Principi de juny:
«A la plaça ha estat tocant una banda de versions. Ara plou a bots i a barrals. És comentari suficient.»
*****
Eleccions europees juny de 2024: tema extrema dreta.
«Es poden analitzar moltes coses sobre el per què d’aquest drama. 1) Les classes polítiques han abandonat a les seves poblacions i fins i tot s’hi han posat en contra. Això radicalitzarà a tothom: no es pot demanar a la gent que pagui el que no té per una casa o que malvisqui sense quasi diners ni serveis sense que busquin un cap de turc. 2) Hem paït fatal internet, introduint-nos en tota mena de bombolles i teories de la conspiració, cosa que l’extrema dreta ha sabut capitalitzar. Som societats que ja no parlem, no interactuem, i hi ha molta soledat. 3) És evident que calia deixar enrere el masclisme, però s’ha recorregut tant a tota mena de lleis i prohibicions que la cosa s’ha escapat de les mans: no s’ha produït en absolut la igualtat i fins i tot als Estats Units s’ha produït una ruptura social. És evident que acusar els homes d’avui de tot el que van fer els homes d’èpoques passades mentre se’ls “castra” és contraproduent i alimentarà l’extrema dreta. 4) A Catalunya s’hi afegeix una veritat indiscutible: l’octubre de 2017, l’esforç titànic de tres milions de catalans va ser malmès per una vuitantena de polítics i uns pocs centenars de sottogoverni. Això ha deixat un profund pòsit de desconfiança envers els polítics, i una oportunista com la Sílvia Orriols ho té fàcil per a presentar-se com la solució que no és. 5) Només puc dir que desenes de milions d’europeus ens trobem sols davant del caos. No ens ajuda ningú. Aquestes eleccions molts d’ells cometran l’error de les seves vides perquè no tenen cap altra manera de fer fora els polítics que els han dut al desastre. Votar extrema dreta és la recepta pel desastre, però molta gent ja no té cap més manera de cridar que necessiten ajuda. En tot cas, faig notar que aquesta mena de daltabaixos els organitzen sempre els mateixos i que faríem bé de començar a fer-nos preguntes a nosaltres mateixos com per exemple: els necessitem?»
*****
Fa uns mesos, The Harlock van treure un tema ple de raó: «Los periodistas». El recomano a tothom, perquè és exacte. Aquestes setmanes he estat llençant un munt d’exemplars de revistes musicals espanyoles, en especial de Rockdelux. I és notable, doncs en teoria jo era el lector perfecte per a Rockdelux. Però en aquest temps ha passat una cosa decisiva: quan vaig necessitar que parlessin unes poques línies d’un parell dels meus discos, porta tancada. Només parlen de discos de discogràfiques que puguin pagar-s’ho. Son part del mateix sistema que se suposa que critiquen, i fan oïdes sordes precisament a aquells músics que dignificarien escenes tan maltractades com la catalana, on uns pocs despatxos fan autèntiques desgràcies. El resultat, per a totes aquelles revistes velles, és que ara mateix ja no ocupen espai entre les meves pertinences i ja deuen haver quedat reduïdes a pasta de paper. És el mínim, i reconec que amb això ja he començat a tancar la porta a Barcelona i que he començat el meu camí cap a l’exili interior, mentre no pugui establir un cap de pont en algun lloc d’Europa i, amb sort, poder marxar d’aquí. M’estimo molt Catalunya, però no puc seguir aquí, no puc seguir així, necessito poder viure del meu treball, i penso treballar duríssim... i sense obstacles, no per res. Vull futur, no passat. I vull la llibertat. Cal que tothom pugui publicar i rebre difusió en condicions d’igualtat. Prou de crisi i mediocritat induïda.
La crítica pot ser molt conservadora. Massa.
*****
Leonard Cohen - You Want It Darker (2016)
Analitzar aquest disc és molt a prop d’un impossible: les seves lletres no tenen un significat obvi, encara que és segur que tenen un significat, alguns aspectes del qual jauen amb el propi Leonard Cohen a la seva tomba. Musicalment és prou coherent i manté una atmosfera. Però reconec que per a mi el tema més important és el del títol, en el que Mr. Cohen, ja molt a prop de la seva pròpia mort, fa una mena de testament en el que acaba rendint-se al seu déu malgrat tot el mal que ha observat en el món, amb matisos que se’ns escaparan sempre a nosaltres, pobres oients. En tot cas, aquest tema titular justifica per si sol tota la carrera de Leonard Cohen, i ens deixa en un pla inquietant molt adequat pel caos que estem vivint ja entrat el terrorífic segle XXI. Un segle que no s’hauria d’haver esdevingut mai. Aquesta cançó és una obra mestra, una lliçó de com fer-ho bé davant de la qual no podem fer sinó postrar-nos amb humilitat.
