Sincerant-me

Diumenge 25 la coral vam cantar al concert que teníem previst d'entrada a l'Auditori Municipal de Terrassa. I pel que encara vam haver d'assajar un dissabte. Va ser un concert amb un total de tres corals. Per ordre: 1) una coral molt bona de Sant Cugat. Repertori molt ben triat, interpretacions perfectes i un cert aire seriós que almenys a mi em va agradar. La mena de concert que a mi mateix m'hagués agradat de fer fa uns anys; 2) nosaltres. Havent disposat de molt poc temps per a preparar el concert (degut a Psalm), les que ens sabíem més eren les que ja havíem fet en concert anteriorment, mentre que les renaixentistes estaven una mica verdes. Malgrat tot, va ser una actuació prou notable i, sobretot, més que digna. I vam sorprendre amb tot el nostre repertori de gestos, cosa que no va fer ningú més; i 3) una coral que millor no dic d'on eren. El seu director, molt ambiciós, va fer-los cantar cors d'òpera molt coneguts, i aquella coral simplement no tenia nivell per a això. N'he vistes de pitjors (incloent alguna a la que he reforçat), però l'actuació va ser molt irregular i en alguns moments la cosa va recordar a la Florence Foster Jenkins. I el fet de cantar obres conegudes feia que encara ens adonéssim més de les pífies. Va ser duret, però va tenir l'avantatge que a la sortida tothom comentava aquesta melée i no les altres dues actuacions, cosa que ens va ser molt positiva.

Dimecres en vam fer la valoració. I jo vaig opinar-hi amb una certa potència. Vaig indicar el que he comentat de les renaixentistes, encara que no tothom hi va estar d'acord (suposo que aquí hi pot haver molts punts de vista). I la "tercera coral" va donar molt de sí pel que respecta a les meves opinions: vaig afirmar que allò havia estat un cas de sordera tonal (solc dir les coses pel seu nom) i que la decisió de cantar obres molt conegudes havia estat poc afortunada perquè: 1) no ens estaven "informant" de res de nou; 2) eren obres de les que n'existeixen un bon grapat de versions en CD de bona qualitat, pel que o ho fas molt bé o tothom et compararà amb el disc; i 3) per aquestes mateixes raons és molt millor mostrar-se inventiu pel que fa al repertori enlloc de fer sempre les mateixes. Això darrer ho dic també en altres llocs, i poc abans de la reunió ja vaig dir que no a un Requiem de Mozart, en part perquè se m'estava desenvolupant una afonia que m'ha tingut i m'està tenint enclaustrat a casa i fora de combat, però també perquè tinc clar que no vull fer mai més coses que tothom ja ha pogut escoltar en CD i ben tocat: Requiem de Mozart, Requiem de Fauré, Messies de Haendel... digueu-n'hi com vulgueu. En tot cas, és cert que he enllaçat sense pausa el final de la feina del curs passat amb l'inici de la d'aquest, i ara només tinc ganes de parar uns dies, reposar, i prendre decisions clau amb calma. I això de fer concerts redundants em té molt radical aquests dies.

*****

Els concerts alternatius als que he anat han estat el de The Missing Leech al Rovell de l'Ou fa nou dies (va tocar amb la meva Strato XII per avaria de la seva guitarra de sempre, i després del concert vam parlar molt i em va donar tot d'idees, pel que li estic molt agraït) i el de Dino Ratso dissabte passat a El Almacén a BCN (que va ser molt divertit, té un toc corrosiu que m'agrada). Avui jo havia de tocar també a El Almacén telonejant a el Francesc Palomar, però ho vaig haver de cancel·lar fa dos dies perquè no podia sortir del llit. Espero que quan s'acabi l'afonia nostra de cada hivern (i si ningú no em fa cantar espero que no em durarà tant aquesta vegada) podré oferir aquesta actuació, que serà molt bàsica (impossible portar-hi el grup) però que em fa molta il·lusió i que potser em permetria fins i tot fer alguna versió o estrenar algun tema nou (en tinc un parell de bons a mig treure, falta la lletra com sempre).

*****

Avui he llegit al Directe.cat un article d'opinió (d'un blog de l'Indirecte) que era una defensa publirreportatgera dels Mossos, felicitant-los i tot. A mi m'ha semblat fora de lloc, però us presento el comentari que hi he fet perquè el crec molt atinat i asserenat, apart de presentar uns conceptes que diuen força de com veig el tema des de fa anys (un altre comentari ha parlat de com hi ha hagut anys en què s'han hagut de relaxar molt els barems per admetre agents nous i de com la Brigada Mòbil sembla provocar enfrontaments més que no pas sol·lucionar-los): "No puc estar d'acord amb aquest article. Totes les imatges de càrregues policials que hem vist a nivell de Catalunya aquests darrers anys (tant del govern de CiU com del Tripartit) semblen provenir de temps predemocràtics i ens haurien de fer reflexionar. Bona part del problema, responsables polítics apart, és que, en general, la feina de policia sembla feta a mida per a individus amb determinades inseguretats que necessiten posar-se artificialment per damunt de la resta de la societat, amb la possibilitat de poder-se descarregar sobre persones que per una raó o altra es troben en situació d'indefensió davant d'una llei que ells, els agents de l'autoritat, entenen com la defensa d'uns valors conservadors amb els que s'identifiquen totalment. No dic que absolutament tots els agents de policia siguin així, però és una tipologia que certament abunda en aquesta mena de cossos. I el trist, en aquest cas, és que fa anys molts teníem l'esperança que pel que fa a certs comportaments els mossos serien una policia democràtica i per tant diferent dels cossos policials d'àmbit estatal. Per desgràcia no ha estat així."

*****

Sobre la situació política de resultes de les eleccions del 25-N, només puc expressar confusió. Sí, son 87 escons pel dret a decidir, que és la part bona, però tot ha quedat tan fragmentat que només es pot descriure com a "baffling". Encara podia haver estat pitjor (que CiU i ERC no haguéssin sumat més de 68), però crec que ningú no ha quedat content de tanta dispersió. I, sí, vaig votar SI i precisament és l'única cosa en què no es van equivocar les enquestes: no van arribar al 3% mínim per entrar al Parlament, amb el que va ser vot llençat, cosa que em decep perquè la legislatura passada van ser els únics a moure el cul per la independència (CiU estava pel Pacte Fiscal i el copagament de receptes i no els va votar res que jo recordi). Almenys la CUP ha entrat, però per a mi són una gran incògnita: tenen unes idees molt interessants però ¿sabran moure's en la política del dia a dia? Almenys els desitjo que les circumstàncies no acabin amb ells abans d'hora, perquè la caverna mediàtica ja ha començat a atacar-los, associant-los amb ETA (per variar). Sobre en Junqueras, de moment neda i guarda la roba. Sap que si juga bé les seves cartes té alguna possibilitat de ser el primer president de la República Catalana Independent. El problema és si tant càlcul arriba a ensorrar la baralla. Unes noves eleccions ens restaran molta credibilitat davant la comunitat internacional, presentant-nos com una olla de grills, i no hi ha cap garantia que una nova aritmètica parlamentària vagi a ser millor. Tot i que el Vicent Partal, de Vilaweb, ha expressat la seva sorpresa pel munt de gent que li ha dit que de saber que el resultat havia de ser aquest hagués votat diferent. I de fet una coneguda meva argentina va arribar a preguntar-me "¿qué mierda habeis votado los catalanes?" Crec que amb això queda dit tot.

*****

En un to més alegre i festiu, entre dijous i divendres em van arribar tot de CDs, més un llibre profusament il·lustrat sobre la Telecaster. Només tinc feina a escoltar discos nous. Destacar, del que ja porto escoltat, el "Hard Promises" de Tom Petty and the Heartbreakers (un bon disc de rock comercial ben plantejat), el "Low" de David Bowie (del que prenc bona nota), tres discos de The Jayhawks (entre ells els seus dos clàssics), el "Yoshimi" de The Flaming Lips (tota una lliçó de què fer amb l'equipament amb el que se solen fer simples chumbachumbas en mans menys experimentades, l'estic escoltant molt i amb molta reverència), i com a mínim el primer tema del darrer disc de Buffalo Springfield, titulat "On The Way Home" i amb un arranjament deliciós (el tinc en repetició ara mateix). Per escoltar encara, el "69 Love Songs" de Magnetic Fields, el disc de "The Civil Wars" de Philip Glass i (d'aquest n'espero molt) "Nixon In China" de John Adams en la versió del 1988. I encara falta algun disc per arribar (i així acabar miraculosament la col·lecció d'Uncle Tupelo).

*****

El que em deixa amb com va la meva obra. No he pogut escriure res pel "1980", però lentament se'm van acudint idees temàtiques per a les lletres, i tinc certes esperances que entre el 10 i el 16 d'aquest mes, quan em quedaré sol a casa, pot encendre's la flama que em dugui a crear la meva pròpia versió del "Summerteeth" de Wilco, serà així de personal. El "Santuari" queda més a l'aire, però no em fa molta por perquè plantejat el "1980", el "Santuari" em podria sortir de carrereta.

