Som els soferts i intrèpids reporters de Tivizrí, i un cop més ens trobem en plena matinada i a la vista d’una llum solitària en un bloc de pisos, just on aquella entelèquia anomenada Patinet... no sap què fer. Ens revestim de valor i entrem a entrevistar-lo. Alea jacta est...
-2024 ha estat...
... un any de cremar energies inútilment. Ho resumeixo en què em moro de ganes d’aïllar-me dins del pis que no tinc i que no em vol vendre ningú, i de fer-ho com a home lliure. Per demés, l’únic pla que em queda és intentar contactar amb qui sigui a Europa. Aquí és parlar amb la paret. És molt estressant.
-Què és «un senyor en un despatx»?
Això, un senyor que et diu que no i et fots. Només existeix escena i mitjans pels amics i designats dels polítics. A la resta de la població ens pot partir un llamp. Els resultats són llastimosos. Em sento com un pop en un garatge al meu propi país. Com a compositor, escriptor i fotògraf, seré del primer país que m’obri la porta. Aquí no s’hi està bé.
-Com veus la política?
La veig com que o ens desfem dels estats o no ho expliquem. Les recents torrentades al País Valencià ens ho diuen clarament, i mentrestant a Barcelona senten rumors de la caleta. Òbviament, l’opinió que em mereixen els senyors Carlos Mazón i Felipe de Borbón y Grecia és directament subterrània. Estem en mans de psicòpates. Mentre, ja es pot dir que el 20 de gener de 2025 s’acaba la història dels Estats Units i comença alguna cosa que farà molta por. També aquí, la tropa que hi ha a Brussel·les senten rumors de la caleta mentre fan servir el Mediterrani com els EUA fan servir el mur amb Mèxic. Fins i tot, la UE paga als estats del nord d’Àfrica per a que paguin els immigrants i que aquests no puguin arribar a Europa. Que no em comptin com a ciutadà europeu.
-A Europa com a tal, com la veus?
El que ens fa infeliços a tots és la diferència, radicalíssima, entre l’Europa dels estats i l’Europa de les nacions. I bona part de culpa la tenen els grans estats supranacionals i centralistes com Espanya, França o Itàlia. Estats que convindria anar dissolent de manera pacífica: no tenen raó de ser.
-Té sentit votar?
No, excepte que hagis de votar «gamberro» per a tractar d’impedir majories. No votar també és vàlid, si amb això pots enviar un missatge. Jo he fet ambdues coses aquest darrer any i mig. Òbviament, amb una llei electoral mínimament sensata ens podíem haver estalviat molts maldecaps: llistes obertes, vot proporcional, no establiment de mínims de vot, etc.
-Què és «un cadàver a l’habitació»?
Una metàfora molt útil. Hi ha un cadàver a l’habitació. Va morir fa molt temps. Però totes les converses encara giren al seu voltant. Fins i tot les accions dels allà presents continuen essent determinades per la presència del difunt. De fet, se suposa que aquell cos ja no hauria de ser allà dins, però hi ha alguna cosa que impedeix que el cadàver marxi de l’habitació. Fins aquí la metàfora, que serveix per a denominar els grans fets polítics del passat que segueixen enrarint la vida d’un país. A Espanya és la guerra mal anomenada civil i el franquisme. A Bèlgica és el passat colonial. A Alemanya és el passat nazi, amb les dues Alemanyes com a segon tema potent. A Xile i a l’Argentina són les dictadures dels Setanta-Vuitanta. A Ruanda és el genocidi de 1994. I no acabaríem.
-Com duus el tema indepe?
Com que ningú no es mou, estic desmobilitzat. I no crec el els polítics, són unes sangoneres. De fet, tot el tema m’ha significat una pèrdua de la innocència a nivells estratosfèrics.
-I l’estat espanyol?
És un estat en contra de tota la seva població. I a la vegada encaixa dins del concepte de «democràcia ètnica», amb els catalans com a víctimes més intenses. Amb un sistema com el del Règim del 78 res no pot anar bé: és un problema del mateix sistema. Com voleu que funcioni res si allà dins són tots una colla de corruptes sense empatia ni vergonya? I no us enganyeu, els Països Catalans som la seva darrera colònia i com a tal ens tracten: africanisme.
-Hi ha algun motiu per a l’optimisme?
No.
-I com veus Terrassa?
Tinc ganes de marxar-ne, pel tema polític. Vull anar a algun lloc on l’aire sigui més net, no sé si m’explico.
-I el tema legal?
Defenso que els drets jurídics de les persones han de ser inalienables. I al sistema de salut pública hi ha molt malparit que s’està passant de llest. Tindré molta feina.