Per la resta, conec poc de la carrera de Leonard Cohen. Molta gent en destaca la cançó «Hallelujah», tot i que a mi només me’n crida l’atenció un vers, això sí, brillant: «The baffled king composing Hallelujah» (suposo que per la resta es tracta de l’afició nord-americana per déu, que certament ens ha llegat grans cançons). Més significant és «First We Take Manhattan», amb una lletra una mica fragmentària però on no només destaca aquella llegendària primera estrofa («They sentenced me to 20 years of boredom / For trying to change the system from within / I'm coming now, I'm coming to reward them / First we take Manhattan, then we take Berlin»), sinó també un vers meravellosament cínic («Well, it's Father's Day, and everybody's wounded») que a mi sempre em tocarà de molt a prop.
I, de fa molts anys, tinc a la meva col·lecció el «Death of a Ladies’ Man» de 1977, un disc desconcertant que vaig comprar com a completisme de la obra de Phil Spector. Entre nosaltres, un cop escoltat amb atenció, és un molt bon disc que la crítica va destrossar simplement perquè s’escapava del que Cohen havia fet fins aleshores. La crítica pot ser molt conservadora. Massa.
*****
Joni Mitchell - The Hissing Of Summer Lawns (1975)
M’he posat a escoltar-lo per la seva fama de «disc que no encaixa», i és el primer disc sencer que escolto de Joni Mitchell. Resulta ser un disc perfecte per a mi, o fins i tot un disc perfecte, punt. I amb un títol preciós. L’àlbum està ple de textures jazz i parts corals, amb molt bona enginyeria i uns quants efectes de producció molt interessants, traient partit de la limitada tecnologia de 1975 i dels músics presents a l’estudi. A la vegada, no és tan previsible: m’encanta com el segon tema, «The Jungle Line» no sembla encaixar amb la resta del disc. És una textura que va requerir de valor i treball per a ser implementada en disc el 1975. I amb un sintetitzador per allà al mig. Absolutament brillant. El tema final, «Shadows and Light», també té sintetitzador i és per si sol una obra mestra. Ja només per aquest disc, Joni Mitchell és una geni. En resum, «The Hissing of Summer Lawns» és un disc excepcional que la crítica va destrossar simplement perquè s’escapava del que Joni Mitchell havia fet fins aleshores. La crítica pot ser molt conservadora. Massa.
*****
En el meu passat, hi ha un contrast amb Joni Mitchell: tot de cantautoretes que es negaven a rebre qualsevol tractament d’estudi, fins i tot encara que afirmessin voler fer experiments. Les vegades que vaig haver de treballar amb elles, rebutjaven qualsevol cosa que impliqués aprofitar els recursos de l’estudi per a crear textures i efectes que milloressin el seu treball. En un parell de casos em van fer tornar mico, fins al punt que un determinat projecte va estar a un pas de no poder-se acabar. Amb el temps, cap d’elles no ha arribat a sobresortir i han acabat plegant: és el que té voler centrar-se en el directe i en el format bàsic de guitarra acústica i veu. Jo tampoc no me n’he sortit, és cert: a davant sempre se m’hi ha interposat un senyor en un despatx dient-me que no. Però al contrari que elles, jo no he plegat, ni penso fer-ho. He de dir que no em desagradaria produir altra gent, però sempre deixant clara una cosa: crec en la meva capacitat, els meus coneixements i el meu so, i el que vull és aprofitar les col·laboracions per a anar més enllà i generar àlbums densos, excel·lents i, a ser possible, innovadors. No tinc cap interès a gravar cantautors/es amb només veu i guitarra, i això li ha de quedar clar a tothom: ja he perdut massa el temps amb concerts i tot el que se li assembli. Vull fer feina de la de debò. Que quedi. (I, per cert, he arribat a esborrar màsters inacabats de certes desferres. No cal guardar desastres, no creieu?)
*****
Alguna vegada he fet intents de fer un «set-list» de versions per a un concert que ja he decidit no fer mai. Hagués estat una mena de narrativa depriment a base de cançons de songwriters d’allà, una reflexió sobre l’estat actual dels Estats Units i de com feia anys que la debacle actual es veia a venir. En realitat, el pòsit que m’ha deixat tot allò és una atmosfera que algun dia he de concretar en un àlbum amb cançons pròpies, més enllà del format de veu i guitarra i potser fins i tot sense veu, però sí emprant la guitarra (fins i tot diverses guitarres) per a donar-li un toc distintiu. Segurament hagi de tocar amb afinacions obertes per a intentar vèncer les limitacions de la meva mà impedida, però crec que m’he de proposar reptes si vull tenir un autèntic segon acte com a compositor.
No tinc l’estudi complet, i ara el tinc desmuntat, però almenys ara soc propietari dels meus mitjans de producció, i estic decidit a treure’n el màxim profit i així lluitar per la meva supervivència i la meva llibertat.