En realitat, el que pot ser desconcertant és el camí que pugui prendre el "1964" a partir del moment que, acabat almenys el "1980", m'hi pugui posar. Fins fa aproximadament un mes, era un disc-homenatge a una època que havia de donar forma de manera definitiva a les meves obsessions amb Phil Spector i The Drifters, però que no havia acabat d'arrencar, potser perquè el meu pla original dels tres darrers mesos de 2010 (fer un disc a tota velocitat i presentar-lo imperfecte però carregat d'energia) se'n va anar a Can Pisctracs per agenda plena. Però en un mes he reunit tantes idees noves sobre com reconvertir-lo, i tan radicals, que el disc resultant només podrà ser dues coses autoexcloents: o la resposta radical i anticomercial al "Corrupció", mirant-lo cara a cara com cap altre disc meu no ho ha fet fins avui, o un disc que acabi essent tan incoherent que m'arrossegui a mi amb ell a les profunditats. Però m'adono que ho he de fer. Amb "Himnes" i les bases encara no usades del "Santuari" he arribat al límit d'una determinada estètica, i el "1980" és bo però força continuïsta tant del "Corrupció" com del "Feina 2.0", del que n'és una mescla. S'està acostant el moment de moure'm, i potser de deixar enrera fins i tot les meves pròpies seguretats.

De fet, hi ha coses que potser les hagués fet de manera diferent si el 2000-2001 no hagués arribat a perdre la veu. Tant el Carles Ortiz com la Montse Solà i en especial la Maria Mateu van fer un molt bon treball amb la meva veu, cosa per la que els estic molt agraït. Però de sobte havia de fer concerts i actuacions escèniques diverses com a cantant, tant solista com de cor. Tantes, que vaig començar a petar dues o tres vegades cada curs. I això ha arribat a interferir amb la meva vida normal i la meva obra. He estat molt en demanda, però pels motius completament equivocats, i m'he arribat a penedir d'haver estudiat cant malgrat saber que sense la meva "nova" veu tota la meva obra gravada des de 2001 hagués estat impensable. I el que és més, tota aquesta activitat de concerts no m'ha servit per a activar una carrera de compositor amb encàrrecs. Tot el que porto compost ha estat autofinançat o buscant concerts que no s'han arribat a produir mai (almenys en el món de la clàssica i sense comptar els Visitants). I jo sóc compositor, per damunt de tot. En el món del rock alternatiu una sèrie de persones ho han sabut entendre, però l'única raó que algú a Terrassa sàpigui que tinc discos acabats és pels magnífics articles de la Pamela Navarrete al DdT, no perquè hagin pogut sentir la meva música en concert o en CD (i sempre hi haurà aquest regust amarg per no poder publicar).

I, de fet, li he començat a tenir pànic a certs concerts. És trist però és així. I ara toca esquivar els de Nadal, d'entrada. I els de Setmana Santa, després. Són temps que hauria de tenir per a mi, per a treballar sense interferències. Espero que s'entengui.

En tot cas, fer notar que sí que des de fa sis anys tinc registrada una primera versió de treball d'una obra, titulada "Oda", que és la Torradora II. La voldria acabar, però no té sentit incloure-la a cap disc meu perquè seria redundant, i si la vull fer per a orquestra (o orquestra i cor) no té massa sentit escometre una feinada tan gran sense ni tan sols saber si es tocarà mai. De fet, la tenia en ment quan la nit abans de cantar el Psalm vaig escriure als Terrassa 48 oferint-me com a compositor... i no em van respondre ni ho han fet fins ara. Molt, molt frustrant. Tenint en compte com va acabar la cosa amb "Himnes" (disc enlloc de concert) i el "Requiem" (impossible gravar-la pel meu compte), escriure una "Oda" definitiva sense un encàrrec en ferm em sembla llençar el temps i els esforços. De moment l'únic que puc fer és demanar a les meves amistats clàssiques que es recordin de mi si en algun moment es necessita un compositor pel que sigui. Sobretot perquè, a la vista del que va passar amb el concert del caos, està clar que jo ho puc fer millor (i ho he fet... amb "Himnes").

Concerts i discos, novembre 2012

Fent una mirada pels meus vells arxius he repescat una resposta que li vaig remetre al Toni Ubach, capità dels Cabaret Misèria, el setembre passat, tot just haver escoltat el més recent disc d'aquest notable grup terrassenc, “El senyor B, la vedette i les restes del naufragi”. I he decidit que valia la pena proposar-vos-en les conclusions en aquest post. Cabaret Misèria porten ja uns quants anys d'activitat i sóc testimoni que en directe han agafat molta força i volada, fent una barreja única d'actuació musical format grup i d'obra musical teatral en el marc de, precisament, un cabaret. Però reconec que quan vaig comprar el disc tenia dubtes de si un material tan depenent del directe hauria sobreviscut al pas a gravació. Les conclusions son bones, per sort. Fent una llista a l'atzar del que li vaig respondre:

-El Toni és un actor molt, molt bo.

-Els seus companys de grup toquen certament molt bé.

-No és un àlbum de fàcil escolta, potser perquè documenta uns temes pensats per a ser interpretats, més que tocats, a dalt d'un escenari.

-Malgrat això, aconsegueix ser interessant, una cosa on per exemple Manel no han acabat de reeixir, partint d'un mateix punt inicial.

-A partir del segon tema vaig llegir les lletres, no exactes en versió escrita i en gravació.

-Això vol dir que el Toni sabia què volia dir i que es va deixar portar, enlloc de llegir d'una partitura.

-Que la música és una barreja incongruent, però sovint exitosa, de Kurt Weill, Lluís Llach i Pink Floyd.

-Que el Toni hi ha sabut trobar prou variacions al tema de la vida en parella com per a que no es faci repetitiu.

-Que, això sí, de cara a un segon àlbum pot estar bé ampliar-ho amb les coses que poden passar a les butaques del Cabaret.

-Que "Lluna als ulls" és un molt bon tema.

-Que l'efecte del carrer i de les entreteles del cabaret al final de "Oh, que bé!" també funciona molt bé.

-Que aquest pot estar ben bé entre els millors àlbums fets a la ciutat. És així de bo.

-I que haurien merescut guanyar el Sona 9, encara que per la meva experiència personal i com a observador de l'Exèrcit d'Islàndia aquest concurs em sembli poc fiable.

*****

Ara m'estic escoltant per segon cop el CD que el grup Vaivé, de Barcelona, em va passar al final de l'actuació dels Visitants a La Goleta fa deu dies (de la que parlo més avall). Només els vaig poder sentir una cançó en directe, pel que no puc entrar en valoracions aquí. El disc, de totes maneres, sembla ser un document d'unes cançons que en directe sonen igual (variacions d'acústica apart). Potser és el que falla una mica: pot tractar-se perfectament d'un primer disc, i estarien pagant la novatada en gravar les cançons tal qual, cosa que o ets Wilco o no sol donar uns resultats molt brillants des d'un punt de vista de sonoritat. Dit això, com a cançons tampoc no són precisament un desastre: es defineixen com a “rock català”, no són unes cançons molt aventurades, però certament aconsegueixen sonar millor que les seves influències, cosa que és una bona noticia. En resum: ja hi ha una feina de base feta, i el que falta és que agafin més experiència a l'estudi, agafant-li el gust als efectes i als arranjaments per a donar més densitat al seu so. M'agradaria poder-ne formar part, som de la mateixa escena i per a mi això és el més important. En tot cas, de moment els podeu escoltar a: http://www.myspace.com/grupvaive.

*****

Concerts? Primer, el de la Goleta. Vam sortir encantats d'allà (és un dels llocs amb més carisma on hem estat, i el tracte és fantàstic) i la sensació era la d'haver fet un bon concert. El que es va filmar (menys de la meitat) revela, però, que jo vaig desafinar a la veu, cosa que em frustra. Igualment miraré de posar un o dos temes a YouTube quan pugui editar el video. També hi ha pendent revisar el video del concert de la Baumann de l'estiu passat, del que almenys n'he tancat el miniDVD.

Segon, el del Psalm 42 amb tot de corals. A veure, va estar bé, no puc negar-ho, ho diuen tots els testimonis. El que passa és que encara no li he trobat el sentit a fer assaigs intensius dos dies a la setmana, deixant de fer altres coses, per a cantar una obra de la que ja n'existeixen bones gravacions en CD i que és d'un compositor prou conegut. No podem competir amb un CD professional. Així que quan ens van dir de repetir el concert una setmana després en un altre lloc vaig preferir declinar-ho i centrar-me a fer feina pendent a l'estudi. I reconec que no m'agrada la sensació que havia tingut fa uns anys de què la música clàssica s'estava interposant entre mi i la meva vida/obra.

*****

Mentre, diumenge a la nit vaig gravar una demo sense lletra, temptativa, d'un tema que em té desconcertat perquè no sé com gravar-lo, com enfocar-lo, però que ben fet podria ser el successor dels temes del Corrupció i a més prou comercial. Amb un deute, això sí, amb “Late At Night” dels Tired Hippo. Crec que trigaré una mica, vull fer-lo bé i de moment estic encallat amb la lletra (bé, estic encallat amb totes les lletres, he pogut acabar “Himnes” perquè aquesta part ja la tenia feta per avançat).

