Formatge

 

La matinada d’ahir la vaig destinar a reformar el meu primer llibre de fotografia (just cinc fotos... un espai amb el que no vull tenir-hi res més a veure) i a traduir els textos dels dos llibres de fotografia (així com els seus títols) a l’anglès. Ara mateix tots dos estan acabats a nivell de «làmines» (les pàgines, com a arxius jpeg de gran definició numerats per ordre), i falta muntar-los en un format que em permeti pujar-los a Amazon per a la seva venda.

Em falta traduir a l’anglès el meu llibre de contes dramàtics. En parlar molt dels Estats Units, és prou apropiat per a la transformació. I amb l’ajuda del Traductor de Google quan tingui alguna dificultat, em veig amb cor de fer-ne una traducció bona, destinada a ser la versió original a nivell comercial.

La idea de traduir a l’anglès és facilitar-ne la localització quan el pugi a Amazon. I la tria d’Amazon no es deu a una particular afinitat amb Jeff Bezos, però és un lloc on tinc entès que és molt fàcil publicar i on, sobretot, hi ha una comunitat potent de lectors i força possibilitats que una obra ben identificada aparegui en cerques i trobi una petita quantitat de lectors. Almenys, és com ho he viscut quan n’he pogut ser client, tenint la meva pròpia biblioteca Kindle.

I, sobretot, el canvi d’idioma de català a anglès es deu a què necessito desesperadament fer-li el bypass a unes indústries culturals catalanes mediocres, endogàmiques i basades exclusivament en el famoseig i el passat. Necessito escapar de Catalunya, editorialment i discogràfica. No podem dependre tots de la sort i de viure a Barcelona ciutat.

*****

Ja veig que el «Charleston» haurà d’esperar. Confiava a fer-lo amb calma durant la setmana, però quina setmaneta. I clar, prefereixo centrar-me en les traduccions.

Però també he pres una decisió. Essent el «Charleston» un de dos àlbums que em falten per a arribar als trenta àlbums a Spotify, he decidit fer un àlbum instrumental de sintetitzadors més. I ja no és només que tingui tot d’idees sobreres que no voldria deixar inacabades... és que no deixo de tenir tot de bones idees que guardava per a l’òpera-musical, i clar, val la pena no malgastar-les, no? En tot cas, amb la resta d’idees, la intenció és aprofitar-hi el Roland D-05 que em va costar uns diners i que quasi no he emprat des de les sessions originals del «Chicago».

I després d’aquests dos àlbums, baixaria molt el perfil de la meva carrera com a músic. Cal poder anar abandonant els escenaris...

*****

Com amb cada guerra, impossible saber-ne la veritat mentre passa. Estic en contra de Putin perquè és perillosíssim però, dit això, no penso que hi hagi cap actor net en tota aquesta història. I encara menys la OTAN. Mentre, les sancions són que Rússia no participi al Festival d’Eurovisió i que la Final de la Copa-no-sé-qué es jugui a París i no a Sant Petersburg. Això no és seriós. Ens estan amagant alguna cosa.

*****

Darrerament estic veient molts vídeos sobre avions. Això, evidentment, no em qualifica per a pontificar sobre el tema. I tinc clar que poc podré saber només amb vídeos de YouTube, tot i que em mantenen entretingut. Però potser sí que pontificaré, des de dos elements indubtables: 1) la meva ignorància quasi total, només quatre idees mal païdes; 2) el fet que l’aviació comercial és a dia d’avui una de les indústries més contaminants del planeta. A partir d’aquí, apunts desordenats, que en el fons són preguntes que llanço a l’aire per si algú que en sàpiga més que jo me les pot aclarir. Si els motors turbohèlix són força més econòmics i (relativament) nets que els turbofan, per què no hi canviem per als trajectes curts i mitjos? Com està el tema dels combustibles sintètics i què pot resoldre a nivell de contaminació? Sobre motors elèctrics, em consta que el tema està verdíssim, però no sé si és perquè les bateries no donarien ni per a vint quilòmetres (no en tinc ni idea), o per un tema de potència, tant si és insuficient per a enlairar res (no en tinc ni idea) com si és un tema de lentitud en el viatge (no en tinc ni idea, excepte per a dir que bé val sacrificar la velocitat si amb això podem ajudar el planeta). Ni sé com resultaria econòmicament i ecològica el tema de fer servir avionetes lleugeres (i amb potencial per a rebre abans motors elèctrics) per a trajectes que poguessin fer. Més que res, a on apunto amb tot això és a què cada dia hi ha una quantitat descomunal de vols a reacció a tot el planeta, i només en l’enlairament un avió comercial de passatgers contamina el que milers de cotxes de combustió en un any. I sí, es va molt ràpid i s’arriba molt lluny. Però Henry Ford també va potenciar el motor de gasolina pels cotxes perquè permetia anar més ràpid i arribar més lluny, i ara estem corrent tots a tractar d’implantar el cotxe elèctric. En tot cas, li prenc al ja difunt Arcadi Oliveres una idea que li vaig sentir en una conferència: enlloc de viatjar a l’altra part del món per a anar a la platja, anem a la platja a la costa catalana que té platges ben maques, i en lloc de comprar-nos una segona residència que haurem de pagar i netejar, aprofitem que hi ha hotels i anem a un d’ells, on mantindrem llocs de treball i els treballadors cuidaran que tinguem una estada fantàstica. De fet, tot i que amb ma mare hem vist món i fins i tot hem volat en avió comercial, he de dir que les úniques vacances que he fet jo sol les vaig fer a una pensió a Tarragona, i en tinc un record fantàstic. És a dir, si vols veure Sidney a Austràlia te n’hauràs d’anar a Austràlia a veure Sidney o conformar-te amb veure’n un vídeo. Però certament podem plantejar-nos si de veritat necessitem anar al Carib només per a banyar-nos a la platja i prendre’ns un gelat...

