Hammond de Jabugo

El passat dia 1 de març moria l’últim membre supervivent de Badfinger, Joey Molland. Ho vaig descobrir per casualitat en escoltar per Youtube una mescla recent molt bona del tema de finals de 1974 «Lay Me Down», compost per l’extraordinari i malaguanyat Pete Ham. Ja tinc un parell de discos de Badfinger («Badfinger» i «Wish You Were Here») i els dos són molt bons, però diria que encara m’hi he d’immergir més.

A la vegada, m’he de llegir detalladament «Grapefruit» de Yoko Ono, però el que ja n’he pogut fullejar pinta molt bé. Hi ha molt més en Yoko Ono que tan sols el tema Beatle, i se l’ha de reivindicar.

(També, RIP Sofiya Gubaidúlina.)

*****

A Youtube vaig trobar un breu disc titulat «The Myth of the Little Dippers», amb el seu «hit» «Forever» més set altres cançons i dues remescles de «Forever» per a acabar d’omplir, doncs les vuit cançons que realment formen el recull no arriben del tot als divuit minuts en conjunt. Igualment, aquest recull de cares A i B funciona prou bé com a disc conjunt, si bé la genèrica «Two by Four» no és tan important per si mateixa. Ho compararia amb el CD «The Complete Phil Spector Sessions» de The Paris Sisters que, essent una simple compilació de cares A i B, triomfa també com a casual disc conceptual de cançons romàntiques lentes, amb l’excepció del «rocker» «All Through the Night», més potent però relativament discret.

*****

He descobert una altra cançó de la cantant Clydie King, «If You Were a Man», de 1966, que sona megabé. Ja en coneixia les cançons que li va produir T pel segell Imperial. Un secret molt ben guardat. Junt amb «Home of the Brave» de Bonnie and The Treasures, el millor en mur de so no produït per Phil Spector.

*****

«The Drift», de Scott Walker (2006) és superdesafiant. I vull que ho sigui. Hi sento ecos de la seva joventut, però també hi sento ecos del «Wozzeck» d’Alban Berg (1925), i sap combinar-ho tot amb una mica d’experimentació a l’estudi i lletres fosques. És una òpera rock, i a la vegada no ben bé una òpera rock, més aviat una òpera en disc. L’escriptura per a orquestra és mestra. Bravo, Scott. I em sembla que m’hauré d’anar escoltant aquest disc: em donarà pistes de què fer per a sortir de l’encallament.

*****

Exposo la multitudinària feina de refosa que m’espera per a la resta de 2025. Espero no haver pensat massa.

1. El Poble Alemany: està pendent de remàster. Els temes són fantàstics, les mescles són fantàstiques. Però accidentalment li vaig donar tanta castanya que hi ha petits artefactes arruinant el meu millor àlbum.

2. Estratègies al Paradís: li he trobat un bon ordre de cançons important «Sisyphus Mix», restaurant-hi «Horn» i «San Basilio» i traient la seqüència «CBGB» + «Astrosurfing» + «In the Upper Boom». Ara és quasi com l’àlbum original amb una substitució, però amb les cançons problemàtiques molt millor mesclades. També hi afegeixo «Big Meal» i un altre tema recuperat per acabar. Un àlbum «petit» però que flueix bé i apunta tot d’idees pel futur.

3. Duncan Drawings: en camí de ser un àlbum de veritat. Té els dotze temes en MIDI o en versió prèvia (dos temes). Falta veure cap a on dur-lo, doncs no deixen de ser encara idees antigues, compostes a la fi. Amb aquest, marxo de Galileu amb dos àlbums sencers a la graella.

4. CBGB (Poble Alemany 2ª Part): sis temes (entre ells «CBGB», «Astrosurfing», «In the Upper Boom», i una demo molt prometedora titulada de moment «Fiesta Red») en diversos estadis d’acabament, falten 21 minuts per compondre. «CBGB» l’he remesclada, doncs originalment la vaig mesclar malament, amb pocs greus.

5. Yr Widdfa: sis temes que flueixen bé (tots originals del disc), més un tema d’intro en demo, «Glittering Jet Revolvers», que de moment no encaixa però que completa els quaranta minuts i que té potencial per a quedar bé. Un disc estrany, de moment. Potser hagi de provar un altre tema llarg més en vena, per a completar-lo: «Glittering...» podria anar a un altre àlbum, sona provisional.

6. Pentimenti: falta fer una nova versió (la tercera) de «Vull ser lliure», més lenta que la segona i no tan lenta com la primera, i amb l’estructura original. També falta escriure noves lletres i enregistrar noves veus per a les antigues «Tots aquests anys després» i «300 anys». Hi ha dubte de què fer amb un tema que volia incloure però la veu de la cantant (excel·lent) no va ser enregistrada en bones condicions i sona clipada. Trauré les sintonies i potser inclouré algun tema de difícil inclusió en altres projectes. Que soni sòlid.

7. Silesia: faltarà afegir detalls a tres temes i refer un quart tema, apart de potser tornar a seqüenciar una mica el disc, doncs el final no acaba de quallar. Ara mateix és com el «Friends» dels Beach Boys: quasi tots són bons temes, però la producció sona tan suau i «mínima» que no acaba d’enganxar. Toca rumiar...

8. Pareidolia: encara l’hauré de tornar a enregistrar, sona molt despistat.

Queden en dubte el problemàtic disc avortat del 3 de gener, i un possible tercer àlbum de la trilogia pel que tinc algunes idees i arxius MIDI però que encara no ha quallat.

I, apart, queda una carpeta de demos per a un disc de guitarres (tan de bo el pugui fer, maleïda mà), més tot d’idees per a una peça per a la Massa Coral, a fer aquest estiu.

*****

Entre el 19 i el 20 de març d’enguany hauré fet a la fi el repàs dels meus llibres existents de fotografia. 1) «Terrassa i la llum» ha vist canviades cinc fotografies; 2) «Conspiracions a mitjanit» no sofert cap canvi; 3) «Vivències d'un altre temps» només ha vist canviada una pàgina, degut a la necessitat de canviar dues fotos concretes; 4) «Auschwitz» només ha variat en què només conserva el pròleg en anglès, amb un parell de correccions lingüístiques, i per demés és la mateixa col·lecció de fotografies (importants); 5) «Challenging Taxis Overnight» ha vist canviades sis fotografies, en part per a evitar l’efecte tronat de la meva primera càmera digital de 2005, i també he retreballat discretament el treball de portada; i 6) «May in December» m’haurà ocupat tot el dia 20, degut també a la necessitat de canviar moltes fotos degut a càmera tronada de 2005 (tot i que dues fotos on l’efecte es nota molt poc hi han sobreviscut), era un llibre que no em satisfeia gens i que ara almenys no desmereix dels altres.

*****

El «Pastissos» també l’hauré conclòs el 19 de març (amb un petit «pentimento» el 26, ja fixat). He fet un PDF bonus resolent el problema legal del conte sobre «Revolver» a base de canviar noms, i he afegit un darrer conte breu. Totes les idees són allà, en noranta-tres pàgines de text. Un llibre d’humor català, en català, i amb força potencial comercial. Ara li falta editor. Almenys sé que a Catalunya s’han publicat llibres molt pitjors que el meu. I parlo d’un llibre senzillet.

*****

Mentre, el llibre dramàtic, l’eventual obra mestra, encara espera a ser completat, tot i que la purga de contes que li he fet a la primera part m’haurà servit tant per a evitar malentesos, com per a saber què vull dir. Alguns contes descartats esperen un recull més miscel·lani o fins i tot una reescriptura. La resta no tornaran a veure la llum del dia. Falten quatre contes per escriure. Llavors serà també traduït a l’anglès: un llibre directe a digital, amb molta sort a algun crític. I cap a la novel·la en anglès.