*****

I m'he pogut llegir la bio de Wilco de Greg Kot, que arriba fins a 2004 (el final dels clàssics del grup). Unes dinàmiques de grup molt més complexes del que jo sabia prèviament. També m'he adonat que sentir tots els discos col·laterals de Wilco és una empresa cara i que requereix de força temps per endavant. Igualment ja he pogut sentir prou coses com per a saber més que el fan promig del grup. Només desitjar que el proper disc remunti la baixada que van fer l'any passat amb “The Whole Love”. I tenir diners quan tornin a tocar a Barcelona, potser l'afer de l'entrada desapareguda comenci a quedar enrera però reconec que no solc mirar els propers concerts de qualsevol, sóc un seguidor dels discos.

Thinking

Abans d'entrar en matèria, un breu apunt crític: una bona raó per a no votar CiU és que, amb una llista tancada com hi haurà, votar una coalició on el segon d'a bord no dubta a contestar l'estratègia del cap de llista i de passada evidencia que hi ha, per increïble que sembli, dos projectes polítics diferents (no enfrontats, però sí diferents) en aquell corral de galls, és un error majúscul. Sí, potser el Junqueras seria un company de viatge molt més fiable (si no comptem la seva relliscada amb el tema de l'oficialitat de l'espanyol a la futura Catalunya independent). Igualment hagués preferit que el López Tena hagués tingut més sharing a les enquestes de vot (malgrat haver publicat el seu article en un lloc tan discutible com El Mundo). No sé què tal els anirà als de la CUP, tenen idees interessants però han d'aprendre a enfocar més el seu missatge (bé és cert que és el primer cop que es presenten i poden pagar la novatada). El cert és que dubto en el meu vot entre SI (que han fet una bona feina aquesta legislatura passada, malgrat ser un projecte molt personalista) i ERC (no ho veig tan clar, però si es veiés que SI no podria entrar faria vot útil -espero-). La bona notícia: el Laporta no es presenta.

*****

I entrem en matèria. No acabo de trobar inspiració per a les lletres del "1980", però dues són ja acabades (què menys). SÍ que he trobat una llista de temàtiques i de títols (alguns d'ells provisionals) que em permetran treballar amb un mínim de seguretat. Això sí, m'agradaria poder llegir més. També espero a acabar la propera setmana, curulla d'assaigs i concerts, tant amb els Visitants (dia 10 a les 23 h., La Goleta, a Sant Feliu de Guíxols) com amb la coral (el Psalm 42 de la punyeta -sí, n'es l'autora-). A partir del dia 11 estaré més tranquil i ple d'energia. Demà, però, miraré de fer alguna cosa de profit si no estic molt dispers. La llista de temes del "1980" és, en aquest moment i per ordre:

BASE                    TÍTOL/TEMÀTICA

Yupiiii!!!                 ZX Spectrum

TechnoPiece          Corrales

Celtic                     Pregària

Andorra Piano       Afganistan

Barret                    Mar del Nord

Gafas                     Ring-Kai-Ring

King Kong             Subluna Park

Glass So Fast        All You Need Is Glub

Aung                     Three Mile Island

Korg Float             Sant Esperit

Middleeat              Pripiat

Moogie Moogie     Subcomandante Marcos

Wawel-gaita          Edimburg (Piobaireachd)

Monroe                 General Belgrano

Jazzy                     Rates sobre ADN

I de fet una cosa ja ha ocorregut. En Roberto Pérez, a qui no recordo haver conegut però que em tenia en prou estima com per a proposar-me una col·laboració, em va passar una base instrumental prou bona per a que hi afegís unes veus, i jo vaig decidir experimentar amb certs efectes a l'hora de gravar. I he après que aquests efectes es combinaven molt bé amb la meva veu. El tema final, "What Can I Do", sona totalment professional. És un enfocament que voldria ampliar a les meves pròpies gravacions.

*****

Mentre, lentament vaig prenent decisions sobre un "1964" que vull reformar, segurament allargant-lo, regravant-ne alguns trossos, canviant-ne l'ordre de cançons i afegint algunes idees de producció que vaig tenint. Un procés que segurament no començaré fins les vacances de Nadal (primer vull acabar el "1980"). Mentre, aniré rumiant i apuntant altres possibles coses que pugui fer per a renovar el disc i l'enfocament que en tinc. De moment, la primera cosa que faré serà descartar les poques lletres que tenia fetes. Simplement no em convencen (especialment la de "El perseguit", que es nota feta a pressió). Prefereixo buscar un concepte, o almenys una sèrie de subconceptes que es reforcin entre ells. Una mica en la línia de la subtemàtica Beatle del "Feina 2.0", però millor. Com a mínim, he passat a veure el "1964" com un projecte al qual li falta molt treball però que ben fet em pot permetre el canvi que vinc buscant des de 2004. Noto que hi estic sonant molt diferent de com sono en els meus altres àlbums (amb la mitja excepció del "Feina 2.0"). Radicalitzar aquesta diferència serà el meu objectiu.

*****

El passat dia 1, dijous, va sortir un article sobre "Himnes" al Diari de Terrassa, que me'l deixava prou bé i que ha generat força interès entre, com a mínim, la gent que em coneix d'alguna cosa. M'encantaria que arran d'això se n'arribés a fer el concert, però potser és ser molt ambiciós.

Però no estic segur que al compositor al que li vaig admetre per carta que "Himnes" era una alternativa a la seva obra s'ho hagi pres bé. No tinc proves en cap sentit, és només que altres vegades ja s'havia posat en contacte amb mi. Hagués estat millor que cert concert no s'hagués arribat a plantejar mai. I, sí, els nervis que en van resultar m'han fet una mala passada.

Carta oberta

Aquest vespre certa persona m'ha preguntat si podia anar a un acte a Terrassa on es parlaria de cultura a Catalunya. Insegur de si el meu punt de vista li serviria, li he estat franc:

"No sé què dir-te. [...] Tinc bastant grau de connexió amb la cultura, però et reconec que els missatges que tinc per a dir no són massa comercials i no sé si [et] serviran. Bàsicament tinc connexió amb l'escena musical independent del Principat, no exclusivament en català, i sóc molt crític tant amb la indústria musical establerta (amb l'excepció d'Antònia Font i els Pets Madurs, potser també Manel però no els estan guiant correctament, et puc dir que no s'està publicant a ningú d'entre els importants i en canvi semblen publicar al primer que passa, no han sabut mai on era el nord) com amb la Conselleria de Cultura de la Generalitat en general (la síndrome de "han de ser coneguts" s'ha originat allà, i només s'ajuda a grans patums que sovint ja no estan en prou forma mentre la gent que no hem tingut la sort de poder començar topem sempre amb una paret i no li podem arribar a importar a ningú). Pel que el meu missatge és que en una Catalunya independent el primer que s'hauria de fer en matèria cultural és una regeneració completa, en tots els àmbits de la cultura. Cal que els mitjans de difusió de la cultura es democratitzin, hi ha una creativitat al·lucinant al nostre país però no hi ha manera que el públic generalista se'n pugui assabentar. I a la indústria i la política establertes aquest missatge no els farà ni mica de gràcia. Creus aquest punt de vista defensable? Tot es redueix a això."

De moment no m'ha contestat, pel que intueixo que el meu punt de vista no li serveix. El que passa és que mentrestant li he ensenyat el meu text a dues o tres persones i han pensat que jo tenia tota la raó del món. Per això el trec a la llum aquí. Especialment a la vista que és una situació que ens té blocats a molta gent i en pot blocar encara més.

Avui el José Luís Algar ha acabat el seu disc després de mesos i mesos de treballar-hi dur. Un disc excel·lent si atenem al que n'he pogut sentir, cançons perfectament pensades i executades, amb molt ganxo comercial. Però en la meva experiència els executius de discogràfica del Principat i de l'estat tenen els cables creuats i veuen tot allò positiu en clau negativa, i em fa por que el pobre José Luís se l'hagi de guardar al calaix, precisament per tenir el producte perfecte per a aquest espai i temps.

Al qual he d'afegir que el frn ha hagut de canviar de nom artístic a Ran Ran Ran perquè a Tired Hippo ja no se li obrien portes, i que en alguna ocasió el Maurici Ribera m'ha comentat la seva frustració perquè podia publicar a Nova Zelanda però no aquí.

I jo mateix no acabo de saber on més trucar. Admeteu-m'ho, tot plegat podria ser millor. Molt millor.

Tarda-vespre cultural

Dissabte vaig assistir com a espectador a un experiment artístic, "Último peón de reina", consistent en la lectura del text del mateix títol escrit per Carlos Robles Lucena, amb actors, imatges projectades, música en directe de l'Exèrcit d'Islàndia i una càmera filmant. L'inconvenient era que tot això anava a ocórrer a la Ciutat de la Imatge (a la V forca, per entendre'ns). Això va significar per a mi una llarga caminada des de la Plaça de l'Àigua (o de les Bruixes) fins a l'Hospital del Tòrax (el fotògraf de la sessió em va salvar els últims cinc minuts de caminada deixant-me pujar al seu cotxe, gràcies infinites). Arribem, i ja hi ha el frn, la Carola i tot de gent esperant a dins de l'edifici. Uns minuts després entrem a un espai delimitat amb panells. La filmació ocorre amb nosaltres de públic i tot en directe, sense possibilitat d'error. Resultat: bona música dels islandesos (a la fi van experimentar), bons actors, i algun petit problema (no greu) de sincronització de projeccions. És a dir, un bon resultat final. Això sí, calia molta atenció perquè costava de seguir la història, almenys pels que no l'havíem llegida en el seu moment. Almenys l'experiència em va servir per a fer una primera visita a l'edifici, que sempre havia estat una mena d'incògnita per a mi (tot i que la part petita que en vaig veure estava tan reformada que ja no tenia en caràcter original).

