Principi de juny:
«A la plaça ha estat tocant una banda de versions. Ara plou a bots
i a barrals. És comentari suficient.»
*****
Eleccions europees juny de 2024: tema extrema dreta.
«Es poden analitzar moltes coses sobre el per què d’aquest drama.
1) Les classes polítiques han abandonat a les seves poblacions i
fins i tot s’hi han posat en contra. Això radicalitzarà a tothom:
no es pot demanar a la gent que pagui el que no té per una casa o
que malvisqui sense quasi diners ni serveis sense que busquin un cap
de turc. 2) Hem paït fatal internet, introduint-nos en tota mena de
bombolles i teories de la conspiració, cosa que l’extrema dreta ha
sabut capitalitzar. Som societats que ja no parlem, no interactuem, i
hi ha molta soledat. 3) És evident que calia deixar enrere el
masclisme, però s’ha recorregut tant a tota mena de lleis i
prohibicions que la cosa s’ha escapat de les mans: no s’ha
produït en absolut la igualtat i fins i tot als Estats Units s’ha
produït una ruptura social. És evident que acusar els homes d’avui
de tot el que van fer els homes d’èpoques passades mentre se’ls
“castra” és contraproduent i alimentarà l’extrema dreta. 4) A
Catalunya s’hi afegeix una veritat indiscutible: l’octubre de
2017, l’esforç titànic de tres milions de catalans va ser malmès
per una vuitantena de polítics i uns pocs centenars de sottogoverni.
Això ha deixat un profund pòsit de desconfiança envers els
polítics, i una oportunista com la Sílvia Orriols ho té fàcil per
a presentar-se com la solució que no és. 5) Només puc dir que
desenes de milions d’europeus ens trobem sols davant del caos. No
ens ajuda ningú. Aquestes eleccions molts d’ells cometran l’error
de les seves vides perquè no tenen cap altra manera de fer fora els
polítics que els han dut al desastre. Votar extrema dreta és la
recepta pel desastre, però molta gent ja no té cap més manera de
cridar que necessiten ajuda. En tot cas, faig notar que aquesta mena
de daltabaixos els organitzen sempre els mateixos i que faríem bé
de començar a fer-nos preguntes a nosaltres mateixos com per
exemple: els necessitem?»
*****
Fa uns mesos, The Harlock van treure un tema ple de raó: «Los
periodistas». El recomano a tothom, perquè és exacte. Aquestes
setmanes he estat llençant un munt d’exemplars de revistes
musicals espanyoles, en especial de Rockdelux. I és notable, doncs
en teoria jo era el lector perfecte per a Rockdelux. Però en aquest
temps ha passat una cosa decisiva: quan vaig necessitar que parlessin
unes poques línies d’un parell dels meus discos, porta tancada.
Només parlen de discos de discogràfiques que puguin pagar-s’ho.
Son part del mateix sistema que se suposa que critiquen, i fan oïdes
sordes precisament a aquells músics que dignificarien escenes tan
maltractades com la catalana, on uns pocs despatxos fan autèntiques
desgràcies. El resultat, per a totes aquelles revistes velles, és
que ara mateix ja no ocupen espai entre les meves pertinences i ja
deuen haver quedat reduïdes a pasta de paper. És el mínim, i
reconec que amb això ja he començat a tancar la porta a Barcelona i
que he començat el meu camí cap a l’exili interior, mentre no
pugui establir un cap de pont en algun lloc d’Europa i, amb sort,
poder marxar d’aquí. M’estimo molt Catalunya, però no puc
seguir aquí, no puc seguir així, necessito poder viure del meu
treball, i penso treballar duríssim... i sense obstacles, no per
res. Vull futur, no passat. I vull la llibertat. Cal que tothom pugui
publicar i rebre difusió en condicions d’igualtat. Prou de crisi i
mediocritat induïda.
La crítica pot ser molt conservadora. Massa.
*****
Leonard Cohen - You Want It Darker (2016)
Analitzar aquest disc és molt a prop d’un impossible: les seves
lletres no tenen un significat obvi, encara que és segur que tenen
un significat, alguns aspectes del qual jauen amb el propi Leonard
Cohen a la seva tomba. Musicalment és prou coherent i manté una
atmosfera. Però reconec que per a mi el tema més important és el
del títol, en el que Mr. Cohen, ja molt a prop de la seva pròpia
mort, fa una mena de testament en el que acaba rendint-se al seu déu
malgrat tot el mal que ha observat en el món, amb matisos que se’ns
escaparan sempre a nosaltres, pobres oients. En tot cas, aquest tema
titular justifica per si sol tota la carrera de Leonard Cohen, i ens
deixa en un pla inquietant molt adequat pel caos que estem vivint ja
entrat el terrorífic segle XXI. Un segle que no s’hauria d’haver
esdevingut mai. Aquesta cançó és una obra mestra, una lliçó de
com fer-ho bé davant de la qual no podem fer sinó postrar-nos amb
humilitat.