Sobre que l’alternativa a les centrals de combustió sigui l’energia nuclear, no n’aprenem. És com si Txernòbil o Fukushima no haguessin passat, o com si no tinguéssim el planeta prou ple de cementiris nuclears. Si un dia es descobreix com fer passar la decaiguda d’un material radioactiu de 24.000 anys a quinze minuts, endavant, però em sembla que si això fos possible no s’haurien gastat un fortunot en un nou sarcòfag pel reactor 4 de Txernòbil. Siguem seriosos.

Matinada del 25 de febrer de 2022

 

Veient una entrevista a un d’una editorial, fa unes hores els he volgut escriure per a enviar-los els meus llibres, ja com a darrer recurs... i en entrar a la seva web, junt amb un correu, hi havia una nota que no accepten llibres que no encarreguin ells. Com que n’estic fart de la prepotència i l’endogàmia famosera de les indústries culturals catalanes, no m’he privat d’enviar-los un correu informant-los polidament que se’n podien anar a pastar i que prenia nota mental de no comprar-los cap llibre en el futur. Hi tinc tot el dret.

Amb el que la decisió està presa. Serà laboriós, però toca traduir un dels meus llibres a l’anglès i publicar-lo digitalment a Amazon. I escriure el meu llibre sobre teoria musical avançada directament en anglès, i publicar-lo digitalment a Amazon, amb l’esperança que trobi un públic, ni que sigui minoritari, però ben informat. I les lletres catalanes hauran perdut un autor: com a país som un desastre.

*****

També he estat reflexionant sobre la meva dedicació a la música: suposo que compondré mentre visqui, però m’estic rumiant seriosament publicar només dos àlbums més, fins a trenta rodons, i després gravar només per a mi, perquè tota l’estona rebo pressions per a tocar en directe. Just el que més m’ha fotut la salut mental enlaire aquests darrers dinou anys. Sóc compositor, productor, enginyer de gravació, i això no té res a veure amb ganes de pujar a un escenari. Però la gent té l’obsessió de l’escenari, i fins i tot es veu que la música gravada no és cultura perquè no és presencial, i els discos no valen perquè... saps tocar-ho en un escenari? En fi, és absurd. Amb el que crec que em passaré a escriure com a carrera pública: és impossible tocar la teva darrera novel·la en un escenari, i si publico digitalment i sense editorial reconeguda, potser no hagi de fer ni presentacions o signatures públiques. Que bé que s’està a casa, sense agenda...

*****

A la vegada que tot això em duu a abandonar la idea de l’òpera-musical. És molt senzill: si no me la muntarà mai ningú, per a què fer la feina? A Catalunya és inútil intentar res si no ets famós. He nascut al pitjor país possible. Tinc la sensació de viure entre troglodites amb ego.

*****

Hauré assistit a l’inici de la III Guerra Mundial, totalment innecessària. Putin és un fill de Putin. Dit això, Joe Biden és l’excusa perfecta per a que el fill de Putin brilli: dèbil i senil. I mentrestant, la UE fa el ridícul, el més semblant al pacte de Munic de 1938, i ja sabem tots com va acabar la comèdia. Espero ser a temps de trobar lectors abans no esclati la guerra nuclear, que precisament escriuré per a trobar lectors: escriuré per a tothom, però a la vegada l’acte d’obrir un llibre implica un grau d’implicació més alt que encendre el televisor o anar a una discoteca, amb el que compto que, junt amb la massa de lectors de només «Fifty Shades of Grey», també hi haurà un nucli de lectors amb curiositat pel que escriguin petits escriptors anònims perduts a les àrees metropolitanes de les capitals-amb-ego de països que ni formen part del mapa. No deixo de voler deixar petjada, ni que sigui com a assagista. Tot això, si em deixa el fill de Putin, que ja és molt suposar ara mateix.