*****

El mateix dissabte a les 21 h. em plantí a Faktoria. Tocava l'Albert Bonnin amb l'altre grup on toca (recordem que és un Visitant) i vaig anar a donar-li suport. Va ser una nit irregular. Cada grup tocava en un estil relativament diferent, el que potser va fer menys llarg escoltar 3 hores de concert. Malgrat tot, un punt dèbil de tots els grups va ser el no presentar propostes molt originals, cosa que dic d'entrada per a no sonar reiteratiu.

Van començar els Putas y videntes. Punts bons: una cançó criticant al Juanca, i es creien el que deien, cosa que ajudava. Punts dolents: feien una proposta punk sense cap mena d'autonomia creativa, es notava certa poca destresa instrumental (no cometien errors però això era perquè es limitaven a fer unes poques maniobres anant sobre segur) i el so patia perquè els instruments eren de nivell principiant (un baix Squier JB, una guitarra Aria i una Epiphone LP). A veure, no els ho tinguem molt en compte, eren molt joves, potser 19 o 20 anys d'edat, i encara poden créixer musicalment. No penso que fossin pas el pitjor de la nit, i d'alguna manera em podia identificar amb ells.

Seguiren els Maine, el grup on tocava l'Albert. Una proposta de hard-rock una mica tirant cap al metal sense radicalitzar-se, i jugant sobre segur compositivament. Però van ser el millor de la nit sens dubte, per una simple raó: des dels primers compassos amb un baix prominent van fer una vulgar demostració de poder instrumental. El guitarrista en particular era un fiera, fent una sèrie de solos ràpids i excel·lentment tocats. L'únic que no sobresortia tant era el cantant, més discret, amb una veu rasposa per no cantar amb tècnica, però almenys amb prou actitud de rock'n'roll (gran part de l'actuació la va fer amb el tors nu i jugant amb el peu del micro) com per mantenir les coses en un nivell interessant.

Després d'això, reconec que ja esperava una tralla màxima del següent grup i cap de cartell. Enlloc d'això, reconec una certa decepció amb els Dark Bild. Tractaré d'explicar-me. Aparentment assagen força perquè el seu so bàsic era conjuntat i força polit d'entrada. S'havien assegurat de tenir una sèrie de sons bons a la seva disposició dalt de l'escenari, incroent una electroacústica que van tocar en un total de tres cançons. Quin era el problema, llavors? Falta de matisos. Només un aspecte, però crucial. Hi havia poca imaginació en general. El so era pla, sense dinàmiques, una mica com en aquells singles sobrecomprimits que sonen a la ràdio i on la forma d'ona és completament recta. També hi havia una notable tendència a repetir seqüències breus d'acords durant molta estona. Quasi no hi va haver solos. Almenys una versió d'un tema que van fer i que fa anys jo ja havia sentit a tocar per uns patates va ser força més digne, ja que no espectacular. No diré que fossin un desastre perquè no ho crec, però em va costar escoltar l'actuació fins al final. I no sé si van arribar a fer bis.

*****

El final de nit el vaig passar escoltant vells cha-cha-chàs. No sé què en treuré, però alguna cosa bona hi és. Llàstima que me n'hagi d'anar tan enrera per a no sentir aquesta música comercialitzada.

Entre un restaurant i una salsa

Ahir el tercer concert-de-dijous del Rovell de l'Ou va ser protagonitzat pel Ferran "frn" Baucells en el seu nou projecte Ran Ran Ran, acompanyat pel Jordi a la percussió. Era un duo ben arrelat dels seus dies de Tired Hippo, i va ser prou efectiu. Però no ens confonguem: malgrat ser el primer concert de Ran Ran Ran i la presència d'uns pocs temes TH, la diferència entre TH (so bàsic i minimalista) i Ran Ran Ran (presència d'un iPad i de pedals d'efectes com, per exemple, un looper) es va fer patent, sovint amb bon efecte. Especialment en un tema, quasi al final del concert, en què el Ferran va extreure uns sons "tipus balenes" de l'iPad mentre el Jordi es situava entre el públic per a fer percussions amb el parquet del restaurant. Únics problemes, que el looper emprat era senzillot i difícil de comandar (una cançó va quedar amb problemes de ritme per això), i que el públic va ser relativament reduït (quinze persones, de les quals dotze érem "els de sempre"; no la pitjor assistència possible, però de moment el canvi de marca i de so encara no ha fet efecte). Malgrat tot, el material presentat era prou interessant com per a que valgui la pena esperar una eventual primera gravació que concreti el so de Ran Ran Ran, gravació que bé podria autoproduir-se el mateix Ferran amb l'experiència acumulada en el darrer any i mig de TH. Idees no n'hi falten.

*****

Aquesta tarda he encarregat a una botiga d'Oregon el CD, potser ja descatalogat, "Ben E. King Anthology One", que recull el seu primer àlbum en solitari, "Spanish Harlem", més una sèrie de bonus tracks que no he vist enlloc més (pensava que serien d'altres àlbums d'aquest ex-Drifter, però la minicaixa amb els seus primers cinc discos que hi ha a Amazon no les inclou). De moment ho he sentit en mp3 de baixa qualitat, i una cosa m'ha intrigat: sabia que a certes cançons dels Drifters produïdes per Leiber i Stoller hi havia influències de música llatina, però l'àlbum "Spanish Harlem", gravat per a capitalitzar l'èxit de la cançó titular, és un disc temàtic amb estàndards mexicans gravats amb ritmes llatins d'una manera molt més oberta que en els discos dels Drifters, malgrat que el concepte de "R&B amb strings novayorquès" del grup original no es perd del tot. Sentir aquestes cançons en anglès és una experiència estranya, especialment quan els cors femenins intenten cantar la lletra original de manera fonètica, però moltes de les relectures són excel·lents, i l'únic demèrit és que totes aquestes cançons (la del títol apart) tenien un cert vintage ja el 1961 i no eren cap sorpresa.

Dels bonus tracks, dos ("Too Bad" i "Walking In The Footsteps Of A Fool") són excel·lents. En canvi, un duo amb la cantant Lavern Baker no acaba de quallar. La resta se situa enmig. Igualment volia tenir aquests bonus, malgrat que potser més endavant acabi adquirint la caixa de cinc discos que he mencionat abans (no és molt cara, i conté "Stand By Me", arxiconeguda per a tothom excepte per a mi però igualment un clàssic).

*****

El que em deixa amb un dubte. A primera vista, la idea d'intentar compondre unes poques cançons en aquesta vena per a evitar que el "1964" sigui només un mur de so és temptadora, i encaixa amb el fet que començo a ser un "connoiseur" d'un determinat procés històrico-musical situat entre 1959 i 1966. El problema és: no conec les fonts originals. No només alguns dels estàndards abans comentats no els coneixia amb antel·lació, tampoc no sóc precisament un especialista en ritmes llatins, potser perquè l'únic que he sentit fins ara eren gravacions comercialotes tipus Glória Estefan i lògicament no m'han cridat. Si de cas, hi ha d'haver alguna cosa més autèntica en algun lloc, però ni idea d'on. Recordem que fins ara l'única experiència que tinc amb aquesta música és un arranjament per a piano i bongos que vaig fer per a acompanyar una vella cançó de salsa que fèiem amb una de les corals i que (l'arranjament) no s'ha arribat a fer servir mai. Admetem-ho, és una experiència insuficient. Sóc conscient dels meus límits. No vull fer el préssec.

No vull que sigui un impossible

Avui m'he assabentat que certa dona que jo havia estimat molt a l'època de cant i que no em va deixar ni acostar-m'hi ha tingut un fill amb un altre. Crec que ha arribat l'hora d'enterrar-la. Ho porto intentant tots aquests anys, i potser el fet que em creia que ella havia fracassat amb tots els seus nòvios m'havia fet mantenir una espurna d'esperança. Ara ja no. Definitivament no em vol, ni m'ha volgut mai. Toca, doncs, fer-li els funerals i trobar-ne una altra.

El problema és: a qui puc trobar? En els meus 37 anys de vida no recordo ni a una sola noia que se m'hagi acostat. He tingut sempre al davant un mur de formigó de molts metres de gruix i ningú no m'ha dit mai "aquest és el detonador de l'explosiu i funciona així". Sempre, el missatge que he rebut és el de "ni pensis en acostar-t'hi", com si no tingués mai dret a reconstruir la meva vida.

Reconec que no em puc fer molta publicitat. No sóc ric. Reconec que ni puc ni vull fer-les mares, cosa que en el meu cas potser sigui el més convenient, però que les que vulguin ser mares trobaran insuportable, i en són moltes. Reconec que tampoc no m'agraden els animals domèstics (les plantes tampoc, però potser no són tan conflictives).

