'ns acosta una de les nenes dient-nos "podeu posar un altre cop aquest disc? M'ha inspirat molt i he fet molts dibuixos mentre sonava". No cal dir que ACD va tornar a sonar. Content d'haver-li descobert aquest disc a algú. :)

*****

El fet que l'anterior post fós tan quilomètric, junt amb el fet que tenia molt per dir, van fer que m'oblidés de comentar certs apartats. I el que vé no és menor per a qui em conegui: aquest any ha estat el primer en molt temps sense una guitarra nova, o qualsevol altre instrument pel que fa al cas. I en el millor dels casos (que no passi res amb la pensió), encara en tinc per mesos. O per prop d'un any si les coses no van bé, cosa perfectament possible si la guerra econòmica d'Ejpaña contra els catalans es posa encara pitjor del que ja està, que és molt.

Però almenys puc somniar.

Tinc tres instruments al cap. Un d'ells, la Gibson Les Paul Studio, no necessita de molt comentari perquè per sort es fabrica des de 1983 amb pocs canvis. Un altre, la Rickenbacker 360/12, el més difícil d'aconseguir, dóna per a més debat.

Resulta que per una banda el lloc on és més assequible comprar-la, Guitar Shop de Barcelona, no té un subministre continuat de Ricks, amb el que encertar tenir els diners i que ells tinguin el model que vols en stock és molta casualitat. De fet, ells tenen ara una 360/12 nova de trinca, d'aquest any, per un preu decent en termes del cara que és una Rick, però clar, en el millor dels casos en tinc fins l'estiu que vé abans que comprar-la sigui factible per a mi (si no molt més endavant). També tenen una altra 360/12 molt més antiga per un preu més abastable (però no per a mi ara), però sembla haver tingut una vida molt bèstia (alguna peça es veu trencada a les fotos). Però sinó, els únics altres llocs on comprar-la són a internet: Thomann (on tenen tota una sèrie de models disponibles i on l'únic que no es pot garantir és el color, però que és més car) i Music Store (una miqueta més car encara, però es pot demanar el model 360/12c63, del que parlaré en un moment). Són llocs fiables, però on es necessita tenir de cop els diners, cosa que no és aplicable en el meu cas. En el pitjor dels casos, i per primera vegada en tots aquests anys, hi hauria manera de demanar la guitarra a la meva botiga de proximitat (quan vaig comprar la Califòrnia ho vaig fer perquè em van dir que era impossible procurar-se una Rick de qualsevol mena a l'estat espanyol. Culpa, possiblement, de qui les havia d'importar), però seria una opció molt cara.

Per una altra banda, cal ressenyar les opcions pel que fa al model. Com he dit, estic interessat en una 360/12 (o una 370/12 si no se'm disparés el preu; recordem que la sel·lecció de pastilles no és com en una Stratocaster i que les pastilles de màstil i centre van juntes inseparablement), pel tema de la sortida estèreo "Rick-O-Sound". El problema és que pel so que vull són necessàries les pastilles "toasters" (de baixa sortida però amb un so brillant famós per en George Harrison i en Roger McGuinn), i Rickenbacker ha deixat d'oferir aquesta opció en els seus models de sèrie. Les úniques opcions que queden per a tenir una guitarra de sèrie amb aquestes pastilles són la 660/12 sòlida (sense sortida estèreo, recordem-ho) o l'específica 360/12c63, rèplica exacta de la del George Harrison ("A Hard Day's Night") que es fabrica en quantitats molt petites i quasi per encàrrec, amb una llista d'espera molt abultada. Les dues són prohibitivament cares. I els models normals "de sèrie" ara ja només vénen amb pastilles "high gain" d'alta sortida i de bona qualitat, però de so diferent i no tan adequat al so de les 12 cordes. Clar, un encara pot comprar la guitarra de sèrie i, per correu, comprar-se apart les "toasters" (i, potser, un pont de 12 suports per a substituir al pont de sèrie de 6 suports, no tan adequat per als problemes d'afinació d'una 12 cordes), i llavors fer-les instal·lar localment. Però no està clar si això invalida la garantia, i sempre hi ha la sensació d'afegir quartos a una guitarra cara que no hauria de semblar "de projecte". Un últim punt més tonto és que la 360/12c63 duu un cos amb la forma de la 330 però amb "binding" decoratiu, i reconec que m'ha arribat a agradar més el cos més arrodonit i distintiu de la 360/12 de sèrie, apart que la 360/12c63 només té 21 trasts al diapasó enlloc dels 24 dels models actuals. Però el punt important és que, sigui com sigui, aconseguir una guitarra amb "toasters" implica sempre alguns centenars d'euros extra, i això als anys 1960 no passava (potser perquè les "high gain" no van aparèixer fins el 1969). De fet, un model de col·leccionista, la 370/12 Roger McGuinn, arriba als 10.000 € en el mercat de segona mà precisament perquè el tema "toasters" i un circuit amb compressor actiu li confereixen el so exacte que tots els aficionats a les Ricks de 12 busquem.