*****

Fa pocs dies vaig fer una llista de possibles tècniques i experiments a provar en estudi. Una pàgina plena. Almenys en aquest terreny no aniré pas curt d’idees. Falta veure com ho tradueixo a música, i a música que realment ho faci avançar tot. Estic massa encasellat. Tinc ganes de poder tornar a treballar. Algunes de les tècniques, almenys, tenen a veure amb variació de velocitat.

*****

A punt per a abandonar Galileu i anar a la Rutlla. Compàs d’espera. Tot és molt provisional ara mateix. Pensant en alguns sopars i en unes demos per a una darrera entrega de Visitants en estudi.

*****

En el moment d’acabar aquesta entrada, tinc una molt bona amiga a la UCI, i l’estic perdent. Primer la mare i ara això. És duríssim. Tinc ganes que 2025 s’acabi, i només som a l’abril.

*****

«La inspiración existe pero tiene que encontrarte trabajando.»

Pablo Ruiz Picasso.

“The past is never dead. It’s not even past. All of us labor in webs spun long before we were born, webs of heredity and environment, of desire and consequence, of history and eternity.”

William Faukner, «Requiem for a Nun».

"Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble."

Vicent Andrés Estellés.

«Just give us a glimmer.»

The Glimmer Twins.

*****

How do firemen work? We answer all your burning questions.

Governare gli italiani non è difficile, è inutile

 

El 15 de febrer es va morir la meva mare. El darrer mes el va passar a casa, i va ser dur per a tots. Però ella va apreciar tot el que fèiem per ella i es va sentir estimada. És el millor premi que li podíem donar. He tingut una mare de bandera que ho ha donat tot. I reconec que se’m fa estrany que no hi sigui.

El problema és la situació legal en què quedo. No la hi desitjo a ningú.

*****

De cara a un 2025 necessàriament continuista i sense pensar de moment en publicar cap àlbum, hi ha dues feines d’estudi a fer. Una, clar, és provar a refer part de la feina feta en el disc avortat. No avortar-lo al final, però falta feina a fer i necessito fer-la amb calma. L’altra, retocar i ampliar el «Pentimenti»: escriure una nova lletra per a «300 anys» (i, per tant, enregistrar una nova pista vocal, molt a prop dels meus cinquanta anys) i substituir també la lletra de «Tots aquests anys després» (també amb una nova pista vocal). No descarto refer algunes pistes vocals antigues de cançons ja existents i incloses ja a l’actual «Pentimenti». Fer bé la feina.

Llavors, estic apuntant idees per a un nou disc de «Rhythm & Blues with Strings». Res molt ambiciós, i seria per a tancar catàleg. La veritat és que ara mateix és impossible innovar enmig de tot aquest caos.

(Per què abandonar la lletra de «Tots aquests anys després»? No és culpa d’aquell agent, sinó dels agents d’ara. No em puc justificar a mi mateix haver de defensar una lletra que ja no es correspon amb la realitat. Mentre, «300 anys» ha de donar pas a qualsevol altra cosa, no perquè renegui de res del que vaig fer la dècada passada sinó perquè no accepto que m’aixequin la camisa. No seguiu líders.)

*****

El «Pastissos a l’espai» ja està acabat i a punt per a enviar-lo a un editor. L’últim conte afegit, «Quina nit...», el poso en un pdf apart i el deixo a criteri d’aquest hipotètic editor, doncs és un conte molt bo i ben documentat però tinc algun dubte legal. Si no el vol, es treu i no passa res. 93 pàgines de text, i una bona portada. Un llibre supercomercial i en català. Si no me l’agafa ningú, ja no m’ho podré creure: és perfecte per a tietes convergents.

*****

Mentre, l’«Estàtica» encara està pendent de repàs... però ja he fet una primera feina crucial: treure tots els contes que em poguessin estar creant problemes. Certament no hauré pensat mai a fer apologia de la violència, i suposo que això sempre haurà quedat clar. Però fins ara no m’ha fet por entrar en temes forts, i aquí és on tinc el dubte: no sé com s’estan percebent. De manera que primer escriuré els quatre contes que em falten per escriure, i llavors miraré els contes descartats (i autocensurats) per a veure si algun explica una part important de la narrativa, i mirar com es podria reexposar. Encara que sigui un llibre sobre la presència o absència d’emocions, potser la clau estigui a mostrar l’absència d’emocions mitjançant els efectes que aquesta té en persones fonamentalment normals. Essent un llibre dramàtic, necessito assegurar-me que el to és l’adequat.

*****

Estic fent, també, repàs dels meus llibres de fotografia. «Conspiracions a mitjanit» és bo des del principi. «Auschwitz» és bo des del principi, però em vull acabar d’assegurar del pròleg (i que només hi figuri en anglès). «Challenging Taxis Overnight» (millora de portada apart) només necessita de la substitució d’una pàgina, per raons legals, i em frustra no trobar els originals a color de dues fotografies que ja havia tret però en blanc i negre. I de fet, en blanc i negre, són dues de les set fotos a substituir a «Terrassa i la llum», un bon llibre però amb un petit marge de millora. I a «Vivències d’un altre temps» s’hi han de substituir tres pàgines, amb un total de quatre fotos per reemplaçar. Una de les pàgines descartades és reduïble a blanc i negre si calgués. Tot això deixa un últim llibre que sí que requereix de canvis en profunditat, i això si és que veig que val la pena mantenir-lo com a tal: «May in December», un llibre en blanc i negre on moltes de les fotos van ser fetes amb la meva primera càmera digital de 2005, amb resultats que van necessitar de molta feina de millora, i es nota: ara mateix no és un bon llibre (de fet, les altres dues fotos a extreure del «Vivències» tenen origen a la mateixa càmera i val la pena arreglar-ho per a un llibre perfecte). En tot cas, tinc tantes fotos fetes aquests darrers dos anys amb el mòbil i amb bons resultats, que val la pena repassar-ne la carpeta i mirar quantes valen prou la pena: arrodonir una bona feina. També tinc alguns sobrants de 2019. Ja és dedicar unes quantes hores a fer una bona tria.

*****

He decidit suspendre el treball en "Liz Truss". Com a òpera, vull dir. Prefereixo fer-ne una obra de teatre, segurament el meu darrer treball en català, i en col·laboració amb un autor amic. No val massa la pena escriure cap llibre en català quan sé que ni m'ho voldrà publicar ningú, ni en veuria cap diner extra degut a curatela. Més val que com a escriptor adopti l'anglès i miri de dependre de l'estranger. Pel que fa a fer una òpera, quin sentit té escriure'n una i fer tota la feinada, només per a que no me la vulgui muntar ningú? Catalunya està acabada i ha decidit viure d'un passat imaginari. Per a mi ja no hi ha res més a fer aquí. Mentre estigui presoner a Catalunya sota lleis espanyoles, estaré perdent el temps. Això ja no és ni un país.

La intro de "Liz Truss" la mouré a alguns dels àlbums que tinc forçosament aturats. I que ningú no em parli mai més de la Humanitat.

*****

També, i potser amb una darrera idea per a un conte a fer en català, començo a rumiar sobre la idea de considerar acabat el «Pastissos» com a llibre en català i amb vocació catalana... només per a, després d’un descans, mirar quines parts poden ser adaptades a l’anglès sense problemes, i si és prou, convertir-ho en la base d’un llibre en anglès amb novetats i un títol diferent, pensat pel mercat anglosaxó. I, clar, s’acosta l’inici del treball en una novel·la en anglès. En el fons, un escriptor en català ha cessat d’existir per inanició mentre comença a néixer un autor en anglès i amb voluntat internacional. Un autèntic canvi de llengua literària i de mentalitat, a la cerca del nou futur.