I no obstant veig a homes molt més lletjos i molt més impresentables que jo trobar parella amb molta facilitat. No sóc el millor home, però tampoc el pitjor ni de bon tros, i la gent que em coneix en altres àmbits sap que com a mínim tinc bon fons. I la pregunta és: en què fallo? Quin és el meu error? Voldria saber-lo per a poder-lo corregir. Si ningú no me'l diu no podré detectar-lo per mi mateix.

En realitat busco una dona per ella mateixa, pel que em pot aportar a mi i potser jo a ella. No estic buscant a cap supermodel, només una dona normal, mentre m'estimi (miraré de correspondre-li, s'ho mereixerà). Simplement vull saber que allò que busco no és una quimera, que un dia podré ser un home normal amb una parella, com fa tothom.

No hi ha res més trist que estar sol quan tu no ho has triat així.

II III

Per tercera setmana sóc al núm. 2 de TourDates, a la Gran Bretanya: http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/21-oct-2012. Hi ha una altra cançó que porta tot aquest temps barrant-me el pas al núm. 1, però igualment el que estic aconseguint és importantíssim. Pot ser que els Pets facin un concert a Londres després de tants anys publicant en català, però que jo sàpigui no han col·locat cap cançó a cap llista britànica com acabo de fer jo per segona vegada. I, diguem-ho clar, una cançó que és un èxit a la Gran Bretanya també mereix ser un èxit a Catalunya. A veure si algú desperta.

*****

Dijous passat, concert d'Ayala al Rovell de l'Ou. Interpretativament va ser magnífic, ella va cantar molt bé i el seu guitarrista sabia com tocar l'instrument. Si hi va haver una pega, dintre de ser una molt bona nit, va ser que només hi va haver una cançó original d'ella, essent la resta versions entre l'homentage a músics locals i un grup de cançons força conegudes. Però puc dir que van fer una exhibició de bon gust. El següent, aquest dijous que vé a les 22 h., serà el Ferran Baucells "frn", en el seu primer concert des que va enterrar la marca "Tired Hippo". Pot estar molt bé saber on pensa anar a partir d'ara.

*****

Esperant també a veure què passa amb el "banco malo" que s'ha de fer càrrec dels actius immobiliaris dels bancs "ejpañolej". Vaig llegir aquest article: http://es.finance.yahoo.com/blogs/finlaotracaradelamoneda/llega-el-banco-malo-llegan-viviendas-desde-20-111000206.html, on es comenta l'espectacular rebaixa dels preus dels pisos que comportarà aquest banc dolent, també al mercat lliure. Repercutirà en què a la fi els pobres com jo puguin accedir a una vivenda sense haver de demanar almoina pel carrer? No ho veig clar, ara per ara. Però si arribés a ser, li donaria prioritat. Necessito una vivenda, i una que estigui en bon estat i pugui pagar. No sóc un millonetis. Com el 99% de la població.

*****

I, per tant, si hi ha vivenda no hi ha Rickenbacker. Tinc clar que només disposo de la pensió i la dependència, i amb això no puc fer dues coses a la vegada.

New Jukebox Hits

Per segona setmana sóc al núm. 2 de TourDates: http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/14-oct-2012 Encara no sé si hi haurà pietat per a mi i "Amsterdam" arribarà al núm. 1 en algun moment. En tot cas, que una cançó en català que aquí havia estat rebutjada per més o menys tots els segells arribi a la Gran Bretanya i hi entri per la porta gran apunta a les possibilitats que s'estan obrint, per a mi i per a la música en català. Potser el viatge que vaig emprendre des del "Corrupció" haurà valgut la pena.

*****

Apunteu-vos els propers concerts de Lluís Paloma & Els Visitants: 10 de novembre a La Goleta de Sant Feliu de Guíxols (en elèctric, compartint cartell amb Vaivé) i 13 de desembre al Rovell de l'Ou de Terrassa (acústic o semielèctric, en tot cas en clau suau). Un concert a Manresa per a aquest octubre no s'ha materialitzat. Almenys, als assaigs estan sortint idees interessants, tot i estar treballant de moment amb material ja existent. Diguem que el Cool Cat Vibe donarà la seva màgia a un parell de cançons.

*****

Aquests mesos he estat seguint fragmentàriament la gravació i mescla del primer àlbum de José Luís Algar. En primer lloc li he d'agrair que em deixés escriure als mateixos llocs on a ell li han concedit entrevistes o li han publicat ressenyes. A mi no m'ha funcionat molt però m'ha fet adonar que sobre el paper hi ha tot de llocs on adreçar-se si un no té accés als grans mitjans (on és molt poc probable que un desconegut sense contracte discogràfic com jo rebi ni un mínim d'atenció). Almenys a ell sí que li ha funcionat i el cert és que ha rebut molta atenció fins i tot encara que el disc encara no està acabat de mesclar i quasi ningú no l'ha pogut sentir. Jo n'he sentit algun fragment i puc confirmar que el disc serà a la vegada bo i comercial, la combinació perfecta. Espero que pugui arribar a publicar-lo comercialment, ja seria hora de veure algun dels meus amics triomfar.

*****

Una mesura de com he estat desconnectat de la realitat amb tant cant coral és que ahir Wilco van tocar al Liceu i jo me'n vaig assabentar durant l'assaig dels Visitants. Wilco són una gran banda de directe. Potser el misteri de l'entrada perduda del Palau fa prop d'un any em va desanimar. Però crec que és més que el seu darrer àlbum fins al moment, "The Whole Love", em va decebre monumentalment. Hi ha "Art Of Almost" que és genial, i un parell de temes ràpids que enganxen ("Dawned On Me" i "I Might"), però la resta fa aigües per tot arreu. No sé, mai no m'havia passat amb un disc de Wilco (fins i tot "A.M." m'agrada). És que no entenc per què la crítica el va deixar tan bé. Espero que el proper sigui el que aquest podia haver estat i no va ser.

Masteritzat i Filipinki

Abans que res, "Amsterdam" ja ha arribat al núm. 2 de l'Unsigned Top 40 de Tourdates: http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/07-oct-2012, la meva posició més alta fins al moment. Algú a la Gran Bretanya m'està escoltant...

Aquesta tarda he tingut visita: el frn ha vingut amb un parell d'mp3 al pen-drive i hem masteritzat el disc de tribut a Tired Hippo que posa fi oficialment a la carrera d'aquest grup terrassenc-barceloní-d'arreu. Hi ha nivell. Tant, que em fa una mica de respecte haver-hi participat amb una gravació que em podria haver sortit millor. Espero que no desmereixi el que en essència és un bon disc. També hi ha estat present el Jordi Ibañez, i al final de la sessió hem escoltat a Filipinki, a The Flamingos, i fragments dels discos-en-progrés "1964" i "1980". "1980" ha agradat força. "1964" ha generat més disparitat de criteris. En conjunt, una bona tarda.

Sobre Filipinki, he localitzat i comprat un CD que diría que era l'última còpia que quedava a la venda a tot el món. Si l'he encertat, hi ha "Tarap-tarap", una cançó prou digna. Quan arribi, ja al novembre, faré una entrada comentant una mica més en profunditat aquest i els tres CDs que ja en tinc. És un grup menor en termes del mercat internacional però tenen alguna cosa, almenys en els seus millors moments.

Ahir a la nit vaig assistir al primer acústic al Rovell de l'Ou, en aquest cas de l'Exèrcit d'Islàndia. Sense ser l'event més increïble de la temporada (bàsicament va consistir en el Jordi i el Rubèn tocant amb una amplificació mínima, més el Raül en un tema), el cert és que tenen un cançoner prou solvent, amb el que va ser una bona nit. Al final del concert vaig sentir el meu nom i vam acabar tocant amb el Jordi dos temes meus dels de sempre, jo amb la guitarra del Rubèn (sempre és una ocasió de luxe quan me la deixa i toco, gràcies!).

Aquesta tardor em posaré a treballar en les lletres del 1980 (ja en tinc una en marxa), amb una certa idea d'acabar el disc durant les vacances de Nadal. Crec que és factible fer-ho, malgrat tornar a tenir una agenda plenota: és ja un projecte tancat des del punt de vista de cançons, amb el que ja veig la llum al final del túnel.

I el 1964 serà el següent, ja de cara a l'hivern. Com que vaig tenint idees, segurament intentaré portar-lo al reialme del doble CD. Simplement, és un projecte on m'hi començo a trobar prou còmode i que "veig" com portar-lo a territoris interessants. I, dintre de l'homenatge a certa època musical, he estat descobrint noves influències que vull incloure en aquest concepte. No és un simple exercici d'estil, hi aprendré tècniques que després podré implementar en altres obres potser encara més ambicioses. Fora d'època? Segur. Però aquest cop he decidit que al primer que li ha d'agradar és a mi. Si, mentrestant, trobo temps per a gravar cançons sueltes i posar-les al Bandcamp, oli en un llum. Simplement, aquest cop trigaré perquè vull fer la feina ben feta. La bona notícia és que tant al 80 com al 64 hi ha cançons pop. No perdo el nord, simplement uns discos i altres són aspectes d'una mateixa obra. I m'han servit per a aprendre.

