Els
darrers esdeveniments concreten la meva inquietud per tot el que ha
passat des del 30 de gener de l’any passat. Aquella investidura que
mai no va arribar. Dos partits barallant-se mentre li facilitaven i
li faciliten la jugada a l’enemic. Renuncies i derrotes
autoinfligides. Un tercer partit que fa el ridícul deixant de
presentar-se a unes eleccions on podien donar la campanada. Un
President que no sap deixar de ser interí i que no para de fer
proclames mentre no concreta res, es deixa derrotar a cada nou pas, i
no fa res respecte d’un Conseller d’Interior que pot ser definit
directament com l’enemic a casa. Uns Mossos que, malgrat la
presència de sectors valents que denuncien obertament tota una
situació, en conjunt han dilapidat tot el prestigi aconseguit durant
les difícils hores d’agost de 2017, podent ser comparats amb
Roberto Alcázar i Pedrín, simples màquines de repartir llenya al
més pur estil espanyol.
Això
és un malson. El 155 encara funciona. Els «malos» ens peguen a la
primera de canvi. La TV és inmirable (i jo li dic a tothom que
apagui la TV, la vagi a vendre a una segona mà i no en compri cap de
nova, però ningú no em pren l’apunt). Hi ha un judici en marxa a
Madrid, sense cap fonament, però les sentències ja són escrites i
seran més dures que l’acer. Anem cap a una dictadura.
Així,
doncs, què hem de fer? Vull dir, jo mateix tinc molt clar que he de
treure’m el derrotisme dels ulls i anar a votar. Molts més s’estan
traient les lleganyes. Però llavors ens mirem les opcions
disponibles i aquí comencen els plors, perquè votar un de tres
partits disponibles és només descriptible com a «pinça al nas»,
«llençar el vot», «només voto per a no regalar un vot per
omissió als dolents», «em sento depre», «tinc saudade», etc. En
fi, crec que només tenim un camí, pel qual ja no som a temps de
cara a les municipals, estatals i europees, però potser sí per a
unes catalanes que de moment no ha convocat ningú: un partit de
societat civil. Sí, del poble. Vull dir, se suposa que la Crida ja
hauria de ser una alternativa, però admeto que no la veig clara,
simplement perquè hauria de ser un veritable tsunami ja ara mateix,
i en canvi... Clar, el que vull dir amb tot això és que o trobem la
manera de substituir en la seva totalitat la present classe política,
o no farem res. I això seria regalar-li una victòria total a un
enemic tan ridícul com Espanya. I entendreu que això no té
trellat, no creieu?
