“És
el problema amb Ada Colau: és molt ambiciosa, i es va proposar
arribar a alcaldessa de Barcelona. I ho ha aconseguit. Però, un cop
en el càrrec, resulta que no té programa, que tria uns
col·laboradors que fan pena, que improvisa idees que aplica sense
madurar, que pot tenir tres opinions diferents sobre un mateix tema
en un sol dia, que surt d'un ple municipal per a fer declaracions a
la premsa, que no controla àrees sensibles, que qui dia passa any
empeny... No vull dir que sigui la pitjor d'entre tots els
alcaldables, ni la pitjor alcaldessa de la Història (el pitjor
alcalde, sens dubte, va ser Xavier Trias, amb Jordi Hereu seguint-lo
de molt a prop). Però esperàvem molt més d'una alcaldessa que no
provenia de les 100 famílies.”
I,
mentrestant, Terrassa segueix governada per l’home invisible. Cap
foto, cap article, cap rumor. Tot i que a can PSC sempre hi haurà
algú jurant i perjurant que l’ha vist. I certament al Saló de
Plens hi ha molt fantasma...
*****
«La
cúpula d'ERC ens ha aixecat a tots la camisa, incloent a les seves
pròpies bases. Ja va passar amb en Carod, però ara han anat tan
lluny que ERC sencera ja és un cadàver polític. Tot i que,
sincerament, pot ser ben bé que el PDECat també ho sigui. En tot
cas, calen eleccions ja, i potser també unes quantes estripades de
carnet, no per res.»
«Reconec
que a les ben properes eleccions autonòmiques jo no votaré ni el
PDECat ni ERC. I no estaré molt content de votar la CUP. De fet, si
no existís el Bloc del 155, ni aniria a votar, és perdre el temps.»
*****
El
dimarts 25 de setembre em vaig vendre els compressors barats, els
xassís de rack de 8u i el previ Behringer T1953. Una mica de
monetització i de neteja emocional per a preparar el desembre. Tot i
que ara no tinc clar si podré comprar compressors nous com jo
voldria, dependrà del nombre de plaços del préstec. I no voldria
haver de tirar només de plug-ins. Toca fer números...
Però
també m’ha passat una cosa inèdita: un intercanvi de guitarres
amb un amic cantaire de la coral, dimecres passat. Li vaig donar la
Yamaha Pacifica i ell em va donar una Gretsch Electromatic G5103
Corvette III. Cadascú va provar la seva nova guitarra i divendres
ens vam donar l’aprovat per Whatsapp. Així que tinc guitarra nova,
amb certes possibilitats i una marca de prestigi. Hereta el nom que
li havia posat a la Yamaha: Firebird.
*****
Ahir
pensava que feia molt de temps que no em feia una autoentrevista, i
em vaig adonar a l’instant de per què: havent parlat ja de les
meves tècniques de gravació, del meu equip, d’alguns dels meus
instruments, dels meus àlbums més potents, de les meves inquietuds
polítiques, de l’escena catalana independent, d’altres
interessos creatius... i havent explicat en altres posts recents els
meus fracassos personals... tot el que em quedava era fer una darrera
autoentrevista «rajant» de les dones, i ni jo mateix no li veig la
utilitat. Prefereixo tractar d’enterrar els projectes fallits i
seguir endavant, sentimentalment sol però amb l’ajuda de la
família, els amics, les guitarres i l’estudi.
I
per tant dic breument el poc que em queda per a dir: una breu
reflexió sobre la meva carrera en estudi des del «1964». Un «1964»
que va suposar un abans i un després per a mi: un àlbum de gestació
difícil però que em va ensenyar com muntar un mur de so dels bons i
com experimentar amb la veu i amb plug-ins. Va sortir llarg i
imperfecte, però ja era el pla: treure cançons d’un projecte
unitari l’hagués escapçat, hi hagués faltat alguna cosa. Va
seguir tot un grup de llançaments arxivístics «només per a
Bandcamp» i una versió inacabada del «Requiem» que fa poc que he
retirat de circulació (l’any que ve vull intentar-ne una gravació
en directe de la versió definitiva, de la que puc avançar que serà
per a dos orgues elèctrics i cor -adéu, trompeta, adéu-). I el bo:
tres àlbums instrumentals llançats en el plaç de nou mesos entre
2017 i 2018, fets íntegrament amb sintetitzadors, reverb i MIDI.
Àlbums on aconseguia refinar allò après del «1964» unint-ho amb
l’estètica polida de l’«Alt Bee's Rage» de 2014. Al primer, el
«Biedroneczki», fins i tot estrenava una influència llatina que he
intentat continuar però que de moment està parada. Clar, a tots
tres àlbums hi ha molt bones cançons i són els àlbums que més
m’agraden pel que fa a producció, encara que cada un fós força
ràpid de gravar (disparar el MIDI pista per pista, regravar-ho via
àudio i amb reverb, i mesclar i masteritzar, un mètode molt
eficient). Però reconec que amb això ja ho he dit tot respecte del
típic «so Patinet». Hi ha dos àlbums inacabats i pendents de veus que vénen de molt
antic, el «Santuari» i el «1980», que per sort tenen bon material
ben gravat i lletres ja escrites, més un àlbum, el «Disfunctional
West Coast Promotion», que en teoria té bases i lletres acabades i
fins i tot vaig per la meitat de posar-hi veus... però del que
alguna cosa no em convenç, encara no sé quina. I apart, tinc dos
àlbums («Estratègies» i «Irving Park») que no puc descriure
sinó com a problemàtics, fins al punt d’haver-los aturat. De fet,
he decidit no tornar-hi a treballar fins almenys Nadal, prenent-me
així unes vacances. De fet, amb l’«Irving Park» voldré fer el
meu «Yankee Hotel Foxtrot», però per a això necessito estar de
refresc (per una raó: m’adono que no me n’he vist mai de més
fresques) i tenir un estudi molt ben configurat on tot el que
depengui de racks es pugui inserir amb un clic de ratolí.
De
fet, m’he adonat que bona part del so tan característic del
«Yankee» ve del fet que quasi tot està gravat via micro. Ja no és
només la quantitat de sons diferents o les mescles de Jim O’Rourke:
hi ha molt so ambient. Tinc els micròfons necessaris. Però no
l’espai necessari per a emprar-los. I reconec que comptava amb
comprar racks punters per a fer virgueries però que el pla pot
anar-se’n a l’aigua amb molta facilitat. Tot i que almenys dos
sintetitzadors nous s’imposen. I si el DX7 té la bateria en bon
estat, vull que torni.
Tinc
també idees embrionàries per a una òpera per a cantants solistes
(pocs) i sintetitzadors (pocs). Però no vull posar-m’hi fins a
haver acabat almenys els projectes més ben definits. Necessito una
mica de pau i tranquil·litat per a poder abordar amb garanties un
projecte tan a l’altra punta del que faig normalment. El pitjor: no
tinc cap garantia que s’estreni mai.
I
per la resta, esperar a que hi hagi una revolució i els preus de
l’habitatge baixin espectacularment. No és impossible que hi
sigui: l’habitatge està impossible, i això està destrossant
milions de biografies. La segona bombolla immobiliària ja és aquí.
Inmobiliaris i banquers no han après res. Una vergonya.
Acabo
amb una notícia trista: Geoff Emerick, un dels meus totems, va morir
el passat dia 2. Se’l trobarà a faltar.