També, amb els Visitants hem començat a mirar els "Marcianitos", he trobat la manera de tocar-la en directe i en un sol assaig que portem amb ella ja sona força bé. També (aquí ho he de preparar una mica) m'han dit de preparar "Granollers" i "Andrea" (i "Vol de nit", tot i que aquesta em suposaria un repte). Seguirem informant.

Nova entrega dual

Política:

1. Ja sé que aquí cadascú vota el que vol, però deixeu-m'ho dir: no voteu CiU. No només s'han passat anys i panys votant coses completament contraposades al Parlament i al Congreso, resulta que el famós Pacte Fiscal En La Línia Del Concert Econòmic va ser rebutjat d'entrada pel govern del PP, com Mr. Mas havia d'haver sabut d'entrada. Però ara resulta que perquè ha dit quatre ambigüitats a redós de la manifestació de l'ANC (que per cert no va convocar ell) resulta que ara és Déu i tothom el votarà, malgrat que la paraula "independència" no surt enlloc en el programa electoral de CiU. Fins i tot algú tan espanyolista com en Duran i Lleida s'està adherint sospitosament al que digui el Mas (mentre deixa fora de la llista d'Unió al Vila D'Abadal). Hem d'estar preparats per una nova aixecada de camisa. Em fa por el futur.
2. Com em decep que ERC, SI, RCat i DC hagin fallat per enèssim cop a crear una coalició. Per separat, per la Llei d'Hont, no treuran tants diputats, i hi haurà gent que no votarà a cap d'ells (anant a CiU) perquè han ofert una imatge de desunió, de defensar les pròpies cadires. Només queda la incògnita de l'EI (CUP, etc.): arribaran a presentar-se? Jo encara no sé a qui votaré. Hauré de votar a algú per a no regalar-li el meu vot a CiU per omissió. Toca anar a votar, i votar independentista, és només que no tinc clar quins seran els més eficaços (i sincers).
3. Em declaro moralment exclòs d'en Pere Navarro, sort que aviat ja no serà l'alcalde de Terrassa. Tot i que sembla que el seu recanvi és algú de perfil molt baix. Crec que no sóc l'únic a pensar que l'alcaldia de Terrassa sembla ser per al PSC un simple trampolí cap a càrrecs molt més potents de la política catalana. Els terrassencs ens mereixem molt més que això.
4. Almenys a Madrid estan nerviosos (sobretot els militars). Aprofitem-ho. La independència és a prop si els catalans volem. Votem amb intel·ligència. I mantenim-nos informats. Ben informats.

Música:

1. "Amsterdam" és al núm. 4 del Top 40 de TourDates a UK: http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/30-sep-2012. També ha sortit un breu (però agraït) text sobre mi a Cara B: http://barcelonacultura.bcn.cat/carab/lluis-paloma. Mentre, m'he creat http://lluispalomapatinet.bandcamp.com/ per a ajudar-me en les tasques de promoció d'"Himnes".
2. Precisament sobre "Himnes" (i seria l'última vegada que en parlaria abans de passar pàgina), no n'he tingut molta resposta, però els pocs que s'ho han escoltat n'estan contents. Sobretot dels dos primers moviments. Pot ser que hagi fet música clàssica sense adonar-me'n, perquè és des d'aquest sector que m'han arribat la major part de respostes positives. Falta que surti algun concert, que jo considero que forma part del mateix concepte de l'obra. Però ja no depèn de mi, o almenys poca cosa hi puc fer ja des de la meva posició actual. He tret un disc que almenys penso que és superior al "Feina 2.0" però que aparentment no resulta tan comercial i que ha tingut un recorregut força curt.
3. Mentre, vaig donant voltes a com acabar el "1980". Les bases estan acabades des de fa temps (i, el que és millor, em va visitar en frn fa pocs dies i segons ell les dues primeres pistes són hits), només falten les lletres. I tinc algunes idees de temàtiques a tractar. Només em falta calma. La tindré?
4. Acabant de concretar concerts pels Visitants. 10 de novembre a La Goleta de Sant Feliu de Guíxols, confirmada. 13 de desembre al Rovell de l'Ou, quasi confirmada. Falta una data per confirmar a Manresa, però de moment no tinc resposta. També, si entre els meravellosos lectors d'aquest blog hi ha algun teclista sense grup, als Visitants ens en faria falta un. Dilluns posaré un anunci a la Casa Baumann, a veure si hi ha sort.

Bona notícia

M'alegro que en almenys un cas des de l'article d'aquesta matinada hi hagi, sobtadament, una resposta positiva: Cara B, de la web de Barcelona Cultura, s'han posat en contacte amb mi. Gràcies infinites.
Mentre, he descobert el bé que sona "Immortal Love" d'"Himnes" quan l'accelero set semitons. Sempre faig aquesta mena d'experiments quan acabo una gravació que m'agrada. Un altre experiment sol ser passar-ho a l'inrevés. Hi ha ganes de descobrir sons i variants interessants. I de vegades algun d'aquests experiments acaba al disc (com per exemple, en un parell de bases del futur "Santuari").
Les notícies sobre la reunió Rajoy-Mas són que la web de Moncloa ha passat olímpicament de la reunió (ni tan sols ho diuen a Twitter). No hi hauria d'haver canvis sobre el que vaig escriure fa tres posts, i per tant ja s'hauria produït el xoc de trens. Mr. Mas encara ha de fer la valoració de la reunió (el govern espanyol del PP deixa la seva valoració per a l'Alícia Sánchez Camacho).

Fallada

Admeto la derrota. Fa unes setmanes vaig demanar a un amic si podia recollir les dades de tot de webs on l'havien entrevistat. Doncs bé, ahir al migdia vaig fer servir la llista per a intentar promocionar "Himnes". I resulta que només han contestat d'un sol blog, i per a dir-me:

"¡Hola, Lluís! Admiramos tu esfuerzo y tu trabajo con tu proyecto, pero lamentamos que no te publicaremos en la web porque... tu música no es del estilo del que publicamos.

"¡Mucho suerte con tu trabajo!

"Un saludo."

Clar, se suposava que aquestes webs existien per a ajudar els músics desconeguts. I de moment aquest blog ha actuat com una discogràfica.

La resta de webs i blogs no s'han pronunciat, ni han publicat res. Us admeto el meu desànim. Què he fet malament? O què he fet massa bé? De veritat estic innovant tant, en aquest el meu disc més conservador? Per què ningú que estigui a càrrec d'una web o un segell no m'ajuda? I per què hi ha tanta disparitat en aquest punt entre "els que decideixen" i el carrer? No em puc passar tota la vida esperant una oportunitat que no arriba. Perdoneu-me, és que no sé en què fallo, o què o qui falla.

Tríptic del dia abans.

1. Demà, el Rajoy dirà no al Pacte Fiscal i el Mas convocarà eleccions anticipades al Parlament de Catalunya. No és que ja sigui oficial, però com voleu que vagi d'una altra manera? Mr. Rajoy ja ha posat a parir el Pacte Fiscal al Congreso de los Diputados aquest matí. Almenys m'alegra que la manifestació de l'11 de Setembre estigui tenint conseqüències. El dia de les eleccions recordeu-vos de votar independentista. I a veure si d'una vegada el Parlament de Catalunya proclama la independència i passem a dependre de la legislació internacional i no de l'espanyola. Reconec que no votaré CiU malgrat els darrers esdeveniments. Raó: l'euro per recepta.
2. Porto tot el dia fent còpies del CD d'"Himnes", preparant sobres acolxats i papers i enviant a la mare a dipositar cartes a la bústia (tinc pupa i no puc sortir de casa). Quasi tota la feina està feta. Tota, excepte dues cartes. Les més crucials. De la feina d'ahir i avui me'n depenen concerts, citacions a blogs, entrevistes i potser parlar amb alguna discogràfica. Però no una de Catalunya: malgrat que per la resta ho donaré tot pel meu país, reconec estar desenganyat amb les discogràfiques de Catalunya. Sobretot amb les més potents. No havia vist mai una tal falta d'ambició i d'olfacte, artístic i comercial. Mentre segueixin així no anirem enlloc. Alguns dels millors músics que conec ho deixen per manca d'atenció. És un luxe que com a país no ens podem permetre. Cal ambició. Conquerir els Estats Units, si cal. Vendre milions de discos i omplir estadis a tot el món. Els anglosaxons, si se'm permet, ho saben fer molt millor que els executius d'aquí. Jo almenys ho tinc clar: toca trucar a la porta del mercat important que tinc més a prop: el Regne Unit. I si toca fer discos en anglès, es fa.
3. Com a part de la promoció d'"Himnes", tinc nou Bandcamp: http://lluispalomapatinet.bandcamp.com/. Hi he posat cinc "àlbums": el "Corrupció", el "Feina 2.0", "Himnes", una sel·lecció de tres temes meus del "petit complot" amb Tired Hippo (hi ha un enllaç per a escoltar tot l'àlbum a Last.FM), i un "single" amb "Buy Guitars" i el "Sanctus". Això cobreix tota la meva obra publicada, excepte rareses. Rareses que fa un mes vaig recollir en un DVD d'edició limitada pels més íntims, "L'àlbum de les peixateres de poble", contenint videos diversos i audios com les cintes magnetofòniques de 1992 o els diversos "covers" que he fet en punts concrets de la meva carrera. Res que es pugui editar comercialment però que volia tenir reunit en un sol punt per a qui tingués curiositat.