Per
la resta, conec poc de la carrera de Leonard Cohen. Molta
gent en destaca la cançó «Hallelujah»,
tot i que a mi només me’n crida l’atenció un vers, això sí,
brillant: «The baffled king composing Hallelujah» (suposo
que per la resta es tracta de l’afició nord-americana per déu,
que certament ens ha llegat grans cançons).
Més significant és «First We Take Manhattan», amb una lletra una
mica fragmentària però on no només destaca aquella llegendària
primera estrofa («They sentenced me to 20 years of boredom / For
trying to change the system from within / I'm coming now, I'm coming
to reward them / First we take Manhattan, then we take Berlin»),
sinó també un vers
meravellosament cínic («Well, it's Father's Day, and
everybody's wounded») que a mi sempre em tocarà
de molt a prop.
I, de fa molts anys, tinc a la meva col·lecció el «Death of a
Ladies’ Man» de 1977, un disc desconcertant que vaig comprar com a
completisme de la obra de Phil Spector. Entre nosaltres, un cop
escoltat amb atenció, és un molt bon disc que la crítica va
destrossar simplement perquè s’escapava del que Cohen havia fet
fins aleshores. La crítica pot ser molt conservadora. Massa.
*****
Joni Mitchell - The Hissing Of Summer Lawns (1975)
M’he posat a escoltar-lo per la seva fama de «disc que no
encaixa», i és el primer disc sencer que escolto de Joni Mitchell.
Resulta ser un disc perfecte per a mi, o fins i tot un disc perfecte,
punt. I amb un títol preciós. L’àlbum està ple de textures jazz
i parts corals, amb molt bona enginyeria i uns quants efectes de
producció molt interessants, traient partit de la limitada
tecnologia de 1975 i dels músics presents a l’estudi. A la vegada,
no és tan previsible: m’encanta com el segon tema, «The Jungle
Line» no sembla encaixar amb la resta del disc. És una textura que
va requerir de valor i treball per a ser implementada en disc el
1975. I amb un sintetitzador per allà al mig. Absolutament
brillant. El tema final, «Shadows and Light», també té
sintetitzador i és per si sol una obra mestra. Ja només per aquest
disc, Joni Mitchell és una geni. En resum, «The Hissing of Summer
Lawns» és un disc excepcional que la crítica va destrossar
simplement perquè s’escapava del que Joni Mitchell havia fet fins
aleshores. La crítica pot ser molt conservadora. Massa.
*****
En el meu passat, hi ha un contrast amb Joni Mitchell: tot de
cantautoretes que es negaven a rebre qualsevol tractament d’estudi,
fins i tot encara que afirmessin voler fer experiments. Les vegades
que vaig haver de treballar amb elles, rebutjaven qualsevol cosa que
impliqués aprofitar els recursos de l’estudi per a crear textures
i efectes que milloressin el seu treball. En un parell de casos em
van fer tornar mico, fins al punt que un determinat projecte va estar
a un pas de no poder-se acabar. Amb el temps, cap d’elles no ha
arribat a sobresortir i han acabat plegant: és el que té voler
centrar-se en el directe i en el format bàsic de guitarra acústica
i veu. Jo tampoc no me n’he sortit, és cert: a davant sempre se
m’hi ha interposat un senyor en un despatx dient-me que no. Però
al contrari que elles, jo no he plegat, ni penso fer-ho. He de dir
que no em desagradaria produir altra gent, però sempre deixant clara
una cosa: crec en la meva capacitat, els meus coneixements i el meu
so, i el que vull és aprofitar les col·laboracions per a anar més
enllà i generar àlbums densos, excel·lents i, a ser possible,
innovadors. No tinc cap interès a gravar cantautors/es amb només
veu i guitarra, i això li ha de quedar clar a tothom: ja he perdut
massa el temps amb concerts i tot el que se li assembli. Vull fer
feina de la de debò. Que quedi. (I, per cert, he arribat a esborrar
màsters inacabats de certes desferres. No cal guardar desastres, no
creieu?)
*****
Alguna vegada he fet intents de fer un «set-list» de versions per a
un concert que ja he decidit no fer mai. Hagués estat una mena de
narrativa depriment a base de cançons de songwriters d’allà,
una reflexió sobre l’estat actual dels Estats Units i de com feia
anys que la debacle actual es veia a venir. En realitat, el pòsit
que m’ha deixat tot allò és una atmosfera que algun dia he de
concretar en un àlbum amb cançons pròpies, més enllà del format
de veu i guitarra i potser fins i tot sense veu, però sí emprant la
guitarra (fins i tot diverses guitarres) per a donar-li un toc
distintiu. Segurament hagi de tocar amb afinacions obertes per a
intentar vèncer les limitacions de la meva mà impedida, però crec
que m’he de proposar reptes si vull tenir un autèntic segon acte
com a compositor.
No tinc l’estudi complet, i ara el tinc desmuntat, però almenys
ara soc propietari dels meus mitjans de producció, i estic decidit a
treure’n el màxim profit i així lluitar per la meva supervivència
i la meva llibertat.