Exacte: adéu, Barcelona. Així em podré defensar molt millor. Bakunin tenia raó.

*****

Una feina pendent és mirar si me’n surto de fer una bona mescla de «Amb tot el blau del cel». I tinc un problema: la interpretació de la antiga professora de cant és boníssima, però va ser enregistrada en vídeo i té un cert grau de distorsió que he de mitigar amb IA però no acabo de trobar com ni on, tot i que almenys he pogut separar la veu i sincronitzar-la amb la meva base automàtica de piano.

Pel que fa al disc de “Rhythm & Blues”, potser treballi també en una nova versió instrumental una antiga peça coral fallida. Hi ha tot d’idees sobreres, entre elles velles sintonies. I pot ser que una idea que volia fer per a la coral la faci tota pel meu compte i amb tota llibertat. Més la intro de «Liz Truss» convertida en cançó individual. De moment no sé en què acabarà tot plegat. Impossible fer res més ara que reunir idees. No tinc llibertat, i sempre necessitaré ser lliure. Em cal per a viure. I fora estigmes. Estic a quinze milions de quilòmetres del centímetre quadrat on se m’ha volgut encaixonar. M’escolo per entre els vostres dits. Creuo la ciutat a tota velocitat. Tracteu d’atrapar-me... si podeu.

The Disaster Lyrics from Yesteryear

 

Mentre reordeno les idees per a la reforma del «Pentimenti», m’he trobat dos canvis importants a fer, que volen dir prescindir de dues lletres. A més, hi ha un poema que no inclouré mai enlloc i que per tant incloc en aquest post com a «bonus».

(La veritat, vaig escriure moltes lletres entre 2009 i 2020, quasi cap de les quals se salva. Alguna pot ser convertible en conte, i sempre puc experimentar amb tècniques de retall. Però en general no sóc un bon lletrista, i el fet que hagi d’escriure vint versos i només me’n surtin vuit em fa patir. Necessito ser lliure. De passada, sono molt millor des que tot ho faig instrumental.)

*****

Aquesta lletra s’havia de canviar sí o sí, i encara no n’he escrit un substitut però sí que n’he preparat una pista de base completa (la original, amb solo, sense veus) per a cantar-hi al damunt quan trobi una mica de calma. Quan la vaig fer era sincera, i en certa manera ho segueix essent, però és un sermó. No té ni un mínim de qualitat, i no deixa de ser una resta dels anys en els que els catalans lluitàvem a cegues per la independència mentre els polítics es preparaven per a trair-nos. No vull saber mai més res amb polítics, són mala gent. La independència l’haurem de fer des del carrer. I, per cert, no m’agrada la manera com els catalans ens hem radicat intel·lectualment des d’aleshores. Barcelona no és la capital de Catalunya, és la capital a Catalunya. Catalunya no necessita capital, i l’hem d’entendre com els Països Catalans en ple (acceptant que els andorrans voldran ser el seu propi país per sempre més i que potser la resta no cal que estiguem units, mentre tots siguem independents). En fi, ara cantaré sobre qualsevol altra cosa, no vull més política.

Tres-cents anys

Ja són tres-cents anys.

Hi ha hagut màrtirs,

gent que ha patit presó,

que no han viscut de genolls.

Cal honorar-los i lluitar,

actuar tots els dies

per a que el seu sacrifici

no hagi estat en va.

Tornada:

Estimem Catalunya,

defensem Catalunya,

som nosaltres els que

hem de deslliurar-la.

Tres cents anys de persecució,

de perill pel nostre poble.

Sembla que no pugui ser pitjor

i cada dia ho és més.

Tot depèn ara de nosaltres,

que no ens estiguem quiets.

És el futur el que hi ha en joc,

els nostres fills ens miren.

Tornada:

Estimem Catalunya,

defensem Catalunya,

som nosaltres els que

hem de deslliurar-la.

No som enemics de ningú,

només volem viure en pau.

Lluís Paloma Sánchez, 7 de març de 2013.

*****

Encara he d’escriure-li una lletra nova. Reconec que en el seu moment m’havia frapat, i de fet poso la lletra aquí indicant que conservaré sempre el màster d’aquesta versió completa. El problema, com us podeu imaginar, és com en una dècada aquesta gent han passat de ser un puntal de Catalunya a millor no diguem res. I en aquestes condicions prefereixo cantar sobre una altra cosa.

Tots aquests anys després

El vespre abans

havies estat sopant

envoltat d'amics,

confiant en envellir.

Avui tocava control

a clarejar de dia,

Plaça del Mil·lenari,

entrant a Sabadell.

Des de l'autopista,

Un militar ebri.

Conducció temerària.

Xiscles dels companys.

Vas veure un BMW

venint cap a tu,

accelerant.

El darrer instant.

El silenci encara és dramàtic

tots aquests anys després.

*****

Aquest poema, tot i que bo, no deixa de ser la continuació de l’antiga lletra «Funeral», i ja no li veig sentit a incloure-la enlloc que no sigui aquí. És fer net. Un «bonus». Per sort, ja fa molt de tot allò que s’hi descriu. Tinc problemes terribles a la vida, però ja no d’aquest tipus.

1945

Havia cregut banyar-me en l'or dels teus ulls.

Havia cregut que el futur m'enviava un missatge en tu.

Havia cregut entreveure en la teva tènue albada

les lletres ígnies d'un somni intangible.

Sempre recordaré aquella catedral amarada de temps

on la teva veu m'anava a inundar com una llàgrima,

la nostàlgia d'una paraula esdevinguda impossible.

I, de sobte, la vibració esqueixada del caos.

Aquesta nit el fred em glaça l'ànima,

contemplant el cos sense vida de la teva anterior bellesa.

Des del passat, el teu semblant torna a desencaixar-se

i la teva mirada em segueix condemnant.

Em fan mal els silencis, reverberant la memòria.

Ningú no habitarà mai el meu esdevenidor,

i el gel s'ha apoderat ja del meu esguard.

Tants anys perduts. Anys que no tornaran.

Communiqué

 

Comunico breument que ja no formo part de l’equip del programa de ràdio Pluralment. Sense entrar en més detalls, no em veig més defensant els valors que hi ha ara al programa i prefereixo marxar i que al programa hi quedi gent que vagi tota a una. També renuncio a tot activisme en salut mental, i em desmobilitzo com a militant. El que hagi passat, m’ho guardo per a mi, que és el millor per a tots. Han estat uns anys molt intensos, però ara prefereixo seguir la meva vida pel meu compte, sense implicar-me més en res que no sigui jo, la cultura i l’obtenció i garantiment de la meva llibertat personal, que empraré per a anar-me retirant gradualment de la societat. Una societat on cada cop més m’hi sento com un pop en un garatge.

*****

El meu ideal de vida és una casa per a mi, no moure-me’n, fer-m’hi portar el menjar des d’un supermercat, reduir la comunicació amb l’exterior a una connexió a internet per a anar penjant i enviant la meva obra, i ja veurem si un dia puc eliminar fins i tot la línia de mòbil. M’agrada la tranquil·litat... i ja no li veig cap sentit a relacionar-me socialment. Sobretot, vull treballar sense més entrebancs, i vull fer coses normals com llegir llibres o veure pel·lícules. Viure. Tenir uns darrers anys de vida pacífics. Me’ls he guanyat i me’ls mereixo.

I que ningú no es refii d’un polític mai més. Jo no ho faré.