El que ens deixa amb el tercer instrument: una Telecaster. Quan em vaig comprar l'Antàrtica (una Strato de 6) no vaig contemplar una Tele perquè semblava que tothom al meu voltant tenia Teles. Però ara és diferent, la Tele és una guitarra que fa anys que tinc en molt respecte i voldria provar què em pot aportar la pastilla de pont en particular. Però la mateixa mania de Fender de renovar el seu catàleg cada II x III és causa de polèmica pel que fa a mi. Jo hagués preferit l'American Series que es va discontinuar fa cinc anys. Potser hagués acceptat força bé l'American Standard introduïda el 2008. Però no sé què pensar de l'American Standard de 2012. Sé que serà una bona guitarra en si mateixa, però em fa por que el modelat "tipus Strato" de la part del darrera (menys massa) i el pont amb sis suports "tipus Strato"(provinent de l'American Standard de 2008, i que altera una mica el so) alterin massa la recepta, donat que segons els entesos el so tira una mica cap a el d'una Strato. I clar, jo ja tinc una Strato. De fet, es veu que part de la recepta és el pont tradicional de tres suports "tipus barril". Aquest pont és present al nou model bàsic fet als EUA, l'American Special, més fidel a la recepta original, tot i que amb poques opcions i també amb unes prestacions més limitades com el fet que la barra tensora del màstil sigui de tipus antic i no la bi-flex de les American Standard. El preu és una mica més baix, per sort, però els periodistes que l'han provada tendeixen a recomanar fer el pas a l'American Standard per poc que es pugui, i certament hi ha la por a que l'American Special s'assembli massa a models fets a Mèxic (que no contemplo).

Clar, fa tot just un parell de dies que m'he assabentat de la presentació de la sèrie American Vintage: models fets intentant clavar les mítiques guitarres Fender "de l'època Leo" (sense algun error concret, com el selector de només tres posicions a les Stratos o l'absència de posició combinada a les Teles). I sembla que ho han aconseguit. El problema és el preu: fins i tot als llocs amb més bon preu no baixen de 2000 € (el preu oficial és de 2600-2700 €), i clar, un dubta que aquests preus siguin raonables, tenint en compte que als anys 50 una Tele o una Strato valien aproximadament el que una American Standard dels dos tipus d'ara. Especialment perquè algunes comoditats actuals n'han quedat, lògicament, fora. I sí, aquí hi haurien Teles amb ponts de tres suports i bones electròniques, però amb tots els pendents que tinc el preu em resulta prohibitiu.

Apart de tot això, crec que només em falten un sintetitzador més professional que els que tinc (impossible dir un model, perquè els que m'agradaven estan tots discontinuats i aquí també les marques semblen estar en un estat de renovació gratuïta), una elèctrica baríton (és molt suposar, però) i un ampli de vàlvules (el meu favorit és el Fender Twin Reverb "del 1965", tot i que també és ser molt ambiciós). Però arribar a fer tot això implica un pressupost enorme per a algú tan pobre com jo, i estem en una època difícil en què ens poden passar a tots coses molt negatives. És possible que no pugui ni començar si em retallen la pensió. El qual ho fa tot més frustrant, perquè en condicions normals ja fa anys que tot això que acabo d'explicar estaria resolt, segurament molt més al meu gust i tot.

*****

Acabo l'any amb una cita del guitarrista Marty Willson-Piper, de The Church. Una frase que resumeix moltes coses i que a la vegada és una frase prou bona en si mateixa com per a resumir tot un any: "When you play a Rick 12-string, it isn't workmanlike: it's got finesse, it's subtler, it's more aesthetically pleasing, it's got quality about it. It's like getting out of a Ford and into a nicer car. The Gibsons and things are like the BMWs and the Mercs, where the Rick is more like an Aston Martin. A higher level."