-Com duus l’anàlisi d’informació?
Llegint Politico Europe, The Conversation UK i Vilaweb. M’agradaria expandir-ho, però hi ha molt mur de pagament. Un altre tema és que mantingui l’antibombolla contra els mitjans madrilenys: no m’agraden els contes de la vora del foc, i encara menys d’un lloc tan aïllat. En tot cas, una regla d’or és eliminar l’app de notícies de qualsevol mòbil nou: per allà miren de marcar-nos els gols. I reconec que de tant en tant paro uns dies d’informar-me, sobretot quan veig que vindrà un monotema. M’agrada viure en pau. També, he après a entrar a Youtube per la meva pàgina personal, i així el «mur» es queda allà perdut sense molestar-me: allò semblava una web porno d’extrema dreta. La clau és mirar que la desinformació no t’arribi, via eliminació d’apps, designació d’entrades a la pàgina personal, o si fallen les anteriors, canvi a un idioma i alfabet que no entenguem. I també compta saber-se triar les fonts.
-La televisió?
La meva mare la posa a tot gas. És inaguantable. No m’hagués imaginat que la televisió a l’estat espanyol pogués ser tan sorollosa. Estic començant a apreciar el silenci. M’agrada poder pensar.
-La publicitat?
Empreses grans mostrant-nos el seu ego i mirant de quedar-se amb nosaltres. Recolzo els filtres antianuncis i deixo d’entrar a pàgines web perquè em demanen que els desactivi. Ja n’he tingut prou.
-La societat?
Està tothom grillat: governs de merda donen lloc a societats de merda, i a l’àrea metropolitana de Barcelona el nivell és de rècord. Els del col·lectiu fa temps que ho diem: n’hi ha més a fora que a dins, i a sobre els de fora estan sense tractar. I això també és part del per què vull viure sol: vull viure una vida previsible, fins i tot avorrida. I no vull que m’ho prenguin tot. Se’n diu desconfiança. Sol, viuré tranquil i seguiré el meu camí. No necessito eminències tenint idees fulgurants per a mi.
-La cultura?
Si no és oficial, millor. Em mantinc a distància d’una Barcelona que és el seu propi país, i de fet Catalunya és una altra cosa i no necessita capitals. Les elits barcelonines en particular han fet molt de mal, i és per elles que no som independents. En tot cas, a Terrassa vaig participar a la mani dels artistes la tarda del 10 d’octubre, i els músics necessitem d’una iniciativa similar.
-Fora d’això, has fet alguna cosa aquest any a Terrassa?
Seguir amb el programa Pluralment, fer un taller d’escriptura de guions al Club Social Egara, i també cuidar de la meva mare i d’una senyora gran que fa anys que cuido. Estic arribant on la Seguretat Social no arriba. Tot el sistema és problemàtic, bàsicament per les retallades contínues. No podem seguir així.
-Pisos?
Tot l’any buscant-ne, i no hi ha manera: massa poc crèdit, i preus inassumibles. Pel que puc pagar, només em venen desastres. No us estranyi que hi hagi tant ocupa. Tinc la meva vida en suspens per culpa d’aquest tema. I tot pels inversors. La inversió hauria d’estar prohibida, i en canvi el govern de Madrid la potencia i estimula. Més la síndrome Airbnb. Això és una pel·lícula de terror. I els anys van passant. Ja porto quasi vint-i-quatre anys en cerca, i segueixo a la casella de sortida i en risc d’exclusió social. Hi ha tot de gent que hauria de ser a la presó. Se’ns pixen a la cara i diuen que plou.
-Com et perceps?
Totalment en contacte amb la realitat, però molt amargat. Fa sis anys no era així. Terrassa m’està resultant tòxica. Que no hagi baixat un altre cop per la pendent significa que estic guarit, però si volgués carregar-me algú no se m’acudiria millor manera de fer-ho que amb tot el que se m’ha aplicat a mi. Que ningú no em demani de tornar a creure en la Humanitat.
-Quin és el teu QI?
Mesurat, 134, i perquè aquell dia no estava concentrat i això em va baixar la puntuació en un paràmetre. De fet, la memòria lingüística la tinc en els cent quarantes. Una altra cosa és de què m’haurà servit: és com si en algun lloc tot de gent em tingués enveja i per això mateix m’estiguessin passant coses tan surrealistes com les que m’estan passant des de fa anys. Tan de bo tingués els diners per a anar-me’n de Catalunya cap a algun lloc normal. Ens hem convertit en un país carca, jo aquí m’hi sento com en una presó. Un altre tema és que em senti, i em sento, molt més confortable amb gent de classe obrera sense pretensions. No m’agraden les elits.