*****

Veig que tinc una carpeta amb idees sobrants en el meu estil vell. A la vegada, he decidit que el concepte que guiava l’àlbum en el que havia estat treballant fins fa uns dies ha deixat d’interessar-me, apart que és un àlbum massa llarg que no ha funcionat. Amb això, i apart que aquell àlbum queda cancel·lat definitivament, el que faré serà una «sopa» de les dues carpetes i d’alguna més, «sopa» que deixaré reposar i que aniré treballant a estones al llarg de tot aquest any, amb la prioritat posada en els llibres, que ara mateix necessito molt més i amb molta més urgència. Sí que em plantejo, també de cara a l’any que ve, enregistrar un «Himnes II» sota la fórmula Drifters de «Rhythm & Blues with Strings», amb l’exemple estel·lar meu de «November Homebrew Whiskey», una de les meves cançons favorites de la meva autoria. I això també formaria part de la «sopa». «Sopa» que vull fer un cop hagi aconseguit viure sol i retirat del món, lliure i en calma. I fora pressions, que necessito viure, i viure al meu aire. Amb estil.

A la vegada, i per raons referents a un parell de correus aquest Nadal que no tenen res a veure amb ningú de Terrassa, la peça que vull fer per a la Massa Coral es basarà en extractes en llatí de les Odes d’Ovidi. Pot ser un projecte interessant.

Sí que em queda un àlbum «sense cançons» perdut a Bandcamp: «Duncan Drawings». Ni idea de què fer-ne, però alguna cosa n’hauré de fer. Al final, hauré d’anar gravant durant tot 2025... però sense publicar res en tot l’any. No vull pressions, i no m’agrada treure per treure.

A finals de 2024 planejava tot de versions... no crec que en faci cap. De cara a 2026, hi ha tot de coses a treure com a un segon àlbum de Nostalgia, aquest cop pop-rock. Però no és una cosa que tingui gaires ganes de treure ara mateix. Em noto cremat i tinc altres prioritats a la vida.

Només tinc interès en allò que vagi a fer jo.

I dos llibres importants són per començar, un any després. Almenys he decidit treballar només en personatges en els que cregui. Fora concessions.

*****

Diria que aquest 2025 no tindré ni ganes ni entusiasme per a parlar de política. No és que no hi hagi molt per parlar, però a la vegada crec que els articulistes de diaris ho faran molt millor que jo. I jo estic cansat, de la política i de la vida. I crec en la hibernació, quan arriba l’hivern i els animals de climes freds es busquen un lloc arrecerat, s’hi tanquen i entren en un llarg son que els dura tot l’hivern, amb les funcions vitals al mínim. I crec en perdre el món de vista, en incomunicar-me, en deixar que els dies passin sense referència per a guiar-m’hi, en la tranquil·litat i la calma, en el silenci, en passar desapercebut, en dormir, en no mirar ni les notícies, en deixar passar el temps sense fer res, en deixar vagar la imaginació o no tenir-ne en absolut, en ser lluny del món, en vegetar deliberadament, en què la gent es pensi que m’he mort i no corregir-los... Crec que estic preparat per a abandonar el món i viure només per a mi. I això serà un estat mental molt proper a la felicitat: si no passa res, no passa res dolent. Una cosa que em convé moltíssim. Tinc ganes de dir «adéu, món», i ser feliç.

He deixat de creure en la Humanitat.

I crec que he perdut el meu toc... de moment. En realitat, la manera que el meu toc torni és tenir una vida normal. A això dedicaré aquest 2025: alliberar-me legalment, i mirar d’arribar a una vida solitària i lliure. Llavors podré recuperar el meu toc. I tornar a fer màgia. Des de la llibertat.

Dels antics racons oblidats

Curiosament, en trobar-me embolicat en tot el tema de Visitants el 2010, vaig estar un parell d’anys fent algunes actuacions en solitari, jo, la meva guitarra elèctrica, i pistes de base preenregistrades. Quasi totes les bases eren les originals d’estudi. Amb dues excepcions crucials: «Automatic Day» i «Amsterdam», de les que no disposava de les bases originals per si soles. «Automatic Day» requeria de recarregar un multipista de 2005 al Fostex FD-8 i remesclar-lo (ja no m’era possible fer-ho), mentre que «Amsterdam» s’havia originat com una simple demo-vinguda-a-més-però-amb-pífia-inclosa, i la versió que tots coneixem s’hi havia construït al damunt de manera molt complicada, just per a dissimular aquesta pífia de sincronia a l’inici (per això «Amsterdam comença obrint-se de mono a estèreo). Amb això, vaig haver de crear dues bases expressament. Per a «Automatic Day» vaig recrear el MIDI amb Logic Audio per a PC, i el vaig disparar tot a la vegada cap al meu Korg 05R/W, com uns anys abans havia fet amb «Dos Rellotges Fan Un Litre» del «Corrupció», dedicada al malaurat Dimebag Darrell de Pantera. La pega és que només recordava segur quin so de bateria havia emprat, i la resta de sons els vaig haver de suposar. Hi havia parts que havien estat tocades a mà en l’original. El resultat sonava fatal. I el mateix va passar amb «Amsterdam»: vaig enregistrar la part de guitarra rítmica i algunes més, però allò sonava cadavèric. Si no he inclòs aquestes dues bases a «European Bootleg», és perquè com a tals no arriben a uns mínims.