Resum de l'any 2012

-Políticament:

Acabem 2012 en una situació estranya. Crec que encara estem catatònics pel resultat d'unes eleccions on només el fet que CiU + ERC = 71 diputats ens ha salvat d'haver de repetir les eleccions. I CiU i ERC han arribat a un acord (un do 7 sus 4), encara que de moment estic en desacord amb com han plantejat el tema fiscal (OK, calia pujar la pressió fiscal davant de l'intent PPSOEro d'escanyar financerament la Generalitat de Catalunya, però ¿calia fer-ho contra les classes populars, enlloc de contra els rics? Se suposa que Madrid ja ens roba prou.). La incògnita és si s'aconseguirà tirar endavant el tema de la consulta: Madrid ja ha començat a jugar molt brut, i que intents d'intoxicació tan toscos com l'informe d'El Mundo hagin tingut èxit vol dir que no tenim la partida guanyada. Calen els esforços de tots. Sí, encara hi ha una possibilitat de ser lliures en un màxim de dos anys, però seran dos anys terribles en què ho passarem molt malament. Mentalitzeu-vos, serà dur. Sobretot, us convido a moure-us a la recerca d'informació veraç i contrastada. La tele no serveix.

Apart que el clima de desencís es pot resumir en aquest comentari d'una amiga argentina la nit electoral: "¿Pero qué mierda habeis votado los catalanes?"

Però no podem deixar morir l'esperit de l'11 de Setembre d'enguany. Va ser massa gran com per a que es vegi frustrat a mans de quatre. Mas, Junqueras, teniu una responsabilitat enorme. No ens falleu, ens hi juguem el país.

I el López Tena ja no és al Parlament. A canvi, hi ha la CUP. Encara és aviat per dir si se'n sortiran.

Comentar també les repetides vagues de fam de presos polítics mapuches. No presumeixo de tenir molta informació, però almenys sí puc manifestar la meva simpatia per ells i per tots els pobles originaris. També pel Subcomandante Marcos, que em motiva amb el seu idealisme. Tots ells mereixen un present millor del que tenen. I en especial em pregunto com la gent pot arribar a viure a Xile, el Piñera i el Hinzpeter foten por.

-Coralment:

El millor, participar de Poble que Canta. Hi vaig cantar per primer cop quan l'assemblea constituent de l'ANC, el 10 de març d'enguany, i m'he passat gran part de l'any en dansa amb ells. Avui mateix he cantat amb ells a l'homenatge que se li ha fet a Francesc Macià a la Pl. Catalunya de BCN, on també ha participat l'Oriol Junqueras. Bé, almenys és una cosa que puc fer pel nostre país.

No tan bé a Terrassa. Sembla ser que el Psalm 42 ja està passat per aquest curs i que els Estudi XX han decidit fer any sabàtic, i potser sigui una oportunitat per a mi i la meva obra. És només que no sé si cal dur-me sempre al límit. En part com a conseqüència del concert del caos l'any passat, i en part pel fet d'haver estat un any i mig non-stop amb diverses activitats (no totes corals, val a dir-ho) sense poder parar ni un moment, el cert és que durant bona part de desembre he arribat al límit. He deixat fins i tot d'anar a veure concerts, i evidentment m'he escapolit de fer-ne, en part perquè no n'hi havia cap d'obligatori i en part perquè un parell d'optatius m'anaven fatal per tema d'agenda. Però ja és trist que m'hagin fet agafar por a l'escenari. No por escènica (he fet centenars de concerts en aquesta vida), sinó por a l'escenari. I als assaigs. I mentrestant la composició s'ha vist relegada a curts períodes durant les poques vacances que pugui tenir. No és això el que volia. Sóc un compositor, i això és el que he de deixar clar a partir d'ara. Les prioritats han canviat. I punt.

-Visitantment:

Gràcies als que vau venir al concert del Rovell de l'Ou amb Els Visitants, va ser un bon concert, segurament a l'alçada del de la Casa Alegre de Sagrera fa un any i mig. Tenim molt per dir, i potser sortiran oportunitats per dir-ho. Això sí, espero no arribar-me a saturar de concerts en aquest vessant. Si vingués fresc de no fer concerts en anys això seria de somni. Però reconec no tenir confiança en mi mateix. Almenys sí que la tinc en el Marc, el Mario i l'Albert. I almenys hi ha plans per intentar entrar en el circuit potent a partir de la primavera de l'any que vé. Reconec que la meva ambició és poder publicar els meus discos. I espero poder incloure-hi els Visitants. Mentre, el Marc està preparant videos per a algunes de les nostres cançons. La cosa promet.