"Himnes", a la fi!

"Himnes" ja quasi és aquí. L'obra és acabada, masteritzat inclòs (em va costar una mica de fer, al final vaig trobar com no comprimir tant, però el cert és que odio la compressió digital). En total, un any de composició i gravació. Podia haver estat menys d'haver tingut una agenda més relaxada. Però la gravació és ja completa, la portada (dissenyada per José Luís Algar) és impresa, i ja només falta fer les còpies físiques en CD i fer trameses postals (i potser alguna per internet).

Les raons per a cantar aquesta obra en anglès han estat: 1) hi havia poquíssimes traduccions al català, totes molt més curtes que els respectius originals anglesos, i possiblement amb els drets d'autor vigents; 2) reconec que havent aconseguit colar "Buy Guitars" al #7 de Tourdates l'1 de juliol passat (i veient que el públic anglès vol sentir cançons en anglès), vull provar a veure si algun d'aquests moviments rep una oportunitat; i 3) que estigui provant què tal em va a UK es deu a les raons exposades en aquesta recentíssima entrevista (redactada dilluns passat a la nit): http://www.misspreferida.blogspot.com.es/2012/09/entrevista-lluis-paloma-patinet.html, en essència que aquí ningú de la indústria em fa ni cas i n'estic fart de parlar amb una paret.

I caldrà que trobi algú que no sigui una paret si vull que la segona part del concepte d'aquesta obra existeixi: fer-ne un concert, no necessàriament cantat per mi. Algú del Conservatori ha rebut un zip amb totes les partitures de l'obra i un any o altre pot ser que ho mogui, però de moment no és factible. I el lloc on originalment volia fer el concert sembla ser una paret, no de pedra, però una paret. Toca trucar a portes. I no em tanco a res. Sé que l'obra, almenys musicalment, és bona i pot interessar a un públic relativament nombrós si aquest té l'oportunitat d'escoltar-la. Una altra cosa és si a més he pogut crear una obra amb atractiu pop, que no sé si és el cas: les influències són de rock progressiu, però si una cosa falla (des de la meva perspectiva de músic amb un cert interès per les avantguardes) és que és la meva obra més conservadora, tant pel tema com perquè torna deliberadament a terrenys que jo ja havia explorat fa anys. Però es tractava d'oferir melodia i acompanyament a un públic concret que havia patit de valent certa llunyana nit, i no vaig tenir cap vergonya d'oferir una obra decididament dolceta si amb això aconseguia el meu bondadós objectiu. I crec que m'ha sortit una obra prou digna, sempre que no es mirin els textos amb lupa (tot i que curiosament em van interessar quan només els llegia sobre paper; no sospitava que cantats no funcionarien tan bé).

En fi, moviment per moviment:

1. How Sweet The Name Of Jesus Sounds. Té una de les melodies més aconseguides del conjunt, sobre arpes i vibràfon. Un caramelet per començar.

2. Enthroned On High, Almighty Lord. Amb un ritme sincopat i maraques, és bastant proper a un ballable. És una fórmula que em té intrigat.

3. Sometimes A Light Surprises. Suavet.

4. Blessèd Savior, Thee I Love. Millor que l'anterior, encara que la melodia es nota treballadota.

5. Lord God the Holy Ghost. Amb una tal muralla de pizzicatos, costa endevinar que a l'inici només hi ha un sintetitzador operatiu.

6. Immortal Love, Forever Full. Per a mi és el millor moviment, encara que vaig estar a punt de carregar-me'l durant el masteritzat. Per un cop, a l'alçada del "Corrupció".

7. One Sweetly Solemn Thought. Tornen els pizzicatos. "Mansions"? Què deu voler dir?

8. Take Me, O My Father, Take Me. Maraques donant un toc diferent a un altre moviment lent. Les vaig posar per a que el percussionista tingués alguna cosa a fer entre els moviments 2 i 14.

9. Holy Ghost, Dispel Our Sadness. La base de pianos queda una mica tapada per la veu. Sona a mono.

10. Spirit Of God, Descend Upon My Heart. Un dels millors moviments. Tres "pianos"!

11. Come, O Creator Spirit Blest. Torna el to progressiu. Interessant.

12. Our Blest Redeemer, Ere He Breathed. Orgues "glassians". Millor la base que la melodia.

13. Hail, Thou Once Despised Jesus! Influït pel Slash. M'agrada la mescla de piano i clavicèmbal.

14. In The Hour Of Trial. Maraques de nou.

15. Nearer, My God, To Thee. Millor la composició que com sona. La veu aguanta prou bé per ser que vaig gravar totes les veus en una sola sessió de set hores i aquesta va ser la darrera en gravar-se (vaig anar per ordre).

Breu nota en II parts

Part I (política): tot s'està movent amb molta velocitat a la política catalana, pel que això que escric ara es pot veure superat en 24 hores. La mani de l'ANC (a la que aniré) està agafant tanta volada que fins i tot la CUP ha hagut de rectificar i donar-hi suport, encara que no deixin de fer la seva pròpia (sobretot, no ens mostrem dividits, ens hi juguem el nostre futur). I el que és més, fins i tot un Artur Mas que ahir mateix semblava entestar-se amb el pacte fiscal (malgrat que el govern espanyol no ha fet sinó fer-s'hi un bon tip de riure i dir-hi que no des del principi) semblaria estar considerant participar a la mani de l'ANC. Això és una arma de doble fil: si hi participa com a president de la Generalitat i respectant la vocació independentista de la manifestació estaríem parlant d'un fet d'una trascendència política importantíssima, però si volgués "reenfocar-la" al pacte fiscal o anar-hi només a títol individual no faria sinó confirmar el divorci entre el poble de Catalunya i la seva classe política. I això ha de canviar, tenim el cronòmetre en contra i ja no queda més temps. Almenys, ERC, RCat i SI comencen a parlar, ni que sigui en una fase de primers tempteigs, de negociar per a constituir una coalició per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, coalició que des d'aquesta modesta tribuna demano que es miri d'assolir, necessitem una alternativa clara als partits de sempre, almenys dos dels quals han fet un gir encara més espanyolista del que ja eren. I en un altre pla, no menys important, no deixem de seguir els preparatius pel "setge del Congreso" el proper 25 de setembre, ho dic des de la meva posició d'independentista que ho és per a poder eliminar de la seva vida la variable (nefasta) PPSOE (i dreta espanyola encara més dura) i que veu com a interessant qualsevulla iniciativa que apunti en el mateix sentit, encara que no es vinculi pròpiament a l'independentisme català.

Part II (més personal): només apuntar que: 1) "Himnes" està gravada en la seva integritat (correcció d'errors a la partitura inclosa, les veus van ser gravades en una sessió maratoniana de 7h30min l'11 d'agost passat) però pendent de la mescla final i un mínim masteritzat (que és quasi segur que faré a principis de setembre; una altra cosa és si se n'arribarà a fer concert, no veig gaire clima i també reconec que no m'acabo de sentir còmode amb els textos, per la seva temàtica i per com queden un cop cantats); 2) "1964" ha d'entrar en una "tercera fase" consistent en la gravació en overdub de diferents pistes de percussió i bateria per a moltes de les cançons, en un intent de donar més "punch" a l'obra, i de moment una primera decisió ha estat treure del llistat de cançons la "Sintonia X-1", que simplement no hi acabava d'encaixar (cosa que m'obligarà a redefinir l'ordre de cançons d'aquest projecte, però això pot ser bo); i 3) no hi ha hagut canvis a "1980" de moment, però pel "field test" que porto fet no acabo de veure molta resposta al que a principis d'estiu veia com una possible obra major (no sé si perquè, com em va dir algú, podria sonar més a anys 80), pel que no descarto provar a afegir-hi dos o tres temes més deliberadament vuitanteros (miraria de no tocar, o fer-ho només un mínim, les bases ja fetes; almenys començo a veure més clar la part literària, dintre de ser el que més em costa en qualsevol projecte).

Unclear

Continua la saga de les Rick, de la que ja vaig ressenyar un primer estat de comptes en aquest blog l'abril passat, a http://lluispaloma.blogspot.com.es/2012/04/el-meu-amor.html. Ja vaig dir que aparentment ja només es podien trobar Ricks a certes botigues per internet... però fa uns dies, per curiositat, vaig mirar aquest enllaç, http://www.rickenbacker.com/distributors.asp, i quina va ser la meva sorpresa en veure que, efectivament, a l'estat espanyol no hi ha efectivament cap distribuidor... però sí que n'hi ha a llocs com França, Itàlia, Anglaterra o Dinamarca. I essent la web oficial de Rickenbacker no crec que la tinguin endarrerida (al cap i a la fi, també indiquen que certs models com el 370 normal de sis cordes estan discontinuats). De sobte, tot plegat sonava estrany. El que he fet ha estat imprimir la llista de distribuidors i portar-la, a títol merament informatiu, al meu comerç de proximitat, on sembla que ha estat ben rebuda. Clar, ara pot resultar que les dades amb les que treballo no siguin prou acurades i llavors oferiré les meves disculpes per un post inútil, però tot plegat em sorprèn. Seguirem informant.