*****

El mateix puc dir de les versions que vaig enregistrar l’any 2000 mentre aprenia a fer anar el meu primer estudi i n’anava comprant els diferents elements amb el que guanyava treballant al magatzem. No tenia instruments que sonessin bé i amb cos (i encara gràcies que almenys el DX7 em permetia programar theremins i altres sons específics). Amb el temps, el propi Fostex FD-8 ha d’haver «sonat» apagat i tèrbol, degut a la mescladora analògica barata i peculiar. El compressor que vaig comprar va ser un Alesis 3630, no precisament el compressor més nítid i detallat del món. Les meves elèctriques eren una Encore que sonava fatal i una Casio amb un bon moble però unes pastilles una mica millors que les de la Encore però igualment força deficients. El meu baix era el Storm amb les pastilles originals sense massa personalitat. Els pedals eren Zoom molt digitals. La meva acústica era un instrument desgraciat que un suposat «luthier» havia perpetrat a finals de la dècada de 1970 i que ja fa anys que vaig llençar amb tot honor i tota glòria. La meva pròpia veu estava totalment fora de posició a l’estil Lildami, fins al punt que jo mateix era incapaç de cantar afinat o comprensible malgrat la meva oïda absoluta. I havia de gravar amb un parell de micròfons dinàmics, correctes però tipus conferència. El meu ampli de guitarra era un Crate híbrid que feia molt soroll de fons i que mai no va arribar a funcionar bé. Amb això, després d’una primera versió digital de «Raining in Pollito» que va sonar correcta però inesperadament freda (la versió inclosa a «Alt Bee’s Rage» és més càlida en general), vaig decidir fer un total de sis versions de temes favorits meus com a entrenament i com a test per a anar provant el meu incipient estudi. Totes van sonar molt pobres i no m’atreveixo a difondre-les per internet, doncs sonen com l’obra de l’aficionat pobre que aleshores era, malgrat haver pogut estudiar a Crash de Manresa. Les tres primeres, però, van acompanyar la primera prèvia en CD del «Corrupció» l’any 2001, encara molt embrionària però que ja començava a mostrar el so que amb esforç aconseguiria al disc acabat. Van ser, per ordre, una ambiciosa versió de «Good Vibrations» que almenys mostrava què coneixia aleshores sobre «SMiLE» dels Beach Boys i on per primer cop aconseguia construir tot un enregistrament via editatges i transicions, encara que vista des d’avui sona «amateur»; una versió força apagada de «She’s Leaving Home» dels Beatles (tot el «Corrupció» es pot descriure com intentar fer «Pet Sounds» i «SMiLE» a la vegada, amb l’ull posat al «Sgt. Pepper»); i una versió grandiloqüent del tema dels meus amics de La Fuga (de Terrassa) «Just Money», on en dues pistes enregistrades a Crash el 1997 el Miki tocaba el baix i el malaurat Toni Puig tocava la guitarra rítmica (recentment l’he volguda dur al següent nivell i m’ha estat impossible perquè les veus sonen clipades i el so general és tèrbol, però més endavant a la vida voldré fer-ne una versió definitiva que li faci justícia i que també inclogui les dues pistes enregistrades a Crash). A partir d’aquí, res salvable. Pel registre històric: una versió dèbil, prima i amb lletra inintel·ligible de «And Then He Kissed Me» de The Crystals; «Golden Hair» de Syd Barrett, on vaig afegir un pont on almenys aconseguia de simular un piano amb Leslie a base de sel·leccionar piano als canals 1 i 2 del meu Casio CTK-601 i d’enviar-li modulació MIDI al canal 1 des del DX7, i on hi havia algun altre so psicodèlic amb una mica de línia de retard digital; i «Sweetness Follows» de R.E.M. en una versió «amateur» però fidel que incloïa «feedback» fet amb una de les elèctriques i l’ampli Crate gravat per línia. Em pregunto com haguessin sonat si quan les vaig fer hagués pogut disposar d’un estudi i un instrumental professionals, doncs m’adono que les vaig cuidar tant com vaig poder. Però treballava amb el que treballava, i quan a mitjan 2000 vaig posar-me de nou amb el «Corrupció», part de trigar tant va ser que aconseguia comprar un element nou (una guitarra, un sintetitzador...) i era una millora tan evident que havia de refer parts: tornar a entrar el multipista al Fostex des del lector de CD, enregistrar la part a mà, tornar a mesclar... Era molt lent. A més, quan vaig tenir ordinador, aquest només tenia una entrada i sortida MIDI, i la idea eficient que empro ara (disparar el MIDI instrument a instrument des de la DAW i anar creant un multipista àudio de manera mecànica) no me l’havia explicada ningú (de fet, se suposava que les parts MIDI les disparaves durant la sessió de mescla, deixant el multipista ADAT lliure per a instruments reals i garantint la màxima nitidesa de so). De fet, en aquestes condicions em resultava impossible sincronitzar el Fostex amb la DAW de l’ordinador mentre a la vegada disparava MIDI cap a un o més sintetitzadors: només hi havia una sortida MIDI. I sabia la solució (MOTU MIDI Time Piece) però ni sabia on trobar-la ni en sabia el preu, que m’imaginava que seria caríssim. Quasi tot el «Corrupció» està enregistrat a mà, amb el MIDI fet servir només per a tocar quatre sintetitzadors diferents a la vegada, des del teclat del DX7. Fins i tot, el 1999 i encara pre-Fostex, la versió inicial de «El cotxe del gat», tot i que musicalment intrascendent, va suposar un repte tècnic, en haver de disparar els seqüenciadors dels dos Casios alhora i a mà, haver de fer sonar un clavicèmbal al DX7 des d’un dels Casios i sense que sonés l’instrument l’equivalent del Casio, i haver d’encadenar dos «faders» de volum per a que la fosa no s’apagués massa aviat, i tot això mesclant en directe cap a una gravadora de CD-R àudio de la que sempre tindré molt mal record per la de CDs que em va tancar malament. Allò no era manera de treballar. En tot cas, sempre lamentaré no haver enregistrat una peça que se’m va acudir amb els quatre sintetitzadors sonant potents i que vaig tocar dues vegades en dos dies diferents: ara m’aniria bé i no me’n recordo de com feia.

*****

Altres versions fins a 2012 van ser «Standing in the Doorway» de Bob Dylan el 2007 per a un concurs, bonica però malaguanyada per la meva pista vocal, i ja n’he refet la pista base per a un futur segon intent; «Yes It Is» dels Beatles produïda per Toninoise i que, aquesta sí, és ja al meu segon canal de Youtube; «You’re Not Laura» de Daniel Johnston, una versió relativament poc lluïda que vaig fer per a un recopilatori de tribut que vaig masteritzar pel Mamut Traçut i que va sortir el 2011 (des d’aleshores he entès molt millor de què anava Daniel Johnston, a qui tinc per un dels grans des que a la fi vaig escoltar en CD el seu àlbum «1990» i vaig quedar devastat); i «Potser... Després» de Tired Hippo (vaig produir la versió original de manera subtilment elegant el 2008 i va sonar devastadora; el 2012 la vaig versionar precisament per a un tribut a Tired Hippo en el moment que naixia Ran Ran Ran, i la idea era fer una versió molt potent i dramàtica, però no va quallar degut que vaig haver de cantar al límit de la meva tessitura i forçant la meva veu de manera molt evident: sona a una mala còpia de «Ben-Hur».) Molt més endavant, vaig versionar un molt bon tema de Ran Ran Ran per a un tribut publicat a Bankrobber (per tant, l’únic enregistrament meu que ha sortit en un segell «oficial»; la resta m’ho he autopublicat jo excepte dos àlbums meus i una maqueta d’Els Visitants que van sortir a El Mamut Traçut, gràcies infinites): un molt bon arranjament en la tradició dels que li havia fet per a «Late at Night» i Home» molts anys enrere, però va fallar el masteritzat, i reconec que hi havia creat massa dinàmiques.

*****

En conjunt, no he destacat per les meves versions, i només ara «Canciones de ayer» del grup pseudònim Nostalgia ha arribat a quallar: versions de 2021 fetes per a un cantant que no les va arribar a emprar, i fetes partint de MIDIS d’internet (amb les excepcions de «Torrevieja» i «Santa Lucía» que vaig fer jo)... i amb «Angelitos Negros» amb més de quatre-cents visionats en pocs dies. Tan de bo algú m’hi deixés dedicar, doncs tinc l’experiència i el saber fer per a fer bons discos en aquesta vena. Un any d’aquests, segona part de Nostalgia amb versions pop-rock, i a veure si me’n surto de cantar-ne alguna.

*****

Sí que hi ha dues versions en cassette, de les quals només tinc al disc dur la dolenta. La dolenta és una versió amb veu i sitar de 1996 del tema del grup terrassenc Full de J’s «Passió Hindú» (tema poc notable, però els altres dos temes de la maqueta eren força notables i podrien servir molt bé com a demos per a cantants establerts; una anècdota sobre «Passió Hindú» és que un dia em va pegar la caparrada de reescriure-li la lletra com a «Pensió Hindú», amb una lletra de fer riure que transformava una cançó sobre sexe apassionat en una cançó sobre bancs i economia al voltant de la pensió hindú del títol. Sentiment adolescent.). Per la seva part, la versió bona, encara que amb problemes tècnics, es va deure a un aleshores amic que em va suggerir d’enregistrar «In-a Gadda-da-Vida» dels Iron Butterfly i que em va deixar el seu quatre pistes de cassette per a que li enregistrés la base sobre la qual ell afegiria la guitarra i la veu, això el 1998. Com que aquell aparell no permetia fer «bouncing» (mesclar dues o tres pistes a la pista restant), vaig haver de muntar tota la versió amb només dues pistes, punxant en el lloc just on hagués de fer cada transició, programant les parts instrumentals als Casio abans d’enregistrar-les, i improvisant parts solistes i efectes estranys als Casio i al DX7 per a substituir el solo original de bateria. A sobre, la goma de tracció va començar a fallar des del primer minut, amb el que el «pitch» va variant durant tota la versió, cosa que em va resultar molt difícil de gestionar. Tot per a que al final l’altre noi no enregistrés les seves parts. Malgrat tot, potser aquesta versió sí que valgui la pena, si un dia en trobo la cinta o una digitalització en CD-R Audio. (Ara recordo que també li vaig fer a ell una base de «Planet Caravan» com la de Pantera i amb una guitarra «chorus» a base de desafinar dos exemplars de la mateixa mostra, però tampoc no la va completar.) En tot cas, un dia em dec fer una versió de «In-a-Gadda-da-Vida» jo sol, ja amb els mitjans necessaris i prenent la versió en cassette com a model: és molt creativa.