I estem tots a l'espera del primer CD de l'Exèrcit d'Islàndia, que quasi està acabat i a punt d'anar a fàbrica en qualsevol moment. Autoedició, com sembla ser l'únic que podem fer tots els de la nostra escena. Almenys l'experiment ambiental de l'Hospital del Tòrax sembla haver-los obert una porta creativa que havien mantingut tancada des dels seus inicis i que segurament serà apassionant de seguir.

Estic inquiet perquè aparentment no està passant res amb el disc que ha fet el José Luís Algar aquest any en un estudi professional i amb un bon productor. Les cançons que n'he sentit valen molt la pena, i haurien de resultar molt comercials a priori. Però no puc evitar la sensació que certa gent decisiva veu el món capgirat.

Aquest any també he començat a treballar amb Le Clotet Avec Garcés (no domino el francès). És un artista activíssim, proteic. Una hora d'ell és una setmana dels altres. En puc aprendre molt. L'únic problema és que no ha estat fins fa deu dies que vam arribar a una base definitiva d'un tema seu que estem treballant. Un cop veus la progressió, té raó, aquesta és la bona. Però m'ha de guiar ell. Les meves tècniques de producció habituals (reverbs, delays, arranjaments...) simplement no funcionen en aquest cas. Tot arribarà, és només que en tot el que ha fet aquest any (i ha fet moltíssim) ell ha anat molt més ràpid que aquí, i em sorprèn que triguem tant en un sol tema. Suposo que serà l'excepció.

I fer constar el darrer disc de Tired Hippo, en realitat de tribut, que vaig masteritzar i en el que vaig versionar, no molt bé, "potser després" (llàstima de pista vocal). I certa conversa amb el Maurici Ribera que em va donar tot d'idees i per la qual li estic molt agraït.

-Emocionalment:

Per una banda, he decidit parlar amb certa persona sobre un determinat aspecte d'un concert previst per a d'aquí un any i del que de moment prefereixo no donar més dades: el fet que sembla necessitar de la presència d'almenys dues persones amb qui jo preferiria no tenir res més a veure. Li proposaré de no participar-hi per a evitar tensions, en mi i en altra gent. No domino bé certes situacions.

Per l'altra, una decisió a la que vaig arribar fa pocs dies. Recordo haver escrit a Facebook un text d'aquells meus en què em lamentava de la meva mala sort amb les noies, i com de costum un parell de persones m'ho van comentar en plan "no defalleixis" però sense que aparegués una sol·lució. Però em van dir que per a aconseguir parella jo havia de recuperar la meva autoestima, una mica com en un llibre d'autoajuda. I quan vaig plantejar-me per què havia perdut l'autoestima, em vaig adonar ¡que havien estat quasi exclusivament elles! Així que vaig decidir recuperar la meva autoestima... tancant per sempre aquesta porta. Veig que estic millor des d'aquell precís moment. I, el més important, veig que de la resta d'aspectes de la meva vida només fallen el trobar una casa (ja no depèn de mi, i tinc clar que he d'evitar com sigui una hipoteca), trobar discogràfica (o allò que ens depari el futur com a nova via igualitària i democràtica per a accedir al gran públic) i regular la quantitat de concerts, especialment clàssics (potser ho aconseguiré). Per la resta, tinc una qualitat de vida molt notable pels handicaps que tinc: tinc una familia normal i que m'és favorable, tinc amics (agraidíssim que estiguin al meu costat), hi ha una sèrie d'ambients on sóc ben rebut i sóc d'ajuda, tinc un grup de rock format per gent que m'aprecia, i sembla que darrerament comença a sonar el meu nom a Terrassa (encara que des d'un punt de vista compositiu encara no m'ha arribat el Gran Encàrrec que m'acabi de donar visibilitat i em permeti "començar"). Clar, veig que hi ha algun lloc on puc recolzar-me. I he decidit que val la pena recuperar l'autoestima... per a estar bé amb mi mateix, i punt. Fet d'aquesta manera, valdrà la pena. Sí, potser 2013 serà un any una mica millor.

-Compositivament:

Aquest, almenys, ha estat l'any d'"Himnes". Que potser no ha tingut un recorregut tan curt com creia en un primer moment, tot i que veig magre fer-ne un concert. Però la gent amb la que n'hem parlat sembla estar-ne contenta. Clar, el fet que el tema dels blogs i de Catalunya Ràdio em fallés em va deixar tocadot. Però potser a mig plaç aquesta obra arribi a trobar el seu lloc.