********************

El passat dissabte 7 de juliol vaig actuar a La Goleta, a Sant Feliu de Guíxols, en un concert "late at night" compartit amb un pletòric Le Clotêt àvec Garcés. La meva part del concert va ser senzilla, prou agradable de tocar... i la Strato XII va fer sensació. Espero poder-hi tornar pel novembre.

El dia anterior, Tired Hippo oferien el seu darrer concert, al Crossroads. Molts amics, i bon ambient. Jo vaig participar en dues cançons: "Potser... després..." (on no la vaig acabar d'encertar amb la melòdica) i "Vilatristesa" (on sembla que la meva guitarra slide va sortir bé).

********************

I reconec un cert interès en la Les Paul Studio, tot i que el quan i el com se m'escapen. Almenys no hauria de resultar tan difícil d'aconseguir com la Rick... Ja ho sentirem a dir.

Somniem?

Fa tot just unes poques hores que he acabat la partitura (format i pdf inclosos) d'"Himnes", l'obra que en teoria hauria de suposar el meu retorn després de dos anys de no aconseguir acabar res. Com vaig dir al meu anterior post, les bases ja estan enregistrades. Ara, a més, lletra i melodia estan sincronitzades... sobre el paper. Reconec que m'imposa una mica gravar tantes pistes vocals de cop. Sobretot perquè les hauré de gravar en un sol dia, per a evitar un problema gros que tenia amb les poques pistes de veu que tenia gravades: terribles salts en la forma i coloració de veu, que feien que el disc sonés completament desintegrat, absurd. He de recomençar la feina en aquest punt concret. Però com a mínim aquí sí que puc assegurar que l'obra seria perfectament reproduïble en directe: encara que en el disc les bases s'han gravat disparant midis des del meu ordinador, la fase de recerca d'idees va ser feta tocant manualment diverses pistes en el seqüenciador d'a bord de l'mm6, i m'he atès a les idees originals durant tot el procés de composició i passada en net. De fet, la idea original era que l'obra s'havia d'estrenar en concert, i en una església protestant, d'aquí el format i el tema. No va ser fins que el concert es va frustrar que vaig pensar en convertir-ho tot en un disc, i admeto que la idea de fer-ne una audició pública no ha estat massa lluny del meu caparró durant tot el procés. De manera que, si l'estètica del disc és molt "Corrupció" deliberadament, l'ètica dels dos treballs no podria ser més oposada ("Corru", disc només d'estudi i orgullós de ser-ho; "Himnes", obra de concert que acabarà essent disc per casualitat). Almenys, "Himnes" té molt de retorn a la forma després del caos i la dispersió del "1964", un disc que potser necessitaria reformes molt més en profunditat abans de poder ser considerat viable. Pega d'"Himnes": és un disc molt conservador. Jo mateix m'he passat tota la composició de les parts vocals ratllat amb aquella entelèquia anomenada déu. Suposo que se m'han creuat els cables, de tant cantar en misses o interpretar repertori religiós. Se suposa que sóc ateu, no per res. Estic començant a pensar en canviar de rumb a l'altre disc que vull intentar acabar aquest estiu: el "1980". Tinc un repte molt fort al davant: demostrar que es pot fer cançó independentista i de protesta sense necessitat de fer mala música ni de fer el ridícul amb les lletres. I obtenint èxits de públic i crítica. Sé que per a això hauré d'aconseguir publicar a l'estranger (aquí simplement no hi ha clima), i almenys aquí hi ha una bona notícia: "Buy Guitars" (en la gravació de To Be Continued) ha arribat a ser top 7 al chart de Tourdates, a UK: http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/01-jul-2012. I encara roman prou alt en aquests moments: al número 12, http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/15-jul-2012, no gens malament per a ser un perfecte desconegut (incidentalment, Terrassa hi té una presència potent perquè també hi ha la Vanesa París, aquesta setmana al número 3 amb l'excel·lent "Till You Fly"). En fi, que tinc un alicient per acabar ràpid nou material de qualitat. Totes les possibilitats estan obertes. Somniem?

Aquest mateix vespre he acabat, ara sí, les bases instrumentals d'Himnes". He substituït dos moviments, els 10 i 13, i he regravat dos moviments més, els 8 i 12, que tenien petits errors. He esbossat les melodies de tots els moviments, excepte els 1,2,14 i 15 que ja en tenien, en un quadern, a mà. Les lletres estan totes triades i en ordre, i he fet també el croquis general de com he de disposar els instruments a la partitura. Ara el que queda és acabar les partitures (seran uns tres dies de feina), gravar veus i mesclar. Espero que en un mes... També, després d'un primer intent meu que no va acabar de quallar, en Jose Luís Algar em va oferir dissenyar una portada pel disc, i la veritat és que li està sortint rodó. Moltíssimes gràcies des d'aquí.

********************

Els altres treballs estan com estaven. Simplement canviar la primera peça de "Santuari" (i crec que ja ho vaig comentar). "1980" té també bases i ordre definits. A tots dos els falten les lletres, espero poder-m'hi posar a l'agost. Pel setembre em liaran amb el Psalm 42 de Mendelssohn-Bartholdy (que ja vaig cantar) i no és una perspectiva que m'atragui molt (almenys he localitzat la partitura d'orquestra, m'agrada molt més treballar així).

De moment el disc més confús és el "1964", he estat regravant algunes bases (sobretot "Bum! Said The Bell", ara en mi major) i variant la velocitat d'algun tros més. No acaba de quallar. És una obra que em deurà perseguir mentre no l'acabi, però si tinc una obra problemàtica des de 1998, aquesta és el "1964".

********************

"Automatic Day" té 12249 visites a YouTube, degut a certa publicitat no sol·licitada.

********************

I només queda afegir un parell de peticions per a aquest any:

1. Dimissió en bloc del govern del PP i eleccions estatals anticipades.
2. Dimissió en bloc del govern de CiU i eleccions anticipades al Parlament de Catalunya, seguides de la proclamació de la independència del nostre país.
3. Dimissió de l'Angela Merkel i el·laboració d'un pla econòmic que estimuli el creixement econòmic enlloc de blocar-lo.
4. Que en Rodrigo Rato i Cia. vagin a la presó.
5. Aprovació de la dació en pagament.

El concert del dissabte passat, 26 de maig de 2012, a la Plaça del Triomf, va anar molt bé. Va ser l'estrena de la nova formació de Lluís Paloma & Els Visitants (Mario Clares, Bateria; Marc Casulleras, guitarra solista; Albert Bonnin, baix; i jo, guitarra rítmica i veu) i el nostre primer concert elèctric. Per ser un grup desconegut vam aplegar força gent, i el bon rotllo va imperar tant a l'escenari com entre el públic. També vam comptar amb dos convidats, en Jordi Ibañez (L'Exèrcit d'Islàndia) a la guitarra rítmica i als cors, i en Ferran Baucells (Tired Hippo) a la guitarra solista i l'armònica. Moltes gràcies a ells, i també a l'AVV Sant Pere, que va possibilitar el concert en el marc de la XXXV Festa Major del barri de Sant Pere, a Terrassa.
*********************************
He fet algunes millores en les pistes de base del 1964. Les pistes 10, 12, 14, 17, 19, 20 i 21 han estat sotmeses a reformes que van des d'accelerar una pista dos tons (Steal) fins a regravar de cap i de nou la majoria de les bases (Bum! n'és el millor exemple). Pizzicato correspon a l'antiga Drifting Low, sotmesa a canvis majors. Bé, crec que ja no puc millorar més el disc per aquest cantó. Potser la pega és que no està clar que 1964 pugui competir amb els altres projectes que estic duent, en qualitat i en potencial comercial. L'acabaré, però no tinc clar quan. Almenys, la llista actual de bases, amb noms de treball, és:

1. Base3 Mar comp
2. Sintonia X-1+
3. La creu d'en Sigmund+
4. Show - Carregar un camió+
5. Brand New Car
6. 112 base III
7. Frosty
8. Gear VI
9. El perseguit+
10. Bla II
11. Bla llarg
12. Bingo!
13. Estroboscopi+
14. Bingo II base
15. Grogui
16. Aftermaths
17. Around A Bee
18. Moe Meo
19. Pizzicato Strings
20. I's a Steal
21. Bum! Said The Bell
22. Quorum
23. La nit dels aminoàcids+

(+ = acabada).
D'altra banda, estic començant a pensar tant en acabar Himnes com en intentar fer-ne un concert. Hi ha alguna base que hauré de replantejar, però la major part de la feina feta la dóno ja per vàlida. Fonamentalment falta crear les melodies de veu i gravar-les. Aquest estiu tinc esperances de poder acabar tot de feina.
I potser em pugui relaxar prou (època de piscines!) com per a sortir d'un cert blocatge creatiu pel que fa a les lletres. No una cosa molt greu, però no estic concentrat.
**********************************
Per acabar, només una pregunta: per què el Sr. Mas no avança d'una vegada les eleccions? El seu mandat ens està resultant traumàtic. Votem d'una vegada a partits independentistes i escapem ja d'aquesta trampa anomenada Espanya!