(Per a la segona entrega de Nostalgia, hi ha les versions pop-rock que vaig fer pel cantant el 2021, més un extracte alterat de «Cerca de las estrellas» de Los Pekenikes que vaig enregistrar el 2019 per a una obra que estàvem preparant al Grup de Teatre de Salut Mental Terrassa i que no vam arribar a estrenar. I també hi ha la nova base per a «Standing in the Doorway» de Bob Dylan. No asseguro res, però. I, per cert, el desembre de 1997 m’hagués agradat fer una versió de «The Little Girl I Once Knew» dels Beach Boys, però no tenia res amb què fer-la apart del recentment comprat Yamaha DX7, el sintetitzador amb el que lentament vaig anar reguanyant la confiança.)

*****

Durant les sessions de les «cintes de 1992» vaig enregistrar una tercera peça, «Passeig Islàmic en Do Major», que vaig descartar. Les raons eren que repetia massa l’estètica de «Dock’n’Doll» i que «samplejava» trossos de cançons clàssiques de música egípcia que em vaig adonar que podien seguir sota protecció de drets. Malgrat tot, estaria bé afegir-la com a «bonus» a l’àlbum de Bandcamp. També, el 1993, me’n vaig sortir de fer una «cançó» amb les mateixes tècniques que «Han Matat en Johnny» i instruments reals, dedicada a algú que en retrospectiva em sembla un perfecte imbècil. Si la trobo i veig que puc escapçar la dedicatòria de l’inici, també podria ser un «bonus» per a les «cintes de 1992»: un tema força psicodèlic, si bé més meritori per la dificultat tècnica que per la consistència musical (el 1993, apart de poder millorar com a compositor, jo ja necessitava un autèntic estudi d’enregistrament, però no em podia permetre res més que cintes verges de cassette i cables domèstics, en una època en què poca gent es podia permetre tenir un estudi a casa que no fós un quatre pistes de cassette o un teclat workstation. Que ara sigui, si més no, amo dels meus mitjans de producció, no deixa de ser un miracle del que estic orgullós.)

*****

Recordo que el 1996, quan era en un esbart llargament oblidat, algú em va dictar (malament) una melodia del mestre Pecanins anomenada «Deu noietes per casar». Vaig intentar fer-ne una demo en cassette a quatre pistes que no va funcionar, bàsicament perquè el tempo fluctuava i jo no era el millor instrumentista del món. Però, ara que miro enrere, recordo que em va donar la prova que la tremenda crisi creativa que estava travessant es devia en bona part al fet que no tenia res amb què realitzar les meves idees: fent servir només un quatre pistes de cassette que em van deixar, allà hi ha capes de so i sons a l’inrevés. Però arribar a tenir les eines va ser una lluita, lluita que encara dura i no pas per culpa meva.

En tot cas, no trobo a faltar la gravació en cassette, per a temes convencionals: havies de tocar cada pista en directe, era impossible corregir res, i sonava fatal. Però sí que el cassette era bo per a experiments, i reconec que en digital em costa molt més sortir d’allò convencional. Les «cintes de 1992» van ocórrer precisament perquè només tenia platines de cassette i cintes disponibles. En digital, tots els accidents creatius de treballar d’aquella manera són impossibles. I m’agradaria no haver de treballar de manera tan precisa. Em falta alguna cosa.

Dies apagats

 

Avui, 4 de gener de 2025, he acabat el disc en el que he estat treballant aquests darrers mesos. Però encara no l’he escoltat. Només treballo amb les sensacions que m’he endut durant el procés de mescla. Potser sigui perquè no és el dia més meravellós de la meva vida. Però el que he escoltat fragmentàriament no m’ha agradat. Era un disc que era la segona entrega en una trilogia que s’havia iniciat amb el «Silence», i no pretenia ser tan negatiu... però diria que és igual de negatiu, i a sobre no sona bé, és molt menys integrat. No està ben enregistrat. Com a demos sí que funcionava, pel que no serà l’última notícia sobre aquest projecte. Però he decidit que 2025 serà un any sabàtic pel que fa a àlbums. Sobre la tercera entrega de la trilogia, no en tinc res excepte una llista de noms, i no sé què fer-hi, el que en si mateix és també una bona raó per a parar durant una temporada: fora pressions. Almenys ara sabré què haurà anat malament amb la segona entrega, i amb la perspectiva del temps ho podré corregir i entregar un disc en condicions, ja el 2026. Com a mínim, he experimentat amb alguns sons nous, i per si sols m’han agradat. Per tant, és tan sols la barreja de nou i vell que es mata viva. El cas és que em sembla que no m’escoltaré els resultats en bastants mesos. Ara toca fer certes col·laboracions amb amics músics, i escriure. També compondré, però només en partitura.

*****

Desembre i seguint haurà estat un temps de cuidar dues persones i visitar-les quasi a diari a l’hospital. M’ha passat factura, i aquests dies miro de no sortir de casa. Estic baix de defenses.

I aquest 2025 em tocarà intentar canviar la meva situació personal i acabar l’any lliure, sol i segur. Hi ha idees i coses a fer, però serà un any de tot o res. Estic obligat a sortir-me’n. 2024 ha estat un any horrible. No sacrifiqueu mai la llibertat per la seguretat, perquè perdreu les dues. Ja no confio en ningú. Governs de merda donen lloc a societats de merda. Odio el segle XXI. I m’encantaria poder viure en un desert.

*****

He comentat vegades el «dia de la marmota» de la música clàssica a Terrassa, pel que només comentaré que, cada cop més, em sento com un pop en un garatge. Necessito nous aires.

*****

El passat 8 de desembre vaig localitzar la pista base de la Torradora. Afegida està a «Corrupció, els tempteigs».

*****

No crec en el Nadal. No en vull saber res. M’agradaria, en la meva vida futura, passar aquells dies sol i a gust. Enregistrant, escrivint, llegint, veient pel·lícules... sense res que em recordés les dates. Essent feliç de veritat. Nadal és una època d’alegria obligatòria, de famílies que es reuneixen només perquè és Nadal, de publicitat i consumisme (sort que no veig TV), i de concerts nadalencs (una autèntica maledicció). Entenc que els cristians convençuts el vulguin celebrar, i no hi tinc res en contra. Però Nadal no va amb mi. El trobo irritant i depriment. En tot cas, aquest passat 25 de desembre vaig poder realitzar un somni que feia molts anys que volia realitzar i mai no podia: dinar a McDonald’s, sol i lliure.

*****

Ara tocarà revisar i ampliar el «Pastissos» i l’«Estàtica». Deu o quinze paginetes no li anirien malament a cap dels dos. I, si bé hi ha poca feina feta a retocar a l’«Estàtica», el cert és que el «Pastissos» pot ser clarament millorat des de com està ara. Un problema amb el «Pastissos» és que no tinc clar que sigui totalment traduïble a l’anglès, i per desgràcia això és molt important.