Els discos que tinc a mig estan igual. Una tardor perduda, per això tinc la noció que he de prendre certes decisions sobre la meva vida. A veure si a partir de demà passat em puc posar en feina amb el "1980", almenys en tinc clar el concepte i podria sortir una cosa maca. Tot depèn de si puc trobar temps i espai. Agrairé que no se'm negui, no sóc un intèrpret.

Però ahir vaig poder fer una sessió de demos... i semblen connectades amb "Oda", la peça inacabada de 2005-2006 que havia de ser una Torradora II per a orquestra simfònica i cor. El que em reca és que, malgrat que hi ha idees, no m'atreveixo a endegar el treball en aquesta peça si no tinc la seguretat que serà estrenada. No em puc pagar una estrena. I per desgràcia tinc experiències molt amargues de què passa en aquest país si no et dius Mozart o Beethoven o si, en el seu defecte, no tens un títol de compositor per un conservatori. O de què passa si es toquen obres d'algú per alguna d'aquestes dues raons. Se suposa que hi ha d'haver una via, però jo ja ho he intentat a Terrassa, on se suposa que molta gent em coneix, i els resultats són, ara com ara, magres. Així que potser estic creant una obra inacabada i inacabable. A 37 anys ja seria hora que comencés a passar alguna cosa. Espero que amb Els Visitants arribaré a tenir més sort...

-Jukeboxment:

Aquest any he aconseguit tants discos que em resulta difícil saber què he escoltat de nou i què té un cert vintage, o què vaig escoltar l'any passat en mp3 i que aquest any he arribat a tenir en preuades plaques digitals. Però puc comentar el tema Polònia, amb l'increïble Czeslaw Niemen ("Niemen – Enigmatic" és genial, directament; comprat a la Plaça del Mercat de Cracòvia, ciutat enyorada) i llavors coses més discretes però amb algun moment notable, com Kasia Sobczyk (algunes de les seves balades són prou notables i mereixen una segona escolta i una tercera i tot) o Filipinki (coses com "Biale Muszelki" o "Nie Ma Go" són molt bones, llàstima que només siguin conegudes pels twists i charlestons que van treure el 1964, que és quan van ser famoses). Em queden pendents de comprar CDs d'Alibabki (encara que sembla que seran unes Filipinki II sense tant atractiu) i els Novi Singers (aquí n'espero alguna sorpresa). Potser no em cridin molt els Czerwone Gitarre, són coneguts com els "Beatles polonesos" però compositivament no hi ha color amb els originals.

També hi ha hagut rock occidental: The Jayhawks ("Hollywood Town Hall" i "Tomorrow The Green Grass"), Uncle Tupelo i el Jay Farrar en solitari ("Trace" i "American Central Dust" han passat a ser discos favorits meus), Tom Petty (de moment els meus favorits són "Hard Promises", "Full Moon Fever" i "Wildflowers"), David Bowie (de moment me n'atrau "Low", encara m'he d'acostumar a d'altres discos seus, més algun que encara no he pogut escoltar), Buffalo Springfield (més cançons concretes, com "On The Way Home" o "Broken Arrow", que discos sencers), Gene Clark (tot i que eren discos que havia sentit en mp3)...

També he arrodonit la meva "cole" de Philip Glass amb cinc discos, però no he acabat de trobar coses que em cridessin, amb la mitja excepció de "In The Upper Room", que ja coneixia en part del primer CD que em vaig comprar ("Dancepieces", comprat al Corte en las Ingles de Pl. Catalunya el 21 de juny de 1990, i que diria que encara aguanta).

Però hi ha una via inesperada per a mi. Animat per una suggerència del Jordi Ibañez, fa poc em va arribar el CD "Florence Foster Jenkins, Murder of the High C's", amb aries dramàticament desafinades. La Florence és una llegenda en el món de la "outsider music", degut a que va ser la pitjor soprano que hagi cantat a una sala del nivell del Carnegie Hall de Nova York i que va editar discos. La seva incapacitat per a cantar és mítica, però ella es creia una gran soprano, amb el que la comèdia estava servida. Un cas extrem de sordera tonal, però ella m'ha acabat caient simpàtica. I m'ha animat a descobrir (de moment en un mp3 vulgaris) a les Shaggs, un grup tan terrible que era bo. Kurt Cobain i Frank Zappa n'eren fans declarats, i estic segur que el concepte de xenocronia d'aquest darrer està inspirat en el que se sent a l'únic àlbum editat d'aquestes noies, "Philosophy of the World", que és simplement increïble, tant si el trobeu inescoltable com si li trobeu el mèrit a una cosa tan desencaixada (jo l'hi he trobat). Sí, acabaré comprant el disc a la que em refaci.