*****
El meu primer àlbum, el «Corrupció», va ser fet en unes condicions infernals, per això vaig trigar tant a fer-lo. Però, apart que això em va dur a què quasi no hi ha masteritzat, hi ha un pas que sempre li faltarà i que m’hagués agradat poder-li donar en el seu moment: vàlvules, i potser cinta magnetofònica professional. Aquell era el so que buscava. Per la resta, i en retrospectiva, penso que com a pistes de base l’àlbum és brutal, però que pateix per algunes parts vocals confuses i perquè les lletres, no enterament intel·ligibles, no han acabat de resistir el pas del temps (per exemple, «Granollers, menú infantil» està desactualitzadíssima, hi ha errors de documentació en altres lletres, i reconec tenir un problema ètic amb els «Marcianitos» ara que precisament estic mirant d’ajudar a d’altra gent i que no facin precisament aquell pas). De fet, quan el 2015 em vaig trobar que les parts vocals i la comprensibilitat de les lletres tornaven a ser problemàtiques al «1964» (en un àlbum molt més inventiu i molt menys polític que el «Corrupció», amb el que les lletres haurien resistit molt millor el pas del temps per si mateixes), vaig decidir no cantar més als meus discos, i realment és una millora: només so. Només hauré cantat dues cançons noves i alguns pocs trossos nous al «Pentimenti», on igualment vaig tirar molt de parts vocals antigues (entre elles una de molt bona del Ferran Baucells, gràcies infinites). Però ja prefereixo separar textos de música: més llibertat, i és més fàcil fer correccions. (La meva pitjor lletra? «300 anys», que és un sermó avorridíssim.)
Entre nosaltres, es dóna la paradoxa que quan li canto a algú alguna cosa per telèfon, «quina veu més maca que tens!», però quan canto en els meus discos «cantes com en una coral». No val la pena fer l’esforç, i jo mateix m’adono que les meves lletres funcionen molt millor en paper que cantades, per un tema de comprensibilitat. Un exemple perfecte és «Tot Ficció» del «Charleston»: en el vídeo és cantada i no s’entén sense els subtítols, amb el que la presa inclosa a l’àlbum és instrumental i sona molt millor. Potser John Lennon o Jimi Hendrix odiessin la seva veu malgrat ser meravellosa, però no tenien el tipus de problemes que sí que tinc jo: incomprensibilitat i falta de sabor. Aparentment, la meva veu només serveix per a cant clàssic, un món on el treball en estudi està verboten i on tothom té una obsessió amb fer concerts, una cosa que ni em convé ni m’interessa. El públic s’ho perd.
(I sí, hi ha moltíssimes lletres que no vaig emprar, quasi totes d’un període entre 2007 i 2015. Unes poques poden donar lloc a contes, però el poc que es podia salvar com a tal és al «Pentimenti». La resta no va quallar i no quallarà mai: un cas de pressió sobrevinguda, haver d’escriure lletres, que aquestes haguessin de ser de tal quantitat de versos, i només poder-ne escriure sis o vuit abans d’haver de començar a escriure per a omplir. Com a lletrista he acabat. Com a escriptor em puc permetre el luxe d’escriure només allò necessari, i he descobert que m’agrada la concisió perquè funciona molt millor.)
*****
No son grans xifres, només és un lleu degoteig, però diria que en algun lloc del món una petitíssima comunitat s’està passant el vídeo del meu tema «Sisyphus Mix». Amb la completa falta de difusió i el «pacte del silenci» a què estic sotmès, això sol ja és una vindicació: aquest tema agrada. Decidit a seguir en aquest mateix esperit de descoberta.
*****
Els meus plans per a aquest estiu:
1) Compondre una peça per a cor i orgue, en diversos moviments, per a la Massa Coral, on vull tornar aquest setembre. Fa temps que en tinc esbossades les idees per a les parts d’orgue.
2) Anar preparant la regravació completa del «Horns in the U.S.A.». És l’únic pendent que em queda en el meu estil antic, i puc provar de fer-hi certs experiments per a convertir-lo en un àlbum de transició: un autèntic interregne. Tinc clar que vull tenir un segon acte com a compositor.
3) Repassar l’Estàtica. Tinc el 80% d’un gran llibre. És repassar els contes més «documentals», reescriure el conte del 6 de gener de 2021 per a que sigui més impressionista i menys lligat a una data concreta, i afegir el conte «Les ombres» com a «conclusió» i, en certa manera, final real del llibre. Quan el tingui a punt, el traduiré bé a l’anglès (en certa forma el tinc ja força traduït) i miraré de buscar-li editor fora de l’estat espanyol. A Catalunya no hi ha res a fer.
4) Ja més de cara a la tardor, tinc dos possibles llibres a encetar: una novel·la en anglès, absolutament necessària de cara a intentar ser un escriptor comercialment viable, i un llibre de poesia paròdica, molt intel·lectual, en català, per a concursos. I no, mai més no seré l’animador de la festa. Vivim en un món inquietant, no creieu?
I ara m’estaré unes setmanes sense publicar aquí. Només puc dir que me’n vaig a cercar una mica de cel. Soc un supervivent.