Llavors, dos llibres, que seran escrits en aquest ordre: una novel·la que ja hauria d’haver començat fa un any i que encara no està ni definida a nivell de sinopsi; i el meu llibre sobre teoria musical.

No crec que faci res amb els llibres de poesia. Necessito una concentració que ara ningú no em deixa tenir. En tot cas, ara mateix sóc crític amb el material poètic que tinc fet. Li falta alguna cosa, i tinc clar que aquesta cosa és treball. Encara no sóc un poeta.

Revisaré una mica els meus llibres de fotografia, exceptuant «Auschwitz» i «Conspiracions a mitjanit». A «Terrassa i la llum» els canvis seran mínims. Però després, en els llibres posteriors, sí que hi ha molta feina a fer.

La idea és buscar editorial... fora de Barcelona. I de València. En tot cas, que Barcelona no em pugui barrar el pas. Mentre, també espero un temps en què a Terrassa torni la normalitat institucional. I mai no podré descartar Londres, per difícil que sigui aconseguir la seva atenció.

*****

El 29 de novembre de 2024 vaig escriure una carta al diari Ara, que no he mirat si van publicar:

«"El CAC farà complir finalment el 25% de català a les ràdios musicals." Cal remarcar que si s’ha d’implantar una quota és perquè la qualitat de la música que s’ofereix no arriba a uns mínims. No és competitiva, només se l’escolta un públic militant, no converteix ningú. Mentre, on són els músics independents? Perquè això és el que faria la diferència. Prou del senyor en un despatx que et diu que no. La crisi permanent de la música en català és intencionada. Amb quina finalitat, ells sabran.»

Autoentrevista 2024

 

Som els soferts i intrèpids reporters de Tivizrí, i un cop més ens trobem en plena matinada i a la vista d’una llum solitària en un bloc de pisos, just on aquella entelèquia anomenada Patinet... no sap què fer. Ens revestim de valor i entrem a entrevistar-lo. Alea jacta est...

-2024 ha estat...

... un any de cremar energies inútilment. Ho resumeixo en què em moro de ganes d’aïllar-me dins del pis que no tinc i que no em vol vendre ningú, i de fer-ho com a home lliure. Per demés, l’únic pla que em queda és intentar contactar amb qui sigui a Europa. Aquí és parlar amb la paret. És molt estressant.

-Què és «un senyor en un despatx»?

Això, un senyor que et diu que no i et fots. Només existeix escena i mitjans pels amics i designats dels polítics. A la resta de la població ens pot partir un llamp. Els resultats són llastimosos. Em sento com un pop en un garatge al meu propi país. Com a compositor, escriptor i fotògraf, seré del primer país que m’obri la porta. Aquí no s’hi està bé.

-Com veus la política?

La veig com que o ens desfem dels estats o no ho expliquem. Les recents torrentades al País Valencià ens ho diuen clarament, i mentrestant a Barcelona senten rumors de la caleta. Òbviament, l’opinió que em mereixen els senyors Carlos Mazón i Felipe de Borbón y Grecia és directament subterrània. Estem en mans de psicòpates. Mentre, ja es pot dir que el 20 de gener de 2025 s’acaba la història dels Estats Units i comença alguna cosa que farà molta por. També aquí, la tropa que hi ha a Brussel·les senten rumors de la caleta mentre fan servir el Mediterrani com els EUA fan servir el mur amb Mèxic. Fins i tot, la UE paga als estats del nord d’Àfrica per a que paguin els immigrants i que aquests no puguin arribar a Europa. Que no em comptin com a ciutadà europeu.

-A Europa com a tal, com la veus?

El que ens fa infeliços a tots és la diferència, radicalíssima, entre l’Europa dels estats i l’Europa de les nacions. I bona part de culpa la tenen els grans estats supranacionals i centralistes com Espanya, França o Itàlia. Estats que convindria anar dissolent de manera pacífica: no tenen raó de ser.

-Té sentit votar?

No, excepte que hagis de votar «gamberro» per a tractar d’impedir majories. No votar també és vàlid, si amb això pots enviar un missatge. Jo he fet ambdues coses aquest darrer any i mig. Òbviament, amb una llei electoral mínimament sensata ens podíem haver estalviat molts maldecaps: llistes obertes, vot proporcional, no establiment de mínims de vot, etc.

-Què és «un cadàver a l’habitació»?

Una metàfora molt útil. Hi ha un cadàver a l’habitació. Va morir fa molt temps. Però totes les converses encara giren al seu voltant. Fins i tot les accions dels allà presents continuen essent determinades per la presència del difunt. De fet, se suposa que aquell cos ja no hauria de ser allà dins, però hi ha alguna cosa que impedeix que el cadàver marxi de l’habitació. Fins aquí la metàfora, que serveix per a denominar els grans fets polítics del passat que segueixen enrarint la vida d’un país. A Espanya és la guerra mal anomenada civil i el franquisme. A Bèlgica és el passat colonial. A Alemanya és el passat nazi, amb les dues Alemanyes com a segon tema potent. A Xile i a l’Argentina són les dictadures dels Setanta-Vuitanta. A Ruanda és el genocidi de 1994. I no acabaríem.

-Com duus el tema indepe?

Com que ningú no es mou, estic desmobilitzat. I no crec el els polítics, són unes sangoneres. De fet, tot el tema m’ha significat una pèrdua de la innocència a nivells estratosfèrics.

-I l’estat espanyol?

És un estat en contra de tota la seva població. I a la vegada encaixa dins del concepte de «democràcia ètnica», amb els catalans com a víctimes més intenses. Amb un sistema com el del Règim del 78 res no pot anar bé: és un problema del mateix sistema. Com voleu que funcioni res si allà dins són tots una colla de corruptes sense empatia ni vergonya? I no us enganyeu, els Països Catalans som la seva darrera colònia i com a tal ens tracten: africanisme.

-Hi ha algun motiu per a l’optimisme?

No.

-I com veus Terrassa?

Tinc ganes de marxar-ne, pel tema polític. Vull anar a algun lloc on l’aire sigui més net, no sé si m’explico.

-I el tema legal?

Defenso que els drets jurídics de les persones han de ser inalienables. I al sistema de salut pública hi ha molt malparit que s’està passant de llest. Tindré molta feina.

-Com duus l’anàlisi d’informació?

Llegint Politico Europe, The Conversation UK i Vilaweb. M’agradaria expandir-ho, però hi ha molt mur de pagament. Un altre tema és que mantingui l’antibombolla contra els mitjans madrilenys: no m’agraden els contes de la vora del foc, i encara menys d’un lloc tan aïllat. En tot cas, una regla d’or és eliminar l’app de notícies de qualsevol mòbil nou: per allà miren de marcar-nos els gols. I reconec que de tant en tant paro uns dies d’informar-me, sobretot quan veig que vindrà un monotema. M’agrada viure en pau. També, he après a entrar a Youtube per la meva pàgina personal, i així el «mur» es queda allà perdut sense molestar-me: allò semblava una web porno d’extrema dreta. La clau és mirar que la desinformació no t’arribi, via eliminació d’apps, designació d’entrades a la pàgina personal, o si fallen les anteriors, canvi a un idioma i alfabet que no entenguem. I també compta saber-se triar les fonts.

-La televisió?

La meva mare la posa a tot gas. És inaguantable. No m’hagués imaginat que la televisió a l’estat espanyol pogués ser tan sorollosa. Estic començant a apreciar el silenci. M’agrada poder pensar.

-La publicitat?

Empreses grans mostrant-nos el seu ego i mirant de quedar-se amb nosaltres. Recolzo els filtres antianuncis i deixo d’entrar a pàgines web perquè em demanen que els desactivi. Ja n’he tingut prou.