Ara que hi penso, el totpoderós Ministre d’Exteriors de la UE és el magistral i brillantíssim Josep Borrell. Què pot sortir malament?

(I la proclama de Pere Aragonès també ha estat de traca i mocador. Sí, també tinc la sensació inequívoca que ja no ens governen troglodites, sinó ximpanzés.)

*****

De manera que aquest cap de setmana em toca enregistrar a tota pressa les veus del «Charleston». Volia fer-ho amb calma durant la setmana, un parell de cançons cada dia, però quina setmaneta. Quasi no he pogut estar a casa, excepte per a dormir. Decididament, m’encantaria viure al bell mig del desert, i així poder recuperar la fe en la vida.

De fet, no seria molt diferent si me’n puc anar a viure en una caseta prefabricada de fusta en un terrenyet als afores d’un poble perdut on no hi vagin ni turistes. I tractar de no relacionar-me amb ningú, o com a molt amb els del transport del supermercat de la capitaleta. Reconec estar molt cremat amb la Humanitat. I amb l’obsessió pels concerts, que m’encantaria poder prohibir. Ja és un tema de salut mental.

In a bad mood

 

(Diumenge 13-2-2022)

Nit de programar el MODX6. El millor: me n’he sortit de recuperar els vells backups del DX7, i ara els vells sons de l’era «Corrupció» tornen a sonar en tota la seva glòria, al MODX6. En canvi, poc he tret dels bancs de sons preparats per Yamaha. De manera que en el fons és dependre de la meva capacitat de programació.

A la vegada que vull treballar més amb el Roland D-05.

I no tinc diners, però un bon objectiu per a aquest 2022 seria un Roland JD-08, una versió evolucionada de la tecnologia D-50 amb nous sons.

Amb FM ja només em queda recrear els sons 40 i 86 del Yamaha PSR-6 amb el que em vaig estrenar i que fa anys que va passar a millor vida. Sé que ho he de fer amb dos operadors, però que poden tenir una forma d’ona diferent de la senoidal. Toca rumiar...

******

Diria que la gent creu de veritat que sóc Superman i diposita en mi unes expectatives irrealment elevades. No puc fer més que fallar. I llavors sóc el dolent. És molt frustrant. Estic molt desanimat. També amb la música. Miraré d’acabar el «Charleston» aquests propers dies, potser un àlbum més per a fer els trenta, i llavors em dedicaré a escriure. Escriure té un gran avantatge: no has de sortir a tocar la teva novel·la en un escenari. I, si puc publicar digitalment i esquivant les editorials tradicionals, potser pugui evitar fins i tot les presentacions. Realment, m’encantaria tancar-me a un lloc al mig del no-res i limitar-me a escriure i llegir. I gravar, però per a mi. Estic molt desenganyat.

*****

Aquests dies, com he dit, gravaré les veus pendents del «Charleston». Potser gravaré guitarres, tot i que aquí no espero obtenir més que demos. Però segurament les gravaré de manera que les pugui passar a Visitants. Amb ells la cosa pot sortir bé, i a més fa temps que els vull escriure material nou i que no puc.

A la vegada, m’adono que tinc idees per a un nou àlbum de sintetitzadors. Si el faig, miraria de fer-lo amb el D-05, el Streichfett, i el MODX... però només sons FM i sobretot els vells sons del DX7. És a dir, res de les arpes i strings d’aquests darrers dos anys. M’he de renovar...

*****

Durant anys vaig expressar contínuament a qui estava buscant per a compartir la vida. Des d’agost de 2020, això s’ha acabat, i certament només penso a aïllar-me i que se’m deixi en pau. Això ve de com de desagradables són les dones de la meva ciutat, però també de la consciència que ni encaixo en la vida de ningú, ni ningú encaixa en la meva vida. Així que per uns minuts vaig a jugar a l’egotista immadur i deixar per escrit totes les meves línies vermelles. Serà divertit.

-Res de fills. Res de cuidar fills d’altres. Res d’adoptar.

-Res d’animals domèstics, especialment gossos i gats.

-Res de plantes. Només faria una excepció amb plantes de plàstic.

-Res de cotxes.

-Res de televisió ni ràdios. M’agraden els entorns controlats. La música, sempre amb auriculars.

-Res de manifestos egòlatres amb potes.

-Devoció a la rutina i la vida a casa. Ni restaurants, ni bars, ni discoteques, ni grans celebracions familiars, ni cinemes...

-La meva obra, i el meu espai i temps, són prioritat.

-Res de casaments. Per aquí és per on et roben.

-A casa es parla català.

-I res de «memes» amb frases altisonants sobre l’amor i la vida. A casa es crea contingut original.