*****
El meu primer àlbum, el «Corrupció», va ser fet en unes
condicions infernals, per això vaig trigar tant a fer-lo. Però,
apart que això em va dur a què quasi no hi ha masteritzat, hi ha un
pas que sempre li faltarà i que m’hagués agradat poder-li donar
en el seu moment: vàlvules, i potser cinta magnetofònica
professional. Aquell era el so que buscava. Per la resta, i en
retrospectiva, penso que com a pistes de base l’àlbum és brutal,
però que pateix per algunes parts vocals confuses i perquè les
lletres, no enterament intel·ligibles, no han acabat de resistir el
pas del temps (per exemple, «Granollers, menú infantil» està
desactualitzadíssima, hi ha errors de documentació en altres
lletres, i reconec tenir un problema ètic amb els «Marcianitos»
ara que precisament estic mirant d’ajudar a d’altra gent i que no
facin precisament aquell pas). De fet, quan el 2015 em vaig trobar
que les parts vocals i la comprensibilitat de les lletres tornaven a
ser problemàtiques al «1964» (en un àlbum molt més inventiu i
molt menys polític que el «Corrupció», amb el que les lletres
haurien resistit molt millor el pas del temps per si mateixes), vaig
decidir no cantar més als meus discos, i realment és una millora:
només so. Només hauré cantat dues cançons noves i alguns pocs
trossos nous al «Pentimenti», on igualment vaig tirar molt de parts
vocals antigues (entre elles una de molt bona del Ferran Baucells,
gràcies infinites). Però ja prefereixo separar textos de música:
més llibertat, i és més fàcil fer correccions. (La meva pitjor
lletra? «300 anys», que és un sermó avorridíssim.)
Entre nosaltres, es dóna la paradoxa que quan li canto a algú
alguna cosa per telèfon, «quina veu més maca que tens!», però
quan canto en els meus discos «cantes com en una coral». No val la
pena fer l’esforç, i jo mateix m’adono que les meves lletres
funcionen molt millor en paper que cantades, per un tema de
comprensibilitat. Un exemple perfecte és «Tot Ficció» del
«Charleston»: en el vídeo és cantada i no s’entén sense els
subtítols, amb el que la presa inclosa a l’àlbum és instrumental
i sona molt millor. Potser John Lennon o Jimi Hendrix odiessin la
seva veu malgrat ser meravellosa, però no tenien el tipus de
problemes que sí que tinc jo: incomprensibilitat i falta de sabor.
Aparentment, la meva veu només serveix per a cant clàssic, un món
on el treball en estudi està verboten i on tothom té una
obsessió amb fer concerts, una cosa que ni em convé ni m’interessa.
El públic s’ho perd.
(I sí, hi ha moltíssimes lletres que no vaig emprar, quasi totes
d’un període entre 2007 i 2015. Unes poques poden donar lloc a
contes, però el poc que es podia salvar com a tal és al
«Pentimenti». La resta no va quallar i no quallarà mai: un cas de
pressió sobrevinguda, haver d’escriure lletres, que aquestes
haguessin de ser de tal quantitat de versos, i només poder-ne
escriure sis o vuit abans d’haver de començar a escriure per a
omplir. Com a lletrista he acabat. Com a escriptor em puc permetre el
luxe d’escriure només allò necessari, i he descobert que m’agrada
la concisió perquè funciona molt millor.)
*****
No son grans xifres, només és un lleu degoteig, però diria que en
algun lloc del món una petitíssima comunitat s’està passant el
vídeo del meu tema «Sisyphus Mix». Amb la completa falta de
difusió i el «pacte del silenci» a què estic sotmès, això sol
ja és una vindicació: aquest tema agrada. Decidit a seguir en
aquest mateix esperit de descoberta.
*****
Els meus plans per a aquest estiu:
1) Compondre una peça per a cor i orgue, en diversos moviments, per
a la Massa Coral, on vull tornar aquest setembre. Fa temps que en
tinc esbossades les idees per a les parts d’orgue.
2) Anar preparant la regravació completa del «Horns in the U.S.A.».
És l’únic pendent que em queda en el meu estil antic, i puc
provar de fer-hi certs experiments per a convertir-lo en un àlbum de
transició: un autèntic interregne. Tinc clar que vull tenir un
segon acte com a compositor.
3) Repassar l’Estàtica. Tinc el 80% d’un gran llibre. És
repassar els contes més «documentals», reescriure el conte del 6
de gener de 2021 per a que sigui més impressionista i menys lligat a
una data concreta, i afegir el conte «Les ombres» com a «conclusió»
i, en certa manera, final real del llibre. Quan el tingui a punt, el
traduiré bé a l’anglès (en certa forma el tinc ja força
traduït) i miraré de buscar-li editor fora de l’estat espanyol. A
Catalunya no hi ha res a fer.
4) Ja més de cara a la tardor, tinc dos possibles llibres a encetar:
una novel·la en anglès, absolutament necessària de cara a intentar
ser un escriptor comercialment viable, i un llibre de poesia
paròdica, molt intel·lectual, en català, per a concursos. I no,
mai més no seré l’animador de la festa. Vivim en un món
inquietant, no creieu?
I ara m’estaré unes setmanes sense publicar aquí. Només puc dir
que me’n vaig a cercar una mica de cel. Soc un supervivent.