-La societat?

Està tothom grillat: governs de merda donen lloc a societats de merda, i a l’àrea metropolitana de Barcelona el nivell és de rècord. Els del col·lectiu fa temps que ho diem: n’hi ha més a fora que a dins, i a sobre els de fora estan sense tractar. I això també és part del per què vull viure sol: vull viure una vida previsible, fins i tot avorrida. I no vull que m’ho prenguin tot. Se’n diu desconfiança. Sol, viuré tranquil i seguiré el meu camí. No necessito eminències tenint idees fulgurants per a mi.

-La cultura?

Si no és oficial, millor. Em mantinc a distància d’una Barcelona que és el seu propi país, i de fet Catalunya és una altra cosa i no necessita capitals. Les elits barcelonines en particular han fet molt de mal, i és per elles que no som independents. En tot cas, a Terrassa vaig participar a la mani dels artistes la tarda del 10 d’octubre, i els músics necessitem d’una iniciativa similar.

-Fora d’això, has fet alguna cosa aquest any a Terrassa?

Seguir amb el programa Pluralment, fer un taller d’escriptura de guions al Club Social Egara, i també cuidar de la meva mare i d’una senyora gran que fa anys que cuido. Estic arribant on la Seguretat Social no arriba. Tot el sistema és problemàtic, bàsicament per les retallades contínues. No podem seguir així.

-Pisos?

Tot l’any buscant-ne, i no hi ha manera: massa poc crèdit, i preus inassumibles. Pel que puc pagar, només em venen desastres. No us estranyi que hi hagi tant ocupa. Tinc la meva vida en suspens per culpa d’aquest tema. I tot pels inversors. La inversió hauria d’estar prohibida, i en canvi el govern de Madrid la potencia i estimula. Més la síndrome Airbnb. Això és una pel·lícula de terror. I els anys van passant. Ja porto quasi vint-i-quatre anys en cerca, i segueixo a la casella de sortida i en risc d’exclusió social. Hi ha tot de gent que hauria de ser a la presó. Se’ns pixen a la cara i diuen que plou.

-Com et perceps?

Totalment en contacte amb la realitat, però molt amargat. Fa sis anys no era així. Terrassa m’està resultant tòxica. Que no hagi baixat un altre cop per la pendent significa que estic guarit, però si volgués carregar-me algú no se m’acudiria millor manera de fer-ho que amb tot el que se m’ha aplicat a mi. Que ningú no em demani de tornar a creure en la Humanitat.

-Quin és el teu QI?

Mesurat, 134, i perquè aquell dia no estava concentrat i això em va baixar la puntuació en un paràmetre. De fet, la memòria lingüística la tinc en els cent quarantes. Una altra cosa és de què m’haurà servit: és com si en algun lloc tot de gent em tingués enveja i per això mateix m’estiguessin passant coses tan surrealistes com les que m’estan passant des de fa anys. Tan de bo tingués els diners per a anar-me’n de Catalunya cap a algun lloc normal. Ens hem convertit en un país carca, jo aquí m’hi sento com en una presó. Un altre tema és que em senti, i em sento, molt més confortable amb gent de classe obrera sense pretensions. No m’agraden les elits.

-Estàs preocupat per l’estancament cultural actual?

Sí, perquè a la gent creativa ens exclou. I ara tot Occident mira només cap al passat, i cap a un determinat passat: els vells èxits, via algoritmes. És molt trist. Evidentment, a Catalunya plou sobre mullat. Això és el cul del món.

-Voldries ser més optimista?

M’encantaria. Tan de bo això no sigui el final de tot. I sé que puc aportar moltíssim.

-Hi ha alguna indústria cultural que valgui la pena?

Sí, la que es limita a constatar el que hi ha, sense intervenir-hi. I existeix. Però no a Catalunya. En tot cas, aposto per l’edició digital. Però també ens cal a tothom la promoció digital, a uns preus raonables si s’ha de pagar. A Catalunya tampoc no ho tenim, això. La Música Amanseix les Feres em van ajudar una temporada en el pla musical, però Barcelona és una fortificació tancada, i veig que València també ho és.

-Has escrit, aquest 2024?

Molt poc. Ha estat un any massa dur per a mi, he hagut de tocar massa tecles. És just ara al novembre que he començat a tenir algun cap de setmana per a mi. De fet, l’1 de gener havia de començar a escriure una novel·la, i encara no n’he pogut ni establir la sinopsi. Necessito temps, espai i calma per a concentrar-me, i no me l’està donant ningú. Encara sort que fa dos anys que vaig deixar de fer concerts com a mi, i a la coral no he pogut fer molt. Però, tornant als llibres, aquest desembre faré una revisió de l’«Estàtica»: ara que ha tornat en Trump, he de mirar què segueix funcionant i què no, i hi ha alguna informació més nova que voldria convertir en conte. Que el llibre segueixi tenint sentit pels nous lectors. Potser revisi també el «Pastissos», però en aquest cas serà més per a tenir alguna cosa a la recambra, m’hi falta alguna cosa i el veig molt per a tietes convergents. La resta del que tinc escrit ho deixo en guaret.

-Ho veus publicable?

Si ho tradueixo bé a l’anglès, ho intentaré al nord-oest d’Europa. Als Països Catalans només em queden Andorra i les Balears per provar, i només em funcionarà si no pensen en termes de Barcelona. Reconec estar inquiet, i només vull poder, simplement, començar. És una situació tòxica.

-Revisaràs els teus llibres de fotos?

Sí. Perfeccionisme, i veig massa clar que ningú no els voldrà publicar. Però vull deixar-los impecables. Que estiguin allà per a ser descoberts. He fet bé la feina.

-Quins discos tens en marxa?

Seriós, un disc de peces llargues que tinc tot compost però amb només un multipista enregistrat i sense mesclar. Pel segon canal de Youtube, dos discos de versions del que he penjat el primer, de música llatina per a gent gran, mentre que el segon trigaré perquè l’hauria d’intentar cantar. Finalment, a Bandcamp hi ha l’«American Bootleg», amb el procés del «Horns», i l’«European Bootleg», amb pistes de base i restes. Treball d’arxivística

-Si et plau, valora’ns els discos que has acabat aquest any.

Éls primers mesos de l’any vaig polir i republicar «Side 1 Stereo», «Yr Widdfa», «Estratègies al Paradís», «Ill Inois» i «Nukes, Baby!». Va ser una feinada. Finalment, vaig refer de dalt abaix el «Horns in the U.S.A.», un disc amb cara i ulls però que ha estat fer els deures, amb molta impaciència. I, a mig, vaig haver de parar per a fer el meu disc més amarg, «Silence in the Cold of Dawn», un disc de «marxes funerals» instrumentals amb rerefons polític i històric, amb tota la negativitat d’un estiu infernal. Molta gent m’ha de demanar perdó. En tot cas, el «Silence» és un dels meus grans discos, però no és comercial i jo mateix m’espero a millors temps per a tornar-lo a escoltar. No és un disc fàcil.

-Per acabar, alguna descoberta?

Un cantant de Vicksburg, Mississipí, anomenat William Michael Morgan. És intèrpret, no compositor, però té una veu única, i fa country força comercial però amb un toc d’autenticitat. Dues cançons seves a destacar: «Missing» és deliciosa i la lletra podria estar escrita especialment per a mi, em defineix molt bé; i «Together We Stand» és country-rock molt potent, molta gent a Youtube s’està estranyant que a aquest paio no el punxin a la ràdio. En tot cas, he rebut campanes d’altra gent en aquest terreny via Youtube, miraré d’investigar. Necessito escoltar coses amb sentit.