Exacte. Jo mateix m’adono de com amb tot això em toca estar-me sol. I ho he assumit. El meu futur passarà pel més semblant a un refugi antinuclear que em pugui pagar amb els meus pocs diners. No només no m’espera ningú, sinó que jo mateix ja no espero ningú. És el temps de l’autodefensa...

*****

Vaig fer un single amb «Automatic Day» i «CBGB», per a Spotify. En un país normal seria un èxit. Però no som un país normal. I enlloc de polítics i empresaris tenim freaks que treballen contra la gent.

Esperant avançament d’autonòmiques, per a no anar a votar. Pere Aragonès és ridícul, i els tres partits ens han traït i no serveixen de res. Fem neteja.

Esperant també maig de 2023 i les municipals. Temps per a rumiar com convertir l’ajuntament en ingovernable: no farà cap diferència al carrer, i pot ser divertit veure com els plens es converteixen en un combat de boxa. Jo almenys riuré de gust. Clar que m’anirien bé algunes enquestes sobre intenció de vot a Terrassa, i el problema és que a Catalunya les enquestes es solen estructurar en «Barcelona ciutat» i «territori» (caníbals ballant al voltant de l’olla). Amb el que els votants anem venuts. Això, vivim en una pel·lícula dels Germans Marx, i dolenta.

Hymn to a tape generation

 

Arribo a dissabte amb quasi tota la maniobra feta. Només falten dos àlbums per autoritzar. Un àlbum antic (el Biedroneczki) té alguna cosa a mig de fa anys. Tots els vídeos pujats, incloent dos de millorats just abans de procedir. Hi ha la frustració d’estar sol com sempre, però la setmana que ve podré, almenys, enviar tot d’enllaços a Spotify amb el titular «Lluís Paloma treu divuit àlbums de cop». A veure qui més és capaç d’això a Catalunya.

La frustració de viure en aquest desastre de país és brutal.

*****

I a dijous 3 de febrer hi arribo amb tots els àlbums autoritzats. I rematant la maniobra dels vídeos. El de «Hotel Renaissance» es basa en les mateixes imatges, però amb un parell de passos més de postproducció per a que no es veiés tan desastrat.

*****

(4 de febrer de 2022)

Segona sessió per a «Hymns». Quasi he acabat la feina amb les bases, tot i que descanso i ja miraré si tinc «pentimenti». Però el 98% de la feina és feta. I he aconseguit que guanyi molt amb el canvi.

Ara he de recuperar les veus originals, corregir detalls, i segurament gravar des de zero les veus de quatre temes.

A migdia, tinc totes les bases bones excepte potser les dues últimes, que cal remesclar.

Al vespre, amb aquesta última feina feta, escolto les bases en seqüència i faig un parell de darrers retocs. Tinc bones bases.

(5 de febrer de 2022)

Dia d’anar a buscar els màsters de 2012 de «Hymns» i recuperar-ne quasi totes les pistes de veu. Amb això he començat el procés de mescla... i a la matinada del 6 ja es veu que serà un procés molt frustrant. Ara es veuen les inconsistències. Acabo amb onze mescles bones, però quatre cançons necessiten de més atenció, i caldrà una etapa general de masteritzat.

*****

Tenim uns polítics que fan vergonya. Laura Borràs també. Ja posats, que tanquin el Parlament, se’n vagin tots a casa i ens estalviin una morterada de diners. Perquè són una colla d’inútils. Em nego a anar a votar. Tant esforç per a arribar a votar l’1-O, per a res. Colla d’imbècils.

*****

(7 de febrer de 2022, matinada)

He acabat «Hymns», pinta que definitivament. Prenent-me llibertats amb la partitura, he aconseguit un disc a l’alçada de la resta de la meva obra. Falta veure com serà rebut. No deixa de ser una obra peculiar.

*****

(8 de febrer de 2022)

Tinc ja els 18 àlbums al gran internet, tot i que a tal lloc en falta un, a tal lloc en falta un altre. «Hymns» refet està pujat i esperant el seu torn.

Ara toca, com a feina més urgent, gravar les veus que falten del «Charleston». Llavors queden «Jazz» i «Shut Down», però no penso córrer. Especialment perquè toca fer experiments amb guitarres.

A la vegada que tinc idees suficients per a un altre àlbum amb sintetitzadors a la vella manera. Però no veig com fer-lo i que aporti alguna cosa nova. És cert, és el moment de canviar de mètode.

Cert que treure els 18 àlbums i completar el «remake» de «Hymns» m’ha tret molta pressió de sobre. Però és molt frustrant no tenir suport. Sé que ho estic fent molt bé, però admeto la meva sensació que visc al lloc equivocat.

I em falta enviar els meus llibres a dos llocs. Quan hi hagi silenci administratiu, miraré com autopublicar-los digitalment.

Estic fart de no importar.