-Estàs preocupat per l’estancament cultural actual?
Sí, perquè a la gent creativa ens exclou. I ara tot Occident mira només cap al passat, i cap a un determinat passat: els vells èxits, via algoritmes. És molt trist. Evidentment, a Catalunya plou sobre mullat. Això és el cul del món.
-Voldries ser més optimista?
M’encantaria. Tan de bo això no sigui el final de tot. I sé que puc aportar moltíssim.
-Hi ha alguna indústria cultural que valgui la pena?
Sí, la que es limita a constatar el que hi ha, sense intervenir-hi. I existeix. Però no a Catalunya. En tot cas, aposto per l’edició digital. Però també ens cal a tothom la promoció digital, a uns preus raonables si s’ha de pagar. A Catalunya tampoc no ho tenim, això. La Música Amanseix les Feres em van ajudar una temporada en el pla musical, però Barcelona és una fortificació tancada, i veig que València també ho és.
-Has escrit, aquest 2024?
Molt poc. Ha estat un any massa dur per a mi, he hagut de tocar massa tecles. És just ara al novembre que he començat a tenir algun cap de setmana per a mi. De fet, l’1 de gener havia de començar a escriure una novel·la, i encara no n’he pogut ni establir la sinopsi. Necessito temps, espai i calma per a concentrar-me, i no me l’està donant ningú. Encara sort que fa dos anys que vaig deixar de fer concerts com a mi, i a la coral no he pogut fer molt. Però, tornant als llibres, aquest desembre faré una revisió de l’«Estàtica»: ara que ha tornat en Trump, he de mirar què segueix funcionant i què no, i hi ha alguna informació més nova que voldria convertir en conte. Que el llibre segueixi tenint sentit pels nous lectors. Potser revisi també el «Pastissos», però en aquest cas serà més per a tenir alguna cosa a la recambra, m’hi falta alguna cosa i el veig molt per a tietes convergents. La resta del que tinc escrit ho deixo en guaret.
-Ho veus publicable?
Si ho tradueixo bé a l’anglès, ho intentaré al nord-oest d’Europa. Als Països Catalans només em queden Andorra i les Balears per provar, i només em funcionarà si no pensen en termes de Barcelona. Reconec estar inquiet, i només vull poder, simplement, començar. És una situació tòxica.
-Revisaràs els teus llibres de fotos?
Sí. Perfeccionisme, i veig massa clar que ningú no els voldrà publicar. Però vull deixar-los impecables. Que estiguin allà per a ser descoberts. He fet bé la feina.
-Quins discos tens en marxa?
Seriós, un disc de peces llargues que tinc tot compost però amb només un multipista enregistrat i sense mesclar. Pel segon canal de Youtube, dos discos de versions del que he penjat el primer, de música llatina per a gent gran, mentre que el segon trigaré perquè l’hauria d’intentar cantar. Finalment, a Bandcamp hi ha l’«American Bootleg», amb el procés del «Horns», i l’«European Bootleg», amb pistes de base i restes. Treball d’arxivística
-Si et plau, valora’ns els discos que has acabat aquest any.
Éls primers mesos de l’any vaig polir i republicar «Side 1 Stereo», «Yr Widdfa», «Estratègies al Paradís», «Ill Inois» i «Nukes, Baby!». Va ser una feinada. Finalment, vaig refer de dalt abaix el «Horns in the U.S.A.», un disc amb cara i ulls però que ha estat fer els deures, amb molta impaciència. I, a mig, vaig haver de parar per a fer el meu disc més amarg, «Silence in the Cold of Dawn», un disc de «marxes funerals» instrumentals amb rerefons polític i històric, amb tota la negativitat d’un estiu infernal. Molta gent m’ha de demanar perdó. En tot cas, el «Silence» és un dels meus grans discos, però no és comercial i jo mateix m’espero a millors temps per a tornar-lo a escoltar. No és un disc fàcil.
-Per acabar, alguna descoberta?
Un cantant de Vicksburg, Mississipí, anomenat William Michael Morgan. És intèrpret, no compositor, però té una veu única, i fa country força comercial però amb un toc d’autenticitat. Dues cançons seves a destacar: «Missing» és deliciosa i la lletra podria estar escrita especialment per a mi, em defineix molt bé; i «Together We Stand» és country-rock molt potent, molta gent a Youtube s’està estranyant que a aquest paio no el punxin a la ràdio. En tot cas, he rebut campanes d’altra gent en aquest terreny via Youtube, miraré d’investigar. Necessito escoltar coses amb sentit.
